Amb la patètica imatge de les manilles -un minut!-, fent-los baixar d'una alçada d'un metre -Alavedra es va fer mal- els joves entendran allò que deia de "la prepotència dels grisos" -una de les coses més exasperants del règim-. Coneixem aquestes humiliacions -ah, i els pantalons del Laporta i la G.Civil :) - Aquest acarnissament, així com la coincidència Pretòria i Millet, és casual? semblaria que no: Pur anticatalanisme? Una mena de terrorisme? Avís per acollonir-nos? desmoralitzar-nos? una acció per a desacreditar el nacionalisme? O és un ajustament de comptes de Garzón? Té a veure amb l'Estatut o en amagar la crisi? etc. Tot i aquest probable maquiavelisme, si algú ha embutxacat que desembutxaqui, quedi clar.
Potser però la jugada els hi sortirà malament. Aquest acarnissament engendra pietat cap els acusats i ràbia, per tant més desafecció.
Entre tanta plumilla d'or que cobra per escriure cap s'ha adonat que la conseqüència més palpable i important ha estat la DIVISIÓ entre els catalanistes, de tot tipus. No veieu les batusses? Si això és el que preveien als serveis d'inteligència estatals cal reconèixer-los una eficàcia fora mida. Vaig parlar d'aquesta divisió -a can Vila- i l'endemà Sostres demanava perdó a Rahola.
Informació clau
Un periodista català molt informat i afincat a Madrid afirma : Per PRIMERA vegada, a Madrid es prenen això de la independència seriosament. Dada de referència.
Contradiccions i la Rahola
La Rahola sovint és insuportable, però la pregunta que fa és la que toca: Que hagués passat si Garzón no hagués destapat el pollastre? Mutisme.
Sembla que participem en la mateixa contradicció. Les dubtes sobre la nostra classe política són massa grosses i si qui ha de governar una Catalunya subirana és aquesta colla, la il.lusió és ben escasa. Ara tenim por de nosaltres mateixos, de la Catalunya d'avui, amoral i enfollida pel diner.
Expectant; esperant però el miracle de la regeneració del país -sobre tot moral-, aprofito la benentesa per saludar-vos afectuosament.
Nota. Si l'escrit es nota una mica rascumit és perquè ja té dies, per tant de seguida penjaré l'últim de la trilogia.
Subscriu-te a
Entrades
Comentaris
8 de novembre del 2009
3 de novembre del 2009
La declaració més esgarrifosa d'un polític d'aquí i una informació clau
Com a persona seriosa considerava una pèrdua de temps dedicar un minut a parlar de la caterva de polítics, però ai, és la que ens mana, i tot rectificant potser ara sí que cal que tots hi fiquem cullerada. Començo amb l'ànim de manifestar la importància d'una declaració del Pujol, que és lo més gruixut, esgarrifós i segur imprudent que ha dit mai un polític d'aquí.
Vaig ser testimoni directe, atònit, quan Maragall va parlar del 3%. I ningú va burxar! -era el vermut-. Pujol l'ha superat amb escreix afirmant -no insinuant- que TOTS els partits estan emmerdats, i amenaçant, en el cas de que algú destapi res! (i ho ha repetit avui!) Us adoneu!? Més clar l'aigua. Reacció nula. Esperem però que la ciutadania guardi la dada per estampar-la als nassos dels partits, còmplices tots, o com a recordatori a l'hora d'anar -o no- a votar. Si això no és una mostra de la catadura i caradura* dels nostres polítics expliqueu-m'ho. I si Pujol menteix, que ho diguin.
Ja ho suposareu, una de les raons per les que no m'agrada parlar de política és que se m'emporten els dimonis davant la manca de rectitud -innocent de mí-.
Cosa a saber
Molts polítics justifiquen els seus latrocinis entabanant els babaus dient que viurien millor de l'empresa privada -que hi vagin!-. A banda que molts d'ells no passarien dels esglaons inferiors, dos de cada tres polítics engreixen la seva grossa nòmina amb prebendes de Consells d'Administració, empreses, col.laboracions, etc. (D. Fernandez, 20 minutos) Untades apart.
Literatura
* No sé com es diu aquesta figura literària, però us puc dir -ara que estic amb el Criticón- que Gracián n'és el rei indiscutible, i n'estic recollint exemples. Bé, si més no avui ja sabreu una cosa més. O més. (un altra vegada la figura)
29 d’octubre del 2009
On és aquella Catalunya? Ha existit mai?
Nota.- Això ho vaig escriure a raig, per això em va sortir llarg i potser poc matitzat, però alguna de les reflexions que proposo no les crec forasenyades. (llegiu al menys la part en negreta 8)
3 de més polits i curts a venir : La barbaritat més gran dita per un polític d'aquí. La patètica imatge d'Alavedra aguantant-se els pantalons emmanillat vol dir moltes coses i porta a moltes reflexions. L'altre: Als defensors dels acusats -no em refereixo als advocats-.
Post
Això escribia al tornar d'Àustria: "una altra vegada vinc amb el convenciment que aquí no sabem administrar; que amb l'excusa de la mediterraneïtat passa i val tot i que ens aixequen la camisa, o encara més: que això és l'esport nacional. (i això que ja ho tenia escrit abans dels Millets, corrupcions i espionatges mil!)" "Ja no sóc dels que va fotent pallissa a la primera sobre el tema català - ès queden bastant igual, i sincerament, avui no trobo que sigui timbre de glòria dir-se d'un país que permet la copul.la al carrer-..." I ara la Pretòria.
On és aquella burgesia que recolzava la cultura? aquells homes de la Renaixença; la noblesa i l'esperit d'aquell poble que engendrà Balmes i Verdaguers? Fou tot un miratge històric; una minsa part de la realitat?
Encara que d'adolescent jo he viscut la prepotència dels grisos, els àrbitres, l'intent d'anorreament de Catalunya i això et porta a ser més catalanista. Però amb tot el que passa - i també perquè he estat educat en uns valors ben diferents als d'ara- us he de dir que una Catalunya independent governada sota aquesta fèrula, sense una regeneració profunda i una recuperació dels valors tradicionals del país em provoca un entusiasme perfectament descriptible. Ens han destrossat la il.lusió. Hom pot mantenir l'orgull català, com diu Colomer però no pas d'aquesta Catalunya. Un país és més que una llengua.
Penso si la davallada ve de la irrupció dels filòsofs que predicaven contra el sentiment de culpa -per cristià- ha deixat sense fre els egoismes humans i estem en un darwinisme social -especialment al sud-. Diu aquesta filosofia: qui sap res del bé i el mal?: tot val. Fora el sentiment de culpa! Pot tenir consciència i ètica una societat que viu amb aquestes premisses? i el corrupte? Semblaria que no.
Ara les instruccions que tenen els tertulians i polítics és apel.lar a l'honradesa de la majoria de polítics i a fer actes de contrició. Ja no n'hi ha prou, cada cop cola menys el seu discurs i la desconfiança creix. Percebo a l'ambient que la caldera està massa plena i els dallonsis també. No sé que ha de passar més per a una reacció popular. Ni sé com ha de ser, francament.
Google street ensenya al món una altra misèria de la Catalunya d'avui -mireu-. La molesta veritat.
Nota.- Sé que sóc poc complidor amb els meus tràilers, però sempre surt algun tema que s'interposa.
Concreto. He coincidit a fer tres "treballs" que considero de referència: Breus teories i axiomes essencials i inèdits sobre Catalunya. Inclou El català és pagès, L'heroi del nostre heroi -i altres superherois- i Patologies mentals dels catalans.
Ho penjaré més endavant, ho aviso pels interessats. Opino que ara la gent està més per les mogudes que tenim al país i per tant això meu passaria més desapercebut.
3 de més polits i curts a venir : La barbaritat més gran dita per un polític d'aquí. La patètica imatge d'Alavedra aguantant-se els pantalons emmanillat vol dir moltes coses i porta a moltes reflexions. L'altre: Als defensors dels acusats -no em refereixo als advocats-.
Post
Això escribia al tornar d'Àustria: "una altra vegada vinc amb el convenciment que aquí no sabem administrar; que amb l'excusa de la mediterraneïtat passa i val tot i que ens aixequen la camisa, o encara més: que això és l'esport nacional. (i això que ja ho tenia escrit abans dels Millets, corrupcions i espionatges mil!)" "Ja no sóc dels que va fotent pallissa a la primera sobre el tema català - ès queden bastant igual, i sincerament, avui no trobo que sigui timbre de glòria dir-se d'un país que permet la copul.la al carrer-..." I ara la Pretòria.
On és aquella burgesia que recolzava la cultura? aquells homes de la Renaixença; la noblesa i l'esperit d'aquell poble que engendrà Balmes i Verdaguers? Fou tot un miratge històric; una minsa part de la realitat?
Encara que d'adolescent jo he viscut la prepotència dels grisos, els àrbitres, l'intent d'anorreament de Catalunya i això et porta a ser més catalanista. Però amb tot el que passa - i també perquè he estat educat en uns valors ben diferents als d'ara- us he de dir que una Catalunya independent governada sota aquesta fèrula, sense una regeneració profunda i una recuperació dels valors tradicionals del país em provoca un entusiasme perfectament descriptible. Ens han destrossat la il.lusió. Hom pot mantenir l'orgull català, com diu Colomer però no pas d'aquesta Catalunya. Un país és més que una llengua.
Penso si la davallada ve de la irrupció dels filòsofs que predicaven contra el sentiment de culpa -per cristià- ha deixat sense fre els egoismes humans i estem en un darwinisme social -especialment al sud-. Diu aquesta filosofia: qui sap res del bé i el mal?: tot val. Fora el sentiment de culpa! Pot tenir consciència i ètica una societat que viu amb aquestes premisses? i el corrupte? Semblaria que no.
Ara les instruccions que tenen els tertulians i polítics és apel.lar a l'honradesa de la majoria de polítics i a fer actes de contrició. Ja no n'hi ha prou, cada cop cola menys el seu discurs i la desconfiança creix. Percebo a l'ambient que la caldera està massa plena i els dallonsis també. No sé que ha de passar més per a una reacció popular. Ni sé com ha de ser, francament.
Google street ensenya al món una altra misèria de la Catalunya d'avui -mireu-. La molesta veritat.
Nota.- Sé que sóc poc complidor amb els meus tràilers, però sempre surt algun tema que s'interposa.
Concreto. He coincidit a fer tres "treballs" que considero de referència: Breus teories i axiomes essencials i inèdits sobre Catalunya. Inclou El català és pagès, L'heroi del nostre heroi -i altres superherois- i Patologies mentals dels catalans.
Ho penjaré més endavant, ho aviso pels interessats. Opino que ara la gent està més per les mogudes que tenim al país i per tant això meu passaria més desapercebut.
22 d’octubre del 2009
Qui ha estat el més intel.ligent del món? I trailer
A un "llibre meu" toco moltes qüestions -que no "cremo" al blog :), que és més com dietari- Aquest escrit potser l'hi inclouria, però el penjo per si hi algun valent vol contestar la pregunta. L'escrit pot ser un patafi -paranoic- però la pregunta potser...també. Serà la tardor.
No he trobat CAP persona, savi que admirés que no li descubrís un all o una ceba -grossa-. Demostració general: Les intel.ligències "de l'esquerra" la vessen en qüestions de valors; les "de la dreta" la vessen totes a l'abordar el tema ambiental . Em ve al cap J.A. Marina, possible savi de referència, desbarrant quan toca el tema català. I algun altre savi si no és xulo és bord. Les antologies de l'estupidesa estan plenes de savis! (Deixem apart els profetes religiosos per a no entrar en teologia.) I doncs?
Ja que pregunto dic la meva. M'he de remontar en el temps: "És la intel.ligència" van dir de Pla, tot i que en va dir de l'alçada d'un campanar; Graciàn, tot i que misògin i depriment, no sé si per realista; Balmes tot i que no va acabar la seva obra. Valoro molt els savis religiosos -han triat la via de la perfecció divina-. Savis monjos, sants i sants pares o dalais lames. Humilitat i aprofundiment reflexiu en la virtud. Això no vol dir transigir defecte que he tingut per excel.lència. Ratzinger -malgrat diguin els xitxarel.los- és d'una intel.ligència profundíssima.
Si us hi heu fixat, he fixat la meva pròpia escala del què s'ha de considerar intel.ligent, per tant hauríem de concloure que en realitat i en el fons creiem insensatament que la persona més sàvia sóm nosaltres mateixos , ja que és un fet que tendim a creure que allò que pensem nosaltres és el més correcte i intel.ligent, ja que si no pensaríem una altra cosa! *
Ens podríem derivar cap a altres qüestions: si existeix una intel.ligència universal, una veritat. M'he adonat també que deslligo intel.ligència de virtud. Anoto encara la importància de no deslligar ni confondre coneixement i intel.ligència -jo veig més clara la problemàtica ambiental p. e., no per intel.ligent sinó perquè he viscut l'experiència directa del camp i les normes inapel.lables de la natura - això també et fa realista en general, "positiu", i et desofistica, penseu en Pla-. Aparquem-ho. El que ara proposo és només pensar si heu trobat una ment preclara que no us hagi mai decebut, o -més fàcil- el vostre savi de savis, llacunes apart. I si hi ha algun altre insensat que es vulgui "mullar" millor. Hi ha un ranking més elevat? Recerca de la saviesa i recerca del savi.
Trailers.- Allò del camp va bé per avançar la presentació d'una teoria -una altra- fonamentada
: EL CATALÀ ÉS PAGÈS (abans del post L'heroi del nostre heroi)
PROXIMAMENT A TOTES LES PANTALLES -potencialment-.
* Casualitat
El blog premiat -categpria públic- del 20 Minutos "Lo que me toca los cojones", HLC, diu "Yo he pensado que el mejor blog del mundo es el que uno escribe, porque si no fuera así, no lo harías".Em comforta ser dos a pensar així. Avui ho he llegit. O m'ha llegit ell? ;) Busqueu el paràgraf de l'asterisc.
15 d’octubre del 2009
El cas del Canis Leo, el millor país del món i un acudit
Avui ja toca una entrada lleugera.
Un gran misteri és el criteri de selecció de les cartes al director. Algú ho sap? Per què seleccionen tantes bajanades? Vaig escriure aquesta a dos diaris. No sé si sortirà.
Canis leo
" S'ha tancat el cas del canis-leo dels Ports i no s'ha parlat del culpable de tot l'enrenou, que és l'insensat ignorant que va abandonar el gos -el seu gos- per a condemnar-lo a patir gana, sed, sens dubte a patiment emocional, i exposar a la societat als perills de l'assilvestrament. Us asseguro que no és plat de bon gust arribar a la granja i trobar-te amb els conills, ànecs o centenars de pollastres morts per una manada d'aquestes gossos.
Sembla obvi que no s'obrirà la mínima investigació per a trobar l'esmentat irresponsable que ens ha ocasionat una despesa de decenes de milers d'euros. Vull esmentar també l'estupefacció i és digne d'anàlisi veure com es confon un gos amb un lleó."
Prediccioneta -El millor país del món-
Fa un any manifestava que lo millor seria que vinguessin a manar-nos els noruecs -el meu pare deia els alemanys-, per lo bé que administren, la seva austeritat. Ara oficialment s'ha reconegut i arran d'això diu al diari una Noruega que porta un mes a Madrid (?): "Noruega és el millor país per a viure. Sóm intolerants a la corrupció i aplaudim la bona gestió dels diners". Com aquí però al revés. (no he escrit això per presumir ans el contrari per a recordar-me l'autoestima)
L'he trobat a un llibre sobre la història de La Codorniz. Potser no s'en pot dir acudit.
"Mirant un europeu agenollat a terra. un negre a l'Àfrica li pregunta a un altre: Què fa? I diu : està buscant un agulla de corbata, ara només li quedarà Kenya i Tanzània."
