Dues coses sensacionals -dues i mitja-

(Hi ha un afegitó de Ull de Poll i Enric Vila )

1- Parlava a la tesi del post anterior -això és la post-tesi- de la superioritat dels castellans en qüestions administratives i legals, i vet-ho aquí. Què passa realment amb l'Estatut? Doncs que els polítics catalans -ajudats per Zapatero, això sí- s'han fet el milhomes i han obviat els aspectes legals i constitucionals i el PP ha fet el que era previsible. He sentit el Rajoy: No hi ha res per sobre la llei. Amb una tremenda ingenuïtat pretenen que prevalgui el concepte -que te cadascú- del què és just per damunt la llei!

Si no agrada un reglament es canvia o s'han fa un de propi. Al PP potser no l'assisteix la raó però sí el dret. I això rai. Si com és previssible, el TC dicta inconstitucionalitat el PP ens retreurà que apart el dret procedimental també l'assistia la raó. Ja deia jo que la meva tesi era útil. Si m'haguessin llegit haurien fet millor les coses.

2- Proposava que un possible origen de la nostra rauxa i del nostre parlar de carreter -en el meu cas segur- en el nostre antic tracte amb el bestiar. Qui és el català més arrauxat del món polític nacionalista? Qui suposen molts que tirarà del carro de l'independentisme? Un "Carretero".

Hom li considerarà aquestes circumstàncies com un aval de lideratge providencial?

2'5- Acabat d'escriure això penso que podria sancionar allò que deia del caràcter individualista del català però que en ocasions excepcionals és capaç d'unir-se com cap. Ara en tenim una mostra amb l'editorial col.lectiva i excepcional, davant una ocasió excepcional -el mig punt algú sabrà per què el poso-.

Si ho fa el Màgic Andreu ho puc fer jo, i avui em penjo medalles per la part del assaig que -com al rugby- ha estat "convertit".

Afegitó

L'Enric Vila i L'ull de poll m'aporten més trets pagesos: "Els anglesos són els meus: tenen el nostre sentit de l'economia, el nostre individualisme, el nostre gust per la llibertat, i el nostre ideal de la caseta i l'hortet." Enric Vila.

"Potser caldria una menció al pessimisme del pagès, que mai les coses van bé del tot que forma part també del caràcter català i que veiem en tants exemples a diàri." Ull de Poll. Gràcies.

EL CATALÀ ÉS PAGÈS. Tesi

Enceto ja les 3 Teories o axiomes inèdits sobre el caràcter català. Aquest és el sociològic pretenciós, queda l'humorós i el seriós.

Potser defraudaré les expectatives d'algú -U.Q.V.- sobre "les meves claus intel.lectuals", amb aquestes entregues. Les destacava només per tractar-se de qüestions no abordades i haver-ne fet un petit treball. Les capacitats i limitacions veritables estan en el "meu llibre", que vaig confegint, i que essencialment no té res a veure amb les temàtiques que toco al blog.

Al parlar del caràcter camperol dels austríacs, el company blogger de la caravana m'ha portat a desemvolupar una vella teoria pròpia:

El català és pagès. Tesi


A Catalunya manca chic i glamour -el paradigme és França-, cosa que ja digué un conseller -Vilajoana- referit al nostre star system. No tenim l'orgull, la superioritat aristocràtica d'anglesos, alemanys o suecs; la mística, el caràcter d'hijos d'algo castellà, pels qui treballar era un deshonor; la picaresca urbanesca o sofisticació de l'Espanya amadrilenyada i la Itàlia amilanesada i de la finezza. En fi, la manca de politesse. Podríem divagar sobre altres nacions d'un tarannà rústic: els més nòrdics, el cow-boyisme EEUU, els alpins, l'Austràlia Dundee, etc. O si hi ha pobles de mar o de desert. Però això ho deixo a qui s'hi vulgui entretenir.

Centrem-nos a Catalunya. És difícil negar-nos la rusticitat, la incapacitat per a la flegma i la diplomàcia. Al pagès el defineix la brusquedat -això deia Pla del caràcter català- i mesquinesa -obligada per les estretors de la maltractatada pagesia- però també la noblesa, honestetat, franquesa i bona fe ratllant la candidesa. Dissortadament l'herència dels trets positius és la més minsa.

Origen, exemples i excepcions.

Segons Pla Catalunya ha estat el país més demòcrata -democràcia realísima- precisament per ser un país de pagesos, concretament per l'equitativa possesió de les terres de conreu; l'origen pairal dels catalans urbans és innegable; el nostre parlar mateix conté tota la diversitat de la natura -dolça o arrauxada-. Sembla que l'escassetat monetària i la necessitat de guardar ens feu avars i ara que en remenem sembla que ens hem tornat folls pels diners.

També podem personificar-ho: Pla en seria el paradigma: el nostre literat més gran es reivindica pagès, i de boina; Dalí, barretina i espardenyes de betes; Verdaguer, cantaire d'ocellets, ermites i llogarrons, el mateix que en Folch i Torras. I en Gaudí, que tenia la natura com a mestre i portava rossegons a la butxaca? El mateix Pujol: CAMPetxano, murri i "milhomes" però que es deixava ensarronar pels "senyors" de Madrid, com un pagès per un picaplets. M'aturo i aventuro que l'excepció serien l'elit nobiliària i certa burgesia, la que fuig del català precisament perquè fa pagès. També els noucentistes, com fa pensar la seva voluntat "ciutadanitzadora" i la prosopopeia de d'Ors.

Ecòfobs

A sobre no ser ecologista el pagès tradicional és ecòfob. No el preocupen els pesticides, els transgènics, i es ven els seus camps per a que els encimentin. Al bosc on un poeta o místic hi veuen la bellesa de la creació un pagès hi veu llenya. L'instint de subsistència, és clar. Això ha portat que el català d'avui on hi ha un formós prat o feixa hi vegi solars per a pisos o naus, i els fa. La destrucció del medi i del paisatge català no té parangó -potser els països comunistes-. En seria això la causa?

La nostra filosofia

El nostre país n'és escàs, no és aimant d'elucubracions massa profundes i que no porten enlloc. Fins i tot el Criteri, el nostre millor llibre de filosofia -segons Pla però comunament acceptat- és el llibre amb menys filosofia del continent, però el més útil a l'home. Obra que és fruit -també hi ha unanimitat- del caràcter català, del caràcter pagès: a la natura, al camp, tot ha de tenir un grau de tangibilitat i utilitat; allò que no és útil no serveix de res.

Escatòlegs

Els estrangers al.lucinen de tan malparlats com som: com els carreters. Penso si els atacs de rauxa no vénen de quan tractàvem amb bestiar -els meus una mica-. I entre les tradicions més importants tenim el caganer i el tió que caga: escatologia més pagesa impossible. Suposo que el xaronisme també ve d'aquí, les coses de la Trinca, etc

Individualisme

La casa pairal i les terres constitueixen un món en sí on el pagès és el senyor. Avui s'ha transformat en aquest l'individualisme, personalisme atroç i capelletes de la nostra política. Però d'altra banda és viva encara una solidaritat única en empreses col.lectives especials.


Humor

Hom pot considerar que aquí forço una mica i m'ho faig venir bé, però és una proposta possible. Quedi si cas com a reparació del honor de l'humor català i com a prefaci d'un assaig que algú hauria de fer.

