DIGNITAT NACIONAL & REGENERACIÓ- política, moral, espiritual i intel.lectual - TOTHOM a Can Fanga!

Aquest lema hauria de ser la crossa del lema principal de la marxa de  la Diada.

Es veu últimament bastant sovint  la prevenció de molts ciutadans davant el panorama d'una Catalunya independent governada per la mateixa casta i premises polítiques. Jo vaig més enllà i també  faig palesa la nostra mediocritat i la necessitat de fer autocrítica dels nostres defectes i vicis per a construir un millor país, en l'àmbit polític, però també espiritual i intel.lectual. D'aquí que parli de regeneració.

Sé de gent que no hagués pensat mai que aniria a una marxa per la independència. No m'agraden les munions però vull ser-hi . Ara és una bona hora, catalans. I l'endemà, i l'altre, a continuar la brega.

Els catalans hem de ser-hi per dignitat nacional i uns i altres per justícia.

Porteu pancartes i cartells en anglès!  Si en veieu un  que posa We want to be -a una cara- és el d'en Criteri.


Exultant i exaltant -i si no no t'ammïnis- http://www.youtube.com/watch?v=muTMLuGWrp8


Als nous lectors que em llegeixin perquè han vist el blog al cartell de la marxa, els emplaço al pròxim post on intentaré explicar les quatre coses que Catalunya haurà de tenir present a partir d'ara.

A la intel.ligència de Solidaritat Independentista s'hi oposa l'estupidesa de CUP. Les tàctiques dels jueus. Mango

El contingut del llibre -essencial- del que avisava que en faria aviat una resenya- és precisament justa la fusta oportuna on trobareu la explicació de la postura de C.U.P de no secundar la marxa d'ANC d'aquesta Diada. Diuen que és perquè hom no contempla la "Qüestió social". S'ha de ser...

No crec possible tanta miopía política. Estic arribant a la conclusió que la CUP està formada  per gent a qui la llibertat de Catalunya els importa relativament  i quintacolumnistes a qui els importa un rave..

Ara que -sinó Catalunya els catalanistes- semblàvem anar a una, va i surten els...flautaquissos

Soposo que escric això  perquè no us desenganyeu, ni perdeu la paciència amb aquest país.

Els jueus són molt putes 

Des d'aquí demanava que en l'esprint final antieurovegas esprintéssim -potser els hi ha arribat:). El cas és que podria ser, podria ser -els jueus són més llestos que nosaltres- que el fet que  tothom canti Madrid com a guanyador podria ser una maniobra per dissipar l'oposició catalana, D'acord que la suposició és agossarada, però mira que si fos veritat...Diuen que el lobby jueu català, encapçalat per Mango està intervenint molt. És clar que també hi ha el lobby madrileny.

Per cert, Mango a Lliça -es veu desde l'autovia a Vic-, amb el recolzament de  politicots catalans mateixos, ha fet una massacre natural terrible de centenars d'hectàreas de lo poc verd que quedava del nostre meravellós Vallés. Hi ha moments que la ironia i la mansuetud que vull i busco no poden contra la justa rauxa que com a català m'encén i no puc sinó estendre el meu dit acusador i dir-los que són  pitjor que les feres salvatges a part d'uns solemnes cretins. I a més, com digué Forges, les meteria un capón!

Sobre les nostres vergonyes, indignitats, pors i incompetències.

Tot i que sembla que Eurovegas anirà a Madrid no podem badar ni un moment. Esperem tenir aquesta sort. I que Eurovegas a Madrid esdevingui un pol que atregui a molts residents a Catalunya no autòctons, cosa que "esponjaria" el país. A més a més.

Ara que s'està a punt de decidir TOTS -els homes de bé- hem d'empènyer -cap a Madrid. El Sr. Más i tots els que recolzen aquestà infàmia sinistra estaran de sort si no es fa al nostre delta. S'estalviaran així l'oprobi i la vergonya que acompanyaria per sempre les seves persones per aquest  error, miopía històrica  que canviaria Catalunya per sempre. Tard o d'hora haurien de respondre davant la seva consciència i la història d'aquesta malvestat. El M. H. Más -i tants més- acabaria la seva carrera fent esforços desesperats per reengraciar-se amb el seu poble de la mateixa manera que ho fa Pujol per tants anys d'abaixar el cap -tot recollint engrunes-Tites, tites... Les mateixes engrunes que deixaria Eurovegas a canvi de vendre-n's una altra vegada més.

Els nostres presidents, tots, lògicament volen passar a la història, però inexplicablement ignoren, que ningú ho fa per haver fet quatre autopistes -de pagament a sobre!- o polígonos industrials. A les planes d'or de la història hi passen els governants, que en temps difícils, d'opressió o d'indignitat nacional saben conduir el seu poble, de manera pacífica, a la seva emancipació  (de gestionar l'economia, qualsevol pagès com jo, primmirat amb els calers, ho faria molt millor. Cap mèrit. )

Pròximament: 

- Inici de les cròniques del viatge d'aquest estiu.

- Resenya d'un llibre que acabo de llegir i que m'ha frapat com pocs. De gran lucidesa, gràcia i informació, de conclusions òbvies  que ningú havia sabut extreure. Un gaudi intel.lectual i cultural a cada plana. Aquest llibre, aquest autor, és una demostració immisericorde del fet inextricable que els millors, els bons no sempre són reconeguts com cal, fins i tot sovint són desconeguts. Com aquest.

Dignitat nacional. El problema.

- l'Assemblea Nacional Catalana de Mollet ja ha començat a mobilitzar-se per a la Diada tot posant autocars a disposició dels patriotes, dels nacionalistes, i en general de la gent amb un mínim de seny i dignitat, i disponibilitat, per anar a la històrica -segur- Diada d'aquest any. Ningú a casa! 

Circula un correu que diu que si som 100.000 allà es fotaran un fart de riure, tal i tal, i si som 3 o 4 milions -no recordo- Catalunya seria lliure demaà mateix. Compte, no em mamo el dit, i sé que apart d'exigir diginitat nacional a la ciutadania hem de demanar una regeneració política nacional -i intel.lectual, moral i espiritual- ja que la nostra classe política no és tampoc per tirar coets. Ni potser avui nosaltres com a poble.

- Al darrer post parlàvem de la gran solució al gran problema de l'atur, la feina, és a dir, de la renda de cadascú. L'altre gran problema és l'espoli nacional-siguem optimistes i pensem que invertiríem amb una mica de cap el capital que ara paguem a l'estat, que aníriem millor. Però ara torno a incidir, en aquestes jornades de calor i sequera infernal, ara que percebem diàfanament que l'aigua ho és tot, que sense ella i una natura harmònica no som res, torno a cridar fermament que la qüestió de l'espoli,  les llibertats nacionals, i els afers econòmics són absolutament intranscendents davant la magnitud dels problemes causats quan la natura que no ens és al.liada i encara més quan som nosaltres qui hem trencat aquesta al.liança.

L'ÚNICA SORTIDA POSSIBLE A LA "CRISI'.

Com que no hi ha massa ganes d'escriure ni de llegir, deixo això uns quants dies, amb la estúpida esperança que serveixi de res o fins i tot que sigui poc o molt compartit.

 

L'ÚNICA MESURA QUE POT EVITAR UN DALTABAIX ÉS REDUIR LA JORNADA LABORAL.

Cal que ho raoni? No. En tot cas qui ho ha de raonar és aquell que no hi estigui d'acord. És l'única mesura i el temps ho demostrarà. Lo demés són al.lucinacions i ilusions fruit de la mandra de pensar.

Hi podem donar-hi totes les voltes que volgueu a la qüestió.

Ah, ja sé que tot plegat  és obvi i perdoneu-me als que així ho penseu..

Si escric majúscules no es per cridar sinó perquè ho considero un lema, o proclama.

Viatge a les Açores i coses del país. Cap. 9. El futur és portugués i reflexions de l'escriuredor.

La teoria peregrina. El futur "és" portuguès. 

El futur de la persona, que és la maduresa i vellesa, té uns trets particulars, que penso que cada dia seran més semblants a l'etapa de maduresa de la humanitat -amb la "crisi" posant les coses als seu lloc. Són els mateixos trets del caràcter portuguès: gaudi dels petits plaers, menjar poc -i treballar menys- i païr bé, calma i tranquilitat. Brots d'irritabilitat típics de l'edat, sentimentalisme -la saudade- i la nostàlgia de temps pasats -tal com els portuguesos enyoren l'era dels descobriments, malenconia. O sia, finiquitada la societat del desfici consumista i amb el relativisme en qüestió, que podríem comparar-ho a la disbauxa juvenil, s'apropa un futur   inevitablement serà més pausat, més donat als sentiments i a la senzillesa, més madur, en definitiva, més portuguès.  No sé si s'ha entès. En definitiva, menys conya amb els portuguesos.
  

Reflexió de l'escriuredor

És la meva crònica viatgera més llarga. Suposo que es perquè m'hi he trobat còmode parlant d'aquests pintorescos, senzills però complicats, tristos, bons jans veïns -excepte Mourinho, que deu ser perquè és més "mouro" que portuguès. Com sempre amb la gossadia de parlar generalitzant, després només d'una breu estada. Tinc però la sensació que no m'allunyo massa de la realitat. Em serveixo a més d'algunes lectures de les que crec que extrec lo fonamental i útil.

I ha estat quasi a l'acabar que m'adono que potser caldria reflexionar sobre quina necessitat, quina raó hi ha per a emprar el meu temps redactant això. Deixant la resposta per un altre dia, esmento si més no la satisfacció  de poder haver estat útil i amè a alguns i -sense falsa modèstia- de ser probablement un dels pocs extrangers que han escrit alguna cosa amb intent de rigor sobre les Açores i Portugal.  Amb el recolzament d'interessants comentaris vostres. Suposo que hi haurà algun referent o alguna altra crònica que intenti transmetre l'esperit d'aquesta terra açoriana, última europea i de Portugal en general. Si algú en troba alguna ja ens ho farà saber.

Bon profit doncs a qui hagi arribat fins i gràcies per les aportacions. De ben segur poquets sabran tant de les Açores i Portugal  ;)

Nota.  

Després d'haver penjat el darrer capítol lus, ja puc fer la meva migració anual. Demà mateix. No sé si val la pena escriure ni si n'escriure res, però us ben asseguro que el lloc on vaig ha de donar per mil moments memorables.

Bones vacances i fins la tornada.

Demano perdó. Sí, hi ha crisi s

Jo que me les donava al post anterior de ser més rigorós que ningú en l'anàlisi d'un aspecte de la situació actual veig que també he errat.

Venia mantenint que no hi havia crisi i errava. No hi ha crisi, hi ha crisis. Crisi de valors, d'espiritualitat, de justícia i sobretot de intel.ligència.  Ara bé, mantinc que no hi ha crisi de bens materials, més aviat diria que hi ha un problema de sobreproducció. Això podria etiquetar-ho com a teoria peregrina.

Sóc l'únic europeu que no protesta per les retallades? Dono per inaugurat l'inici de la "crisi' .

