L'objectivitat com a objectiu

Publicat a Línea Vallès

En un canal local un director de diari afirmà que l'objectivitat no és possible (sic). I és una cosa que sento sovint. Uns estudiants de periodisme ho afirmaven convençuts a la ràdio, i deien que així ho ensenyen a la facultat. A la meva pregunta de si és possible un diari independent -ingenuo de mí- Antonio Franco, quan era director del P. de Catalunya, ens engegà un llarg preàmbul per dir que no es plantejable desprendre's del pensament propi a l'hora de descriure la realitat. Sinceritat -que agraïm- no els en falta , no. Fins i tot confongué neutralitat i objectivitat.

Hi han alguns mitjans que arriben al sectarisme dels antics diaris de partit. El més greu no és la parcialitat sinó que el lector no ho sàpiga i s'ho cregui tot. I encara més greu òbviament quan els mitjans són emprats per a la difussió de calumnies, globos sonda, ocultacions, etc. No és d'estranyar que cada vegada més la gent contrasti o s'informi per Internet.
En el terreny de la premsa local-comarcal em sembla que s'actua amb una mica més de dignitat.

No es pot ser objectiu, diu tothom. No sé si el lector s'adona de la gravetat d'aquest supòsit. Afirmo jo, al contrari, que tot el que no és objectivitat és desinformació, quan no manipulació. Deixant de banda si hi ha pressió pels poders-de qualsevol mena- i reconeixent la dificultat de ser ecuànim, crec que estem d'acord que la primera cosa que cal exigir a un mitjà és que intenti explicar les coses com són; que ho tingui com a premisa. Jutjar objectivament ha de ser aiximateix un objectiu en la vida de cada ser humà. Tot i que la informació ha de ser més retrat de la realitat que judici. No és tan difícil, bén mirat.

La llei de les tres emes

Aquest article no sé si té a veure amb el famós estirabot "És la política, estúpid". Jo vull dir això : "Són les matemàtiques, estúpid"

Publicat a Contrapunt

La llei de les tres emes


Apart l'honradesa, la bona administració dels cabals és el què defineix un bon govern . Per alguna cosa al poder se l'anomena administració. Saber estalviar fa que hi hagin fons per a les coses importants, les que milloren la nostra qualitat de vida. A més amés una menor despesa pública hauria de fer que es reduïssin els impostos.


Cal estalviar, pel futur de l'economia i també l'ecologia. Sembla que administracions - i ciutadans-, tinguem la sensació de que aquesta era de l'abundància serà permanent, i que tirar de veta no té conseqüencies. Actuem com si els recursos naturals fossin il.limitats i fem anar els diners com si criessin.

Algú pot questionar el què és despesa útil i el què no -la mare dels ous-. Són tolerables uns dispendis raonables en protocol ; que la cultura no es basi només en les lleis de mercat, ara bé, per posar exemples: el que no es pot consentir és que els nostres impostos es malbaratin p.e. comprant quadres per milions d'euros, o en "disseny" de marca; ens hauríem de plantejar la utilitat de moltes campanyes, publicacións i fulletons que poca gent llegeix , carpetes, pancartes etc.; en climatització i enllumenat forasenyats d'edificis públics, i un llarg etc. És famós el cas de la tanca on figurava l'administració que instal.là un semàfor que costava més que el semáfor.

No crec massa en el funcionament per pressupostos: als anys noranta van ventilar un regidor amb cartera perquè administrava tan curosament que no va esgotar el seu pressupost. L'administració ha de gastar els diners com si fossin els seus. No dic que sigui fàcil gastar bé, però el mèrit està en l'estalvi.

No dic res original, no faig més que posar al dia la vella castellana Ley de las tres emes pel bon govern: "ministración, ministración y ministración."

D'altra banda Vull aprofitar per manifestar que comparteixo el descoratjament raonat i l'escepticisme en aquests temps, manifestat al CONTRAPUNT pel Sr. Isern de Parets.

Predicció.-M'he adonat que aquest es pot considerar també un pronòstic encertat. Cal adjudicar-lo a Pich i Pon, que va ser el que el va formular, com bé em rectificà un cult comentarista a Can Sostres. En lloc de ministrar han rebentat -ha rebentat tothom-. I ara hom plora per la "crisi".

L'ESTATUT DE DIAMANT

Publicat a Contrapunt

(Zapatero va dir que l'estatut del 2006 seria per sempre, com un diamant)

L'ESTATUT DE DIAMANT
( A Diamond is forever)


Algú em demanà perquè no havia escrit res sobre l'Estatut. Ara voldria aportar aquestes reflexions-com sempre des de l'eclecticisme-:

- És curiós que cap conservador hagi criticat que -sobretot ICV- es digués que és un estatut d'esquerres, quan un text així no ha de tenir color polític.