Contradic aquells que ens neguen l'humor. Potser no tenim el "gracejo", però no hi ha res que em desperti tants somriures com les facècies d'aquells personatges -n'hi han molts i gens coneguts- del tombant de segle: Llanas, Peius, Rusiñol, etc. Això també trontolla, del tot. Avui tenim la conyeta.

Que hi té a veure el riure amb allò pagès? us preguntareu. La joia de viure a la natura ajuda a vèncer les adversitats; jo visc cada any un dinar popular a la Catalunya profunda, entre pagesos, on constato com aflora aquella alegria i enginy, perduda a l'acètica Catalunya ciutat. Quan dos veïns de ciutat es troben se saluden amb un bon dia -i gràcies-. Qui hagi viscut al camp sap que quan es troben dos pagesos sovint la seva salutació és alguna enginyositat -generalment pregunta i ironia-: què en fotrem de tanta aigua? -quan no plou- o referides al bestiar, collita, etc Abunda el personatge aquell que "sempre en té una per dir" i abunda perquè el protocol hi és escàs i si cal l'engega pel broc gros, cosa que conforma bona part del nostre humor.

(Com a mostra d'allò que deia no em resisteixo a presentar-vos la targeta que es va fer el Llanas)

-------------------------------------

ALBERTO DE SICILIA LLANAS

....MARQUÉS DE BARBARÀ 5 ....

-------------------------------------
Fixeu-vos amb el número


Virtuts. Individualistes solidaris, pactistes, etc

M'adono que potser cal emfasitzar una mica la part positiva. Catalunya fou el primer poble en deslliurar-se del poder feudal, per tant els primers en gestionar les propietats, cosa que afavorí i fixà l'esperit d'iniciativa i de treball que ens caracteritza. Som un poble pacífic perquè no ens ha fet mai falta anar a conquerir res enlloc, fins i tot la nostra expansió mediterrània no crec que fos ben bé imperialisme. L'home de camp és poc amant de papers, per tant la serietat i confiança entre les persones a l'hora dels tractes eren imprescindibles, justa fama adjudicada fins avui. L'isolament -relatiu- de la masia i el sedentarisme conformà un tarannà diferent als de pobles més nòmades o de demografia més compacte i urbana, que són més "picardeaos". D'aquí la bona fe i ingenuïtat del català. Tot plegat conforma un caràcter noble i honest. No puc evitar tornar però a la negror i constatar com avui trontollen aquests valors.

Quedi clar doncs. Tot i tenint en compte les misèries que arrosseguem, pròpies i pròpies de l'espècie, si hagués de designar un poble escollit i un model de poble triaria aquella Catalunya, alegre, complidora i creativa -i un tant ingènua, per què no?- La que hem de recuperar; la que tots podem intuir i que tots -sobiranistes o no- estimem.

Afegitó

L'Enric Vila i L'ull de poll m'aporten més dades: " Els anglesos són els meus: tenen el nostre sentit de l'economia, el nostre individualisme, el nostre gust per la llibertat, i el nostre ideal de la caseta i l'hortet." Vila.

"Potser caldria una menció al pessimisme del pagès, que mai les coses van bé del tot que forma part també del caràcter català i que veiem en tants exemples a diàri." Ull de Poll

Gràcies


I què? Busquem-hi la moralitat (moraleja)

No sé si la sociologia ha de tenir moralitat, ni si jo sabré trobar-la -ni tan sols estic segur de no desbarrar-. Serveixi això al menys per a reflexionar-hi i conèixer-nos millor.Per afinar-nos una mica en el tracte social i tenir les ciutats més polides, no com masies on volta el bestiar.

I potser el paradigma: hom ha dit que els castellans ens superen de carrer en qüestions de dret administratiu i lleis en general. Veiem-hi la imatge d'un pagès -nosaltres- seriós i complidor, però refiat i ignorant d'allò essencial: els papers legals. La conseqüencia és ser enredat per advocats i administracions. Pocs Països hi ha amb tants lliris a tantes mans. Al lloro doncs amb el lliri -no he pogut evitar el joc-.

A l'acabar trobo Pla més o menys sancionant el meu axioma: en aquest país ningú no és veritablement important, tot som iguals, massa iguals (o sia, més taujans que senyors, òbviament). Com Gracián penso però que al mig hi ha la virtut.

Algun perepunyetes podrà sortir en que això és identitarisme -és obvi-. O amb allò de: Qui és català avui? És una qüestió en la que no hi entraré. Tot i això crec que les identitats "s'enganxen" -algú ho ha estudiat?-.

Si us interesa la qüestió plebeis-elits aquí està el post que he inspirat a l'Apañó.

Jordi Barbeta i informacions rellevants i inversemblants

Un sorprenent Jordi Barbeta, guerrer, a L.V. m'ajuda, i corrobora que els sous i prebendes dels servidors públics és immoral i una forma de corrupció. Demolidor això que diu.

"Existe un modus operandi consensuado entre todos los partidos, sean de derechas...o partidarios del internacionalismo proletario que se basa en ordeñar al màximo la hacienda pública. Aparte de subvenciones, organizan buena parte de su funcionamiento a cargo de las instituciones: hinchan sin pudor la nòmina pública con paràsitos correligionarios,contratan informes inútiles, acaparan ayuda para organizaciones afines y endosan facturas disponibles". Barbeta acaba suplicant "...que s'oblidin de crear més Tribunals i Sindicatures de control, ja que les formen ex-polítics, costaran un ronyó, no serviran de res i quan més n'hi hagin mes aspirants a cobrar la mordida". Acaba l'article dient que això és la font de la corrupció.

Pels polítics això és el seu tabú. Sempre amagant lo que guanyen. I acabo de llegir que la mitad del que guanyen no tributa! No crec que res els piqui tant com que es diguin aquestes coses.
Acabo d'escoltar Oriol Junqueres -decebedor- defensant la moma -escandalosa- dels parlamentaris europeus.

3 Notícies inversemblants

1 No recordo quin important personatge ha dit que hi havien sospites que Millet destruís proves i manipulés documentació. Oh, quina sorpresa! 2 Després de pagar el segrest van tenir els pirates somalís violadors i assassins a tir i els van deixar anar. 3 Una família es va trobar amb el pis ocupat per gent estranya al tornar de vacances i han de dormir a casa sa tia, i pagar aigua i llum als invasors. Us imagineu que us passés? O sóc idiota, o ens prenen per idiotes o estem en mans d'idiotes. -Suposo que vosaltres en teniu mil més d'exemples-.

La pitjor notícia de l'any i Unamuno

Tema cansí, aviso.

Ni atur, ni estatut, ni gallines en acètic, el pitjor que podiem sentir és el fracàs de la cimera del canvi climàtic a Barcelona, i a sobre per culpa de l'Obama!.

Així ho vaig dir, a l'acte, a la família al moment d'aparèixer la notícia al TN. L'endemà llegeixo al responsable de l'ONU sobre la matèria: "Si les converses de Barcelona fracassen el món no té pla alternatiu per a la reducció de CO2,...el científics adverteixen tempestes, inundacions, sequeres, onades de calor, un temps salvatge que desencadenarà migracions masives...caldrà transformar tota la economia global."