Protestar, recriminar les retallades és com si un nen es clavés un vidre al pati per anar descalç i la mare l'esbronqués per haver-se clavat el vidre en lloc d'esbroncar-lo per anar descalç.

Protesto és clar, però la meva protesta i indignació no és per les retallades, sinó pels sous, prebendes i incompetència de polítics i manegadors del cotarro. Les retallades són la conseqüencia! no la causa.

Em preocupa que la meva lògica no sigui compartida. Que hi diria Balmes? 

En aquest escrit si que  m'agradaria i agrairia encara més que hi hagués més prodigalitat de comentaris on hom em digués si veig garses per perdius , tractant-se d'una cosa en la que em quedo sol -bé, tampoc no és la única- i que crec fonamental per a un debat rigorós.

Dono per inaugurat l'inici de la "crisi'

Després de les mesures ecònomiques darreres em penso que ja puc treure un palet de les cometes amb les que escrivia crisi.

Potser trigo uns dies a contestar els comentaris.

Relat del delicte del que fou víctima.

Fa uns mesos vam ser víctimes d'uns fets que ara faig que siguin coneguts.
 
Carta adreçada -en calent i amb santa indignació- als partits de Mollet. En van contestar DOS. No  sé si els va agradar. Publicada al Contrapunt.

Ens adreçem a vosaltres com a representants de la ciutadania per a exposar-vos una situació angoixant que hem viscut per mor de la legislació i també per a efectuar unes sol.licituds.

Teníem un pis llogat quina arrendàtaria -immigrant-  rellogava habitacions i que va rescindir el contracte -després d'uns mesos sense pagar el lloguer. Però un home i una parella rellogada es van quedar al pis sense voler marxar. La persona instigadora tenia el cervell capgirat per la cocaïna i els altres en vies de tenir-li. 

Actuant judicialment, la resolució era llarga i costosa, per la qual cosa ens vàrem haver de sotmetre-n's a l'extorsió de l'individu protagonista, donar-li una bona quantitat euros i les gràcies a Déu per solventar "ràpid" el problema i no haver d'acudir a la justícia, cosa ben trista.

Als Mossos d'Esquadra ens informàren que en aquests casos els delinqüents tenien tots els drets -cosa que ja sabíem, però no fins al punt que ens digueren: si denunciàvem que estaven robant el pis ens podrien denunciar per denúncia falsa; si canviàvem el pany també i si hi entràvem també. La nostra policia nacional va alegar que ells no podien entrar al pis ni identificar al delinquent  encara que els acompanyéssim-teníem una altra clau. Així mateix, les forces de l'ordre, tot i sabem de quin element parlàvem, ens van negar amablement a donar-nos les seves dades personals, si tenia antecendents, si era perillós -que ho és- etc. Ens informaren
del desempar legal dels propietaris, cosa que ens va ajudar a decidirnos a cedir al xantatge -junt a la perillositat de l'individu ocupant.

No sé si el vostre partit i la classe política en general és conscient del què aquest fet representa: destrueix la convivència; genera encara més dscrèdit cap a la classe política i sobre tot als legisladors; afecta la salud física i psíquica de l'afectat; por pel perill de la integritat física pròpia -o no- davant la violència verbal i amenaces dels delinqüents i por al robatori o atemptats a l'habitatge. Nogensmenys haver-nos de sentir que "això amb Franco no passava"...i haver de callar.Total, impotència, frustràció, sensació de desempar i tristor.

Em descuidava els perjudicis econòmics, que són potser però la part menys important, així com el panorama de destrosses i brutícia, que va provocar una plaga d'insectes a tot el bloc.

Voldríem demanar que el vostre partit proposés una modificació de la llei que correspongui, a l'estil europeu: 4 dies pel desallotjament i càstig exemplar pels delinqüents.

I si fos possible, una contesta, tant en el sentit del compromís de treballar en el tema, haver recullit i compartit el nostre neguit o bé si és al contrari, explicant-nos el perquè d'aquestes lleis que tothom diria que afavoreixen el delinqüent i per tant la delinqüencia! Crec un dret del ciutadà recabar explicacions d'allò que constitueix el nostre marc legal.
 Intentarem positivar i aprendre d'aquesta experiència. Gràcies a l'avançada i rebeu una cordial salutació.


Em vaig quedar amb ganes de dir-los hi que són  incompetents en aplicar l'ordre i la justícia en aquests casos però encara més pel que fa al control del tràfic de drogues. Cal dir que el principal protagonista no era pas d'extracció familiar marginal, fou la droga la que l'ha convertit en una desferra.

Viatge a les Açores i coses del país. Cap. 8. Els catalans i els portuguesos. El portuguès i el català. Molt curioses i inèdites similituds.

El portuguès i el català

Enyoro sentir el portuguès. Quina llengua més especial, i més per un català -o menys, per les similituds.  Diuen que és l'espanyol malparlat. Fonèticament és fals de tota falsedat,, tot i que més cert pel que fa al lèxic:  gaviota-gaivota, caperuza-carapuça, etc Els mateixos portuguesos diuen que tenen una llengua traiçoeira. Per un castellanoparlant és fins i tot una llengua inabastable de pronunciar. Hi ha qui diu que és un idioma que navega entre consonants.O sigui que és més que un castellà mal parlat. Els molesta bastant que -a diferència d'ells amb el castellà- els veïns peninsulars passin del portuguès. Els portuguesos troben un especial plaer en la inextricabilitat de la seva llengua, tot i que comparada amb l'anglès jo no li trobo tant, tot i les singularitats f. La pronunciació si qonètiques. Tenim la gran mania de pronunciar el portuguès a la castellana, És a la catalana, a la manera d'Olot i Osona! No sé que n'he fet d'un llistat de paraules que no tenen res  veure amb el castellà i eren calcades al català. Els refot que els veïns castellans no facin la mínima intenció d'aprendre un borrall de portuguès però a l'hora els diverteix que els costi tant dir bé una sola paraula.

Els catalans i els portuguesos

Abans parlaré de les portugueses. Vaig llegir que és habitual a Europa que quan s'hi refereixen hi ha qui ho fa estenent el dit index sota el nas -bigoti. Injust, tot i que és cert que no són exemple de sex appeal. En això s'assemblen a la  catalana, amb qui comparteix també un dels seus millors atributs: una magnífica i timbrada veu. Teoria particular però comprovada. A mesura que hi ha més dones que fumen aquest do de la cristal.lina veu es va reduint.Em van semblar molt tímides, discretes, honrades, agradables.
  

Similituds catalano-portugueses.

Gosaria dir -teoria peregrina- que si a un català li treus les ganes de treballar s'acosta molt a un  portuguès.

Ara es moda relativitzar les identitats nacionals i dir que tots els homes i cultures són igual. Certíssim que gratant molt, trobaríem un fons comú entre els humans, però abans d'arribar a aquest fons, quantes palades de tresors, misèries i especificitats diferents hauríem de treure? És el divers i ric mosaic de les cultures del món. La forta, sorprenent especificitat del caràcter portugués n'és una mostra que cada país és ell mateix.
 
  Hi ha una gran similitud fonètica entre el català central i el portuguès (No hi ha dues llengües que pronuncïin Purtugal). Les coincidències de vocabulari són extraordinàries. Si hi ha dos països on l'antagonisme sigui Castella són aquests. És innegable també que comparteixen coses amb la resta de la península: és un poble amb fama de noble però que com aquí es transforma quan es fa polític. Els seus governants -com els nostres- són un desastre. De sempre: : "fa vuit cents anys que el poble portuguès diu que "això no pot continuar així".

Espanya els ha estat un tap cap Europa. Això ha desemvolupat una idiosincràcia particular, un tancament en ells mateixos, un "entotsolament" i sobretot una manca d'autoconfiança. La preguiça -mandra- de la que en tenen fama i que no és més que la seva absoluta manca d'estímuls enfront els bens materials i galindaines consumistes, han fet de Portugal una rèmora econòmica per Europa però també... un país meravellós. Quan van arribar les carretades de calers d'Europa van restar desconcertats, no sabien que fer-ne. Fatal miratge. Endegaren també l'era del totxo i les infraestructures inútils. Després tornà el Portugal de sempre: el de menjar poc i pair bé.

Són considerats bona gent -menys el mouro Mourinho-, nobles i pacífics -la seva dictadura fou bastant tova i la seva única revolució fou més de flors que de bales. Però, compte! pocs pobles tenen homes tan braus i valents. Podíem comparar-ho amb el -antic- tarannà català: rauxa i seny. 

Valents, perquè?   Potser no heu vist els açorians corrent davant els toros. Els sanfermins -comparats- són un joc. Les trompades i vols metres enllà  són constants. Un espectacle terrorífic. I lo més gran: tot això provoca les riallades generals. Hi corren nens i grans. Fins i tot dones "de bon any", que impressionen per la seva sang freda i veure-les somriure davant el brau a mig metre embestint les quatre fustes de protecció al carrer. Algunes s'enduien lo seu. Més coneguts són els forcados: una fila de valents deixant-se literalment embestir per un  brau. En definitiva, compartim seny i rauxa. Rauxa que ens porta a ser matussers, a la manca de finezza i capacitat per a la diplomàcia. Podria reblar el clau amb l'exemple del hoquei: compartim la primacia mundial. Curiosísim la nostra vàlua per aquest esport, que en definitiva es compon de seny, de mantenir "l'equilibri" lliscant amb suavitat a l'hora que tot el cos i ànima està en absoluta tensió. O els castellers. No hi ha cap poble que hagi elevat de manera tan valenta i assenyada l'home tan amunt -físicament.

Trailer darrer capítol: El futur és portuguès. Reflexions de l'escriuredor.

El tub de dentifrici -problema. On no viuria. Polítics i conills.

 Algunes stravaganzas critèriques més.

- L'altre dia parlaven de land de Baden Wurtenberg tot dient que era el més desemvolupat, el que més industria tenia, així mateix glosaven lo molt que treballaven. Vaig pensar: seria l'últim lloc d'Alemanya que triaria per viure -com Catalunya, vaja. Un país on la indústria n'ha arrasat mig, tot plegat per a...què?

- Diuen que hi ha qui s'ha divorciat perquè el seu cònjuge prem el tub de pasta de dents pel mig i no pel cap de sota. Pensant-ho bé jo no estic segur quina és la manera més racional de prémer la pasta. Ens trobem davant un problema senzill de lògica pura. Però no tothom sembla tenir la mateixa lògica.

Matemàtica política

- Si un cunicultor obté un benefici de 20 cms d'euro per conill cada dos mesos i qualsevol polític amb una miiica de càrrec percep 80.000 euros anuals, quants conills hauria de vendre cada mes per igualar un d'aquests sous polítics? Val més no saber-ho. Podem extrapolar-ho al benefici per  pollastre, per kilo de patates, o per bossa de pipes del quiosquer. Comparare-m'ho a d'altres sous públicsi i reflexionem sobre qui es mereix quant i què.