(Són dels que m'agraden, blans i una mica absurds, però l'he explicat a una persona i no l'ha entès)
Un gran misteri és el criteri de selecció de les cartes al director. Algú ho sap? Per què seleccionen tantes bajanades? Vaig escriure aquesta a dos diaris. No sé si sortirà.
Canis leo
" S'ha tancat el cas del canis-leo dels Ports i no s'ha parlat del culpable de tot l'enrenou, que és l'insensat ignorant que va abandonar el gos -el seu gos- per a condemnar-lo a patir gana, sed, sens dubte a patiment emocional, i exposar a la societat als perills de l'assilvestrament. Us asseguro que no és plat de bon gust arribar a la granja i trobar-te amb els conills, ànecs o centenars de pollastres morts per una manada d'aquestes gossos.
Sembla obvi que no s'obrirà la mínima investigació per a trobar l'esmentat irresponsable que ens ha ocasionat una despesa de decenes de milers d'euros. Vull esmentar també l'estupefacció i és digne d'anàlisi veure com es confon un gos amb un lleó."
Prediccioneta -El millor país del món-
Fa un any manifestava que lo millor seria que vinguessin a manar-nos els noruecs -el meu pare deia els alemanys-, per lo bé que administren, la seva austeritat. Ara oficialment s'ha reconegut i arran d'això diu al diari una Noruega que porta un mes a Madrid (?): "Noruega és el millor país per a viure. Sóm intolerants a la corrupció i aplaudim la bona gestió dels diners". Com aquí però al revés. (no he escrit això per presumir ans el contrari per a recordar-me l'autoestima)
L'he trobat a un llibre sobre la història de La Codorniz. Potser no s'en pot dir acudit.
"Mirant un europeu agenollat a terra. un negre a l'Àfrica li pregunta a un altre: Què fa? I diu : està buscant un agulla de corbata, ara només li quedarà Kenya i Tanzània."
(Són dels que m'agraden, blans i una mica absurds, però l'he explicat a una persona i no l'ha entès)
10 d’octubre del 2009
Curiositat sobre Balmes. Trailer: L'heroi del nostre heroi
Vaig trobar curiós llegir com meditava Balmes:
"Meditaba con la cabeza envuelta en el manteo. Buscaba así, la más absoluta oscuridad, el más absoluto silencio a su alrededor. Confesó algunas veces que mientras meditaba de tal guisa, su cabeza hervía, luego se calmaba, por fin hervía de nuevo. El primer hervor le proporcionaba agudeza de ideas, el último le traía estas mismas ideas ordenadas y metodizadas. Entonces sacaba la cabeza de su cárcel y seguía estudiando"
I així "enregistrava": "Cuando en una conversación oía alguna palabra, idea, etc. que le llamaba la atención ..., cerraba los ojos un momento... ponía un dedo en la mejilla cerca del ojo y volvía luego a la conversación. La idea, noticia o nombre había quedado ya grabada en su memoria para ulteriores estudios"
Hores després llegeixo al blog Privatum: "En razón resulta tan difícil gestar líderes, mentes autónomas, jefes: la mayoría se muestra incapaz de permanecer aletargada, a oscuras, en la incógnita"
Ho trobo sensacional.
Nota.- He copiat el text de la molt bona ressenya de Jaume Balmes de Domingo Manfredi.
Trailer.- He llegit El Balmes de Josep Pla, de Ramon Pou, que em portaren de Vic i supera les meves previsions. El post que en sortirà es dirà L'heroi del nostre heroi, jugant amb el permís de l'Enric Vila amb el títol del seu llibre. L'inclouré als posts de refèrencia del blog. Crec fonamental que hom conegui algunes coses.
"Meditaba con la cabeza envuelta en el manteo. Buscaba así, la más absoluta oscuridad, el más absoluto silencio a su alrededor. Confesó algunas veces que mientras meditaba de tal guisa, su cabeza hervía, luego se calmaba, por fin hervía de nuevo. El primer hervor le proporcionaba agudeza de ideas, el último le traía estas mismas ideas ordenadas y metodizadas. Entonces sacaba la cabeza de su cárcel y seguía estudiando"
I així "enregistrava": "Cuando en una conversación oía alguna palabra, idea, etc. que le llamaba la atención ..., cerraba los ojos un momento... ponía un dedo en la mejilla cerca del ojo y volvía luego a la conversación. La idea, noticia o nombre había quedado ya grabada en su memoria para ulteriores estudios"
Hores després llegeixo al blog Privatum: "En razón resulta tan difícil gestar líderes, mentes autónomas, jefes: la mayoría se muestra incapaz de permanecer aletargada, a oscuras, en la incógnita"
Ho trobo sensacional.
Nota.- He copiat el text de la molt bona ressenya de Jaume Balmes de Domingo Manfredi.
Trailer.- He llegit El Balmes de Josep Pla, de Ramon Pou, que em portaren de Vic i supera les meves previsions. El post que en sortirà es dirà L'heroi del nostre heroi, jugant amb el permís de l'Enric Vila amb el títol del seu llibre. L'inclouré als posts de refèrencia del blog. Crec fonamental que hom conegui algunes coses.
7 d’octubre del 2009
El misteri del futbòl
Ja havia penjat la versió llarga. Així arxivo l'article del Contrapunt, i per si algú vol veure la feinada que dona el resumir-ho, el ser breu.
Publicat al Contrapunt
Coincidint amb la lliga del segle, faig una aportació -potser l'única cabdal que faré a la cultura universal-, on vull demostrar l'origen de la força i el misteri del futbol. Teoria perogrullesca, però inèdita. Diu: Allò que fa del futbol un fenòmen social únic és què és un joc i què es juga amb els peus.
- El joc: diuen que és una de les fites més altes de l'esperit ja que no és una cosai de caràcter funcional. El jugar és l'activitat plaent, apassionant i duradora per excel.lència i no em ve al cap una altra activitat que hom la gaudeixi tant fins i tot mirant. La interpretació? Recordem que d'actuar o sonar un instrument, en molts idiomes en diuen jugar, com de petits es juga -s'actua- a pistolers. Jugar és doncs cosa seriosa.
- Què tenim, què implicar jugar amb els peus -i amb el cap i el cul- : doncs una habilitat quasi malabar;desplaçaments llargs de la pilota que fan possible veure grans carreres. Això requereix la vistositat d'un espai panoràmic, de color verd, que ho fa molt televisiu, i que aplega molta gent en sinèrgia. Hi ha també la recerca utòpica de la precisió -àdhuc els millors xuten més a fora de porteria que a ella-; situacions impredibles; la dificultat de moure el marcador -90 minuts i sovint no es mou-. Podríem parlar del vell instint caçador -la pilota seria el conill. Unit a la tensió i il.lusió que dona la imprevisibilitat del joc, dóna un espectacle únic, quasi hipnòtic.
La base primera de tot plegat, podríem concloure doncs,que rau en que es juga amb els peus- però fent servir el cap.
Nota.- He afegit això al post de la tele franquista: Ara recordo els escacs! Algú recorda el Román Torán? I els programes de jazz! -amb Pedro Iturralde abonat-.
Publicat al Contrapunt
Coincidint amb la lliga del segle, faig una aportació -potser l'única cabdal que faré a la cultura universal-, on vull demostrar l'origen de la força i el misteri del futbol. Teoria perogrullesca, però inèdita. Diu: Allò que fa del futbol un fenòmen social únic és què és un joc i què es juga amb els peus.
- El joc: diuen que és una de les fites més altes de l'esperit ja que no és una cosai de caràcter funcional. El jugar és l'activitat plaent, apassionant i duradora per excel.lència i no em ve al cap una altra activitat que hom la gaudeixi tant fins i tot mirant. La interpretació? Recordem que d'actuar o sonar un instrument, en molts idiomes en diuen jugar, com de petits es juga -s'actua- a pistolers. Jugar és doncs cosa seriosa.
- Què tenim, què implicar jugar amb els peus -i amb el cap i el cul- : doncs una habilitat quasi malabar;desplaçaments llargs de la pilota que fan possible veure grans carreres. Això requereix la vistositat d'un espai panoràmic, de color verd, que ho fa molt televisiu, i que aplega molta gent en sinèrgia. Hi ha també la recerca utòpica de la precisió -àdhuc els millors xuten més a fora de porteria que a ella-; situacions impredibles; la dificultat de moure el marcador -90 minuts i sovint no es mou-. Podríem parlar del vell instint caçador -la pilota seria el conill. Unit a la tensió i il.lusió que dona la imprevisibilitat del joc, dóna un espectacle únic, quasi hipnòtic.
La base primera de tot plegat, podríem concloure doncs,que rau en que es juga amb els peus- però fent servir el cap.
Nota.- He afegit això al post de la tele franquista: Ara recordo els escacs! Algú recorda el Román Torán? I els programes de jazz! -amb Pedro Iturralde abonat-.
3 d’octubre del 2009
Tirol, Áustria, Munic: coses, paisatges, humor i animals
Una capital nival. Curiositat reflexiva. Jo i altres animals. Els ases, les cabres i la dona.
Del sol primaveral passem els últims dias en pluja. Pluja a Kitzbühel, centre d'afterski i tenístic de primera,amb un casc medieval fantàstic, botigues i "menjadores" polidíssimes. A diferència de Westminster -viatge a Londres- on les tombes són als murs interiors de la catedral, aquí als murs exteriors hi han làpides -tombes?- Al costat hi ha el cementiri, cuidadíssim. La poca originalitat -cal?- que he vist a les seves cases i coses, es transforma fantasia a les seves tombes a terra -totes lluents i amb flors noves-: de gran bellesa ni una d'igual! Com si en la mort volguessin distingir-se, cosa que no feren en vida.
Al seu terme hi ha un parc animal, situat a bona altura en uns grans prats. Aviram i quadrúpedes, a més d'un mico empanat que girava la cara cada vegada que li enfocava la càmera. Només arribar veiem un impressionant ramat de cérvols, surto del camí i m'hi acosto insensat i poso la mà al llom d'una cérvola que em respon amb una cossa, de dues potes, que just em fregà la roba. Ho aprenc, com que la temptació és gran faig el mateix -però de cara- al cap del cérvol, així com a les grandioses banyes, mig ensangonades per la muda. Era hora del pinso i poguérem veure l'espectacle de tot de cabirols i cabres baixant d'estampida a les menjadores.
Una escena còmica de la qual la meva dona no es va adonar, ocupada per la pluja que començava a caure amb ganes: es va aixoplugar sota la vessant ample d'una teulada sense adonar-se de la imatge còmica que en resultava, envoltada de cabres i un parell d'ases que havien tingut la mateixa idea.
La pluja acompanyà la nostra última nit a Mitersill i el nostre sopar en un restaurant rústic. Tot i que el volíem quelcom una mica extra, ens va sortir també barat.
Munic, anècdota al taller, l'humor de Helmut, etc.
Abandonem el Tirol cap a Munic amb pluja tot el viatge. Última parada austríaca a Kuffstein i compres.
Amb molta atenció la copilot va seguint mapes i indicacions i sense problemes arribem a l'aeroport de Munic, concretament a Car Rentals, on ens revisen atentament el cotxe, i no s'adonen (?) del embellidor escardat. I aquí explico una anècdota significativa. La meva vista no és perfecta :) i -al segon dia- no vaig distingir una vorera, negra, com l'asfalt i la vorera, i vaig torçar una mica la llanta i escardar l'embellidor. Preocupats per haver de pagar una llanta nova se'm va ocórrer l'últim dia comprar un embellidor per tapar la llanta, però s'havien d'encarregar. Vaig demanar al mecànic que intercanviés el de darrera -nou- pel de la roda deteriorada del davant, per a tapar la llanta. Tot això després de visitar tres llocs -ells mateixos es trucaven l'un a l'altre per facilitar la tasca!-. La qüestió: pitos i flautes, mig hora al taller: fünf euros. Amb els nervis i la incredulitat no sabia si havia dit funfzig o funfzehn euros. Ho escrigué: 5 euros. Com aquí!! Tregeu-ne conclusions. Penso quan va influir -potser- que l'amo -que no parlava anglès va valorar la meva moral al articular quatre paraules en alemany.
Il.lusió, per fi coneixerem Alemanya. Viatge d'una hora en tren -8 euros- on mengem la resta d'esmorzar i quatre coses-. Hotel cèntric però overbooked!, i ens en donen un altre. Mosca el nas però bé. A descobrir Munic. No sé que hi troben els turistes a Barcelona, atapeïda, calorosa, motoritzada, insegura, indecent i bruta, i etc Que agradable és el centre de Munic, amb la gent justa i sense cotxes. Un grup de l'est fa versions modernes de clàssics amb el públic entregat, i un altre, música de cambra. Visitem la mítica Hoffenbraun, la cerveseria més popular del món, on comprem alguna cosa de merchandising. En aquestes cerveseries va començar les seves andances donant mitings el del bigotet. Mengem uns pastissos i panets que portem en un kiosc. Te un euro, monstruosa ració de frittes 2'5.
I de retirada ens trobem al carrer un dels més grans showmans que he vist: Un tal Helmut. Guitarra, cant, i humor desllengüat en molts idiomes. S'en reia fins dels mateixos alemanys: Terrorisme és l'alemany que es parla a Munic. I es posava a imitar-lo. Després imitava el coreà -hoiiny-fent conya amb el nord i el sud a uns coreans; amb els musulmans -aht-durrrr-, dient que no passessin la ratlla groga de terra, que pensessin que allò era Gaza. En un moment del show sonen les campanes de la catedral i diu: Heavy Metal. El moment estellar és quan va fer sortir una oriental, i després de bromes i fotos va el Helmut i es posa d'esquena al públic, es descorda els pantalons, s'avança la goma dels calçotets i amb la màquina de la noia, en vertical s'hi fa una foto a allò que no sona. Poc després va notar que la xineta havia marxat i digué: Segur que està sota els llençols mirant la meva foto. Tot i lo cansats que estàvem no podíem marxar.
Aprofitem bé el matí, més compres, visita al mercat de delicatessen tradicionals i pintoresques, on corren ja les gerres de cervesa!, i pujada -mitja- amb ascensor a la torre. Veiem la mítica Munic 72 i el Bayern Arena. A la plaça tornem a mirar les grans i inquietants banderoles -"tipus" anys 30- on hi figurava: Himrer, tal com va advertir Helmut al show.
Les compres -secció fixa-
No es diu massa, però tot i la globalització, un dels grans al·licients del viatge és el shopping. Tres ampolles de Schnaps -aiguardent dels Alps-; barret tirolès pura llana, 10 euros! Vaig trobar i proveir en una botiga de les meves -no és fàcil- : jocs, enginys i curiositats. Un llibràs d'il.lusions òptiques fantàstiques, antigues i modernes , 6 euros. Un Sant Crist típic tirolès. A un mercat de vell a Zell an See postals litografiades nadalenques i una gerra de cervesa antiga amb tapa, molt barat.
A Insbruck varem trobar un botiga gegant amb tota classe de parafernàlia nadalenca -res de la Xina- i la Neus es va quedar amb ganes de comprar alguna de les típiques boles de vidre pintades a mà -trencadisses i cares-
En definitiva
El Tirol no és un país amb pocs cotxes; de granges i vaques, no ens enganyem, però encara manté un equilibri. Puc admetre matisos, però vinc amb el convenciment que Àustria -i la veïna Baviera- és un poble de gent campetxana, sense massa complicacions i acceptablement feliç. De visita molt recomanable. Sense matisos: una altra vegada vinc amb el convenciment que aquí no sabem administrar; que amb l'excusa de la mediterraneïtat passa i val tot i que ens aixequen la camisa, o encara més: que això és l'esport nacional. (i això que ja ho tenia escrit abans dels Millets, corrupcions i espionatges mil!)