Mireu, ara fins i tot estic disposat a acceptar la possibilitat de causes naturals, però em sobrepassa que no es lluiti aferrissadament -ni a cops de roc- per a preparar-nos per l'escalfament global i que es negui. Que no veieu la calor que fa!? En fi, tal farem tal trobarem; més ben dit: ja s'ho trobaran. El diumenge vaig anar al teatre: Així és si així us sembla. Doncs això.

Unamuno

El guardonat internacional Martí Boada parlava de l'efecte flash: tancar els ulls perquè no t'incomodi -la realitat-. Em preocupa -més o menys- que em passi això que precisament avui he llegit d'Unamuno: Soy antipàtico porqué digo siempre la verdad. Si més no jo dic bastant el què penso.

Dos hispanistas francesos n'han fet la millor biografia -45 anys després-, revisant també tot l'immens cabdal de correspondència. Sembla que el vallisoletà sempre era criticaire amb qui manava, fos qui fos.

Video del niño predicador del monito

El de la cel.la em va fer pensar en el video d'aquest petit crack, per compensar la pallissa.

Ahir vaig parlar amb la Patrícia Gabancho

Vegeu-ho a l'afegitó de l'anterior post, que és l'actiu.

"Els nostres fills de puta". I xerrada amb Patrícia Gabancho

Hi ha personal que defensa els acusats de Pretòria. A qui són amics seus això els honora, la fidelitat als amics o l'agraïment és senyal de grandesa humana -el desagraïment és un pa diari i miserable-. Però crec que això els impedeix jutjar fredament i potser se l'hauran d'envainar.

No recordo quin polític americà que no va trobar millor defensa per les malvestats dels Pinochet que dir: "Són uns fills de puta, però són els nostres fills de puta". M'estranya que ningú hagi tret la cita -potser per pudor- . Aquesta ve a ser -salvant distàncies- el fons de l'argument d'aquests defensors. Compte, sóc respectuós i ho dic com eufemisme i metàfora.

Que quedi clar: és segur que aquesta gent ha fet coses moguts per "amor a la pàtria" i no ignoro que tot govern té clavegueres. L'únic del que es tracta és saber si el ramal catalanista de la claveguera pretoriana era el col.lectiu o el dels waters particulars d'en Alavedra i Prenafeta.

Tot i que les seves accions les haguessin fetes amb mires al país, jo ja els condemno moralment per haver participat -amb contumàcia demostrada- en l'empastifada de ciment que ha destruït tants paisatges i tants racons que tant m'estimava. I a participants i cooperadors necessaris. Queda clar que expresso un sentiment personal. Sé que a una majoria ja li va bé el ciment, els talussos i l'asfalt - el Sostres és dels pocs que no s'ho amaga, això m'agrada d'ell-. Aquesta majoria també em condemnarà a mi. I més si recordo aquell crit, tant! escaient: Visca la terra, mori el mal govern! Eufemiiisme.


Avui he parlat amb la Patrícia Gabancho. I tag Catalunya

Presentà el seu interessant llibre situat el 2037 en una Catalunya independent. Vàrem parlar al col.loqui, i després un moment, on li vaig donar referència del blog. Com no era adient explicar-li allà els meus sentiments sobre la independència li ho resumeixo ara, per si em llegeix i també per fer palès a tothom el meu particular(?) i inefable posicionament. Com que sé que m'enrotllaria ho resumeixo pel broc gros: el sentiment que em provoca aquesta Catalunya...d'avui -adjectiu a escollir- fa que el meu entusiasme per la seva independència sigui quasi el mateix que provoca a un vasquista mig la independència d'Euzkadi sota el marxisme d'ETA. Potser un altra dia ho ampliaré, tot explicant perquè la idea d'una Catalunya a l'ONU sempre m'havia resultat engrescadora sense reticències.

Això que he dit tinc clar que no engrescarà ningú: ni a independentistes ni a dependentistes. És el que té l'eclecticisme i la heterodòxia.

Que volen aquesta gent? Contradiccions i informació clau.

Amb la patètica imatge de les manilles -un minut!-, fent-los baixar d'una alçada d'un metre -Alavedra es va fer mal- els joves entendran allò que deia de "la prepotència dels grisos" -una de les coses més exasperants del règim-. Coneixem aquestes humiliacions -ah, i els pantalons del Laporta i la G.Civil :) - Aquest acarnissament, així com la coincidència Pretòria i Millet, és casual? semblaria que no: Pur anticatalanisme? Una mena de terrorisme? Avís per acollonir-nos? desmoralitzar-nos? una acció per a desacreditar el nacionalisme? O és un ajustament de comptes de Garzón? Té a veure amb l'Estatut o en amagar la crisi? etc. Tot i aquest probable maquiavelisme, si algú ha embutxacat que desembutxaqui, quedi clar.

Potser però la jugada els hi sortirà malament. Aquest acarnissament engendra pietat cap els acusats i ràbia, per tant més desafecció.

Entre tanta plumilla d'or que cobra per escriure cap s'ha adonat que la conseqüència més palpable i important ha estat la DIVISIÓ entre els catalanistes, de tot tipus. No veieu les batusses? Si això és el que preveien als serveis d'inteligència estatals cal reconèixer-los una eficàcia fora mida. Vaig parlar d'aquesta divisió -a can Vila- i l'endemà Sostres demanava perdó a Rahola.

Informació clau

Un periodista català molt informat i afincat a Madrid afirma : Per PRIMERA vegada, a Madrid es prenen això de la independència seriosament. Dada de referència.

Contradiccions i la Rahola

La Rahola sovint és insuportable, però la pregunta que fa és la que toca: Que hagués passat si Garzón no hagués destapat el pollastre? Mutisme.

Sembla que participem en la mateixa contradicció. Les dubtes sobre la nostra classe política són massa grosses i si qui ha de governar una Catalunya subirana és aquesta colla, la il.lusió és ben escasa. Ara tenim por de nosaltres mateixos, de la Catalunya d'avui, amoral i enfollida pel diner.

Expectant; esperant però el miracle de la regeneració del país -sobre tot moral-, aprofito la benentesa per saludar-vos afectuosament.

Nota. Si l'escrit es nota una mica rascumit és perquè ja té dies, per tant de seguida penjaré l'últim de la trilogia.

La declaració més esgarrifosa d'un polític d'aquí i una informació clau

Com a persona seriosa considerava una pèrdua de temps dedicar un minut a parlar de la caterva de polítics, però ai, és la que ens mana, i tot rectificant potser ara sí que cal que tots hi fiquem cullerada. Començo amb l'ànim de manifestar la importància d'una declaració del Pujol, que és lo més gruixut, esgarrifós i segur imprudent que ha dit mai un polític d'aquí.

Vaig ser testimoni directe, atònit, quan Maragall va parlar del 3%. I ningú va burxar! -era el vermut-. Pujol l'ha superat amb escreix afirmant -no insinuant- que TOTS els partits estan emmerdats, i amenaçant, en el cas de que algú destapi res! (i ho ha repetit avui!) Us adoneu!? Més clar l'aigua. Reacció nula. Esperem però que la ciutadania guardi la dada per estampar-la als nassos dels partits, còmplices tots, o com a recordatori a l'hora d'anar -o no- a votar. Si això no és una mostra de la catadura i caradura* dels nostres polítics expliqueu-m'ho. I si Pujol menteix, que ho diguin.

Ja ho suposareu, una de les raons per les que no m'agrada parlar de política és que se m'emporten els dimonis davant la manca de rectitud -innocent de mí-.