Conversa amb Jaume Barberà i una gran lliçó

Fa unes setmanes vaig dir a en Jaume Barberà -també molletà- que si no sabia a qui convidar recorrés a algú de "la catòlica", Són gent que té tot el temps per a pensar i estudiar, i no són banals. L'últim monjo de Poblet o Montserrat és molt més interessant que el 99 per cent -optimista?- dels polítics. En el pla intel.lectual i cultural.

Doncs bé, ha portat la Forcades. Jo no anava per aquí, sinó per algú que no fos tan mediàtic,  però bé  aquesta noia mai no et decep. Al principi cert que ens va deixar astorats fent una crida a la vaga general indefinida per tombar governs -aquest?  Aquí confesso que no la vaig acabar d'entendre. Ara, pel que fa a la resta es va fer entendre com ningú. ENS VA EXPLICAR  AMB UNA PRECISIÓ I AMB UN RIGOR LES MALDATS DEL CAPITALISME SALVATGE, COM FUNCIONA LA COSA,  COM CAP COMUNISTET HA FET MAI. LES SEVES PARAULES SÓN MÉS DEMOLIDORES I ATERRIDORES PEL SISTEMA QUE LA DEL MÉS REVOLUCIONARI O  MÉS INCENDIARI CREMACONVENTS. I SOBRETOT, SOBRETOT: AQUESTA ÉS CREÏBLE. Ho he escrit amb majúscules per a destacar-ho però sembla que cridi. Disculpes.

La difussió del video és molt recomanable i aquesta monja  segur que és considerada per les clavegueres del sistema com un perill públic. Com m'agradaria ser jo.

De la importància de la religió a les societats

Són cinc cosetes d'aquests dies que potser explicarien quelcom del que he anat parlant últimament com és la davallada de tantes coses fonamental des de sempre.

"Napoleón conocia perfectamente la importancia de la religión para la buena marcha de los paises" No recordo l'autor.

Vargas Llosas a la Vanguardia i Rafel Nadal a Mollet: "es va proclamar la necessitat d'arrambar la religió però qui ho feia no donava ni tenia cap alternativa"


Estic descobrint i estudiant l'època victoriana i l'imperi egipci. No hi ha hagut -malgrat contradiccions- una època moderna més llarga,  més tranquil·la i apacible i que hagi aportat tantes coses amables al món modern com l'era nonàrquica victoriana.  Europa aleshores era un devassall de sang i revolucions a pleret. No hi ha imperi -com el faraònic-que hagi durat tant -més de tres mil anys. Més en l'últim exemple, però en ambdós casos la religió era el centre sobre el que giraven aquestes societats.

Les conclusions em semblen prou evidents per a estendrem-hi i si no ho són ja direu la vostra.

A tot arreu estem com a Mollet?

Mollet: Més de 50.000 habitants -habitants, dorments, pel què es veu. Setmana tan atepeïda d'actes com escàs el públic.

Dimarts: un personatge tan important i mediàtic com en Rafel Nadal i arrossega unes 20 persones a l'acte.

Divendres tarda: tango magistral al Lledoner, de franc. 30 persones.

Divendres nit: Glissando, a les nits delicioses a la fresca del Jardinet. Això encara ho consideraria un "èxit": 67 persones.

Dissabte: Miquel Àngel Tena, històric de la nova canço. Es va autoproduir un concert a la Sala Fiveller. 35 persones i bona part d'elles relacionades amb el músic i el pianista. Dues hores i mitja a la sala, ja que just al costat l'esplai feia la festa final de curs i ens havíem de repartir el temps per no solapar el so. Quan acabava una tanda d'actuacions infantils els monitors feien uns copets a la porta d'emergència per a què cantés en tena. Ara cantes ara jo. Divertit. Neorealisme a la catalana.

No és que la gent estigués al cine o al teatre, perquè no en tenim.

Voleu que us sigui massa sincer? Estic tan acostumat al luxe d'aquestes vetllades a petit comité, que si es massifiquessin em costaria acostumar-m'hi.

Poti-poti de facècies descoratjadores. Conversa amb Rafel Nadal.

En la línea indignada-descoratjada de l'antepenúltim post he anotat quatre coses que m'han vingut al cap.

Tothom sap -ho suposo!-que la ITV és una màquina de recaptar - i moltíssim!!. A sobre hi va haver corrupció amb les adjudicacions. He perdut 50 euros i el temps, i a sobre em feren tornar perquè una roda no tenia el mateix dibuixet.

Vaig comprar un llibre antic a Ebay, per 50 euros més els ports. Arriba a Espanya i em fan pagar aranzels, sic, 16 Euros més!

A partit de les 7 del matí Mollet hi ha el soroll d'una fira de festa major. El camió regador, el fregador, la bufadora, que passen dues i quatre vegades amunt i avall; el dels mals endreços; la grua camió que treu els contenidors subterranis- d'un soroll monstruós.

S'ha descobert que la compra de partits de futbol és una pràctica habitual. Un conegut diu que va sentir que unes mestres de vint i pocs anys  deien "yo me voy a Nueva York- Como mola tia, yo a Thailandia- (feia una setmana que s'havien mobilitzat contra les retallades... i les vacances passades  al Japó). Unes quantes vegades l'any, uns veïns mig flautagossos monten un merder de "música" i crits, amb fum de la graellada, de migdia a vesprenit. Entrant a Mollet hi ha uns turonets a la calçada -antivelocitat- d'una elevació i traidoria que insulta a la intel.ligència,  destrossa els cotxes -un ciclomotorista s'hi va deixar les dents.

I mil coses més.

Conversa amb Rafel Nadal -l'ex director de El Periódico

Potser no cal que transcrigui la conversa d'avui a Mollet, però ve a tomb que esmenti la coincidència amb ell quan digué que no s'explica la manca de seny davant tantes coses òbvies. Ell es referia als polítics.

No hi intel.ligència però tampoc honestedat,  ni el sentit de convivència és el desitjable. Ja explicaré el meu perquè. (Napolvictorisis-criptorecord.)

He escrit a raig, que m'espera una pizza de llauna molletana.

Quin regal de noces ha de fer una família senzilla a un polític de sou milionari?

Tinc un parent que està convidat a una boda i no sap que feR. El nuvi és un polític municipal i des de fa quatre dies també amb cadira a la Diputació. Dos sous d'escàndol -que val més que no sapigueu- per fer ben poca cosa. Aquest parent no té res en contra del polític que es casa; la indignació -i la de mig poble- no és per ell que només ha fet que aprofitar-se del sistema de prebendes polítiques. Això sí, caldria valorar si és ètic acceptar uns diners que no et corresponen moralment.  Però és clar, el meu parent, quasi mileurista i contestatari, diu que li toca bastant la pera haver de fer un bon regal o ingrés a algú que parasita la societat. El regal ja el te cada més a través dels impostos i sancions de la ciutadania.

Hi van cinc persones. Que hauriien de fer els convidats, uns indignats però tots banyuts? Pagar el beure, a sobre? Fer només un detallet? Cap regal? Com justificar-ho? No anar-hi?  I els principis?:


Trailer. Al pròxim post detallo uns quants sablassos més que m'han cardat "els de dalt" i altres vulgaritats. Un d'ells sobre obligacions preferents.

No soporto la gent. Tres o quatre cosetes.

Cap de setmana indignat

No soporto a la gente, digué F F Gómez per justificar la seva retirada dels escenaris. Vaig pensar: quin tio més avinagrat.No vull dir ara que signi i rubriqui l'ex-abrupte, però puc dir que no em frapa tant i amb els anys lo de FFG s'entén més. I ho dic jo que em considero un ànima filantròpica que fa el possible per fer la vida agradable al proïsme. Però la immensa vulgaritat regnant sovint m'enerva.

Estava a punt d'agafar el son, en aquell moment dolç del duerme-vela, quan va passar un ésser humà tocant el claxon. Sobresalt i gran dificultat per tornar a agafar el procés del son. Altres vegades són grups de pobre gent la que passa parlant a crits per la nit.

A un munícep del poble li han buscat cadira a la Diputació. Dos sous d'escàndol. No pensava que es cobrés tant a la Diputació. Una companyia de ballet ha fet un  ERE perquè la Dip. els deu calers. Sembla que a la gent li importa un rave.

CIU de Mollet vol que l'Església pagui l'IBI. Ja és un insult a la intel.ligència que els partits progres ho demanin, però que ho facin els de CIU supera lo insuperable. Ara, que els partits paguin IBI res. Ells són com ONG's diuen, que no tenen ànim de lucre, ni generen beneficis. És clar que no, lo que generen són despeses i pèrdues!! Els beneficis que s'ingressen els polítics és obvi que no vénen dels beneficis que generen.

En un agradable sopar popular cinèfil vaig seure davant un home -ja granat- d'aquests que diuen que lo pitjor de la societat és l'església -literalment. Com que és raríssima l'ocasió que tinc de debatre-ho vaig entrar al drap. Li vaig dir que la culpa de com anem no és dels capellans -que cobren mil euros- sinó dels partits; que Carites hauria de desaparèixer i que els pobres haurien d'anar fer cua a les seus dels partits i que la misèria l'havia de solucionar l'estat; i quatre coses per l'estil. L'home, segurament acostumat a que la gent li seguia el discurs va restar desconcertat amb la meva vehemència. Però em vaig equivocar. Tenia davant un menjacapellans dels de veritat i vaig deixar escapar la oportunitat d'esbrinar, escrutar, intuir la raó profunda de la teo o catolicofòbia.  Jo no tinc tan clar aquest enigma..

Boicot a la cervesa S. Miguel fins que no prengui mesures!

(manquen dues cròniques açoriano-portugueses: el futur és portugués, catalans i portuguesos -curios., etc)

Viatge a les Açores i coses del país. Cap. 7. Viaje a las Azores. Inici de les notes sobre el curiós fet portugués

El descobriment que més d'un potser m'agrairà sempre.

Em decep que quan parles de música portuguesa tothom diu: ah, el fado -es pronuncia fadu. Justet es coneix José Afonso, Dulce Pontes i Madredeus. A més a més, en realitat el fado només el copsen els portuguesos, o els que estan en vies de ser-ho. M'he pogut fer a mans amb uns recopilatoris de música portuguesa -pop, protesta, etc- no fado i que al nostre país és introbable. Aquest discos m'han confirmat el perquè,de sempre,  esperava amb interès Portugal a Eurovisió. Cançons senzillament brillants i viceversa, d'una musicalitat de gust universal  però amb el punt de diferenciació just per a gaudir quelcom nou.   És possible que algun músic d'avantguarda hi trobi ingenuïtat.

Tristesa portuguesa

Si algú us diu que entén el fado és un snob, o d'una hipersensibilitat extraordinària. Més que música el fado és sentiment, expressió perfecta d'un dels trets principals del poble portuguès: la tristesa, positiva! diuen. La lletra, música, l'entonació única- inimitable per un no portuguès- del fado, és com una submersió de l'esperit a la tristesa,   especial. Una manifestació sentimental particularíssima i amb la que s'hi troben molt a gust. Vet aquí les paraules d'un taxista lisboeta: "que triste é Portugal. E por ele que eu gostai tanto " En parlaré més del curiós caràcter portuguès

Dec ser l'únic català, espanyol, o terrícola, que té la música d'aquest país entre les primeres en preferència amb la catalana i anglesa. Hi connecto sense saber massa perquè.

