Nou tag: TEORIES "PEREGRINES". Una.

No sé si es exacte o ridícul, jo la veig plausible, aquesta teoria.


TEORIA: Els nens han de ser educats i instruits per homes i les nenes millor per dones.

Com pot una senyoreta estimular les inquietuts i requeriments propies d'un nen: fer-los jugar al què els agrada -jocs massa bruts o enèrgics per una senyoreta-, o la descoberta i experimentació de la natura en sa cruesa; o d'un mecanisme i la tècnica; de la literatura masculina, de tot el que en definitiva és propi del mascle -tan li fa dir com no dir. Així mateix amb les nenes.

I dic més: plantejo si el desastre de l'ensenyament no té en part a veure en tot això que he dit -el noranta per cent dels ensenyants són dones-, i que el Senyor i potser també el feminisme em perdonaran.

Observi's que no m'he molestat en argumentar-ho massa. Per un dia que em surt un post curt!


La propera TP versarà sobre perquè alguns volen el túnel a sota la Sagrada Família.

Minuto y resultado: guanya el niño Criteri i els seus

Reblant el post anterior vull recordar aquest del 2008. Clicar si voleu. Dels tres conceptes que jo establia indefugibles per l'economia: autosuficiència, sol.lidaritat i austeritat, els dos darrers ja els tenim aquí, fefaentment. L'autosuficiència trigarà, ja arribarà, quan la cosa estigui fotuda, ara no ho està, encara que ho sembli. sic.

Bé, així està el partit i així ho preveiem en Niño, un servidor i quatre més. Anem per davant en el marcador, en un partit que juguem un equip de quatre gats contra un de milions. Ja té pebrots!  Que cap cap verd ho consideri petulància, ho recordo senzillament perquè algú em faci cas en las coses que reclamo que s'em faci cas. Això és en interès de tots.

No entenc com una tan gran majoria pot ser tan estúpida de buscar la solució en el creixement. No em puc estar de dir-ho. Disculpes. A més, jo també sóc estúpid per altres coses.

El gran Niño

 Article publicat al Contrapunt

Per qui sàpiga de Niño Becerra aquest escrit serà balder i qui no el conegui potser no em llegirà. Però en tant que heterodox i cabdal i fiable allò que diu, en faré unes pinzellades. No hi ha terme mig: se'l rebutja o és referent. Allò que diu xoca frontalment amb els economistes de manual, i no el miren massa bé. Ni el miren  ni en parlen, en tot cas es refereixen a ell dient: "els economistes no fem prediccions" "el catastrofisme d'alguns economistes". Catastrofisme! això ho diuen els economistes copartíceps de la catàstrofe!

Les pinzellades, a retenir: diu que la crisi és sistèmica, no cojuntural, provocada per aquest model de creixement;que res s'hi pot fer perquè és un procés natural -i previsible- i que la recessió ha de créixer  molt més. Diu que ens hem d'acostumar a unes taxes d'atur del 25-30 %, ja que no calen tants treballadors!.  Mentrestant hom continua intentant revifar l'insostenible model consumista, el "creixement".  Ni s'adonen que això és el problema i no la solució. Però tampoc saben com fer-ho per tornar a "crèixer" ni  com capejar el temporal. I esperem que torni a pujar el petroli! La filosofia del decreixement és l'única sortida -sortida que paradoxalment a l'establishment se li apar com el pitjor dels malsons. Diria que estan perduts  -o sia, estem perduts-  però és bon senyal que LV posi en diumenge en portada: el primer que cal és austeritat, ingredient que jo vaig apuntar com cabdal fa mesos al Contrapunt. Aix´mateix  la solidaritat, entesa com ajuda a qui no te ingressos, tot i que seria més lògic repartir la feina, però això -pels governants i economistes clàssics- sembla que sigui el papus. L'altre que queda -del tercet INEVITABLE a mitjà termini- que jo ja proposava  és: caminar a l'autosuficiéncia -això també arribarà.




(Insisteixo, cal anar-ho recordant: el primer problema a resoldre  al món continua essent l'ambiental . Deixem el debat de si és per causa del home -i de la dona :)- o no. Tan li fa dir com no dir -en tot cas cal que seguim llegint les coses d'en Niño).


Afegitó. El tercet inevitable: austeritat, etc. és meu, no del Niño, afegeixo. Una cosa s'he li ha de criticar: no dona mai solucions. Dic és meu però hauria de dir era.

Si aquest conegut vividor és "d'esquerres" jo sóc maoísta-leninista i Una "zapaterada" estupefactant.

El pàjaro a LV protestava que no tinguéssim l'AVE tot dient que ell des de París podia anar el mateix dia a Rouen, Estrasbourg, Marsella o Nantes a menjar pigeon à la rouennaise, choucroute, una bullabesa o OSTRES! respectivament. A continuació afegeix que aquí li és impossible anar a fer un arròs amb pelletes de bacallar a Alacant, esmorzar a Madrid, i tot un llistat de destinacions d'alta gastronomia. I ho considera "para un republicano y de izquierdas un tanto humillante". Tot i que aquesta mancança de tren ràpid la compensa així el paio: "me quedé al dia siguiente y repetí arroz" -aquest de verdures i magro-. Tot sovint explica les delikatessen que es zampa. No he d'amagar que potser perquè és un modus vivendi que desconec, el llegeixo a voltes amb interès -no pas enveja.  Ah, aquest bonvivant-revolucionari és Joan de Sagarra. Què deuen entendre molts per ser d'esquerres?  