Cosa a saber

Molts polítics justifiquen els seus latrocinis entabanant els babaus dient que viurien millor de l'empresa privada -que hi vagin!-. A banda que molts d'ells no passarien dels esglaons inferiors, dos de cada tres polítics engreixen la seva grossa nòmina amb prebendes de Consells d'Administració, empreses, col.laboracions, etc. (D. Fernandez, 20 minutos) Untades apart.

Literatura

* No sé com es diu aquesta figura literària, però us puc dir -ara que estic amb el Criticón- que Gracián n'és el rei indiscutible, i n'estic recollint exemples. Bé, si més no avui ja sabreu una cosa més. O més. (un altra vegada la figura)

On és aquella Catalunya? Ha existit mai?

Nota.- Això ho vaig escriure a raig, per això em va sortir llarg i potser poc matitzat, però alguna de les reflexions que proposo no les crec forasenyades. (llegiu al menys la part en negreta 8)

3 de més polits i curts a venir : La barbaritat més gran dita per un polític d'aquí. La patètica imatge d'Alavedra aguantant-se els pantalons emmanillat vol dir moltes coses i porta a moltes reflexions. L'altre: Als defensors dels acusats -no em refereixo als advocats-.

Post


Això escribia al tornar d'Àustria: "una altra vegada vinc amb el convenciment que aquí no sabem administrar; que amb l'excusa de la mediterraneïtat passa i val tot i que ens aixequen la camisa, o encara més: que això és l'esport nacional. (i això que ja ho tenia escrit abans dels Millets, corrupcions i espionatges mil!)" "Ja no sóc dels que va fotent pallissa a la primera sobre el tema català - ès queden bastant igual, i sincerament, avui no trobo que sigui timbre de glòria dir-se d'un país que permet la copul.la al carrer-..." I ara la Pretòria.

On és aquella burgesia que recolzava la cultura? aquells homes de la Renaixença; la noblesa i l'esperit d'aquell poble que engendrà Balmes i Verdaguers? Fou tot un miratge històric; una minsa part de la realitat?

Encara que d'adolescent jo he viscut la prepotència dels grisos, els àrbitres, l'intent d'anorreament de Catalunya i això et porta a ser més catalanista. Però amb tot el que passa - i també perquè he estat educat en uns valors ben diferents als d'ara- us he de dir que una Catalunya independent governada sota aquesta fèrula, sense una regeneració profunda i una recuperació dels valors tradicionals del país em provoca un entusiasme perfectament descriptible. Ens han destrossat la il.lusió. Hom pot mantenir l'orgull català, com diu Colomer però no pas d'aquesta Catalunya. Un país és més que una llengua.

Penso si la davallada ve de la irrupció dels filòsofs que predicaven contra el sentiment de culpa -per cristià- ha deixat sense fre els egoismes humans i estem en un darwinisme social -especialment al sud-. Diu aquesta filosofia: qui sap res del bé i el mal?: tot val. Fora el sentiment de culpa! Pot tenir consciència i ètica una societat que viu amb aquestes premisses? i el corrupte? Semblaria que no.

Ara les instruccions que tenen els tertulians i polítics és apel.lar a l'honradesa de la majoria de polítics i a fer actes de contrició. Ja no n'hi ha prou, cada cop cola menys el seu discurs i la desconfiança creix. Percebo a l'ambient que la caldera està massa plena i els dallonsis també. No sé que ha de passar més per a una reacció popular. Ni sé com ha de ser, francament.

Google street ensenya al món una altra misèria de la Catalunya d'avui -mireu-. La molesta veritat.

Nota.- Sé que sóc poc complidor amb els meus tràilers, però sempre surt algun tema que s'interposa.

Concreto. He coincidit a fer tres "treballs" que considero de referència: Breus teories i axiomes essencials i inèdits sobre Catalunya. Inclou El català és pagès, L'heroi del nostre heroi -i altres superherois- i Patologies mentals dels catalans.

Ho penjaré més endavant, ho aviso pels interessats. Opino que ara la gent està més per les mogudes que tenim al país i per tant això meu passaria més desapercebut.

Qui ha estat el més intel.ligent del món? I trailer

A un "llibre meu" toco moltes qüestions -que no "cremo" al blog :), que és més com dietari- Aquest escrit potser l'hi inclouria, però el penjo per si hi algun valent vol contestar la pregunta. L'escrit pot ser un patafi -paranoic- però la pregunta potser...també. Serà la tardor.

No he trobat CAP persona, savi que admirés que no li descubrís un all o una ceba -grossa-. Demostració general: Les intel.ligències "de l'esquerra" la vessen en qüestions de valors; les "de la dreta" la vessen totes a l'abordar el tema ambiental . Em ve al cap J.A. Marina, possible savi de referència, desbarrant quan toca el tema català. I algun altre savi si no és xulo és bord. Les antologies de l'estupidesa estan plenes de savis! (Deixem apart els profetes religiosos per a no entrar en teologia.) I doncs?


Ja que pregunto dic la meva. M'he de remontar en el temps: "És la intel.ligència" van dir de Pla, tot i que en va dir de l'alçada d'un campanar; Graciàn, tot i que misògin i depriment, no sé si per realista; Balmes tot i que no va acabar la seva obra. Valoro molt els savis religiosos -han triat la via de la perfecció divina-. Savis monjos, sants i sants pares o dalais lames. Humilitat i aprofundiment reflexiu en la virtud. Això no vol dir transigir defecte que he tingut per excel.lència. Ratzinger -malgrat diguin els xitxarel.los- és d'una intel.ligència profundíssima.

Si us hi heu fixat, he fixat la meva pròpia escala del què s'ha de considerar intel.ligent, per tant hauríem de concloure que en realitat i en el fons creiem insensatament que la persona més sàvia sóm nosaltres mateixos , ja que és un fet que tendim a creure que allò que pensem nosaltres és el més correcte i intel.ligent, ja que si no pensaríem una altra cosa! *


Ens podríem derivar cap a altres qüestions: si existeix una intel.ligència universal, una veritat. M'he adonat també que deslligo intel.ligència de virtud. Anoto encara la importància de no deslligar ni confondre coneixement i intel.ligència -jo veig més clara la problemàtica ambiental p. e., no per intel.ligent sinó perquè he viscut l'experiència directa del camp i les normes inapel.lables de la natura - això també et fa realista en general, "positiu", i et desofistica, penseu en Pla-. Aparquem-ho. El que ara proposo és només pensar si heu trobat una ment preclara que no us hagi mai decebut, o -més fàcil- el vostre savi de savis, llacunes apart. I si hi ha algun altre insensat que es vulgui "mullar" millor. Hi ha un ranking més elevat? Recerca de la saviesa i recerca del savi.


Trailers.- Allò del camp va bé per avançar la presentació d'una teoria -una altra- fonamentada
: EL CATALÀ ÉS PAGÈS (abans del post L'heroi del nostre heroi)

PROXIMAMENT A TOTES LES PANTALLES -potencialment-.

* Casualitat

El blog premiat -categpria públic- del 20 Minutos "Lo que me toca los cojones", HLC, diu "Yo he pensado que el mejor blog del mundo es el que uno escribe, porque si no fuera así, no lo harías".Em comforta ser dos a pensar així. Avui ho he llegit. O m'ha llegit ell? ;) Busqueu el paràgraf de l'asterisc.