El consell. Dos artistes -enllaçats

Per pressions familiars Jorge Palma estava encaminat al pianisme clàssic, se n'escapà i ens legà el gaudi d'una obra de gran alçària i la seva interessant veu. Memòrias dum Cidadao frustrado.

La cancó de l'açorià Luis Alberto Bettencourt,  Adormecer en  Porto Pim hagués estat la cançó adient. Parla del moment que va decidir tornar a l'isolament de les illes, de la vida fora de la confusió mundana. Ens porta a recordar o a imaginar la vida senzilla i silenciosa dels pobles açorians, l'Atlàntic batent les Aigües als peus dels espadats o las roques, a les noites sem fin... Com que no hi és penjo Sempre que cae uma estrela.  Música més fàcil que la del Palma.

Em faria il·lusió compartir  i haver descobert a algun lector el gust per la música portuguesa, sovint bàlsam   per l'esperit. Suposo que per entrar-hi cal una mínima dosi de malenconisme i ingenuïtat, o sia portuguesisme.

La major gesta de Portugal.

Portugal va circumvalar el món, van descobrir terres -ells no en diuen conquerir,compte!- i cristianitzar milions de persones, és el país continental amb les fronteres més antigues del món, tot i això un dels seus grans filòsofs afirma resolut que la seva gesta més meritòria és haver sabut resistir i no haver estat engolits per Castella -a diferència dels altres regnes peninsulars o d'ultramar.

 El portuguès més admirat de la història? Sorpresa?

La televisió pública portuguesa va convidar a votar el portuguès més important de la història. Entre l'estupor i ràbia de molts va guanyar Oliveira da Salazar -estupor no pas general, ja que el va votar la majoria.  La manipulació fou impossible ja que el procés fou net. No entro si fou una dicta dura o tova. De fet es va alinear amb els aliats a la SGM. Això ja palesa la complexitat del país veí i el desconeixement absolut que en tenim aquí. I desinterès. M'ha vindut a la memòria que aquesta votació es parlava de fer-la aquí, però cap cadena va gosar. Canguelis és la paraula. Hagués guanyat el generalet?

Pasta Gansa, un gran lloc per menjar, al centre de Barcelona, bé, bo, barat ...i quantitat

Vaig donar  als propietaris la meva paraula que faria una petita resenya del seu local. Bé, no la vaig donar explícitament, però en Criteri és persona sèria i no li cal prometre res.

Si aneu de visita al centre de Barcelona;  si aneu tota la família i no voleu gastar els 12 o 14 euros per cap i a sobre tenir raons sobre si aquí sí aquí no, aneu a Pasta Gansa, al carrer Pau Claris. Buffet lliure a preu i qualitat molt recomanables. Tenen alguns altres locals del mateix nom.

Aspectes que també  marquen diferència  són el tracte amable i proper del personal i el fet que és un establiment familiar, que no només gestionen sinó que treballen a peu de negoci. La típica mateixa família catalana que ens podem trobar als hostals de terra endins i de muntanya.

Vaig parlar uns moments amb un dels fills que em va explicar coses del negoci i la família i que també us explicarà si parleu amb ell.

Gran gent i gran establiment.

Plantejo un problema, molt marrano -per si algú el vol resoldre.

Hi ha moltes modalitats de jocs. De tant en tant en plantejo algun en aquest blog d'Utilitat Pública -BUP-, però també d'esperit lúdic. Aquest entraria a la categoria dels problemes matemàtics. Res de l'altre món però socialment útil -conèixer-ne la solució. Ja que parlem de casinos...A jugaaar!


PROBLEMA

48.000.000 de turistes anuals visitarien Eurovegas i una quantitat que ignoro de gent forana treballadora  es quedaria tot l'any a viure a casa nostra. Més els gàngsters i els executius. Podríem apuntar aproximadament QUANTES TONES  O METRES CÚBICS D'EXCREMENTS -LÍQUIDS I SÒLIDS- ENS DEIXARIEN ANUALMENT?


Del problema a les desgràcies

Ara veig que caldria  esmentar  l'infinitat d'altres residus, com les tones de brossa i els  produïts pels consums energètics.

El consum d'aigua i la destinació d'espais naturals per l'abocament de les muntanyes d'escombreries són una altra vessant de la problemàtica.

De totes maneres, si hi ha un país occidental acostumat a viure entre  fums i la natura emmerdada és Catalunya. Hi estem avesats.

Eurovegas a Gallecs!

Publicat a Contrapunt

Sembla que hi ha problemes per fer l'Eurovegas al Delta del Llobregat. Que el facin a Gallecs!! Alguns s'hi oposaran per  raons ambientals. També n'hi ha pel Llobregat. Es requalifica i llestos. Com deia en Solans, de la Generalitat, "per quatre ocellets no hem de deixar d'edificar i renunciar al creixement". Hi hauria zones verdes, lògicament. El projecte generaria incomparablement més riquesa que els horts i sembrats actuals. Les famílies i nens podrien esbargir-se gaudint de grans ofertes de lleure i jocs i l'altre públic amb altres diversions a pleret.  Els llocs de treball només absorbirien una petita part dels aturats, molts amortitzats en pocs anys, però tot i així el país ho ha d'aprofitar per a reprendre el camí del creixement, que tant ha transformat el país.  Problemas de legislació laboral? Ja no ve d'una reforma. Problemes amb normatives? S'excepcionalitza. Que l'obra portaria una altra tongada d'immigrants? A Catalunya ja no li ve d'una. Que hi haura potser prostitució i droga? Que no hi és ara arreu?!

Permeti-se'm avui aquest exercici d'ironia -"remedando" Larra- realitzat només per fer més comprensible la magnitud del disbarat vegà. Hi ha infinitat de gent que encara espera amb candeletes aquest jueu tan simpàtic que ve a repartir bitllets. Entre ells el nostre govern i part de l'oposició. Comparteixo les raons que hom escolta per a l'oposició del projecte, però per a mi hi ha altres tan o més importants de les que sorprenentment ningú no en parla.


Comentari 
Aquest incursió a l'estil irònic m'ha estat comentada favorablement i és un camp que hauria de treballar. Pot ser més efectiu que els escrits indignats. Després de sentir ahir el Cercle Catala de Negocis aportant dades sobre la intolerable i descarada rapinya a què ens sotmet l'estat centralista, potser tornaré a la ironia, parlant d'això. Rapinya de l'Estat  podria transformar-se en  deure de ser solidaris amb els pobles pobres d'Espanya.

Viatge a les Açores i coses del país. Cap. 6. Viaje a las Azores.

"Gràcies i bon profit doncs a qui hagi arribat fins aquí. Pocs sabran tant de les Açores i Portugal com vosaltres ;)"
Així acabaran les cròniques. I així les reprenc, per animar-vos:). Ho repartiré en tres  episodis més, on parlaré  del curiosíssim fet portuguès. 

Cal que el lector se sitüi ara de nou  a les solituds, al silenci, a l'aïllament extrem  de les Açores.


 Illa de pico. Naixement dels cagarros. 

Anem a l'illa de Pico. El Pico és una muntanya punxeguda al mig d'una illa, aixecant-se màgicament 2.500 metres sobre el mar, màxima alçada de Portugal. Sempre coronada de núvols. Mitja hora de barco. Excursió d'un dia amb guia i furgoneta. Vet aquí que en un plafó informatiu apareix la paraula cagarro. Sabes que quere dizer cagarro na nossa lingua? -vaig dir-li, més mal dit. Salta Toni, l'italià, i comença amb rica gestualitat florentina a definir el concepte,dient no sé que de "la merda". Nelson el guia, quedà com desconcertat i després riallades generals fins a plorar. Cagarro: ocell marí: pardela, baldriga de les Açores. Jo ja havia llegit al diari que s'utilitzarien càmeres per a seguir online el naixement dels cagarros.

La Neus demana parada de bany marí. Piscines artificials a les roques, molt arreglades, amb dutxa i vestuari. De franc. Espai reduït, però com que la població és escasa estem amples.

Lajes, antic nucli balener fins que al 1984 van prohibir la cacera. Entrem al museu baleiro. El mític món de la caça i industria balenera davant nostre. Impressiona pensar en aquelles barquetes -meravella de disseny mundial, diuen- plenes d'homes , a les ordres del trancador, figura mítica- enfrontant-se a bèsties tan gegantines com les ones de l'atlàntic, només amb quatre arpons. I la cantitat immensa d'oli i altres productes que en treien. I a fora, quina meravella la sensació de vida a la mida humana, a l'ampli moll amb el poble al fons. Les justes persones deambulant i Nelson parlant amb algun conegut de ves a saber quin racó de l'illa. Tenen però el drama de l'emigració. Són massa gent encara per l'espai que tenen. De 50.000 habitants han passat a 28.000

Anem a dinar. Gran tiberi de sopa -en són els reis mundials-, carn i peix, ben regat amb vi del país. Augmenta la xarrera i el xapurreig...i el xarrupeig. Fins i tot jo ja m'adreço a la rapariga -la noia que ens serveix- en italià: Signorina! Riures eflúvics. Li demano meio amaro, com feu  l'italià. Son infernal al taxi doncs. Parem al poble de Nelson per a veure l'Església, rica en pintures. Continuem cap a la zona -vinyatera. Planúria de camins solitaris entre les parets dels currais -corts-  on els ceps estan protegits del vent per parets de roca volcànica. Aquí les figueres les deixen a una alçada de metre i mig per a protegirles de l'aire de mar per aquestes mateixes parets. El treball a la vinya és costosíssim, ja que cal lligar els gotims manualment per a que no toquin a terra i és impensable la mecanització. El terra pobríssim. És patrimoni de la humanitat. Al mig dels currais, s'aixeca un d'aquests molins de vent petits i acolorits. A dalt despatxaven vins i dominem l'aspre soledat del apagat color de la zona dels currais. Hi despatxava una noia, solíssima, com anacoreta, cosa que per un portuguès és més aviat benedicció. Fou la que ens va fer la foto de grup de tan agradable dia i companyia. Ens faltava un grec per ser una colla de PIGS.

Sao Miguel. Bany calent, natura diversa.

Imperdible la visita al Jardí Botànic creat als voltants de la mansió del governador, tan imperdible com el bany calent al seu gran estany rodó, amb una illa-pèrgola al mig, omplert per unes fonts d'aigua calenta, ferruginoses, que donen a l'aigua un aspecte terbolíssim. Com que el dia no era de calor la sensació de l'aigua calenta a l'entrar era tan agradable que no trobaves l'hora de sortir. Com a tot arreu el públic molt escàs. El jardí botànic extens i amb desnivells espectaculars i racons de tota mena, peixos, aus. Al passar pel costat d'una bassa envoltada de gespa, saltaven a mesura que avançaven infinitat de granotetes de les que només en sentíem el soroll, com quan comencen a ploure gotes grosses. Gegantins bambús, les falgueres grans com arbres, algun fruit tropical, un arbre de fulles molt vermelles anomenat sanguinho i un arbre amb el rètol: arbre del paper. Vaig voler assegura-me i tot enfilant-me me'n vaig emportar un tros d'escorça. Certament, era com un llibret de paper bíblia. Sempre acostumo a agafar també algunes llavors.

