Viatge a les Açores i coses del país. Cap. 5- Coses de l'Illa de Faial i crònica de l'escapada a l'illa de Pico. I afegitó esgarrifós.

 Afegitó: Si busqueu esgarrifós a Google  algú ja imaginarà quina és la plana de referència primera :))


 Per facilitar la lectura he fet dues parts de l'entrada

PART I

Illa de Faial. La dels dibuixos al port i del Peter's Cafe

Capital Horta. El mateix desassossec pel trànsit excessiu i caòtic al entrar-hi, augmentat pel neguit de la desubicació i la cerca de l'hotel. Definitivament els hi ve gros això de la regulació del trànsit. Estem a l'illa blava -uns diuen pel blau del mar, altres per les hortènsies o per la tonalitat de les cases, però no importa ja que és només un slogan. A l'hotel, amb una recepcionista d'uns 80 anys, aconseguim per primera vegada a la vida que ens don in vistes a mar! I muntanya. I quina muntanya! Tenim en front el port i separat per mitja hora de barco l'illa do Pico amb el seu cim que s'aixeca quasi tres mil metres des del nivell del mar. Màxima altura de Portugal. Si alguna cosa hom sap de les Açors una és que hi ha un port on els navegants transatlàntics hi pinten un petit mural al.legòric. És distret passejar-s'hi tot mirant-los. N'hi ha de molt creatius. Com que amb els anys es despinten hi ha qui busca nous materials, com les resines -com unes calces resinades!- o fins i tot mosaic i ciment! N'han fet llibres i nosaltres en vàrem retratar alguns de vaixells catalans o curiosos.

Cap a la caldera

Com sempre la copilot m'enganya amb les distàncies. Volíem aprofitar la tarda per veure la Caldeira - gran depressió,no crater, originat per diferents fenòmens tectònics. Els pocs km de distància -poc menys de trenta-, per mor dels revolts semblaven molt més. Viatge agradable per entre mig de boscos -sobre tot de tuia gegant- prats i vaques arreu entre tanques de pedra volcànica -o engegades- miradouros i les hortènsies blaves i blanques guarnint banda i banda la carretera com núvia cap a l'altar. Trobem la sempiterna boira de les altures açorianes que omple la caldera però que en fuig depressa, fins que es donen els moments suficients per admirar-la.

Al mirador que s'hi accedeix per un petit túnel hi ha un panell informatiu, d'on tradueixo alguna cosa del portuguès per la copilot ,en veu baixa però no tant ja que una parella -gran- que hi havia -no hi havia ningú més- va parar l'orella i l'home va identificar el català. Era de Curaçao! fosc de pell, educat, amb una senyora anglosaxona. Formaven una estranya parella, suposo que força culta, ja que pocs curaçaoencs deuen ni saber què és el català. Tenia ganes d'expansionar-se i mostrar-se amable. Fotos aquí, fotos allà. Parlem mig en anglès mig en espanyol. A l'hora d'acomiadar-nos em diu: "que usted lo gosa bien" El corregeixo: "lo gose bien" -em pregunta si sóc profe. El menteixo...però a mitges. No perquè aquí hi ha qui m'anomeni professor, ni perquè en un temps feia a estones de profe d'anglès, si no perquè  ensenyar potser entraria en el meu capítol de vocacions.  La cosa és que l'endemà estàvem a la terrassa d'un bar -a sota una mena de casalot colonial, molt cèntric- i sentim una veu de l'altra vorera: "que usted lo gose bien!".

PART II

Escapada a l'illa do Pico. Pintoresquisme per activa i passiva.

El dia abans encarreguem excursió guiada  i barco. Al moll ens trobem els firenzans que compartiran trip -4 persones era el mínim. Tota la resta de passatgers del vaixell van pel seu compte. Més despistat que jo l'italià es va deixar el carnet de conduir, si no tampoc hagués agafat el tour. Cada illa és diferent, però Pico te una forta personalitat, que en termes anglesos no sé per què trobo més exactes: dramatic, impressive...- amb la omnipresència  dels quasi tres mil metres del volcà de Pico .Presència mig real ja que mitja montanya sempre està oculta coronada de núvol. Té 6 hores de pujada.

Al port ens espera Nelson Neves, el guia pagerol, amb un portuguès d'Osona, amb ulleres negres. Només hi faltava un grec per a constituir un grup de PIGS. La flor i nata de l'Europa moderna. Ens demanà en quin idioma volíem que parlés: Res d'anglès, el castís portuguèss, acordarem per unanimitat. Ningú sabia massa dels idiomes dels altres però la comunicació i comprensió fou extraordinària, en un poti-poti idiomàtic suposo digne per a grabar.

Arribem aviat a una zona declarada patrimoni cultural. Seca, rural, vegetació escarransida. La carretera de terra de tons calents passa per nuclis d'arquitectura tradicional piquiana. Cases baixes i petites. Tot recordava aquell Mèxic del Far-West. Li demano si hi ha mamífers salvatges i em diu que conills i fures!Quin plaer i luxe tenir algú -el guia- que et pugui satisfer les curiositats. Arribem a Cachorro, llogarret solitari,  tocant el mar, bastit quasi sobre les roques de lava de la costa i que formen uns entrants i cavitats curioses i un punt fantàstiques. A un lloc central del poble  hi ha la roca de lava en forma exacta de gos que dona nom al poble. És tan perfecta que vaig demanar a Nelson si no era fruit de la mà humana. Ho negà amb vehemència. Arribem a una casa  habilitada com a botiga. Comprem reposteria i licor de Nevde -poniol-, pronunciat nèfada. Ja sabré com demanar una infusió de menta-poniol. Marxem del poble sense haver vist més d'un parell de persones. Sol i solitud.

Trailer- El cagarro, PIGS en acció, vulcanisme, etc