-L'abstenció no se la poden atribuir els partidaris del no, però no he vist enlloc que digui que les crítiques del noïstes han refredat molts entusiasmes i per tant la participació. Tot i la paradoxa que la postura del PP tambe ha empès el sí.

- Intervencionista i excessiu però amb millores interessants. Caldrà veure si hi ha possibilitat o coratge per aplicar-les. Hores d'ara,però, ningú ha sabut dir-me - i és la qüestió cabdal- si amb el nou finançament es reduirà molt, poc o gens l'espoli econòmic a Catalunya- "pa que vamo a andanno con ufemimmo c..." com diu el germà de Juan Guerra.

El més rellevant és que si el dèficit continués més o menys igual -cosa que coneixent el panyo i per la ocultació dades fiscals no em sorprendria- representaria que els catalans n'hauriem signat el vist i plau. Espero equivocar-me perquè ara ja no hi hauria possibilitat d'anar amb el cistellet a Madrid, ni de protestar, ja que ho hem votat. I segons Zapatero aquest estatut és "para siempre".Bufa. Per fer-ho gràfic: no sabem si comunitats a les que ajudem continuaràn tenint el dentista gratis i nosaltres no. (Això és que la gent entén)

I un apunt verd. Tothom està d'acord -i cofoi- amb que hi hauran més diners per infraestructures -cal llegir vies ràpides-. Ja tremolo. Quan la fi del transport particular està situat en unes poques dècades; quan l'excés de cotxes colapsa l'asfalt i atempta l'equilibri, en lloc de potenciar el tren i el transport col.lectiu...a fer autopistes , trinxant el que es presenti. Se n'està projectant una que passaria pels Sots Ferestecs i els Cingles de Bertí!. Imagineu el que ens espera!.

Resumint: davant tants interrogants la meva opinió de l'Estatut es la mateixa que la del taujà -relatat per Larra- : ¿Que opina de la nueva constitución? "Yo opino... que Dios nos asista."

LA REPRESA. PRIMER ESCRIT

Vallès Oriental, irreconocible

El Periódico, 1989

En los últimos años y en la zona sur del Vallès Oriental han puesto sus ojos el poder político y econòmico para la instalación de una serie de servicios algunos de los cuales para esparcimiento de estas clases dominantes ajenas a nuestra comarca y a cualquier tipo de sensibilidad ecològica y ambiental.


Nos ha caido encima el hipòdromo de Catalunya en Lliça, el circuito de Catalunya de fórmula 1, situado en uno de los pocos pumones verdes de la zona, la terminal de TIR, un macrocampo de golf, la prisión de Quatre camins, un vertedero metropolitano, el embalse de Cànoves; añadamos la plaga de casas adosadas, la posible estación ferroviaria tèrmino, la continua ampliación de suelo industrial y urbanizable, etc. Todo elo comporta unos problemas de contaminación, deforestación y congestión que acabarán por transformar nuestro pequeño país de manera irreconocible, hacerlo inhabitable del todo y elevar nuestros pueblos a la categoria de suburbios de Barcelona.

Ponç Pons (Pseudònim. Després vaig saber que hi ha un poeta menorquí que es diu així)
Mollet del Vallès



LA REPRESA

A finals dels anys 80 vaig vaig constatar definitivament que la pagesia i ramaderia no tenien present ni futur immediat i vaig deixar la granja familiar. La granja, de manera inconscient va fer que no em plantegés fins aleshores -massa tard potser- massa seriosament altres expectatives de vida i treball, per allò de seguir la tradició de l'empresa familiar. Això comportà passar a viure a Mollet habitualment. Viure en un núcli gran esperona l'activitat en societat. Una via de participació és l'escriptura. Fou també quan em vaig adonar que escriure no és una cosa que només pugui fer la gent "de carrera".

El Vallès estava patint la segona gran escomesa, es veia l'inici de l'anorreament del Vallès tradicional, hi havien presagis, per a mi monstruosos, que amb el temps quedaren petits -potser l'hipòdrom de Lliça no hagués estat una gran desgràcia, però recordo que no era aigua clara. Aiximateix potser l'embassament era necessari-. Jo ho veia i em dolia, i escrigué, feia anys que no ho feia. Aquest escrit marcà la represa.

Fou publicat, i en diumenge. Era només una carta al director però envaig estar cofoi. Fins al punt que la vaig ensenyar a un càrrec dient-li que aquell escrit era meu: "Pues mira, yo pensé: tiene razón, éste". Tingué repercussió, no vull fer volar coloms, però el fet és que endemés, a partir d'aleshores es començà a parlar de Vallès Sud -o Baix Vallès- com a zona definida.