Fi de la trilogia
Del sol primaveral passem els últims dias en pluja. Pluja a Kitzbühel, centre d'afterski i tenístic de primera,amb un casc medieval fantàstic, botigues i "menjadores" polidíssimes. A diferència de Westminster -viatge a Londres- on les tombes són als murs interiors de la catedral, aquí als murs exteriors hi han làpides -tombes?- Al costat hi ha el cementiri, cuidadíssim. La poca originalitat -cal?- que he vist a les seves cases i coses, es transforma fantasia a les seves tombes a terra -totes lluents i amb flors noves-: de gran bellesa ni una d'igual! Com si en la mort volguessin distingir-se, cosa que no feren en vida.
Al seu terme hi ha un parc animal, situat a bona altura en uns grans prats. Aviram i quadrúpedes, a més d'un mico empanat que girava la cara cada vegada que li enfocava la càmera. Només arribar veiem un impressionant ramat de cérvols, surto del camí i m'hi acosto insensat i poso la mà al llom d'una cérvola que em respon amb una cossa, de dues potes, que just em fregà la roba. Ho aprenc, com que la temptació és gran faig el mateix -però de cara- al cap del cérvol, així com a les grandioses banyes, mig ensangonades per la muda. Era hora del pinso i poguérem veure l'espectacle de tot de cabirols i cabres baixant d'estampida a les menjadores.
Una escena còmica de la qual la meva dona no es va adonar, ocupada per la pluja que començava a caure amb ganes: es va aixoplugar sota la vessant ample d'una teulada sense adonar-se de la imatge còmica que en resultava, envoltada de cabres i un parell d'ases que havien tingut la mateixa idea.
La pluja acompanyà la nostra última nit a Mitersill i el nostre sopar en un restaurant rústic. Tot i que el volíem quelcom una mica extra, ens va sortir també barat.
Munic, anècdota al taller, l'humor de Helmut, etc.
Abandonem el Tirol cap a Munic amb pluja tot el viatge. Última parada austríaca a Kuffstein i compres.
Amb molta atenció la copilot va seguint mapes i indicacions i sense problemes arribem a l'aeroport de Munic, concretament a Car Rentals, on ens revisen atentament el cotxe, i no s'adonen (?) del embellidor escardat. I aquí explico una anècdota significativa. La meva vista no és perfecta :) i -al segon dia- no vaig distingir una vorera, negra, com l'asfalt i la vorera, i vaig torçar una mica la llanta i escardar l'embellidor. Preocupats per haver de pagar una llanta nova se'm va ocórrer l'últim dia comprar un embellidor per tapar la llanta, però s'havien d'encarregar. Vaig demanar al mecànic que intercanviés el de darrera -nou- pel de la roda deteriorada del davant, per a tapar la llanta. Tot això després de visitar tres llocs -ells mateixos es trucaven l'un a l'altre per facilitar la tasca!-. La qüestió: pitos i flautes, mig hora al taller: fünf euros. Amb els nervis i la incredulitat no sabia si havia dit funfzig o funfzehn euros. Ho escrigué: 5 euros. Com aquí!! Tregeu-ne conclusions. Penso quan va influir -potser- que l'amo -que no parlava anglès va valorar la meva moral al articular quatre paraules en alemany.
Il.lusió, per fi coneixerem Alemanya. Viatge d'una hora en tren -8 euros- on mengem la resta d'esmorzar i quatre coses-. Hotel cèntric però overbooked!, i ens en donen un altre. Mosca el nas però bé. A descobrir Munic. No sé que hi troben els turistes a Barcelona, atapeïda, calorosa, motoritzada, insegura, indecent i bruta, i etc Que agradable és el centre de Munic, amb la gent justa i sense cotxes. Un grup de l'est fa versions modernes de clàssics amb el públic entregat, i un altre, música de cambra. Visitem la mítica Hoffenbraun, la cerveseria més popular del món, on comprem alguna cosa de merchandising. En aquestes cerveseries va començar les seves andances donant mitings el del bigotet. Mengem uns pastissos i panets que portem en un kiosc. Te un euro, monstruosa ració de frittes 2'5.
I de retirada ens trobem al carrer un dels més grans showmans que he vist: Un tal Helmut. Guitarra, cant, i humor desllengüat en molts idiomes. S'en reia fins dels mateixos alemanys: Terrorisme és l'alemany que es parla a Munic. I es posava a imitar-lo. Després imitava el coreà -hoiiny-fent conya amb el nord i el sud a uns coreans; amb els musulmans -aht-durrrr-, dient que no passessin la ratlla groga de terra, que pensessin que allò era Gaza. En un moment del show sonen les campanes de la catedral i diu: Heavy Metal. El moment estellar és quan va fer sortir una oriental, i després de bromes i fotos va el Helmut i es posa d'esquena al públic, es descorda els pantalons, s'avança la goma dels calçotets i amb la màquina de la noia, en vertical s'hi fa una foto a allò que no sona. Poc després va notar que la xineta havia marxat i digué: Segur que està sota els llençols mirant la meva foto. Tot i lo cansats que estàvem no podíem marxar.
Aprofitem bé el matí, més compres, visita al mercat de delicatessen tradicionals i pintoresques, on corren ja les gerres de cervesa!, i pujada -mitja- amb ascensor a la torre. Veiem la mítica Munic 72 i el Bayern Arena. A la plaça tornem a mirar les grans i inquietants banderoles -"tipus" anys 30- on hi figurava: Himrer, tal com va advertir Helmut al show.
Les compres -secció fixa-
No es diu massa, però tot i la globalització, un dels grans al·licients del viatge és el shopping. Tres ampolles de Schnaps -aiguardent dels Alps-; barret tirolès pura llana, 10 euros! Vaig trobar i proveir en una botiga de les meves -no és fàcil- : jocs, enginys i curiositats. Un llibràs d'il.lusions òptiques fantàstiques, antigues i modernes , 6 euros. Un Sant Crist típic tirolès. A un mercat de vell a Zell an See postals litografiades nadalenques i una gerra de cervesa antiga amb tapa, molt barat.
A Insbruck varem trobar un botiga gegant amb tota classe de parafernàlia nadalenca -res de la Xina- i la Neus es va quedar amb ganes de comprar alguna de les típiques boles de vidre pintades a mà -trencadisses i cares-
En definitiva
El Tirol no és un país amb pocs cotxes; de granges i vaques, no ens enganyem, però encara manté un equilibri. Puc admetre matisos, però vinc amb el convenciment que Àustria -i la veïna Baviera- és un poble de gent campetxana, sense massa complicacions i acceptablement feliç. De visita molt recomanable. Sense matisos: una altra vegada vinc amb el convenciment que aquí no sabem administrar; que amb l'excusa de la mediterraneïtat passa i val tot i que ens aixequen la camisa, o encara més: que això és l'esport nacional. (i això que ja ho tenia escrit abans dels Millets, corrupcions i espionatges mil!)
Fi de la trilogia
28 de setembre del 2009
Res a Pelar! i la gran i agradable sorpresa de Zapatero
Veient el nivell de consciència ambiental d'una entitat aimant de la natura com El Club Muntanyenc de Mollet vaig pensar: no hi ha res a pelar. El planeta s'en va en orris, una majoria continua SENSE ENTENDRE RES. Organitzava la caminada nocturna a Gallecs. Dos mil participants, a cadascun li donaven un xirimbolo d'aquells de fòsfor fluorescent, una botellota d'aigua de Sacalm -la "Fontvella" no existeix-, que per cert és la més cara; una llauna de beguda i un Actimel: 8.000 plàstics i llaunes -si algú diu que es pot reciclar tampoc ha entès res-.
L'aigua que es porti amb cantimplora! i en lloc d'Actimel una fruita. I això dels 2000 xirimbolos fluorescents m'ho haurien d'explicar bé. La llauna de cervesa vale:), potser. Ara potser tocaria raonar-ho tot un altra vegada, peò no en tinc ganes i és inútil.
Que consti, per si els meus amics del Muntanyenc em llegeixen, que de totes maneres els felicito per la iniciativa de la caminada, i sobretot per una organització perfectíssima.
Per acabar-ho d'adobar, vinc de la biblioteca municipal: aire condicionat, amb uns magnifics 23 graus a fora. Avui he llegit que cada vegada són menys els científics que neguen la intervenció de l'home al canvi climàtic. Ho llegia i no m'ho creia: Zapatero deia avui al diari que el canvi climàtic és més greu que la crisi. Dubto però que s'ho cregui, entre altres coses perquè no hi fa res.
Per cert he demanat que em portin de Vic una conferència-treball sobre el Balmes de Pla que promet molt.
L'aigua que es porti amb cantimplora! i en lloc d'Actimel una fruita. I això dels 2000 xirimbolos fluorescents m'ho haurien d'explicar bé. La llauna de cervesa vale:), potser. Ara potser tocaria raonar-ho tot un altra vegada, peò no en tinc ganes i és inútil.
Que consti, per si els meus amics del Muntanyenc em llegeixen, que de totes maneres els felicito per la iniciativa de la caminada, i sobretot per una organització perfectíssima.
Per acabar-ho d'adobar, vinc de la biblioteca municipal: aire condicionat, amb uns magnifics 23 graus a fora. Avui he llegit que cada vegada són menys els científics que neguen la intervenció de l'home al canvi climàtic. Ho llegia i no m'ho creia: Zapatero deia avui al diari que el canvi climàtic és més greu que la crisi. Dubto però que s'ho cregui, entre altres coses perquè no hi fa res.
Per cert he demanat que em portin de Vic una conferència-treball sobre el Balmes de Pla que promet molt.
21 de setembre del 2009
Viatge a Austria -Tirol- i Múnic, i coses d'allà -II-
Comencem a rodar
El que deia dels costums: l'esmorzar a la granja consistia cada dia en dos panets de Viena, tres talls d'embotit de super, i una mantequilla i una melmelada cassolanes boníssimes.
Ben esmorzat, tot parlant de llengues amb l'hosta holandesa va sortit la curiositat de la paraula àngel; s'escriu igual en molts idiomes i no hi ha dos pronúncies iguals, en holandès és diu ànguel.
La primera visita és a un dels hints: les Wasserfalls de Krimm, diversos saltants que pots seguir fins que et cansis de pujar. A mig camí, unes roques planes servien per pendre el sol i mullar-se. Al no fer calor vàrem pujar amunt fins un alberg on vaig menjar knodels tiroleses -una mena de mandonguilles amb salsa, de textura fina- gaudint d'una vista d'àliga.
Coses del nostre poble
Mitersill és el poble que està sota la granja. Net, acolorit, plàcid i a les 22 h. quasi adormit, només alguns "noctàmbuls" a l'hosteleria. La plaçeta "major", amb la seva terrasa, és d'un gran encant.
Mengem a Das Lokal -alpin chic-, molt correcte. Ja no sóc dels que va fotent pallissa a la primera sobre el tema català - ès queden bastant igual, i sincerament, avui no trobo que sigui timbre de glòria dir-se d'un país que permet la copul.la al carrer- però la conversa va dur a parlar-n'hi a la jove i "moderna" camarera. No havia sentit mai a parlar de Catalunya i s'en feia creus de l'existència d'altra cosa que el spannien.
El dia de l'esquí a l'agost
Cal vèncer un desnivell de dos mil metres amb telecabines per arribar a les pistes d'esquí. Trepitjarem neu a dojo, amb màniga curta, sense fred. Hi ha cintes mecàniques i trineus gratis, Jo no les tenia totes ja que un "morito" que just anava davant se li va girar i tombar el trineu fent una tombarella d'esquena.
Parada a Kaprunn a veure que eren les American Sales: són les botigues al carrer. Ens encetarem amb les típiques saltxixes a una carpa, ells les mengen sucant a les salses. Per acompanyar les cerveses hi ha uns com "donuts amb rais" salats -1 euro-.
Al capvespre de tornada ensopeguem a l'església del poble el típic concert de banda d'escola de música, tot vents, bons. Himnes, i al final el Heal the world. Érem pocs, i nosaltres els únics guiris.
L'endemà un altre hint -tot a prop de Mittersill- una glacera -gletscher-, telecabines de tres trams. Paisatge quasi àrtic a l'última parada, silenci, cel gris i aigues maragdes amb algun tros de gel surant, Baixàrem a la segona parada i salvant la pluja gaudirem més que mai de l'escalfor d'un xalet alpí menjant calent, al mateix preu que a la vall. A la primera parada hi havien grans cavalls pasturant lliurement, els més sonsos que he vist mai, es movien quasi amb la mateixa cadència que les estatues humanes de la rambla.
Que bonic és Innsbruck, i la puta espanyola.
A la capital del Tirol pots aparcar a 5 minuts del centre. La primera persona a qui preguntarem -pel Zentrum- era una noia aturada al carrer. Preguntant per preguntar; per la pinta i pel seu alemany miserable com el meu, li vaig dir si era espanyola. Ho era. Li vaig preguntar si treballava allà i la resposta va ser de gran relativitat -"psee"-. La pobre noia era atractiva però amb indicis d'inicis de toxicomania.
No poguérem fer la foto típica d'Innsbruck, ja que estaven d'obres. Al centre hi ha tot el que un turista de batalla busca: botigues de tots colors, "autèntiques", menjar per a triar, el toc venerable del casc antic i alguns monument. Però sense empentes ni calor.
Al dinar
Tot esperant el cambrer a una terrassa cèntrica, buscava al diccionari error i vaig ensopegar amb el mot eructaral mateix moment que feia un rotet. Darrera hi havia una parella catalana, els únics compatriotes que trobàrem. Un veí de taula va trencar un cendrer, i desolat intentava agafar els vidres amb la mà, fins que ho va impedir la cambrera esparverada.
Vaig triar truita tirolesa, gegantina, hi havia de tot.
El Lloret del Tirol, tradicionalisme i Ein Kameradde
Famós pel gran llac, zona de bany i esbarjo per excelència.No sabem encara si ens va agradar Zell an See. Ensopegàrem amb les seves festes. Divertit i agradable prendre't una cervesa a la plaça, en aquelles taules i gent, sentint una banda tirolesa -els músics amb la gerra als peus- i veient passar moltes persones habillades amb els vestits del país, no ho fou tant quan ens volguèrem banyar, ja que al ser festes estava tot l'escàs aparcament del perímetre del llac copat.
Hi havia molta gent dels emirats rics hostatjats allà, i també en veierem a altres llocs, com si Àustria per alguna raó fos un destí preferit. Les dones cridaven l'atenció, formaven munions, menudíssimes, tapades de negre menys els ulls, maquilladíssims.
A la tarda més tradicionalisme i mostra amb que disfruten aquesta gent: menjant d'allò seu i bevent cervesa. Amb 6 euros entraves en un espai de xiringuitos al costat del llac, alguna actuació i castells de foc sobre l'aigua. Per no esperar, ara ens sap greu no haver-los vist. Aixímateix em sorprengué la visibilitat i tradició de la seva religiositat. Apart de la salutació -també a Alemania del Sud-: Grüss Got -saluda el Senyor-, arreu hi han Sants Crists: als menjadors, a la vora dels camins, als prats, un de gros al pont d'Innsbruck, fins a alguns bars!
Tornant varem parar al veure un magatzem de modestes antiqüitats, a l'aire lliure, sense tancar!! Passàrem per davant d'una granja que tenia una esquela al portal amb un encapçalament: una creu "d'aquelles", no sé si és la de Malta o semblant i encapçalada per un: Kammeraden. La família convidava els camarades al comiat d'un home de noranta anys. Sospitem a quins camarades es referien, i que "aquell" és un tema tabú, a oblidar, també penso que deu ser difícil deslliurar-se de les seves contradiccions. Potser no queda prou clar, per tant explicaré que la creu de l'esquela és la que es veia a alguns símbols nacionalsocialistes.
Trailer del darrer capítol
Una capital nival, jo i altres animals, curiositat reflexiva, els ases, les cabres i la dona, compres, coses de Múnic, etc.
El que deia dels costums: l'esmorzar a la granja consistia cada dia en dos panets de Viena, tres talls d'embotit de super, i una mantequilla i una melmelada cassolanes boníssimes.