El cas del Canis Leo, el millor país del món i un acudit

Avui ja toca una entrada lleugera.

Un gran misteri és el criteri de selecció de les cartes al director. Algú ho sap? Per què seleccionen tantes bajanades? Vaig escriure aquesta a dos diaris. No sé si sortirà.

Canis leo

" S'ha tancat el cas del canis-leo dels Ports i no s'ha parlat del culpable de tot l'enrenou, que és l'insensat ignorant que va abandonar el gos -el seu gos- per a condemnar-lo a patir gana, sed, sens dubte a patiment emocional, i exposar a la societat als perills de l'assilvestrament. Us asseguro que no és plat de bon gust arribar a la granja i trobar-te amb els conills, ànecs o centenars de pollastres morts per una manada d'aquestes gossos.

Sembla obvi que no s'obrirà la mínima investigació per a trobar l'esmentat irresponsable que ens ha ocasionat una despesa de decenes de milers d'euros. Vull esmentar també l'estupefacció i és digne d'anàlisi veure com es confon un gos amb un lleó."

Prediccioneta -El millor país del món-

Fa un any manifestava que lo millor seria que vinguessin a manar-nos els noruecs -el meu pare deia els alemanys-, per lo bé que administren, la seva austeritat. Ara oficialment s'ha reconegut i arran d'això diu al diari una Noruega que porta un mes a Madrid (?): "Noruega és el millor país per a viure. Sóm intolerants a la corrupció i aplaudim la bona gestió dels diners". Com aquí però al revés. (no he escrit això per presumir ans el contrari per a recordar-me l'autoestima)

L'he trobat a un llibre sobre la història de La Codorniz. Potser no s'en pot dir acudit.

"Mirant un europeu agenollat a terra. un negre a l'Àfrica li pregunta a un altre: Què fa? I diu : està buscant un agulla de corbata, ara només li quedarà Kenya i Tanzània."

(Són dels que m'agraden, blans i una mica absurds, però l'he explicat a una persona i no l'ha entès)

Curiositat sobre Balmes. Trailer: L'heroi del nostre heroi

Vaig trobar curiós llegir com meditava Balmes:

"Meditaba con la cabeza envuelta en el manteo. Buscaba así, la más absoluta oscuridad, el más absoluto silencio a su alrededor. Confesó algunas veces que mientras meditaba de tal guisa, su cabeza hervía, luego se calmaba, por fin hervía de nuevo. El primer hervor le proporcionaba agudeza de ideas, el último le traía estas mismas ideas ordenadas y metodizadas. Entonces sacaba la cabeza de su cárcel y seguía estudiando"

I així "enregistrava": "Cuando en una conversación oía alguna palabra, idea, etc. que le llamaba la atención ..., cerraba los ojos un momento... ponía un dedo en la mejilla cerca del ojo y volvía luego a la conversación. La idea, noticia o nombre había quedado ya grabada en su memoria para ulteriores estudios"

Hores després llegeixo al blog Privatum: "En razón resulta tan difícil gestar líderes, mentes autónomas, jefes: la mayoría se muestra incapaz de permanecer aletargada, a oscuras, en la incógnita"

Ho trobo sensacional.

Nota.- He copiat el text de la molt bona ressenya de Jaume Balmes de Domingo Manfredi.

Trailer.- He llegit El Balmes de Josep Pla, de Ramon Pou, que em portaren de Vic i supera les meves previsions. El post que en sortirà es dirà L'heroi del nostre heroi, jugant amb el permís de l'Enric Vila amb el títol del seu llibre. L'inclouré als posts de refèrencia del blog. Crec fonamental que hom conegui algunes coses.

El misteri del futbòl

Ja havia penjat la versió llarga. Així arxivo l'article del Contrapunt, i per si algú vol veure la feinada que dona el resumir-ho, el ser breu.

Publicat al Contrapunt

Coincidint amb la lliga del segle, faig una aportació -potser l'única cabdal que faré a la cultura universal-, on vull demostrar l'origen de la força i el misteri del futbol. Teoria perogrullesca, però inèdita. Diu: Allò que fa del futbol un fenòmen social únic és què és un joc i què es juga amb els peus.

- El joc: diuen que és una de les fites més altes de l'esperit ja que no és una cosai de caràcter funcional. El jugar és l'activitat plaent, apassionant i duradora per excel.lència i no em ve al cap una altra activitat que hom la gaudeixi tant fins i tot mirant. La interpretació? Recordem que d'actuar o sonar un instrument, en molts idiomes en diuen jugar, com de petits es juga -s'actua- a pistolers. Jugar és doncs cosa seriosa.

- Què tenim, què implicar jugar amb els peus -i amb el cap i el cul- : doncs una habilitat quasi malabar;desplaçaments llargs de la pilota que fan possible veure grans carreres. Això requereix la vistositat d'un espai panoràmic, de color verd, que ho fa molt televisiu, i que aplega molta gent en sinèrgia. Hi ha també la recerca utòpica de la precisió -àdhuc els millors xuten més a fora de porteria que a ella-; situacions impredibles;  la dificultat de moure el marcador -90 minuts i sovint no es mou-. Podríem parlar del vell instint caçador -la pilota seria el conill. Unit a la tensió i il.lusió que dona la imprevisibilitat del joc, dóna un espectacle únic, quasi hipnòtic.
La base primera de tot plegat, podríem concloure doncs,que rau en que es juga amb els peus- però fent servir el cap.

Nota.- He afegit això al post de la tele franquista: Ara recordo els escacs! Algú recorda el Román Torán? I els programes de jazz! -amb Pedro Iturralde abonat-.

Tirol, Áustria, Munic: coses, paisatges, humor i animals

Una capital nival. Curiositat reflexiva. Jo i altres animals. Els ases, les cabres i la dona.

Del sol primaveral passem els últims dias en pluja. Pluja a Kitzbühel, centre d'afterski i tenístic de primera,amb un casc medieval fantàstic, botigues i "menjadores" polidíssimes. A diferència de Westminster -viatge a Londres- on les tombes són als murs interiors de la catedral, aquí als murs exteriors hi han làpides -tombes?- Al costat hi ha el cementiri, cuidadíssim. La poca originalitat -cal?- que he vist a les seves cases i coses, es transforma fantasia a les seves tombes a terra -totes lluents i amb flors noves-: de gran bellesa ni una d'igual! Com si en la mort volguessin distingir-se, cosa que no feren en vida.

Al seu terme hi ha un parc animal, situat a bona altura en uns grans prats. Aviram i quadrúpedes, a més d'un mico empanat que girava la cara cada vegada que li enfocava la càmera. Només arribar veiem un impressionant ramat de cérvols, surto del camí i m'hi acosto insensat i poso la mà al llom d'una cérvola que em respon amb una cossa, de dues potes, que just em fregà la roba. Ho aprenc, com que la temptació és gran faig el mateix -però de cara- al cap del cérvol, així com a les grandioses banyes, mig ensangonades per la muda. Era hora del pinso i poguérem veure l'espectacle de tot de cabirols i cabres baixant d'estampida a les menjadores.

Una escena còmica de la qual la meva dona no es va adonar, ocupada per la pluja que començava a caure amb ganes: es va aixoplugar sota la vessant ample d'una teulada sense adonar-se de la imatge còmica que en resultava, envoltada de cabres i un parell d'ases que havien tingut la mateixa idea.