Una manca de confiança em va fer signar amb pseudònim, el qual he vist que coincideix amb el nom d'un poeta important menorquí.

Tot i la modèstia de l'escrit, preveia -no era difícil- la destrucció, arrasament quasi total que es produiria del país on vaig nèixer, un fet tan espantós com l'alegria amb que ho accepta la seva gent.

POTI-POTI BIOLITERARI

Capítol I



Això és un petit viatge -take it easy- pels meus avatars que segur que ni els més propers coneixen del tot. La primera vegada que aparegué el meu nom a un diari fou pels 14 anys, a la dècada de 1960, en una secció lingüistica del Correo Catalàn on es discutia sobre els diversos sentits del mot cap, per la qual cosa em van enviar 300 pessetes, de l'època! Després vaig començar desfogant la ploma enviant cartes als directors, col.laboracions al club CCC i alguna revista. Moment important va ser quan vàrem endegar l'Associació Cultural Set Plomes, quasi a l'hora que l'Associació de Col.leccionistes de Mollet i Comarca. Després ja foren els articles a diferents mitjans i col.laboracions a publicacions d'entitats culturals. I espero no acabar aquí.


De les coses que m'han publicat el que més il.lusió i sorpresa em va causar va ser quan, el 1981, la revista de distribució peninsular Sal y Pimienta -la més intel.ligent que s'ha fet mai sobre espectacle i societat tot i els seus sarcasmes excessius- em va publicar unes humorades en una secció fixa -que sempre redactaven ells- per les que em van dissenyar un fons il.lustrat . Jo vaig enviar-ho nomes com un exercici d'humor.

Les circumstàncies han portat a que no m'hagi mogut pels llocs adients en els moments adients per a convertir la dèria d'escriure en quelcom més seriós i constant.


EL COL.LECCIONISTA

Tots els col.leccionismes són interessants per moltes raons, però el meu preferit és el de paper antic. Remenar papers vells m'ha permès tenir una visió més ampla de l'home i la societat, i m'ha fet aprendre moltes coses. La gent ens classifica de gent rara, quan no coses pitjor. Per tant, que jo practiqui aquesta activitat és una raó més que justifica el títol del blog. Ara bé, quan alguna entitat,organisme, etc. necessita material per una exposició, llibre, etc. nosaltres sóm els primers a qui venen a buscar!


ARTICLES A LA PREMSA


Aquí hi trobareu escrits ingenus, excedits, suposo que algún de patètic o fins i tot de brillants. Espero hi trobeu alguna informació útil; reflexions inèdites, una mica d'enginy, etc. Sinó és a la primera no defalliu, ja que llegir un eclèctic no és fàcil ni habitual. Llegint d'articles antics el lector veurà que no anava tant desencaminat. Si una virtut tinc és que només em pronuncio després d'haver reflexionat molt sobre una qüestio, i ho faig malgrat em trobi en minoria o sol.
Ans el contrari, el que em motiva més a escriure és dir el que no diuen els altres.

LA FÓRMULA LITERÀRIA IDEAL

Els quatre ingredients que considero necessaris per escriure són: la procura del bé comú ; la fugida del tòpic i la superficialitat; la informaciò; i l' enginy i humor possible, que és el més difícil. Amb això una lectura amena i útil estaria garantida. Reeixits o no aquests són els objectius.

De què serveix escriure -predicant-?

A vegades surt el dubte de la utilitat del que escrius. És impossible saber la manera en que afectarà el pensament de cada lector. Crec però, que encara que no és pugui "canviar el món amb una canço", els arguments sòlids acaben fent forat. Potser hom no podrà canviar massa coses importants i generals, però segur que en el pla individual, sempre, i poc o molt, aportes alguna cosa, posses en dubte o canvies percepcions.

POTI-POTI BIOLITERARI

Capítol II


ARTICLES DES DEL RELATIVISME ABSOLUTISTA


El que escriu no pot fer-ho des del convenciment de posseir la veritat absoluta, però tampoc des del relativisme. La meva conclussió és: l'única veritat absoluta és que hi han algunes coses, veritats a que l'home a -o havia- arribat en el temps que no s'haurien de relativitzar. O dit així: tot és relatiu menys el grapadet de veritats "absolutes" que té cadascú. Tothom té el seu, fins i tot els relativistes . Davant la impossibilitat de saber què és la veritat absoluta trobo que això n'és la major aproximació a què podem arribar. No n'hi ha més.

Manifesto les meves -un escriptor ho hauria de deixar clar sempre- ; els motors que em fan moure i els fonaments que em sostenen.