Ben esmorzat, tot parlant de llengues amb l'hosta holandesa va sortit la curiositat de la paraula àngel; s'escriu igual en molts idiomes i no hi ha dos pronúncies iguals, en holandès és diu ànguel.
La primera visita és a un dels hints: les Wasserfalls de Krimm, diversos saltants que pots seguir fins que et cansis de pujar. A mig camí, unes roques planes servien per pendre el sol i mullar-se. Al no fer calor vàrem pujar amunt fins un alberg on vaig menjar knodels tiroleses -una mena de mandonguilles amb salsa, de textura fina- gaudint d'una vista d'àliga.
Coses del nostre poble
Mitersill és el poble que està sota la granja. Net, acolorit, plàcid i a les 22 h. quasi adormit, només alguns "noctàmbuls" a l'hosteleria. La plaçeta "major", amb la seva terrasa, és d'un gran encant.
Mengem a Das Lokal -alpin chic-, molt correcte. Ja no sóc dels que va fotent pallissa a la primera sobre el tema català - ès queden bastant igual, i sincerament, avui no trobo que sigui timbre de glòria dir-se d'un país que permet la copul.la al carrer- però la conversa va dur a parlar-n'hi a la jove i "moderna" camarera. No havia sentit mai a parlar de Catalunya i s'en feia creus de l'existència d'altra cosa que el spannien.
El dia de l'esquí a l'agost
Cal vèncer un desnivell de dos mil metres amb telecabines per arribar a les pistes d'esquí. Trepitjarem neu a dojo, amb màniga curta, sense fred. Hi ha cintes mecàniques i trineus gratis, Jo no les tenia totes ja que un "morito" que just anava davant se li va girar i tombar el trineu fent una tombarella d'esquena.
Parada a Kaprunn a veure que eren les American Sales: són les botigues al carrer. Ens encetarem amb les típiques saltxixes a una carpa, ells les mengen sucant a les salses. Per acompanyar les cerveses hi ha uns com "donuts amb rais" salats -1 euro-.
Al capvespre de tornada ensopeguem a l'església del poble el típic concert de banda d'escola de música, tot vents, bons. Himnes, i al final el Heal the world. Érem pocs, i nosaltres els únics guiris.
L'endemà un altre hint -tot a prop de Mittersill- una glacera -gletscher-, telecabines de tres trams. Paisatge quasi àrtic a l'última parada, silenci, cel gris i aigues maragdes amb algun tros de gel surant, Baixàrem a la segona parada i salvant la pluja gaudirem més que mai de l'escalfor d'un xalet alpí menjant calent, al mateix preu que a la vall. A la primera parada hi havien grans cavalls pasturant lliurement, els més sonsos que he vist mai, es movien quasi amb la mateixa cadència que les estatues humanes de la rambla.
Que bonic és Innsbruck, i la puta espanyola.
A la capital del Tirol pots aparcar a 5 minuts del centre. La primera persona a qui preguntarem -pel Zentrum- era una noia aturada al carrer. Preguntant per preguntar; per la pinta i pel seu alemany miserable com el meu, li vaig dir si era espanyola. Ho era. Li vaig preguntar si treballava allà i la resposta va ser de gran relativitat -"psee"-. La pobre noia era atractiva però amb indicis d'inicis de toxicomania.
No poguérem fer la foto típica d'Innsbruck, ja que estaven d'obres. Al centre hi ha tot el que un turista de batalla busca: botigues de tots colors, "autèntiques", menjar per a triar, el toc venerable del casc antic i alguns monument. Però sense empentes ni calor.
Al dinar
Tot esperant el cambrer a una terrassa cèntrica, buscava al diccionari error i vaig ensopegar amb el mot eructaral mateix moment que feia un rotet. Darrera hi havia una parella catalana, els únics compatriotes que trobàrem. Un veí de taula va trencar un cendrer, i desolat intentava agafar els vidres amb la mà, fins que ho va impedir la cambrera esparverada.
Vaig triar truita tirolesa, gegantina, hi havia de tot.
El Lloret del Tirol, tradicionalisme i Ein Kameradde
Famós pel gran llac, zona de bany i esbarjo per excelència.No sabem encara si ens va agradar Zell an See. Ensopegàrem amb les seves festes. Divertit i agradable prendre't una cervesa a la plaça, en aquelles taules i gent, sentint una banda tirolesa -els músics amb la gerra als peus- i veient passar moltes persones habillades amb els vestits del país, no ho fou tant quan ens volguèrem banyar, ja que al ser festes estava tot l'escàs aparcament del perímetre del llac copat.
Hi havia molta gent dels emirats rics hostatjats allà, i també en veierem a altres llocs, com si Àustria per alguna raó fos un destí preferit. Les dones cridaven l'atenció, formaven munions, menudíssimes, tapades de negre menys els ulls, maquilladíssims.
A la tarda més tradicionalisme i mostra amb que disfruten aquesta gent: menjant d'allò seu i bevent cervesa. Amb 6 euros entraves en un espai de xiringuitos al costat del llac, alguna actuació i castells de foc sobre l'aigua. Per no esperar, ara ens sap greu no haver-los vist. Aixímateix em sorprengué la visibilitat i tradició de la seva religiositat. Apart de la salutació -també a Alemania del Sud-: Grüss Got -saluda el Senyor-, arreu hi han Sants Crists: als menjadors, a la vora dels camins, als prats, un de gros al pont d'Innsbruck, fins a alguns bars!
Tornant varem parar al veure un magatzem de modestes antiqüitats, a l'aire lliure, sense tancar!! Passàrem per davant d'una granja que tenia una esquela al portal amb un encapçalament: una creu "d'aquelles", no sé si és la de Malta o semblant i encapçalada per un: Kammeraden. La família convidava els camarades al comiat d'un home de noranta anys. Sospitem a quins camarades es referien, i que "aquell" és un tema tabú, a oblidar, també penso que deu ser difícil deslliurar-se de les seves contradiccions. Potser no queda prou clar, per tant explicaré que la creu de l'esquela és la que es veia a alguns símbols nacionalsocialistes.
Trailer del darrer capítol
Una capital nival, jo i altres animals, curiositat reflexiva, els ases, les cabres i la dona, compres, coses de Múnic, etc.
14 de setembre del 2009
Una troballa emocionant
En aquesta ocasió he esperat a fora la botiga que la dona acabés de comprar la xarcuteria. He aixecat la vista al veure una placa a un edifici situat entre les dues botigues de "porc" que estan a l'angle de la Plaça Major. He llegit emocionat que en aquella casa, patinada pels anys, hi va nèixer Jaume Balmes, "llumenera de l'enteniment català i del pensament cristià" -ja ho transcriure exactament-. Estava fart de passar-hi. Es una casa estretíssima, de dos pisos i terrat-golfes.
A la propera que torni a Vic penso demanar visitar-la, i penjar alguna nota a l'entrada, fins i tot fent esment al blog. Ja que he sigut jo, agosarat, qui ha donat a un blog el nom de El Criteri no em pararé ara "en barres" -es diu així?-. Amb tota la humilitat d'un senzill deixeble.
Trailer.- Properament sobre el viatge: Kammeraden, la puta espanyola, Innsbruck, humor a Múnic, l'habitual compres, i altres facècies.
Nota- He posat El Criterio per afavorir la recerca a Google. Com a El Criteri sóc el primer, espero que com a El Criterio pugui també ser referència, sempre positiva i altruïsta.
A la propera que torni a Vic penso demanar visitar-la, i penjar alguna nota a l'entrada, fins i tot fent esment al blog. Ja que he sigut jo, agosarat, qui ha donat a un blog el nom de El Criteri no em pararé ara "en barres" -es diu així?-. Amb tota la humilitat d'un senzill deixeble.
Trailer.- Properament sobre el viatge: Kammeraden, la puta espanyola, Innsbruck, humor a Múnic, l'habitual compres, i altres facècies.
Nota- He posat El Criterio per afavorir la recerca a Google. Com a El Criteri sóc el primer, espero que com a El Criterio pugui també ser referència, sempre positiva i altruïsta.
6 de setembre del 2009
Viatge a Àustria -Tirol- i Múnic, i coses d'allà -I-
Potser no té la categoria de les "aventures" de l'Espinàs -maleïda modèstia?- però aquí queda de souvenir propi -passada la mandra i els afers estivals-. És llarg, i suposo que només interessarà als que hi volgueu anar o als que hi hagueu anat, tot i que espero que també a alguns que no ho teniu previst..
Els que em coneixen, que saben que no sé anar a Barcelona no és creuran -ni jo encara- que hagi anat des de l'aeroport de Munic a Austria i rodat per allà 8 dies. Òbviament és per la copilot. Per poc més de 500 euros teniem avió, estada en granja tirolesa, esmorzar, lloguer cotxe i nit a Múnic.
Aeroport Múnic, destí: Áustria
No és sobrer expresar la sensació indefinible quan prens contacte amb un país,de cop, a l'aeroport, al trobar-te les primeres botigues i kiosks, un món i una realitat diferent -que criden a devorar-ho tot passant -amb les maletes- només unes hores després de deixar el teu poble.
Cap história ni massa problemes però per a trobar la carretera, destí: Áustria. Paisatge amable, clima agradable, bona organització vial. A mesura que t'acostes a la frontera el paisatge es fva alpinitzant. Entrem a Áustria i parada obligatòria a la primera àrea: cal comprar la vignette que et permet per pocs euros circular per les autopistes, i menjar alguna cosa. El baratura del menjar fou una constant que no cal repetir: per un màxim de 10 euros menjèvem de sobres. Aquí ho férem per 4'5 -plat fred complert-.
Coses de l'idioma
Molts no el saben i altres es fan l'orni amb l'anglès. Àdhuc la gran majoria de fulletons és en alemany. Vaig repasar les quatre paraules mal dites que sabia d'alemany i quatre més, que ens tragueren d'algun destret -potser també amb lo que explico del taller?-. He de dir que és adictiu això dels idiomes, quan veus que t'entenen i vas progressant en paraules. També frustrant sovint, compte.
Entrada al Tirol. Reflexió sincera
Difícil descriure la sensació quan comences a veure aquells pobles tirolesos, amb els seus campanars de punxes esmoladíssimes, que tantes vegades hem vist en imatges, i aquella verdor plana intensíssima contrastant amb el fosc dels arbres i la refulgència de les montanyes, altíssimes. Tot el Tirol són valls amb els pobles a peu de carretera, amb granjes al costat dels prats i boscos costeruts al costat d'aquests. I llacs, cascades, i glaceres.
Tot i que podia ser conclusió final, l'avanço. Si una cosa caracteritza l'austríac és la manca total d'imaginació i el seu tradicionalisme radical. Molta gent porta el vestit tradicional, i sobretot a qualsevol acte festiu pel carrer. Els restaurants xinesos i mexicans pocs i buits. No els parlis de nouvell cuisine ni cuina ètnica: saltxitxes i kartoffeln per un tub. Arriba un moment, lògicament que les cases amb les flors i pobles de postal, tots del mateix patró, ja no et fan el mateix efecte i les veus iguals, però això no fa que et cansis d'estar-hi i passejar-hi. L'oferta d'hospedatge és increïble, excessiva: Gasthauses -hotels típics- a cada cantonada. Fora del temps de ski se'n poden trobar per 20 euros.
La granja dels Taxhoffer, i coses d'animals. El secret d'Aùstria?
El mapa no explicava la situació hi varem haver de recórrer, quasi fosc, a una caixera i un gasolinero -res d'anglès-. Al final la referència al Schlöss -castell- ens hi portà. Un típic castell draculià al mig d'un espès i fosc bosc quasi enfront la granja. Per un caminet asfaltat en mig de prats -no hi ha terra enlloc, o herba o asfalt- arribem a la típica granja idílica i ens reben els encantadors Annita -la que porta els hostes- i el marit granjer, a qui li demano si "kann sehen die animals". Mireu si és fotut l'alemany que animal és tier. Al final ens va quedar l'espina de no veure'ls.
Després d'aposentats, ja mig foscant vàrem anar a fer un vol. Passàrem per davant d'un petit núcli de cases, d'una de les quals van sortir uns gossos un dels quals baixà bordant fins poc dits de les meves parts més sensibles. En canvi hi havia un juganer gat amb picarol que ens acompanyà fins a la cabanya de fusta al mig del prat, com si sabés que allò era nou i misteriós per a nosaltres. Era el mateix gat que no sabem com, alguna nit entrava a l'habitació per la finestra, i després el feiem marxar per la porta. De granges n'hem vist moltes però no és fins ara que sentim una vaca, la sentim. Des del primer dia que tinc la impressió que aquest país viu de la renda del paisatge i l'esquí, però sobretot per la bona administració, l'absència de inversions en collonades, o sigui, bona administració i sobrietat de ciutadans i govern, i honradesa, és clar. Una resident espanyola a Holanda a la tele: "No sé com es pot viure tan bé aquí" Dons igual li diria.
De tornada trobarem al saló uns holandesos, tan simpàtica la dona com reservat ell, amb la filla, en un silenci europeu fent sudokus i llegint. Mengem refetons i a dormir, llits amples i separats amb la manera tan tonta de fer el llit d'allà.
Continuarà
Els que em coneixen, que saben que no sé anar a Barcelona no és creuran -ni jo encara- que hagi anat des de l'aeroport de Munic a Austria i rodat per allà 8 dies. Òbviament és per la copilot. Per poc més de 500 euros teniem avió, estada en granja tirolesa, esmorzar, lloguer cotxe i nit a Múnic.
Aeroport Múnic, destí: Áustria
No és sobrer expresar la sensació indefinible quan prens contacte amb un país,de cop, a l'aeroport, al trobar-te les primeres botigues i kiosks, un món i una realitat diferent -que criden a devorar-ho tot passant -amb les maletes- només unes hores després de deixar el teu poble.
Cap história ni massa problemes però per a trobar la carretera, destí: Áustria. Paisatge amable, clima agradable, bona organització vial. A mesura que t'acostes a la frontera el paisatge es fva alpinitzant. Entrem a Áustria i parada obligatòria a la primera àrea: cal comprar la vignette que et permet per pocs euros circular per les autopistes, i menjar alguna cosa. El baratura del menjar fou una constant que no cal repetir: per un màxim de 10 euros menjèvem de sobres. Aquí ho férem per 4'5 -plat fred complert-.
Coses de l'idioma
Molts no el saben i altres es fan l'orni amb l'anglès. Àdhuc la gran majoria de fulletons és en alemany. Vaig repasar les quatre paraules mal dites que sabia d'alemany i quatre més, que ens tragueren d'algun destret -potser també amb lo que explico del taller?-. He de dir que és adictiu això dels idiomes, quan veus que t'entenen i vas progressant en paraules. També frustrant sovint, compte.
Entrada al Tirol. Reflexió sincera
Difícil descriure la sensació quan comences a veure aquells pobles tirolesos, amb els seus campanars de punxes esmoladíssimes, que tantes vegades hem vist en imatges, i aquella verdor plana intensíssima contrastant amb el fosc dels arbres i la refulgència de les montanyes, altíssimes. Tot el Tirol són valls amb els pobles a peu de carretera, amb granjes al costat dels prats i boscos costeruts al costat d'aquests. I llacs, cascades, i glaceres.
Tot i que podia ser conclusió final, l'avanço. Si una cosa caracteritza l'austríac és la manca total d'imaginació i el seu tradicionalisme radical. Molta gent porta el vestit tradicional, i sobretot a qualsevol acte festiu pel carrer. Els restaurants xinesos i mexicans pocs i buits. No els parlis de nouvell cuisine ni cuina ètnica: saltxitxes i kartoffeln per un tub. Arriba un moment, lògicament que les cases amb les flors i pobles de postal, tots del mateix patró, ja no et fan el mateix efecte i les veus iguals, però això no fa que et cansis d'estar-hi i passejar-hi. L'oferta d'hospedatge és increïble, excessiva: Gasthauses -hotels típics- a cada cantonada. Fora del temps de ski se'n poden trobar per 20 euros.