La pluja acompanyà la nostra última nit a Mitersill i el nostre sopar en un restaurant rústic. Tot i que el volíem quelcom una mica extra, ens va sortir també barat.

Munic, anècdota al taller, l'humor de Helmut, etc.

Abandonem el Tirol cap a Munic amb pluja tot el viatge. Última parada austríaca a Kuffstein i compres.

Amb molta atenció la copilot va seguint mapes i indicacions i sense problemes arribem a l'aeroport de Munic, concretament a Car Rentals, on ens revisen atentament el cotxe, i no s'adonen (?) del embellidor escardat. I aquí explico una anècdota significativa. La meva vista no és perfecta :) i -al segon dia- no vaig distingir una vorera, negra, com l'asfalt i la vorera, i vaig torçar una mica la llanta i escardar l'embellidor. Preocupats per haver de pagar una llanta nova se'm va ocórrer l'últim dia comprar un embellidor per tapar la llanta, però s'havien d'encarregar. Vaig demanar al mecànic que intercanviés el de darrera -nou- pel de la roda deteriorada del davant, per a tapar la llanta. Tot això després de visitar tres llocs -ells mateixos es trucaven l'un a l'altre per facilitar la tasca!-. La qüestió: pitos i flautes, mig hora al taller: fünf euros. Amb els nervis i la incredulitat no sabia si havia dit funfzig o funfzehn euros. Ho escrigué: 5 euros. Com aquí!! Tregeu-ne conclusions. Penso quan va influir -potser- que l'amo -que no parlava anglès va valorar la meva moral al articular quatre paraules en alemany.


Il.lusió, per fi coneixerem Alemanya. Viatge d'una hora en tren -8 euros- on mengem la resta d'esmorzar i quatre coses-. Hotel cèntric però overbooked!, i ens en donen un altre. Mosca el nas però bé. A descobrir Munic. No sé que hi troben els turistes a Barcelona, atapeïda, calorosa, motoritzada, insegura, indecent i bruta, i etc Que agradable és el centre de Munic, amb la gent justa i sense cotxes. Un grup de l'est fa versions modernes de clàssics amb el públic entregat, i un altre, música de cambra. Visitem la mítica Hoffenbraun, la cerveseria més popular del món, on comprem alguna cosa de merchandising. En aquestes cerveseries va començar les seves andances donant mitings el del bigotet. Mengem uns pastissos i panets que portem en un kiosc. Te un euro, monstruosa ració de frittes 2'5.

I de retirada ens trobem al carrer un dels més grans showmans que he vist: Un tal Helmut. Guitarra, cant, i humor desllengüat en molts idiomes. S'en reia fins dels mateixos alemanys: Terrorisme és l'alemany que es parla a Munic. I es posava a imitar-lo. Després imitava el coreà -hoiiny-fent conya amb el nord i el sud a uns coreans; amb els musulmans -aht-durrrr-, dient que no passessin la ratlla groga de terra, que pensessin que allò era Gaza. En un moment del show sonen les campanes de la catedral i diu: Heavy Metal. El moment estellar és quan va fer sortir una oriental, i després de bromes i fotos va el Helmut i es posa d'esquena al públic, es descorda els pantalons, s'avança la goma dels calçotets i amb la màquina de la noia, en vertical s'hi fa una foto a allò que no sona. Poc després va notar que la xineta havia marxat i digué: Segur que està sota els llençols mirant la meva foto. Tot i lo cansats que estàvem no podíem marxar.

Aprofitem bé el matí, més compres, visita al mercat de delicatessen tradicionals i pintoresques, on corren ja les gerres de cervesa!, i pujada -mitja- amb ascensor a la torre. Veiem la mítica Munic 72 i el Bayern Arena. A la plaça tornem a mirar les grans i inquietants banderoles -"tipus" anys 30- on hi figurava: Himrer, tal com va advertir Helmut al show.

Les compres -secció fixa-

No es diu massa, però tot i la globalització, un dels grans al·licients del viatge és el shopping. Tres ampolles de Schnaps -aiguardent dels Alps-; barret tirolès pura llana, 10 euros! Vaig trobar i proveir en una botiga de les meves -no és fàcil- : jocs, enginys i curiositats. Un llibràs d'il.lusions òptiques fantàstiques, antigues i modernes , 6 euros. Un Sant Crist típic tirolès. A un mercat de vell a Zell an See postals litografiades nadalenques i una gerra de cervesa antiga amb tapa, molt barat.

A Insbruck varem trobar un botiga gegant amb tota classe de parafernàlia nadalenca -res de la Xina- i la Neus es va quedar amb ganes de comprar alguna de les típiques boles de vidre pintades a mà -trencadisses i cares-

En definitiva

El Tirol no és un país amb pocs cotxes; de granges i vaques, no ens enganyem, però encara manté un equilibri. Puc admetre matisos, però vinc amb el convenciment que Àustria -i la veïna Baviera- és un poble de gent campetxana, sense massa complicacions i acceptablement feliç. De visita molt recomanable. Sense matisos: una altra vegada vinc amb el convenciment que aquí no sabem administrar; que amb l'excusa de la mediterraneïtat passa i val tot i que ens aixequen la camisa, o encara més: que això és l'esport nacional. (i això que ja ho tenia escrit abans dels Millets, corrupcions i espionatges mil!)

Fi de la trilogia

Res a Pelar! i la gran i agradable sorpresa de Zapatero

Veient el nivell de consciència ambiental d'una entitat aimant de la natura com El Club Muntanyenc de Mollet vaig pensar: no hi ha res a pelar. El planeta s'en va en orris, una majoria continua SENSE ENTENDRE RES. Organitzava la caminada nocturna a Gallecs. Dos mil participants, a cadascun li donaven un xirimbolo d'aquells de fòsfor fluorescent, una botellota d'aigua de Sacalm -la "Fontvella" no existeix-, que per cert és la més cara; una llauna de beguda i un Actimel: 8.000 plàstics i llaunes -si algú diu que es pot reciclar tampoc ha entès res-.

L'aigua que es porti amb cantimplora! i en lloc d'Actimel una fruita. I això dels 2000 xirimbolos fluorescents m'ho haurien d'explicar bé. La llauna de cervesa vale:), potser. Ara potser tocaria raonar-ho tot un altra vegada, peò no en tinc ganes i és inútil.

Que consti, per si els meus amics del Muntanyenc em llegeixen, que de totes maneres els felicito per la iniciativa de la caminada, i sobretot per una organització perfectíssima.

Per acabar-ho d'adobar, vinc de la biblioteca municipal: aire condicionat, amb uns magnifics 23 graus a fora. Avui he llegit que cada vegada són menys els científics que neguen la intervenció de l'home al canvi climàtic. Ho llegia i no m'ho creia: Zapatero deia avui al diari que el canvi climàtic és més greu que la crisi. Dubto però que s'ho cregui, entre altres coses perquè no hi fa res.

Per cert he demanat que em portin de Vic una conferència-treball sobre el Balmes de Pla que promet molt.

Viatge a Austria -Tirol- i Múnic, i coses d'allà -II-

Comencem a rodar

El que deia dels costums: l'esmorzar a la granja consistia cada dia en dos panets de Viena, tres talls d'embotit de super, i una mantequilla i una melmelada cassolanes boníssimes.
Ben esmorzat, tot parlant de llengues amb l'hosta holandesa va sortit la curiositat de la paraula àngel; s'escriu igual en molts idiomes i no hi ha dos pronúncies iguals, en holandès és diu ànguel.