-El desig d'una societat en harmonia amb la natura.

-Els valors de la nostra tradició cristiana, com a eina d'enaltiment espiritual, transcendència, però també d' harmonia i cohessió social. Tradició que no ha d'estar renyida amb el progressisme, però entès només com a necessària obertura d'esperit per a no frenar els progressos materials o canvis de costums, al servei del benestar i desemvolupament del ser humà.

-La defensa del sentit -assenyat- de pertanyença -casual, ja ho sabem- al país. Defensar la llengua i cultura pròpies és defensar també el nostre jo personal. Encara que amb influències alienes tots sóm fills d'un país i fins nova ordre cada país és cada país. La irrupció la multicultipluridiversitat no ha d'estar-hi renyit.

-La recerca d'allò que hom no aconseguirà mai: la veritat, porta que porta a fer les coses de manera assenyada. Ni més ni menys.

-La recera de la bellesa, misteri encara indesxifrat. La bellesa, a vegades és un gust personal i sovint compartit. Hi ha la bellesa absoluta? Pot semblar la cosa, la veritat més relativa del món, però tot hi això és la que l'home sensible més ha perseguit.

Més o menys d'això aniran els articles que penjaré. Actuals, "clàssics", making-off, "censurats". Per els nous i llunyans lectors i pels re-lectors propers.


DE MOLLET CAP AL MÓN


Els articles sobre temes molletans són retrats -que algú havia de fer- de la nostra vila en un moment especial: a les darreries del segle XX es liquida pràcticament les restes del Mollet mil.lenari per donar pas a un altra cosa, que ja veurem que serà, i que em desperta un entusiasme perfectament descriptible.

Algú n'havia de deixar constància , record o plany, més o menys literari : al 2005 després de mil.lenis la desaparició de l'últim camp de blat i es feu l'última sega de Mollet; la d'en Jaume Mayoles -el primer molletà que grabà un disc-; a l'última dècada del segle XX també desaparegué el Bar Regino -desastre molletà encara no valorat prou- el centre neuràlgic de la vila i quelcom més. Hi posaren un magatzem de diners. També en aquest tombant de segle aterraren el núcli de molletanisme que fou l'edifici de la Pau, etc.

També efemèrides i actes que ens han emocionat; a promoure, etc. Cadascú canti els seus, no faig cròniques. No he escrit res de l'esdeveniment més important de Mollet -Jocs 92-. De fet -a part del pas de la flama- ni es va notar. Com el 1993, que ens visitaren els Reis d'Espanya amb motiu del Mil.lenari. Actes multitudinaris i protocolaris que no em motiven massa i que són abastament coberts per la premsa.

Històries petites -però no per a nosaltres- d'un poble esdevingut ciutat -dormitori-. Malgrat la globalització diuen que el futur de la informació està en allò més proper.



Capítol III

VALLESANISME. VALORS

El desinterés i la manca de curiositat, de mèmoria respectuosa, cap els que ens envolta, es va fer palès al centenari de la mort -el 2001- de Francesc de Paula Maspons i Labrós, de Bigues, pare del vallesanisme. Només dos modestos articles meus en van fer esment.

Potser per pertanyença de nissaga a aquesta terra vallesana, no puc deixar d'alçar també la veu -testimonial i en el desert- denunciant i reflexionant sobre totes les malvestats que s'estan perpetrant en aquest que s'anomenà "jardí d'eterna hermosura".

Com es pot callar -i es calla tant- davant la desaparició de llocs com aquell paradís anomenat Torre Moreneta per a transformar-lo en un lloc pudent i sorollós com és el Circuit de Fórmula I. Ui què he escrit! És normal que qui ha crescut amb la modernitat i ha vist sempre la comarca i el país tal com és, potser fins i tot li agrada, però és segur que no pot entendre res, perquè no pot comparar. Altre cosa són els que han vist desaparèixer tanta bellesa tot callant, o aplaudint. La destrucció que comporta la construcció i el progrés és tan massiva i veloç que ja ens ha abassegat.

Als qui agradin les casualitats, predestinacions o fets providencials els recordarè que sóc homònim del pare del vallesanisme -Maspons i Labrós- tot i que no està establert que siguem de la mateixa branca. D'altra banda he viscut els anys en que em feu adult a la casa pairal d'en Vicenç Plantada -pare del molletanisme- Ambdós es professaven una amistat i admiració molt gran. Homes nobles, assenyats, curiosos i treballadors pel bé comú. Al que tots hauriem d'aspirar.

Les meves claus per anar entenén el món, informació per assolir-ho; la reflexió inèdita -compartida-, amanit amb la gràcia i enginy de què sigui capaç, és el que trobareu aquí.