Illa de faial. Peter's cafe a Illa Horta.

Destinació de navegants, aquests van convertir un cafè del port en tot un símbol de les illes, lloc de foto obligada al portal i a dins, on hi ha  un  atapeïment d'ensenyes de vaixells, fotos, mapes, etc. És típic prendre-s'hi un gin tònic, però com que hi entràrem a l'hora del cafè no el vaig prendre. Tot i l'emblemàtic del lloc només costava 2'30 euros.

A dalt hi ha el museu del Screamshaw. Tot tipus de treballs en dents i ullals -també algun os- de mamífers marins. Ens atén personalment una noia en perfecte espanyol. Comprem una dent de balena decorada -marbre del mar. No massa barata, però com que la caça està prohibida des de 1984 pensem que val la pena. Tot i que tothom parla de baleias són catxalots (baleias d'esperma)

  

Capelinhos. El naixement del paisatge

A ls dècada de 1950  fou notícia mundial una erupció volcànica -subterrània- que va durar tretze mesos. Diu que probablement foren dues erucions superposades.Amb conseqüencies dramàtiques.

Encara es veu alguna de les 300 cases -petites i típiques- que no van quedar enlavades del tot, com  les barques i conreus, per les emissions -que arribaven a més d'un km. Aquella comunitat quedava anulada per sempre. Els seu integrants, dues mil persones, van escampar-se arreu, sobretot a Amèrica y Canadà. El que deixaven enrere eren munts de lava volcànica i les ondulacions -suaus però èpiques- que formaren les cendres i sorra volcànica. Coses positives? la illa va guanyar algun kilòmetre quadrat i la zona s'ha convertit en centre turístic  i  d'estudi. Resta dret un far decimonònic. Les construccions modernes foren excavades sota la lava. Com m'agradaria haver agafat el camí  que partia d'alla i marxava solitari i pla resseguint la costa solitària. A l'àrea hi han grans extensions de bruc açorià, d'una estructura regularíssima, preciós. En vaig agafar un però després de sobreviure al viatge s'assecà. La zona no està potencialment activa però forma part "d'un complex volcànic fissural actiu".

A poc km Praia. Gran desnivell des de la carretera i per entre bosc arribem a una zona que vol ser i seria turística si no estigués al cul del món. Algunes poques cases açorianes, amb vegetació exuberant, alguna residencial, un parell de restaurants,  i unes casetes apartaments amb jardinet amb taula de lava, a cent metres de l'Atlàntic. Quasi desèrtic de gent fins i tot la platja, amb separació de seguretat. Està sota un cingle amb despreniments.   Aïllats dins una illa. Hi dinem i el cambrer -noi brasiler- ens diu que tenen linguiça. Llengua? li dic. Ho explica, el mig entenc i li dic: Nos dizemos llangoniça. Se sorprèn. Bé, al final era una espècie de xoriç, gustós.

Una artesania única. El miolo.

Curiós museu etnogràfic al Horta. Hi érem sols i teníem una noia que estava per nosaltres i que ens va explicar la història d'un metge que va dedicar mitja vida a treballar el moll blanc de la figuera! Miolo de figueira. És una artesania que nasqué als convents de monges.

Al Museu hi ha l'obra del doctor Euclides Rosa. Ingent, increïble. Laboriosíssima. Quantitat de miniatures fetes durant tot el segle passat amb la part interna dels branquillons de la figuera. Algunes amb mecanismes o llums. La manera que es conservin blanquíssimes fou un secret que no revelà. La cosa és tan extraordinària que hi ha gent d'arreu el món que va a les illes expressament per a veure-ho. Va fer exposicions per tot el món i se'n guarden les maletes i contenidors al museu. Comprem uns llibres d'etnografia a preu de saldo. Al pagar veiem que la noia és tan inútil com jo a l'ordinador. Li dic, avorrit ja, que no cal factura que li pago. Al final  ella també s'aborreix i fem la transacció com sempre s'ha fet: et donc els bitllets i em doncs el gènere. 

Porto Pim. Poètica.

Al costat d'Horta, la capital, prenem el darrer bany a l'única platja que hem trobat digna d'aquest nom. Vestidors, dutxes i lavabos gratis. Un banyista cada 50 m2. Repasso algun dels llibres comprats al Museu: Oficios tradicionals de les illes de Flores i Corvo, contes populars, opuscles sobre notes històriques, una sobre el dialecte açorià.  Adormecer en Porto Pim, és una cançó que conté tota la màgia de les illes i canta la seva solitud, canta la lua i la lareira i el mar batent les roques de les platges i de sota els cingles, mentre s'adormece Porto Pim. Imatges que suggerent tot l'encantament  d'aquestes illes.  -ara veig que no és a la xarxa, però ja en penjaré de millors encara.

 
Títols d'alguns temes -avançament:  

La informació que més d'un m'agrairá sempre. La tristesa portuguesa.La major gesta de Portugal. Dues aportacions molt valuoses. El portuguès més admirat. El portuguès i el català. Els catalans i els portuguesos. El futur és portuguès- Teoria "peregrina".

Si a algú li han semblat interessants, crec poder dir  que el contingut encara li trobarà més.

Comentant quatre observacions inèdites

Decepció

Parlava amb  un vell amic, savi en economia i que llegeix quasi tots els diaris cada dia. Però com tothom erra la ruta. Compartirem l'escepticisme  en el futur, i vaig aconsellar-li Larra, el gran escèptic i crític. Em va contestar "jo estic situat en el temps i preocupacions d'avui". Ignorava que res a canviat i el que aprendria amb Larra -tot i que li faltava un bull i uns quants anys.

Frustració

Si els catalans no ens sumem a la campanya del no vull pagar i no veiem que això-no ens enganyem- és una palanca i  la guspira cap a l'emancipació -com l'enfonsament del tè ho fou a USA- és que no tenim arreglo i ens hauríem d'aplicar les paraules d'aquell capellà que digué -cito de memòria:


"EL POBLE QUE NO SAP LLUITAR NI DEFENSAR ELS SEUS DRETS NO NOMÉS SERÀ CONQUERIT SINÓ QUE MEREIX SER CONQUERIT I SOTMÈS"
 
Indignació

Festival Perelada.  Actuació Serrat-Sabina. 200 euros l'entrada!!!. Siguem benevolents però  i pensem que "aquests dos nois de barri, compromesos amb els valors de l'esquerra..."i tota la mandanga,  lo que pretenen és esquilar els rics -diuen que són els que van a aquest festival. Els pobres que ho escoltin des de fora.


Chapeau i matrícula

De la mateix manera que vaig maleir al Sabadell per haver agafat la bèstia corrúpia d'en Xavier Sarda per donar lliçons -en un anunci exemplaritzant (sicsics) felicito a Oliu, director del Banc de Sabadell quan diu a LV: LA CRISI HA ACABAT. AQUÍ ENS QUEDAREM. (És lo més brillant i valent  que he sentit darrerament)




Una indignació de propina

Diu l'anunci:


Yo compro en Media Market. Porquè yo no soy tonto!!

Escoltin senyors, ni compro ni compraré a M M. I tonta ho serà sa tia.

Comentari a una sèrie històrica -la qüestió cabdal (és també una "Casualitat" critèrica)".

Vaig pel tercer capítol del Sí, Ministre -un dels millors, per explícit. Parlava l'ingenu i novell ministre, de la necessitat de retallades -fa trenta anys ja- per a reduir despeses inútils, a través d'una major eficiència, racionalització, evitació de duplicitat de funcions administratives, despeses suntuàries, etc, etc.  Òbviament això passava per eliminar funcionaris;  òbviament se li va montar un ciri de mil dimonis. Òbviament va veure que estava agafat de peus i mans a la roda de l'administració, del sistema. Això tan obvi encara no s'entén avui; això tan obvi és el que deia jo al passat post -justament, per això ho etiqueto com  Casualitat- Què en fem del personal que sobra? -la qüestió cabdal. És possible que ningú -governant o no- no ho sàpiga? Que fins i tot ningú no ho plantegi o debati?

Fou divertit el moment, quan el ministre, cofoi per la perspectiva d'aprimar l'administració és informat pel seu secretari "permanent" que la plantilla ha augmentat en quatre cents funcionaris! Eren necessaris per a desemvolupar  l'aprimament de l'administració! Així mateix quan planteja vendre quantitat d'edificis públics buits o inútils. Un darrera l'altre el Secretari P. li va negant la possibilitat de vèndre-los, amb les més diverses i abstruses però reals excuses, tan reals com abstruses són les administracions públiques.

Europa s'ha adonat del que jo ja fa temps que deia . I pregunta pèrfida sobre la "república"

El 2010 publicava jo al Contrapunt: "¿Què passa aplicant austeritat a l'administració pública? per exemple suprimint informes, activitats culturals i artístiques, publicacions, personal i un llarg etcètera? -o infraestructures!.En primer lloc grans estalvis al pressupost, sí, però ai las..., també un considerable augment d'aturats, que caldrà mantenir. Com resoldre aquesta paradoxa -essèncial-, aquest monumental atzucac? ... Penseu. I si no trobeu la resposta -"clara, com un got d'aigua clara"- cliqueu aquí. Però primer feu l'exercici de pensar sisplau. Si no hi esteu d'acord penseu també els arguments per a rebatre-ho  i  les vostres solucions.

Mireu, sé que no hi podré fer res, però com a mínim deixeu-me el plaer de dir que no errava. Al cap de dos anys, els dropos que ens manen han vist el problema. Espero que aviat vegin la solució, el camí que uns quants anem predicant fa dècades. No ho crec.

Dic això, perquè això ha estat el leit motiv de les eleccions franceses 2012.

Per cert, detall "inoblidable" sobre el moment econòmic: SOBRA MÀ D'OBRA. 
(rima i tot, mira)


Intueixo que no s'entén massa la qüestió. La replantejo així:

"QUÈ EN FOTAREM dels treballadors de les empreses de catering, d'obres públiques, dels diplomats que fan informes, músics, impressors, etc, que es queden a l'atur per mor d'una austeritat de l'administració?


Pregunta pèrfida sobre la " república"

Avui el Miquel Iceta babejava davant l'elecció del socialista francès, cantava excel.lencies d'aquell himne "infecte" que és la Marsellesa i cantava a  la república -francesa.

Perquè tants catalanistes i demòcrates perden l'oremus per una república que ha anorreat les cultures i llengües pròpies de l'hexàgon, ha instituît la mili obligatòria, centralista com cap règim, amb una presidència que costa moltíssims més diners que la nostra Casa real, etc

La veritable raó que haguem de pagar l'autopista -teoria peregrina. I un consell grandiós

Teoria "peregrina"

No dic que la cobdícia no sigui una raó important.  però penso que si hem de pagar l'autopista és per tenir una via de circulació ràpida. Si fossin gratuïtes, hi hauria una massa de cotxes grandiosa, que n'anul·laria la rapidesa. I total: Nosaltres no hem de pagar -pensen els polítics. Ara, també és possible que a cap de la munió dels de dalt no se'ls hi hagi ni passat pel cap això. Dieu-me visionari o eixelebrat, però em sembla obvi que el trànsit autopistari no seria el mateix sinó molt pitjor encara.