La primera visita és a un dels hints: les Wasserfalls de Krimm, diversos saltants que pots seguir fins que et cansis de pujar. A mig camí, unes roques planes servien per pendre el sol i mullar-se. Al no fer calor vàrem pujar amunt fins un alberg on vaig menjar knodels tiroleses -una mena de mandonguilles amb salsa, de textura fina- gaudint d'una vista d'àliga.

Coses del nostre poble

Mitersill és el poble que està sota la granja. Net, acolorit, plàcid i a les 22 h. quasi adormit, només alguns "noctàmbuls" a l'hosteleria. La plaçeta "major", amb la seva terrasa, és d'un gran encant.

Mengem a Das Lokal -alpin chic-, molt correcte. Ja no sóc dels que va fotent pallissa a la primera sobre el tema català - ès queden bastant igual, i sincerament, avui no trobo que sigui timbre de glòria dir-se d'un país que permet la copul.la al carrer- però la conversa va dur a parlar-n'hi a la jove i "moderna" camarera. No havia sentit mai a parlar de Catalunya i s'en feia creus de l'existència d'altra cosa que el spannien.

El dia de l'esquí a l'agost

Cal vèncer un desnivell de dos mil metres amb telecabines per arribar a les pistes d'esquí. Trepitjarem neu a dojo, amb màniga curta, sense fred. Hi ha cintes mecàniques i trineus gratis, Jo no les tenia totes ja que un "morito" que just anava davant se li va girar i tombar el trineu fent una tombarella d'esquena.

Parada a Kaprunn a veure que eren les American Sales: són les botigues al carrer. Ens encetarem amb les típiques saltxixes a una carpa, ells les mengen sucant a les salses. Per acompanyar les cerveses hi ha uns com "donuts amb rais" salats -1 euro-.

Al capvespre de tornada ensopeguem a l'església del poble el típic concert de banda d'escola de música, tot vents, bons. Himnes, i al final el Heal the world. Érem pocs, i nosaltres els únics guiris.

L'endemà un altre hint -tot a prop de Mittersill- una glacera -gletscher-, telecabines de tres trams. Paisatge quasi àrtic a l'última parada, silenci, cel gris i aigues maragdes amb algun tros de gel surant, Baixàrem a la segona parada i salvant la pluja gaudirem més que mai de l'escalfor d'un xalet alpí menjant calent, al mateix preu que a la vall. A la primera parada hi havien grans cavalls pasturant lliurement, els més sonsos que he vist mai, es movien quasi amb la mateixa cadència que les estatues humanes de la rambla.

Que bonic és Innsbruck, i la puta espanyola.

A la capital del Tirol pots aparcar a 5 minuts del centre. La primera persona a qui preguntarem -pel Zentrum- era una noia aturada al carrer. Preguntant per preguntar; per la pinta i pel seu alemany miserable com el meu, li vaig dir si era espanyola. Ho era. Li vaig preguntar si treballava allà i la resposta va ser de gran relativitat -"psee"-. La pobre noia era atractiva però amb indicis d'inicis de toxicomania.

No poguérem fer la foto típica d'Innsbruck, ja que estaven d'obres. Al centre hi ha tot el que un turista de batalla busca: botigues de tots colors, "autèntiques", menjar per a triar, el toc venerable del casc antic i alguns monument. Però sense empentes ni calor.

Al dinar

Tot esperant el cambrer a una terrassa cèntrica, buscava al diccionari error i vaig ensopegar amb el mot eructaral mateix moment que feia un rotet. Darrera hi havia una parella catalana, els únics compatriotes que trobàrem. Un veí de taula va trencar un cendrer, i desolat intentava agafar els vidres amb la mà, fins que ho va impedir la cambrera esparverada.
Vaig triar truita tirolesa, gegantina, hi havia de tot.

El Lloret del Tirol, tradicionalisme i Ein Kameradde

Famós pel gran llac, zona de bany i esbarjo per excelència.No sabem encara si ens va agradar Zell an See. Ensopegàrem amb les seves festes. Divertit i agradable prendre't una cervesa a la plaça, en aquelles taules i gent, sentint una banda tirolesa -els músics amb la gerra als peus- i veient passar moltes persones habillades amb els vestits del país, no ho fou tant quan ens volguèrem banyar, ja que al ser festes estava tot l'escàs aparcament del perímetre del llac copat.

Hi havia molta gent dels emirats rics hostatjats allà, i també en veierem a altres llocs, com si Àustria per alguna raó fos un destí preferit. Les dones cridaven l'atenció, formaven munions, menudíssimes, tapades de negre menys els ulls, maquilladíssims.

A la tarda més tradicionalisme i mostra amb que disfruten aquesta gent: menjant d'allò seu i bevent cervesa. Amb 6 euros entraves en un espai de xiringuitos al costat del llac, alguna actuació i castells de foc sobre l'aigua. Per no esperar, ara ens sap greu no haver-los vist. Aixímateix em sorprengué la visibilitat i tradició de la seva religiositat. Apart de la salutació -també a Alemania del Sud-: Grüss Got -saluda el Senyor-, arreu hi han Sants Crists: als menjadors, a la vora dels camins, als prats, un de gros al pont d'Innsbruck, fins a alguns bars!

Tornant varem parar al veure un magatzem de modestes antiqüitats, a l'aire lliure, sense tancar!! Passàrem per davant d'una granja que tenia una esquela al portal amb un encapçalament: una creu "d'aquelles", no sé si és la de Malta o semblant i encapçalada per un: Kammeraden. La família convidava els camarades al comiat d'un home de noranta anys. Sospitem a quins camarades es referien, i que "aquell" és un tema tabú, a oblidar, també penso que deu ser difícil deslliurar-se de les seves contradiccions. Potser no queda prou clar, per tant explicaré que la creu de l'esquela és la que es veia a alguns símbols nacionalsocialistes.

Trailer del darrer capítol

Una capital nival, jo i altres animals, curiositat reflexiva, els ases, les cabres i la dona, compres, coses de Múnic, etc.

Una troballa emocionant

En aquesta ocasió he esperat a fora la botiga que la dona acabés de comprar la xarcuteria. He aixecat la vista al veure una placa a un edifici situat entre les dues botigues de "porc" que estan a l'angle de la Plaça Major. He llegit emocionat que en aquella casa, patinada pels anys, hi va nèixer Jaume Balmes, "llumenera de l'enteniment català i del pensament cristià" -ja ho transcriure exactament-. Estava fart de passar-hi. Es una casa estretíssima, de dos pisos i terrat-golfes.

A la propera que torni a Vic penso demanar visitar-la, i penjar alguna nota a l'entrada, fins i tot fent esment al blog. Ja que he sigut jo, agosarat, qui ha donat a un blog el nom de El Criteri no em pararé ara "en barres" -es diu així?-. Amb tota la humilitat d'un senzill deixeble.

Trailer.- Properament sobre el viatge: Kammeraden, la puta espanyola, Innsbruck, humor a Múnic, l'habitual compres, i altres facècies.

Nota- He posat El Criterio per afavorir la recerca a Google. Com a El Criteri sóc el primer, espero que com a El Criterio pugui també ser referència, sempre positiva i altruïsta.