La granja dels Taxhoffer, i coses d'animals. El secret d'Aùstria?
El mapa no explicava la situació hi varem haver de recórrer, quasi fosc, a una caixera i un gasolinero -res d'anglès-. Al final la referència al Schlöss -castell- ens hi portà. Un típic castell draculià al mig d'un espès i fosc bosc quasi enfront la granja. Per un caminet asfaltat en mig de prats -no hi ha terra enlloc, o herba o asfalt- arribem a la típica granja idílica i ens reben els encantadors Annita -la que porta els hostes- i el marit granjer, a qui li demano si "kann sehen die animals". Mireu si és fotut l'alemany que animal és tier. Al final ens va quedar l'espina de no veure'ls.
Després d'aposentats, ja mig foscant vàrem anar a fer un vol. Passàrem per davant d'un petit núcli de cases, d'una de les quals van sortir uns gossos un dels quals baixà bordant fins poc dits de les meves parts més sensibles. En canvi hi havia un juganer gat amb picarol que ens acompanyà fins a la cabanya de fusta al mig del prat, com si sabés que allò era nou i misteriós per a nosaltres. Era el mateix gat que no sabem com, alguna nit entrava a l'habitació per la finestra, i després el feiem marxar per la porta. De granges n'hem vist moltes però no és fins ara que sentim una vaca, la sentim. Des del primer dia que tinc la impressió que aquest país viu de la renda del paisatge i l'esquí, però sobretot per la bona administració, l'absència de inversions en collonades, o sigui, bona administració i sobrietat de ciutadans i govern, i honradesa, és clar. Una resident espanyola a Holanda a la tele: "No sé com es pot viure tan bé aquí" Dons igual li diria.
De tornada trobarem al saló uns holandesos, tan simpàtica la dona com reservat ell, amb la filla, en un silenci europeu fent sudokus i llegint. Mengem refetons i a dormir, llits amples i separats amb la manera tan tonta de fer el llit d'allà.
Continuarà
15 d’agost del 2009
Text sensacional de Balmes
El gran Balmes, del que no me n'ocupo prou. Aquest és un text que m'ajudat molt, ja que era incapaç de veure-ho per mi mateix.
Qui es pot comparar a Balmes en profunditat i al'hora pensament pràctic? El Criteri el va escriure en una masía fugint dels bàrbars; sobre la treintena.
De El Criteri. Los despropósitos.
" El que está mas ventajosamente dotado en las facultades del alma, si se encuentra con otros que ó carezcan de alguna de ellas, ó las posean en grado inferior, se halla en el mismo caso que quien tiene completos los sentidos con respecto al que está privado de alguno.
Si se recuerdan estas observaciones, se ahorrarán mucho tiempo y trabajo, y aun disgustos en el trato de los hombres. Risa causa á veces el observar cómo forcejan inútilmente ciertas personas por apartar á otras de un juicio errado, ó hacerles comprender alguna verdad. Óyese quizas en la conversacion un solemne desatino dicho con la mayor serenidad y buena fe del mundo. Está presente una persona de buen sentido, y se escandaliza, y replica, y aguza su discurso, y esfuerza mil argumentos para que el desatinado comprenda su sinrazon, y este, á pesar de todo, no se convence, y permanece tan satisfecho, tan contento; las reflexiones de su adversario no hacen mella en su ánimo impasible. Y esto ¿porqué? ¿Le faltan noticias? no. Lo que le falta en aquel punto es sentido comun. Su disposicion natural, ó sus hábitos, le han formado así: y el que se empeña en convencerle debiera reflexionar que quien ha sido capaz de verter un desatino tan completo, no es capaz de comprender la fuerza de la impugnacion.
Entendimientos torcidos. Hay ciertos entendimientos que parecen naturalmente defectuosos, pues tienen la desgracia de verlo todo bajo un punto de vista falso ó inexacto ó extravagante..." (us ho deixo per si us pessiga la curiositat d'aprofundir)
Nota, ecologia.- L'últim raonament en negreta, ja el pensava jo referit al tema ecòlogic: Si l'home ha estat tan racionalment limitat com per arribar a l'actual desgavell ambiental, com hem d'esperar que tingui prou llums per a posar les mesures per anar bé?
25 de juliol del 2009
Dues xorradetes
Casualitat
No recordo haver escrit sobre J.M. de Sagarra. Doncs el mateix dia que ho feia, intervenint en la polèmica Vila-Sagarra fill; jo nat de Mollet, em trobo amb Sagarra pare parlant de Mollet! Ho feu a La Ruta Blava -gratíssim de llegir- on narra el viatge que va fer al "paradís" dels mars del Sud tot fugint dels que el volien matar a principis de la guerra civil .
Què diu de Mollet? Doncs que és un dels pobles -amb Granollers- que li ve al cap comparar tot passant per un poble a les afores de Rabat, "impersonals, atravessats per la carretera principal".
Problema psicomatemàtic (?)
He manifestat a una empleada de Correus que seria lògic que si compres un segell per una carta, aquest hauria de poder-se fer servir més endavant, encara que les tarifes s'apugin -de fet n'editen alguns sense preu, per tarifa-. Ella mantenia ferma que de cap manera, que tot puja -no veia que els sous també-; deia que 30 cms d'ara no són com els de fa 5 anys, i jo li deia que per això mateix! calia poder fer servir els vells. Va acabar en un bucle.
Ho escric perquè sempre havia cregut que una cosa tan òbvia ningú podria negar-la. No sé si calen més argumentacions.
No recordo haver escrit sobre J.M. de Sagarra. Doncs el mateix dia que ho feia, intervenint en la polèmica Vila-Sagarra fill; jo nat de Mollet, em trobo amb Sagarra pare parlant de Mollet! Ho feu a La Ruta Blava -gratíssim de llegir- on narra el viatge que va fer al "paradís" dels mars del Sud tot fugint dels que el volien matar a principis de la guerra civil .
Què diu de Mollet? Doncs que és un dels pobles -amb Granollers- que li ve al cap comparar tot passant per un poble a les afores de Rabat, "impersonals, atravessats per la carretera principal".
Problema psicomatemàtic (?)
He manifestat a una empleada de Correus que seria lògic que si compres un segell per una carta, aquest hauria de poder-se fer servir més endavant, encara que les tarifes s'apugin -de fet n'editen alguns sense preu, per tarifa-. Ella mantenia ferma que de cap manera, que tot puja -no veia que els sous també-; deia que 30 cms d'ara no són com els de fa 5 anys, i jo li deia que per això mateix! calia poder fer servir els vells. Va acabar en un bucle.
Ho escric perquè sempre havia cregut que una cosa tan òbvia ningú podria negar-la. No sé si calen més argumentacions.
16 de juliol del 2009
Permeteu-me una pregunta, pèrfida
Després de tanta verborrea -existeix graforrea?- una pregunta.
Faríeu l'amor amb una persona, la més guapa del món, si fos portadora del virus de la sida? amb goma, és clar, i fet el supòsit que fóssiu promiscuos. La pregunta és pertinent, i molt, però qui la trobi "impertinent" també tindrà raó. No té res d'innocent.
Fa temps que me l'havia plantejat, i ara amb el blog la sotmeto a reflexió pública, després de sentir diverses nenes que anaven a buscar la "pastilla" perquè "s'els hi havia trencat el condó".
- Filem més prim -no hi ha manera d'abreujar-
Penso ara que el que m'agradaria saber és: Per què des de quasi tot arreu es considera més positiu el condó que la reducció de la promiscuitat, en la lluita contra la sida? Se m'escapa.
Per cert, hem de reconèixer que en el tema dels preservatius la església s'explica fatal, quan abans ho deixava claríssim. Sempre havia sentit: si no puedes ser casto sé cauto.
Enceto el tag Preguntes pèrfides. L'Oriol Escura qualificà així moltes preguntes meves.
Un comentarista ha observat el paper important en el debat de la indústria -lobby?- dels profilàctics. Quan dic que l'Església s'explica fatal és perquè la gent encara creu que l'Església critica els condons en situacions de risc. Tot plegat Déu n'hi do.
Faríeu l'amor amb una persona, la més guapa del món, si fos portadora del virus de la sida? amb goma, és clar, i fet el supòsit que fóssiu promiscuos. La pregunta és pertinent, i molt, però qui la trobi "impertinent" també tindrà raó. No té res d'innocent.
Fa temps que me l'havia plantejat, i ara amb el blog la sotmeto a reflexió pública, després de sentir diverses nenes que anaven a buscar la "pastilla" perquè "s'els hi havia trencat el condó".
- Filem més prim -no hi ha manera d'abreujar-
Penso ara que el que m'agradaria saber és: Per què des de quasi tot arreu es considera més positiu el condó que la reducció de la promiscuitat, en la lluita contra la sida? Se m'escapa.
Per cert, hem de reconèixer que en el tema dels preservatius la església s'explica fatal, quan abans ho deixava claríssim. Sempre havia sentit: si no puedes ser casto sé cauto.
Enceto el tag Preguntes pèrfides. L'Oriol Escura qualificà així moltes preguntes meves.
Un comentarista ha observat el paper important en el debat de la indústria -lobby?- dels profilàctics. Quan dic que l'Església s'explica fatal és perquè la gent encara creu que l'Església critica els condons en situacions de risc. Tot plegat Déu n'hi do.
30 de juny del 2009
Una qüestio gens adient, però roent
Amb aquesta calor reconec però que no és el millor moment per "honduras", però ha vingut així. Post potent doncs, i no pas pel que jo dic. Esperò que sigui de bon llegir.
En alguns dels blogs que visito sura la qüestió filòsofica -ja sense cometes- penjada al post anterior a Jacko: si no seria millor viure -i escriure- més la sensualitat i les coses quotidianes tot relativitzant la importància i dedicació de les nostres divagacions, obstacle en el fruir -i fluir- de la vida real.
Part de la resposta era òbvia: és Pla: "Pla escrivia absolutament de tot" -no recordo on ho he acabat de llegir-. O sigui, que si a Pla, referent per a tants, no li feia res explicar la cuina de la sardina o els vents del país després de parlar de Chesterton, no hem de trobar rídicul que algú un dia vulgui ser profund i altres no.
En quant a la Pregunta: suposo que no podem triar entre ser superficials o profunds -ve de fàbrica-, i que allò difícil és controlar les mesures.
Torras i Bages no concebia "les lletres per les lletres", Cervantes tampoc, i l'escriptura de Pla és tot ella un acte d'altruïsme -ho sabia?- destinat a fer-nos més feliços, i això ho feia: instruint intel.lectualment i en allò tangible. Bé, això serien altres figues: s'hi val escriure només pel lluïment -etc- o cal idealisme?
Primera Casualitat
Després de redactar això trobo l'Agustí, a Can Vila, que amb rigor escriu això -no sé si ho embolica més-: "...m’ha quedat molt clar que en Pla, tot i ser un gran escriptor, un artesà i un artista de la llengua, no hi podem pas cercar ni profunditat, ni densitat espiritual. És un gran analitzador y “explicador” de la superfície de la realitat, amb una capacitat narrativa extraordinària; quan parla de l’humà, te descripcions psicològiques realment imponents (com la que en fa d’en “Xènus”) però alhora manifesta una incapacitat total i absoluta per anar més enllà del psicologisme, per tal de comprendre que de fet la “Realitat és una emprempta de l’Eternitat”.
En aquest sentit, “Incerta Glòria” d’en Joan Sales és al meu parer, un llibre molt més interessant que tota l’obra del gran escriptor que fou Josep Pla. Però cl reconèeixer que ambdós son necessaris per a la cultura catalana: Pla ens salva i actualitza la llengua; en Sales ens salva i ressucita l’ànima."
Segona Casualitat
Em va agradar la boutade de l'Efrem: Hi han dos tipus de persones: les que divideixen les persones en dos tipus i les que no. Reconec que seria dels primers. M'havia plantejat possibles divisions i penso com a plausible la que he llegit també justament avui a Ortega y Gasset -interessant però em fatiga-, a la cua del DNI. Deia: "...el reconocimento de dos castas de hombres: los meditadores y los sensuales. Para éstos el mundo és una reverberante superficie: su reino és el haz esplendoroso del universo...Aquéllos por el contrario, viven en la dimensión de la profundidad". (Bru de Sala, avui a la Vanguardia citava un pensador que dividia els països en guineus i eriçons)
I Ferran Soldevila, al punt, després de gaudir el Montseny:
Posta fina, cel fagedes
qui ha enganyat la nostra vida
empaperant-la de diaris
i entatxonant-la de llibres?
Tard però he vist que en el fons és l'eterna pregunta: On trobar la felicitat -i com-? elevant-nos? en la sensualitat per se? Sembla que hom creia -fins ara- que el consumisme ens hi portaria de pet.
La qüestio és abstrusa amb aquesta calor. Ja heu fet prou a llegir.
És escaient citar lo que acabo de trobar de Gaudí: El gran llibre a llegir, sempre obert, és el de la natura.
(El vers figura al manuscrit del "meu llibre". Aiximateix l'escrit en seria una mica representatiu, d'entre els molts temes que hi toco i remeno)
En alguns dels blogs que visito sura la qüestió filòsofica -ja sense cometes- penjada al post anterior a Jacko: si no seria millor viure -i escriure- més la sensualitat i les coses quotidianes tot relativitzant la importància i dedicació de les nostres divagacions, obstacle en el fruir -i fluir- de la vida real.
Part de la resposta era òbvia: és Pla: "Pla escrivia absolutament de tot" -no recordo on ho he acabat de llegir-. O sigui, que si a Pla, referent per a tants, no li feia res explicar la cuina de la sardina o els vents del país després de parlar de Chesterton, no hem de trobar rídicul que algú un dia vulgui ser profund i altres no.
En quant a la Pregunta: suposo que no podem triar entre ser superficials o profunds -ve de fàbrica-, i que allò difícil és controlar les mesures.
Torras i Bages no concebia "les lletres per les lletres", Cervantes tampoc, i l'escriptura de Pla és tot ella un acte d'altruïsme -ho sabia?- destinat a fer-nos més feliços, i això ho feia: instruint intel.lectualment i en allò tangible. Bé, això serien altres figues: s'hi val escriure només pel lluïment -etc- o cal idealisme?
Primera Casualitat
Després de redactar això trobo l'Agustí, a Can Vila, que amb rigor escriu això -no sé si ho embolica més-: "...m’ha quedat molt clar que en Pla, tot i ser un gran escriptor, un artesà i un artista de la llengua, no hi podem pas cercar ni profunditat, ni densitat espiritual. És un gran analitzador y “explicador” de la superfície de la realitat, amb una capacitat narrativa extraordinària; quan parla de l’humà, te descripcions psicològiques realment imponents (com la que en fa d’en “Xènus”) però alhora manifesta una incapacitat total i absoluta per anar més enllà del psicologisme, per tal de comprendre que de fet la “Realitat és una emprempta de l’Eternitat”.
En aquest sentit, “Incerta Glòria” d’en Joan Sales és al meu parer, un llibre molt més interessant que tota l’obra del gran escriptor que fou Josep Pla. Però cl reconèeixer que ambdós son necessaris per a la cultura catalana: Pla ens salva i actualitza la llengua; en Sales ens salva i ressucita l’ànima."
Segona Casualitat
Em va agradar la boutade de l'Efrem: Hi han dos tipus de persones: les que divideixen les persones en dos tipus i les que no. Reconec que seria dels primers. M'havia plantejat possibles divisions i penso com a plausible la que he llegit també justament avui a Ortega y Gasset -interessant però em fatiga-, a la cua del DNI. Deia: "...el reconocimento de dos castas de hombres: los meditadores y los sensuales. Para éstos el mundo és una reverberante superficie: su reino és el haz esplendoroso del universo...Aquéllos por el contrario, viven en la dimensión de la profundidad". (Bru de Sala, avui a la Vanguardia citava un pensador que dividia els països en guineus i eriçons)
I Ferran Soldevila, al punt, després de gaudir el Montseny:
Posta fina, cel fagedes
qui ha enganyat la nostra vida
empaperant-la de diaris
i entatxonant-la de llibres?
