5 de març del 2012

Confessió íntima. -i afegitó.

L'aventura va començar una vigília d'un Onze de setembre. Vint-i-set anys després jo i la Neus l'hem closa. S'obre un nou camí a la vida del meu fill gran i acaba una etapa a la nostra vida, si hem de fer cas a allò que tothom diu, l'etapa,  l'aspecte més important de la vida d'un home: tenir fills i educar-los. L'Arnau marxa de casa. L'Arnau i la Lídia enceten una vida en comú.

El primer moment d'impasse com a pare fou el darrer any que comprarem els reis als nens: " l'any que ve ja ho sabran, s'ha acabat l'edat de la innocència". Quan ell era  petit jo pensava que el dia que marxés de casa seria dur; últimament però  érem conscients que el que li tocava era volar sol i fins i tot ho celebràvem per ell . La llibertat que desitja un noi de vint-i-set anys és difícil de gestionar pels grans que viuen amb ell. Però abans d'ahir al matí després de passar la darrera nit a casa, quan per última vegada va sortir amb el cotxe amb l'última mudança cap a la seva nova casa, va ser un moment que ens deixà més tous del que ens pensàvem.

A tots els pares que hem viscut o viuran aquest moment, els ajudaria pensar que, òbviament, és llei de vida,  però com que no estem avisats ens afectarà . Val la pena anar-se fent el càrrec que arriba un dia que els fills se'ns en van i  ens trobarem una casa més sola; que tindrem el neguit de no haver-ho fet tan bé com voldrien, que ens queda tant per ensenyar-los...Fem-ho mentre puguem, mentre estiguin amb nosaltres i -és clar- ajudem-los sempre. I pensem sobretot quant tant pitjor seria -com diu ma sogra- veure'l tornar a casa pel fracàs de la seva relació.

Altres persones amb més motius que jo podrien explicar, escriure  sobre l'experiència i sensacions de la marxa dels fills, la solitud i l'absència -cap i la fi el meu va a Vilassar i encara som quatre a casa. No sé per què ningú s'esplaia en això. Ni tampoc jo ho he fet massa.

 Afegitó del TRAILER.- Continuant amb els sentiments íntims, personals, esperonat pel Noctas, aviso que estic confegint, a seguir: UNA HISTÒRIA ROMÀNTICA. LA DOLÇA ANNIE.

10 comentaris:

Anònim ha dit...

Això que expliques, Criteri, em va dur de cap a una depressió, quan el meu fill subtadament per problemes no deseitjats, va aver de marxar de casa. Han passat dotze anys i ja ho ting oblidat però, efectivamente, es un mal glop que com tu bé dius l'hem de passar... com la mort.

Maspons ha dit...

Com m'agrada que -ni que sigui breument- hagis volgut compartir això. Gràcies.
Em sap greu si t'he remogut algun mal moment, tot encomenant-te el petit "baixó" que passo, possiblement també influît per això de l'astènia preprimaveral.

En fi, busquem sempre el cantó positiu, això del "sunny side of street".

Noctas ha dit...

Podries fer-ne més d'aquestes confessions, amic Criteri! Molta sort pel teu fill i Avantiiiii!!!! Desitjos de felicitat per tots vosaltres...

Maspons ha dit...

És un consell que t'agraeixo i m'ha fet pensar. M'ha fet pensar que és probable que s'arribi més al cor de lector amb aquestes coses i potser és útil, potser més que quan em poso mestretites i dic en què s'equivoca el món -amb raó,tot sigui dit:) Total no serveix de res i alea jacta est!

Potser el meu post i el teu comentari,que t'agraeixo molt, farà que la gent que ens prengui per menys animalots.

Maspons ha dit...

Curiosament ha coincidit en el temps amb una cosa que ha despertat unes sensacions de tipus sentimentaloide que seguint els consells del Noctas intentaré descriure. Amb el títol: Un post romàntic

Xavier ha dit...

Gràcies per la sinceritat i els consells, Criteri. A no tardar jo també m'hi trobaré i és cert que potser per vergonya ningú parla d'això.

Maspons ha dit...

Celebro t'hagi servit d'alguna cosa. Les raons per callar aquest sentiment profund, davant una cosa que tots els pares passen, no sabria dir-les.

Maspons ha dit...

He pensat un nou títol :Una història romàntica: La dolça Annie.

Anònim ha dit...

No serà l'Annette!!!??

Maspons ha dit...

Comentari sense comentari.