Viatge a Àustria -Tirol- i Múnic, i coses d'allà -I-

Potser no té la categoria de les "aventures" de l'Espinàs -maleïda modèstia?- però aquí queda de souvenir propi -passada la mandra i els afers estivals-. És llarg, i suposo que només interessarà als que hi volgueu anar o als que hi hagueu anat, tot i que espero que també a alguns que no ho teniu previst..

Els que em coneixen, que saben que no sé anar a Barcelona no és creuran -ni jo encara- que hagi anat des de l'aeroport de Munic a Austria i rodat per allà 8 dies. Òbviament és per la copilot. Per poc més de 500 euros teniem avió, estada en granja tirolesa, esmorzar, lloguer cotxe i nit a Múnic.

Aeroport Múnic, destí: Áustria

No és sobrer expresar la sensació indefinible quan prens contacte amb un país,de cop, a l'aeroport, al trobar-te les primeres botigues i kiosks, un món i una realitat diferent -que criden a devorar-ho tot passant -amb les maletes- només unes hores després de deixar el teu poble.

Cap história ni massa problemes però per a trobar la carretera, destí: Áustria. Paisatge amable, clima agradable, bona organització vial. A mesura que t'acostes a la frontera el paisatge es fva alpinitzant. Entrem a Áustria i parada obligatòria a la primera àrea: cal comprar la vignette que et permet per pocs euros circular per les autopistes, i menjar alguna cosa. El baratura del menjar fou una constant que no cal repetir: per un màxim de 10 euros menjèvem de sobres. Aquí ho férem per 4'5 -plat fred complert-.

Coses de l'idioma

Molts no el saben i altres es fan l'orni amb l'anglès. Àdhuc la gran majoria de fulletons és en alemany. Vaig repasar les quatre paraules mal dites que sabia d'alemany i quatre més, que ens tragueren d'algun destret -potser també amb lo que explico del taller?-. He de dir que és adictiu això dels idiomes, quan veus que t'entenen i vas progressant en paraules. També frustrant sovint, compte.

Entrada al Tirol. Reflexió sincera

Difícil descriure la sensació quan comences a veure aquells pobles tirolesos, amb els seus campanars de punxes esmoladíssimes, que tantes vegades hem vist en imatges, i aquella verdor plana intensíssima contrastant amb el fosc dels arbres i la refulgència de les montanyes, altíssimes. Tot el Tirol són valls amb els pobles a peu de carretera, amb granjes al costat dels prats i boscos costeruts al costat d'aquests. I llacs, cascades, i glaceres.

Tot i que podia ser conclusió final, l'avanço. Si una cosa caracteritza l'austríac és la manca total d'imaginació i el seu tradicionalisme radical. Molta gent porta el vestit tradicional, i sobretot a qualsevol acte festiu pel carrer. Els restaurants xinesos i mexicans pocs i buits. No els parlis de nouvell cuisine ni cuina ètnica: saltxitxes i kartoffeln per un tub. Arriba un moment, lògicament que les cases amb les flors i pobles de postal, tots del mateix patró, ja no et fan el mateix efecte i les veus iguals, però això no fa que et cansis d'estar-hi i passejar-hi. L'oferta d'hospedatge és increïble, excessiva: Gasthauses -hotels típics- a cada cantonada. Fora del temps de ski se'n poden trobar per 20 euros.

La granja dels Taxhoffer, i coses d'animals. El secret d'Aùstria?

El mapa no explicava la situació hi varem haver de recórrer, quasi fosc, a una caixera i un gasolinero -res d'anglès-. Al final la referència al Schlöss -castell- ens hi portà. Un típic castell draculià al mig d'un espès i fosc bosc quasi enfront la granja. Per un caminet asfaltat en mig de prats -no hi ha terra enlloc, o herba o asfalt- arribem a la típica granja idílica i ens reben els encantadors Annita -la que porta els hostes- i el marit granjer, a qui li demano si "kann sehen die animals". Mireu si és fotut l'alemany que animal és tier. Al final ens va quedar l'espina de no veure'ls.

Després d'aposentats, ja mig foscant vàrem anar a fer un vol. Passàrem per davant d'un petit núcli de cases, d'una de les quals van sortir uns gossos un dels quals baixà bordant fins poc dits de les meves parts més sensibles. En canvi hi havia un juganer gat amb picarol que ens acompanyà fins a la cabanya de fusta al mig del prat, com si sabés que allò era nou i misteriós per a nosaltres. Era el mateix gat que no sabem com, alguna nit entrava a l'habitació per la finestra, i després el feiem marxar per la porta. De granges n'hem vist moltes però no és fins ara que sentim una vaca, la sentim. Des del primer dia que tinc la impressió que aquest país viu de la renda del paisatge i l'esquí, però sobretot per la bona administració, l'absència de inversions en collonades, o sigui, bona administració i sobrietat de ciutadans i govern, i honradesa, és clar. Una resident espanyola a Holanda a la tele: "No sé com es pot viure tan bé aquí" Dons igual li diria.

De tornada trobarem al saló uns holandesos, tan simpàtica la dona com reservat ell, amb la filla, en un silenci europeu fent sudokus i llegint. Mengem refetons i a dormir, llits amples i separats amb la manera tan tonta de fer el llit d'allà.

Continuarà

Text sensacional de Balmes

El gran Balmes, del que no me n'ocupo prou. Aquest és un text que m'ajudat molt, ja que era incapaç de veure-ho per mi mateix.

Qui es pot comparar a Balmes en profunditat i al'hora pensament pràctic? El Criteri el va escriure en una masía fugint dels bàrbars; sobre la treintena.

De El Criteri. Los despropósitos.

" El que está mas ventajosamente dotado en las facultades del alma, si se encuentra con otros que ó carezcan de alguna de ellas, ó las posean en grado inferior, se halla en el mismo caso que quien tiene completos los sentidos con respecto al que está privado de alguno.

Si se recuerdan estas observaciones, se ahorrarán mucho tiempo y trabajo, y aun disgustos en el trato de los hombres. Risa causa á veces el observar cómo forcejan inútilmente ciertas personas por apartar á otras de un juicio errado, ó hacerles comprender alguna verdad. Óyese quizas en la conversacion un solemne desatino dicho con la mayor serenidad y buena fe del mundo. Está presente una persona de buen sentido, y se escandaliza, y replica, y aguza su discurso, y esfuerza mil argumentos para que el desatinado comprenda su sinrazon, y este, á pesar de todo, no se convence, y permanece tan satisfecho, tan contento; las reflexiones de su adversario no hacen mella en su ánimo impasible. Y esto ¿porqué? ¿Le faltan noticias? no. Lo que le falta en aquel punto es sentido comun. Su disposicion natural, ó sus hábitos, le han formado así: y el que se empeña en convencerle debiera reflexionar que quien ha sido capaz de verter un desatino tan completo, no es capaz de comprender la fuerza de la impugnacion.

Entendimientos torcidos. Hay ciertos entendimientos que parecen naturalmente defectuosos, pues tienen la desgracia de verlo todo bajo un punto de vista falso ó inexacto ó extravagante..." (us ho deixo per si us pessiga la curiositat d'aprofundir)

Nota, ecologia.- L'últim raonament en negreta, ja el pensava jo referit al tema ecòlogic: Si l'home ha estat tan racionalment limitat com per arribar a l'actual desgavell ambiental, com hem d'esperar que tingui prou llums per a posar les mesures per anar bé?