Tard però he vist que en el fons és l'eterna pregunta: On trobar la felicitat -i com-? elevant-nos? en la sensualitat per se? Sembla que hom creia -fins ara- que el consumisme ens hi portaria de pet.
La qüestio és abstrusa amb aquesta calor. Ja heu fet prou a llegir.
És escaient citar lo que acabo de trobar de Gaudí: El gran llibre a llegir, sempre obert, és el de la natura.
(El vers figura al manuscrit del "meu llibre". Aiximateix l'escrit en seria una mica representatiu, d'entre els molts temes que hi toco i remeno)
27 de juny del 2009
Michael Jackson: Forever young
A la força m'havia de referir a la cançò esmentada al post anterior. Gran oximoron impossible: el nen Michael amb més de 50 anys. Era inevitable el què ha passat. Va nèixer per la música, el seu destí era el d'esdevindre mite.
Fou un ésser es diria que posseït per aquest misteri tangible que és la música, la música en totes les vessants. Astaire, Sinatra i Bach portaven la música a les entranyes de l'esperit, però conjuminar dansa, cant i composició com ho feia ell, no en sé cap. Només ens queda gaudir el seu llegat, i tal com deia aquell locutor : Gracias Dios por Maradona, agraïr a Déu per Michael; per donar-nos la sensibilitat per a gaudir-lo i per elevar-nos amb la música i l'art.
Potser, pel moment, n'he fet un gra massa, perquè en realitat la música negra no està entre les meves primeres preferències, i això mateix és significatiu, poques persones poden restar totalment impassibles davant un espectacle seu, totals, no sabria dir quins músics suscitarien
aquest interès general.
Predicció acomplida
No cal dir que jo no havia llegit aixó quan el comparava amb Sinatra i Astaire.
"Todas las personas formaran parte o no de la industria lo consagraron como lo q es.Frank Sinatra dijo: la unica persona q canta mejor q yo es Michael Jackson. Fred astaire hablo igual sobre su baile.Desde Quincy Jones pasando por Mccartney ninguno nego el papel de mj,.......segueix"
Fou un ésser es diria que posseït per aquest misteri tangible que és la música, la música en totes les vessants. Astaire, Sinatra i Bach portaven la música a les entranyes de l'esperit, però conjuminar dansa, cant i composició com ho feia ell, no en sé cap. Només ens queda gaudir el seu llegat, i tal com deia aquell locutor : Gracias Dios por Maradona, agraïr a Déu per Michael; per donar-nos la sensibilitat per a gaudir-lo i per elevar-nos amb la música i l'art.
Potser, pel moment, n'he fet un gra massa, perquè en realitat la música negra no està entre les meves primeres preferències, i això mateix és significatiu, poques persones poden restar totalment impassibles davant un espectacle seu, totals, no sabria dir quins músics suscitarien
aquest interès general.
Predicció acomplida
No cal dir que jo no havia llegit aixó quan el comparava amb Sinatra i Astaire.
"Todas las personas formaran parte o no de la industria lo consagraron como lo q es.Frank Sinatra dijo: la unica persona q canta mejor q yo es Michael Jackson. Fred astaire hablo igual sobre su baile.Desde Quincy Jones pasando por Mccartney ninguno nego el papel de mj,.......segueix"
20 de juny del 2009
Coses que cal saber i pregunta "filosòfica" i trailer
Enceto una etiqueta, responent a lo de B.U.P (Blog d'utilitat pública)
Eureka! Un misteri desvetllat
Hi han bajanades que s'haurien de desmontar ja que afecten coses tangibles i positives: Quantes vegades heu sentit la de que els fluorescents gasten més "apagant i encenent"? Pel Pronto ho sabem exactament: ENCENDRE UN FLUORESCENT EQUIVAL AL CONSUM DE NOMÉS 23 SEGONS! Per tant, millor apagar-los. Una altra bajanada és que la flameta de la caldera no gasta res.
El que no puc saber és quina temperatura és la suficient per a conservar els aliments a la nevera. Crec que la posem massa baixa quan l'aigua fa mal les dents. A nevera més freda i més plena més desgast i consum.
Tabac barat i sa
Assecar menta penjant-la en lloc fosc. Barrejar-la amb la meitat de picadura, o a gust. Més dolenta que el tabac no ho serà.
No feu més el passarell
Fent cas els especialistes, sempre m'he rentat el cap amb dues ensabonades. Fals i inútil. Un que en sap ha dit que no cal, que ho diuen per a què gastem el doble de xampú.
Trucs amb iogur
El yogur líquid és més sa i barat passant per la batedora iogur i llet -també melmelada, al gust-. Pots també remenar una cullerada de melmelada i iogur. O melmelada i llet a la batedora. Refresc turc: es barreja yogur, aigua i sal, al gust, amb menta per aromatitzar. M'agrada perquè la sal treu aquella acidesa del iogur.
L'aigua Fontvella no existeix
Veure "Fontvella" a part de pijeria i desinformació és un miracle. Hi ha una Font Vella al Montseny però té poca aigua, i l'agafen de la Font Sacalm -surt disimuladament a les ampolles-. Fontvella és l'empresa. És la més cara, com per cert, ho és el Danone, amb qui a més d'enganyar van iniciar la lacra de l'obsessió per la línea, amb allò dels "cuerpos Danone" i "el agua que aligera". Ambdúes són de la mateixa empresa.
Pregunta filosòfica
Algú trobarà més important alguna d'aquestes informacions i trucs, que les coses que acostumem a escriure els bloggers i que tots creiem "cervelludes" i "importants". Aquest algú te raó? Hem de tocar més de peus a terra? És més important, valuosa, etc la reflexió -sovint simple opinió- que les coses del món i la ciència quotidians? En quina mesura són compatibles en espais que pretenem transcendents? -ara m'adono que abans, a més de compatible això era l'habitual.
Trailer
Es dirà: Escriure sobre allò "intranscendent": cap complex.
Dec estar espès, perquè una molt plausible resposta a la pregunta "filosòfica" era claríssima.
Eureka! Un misteri desvetllat
Hi han bajanades que s'haurien de desmontar ja que afecten coses tangibles i positives: Quantes vegades heu sentit la de que els fluorescents gasten més "apagant i encenent"? Pel Pronto ho sabem exactament: ENCENDRE UN FLUORESCENT EQUIVAL AL CONSUM DE NOMÉS 23 SEGONS! Per tant, millor apagar-los. Una altra bajanada és que la flameta de la caldera no gasta res.
El que no puc saber és quina temperatura és la suficient per a conservar els aliments a la nevera. Crec que la posem massa baixa quan l'aigua fa mal les dents. A nevera més freda i més plena més desgast i consum.
Tabac barat i sa
Assecar menta penjant-la en lloc fosc. Barrejar-la amb la meitat de picadura, o a gust. Més dolenta que el tabac no ho serà.
No feu més el passarell
Fent cas els especialistes, sempre m'he rentat el cap amb dues ensabonades. Fals i inútil. Un que en sap ha dit que no cal, que ho diuen per a què gastem el doble de xampú.
Trucs amb iogur
El yogur líquid és més sa i barat passant per la batedora iogur i llet -també melmelada, al gust-. Pots també remenar una cullerada de melmelada i iogur. O melmelada i llet a la batedora. Refresc turc: es barreja yogur, aigua i sal, al gust, amb menta per aromatitzar. M'agrada perquè la sal treu aquella acidesa del iogur.
L'aigua Fontvella no existeix
Veure "Fontvella" a part de pijeria i desinformació és un miracle. Hi ha una Font Vella al Montseny però té poca aigua, i l'agafen de la Font Sacalm -surt disimuladament a les ampolles-. Fontvella és l'empresa. És la més cara, com per cert, ho és el Danone, amb qui a més d'enganyar van iniciar la lacra de l'obsessió per la línea, amb allò dels "cuerpos Danone" i "el agua que aligera". Ambdúes són de la mateixa empresa.
Pregunta filosòfica
Algú trobarà més important alguna d'aquestes informacions i trucs, que les coses que acostumem a escriure els bloggers i que tots creiem "cervelludes" i "importants". Aquest algú te raó? Hem de tocar més de peus a terra? És més important, valuosa, etc la reflexió -sovint simple opinió- que les coses del món i la ciència quotidians? En quina mesura són compatibles en espais que pretenem transcendents? -ara m'adono que abans, a més de compatible això era l'habitual.
Trailer
Es dirà: Escriure sobre allò "intranscendent": cap complex.
Dec estar espès, perquè una molt plausible resposta a la pregunta "filosòfica" era claríssima.
16 de juny del 2009
M'ha escrit la Montserrat Nebrera, elis, elis. Compres. Forever young. Trailer.
Tot i que no és rar que creui algun missatge amb alguna persona d'influència -menor- i que els lectors ben relacionats s'en riguin que em faci content una cosa tan nímia, vull escriure-ho.
No sé com vaig anar a parar al blog de la jutjessa exmolletana, però se'm va acudir escriure-la i convidar-la a conèixer la meva versió de la "crisi". I ho vaig fer perque tot i que hi diferirem -i en altres coses- és una persona que m'inspira -entre altres coses- confiança intel.lectual i moral, i segur que en treurà profit de les meves modestes reflexions "crisàlides".
Em digué que li agrada el blog i allò de "escèptic, assèptic, acètic, etc", i jo li vaig dir que gràcies i que "diguem que t'agrado encara que sigui mentida" parafrassejant la Roig. I hasta aqui puedo escribir.
La deferència que una referent respongui a un irrellevant -bé, ningú no ho és del tot- referma el meu bon concepte d'aquesta "política". Per això les cometes. Vaig veure que ella reivindicava la Política. Espero que no decebi.
Guia i mostra de compra als mercats de vell i una cançó.
D'interés per a curiosos, pobres, estalviadors i caçadors de gangues no maniàtics.
1 eu. c.u., LPs de James Taylor, B. Streissand -vaig pensar en Alvaro Lock :)-.
Alphaville només per AQUESTA CANÇÓ. Que difícil traduir els sentiments que música, lletra -ja només el títol- desperta: una acrònica nostàlgia; desacoplament; somnis esvaïts i frustració; un enyor de l'ahir que encara no hem viscut i perquè a vegades no l'haurem aprofitat. Molt més o menys així, de difícil. En la meva ignorància em sembla que el romanticisme una mica malaltís, anava per aquí.
- Una d'aquelles coses increïbles: Geografia de Catalunya d'Aedos, 800 planes, i centenars de fotos - els pobles encara pobles, ases, bous i camps- d'un país tradicional que començava a despareixer -1969-. Deu grans toms, nous: 1.eu. c.u.!!
- DVD documental Alaska, 1 eu. Canvi DVD peli per un de Bugs Bunny, 1 e.
Una d'aquelles al.lucinants boles de vidre amb llamps a dins. Feia temps del caprici. 5 eu.
Una col.lecció meva: documents de la faràndula
L'afecció va començar quan encara anava en calça curta i venien al poble els grups dels 60, i els demanàvem fotos autògrafes. Al tenir ja una col.lecció començada vaig continuar, amb mesura. Ara ja només compro aquelles peces que no pots dir que no, com les dues que he comprat per 2 eu. de la faràndula de pre-guerra. En tinc centenars de signades, teatre, ràdio, òpera, pop, etc. -Machín, Sempere, Dyango, Lone Star -, així com publicacions i documents molt curiosos. Parlava d'increïble, penso que algú també ho dirà d'aquests meus interessos.
Fira anual tot a euro, a Mollet
Montada també per l'Ass. Col.lec. , les gangues estratosfèriques són encara més abundoses. Va venir gent de Girona com el gran col.leccionista Narcís Bou.
- Parlant de futbol, vaig trobar El hincha, del 1957, la fabulosa època del cinema espanyol. Promet moltíssim. 1 Euro.
- Per no fer-me pesat, només afegiré que hi havien anys sencers de Selecciones per 1 euro. Vaig trobar una petaca nova handmade english que marcava 5.000 Pts, per un euro.
TRAILER
Coses que volieu saber
Enceto una etiqueta, responent a la categoria de B.U.P (Blog d'utilitat pública), on inclouré informacions pràctiques, desconegudes i rendibles.
Eureka!
Quantes vegades heu sentit la bajanada que els fluorescents gasten més "apagant i encenent"?
No sé com vaig anar a parar al blog de la jutjessa exmolletana, però se'm va acudir escriure-la i convidar-la a conèixer la meva versió de la "crisi". I ho vaig fer perque tot i que hi diferirem -i en altres coses- és una persona que m'inspira -entre altres coses- confiança intel.lectual i moral, i segur que en treurà profit de les meves modestes reflexions "crisàlides".
Em digué que li agrada el blog i allò de "escèptic, assèptic, acètic, etc", i jo li vaig dir que gràcies i que "diguem que t'agrado encara que sigui mentida" parafrassejant la Roig. I hasta aqui puedo escribir.
La deferència que una referent respongui a un irrellevant -bé, ningú no ho és del tot- referma el meu bon concepte d'aquesta "política". Per això les cometes. Vaig veure que ella reivindicava la Política. Espero que no decebi.
Guia i mostra de compra als mercats de vell i una cançó.
D'interés per a curiosos, pobres, estalviadors i caçadors de gangues no maniàtics.
1 eu. c.u., LPs de James Taylor, B. Streissand -vaig pensar en Alvaro Lock :)-.
Alphaville només per AQUESTA CANÇÓ. Que difícil traduir els sentiments que música, lletra -ja només el títol- desperta: una acrònica nostàlgia; desacoplament; somnis esvaïts i frustració; un enyor de l'ahir que encara no hem viscut i perquè a vegades no l'haurem aprofitat. Molt més o menys així, de difícil. En la meva ignorància em sembla que el romanticisme una mica malaltís, anava per aquí.
- Una d'aquelles coses increïbles: Geografia de Catalunya d'Aedos, 800 planes, i centenars de fotos - els pobles encara pobles, ases, bous i camps- d'un país tradicional que començava a despareixer -1969-. Deu grans toms, nous: 1.eu. c.u.!!
- DVD documental Alaska, 1 eu. Canvi DVD peli per un de Bugs Bunny, 1 e.
Una d'aquelles al.lucinants boles de vidre amb llamps a dins. Feia temps del caprici. 5 eu.
Una col.lecció meva: documents de la faràndula
L'afecció va començar quan encara anava en calça curta i venien al poble els grups dels 60, i els demanàvem fotos autògrafes. Al tenir ja una col.lecció començada vaig continuar, amb mesura. Ara ja només compro aquelles peces que no pots dir que no, com les dues que he comprat per 2 eu. de la faràndula de pre-guerra. En tinc centenars de signades, teatre, ràdio, òpera, pop, etc. -Machín, Sempere, Dyango, Lone Star -, així com publicacions i documents molt curiosos. Parlava d'increïble, penso que algú també ho dirà d'aquests meus interessos.
Fira anual tot a euro, a Mollet
Montada també per l'Ass. Col.lec. , les gangues estratosfèriques són encara més abundoses. Va venir gent de Girona com el gran col.leccionista Narcís Bou.
- Parlant de futbol, vaig trobar El hincha, del 1957, la fabulosa època del cinema espanyol. Promet moltíssim. 1 Euro.
- Per no fer-me pesat, només afegiré que hi havien anys sencers de Selecciones per 1 euro. Vaig trobar una petaca nova handmade english que marcava 5.000 Pts, per un euro.
TRAILER
Coses que volieu saber
Enceto una etiqueta, responent a la categoria de B.U.P (Blog d'utilitat pública), on inclouré informacions pràctiques, desconegudes i rendibles.
Eureka!
Quantes vegades heu sentit la bajanada que els fluorescents gasten més "apagant i encenent"?