Parlaré de la campanya No vull pagar, que és més que una campanya. És un moviment , i ens podria dur molt lluny. A la fita. 

Una sèrie TV

Dilluns vaig anar  a la Maquinista   -per a uns paradís i per altres monstre infernal- i vaig ensopegar amb la sèrie -anglesa!- en dvd, que m'ha fet aprendre quasi tot allò que sé de política i m'ha fet riure com poques: SI, MINISTRE.
Feu-vos amb ella i no us enganyaran més els polítics. Després del Príncep de Maquiavel és el referent de la classe política per a mantenir-se al poder. És un manual per a la manipulació i un  llistat de totes les martingales al descobert -la sèrie hi és també en  llibre, també molt aconsellable.

Los dos cerebros con más raza de España

Hi ha algun lector que se'n riu públicament -i una majoria potser privadament:)- de la meva dèria per Balmes i Larra -caràcters antagònics. He trobat en bona hora!! un treball -crec que definitiu- que els contraposa i compara, tot demostrant que les riotes d'alguns no eren justificades. Que jo anava bé.

Queda l'altre de la tríada. I Pla?  ja vaig escriure al blog que Pla considerava a Balmes el prototip d'intel.ligència catalana. Tot quadra.

Ara donaria alguns euros per saber que pensava Pla de Larra.

Als qui no us vingui de gust o no estigui preparat per llegir això -tan llarg- sapigueu que ho teniu aquí. Arribarà un dia que voldreu llegir-ho. Aquest escrit dona notícia -quedeu-vos al menys amb això-  de la pareja de cerebros con más raza que España produjo en la primera mitad del siglo XIX -com a mínim diria jo- segons el rigurós i picant Mostaza.

---

Balmes, Larra: dos polos

Dos trayectorias vitales, casi contemporáneas, dos polemistas, dos disconformes con la situación política en que se desenvuelven, dos críticos acerados de una España invertebrada, dos muertos prematuros, dos periodistas prodigiosos, dos trabajadores infatigables en un ambiente de holgazanería intelectual, dos españoles de buena cepa que aman asomarse al balcón de los Pirineos y aun aventurarse a excursionar Europa adelante, dos soñadores de una España eterna que fustigan a la España temporal. 

Estas son las semejanzas de Jaime Balmes y de Mariano José de Larra. Nace el primero en 1810 y muere en 1848: vida de escasos treinta y ocho años. Nace el segundo en 1809 y se suicida en 1837: vida de escasos veintiocho años. Ambos tienen la misma debilidad estética en su mocedad primera: creerse poetas. Y no lo son: carecían de numen, de aliento místico, de alada gracia. 

Psicológicamente, son disímiles: metódico, ponderado, enérgico, el sacerdote de Vich: nervioso hasta lo patológico, reconcentrado y amargo, el seglar madrileño. Y disparejas son sus conductas, sus éticas, sus culturas. Pero de uno y otro cabe afirmar que forman la pareja de cerebros con más raza que España produjo en la primera mitad del siglo XIX.

Larra y Balmes rompen con su esfuerzo aquella cerrazón intelectual en que una larga etapa de guerras y pronunciamientos, de crisis políticas y asonadas callejeras, había hermetizado al pueblo español del ochocientos. Fueron dos almas votadas valientemente a la faena de desentumecer conciencias, aventar polvo de prejuicios, introducir en la cámara cerrada de cada compatriota una ráfaga de aire puro y de luz matinal. 

Su obra es incompleta, titubea aquí y allí su pensamiento, no siempre acierta su escalpelo crítico. Pero, ¿qué contemporáneo les iguala en señorío intelectual, en rigor de pensamiento, en afán misionero? Polemistas natos, Balmes y Larra valen, tanto y más que por lo que dicen, por lo que incitan. Sus ideas están superadas ya, su estilo no es el de nuestro gusto; sus preocupaciones, en cambio, siguen atormentándonos. Como que se preocuparon nada menos que de poner exigencia de forma en el atumultado caos que llevaba dentro Juan Español. El uno, con la seca norma de la lógica –para eso trazó su Criterio–; el otro, con el látigo de la rechifla y del sarcasmo. 

Aun desagradándoles hasta la náusea la España que ellos vivían, Balmes, al igual que Larra, sentían con dolor físico un patriotismo escandecido por la ira o dorado por la piedad. El sacerdote absuelve; el satírico maneja el bisturí. Mas cuando se encuentran lejos de España, el sesudo Balmes se enternece con la misma húmeda nostalgia que el hipocondríaco Larra. Antes que a Unamuno les pasó a ellos ese fenómeno psicológico de dolerles España en el tuétano y en el corazón. 

Mas ¿por qué nos son hoy Balmes y Larra más eficazmente conocidos y ejemplares a nosotros que no lo fueron a sus contemporáneos? A mí ver, se entregaron –ellos, tan radicalmente llamados al oficio intelectual– en demasía a la polvareda del palenque político. Y este azacaneo en el «hic et nunc» les restó tiempo para cernerse aquilinamente sobre la marejada de los hechos. Metiéronse bosque adentro y, aunque expertos baquianos, no acertaron a salir al descampado. Dan la penosa impresión Larra como Balmes –y más el primero–, de andar a topetazos con los hechos como si fuesen troncos insensibles de una selva inextricable. La polémica siempre reduce el horizonte. En Larra lo achica hasta la asfixia: el escritor parece debatirse dentro de una campana pneumática. Está siempre, como el caballo con tábanos, coceando sin sentido. Contra esto y aquello: el lema unamuniano le cuadra a Larra, que ni pintiparado. Esta visión miope de las cosas es en Larra deformadora: se las acerca tanto que las ve monstruosas. Tiene retinas de microscopio: el infusorio se le hace un camello. Y así, para caricaturizar, no acude a otro resorte que al agigantamiento del fenómeno criticado. Otros humoristas convierten lo grande en enano para lograr su efecto estético. Larra –romántico hasta la medula– desorbita, exagera, abulta monstruosamente el perfil de sus guiñoles. El efecto que produce es, a veces, de cansancio: no aguantamos tanta hipérbole. 

Balmes, no; analiza hasta la atomización lógica los asuntos, pero no pierde de vista que está tratándolos con lente de crítico. Al final, recompone los elementos y nos sitúa ante una panorámica normalizada: cada cosa su tamaño, aunque –como en los pintores primitivos– el miniaturismo pormenorizador quita perspectiva y fondo al enfoque. Al ir leyendo a Balmes experimentamos la sensación de movernos por un mundo de dos dimensiones: echamos de menos la lontananza. Su horizonte es plano. 

Balmes fue un eficacísimo periodista; Larra un periodista brillante. Como escritores, esa es su gloria y su limitación. Ni Larra hubiera pasado a la historia literaria por sus novelas y dramas –malas imitaciones de los románticos galos de la época– ni Balmes es admirable por su estilo. Pero en el menester de avivar la atención diaria de los lectores y formar en ellos una opinión, el éxito de Balmes y de Larra no tuvo rivales antes ni después. Eran escritores siempre en vena polémica, siempre con argumentos a punto. Pensaban Balmes y Larra con las plumas mojadas en tinta: la idea –y hasta el estilo– les fluían manadíamente al conjuro de la descarga nerviosa que en ellos desencadenaba el simple hecho de tomar el palillero. Por eso piensan a torrentadas; y Larra, sin esquema previo alguno. Es, en este aspecto, un precursor del escribir automático de los sobrerrealistas (léase su magnífico artículo «El día de difuntos»); por algo el superrealismo significa, en su raíz, un regreso a los estímulos estéticos que actuaban por debajo de la moda romántica. 

Pero ni Balmes ni Larra ejercieron de verdad un magisterio. La videncia de Sócrates no era su índole. Como si más que departir en sosegado diálogo con un grupo selecto de alumnos que continuasen sus enseñanzas, les acuciase predicar y arengar en el ágora. Hay mucho de tribunos de la plebe en Balmes y en Larra. Su tiempo no se prestaba para los grupos selectos –para la aristocracia del espíritu–: eran días de democracia desgreñada y vociferante. Había que adoptar el aire de faquir –es lo que hizo Larra– o de apóstol que grita en la plaza la buena nueva –es lo que hizo Balmes–. Y así le faltan, en absoluto, matices a su pensamiento. Larra traza cuadros de colores crudos y contrapuestos; Balmes, discurre por teoremas, «more mathematico». Su música –la de ambos– como su colorido, son de una monotonía que cansa. En vano buscaremos en Balmes aquellas disquisiciones complejas y sutiles de nuestros teólogos del seiscientos, ni en Larra daremos con la gama de impresiones que nos sale al paso en Quevedo –su maestro– o en Mateo Guzmán. Balmes y Larra son menos ricos de pentagrama y de paleta. Menos cabales, por lo mismo. 

A Balmes lo olvidaron luego sus lectores y no influye, apenas, durante más de medio siglo. Cosa similar le acaece a Larra hasta que lo desempolva y pone en circulación, revalorizado, la generación del 98. Y como pasa en estos olvidos y resurrecciones espasmódicos, la medida se rompe: a Balmes se le deforma y caricaturiza cuando se le quiere hacer pasar por un genio, no de otro modo que cuando para equipararle a un gigante aupamos sobre zancos a un niño y le enmascaramos las facciones; a Larra se le pone junto a Quevedo y aun junto a Cervantes, con lo que, en realidad, lo que se logra a través del contraste es enanizarle. No: ni genios ni mediocres. Balmes y Larra son –dentro de la chatez que ofrece el panorama de su tiempo– las dos cotas más elevadas. 

Les falló el sistema de propia formación. No atinaron en la ardua faena de escogerse y puIirse. A diario se vertían sobre las hojas volanderas de la literatura periodística, y esa perentoriedad les devoró en su engranaje. Cuando se ponen a labrar obra de largo empeño, el ritmo del hacer periodístico los precipita, y el libro les sale de las manos inmaturo, mutilado, con iluminaciones y apagones. Es sintomático que la obra más lograda de Balmes sea El Criterio –una especie de meditaciones sobre la marcha–. Ni Balmes ni Larra alcanzan a tener un discipulado orgánico. Y eso porque formar alumnos supone en el maestro una vida al margen de la cotidianidad apremiante. Los hijos espirituales –como los de la carne– requieren larga gestación y más larga crianza. Esas criaturas que se cree tener porque nos leen en el periódico y nos jalean y se dicen nuestros aprendices, se parecen a la descendencia habida en amores mercenarios y de la que el padre jamás llega a poseer la certeza que engendra responsabilidad. Balmes y Larra pasaron sin dejar familia intelectual: no se cuidaron de formar escuela y por eso su eficacia fue –y es, a pesar de toda la beatería de una y otra banda– precaria y borrosa.