11 de juny del 2009
ELS LLIBRES QUE VOLDRIA PUBLICAR
MOS LLIBRES
Potser ja és hora de parlar-ne, dels meus manuscrits i les facècies editorials. Escrits, aclareixo, que difereixen d'aquests petites cròniques i crítiques actuals de El Criteri.
Aiximateix amb aquestes ressenyes hi ha la remota possibilitat que m'arribi la proposta d'un editor llest i amb vista :), o d'algun de passerell i curt de vista :)))) I si més no compartiré vivències amb altres aspirants i gent del món editorial.
PRIMER LLIBRE: DE DIVULGACIÓ CURIOSA
Aquest el considero el que en diuen un bombó editorial, quin principal mèrit meu és la constància d'anys d'arreplegar dades arreu, i documentar-les. Dades desconegudes, amagades i inèdites quasi totes. Afegeixo, això sí, comentaris que intento suggerents.
Prefereixo no explicar-lo massa, de moment, perqué és un llibre que algú havia de fer, i només esmentant de què va algú podria avançar-se, tot i que no podria fer-ne més que una petita part, ja que com he dit la meva tasca és d'anys d'estar a l'aguait.
La facècia editorial
Vaig enviar l'original i temps després em trucà l'editora: "Sembla mentida que no se sabés tot això. Abans però cal que s'ho miri un historiador i altres experts". Quasi ho donava per fet,però em trucà dient: Que si fos per ella sí, que les dades eren plausibles, però hi havia el consell editorial. No sé què va passar. El cupo ple? Manca de firma? repensament? o què dimonis. Em van entretenir mesos i mesos.
SEGON LLIBRE: NO ÉS D'ASSAIG PERÒ POC LI FALTA
Pensava titolar-lo Això no és un llibre d'assaig, però com que el contingut té bastant d'intemporal he pensat que caldria més prosàpia, potser en tindria massa dir-li EL SEGON CRITERI- no ho sé- I no pas amb la insensata pretensió d'assemblar-me a Balmes sinó com a referent, i per agafar la seva torxa ni que sigui convertida en llumí-, tot i que l'estructura i estil sigui diferent del PRIMER Criteri.
A diferència del blog, que tracta bàsicament de "pseudopsicosociologia" de l'actualitat i notes personals, el llibre és un seguit d'observacions -també reflexions- majoritàriament intemporals; interpel.latives i d'experiències i anècdotes personals; amb la creença que són originals i sobretot útils; amb la pretensió de l'amenitat i des de la meva innata heterodòxia. Si no fos així creieu-me que no emprenyaria ningú. (Això ho debem pensar tots, però algú ha d'encertar)
La seva primera facècia
Em vaig presentar per primera vegada a un premi, el d'Omnium de 2008. Cinc mesos expectant. Truco per si els guanyadors havien estat avisats i oooh, sí. O sigui que res. Localitzo a la persona amb qui tingué el contacte previ i m'ho confirmà, però em digué que una obra fou descartada per no ajustar-se a les bases. Era la meva. Cert consolament. Va passar que per un error de comunicació vaig entendre que l'obra, tot i no ser ficció, l'acceptaven pel premi de narrativa. La cosa pitjor és que m'ho digueren fins mesos després -perduts-, al trucar jo.
La segona facècia
Se'm va ocòrrer presentar original a Herralde, després de sentir-lo al 33 que les editorials s'escarrassaven buscant escriptors amb coses noves a dir. Per no sé què de l'adreça em fou retornat! Dos dies abans de vacances! Tot de cul.
Incloure algun extracte i títols d'entrades -van numerades-.
* També tinc algun opuscle a mig fer, sobre l'humor, de ludofília, i notes disperses.
Impass i starter
I en aquest impass estem. No trobo premis d'Assaig; no sé quina editorial seria adient, i he llegit que si ets un desconegut i hi vas amb l'originalet ho tens quasi impossible. A més a més, en aquests impasses m'han surgit coses que estic acabant de confegir. I a més a més un canguelis.
Vaig llegir que el món de l'edició és incomprensible al profà; la porta molt petita, i com que em costa moure'm amunt i avall, pot ser que la cosa es demori. Ara però, el món ja ho sap.
Si algún vol fer avinent le seva experiència, avísos o consells li agrairem.
5 de juny del 2009
TEOREMA DE L'ORIGEN DE LA MÀGIA DEL FUTBOL. Demostració i un trailer.
TEOREMA
Allò que fa del futbol un fenòmen social únic és perquè es juga amb els peus, i perquè és un joc. ( certament fregant la perogrullada )
DEMOSTRACIÓ
Del jugar amb els peus
Que tenim si juguem amb els peus?
- un espectace d'habilitat quasi malabar amb situacions impredibles;
-poder fer desplaçaments llargs de la pilota: vistositat i necessitat d'un gran espai net i panoràmic de joc, on a l'hora s'hi poden aplegar milers de persones en sinèrgia;
-l'esport amb pilota en que és possible veure grans carreres;
-recerca utòpica de la precisió -fins i tot les figures xuten més a fora de porteria que a ella-;
-dificultat de moure el marcador -90 minuts i sovint no es mou-;
-el jugar a ras del terra, perseguir la pilota -seria el conill- toquen l'instint caçador de l'home;
- podem donar efecte a la pilota.
Tot això crea un espectacle visual hipnòtic únic i de gran bellesa, al qual cal unir la tensió, emoció i il.lusió que dóna la incertesa del joc.
Em sembla que està prou quadrat..
Del jugar
A About me em manifesto ludòfil. El joc, amb l'humor -amb qui està emparentat- han dit i penso que és una de les fites més altes del pensament i l'enginy humà, més que res per no tenir una utilitat funcional. Per tant erren els que busquen l'origen del fenòmen del futbol o del Barça en qüestions sociològiques. El jugar -instint o voluntat- és l'activitat plaent i duradora -i pasional- per excel.lència . Mireu si ho és que no em ve al cap una altra activitat que hom la gaudeixi fins i tot mirant-la -veure jugar-. La faràndula? recordem que actuar i sonar un instrument en anglès i francès en diuen jugar, com de petits es juga a "lladres i serenos". Una cosa tan aparentment banal doncs com jugar es demostra que és una cosa molt seriosa i transcendent, molt.
Factors secundaris
Tot i que una vegada plantejada la pregunta la resposta no és tan difícil i que l'expert Duran Barquet no manifestava com a determinant jugar amb els peus, no puc sino reconeixer-li gran mèrit i sapiència. Llistava altres factors adictius que a la majoria s'ens escapaven. Jo hi afegiria: l'espectacle d'aquell mar verd; el futbol com a substitutiu de la guerra - el terreny de joc seria el camp de batalla-. i altres que comparteix amb altres esports. Però crec fermament que el fenòmen del futbol s'explica -ja veieu- en que és un joc i que es juga amb les potes. I amb el cap, i amb el cul, amb tot, menys amb el què és més natural en l'home.
Vet aquí potser la meva única i modesta aportació a la cultura universal -arribarà a la FIFA?-, al menys fins que algú formuli un teorema alternatiu. Queda pendent el suggerent repte d'Outsider de fer el mateix estudi entorn el futbol americà.
Trailer
M'ha escrit la Pilar Nebrera, elis, elis, i en faré cinc cèntims.
Allò que fa del futbol un fenòmen social únic és perquè es juga amb els peus, i perquè és un joc. ( certament fregant la perogrullada )
DEMOSTRACIÓ
Del jugar amb els peus
Que tenim si juguem amb els peus?
- un espectace d'habilitat quasi malabar amb situacions impredibles;
-poder fer desplaçaments llargs de la pilota: vistositat i necessitat d'un gran espai net i panoràmic de joc, on a l'hora s'hi poden aplegar milers de persones en sinèrgia;
-l'esport amb pilota en que és possible veure grans carreres;
-recerca utòpica de la precisió -fins i tot les figures xuten més a fora de porteria que a ella-;
-dificultat de moure el marcador -90 minuts i sovint no es mou-;
-el jugar a ras del terra, perseguir la pilota -seria el conill- toquen l'instint caçador de l'home;
- podem donar efecte a la pilota.
Tot això crea un espectacle visual hipnòtic únic i de gran bellesa, al qual cal unir la tensió, emoció i il.lusió que dóna la incertesa del joc.
Em sembla que està prou quadrat..
Del jugar
A About me em manifesto ludòfil. El joc, amb l'humor -amb qui està emparentat- han dit i penso que és una de les fites més altes del pensament i l'enginy humà, més que res per no tenir una utilitat funcional. Per tant erren els que busquen l'origen del fenòmen del futbol o del Barça en qüestions sociològiques. El jugar -instint o voluntat- és l'activitat plaent i duradora -i pasional- per excel.lència . Mireu si ho és que no em ve al cap una altra activitat que hom la gaudeixi fins i tot mirant-la -veure jugar-. La faràndula? recordem que actuar i sonar un instrument en anglès i francès en diuen jugar, com de petits es juga a "lladres i serenos". Una cosa tan aparentment banal doncs com jugar es demostra que és una cosa molt seriosa i transcendent, molt.
Factors secundaris
Tot i que una vegada plantejada la pregunta la resposta no és tan difícil i que l'expert Duran Barquet no manifestava com a determinant jugar amb els peus, no puc sino reconeixer-li gran mèrit i sapiència. Llistava altres factors adictius que a la majoria s'ens escapaven. Jo hi afegiria: l'espectacle d'aquell mar verd; el futbol com a substitutiu de la guerra - el terreny de joc seria el camp de batalla-. i altres que comparteix amb altres esports. Però crec fermament que el fenòmen del futbol s'explica -ja veieu- en que és un joc i que es juga amb les potes. I amb el cap, i amb el cul, amb tot, menys amb el què és més natural en l'home.
Vet aquí potser la meva única i modesta aportació a la cultura universal -arribarà a la FIFA?-, al menys fins que algú formuli un teorema alternatiu. Queda pendent el suggerent repte d'Outsider de fer el mateix estudi entorn el futbol americà.
Trailer
M'ha escrit la Pilar Nebrera, elis, elis, i en faré cinc cèntims.
1 de juny del 2009
Crec tenir La Reposta a un dubte universal. Trailer.
Podeu deixar els missatges del post anterior al post anterior., ja que això és un avanç d'un descubriment fonamental, potser l'unica aportació que puc fer a la cultura universal.
M'he adonat que és incomplert dir que el secret de la màgia del futból no és més que fruit de la passió profunda -en el futbòl compartida i multiplicada- de l'home pel joc, ja que hi ha altres esports. Em sembla que he trobat la resposta al secret, que formulo inacabada per a que barrineu una mica:
TEORIA DE LA PASSIÓ FUTBOLÍSTICA
Donem per cert que el joc és un dels instins humans més profunds; un dels cimals de la creativitat i intel.ligència humana -Kant-, i que la passió que desperta el futbol no és comparable a cap esport. Cal buscar-hi l'explicació que formulo així:
La diferència entre el futból i els altres esports és que...
M'he adonat que és incomplert dir que el secret de la màgia del futból no és més que fruit de la passió profunda -en el futbòl compartida i multiplicada- de l'home pel joc, ja que hi ha altres esports. Em sembla que he trobat la resposta al secret, que formulo inacabada per a que barrineu una mica:
TEORIA DE LA PASSIÓ FUTBOLÍSTICA
Donem per cert que el joc és un dels instins humans més profunds; un dels cimals de la creativitat i intel.ligència humana -Kant-, i que la passió que desperta el futbol no és comparable a cap esport. Cal buscar-hi l'explicació que formulo així:
La diferència entre el futból i els altres esports és que...
30 de maig del 2009
Qüestions no només "transcendents" i inèdites sobre el Barça i el futból
Volia parlar del triplet però he derivat a qüestions més de fons , també de caire barcista -m'agrada inventar paraules, sobretot quan no hi són- i futbolero.
Majorment hom pot obviar els dos primers paràgrafs, de caire personal.
Infantesa, Barça i Madrid
A la meva infantesa el Barça tenia un paper important, però visqué i patí les passejades europees del Madrid a Europa. Havíem d'aguantar la befa de "los externos" merengues del cole de S. Andreu; injustícies arbitrals i partidisme als mitjans. De més gran, per nosaltres el Barça fou Catalunya -més endavant ho he vist perillosíssim i fals-. Vet aquí pel què la marca d'aquests colors sigui indeleble. Sento decebre algú però: la marca sempre restarà, però ja una mica aigualida; aquella passió s'ha esllanguit. I a més, jo sóc vallesà, vaig estudiar a Sabadell i m'agrada, per tant si el Sabadell pujés a primera no se encara que faria.
Per cert, no sé d'on va treure la teoria peró un dia el meu pare va dir que les copes madrilenyes europees dels 60 tenien a veure amb la situació demogràfica i social d'Europa després de la guerra. Un argument a tenir en compte.
Recopa de Basilea a Mollet
Al Regino -bar institucional- van portar una minitele portàtil i allà la colla vàrem veure el 3 a 1. Després, espontàneament es va anar aplegant gent i gent a la Penya. No recordo l'ordre dels fets però sí alguns cognoms; que l'entranyable Ciurans de la Penya ens signava autògrafs i jo els ajudava a obrir el xampany, que compartí celebració amb el mega Jaume Barberà; que amb la senyera que portà en Joan Enric Mogas encapçalàrem una minimanifestació al crit de Visca el Barça i Visca Catalunya, i amb ell i algú altra en el meu enyorat Dyanne 6 ferem una ronda molletana amb mig cos fora el cotxe, cridant, ja sabeu. Al so de la guitarra que vaig anar a buscar -els Xamcós la toquen bé- amb la Judith Vizcarra i algú més, a un banc de la rambla tancàrem la nit del primer títol europeu. Fou la primera celebració popular d'un triomf blaugrana, una mica diferent de les actuals.
Ahir vaig llegir que els colors del Barça tenen el seu origen a Basilea, d'aquelles Casualitats.
El misteri del Barça i del fútbol
Tot i que fujo del racionalisme radical, no arribo -i ho voldria- a acostar-me a l'emoció irracional d'eufòria d'abans amb les victòries. I al contrari: la raó em diu que només es tracta d'un joc amb una bola, però em costa no alterar-me en un partit.
A les tertúlies sempre hi ha cervelluts que van més enlla de la crònica esportiva, i busquen respostes al mite del Barça a través de l'especificitat del club. Erren, cada club en té. No s'adonen que si hi ha màgia és perquè és un joc. A About me, vaig incloure la ludofília com a dèria. Malgrat hom no s'adoni, aquesta dèria és compartida per tothom, arreu. No és lloc per extendre'm -això al llibre :), on defenso a més que escriure també és un joc-; ara s'ha demostrat , i ho aquí ho destaco pels que no s'han adonat.
Un pot canviar de dona, religió o partit, però mai d'equip. Ja és curiosíssim que una de les coses més serioses del món sigui jugar.
Necessitat per una nova època
Jo, que he viscut part del franquisme més madridista; jo que -per això- he estat més antimadridista que barcelonista, considero que ja és moment, i és imprescindible que deixem de tenir com a referència al Real Madrid, que no és sinó símptoma d'acomplexament i anormalitat, que genera rebuig. Deixem cants estúpids -a part d'incendiaris- com el Madrid se quema, o antiesportius com el Madrid cabrón. Girem plana, ara estem en igualtat de condicions. Madrid ja ho ha fet: no recordo el Camp Nou aplaudint el Madrid; els mitjans capitalins eren un clam blaugrana. A més estic segur que molts madridistes estaven amb el Barça de Roma. És disculpable voler que perdi el Madrid, però no la manca d'educació i de fair play.
Corolaris a retenir
La força del Barça mostra l'anormalitat i desequilibri del nostre país.
Si un és de Tarragona hauria d'anar al camp del Nàstic, en primera opció.
El joc és una de les coses fonamentals a la vida de l'esperit humà, i ho és perquè com a cosa de resultat impredecible obra la porta a la tensió del misteri i trenca tanta rutina previsible. A més gent implicada, la cosa es multiplica. Això és el futbòl.