Pero ni Balmes es un pensador decisivo como Hegel o Kant, ni Larra un escritor de formato quevediano. Murieron demasiado pronto para dejar una herencia intelectual de alto porte. Leerlos, sin embargo, es óptima experiencia. Balmes nos agudiza la cordura; Larra, la disconformidad con la rutina. El sacerdote es un díctamo; el humorista, una cantárida. 

Ahora bien: ojo con la valoración excesiva, ojo con el desprecio inconsciente. Larra no es Ganivet: ni piensa tan acendradamente, ni escribe tan preciso, ni ahonda tan directo en el alma nacional. Ganivet está a cien codos sobre Larra, como lo estaba el nivel cultural de la Restauración sobre el nivel cultural de la Regencia de María Cristina de Borbón. Ganivet es, además de prodigioso pensador, un poeta de ancha envergadura y un novelista que en Los trabajos de Pío Cid alcanza una de las cumbres más altas de nuestra novelística. Todas esas ventajas le lleva a Larra. Y, además, la de ser un observador más objetivo de los hechos y de las costumbres.

A su vez, si Balmes no es un Suárez, supera –«sicut inter viburna cupressi»–, con su pensamiento escrito, esos ramplones mamotretos –más centones de opiniones que filosofía genuina– que apandan con su peso de plomo los plúteos de muchas bibliotecas: los Urráburu, los Mendive, los Ortí Lara, los Ceferino González. Acaso un solo discípulo, a más de medio siglo de distancia, tuvo Balmes: Amor Ruibal. Sólo que éste posee mayor exactitud conceptual, está más hecho, profundiza más. Balmes está a medio camino entre el desprecio de Unamuno y la iletrada alabanza de quienes ni lo han leído. 

Otro toque aún a este apunte: Balmes fue un alma serena, honrada, deseosa del mayor bien de su patria y de la mayor gloria de Dios. Fue Larra, por el contrario, un atrabiliario, un vanidoso, un descreído. Y como sus vidas, sus muertes: santa la de Balmes; desesperada la de Larra. 

Y acabo con unas preguntas: ¿se suicidó Larra solamente por un fracaso amoroso? ¿No arrastraba una especie de tara mental que le hacía obsesivo y lo introvertía, en las etapas –frecuentes– de depresión? ¿No era, según todos los síntomas, un hepático que se concomía con los disgustos? ¿Hasta qué extremo no engendró en él un estado de abatimiento insuperable el fracaso político de las elecciones anuladas en agosto de 1836, cuando ya, por los buenos oficios del Duque de Rivas –Ministro de Gobernación del Gabinete Istúriz–, era diputado por Avila? El suicidio de Larra ¿no está ya premeditado en ese desgarrador final de su artículo político «Día de difuntos de 1836»? El encuentro con Dolores Armijo fue, si acaso, el resorte que disparó el mecanismo, pero la determinación venía fraguándose –y por motivos más complejos– desde meses atrás. Larra se sentía acorralado por los odios que le cercaban. Se había metido en una aventura política, de la que esperaba saltar a altos puestos, y de golpe se había desmoronado su futuro. Por contra, sus amigos de ayer le recriminaban de tránsfuga. La vuelta al poder de los constitucionalistas, el día 9 de agosto de 1836, produjo en Larra un traumatismo espiritual. Sucumbió ante la idea de verse despreciado por los izquierdistas que antes le jaleaban. Desde esa fecha hasta el fatídico 13 de febrero de 1837, Larra se agría y aisla cada vez más. Se siente solo: la última cita con Dolores Armijo no hace más que evidenciarle esa soledad absoluta. Alejado de la religión; ha perdido la fe en el amor y en el triunfo político –acaso también en el literario, pues se le resisten, por su falta de imaginación, la novela y el drama, que ha intentado vanamente–, Larra escapa de sí mismo y de cuanto le rodea, pegándose un tiro. 

Bartolomé Mostaza

Què tinc, que tenim cadascú de l'un i l'altre?  d'aquests dos monstres del pensament i que van dur a terme la seva immensa obra a una edat en la que avui encara es juga a la Play?

Viatge a Madrid -2- Continuació del viatge a la capital del Regne i reflexions particulars sobre BCN-MDR

El Museu de Cerralbo i el Romàntic amb una imatge colpidora.  El carrer dels rics.

El marquès de Cerralbo,  senyor de Aguilera va aplegar amb els anys un fons museogràfic extraordinari. Va fer construir una gran mansió com a habitatge i museu. El marquès -conservador i carlista- va cedir-ho a la vila. Un museu tan desconegut com interessant.. Gent així és la que mereixen monuments i carrers.

Cada metre quadrat estava ple d'història i cultura. A la mitja llum d'aquelles cambres, en aquell l'ambient vuitcentista, envoltats de tanta bellesa,   visquérem un moment especial: eren les dotze del migdia i  aquells rellotges centenaris escampats, van inundar l'ambient amb uns dolços sons de campanetes, els mateixos que sentiren molts anys abans els estadants de la mansió.

Com que plovia molt, i immersos com ja estàvem en ple XIX, amb un taxi anàrem al Museu Romàntic. El romanticisme tingué vigor el primer terç del 1800. Hi havia la sala de Larra: poca cosa, destaco un manuscrit de Los calaveres, el retrat de la dona -cap bellesa- mig causant del suicidi -Armijo-, i les seves pistoles. Però el que més ens frapà del museu eren els quadres-retrats d'uns nens púbers, pal.lids, amb profundes ulleres...Eren nens morts!, segons ens digué el vigilant. "Són los hijos de los señores retratados en las escaleras. Había mortalidad infantil y era costumbre el pintarlos. En estos cuadros hay símbolos que lo denotan, como el crucifijo". Vaig evitar preguntar quan i com els pintaven. La contemplació d'aquells nens i púbers és frapant.

Tarda també emplujada a un Serrano solitari. Presenciem un accident de moto, molt soroll però el xicot bé. La imatge de via comercial, elitista i més selecta no sé si augmentava o no al estar tan buida.Hi ha les botigues que trobem arreu, tot i que dins uns espais i decoracions diferents, interessants. Hi ha una botiga de Ferrari amb monoplaça inclòs. La característica però de Serrano penso que està en les botigues no franquiciades, les més selectes de totes.  Entre elles la clàssica perfumeria Álvarez, la que surt a la tele a vegades, la dels més exclusius, vaja. Hi havia un bon paraigües d'oferta i vam pensar que en podria tenir algun que no fos de quatre euros, d'aquests que es poden arreglar, a Barcelona. A Madrid no n'arreglen, em digué moixa la mestressa de la botiga. De passada la Neus tafanejaria les seves coses. Després de l'accident de la moto en presenciem un altre: a una dependenta li cau i trenca un flascó de perfum. Cap bronca de la mestressa. Difícil per un pagès com jo adoptar les maneres d'un burgès, però només cal educació. Molt senyor aquí i senyor allà, per part de la senyora mestressa. Els preus dels seus sabons -fabricació exclusiva- eren correctes i la Neus va comprar algunes coses per a regalar. Marxem nosaltres i entra una senyorassa amb el marit també senyoràs amb tot de compliments. No sé si d'això en podríem dir excel.lència.

Escapada a Àvila

Viatge amb tren pel mig de les immensitats estepàries castellanes, amb suaus relleus. Àvila, la capital més alta d'Europa. Abril. Fred d'hivern, emplujat. Els primers avilenys que trobàrem baixant de l'estació eren dos homes parlant-se a uns metres .. Desprès d'haver suportat a tots els mitjans -públics i ciutadans- aquella insistència i planys sobre el "mal temps" que feia aquesta Setmana Santa, em trobo per fi amb gent -suposo que del camp- que viu a la realitat de les coses: Ya tenemos el agua aquí! i contesta l'altre: Quince días deberia durar!-  Eso!

Visita guiada amb el José, gran sapiència amb tocs d'humor. Ens parlà de la mentalitat immobilista i de l'orgull dels castellans vells, dels que tenen terra i que amb prou feines dona per a viure. A Àvila fan pagar per a tot, fins per passar per la muralla -car- i els fullets -barats. No m'estranya que diguin per escrit que la "muralla" és un motor econòmic. Estranya finalitat per una muralla. Suposo que Santa Teresa d'Àvila també ha de ser un motor.. No compreu Yemas del Convento, tot i el nom porten additius i no la data de caducitat.

 Ruta teresiana, catedral i església de S. Vicente -curioses construccions d'un particular gòtic i romànic. El "Tostado" fou una eminència. "Laurence Sterne lo menciona, en el libro VI capítulo II de Tristram Shandy, entre otros ejemplos de niños prodigio: "casi en brazos de su nodriza, aprendió todas la ciencias y artes liberales sin que le enseñaran ninguna de ellas" . El seu sepulcre-altar-retaula és de lo millor d'Àvila, segons el guia, i jo. Es perceben fins i tot les venes sota la tela del relleu, d'alabastre. Anem a fer un café i torrija -car- a La Fortaleza, amb fotos de l'atemptat que la ETA hi va cometre. A l'estació hi havia uns jubilats abulencs asseguts, ocupant bancs  a la sala d'espera, cosa que no agradà a algun viatger. Uns altres estaven asseguts escalfant-se el cul als radiadors -amples,de ferro colat i antics. Per a una vista general de la muralla cal fer una llarga passejada fora vila.

 Art i cultura a dojo

El Prado, Princesa Sofía, Thysen. Que he de dir? Un consell: no us atureu en el que no us interessi. I una constatació: lo que ens falta per aprendre, d'història, d'art, etc.  La visita als museus és un estímul per aprendre. Segona constatació: La gent no estava per aturar-se a les sales d'abstracte. Tot i això hi havia un noi -amb aspecte de perruquer- que estava entusiasmat davant un "quadro" que era només (?) la tela pintada negra, comentant que venia tot sovint a veure'l. No em feu dir qui era el "pintor".

Pasem per davant de la casa-museu de Lope i coincidim amb el començament de la visita guiada i gratuïta! Estructura original però reconstruïda alguna instància, i amb algun moble del mateix mossèn Lope

Reflexions

No sé si es desprèn am el que dic, que la vida a Madrid és més agradable i social que a Barcelona. En part és així. Em sembla també que en la relació entre ambdues capitals, ambdues comunitats, hi ha un punt d'amor i odi. Jo faig cap panegíric general de Madrid ni practico l'autoodi. Els catalans els guanyem en una cosa fonamental -no ho dic jo- i és en què som homes de paraula. Aquí -i al sud més- la picaresca i l'engany es consideren una habilitat, quasi virtut. L'altra és aquesta nostre manca de fanatisme -excepte quan excepcionalment bufa la rauxa. Catalunya és més camperola. Ells admiren la nostra fantasia. Ells ens guanyen en que saben gaudir més de la vida -no m'estranya que els periodistes i polítics catalans que hi viuen hi estiguin encantats. Ens superen en això que en diríem "senyorio" -extern si voleu-,  prestància i distinció; en seguretat al moure's pel cada dia. Com no han de tenir més distinció si sempre han tingut la cort? Com no han de denotar seguretat, si ells han estat un imperi universal -ara ho són peninsular- i nosaltres, Catalunya, una desdibuixada realitat virtual?  -empremta genètica se'n diu. Ara penso que Madrid ens guanya amb el tema dels cotxes -en circulen menys, és clar. Hi hauria molt per escriure sobre aquestes i altres diferencie, però no en sóc prou informat i segur que altres més rigorosos ho hauran fet. O no? Ara m'adono que aquest punt de placidesa de gran part de l'extens Madrid centre és que el trànsit no és massa gran i és més localitzat.