Parlant de neologismes. A la xerrada del Síndic, en Cot feia escarafalls a molletanisme per reticències polítiques. Dieu-li que tranquil, que va ser creació meva -en negre sobre blanc-. Ja en parlaré.
Majorment hom pot obviar els dos primers paràgrafs, de caire personal.
Infantesa, Barça i Madrid
A la meva infantesa el Barça tenia un paper important, però visqué i patí les passejades europees del Madrid a Europa. Havíem d'aguantar la befa de "los externos" merengues del cole de S. Andreu; injustícies arbitrals i partidisme als mitjans. De més gran, per nosaltres el Barça fou Catalunya -més endavant ho he vist perillosíssim i fals-. Vet aquí pel què la marca d'aquests colors sigui indeleble. Sento decebre algú però: la marca sempre restarà, però ja una mica aigualida; aquella passió s'ha esllanguit. I a més, jo sóc vallesà, vaig estudiar a Sabadell i m'agrada, per tant si el Sabadell pujés a primera no se encara que faria.
Per cert, no sé d'on va treure la teoria peró un dia el meu pare va dir que les copes madrilenyes europees dels 60 tenien a veure amb la situació demogràfica i social d'Europa després de la guerra. Un argument a tenir en compte.
Recopa de Basilea a Mollet
Al Regino -bar institucional- van portar una minitele portàtil i allà la colla vàrem veure el 3 a 1. Després, espontàneament es va anar aplegant gent i gent a la Penya. No recordo l'ordre dels fets però sí alguns cognoms; que l'entranyable Ciurans de la Penya ens signava autògrafs i jo els ajudava a obrir el xampany, que compartí celebració amb el mega Jaume Barberà; que amb la senyera que portà en Joan Enric Mogas encapçalàrem una minimanifestació al crit de Visca el Barça i Visca Catalunya, i amb ell i algú altra en el meu enyorat Dyanne 6 ferem una ronda molletana amb mig cos fora el cotxe, cridant, ja sabeu. Al so de la guitarra que vaig anar a buscar -els Xamcós la toquen bé- amb la Judith Vizcarra i algú més, a un banc de la rambla tancàrem la nit del primer títol europeu. Fou la primera celebració popular d'un triomf blaugrana, una mica diferent de les actuals.
Ahir vaig llegir que els colors del Barça tenen el seu origen a Basilea, d'aquelles Casualitats.
El misteri del Barça i del fútbol
Tot i que fujo del racionalisme radical, no arribo -i ho voldria- a acostar-me a l'emoció irracional d'eufòria d'abans amb les victòries. I al contrari: la raó em diu que només es tracta d'un joc amb una bola, però em costa no alterar-me en un partit.
A les tertúlies sempre hi ha cervelluts que van més enlla de la crònica esportiva, i busquen respostes al mite del Barça a través de l'especificitat del club. Erren, cada club en té. No s'adonen que si hi ha màgia és perquè és un joc. A About me, vaig incloure la ludofília com a dèria. Malgrat hom no s'adoni, aquesta dèria és compartida per tothom, arreu. No és lloc per extendre'm -això al llibre :), on defenso a més que escriure també és un joc-; ara s'ha demostrat , i ho aquí ho destaco pels que no s'han adonat.
Un pot canviar de dona, religió o partit, però mai d'equip. Ja és curiosíssim que una de les coses més serioses del món sigui jugar.
Necessitat per una nova època
Jo, que he viscut part del franquisme més madridista; jo que -per això- he estat més antimadridista que barcelonista, considero que ja és moment, i és imprescindible que deixem de tenir com a referència al Real Madrid, que no és sinó símptoma d'acomplexament i anormalitat, que genera rebuig. Deixem cants estúpids -a part d'incendiaris- com el Madrid se quema, o antiesportius com el Madrid cabrón. Girem plana, ara estem en igualtat de condicions. Madrid ja ho ha fet: no recordo el Camp Nou aplaudint el Madrid; els mitjans capitalins eren un clam blaugrana. A més estic segur que molts madridistes estaven amb el Barça de Roma. És disculpable voler que perdi el Madrid, però no la manca d'educació i de fair play.
Corolaris a retenir
La força del Barça mostra l'anormalitat i desequilibri del nostre país.
Si un és de Tarragona hauria d'anar al camp del Nàstic, en primera opció.
El joc és una de les coses fonamentals a la vida de l'esperit humà, i ho és perquè com a cosa de resultat impredecible obra la porta a la tensió del misteri i trenca tanta rutina previsible. A més gent implicada, la cosa es multiplica. Això és el futbòl.
Parlant de neologismes. A la xerrada del Síndic, en Cot feia escarafalls a molletanisme per reticències polítiques. Dieu-li que tranquil, que va ser creació meva -en negre sobre blanc-. Ja en parlaré.
24 de maig del 2009
Vickie, Cristina, Barcelona -la pijorojiprogre- i el Codi Leonardo
No consumeixo el producte de moda si no m'interessa. Només per "sociolofília" a vegades ho faig en pirata.
Argument de Vickie -com els de Ventdelpla és més divertit explicar-los-.
Una americana ve amb una amiga a fer un master d'identitat catalana (?) perquè li agrada Gaudí. La primera canvia d'home com de calces, l'altra diu que no li plau aquesta opció relacional. El primer dia, en un restaurant un pintor català -amb pinta de quinqui albanès- va a la seva taula i les convida a tenir sexe i a anar a Asturias amb la seva avioneta, perquè vol anar a veure un San Crist -deixen clar però que ell no és creient, que ell "vol disfrutar de la vida"-. Elles diuen que no però hi van -fins aquí tot molt real, no?-.
A Asturies l'amiga golfa agafa cagarrines i es queda a l'hotel, i la "decent" va a sopar amb el pintor, rellisca i acaben "fent l'amor" sota uns arbustos. Quan la golfa titular esta recuperada li toca el torn; després comparteix el pintor amb una ex -a qui ell odia-. Aquesta, a l'hora, s'ajeu amb la ianqui, "per caprici".
La ianqui "decent" es vol casar a Barcelona -"és chic"- però, pobreta, està penjada del pintor i "lluita", lluita tant que el pintor la convida a sopar, s'arregla molt i hi va. La convida a folgar -lògicament- i ella s'escandalitza! sobremanera i li fa un sermó moralista. I un dia, la golfa one decideix i diu al pintor que "se li ha acabat l'amor". Aquest reacciona com si li hagués caigut una moneda de deu cèntims al water. I tots Back to USA.
Si l'argument és inqualificable l'enginy hi és inexistent. He estat objectiu, però sé que no ho sóc quan dic que em resulta repelent. Em repel Bardem, la banda sonora, aquesta Barcelona banal i falsa, mariscaliana, Roures, la pretenciositat, etc. Per cert, ni una paraula de català, i fan del flamenc la música genuïna barcelonina.
Era l'encàrrec d'un spot turístic i ni això. Sempre la tètrica calitxa de fum i calor, que en una vista des del Tibidabo no deixa veure ni la ciutat. Diables, quatre postaletes, quatre gaudiniades i prou.
Em vaig adormir mig hora. La crònica hagués estat més espatarrant.
El Codi Leonardo, allò més irritant
La peli, tonta. Només en diré que insulta la intel.ligència el poti-poti; ho barreja tot, no saps què és història, invenció o manipulació. Aquesta obra falla fins en el títol, Vinci és ciutat.
TRAILER.- Coses que volieu saber
Enceto una etiqueta, responent a la categoria de B.U.P (Blog d'utilitat pública), on inclouré informacions pràctiques, desconegudes, rendibles, etc
18 de maig del 2009
Titelles
A vegades algú em comenta que no ha acabat d'entendre alguna cosa que escric al Contrapunt -no és fàcil fer entendre allò que no és "discurs" dominant-, però pels comentaris que m'han fet d'aquest, sospito que és un article prou intel.ligible, i ha agradat. Dec ser el primer blogger que escriu de titelles -no m'agradaria tal honor-.
Publicat a Contrapunt
Titelles
POCS RECORDS TAN nítids d'infantesa
com els putxinel·lis;
pocs sons com aquell cop de canya,
amb què amb una
violència ara impensable hi resolien
les situacions.
Per obrir mons
de fantasia, només cal un caparró
de cartró, un pam de roba llampant
i un artista que hi doni vida.
Em sorprenia veure’m enganyat per
aquells ninos, com si tinguessin vida
pròpia. Que terapèutic és veure
un espectacle així, tan diferent en
tant que regne de la ingenuïtat;
que bonic, quasi en família gaudir
l’espectacle d’adults del Mercat
Vell i deixar sortir a volar l’ànima
d’aquell nen que portem a dins
adormit. Només calia obrir els ulls
i deixar-se portar per l’exhibició
tècnica i artística d’en Rocamora.
Algú ha estudiat
el misteri de l’ànima de les
coses inanimades i la nostra relació
amb elles? La nina, el peluix o el
nostre vell cotxe quan el desballesten.
Quina relació deu tenir un titellaire
amb els seus titelles?
A un Mollet de 50.000 habitants,
un dissabte sense cap altre espectacle,
sense cinemes ni discoteques,
no érem ni 20 persones. Tot i
que ara la cultura és a l’abast de tothom,
assistim al principi de la fi
d’un canvi brutal del lleure cultural,
i la cultura mateixa tal com
l’hem entès. Però tal com acordàrem
amb en Galiot, ànima de la
festa: the show must go on. He parlat
dels trets parahumans dels titelles.
Parlar de nosaltres, com a ciutadans
mig titelles, podria ser un
altre article, menys entranyable.
(Copiat del pdf versió digital Contrapunt)
Publicat a Contrapunt
Titelles
POCS RECORDS TAN nítids d'infantesa
com els putxinel·lis;
pocs sons com aquell cop de canya,
amb què amb una
violència ara impensable hi resolien
les situacions.
Per obrir mons
de fantasia, només cal un caparró
de cartró, un pam de roba llampant
i un artista que hi doni vida.
Em sorprenia veure’m enganyat per
aquells ninos, com si tinguessin vida
pròpia. Que terapèutic és veure
un espectacle així, tan diferent en
tant que regne de la ingenuïtat;
que bonic, quasi en família gaudir
l’espectacle d’adults del Mercat
Vell i deixar sortir a volar l’ànima
d’aquell nen que portem a dins
adormit. Només calia obrir els ulls
i deixar-se portar per l’exhibició
tècnica i artística d’en Rocamora.
Algú ha estudiat
el misteri de l’ànima de les
coses inanimades i la nostra relació
amb elles? La nina, el peluix o el
nostre vell cotxe quan el desballesten.
Quina relació deu tenir un titellaire
amb els seus titelles?
A un Mollet de 50.000 habitants,
un dissabte sense cap altre espectacle,
sense cinemes ni discoteques,
no érem ni 20 persones. Tot i
que ara la cultura és a l’abast de tothom,
assistim al principi de la fi
d’un canvi brutal del lleure cultural,
i la cultura mateixa tal com
l’hem entès. Però tal com acordàrem
amb en Galiot, ànima de la
festa: the show must go on. He parlat
dels trets parahumans dels titelles.
Parlar de nosaltres, com a ciutadans
mig titelles, podria ser un
altre article, menys entranyable.
(Copiat del pdf versió digital Contrapunt)
11 de maig del 2009
Una patata calenta (va de putes)
En l'escrit dic que ens hem begut l'enteniment, però després de veure -poc després- el treball de La Vanguardia, penso que també ens hem begut la vergonya. Quan tanquen les botigues comença la invasió d'una fauna de putes, macarres, traficants, delinqüents, lateros, borratxos, drogats, que fan impossible el gaudi de les Rambles al ciutadà. Totes les variants sexuals es realitzen al carrer (sic), publiquen una foto del modus operandi: una rotllana de dones n'envolten una agenollada que fa solos de flauta, al carrer, al guiri -o no- borratxo.
Esmento també la petita però esperançadora actitud de la nostra consellera Tura quan estava a Governació. Ara sembla que hom li passa la patata calenta un altra vegada a ella, o més ben dit a les lleis. Suposo que ha de ser dificilíssim controlar una situació tan desbocada, i sospito que les mesures efectives no serien del tot políticament correctes. Algú en té cap? Que pensariem si això passés als Camps Elisis o Picadilly? Difícil ja ni de plantejar-s'ho.
Tenim també la sala porno més "important" del món. I en grip nova també a davant. Ja ho deia: la negra.
UNA PATATA CALENTA
Publicat a Contrapunt
Escric això després que un amic liberal i viatger ens expliqués com està la prostitució a diferents ciutats, tot frivolitzant i dient que la cosa és natural i antiga, i els diners que hi guanya un conegut. Al final -hi ha confiança- li vaig dir: Tu que hi entens i no hi tens escrúpols morals et forraries montant algun negociet d'aquest -cosa que mig el desconcertà-. Em sorprengué dient que poques cases més amunt de la meva hi havia carn fresca, per a tipus calents.
Creix la tendència -feministes incloses- de voler que es consideri una "feina com un altra". Tot i la problèmatica sanitària, deliqüencial, sociofamiliar, moral i ètica que comporta.
El dilema entre persecució o legalització és una patata calenta. El buit legal fa que l'ajuntament hagi de tolerar i reconegui alguns burdells.
Les de Gallecs s'han traslladat uns kilòmetres; a l'autovia a Vic hi ha un garito i senyoretes amb calces provocant des dels marges -como puta por rastrojo- cada 10 kms. Justament n'hi acaba de morir una apunyalada. Corre una publicació a les nostres comarques en què els anuncis normals són tapadora per a promoure -amb fotos explícites- aquesta xacra. Ens hem begut l'enteniment. Perquè suposo que la llibertat i el progressisme no és exactament això, oi? Així semblava haver-ho entès la Consellera Tura quan estava a Governació, i els que han actuat contra les "empreses" de Castelldefels. Esperem que acabin la feina.
Esmento també la petita però esperançadora actitud de la nostra consellera Tura quan estava a Governació. Ara sembla que hom li passa la patata calenta un altra vegada a ella, o més ben dit a les lleis. Suposo que ha de ser dificilíssim controlar una situació tan desbocada, i sospito que les mesures efectives no serien del tot políticament correctes. Algú en té cap? Que pensariem si això passés als Camps Elisis o Picadilly? Difícil ja ni de plantejar-s'ho.
Tenim també la sala porno més "important" del món. I en grip nova també a davant. Ja ho deia: la negra.
UNA PATATA CALENTA
Publicat a Contrapunt
Escric això després que un amic liberal i viatger ens expliqués com està la prostitució a diferents ciutats, tot frivolitzant i dient que la cosa és natural i antiga, i els diners que hi guanya un conegut. Al final -hi ha confiança- li vaig dir: Tu que hi entens i no hi tens escrúpols morals et forraries montant algun negociet d'aquest -cosa que mig el desconcertà-. Em sorprengué dient que poques cases més amunt de la meva hi havia carn fresca, per a tipus calents.
Creix la tendència -feministes incloses- de voler que es consideri una "feina com un altra". Tot i la problèmatica sanitària, deliqüencial, sociofamiliar, moral i ètica que comporta.
El dilema entre persecució o legalització és una patata calenta. El buit legal fa que l'ajuntament hagi de tolerar i reconegui alguns burdells.
Les de Gallecs s'han traslladat uns kilòmetres; a l'autovia a Vic hi ha un garito i senyoretes amb calces provocant des dels marges -como puta por rastrojo- cada 10 kms. Justament n'hi acaba de morir una apunyalada. Corre una publicació a les nostres comarques en què els anuncis normals són tapadora per a promoure -amb fotos explícites- aquesta xacra. Ens hem begut l'enteniment. Perquè suposo que la llibertat i el progressisme no és exactament això, oi? Així semblava haver-ho entès la Consellera Tura quan estava a Governació, i els que han actuat contra les "empreses" de Castelldefels. Esperem que acabin la feina.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)