Bé, si heu arribat aquí, gràcies i felicitem-nos tots. Amics que ho esmentàveu, no tinc cap pretensió de comparar-me amb  l'Espinás -ni Carnicer-, primer per ofici, després perquè no enfoco el viatge cap a l'escriptura de cap llibre -l'Espinàs fins i tot provoca la conversa amb els naturals, buscant la perla- i per últim no hi esmerço el temps d'un professional. La justificació és innecessària, segurament.

Viatge a Madrid -1-

Madrid poble, ciutat i capital imperial.

Tot anant a l'estació a trenc d'alba, amb la bafarada del Besòs pensava en Trillo: Al romper el alba y con viento de levante zarpamos hacia Perejil. A l'estació, amb l'escombra una neneta negreta la deixava neta -oblideu-ho-. Li vaig preguntar si el dilluns tenia més feina i em va dir que sí però perquè el diumenge no treballava. Amb l'orella l'escoltava però els ulls mig els tenia a una caixa metàl.lica collada a la paret: CALCES. A una coneguda que hi havia, estranyada, la vaig enredar dient que era per a les calces per a rentar. Vols dir?  respongué. Quina sensació més agradable veure la gent a l'andana que anava a treballar -amb cares de son i resignació- i nosaltres de vacances. Pensava: amb sort els queden 30 o 40 anys de fer el mateix cada dia, si no en tenen...cap a l'atur.

Amb l'AVE han anulat la possibilitat d'anar a Madrid a bon preu amb tren. Em sorprengué la seva silenciositat. Em va tocar un seient on corria l'aire fred pels peus. A l'anada ens engegaren una peli una mica brutota -passable- per a ser un ámbit familiar.

Desentrenem a Madrid i ens topem amb la seva especial llum, el color -més ben dit-, que ve donat per la pedra blancoia dels seus edificis, metro fins Gran Via i a 50 metres l'hostal. S'ens va ocòrrer buscar hostal en lloc d'hotel. Encert total. Edificí robust -mig decó. Hi havia més plantes amb sengles hostals. Un conserge està al despatxet presidit per un important crucifix. Ens acompanya a l'hostal, al segon pis i surt una de les sudamericanes que el porten. Habitació amb parquet i triem interior per por del soroll de la Gran Vía. Al comanament de la tele hi havia un caragol.

Sortim a dinar. Si fa un mes deia que a València sembla que una de les seves primeres ocupacions sigui el menjar -i el beure, i el cafè...-, a Madrid seria aparentment la primera. El nombre de locals fa feredat i a diferència de Bcn són omplerts amb autòctons. Tot just arribar de Madrid vaig sentir a Canal català una dona amb un càrrec associatiu barceloní on deia que molts ciutadans ja no passen de Plaça Catalunya i maleïa amb ganes els alcaldes causants d'aquest disbarat que és avui Barcelona, i ho serà. Tot i que també ha esllanguit el Madrid més familiar i castís, el seu centre és...això, centre de trobada i lleure dels autòctons. Com la nit i el dia. La nit és Barcelona. No tot són violes. A la calle Montera -cèntrica- hi ha quasi durant tot el dia un fotimer de putes, negres i gitanes rumanes bàsicament, fent al carrer, prop d'un Mc Donalds. Famílies, jovent, nens etc es creuen i conviuen amb les professionals del sexe. És un lloc on una dona decent no pot estar-s'hi quieta un moment si no vol passar pel què no és. Un espectacle repugnant, francament.


Comencem a percebre que aquell Madrid que ens trobarem una mica abans del 2000 s'ha desdibuixat. Madrid s'ha barcelonitzat, per desgràcia. Molts locals típics han desaparegut, hi ha més gent, el centre ja és ple de les marques que hi ha a tot arreu, el turisme estranger comença a envair els espais, etc. Per sort per ells en molta menys mesura . Tampoc necessiten el turisme per res, el monstre buroràtic ja els procura la feina, si més no l'ocupació.

Trobem un local rústic, amb bon menjar a preus més o menys rústics. Taverna S. Isidro. És una gran comoditat saber amb quin idioma has de parlar i estalviar-te la sensació de claudicació si no ho fas en català, com quant ets als països de parla catalana. Sortim a prendre un cafè a una terrasa de Cuchilleros: dos euros. Més endavant el pagaríem a 2'50. Els preus també s'ha barcelonitzat una mica. Un acordeonista búlgar virtuós ho amenitza amb un acordió.

Imprescindible fer una visita guiada: El Madrid imprescindible -1-. Durant hora i mitja ens passegen pel Madrid dels Borbons i el barri de les lletres. El guia ens digué que un tal Hossman -1850- va ser l'impulsor de la característica edificació del Madrid vuitcentista. Bé, d'original tampoc massa, ja que es va fer seguint el model de París. Van establir una uniformitat d'alçada i color.Una cosa que el guia explicaba com una ardidesa a mi em va tocar el nas. Parlava de Carlos III com el rey alcalde, ja que va procurar tant per Madrid com el millor alcalde. No sé quants edificis i coses va fer i de les que encara en treuen rèdit ara. En detriment de les altres ciutats de l'estat! 

Veguérem molts sudamericans, alguns negres i rumanesos, però cap àrab. Bé, només dos i eren a l'AVE cap a Barcelona. En general no notarem la presència del què entenem propiament per xusma. Em sembla que és tota a Barcelona. És molt visible que com diu en Tardà d'ERC, "el discurs de la dreta", el tarannà aquest, predomina al carrer, "s'ha fet" amb el carrer. El jovent no va disfressat d'alternatiu, ni de res, ni amb xandal, etc. Va correcte i molts més que correctes: amb això que a Barcelona i rodalies generalment es considera tan quico, com és anar amb sabates i camisa o polo. El vestir dels adults madrilenys és inequívocament detectable arreu.

Anem a veure Faemino i Cansado. "Como nos descuidemos Alemania nos alcanza". Preus raonables. L'obra d'Arturo Fernández costava 9 euros. Hora: 9.30, que després vaga per anar de tapes, tot i que diuen que tot és obert fins a les dues. Però no, les tapes han desaparegut de Madrid, ara són raciones grans i menús. Tips del dinar, i com que no trobarem enlloc per fer alguna tapa lleugera topem al final amb un Mc Donalds i descobreixo: 1 euro l'hamburguesa -no és gens fàcil-, 1 la ceba arreboçada i 1 les patates. Tres euros el sopar. Portàvem una botella amb aigua. (algú ha comentat que no queda estètic incloure aquest paràgraf, però el cas és que ens va salvar l'àpat. A més sigueu conscients que el meu concepte de l'economia i de priorització de recursos és diferent al de la gent i el món. Vet aquí com està l'economia). Al matí els bars obren molt tard. En general els carrers els posen tard. Així viuen els madrilenys. Mentre hi hagi burros aniran a cavall, com deia el meu pare. A qualsevol trist museu hi ha un fotimer d'empleats funcionaris borinejant.

A la segona visita ens porten al Madrid més antic, on hi havia també la ciutadella musulmana. Trobàrem un campanar inclinat i ens digué el guia que és per l'aigua subterrània que estova el terreny. Madrit ve de Maherit -lloc d'aigua. Fou considerada una ciutat airejada i saludable. Per aquí hi ha les emblemàtiques Vistillas, per les vistes elevades, com elevadíssim és un viaducte peatonal protegit amb un vidre alt per a què la gent no salti. Al construir un parking van aprofitar per intentar localitzar les restes de Velàzquez -allà enterrades- sense èxit. També Mozart és en una fosa comú, Cervantes en parador ignorat. I ara tant reconeguts. Meditable. Passant per l'Església de S. Isidre ens parlà del somni profètic d'un personatge que veigué que el sant tenia el cos incorrupte i així ho estava i està. Avui és a la catedral de Madrid.

Al vespre topem amb la zona homosexual i voltants. A un carrer, indiferents als vianants, ens trobem dos homes abraçats i fent-se petons. No hi estic acostumat i em va frapar.. Entrem a un vegetarià  per a compensar el gran menú del migdia i ens emportem uns plats -menú 5'90 euros- amb suc natural de llimona inclòs. Bo, sa i barat. Lo que em va quasi emocionar -és una mania personal però que crec molt raonable- i vaig dir-ho a l'amo, és que per primera vegada trobo un restaurador o industrial de l'alimentació amb seny: per primera vegada algú no posa sucre a les coses -ni edulcorants, és clar! ni sal, si s'hi pot afegir després. Sempre tot tan enfarfagantment dolç!

 Continuarà amb altres coses, de les que suposo alguna us serà amena o d'utilitat.

Faig el llistat de coses que compartim -només- amb Espanya

Vegeu sisplau l'afegitó del post anterior.

Llistat d'allò particular que compartim amb Espanya -només. I la llista de pitjors pel.licules

Desprès que el comentarista Sombrero de copa parlés de la sarsuela, em dona peu a públicar això. La meva llista, i conèixer si algú vol fer més propostes, de petites grans coses que compartim només amb la resta de la gent de l'estat aquest.

- La sarsuela seria una doncs. que afegiria a la llista que ja tenia.

- Les altres comencen per PA,  per PE,   per BO,   per X.

La torna. La llista de pitjors pel.lícules.

Després de veure SPEED 2, on el director ataca directament la intel.ligència de l'espectador, se m'ocorre donar uns títols que són altres atemptats intel.lectuals i artístics. També: Tienes un e-mail -pel.lícula plana totalment. Vicky, Cristina, Barcelona -inqualificable. Llegiu-ne el meu post si voleu.

Si voleu venjar-vos d'alguna peli, podeu fer-nos-la saber.

Bones vacances i bona Pasqua.


LLISTAT cat-esp

D'acord que hi ha coses cabdals que compartim amb Espanya -només. La geografia p.e.  i tot i ser catalanista, hem de reconèixer que  compartim llengua,en certa manera, i per tant la literatura -l'espanyola, és clar i alguna cosa més hi haurà- Jo em refereixo a allò més popular, tradicional, en fi...

LA SARSUELA MUSICAL
LA BOINA-boina
EL PASDOBLE
EL PERNIL
ELS XURROS

aportacions dels comentaristes:

ELS TOROS
LA BOTA DE VI

Em sap greu que no n'hagin sortit més.No sé si d'aquest tema algun sociòleg en podria treure res. Deixem-els però, que ells són més de quadrar cercles i arrodonir triangles, que d'aquestes tontades. A vegades però algun freakie fa algun estudi seriós.