I la gent entestada en el debat de "les dretes i les esquerres! Des de l'eclecticisme dic que a "l'esquerra" -llegim progressistes de saló-  li surt rendabilíssim perpetuar aquesta dicotomia, tot i que cada vegada el "poble" s'ho empassa menys. Bé potser sí q ue ho hauria de raonar més...bé, de fet ja ho tinc  fet.

  Zapaterada

Un jubilat dels de rendes baixes es manifestava estupefacte avui al diari explicant que España dona milions d'euros dels fons de pensions espanyols als sindicalistes jubilats argentins. En foten una darrera l'altra. Les maragallades al menys feien riure.

Una via inèdita, genial i gens traumàtica cap a la sobirania catalana: Catalunya juancarlista i monàrquica

Com sempre quan és llarg: llegiu al menys les negretes

 Lopez Tena va unes passes per davant. Altament recomanable reflexionar la proposta: una Catalunya sobirana i juancarlista!!!!. Tot i que amb tanta veneració a la gorra frígia i per la nostra falta de visió política, la seva proposta és bufar núvols. Com sempre la ideologia espatllant-ho tot.

Abans que Monarquia o República, l'objectiu és la Independència

Monarquia catalana

 "Moltes persones pensen que l'Estat català independent ha de ser republicà, per convicció o perquè identifiquen la monarquia amb el Regne d'Espanya, però fóra erroni no fer-se dues preguntes, ¿Què és més convenient per assolir la independència? ¿Què és més favorable per a l'Estat català? Ja Cambó responia "Monarquia? República?: Catalunya!", i reblava Joan Sales, polemitzant amb Josep Carner: "Totes les nacions tenen defectes i seríem ben pàmfils si imaginàvem que la nostra serà en això diferent de totes les que hi ha i hi ha hagut en el món a fi de fer feliç el príncep dels poetes (...) Fóra en tot cas un escrúpol de monja que de tant voler una nació sense defectes ens deturéssim de fer-la; és que n'hi pot haver cap de pitjor que la inexistència? Somniar perfeccions ve després d'assegurar existències".

DES D'AQUEST PUNT DE VISTA, NO ÉS RELLEVANT que el catalanisme, especialment d'esquerres, hagi estat històricament republicà, o monàrquic per mera conveniència, perquè es referia i refereix a la forma de l'Estat espanyol, entenent que era més favorable per Catalunya que Espanya fos republicana que no que fos monàrquica. No es tracta d'això, sinó de l'Estat català, de la conveniència de la monarquia o la república per a la Catalunya independent. Qui només vulgui la independència de Catalunya si és republicana, o si és monàrquica, o socialista, o liberal, o europeista, o cristiana, o laica, o multicultural, o pacifista, o solidària, o de tots els Països Catalans alhora, o democràcia avançada, o... (ací cadascú que posi allò que vulgui, el seu "escrúpol de monja" favorit); qui subordini i condicioni la independència al seu model de societat preferit, millor que no es torbi i no continuï llegint aquest article, adreçat als que volen només la independència. I punt. I a part.

SI NOMÉS ENS FIXEM EN LA PROBABILITAT, sembla clar que la Catalunya independent serà una república, per les següents raons: manca de dinastia històrica; context internacional republicà, on en un segle no s'ha creat cap monarquia a Europa, i molt poques al món; i manca de suport popular: els monàrquics a Catalunya són partidaris de la monarquia espanyola i de mantenir Catalunya al Regne d'Espanya, els independentistes catalans no són monàrquics. Nogensmenys, si l'Estat propi és l'objectiu i la dicotomia independència/dependència és a hores d'ara la contradicció principal que desplaça i subordina totes les altres, el dilema monarquia/república esdevé una contradicció secundària que s'ha de resoldre al servei de l'assoliment de l'Estat propi. Fer el contrari fóra caure en l'oportunisme dogmàtic, per insistir en la centralitat d'una contradicció ara no principal (monarquia/república, capitalisme/socialisme, etc.) en el moment erroni.


DOS SÓN ELS escenaris que recomanen l'adopció de la forma monàrquica, si s'esdevenen: 1. Les facilitats que pot oferir a l'establiment i consolidació de l'Estat català el manteniment de la dinastia borbònica espanyola, bé tenint com a cap d'Estat català el que ho sigui a Espanya, tal com s'esdevé a molts Estats de la Commonwealth que mantenen com a cap d'Estat el britànic; bé iniciant una nova dinastia amb una branca de la família real espanyola. Només s'esdevindrà si els espanyols s'avenen amb més facilitat a la independència catalana si mantenim la seva casa reial, i si aquesta l'acceptés i propiciés. És un escenari improbable però possible, encara que molt arriscat per a la pròpia casa reial espanyola: donada la xenofòbia anticatalana que predomina a Espanya, podria ser que l'establiment de l'Estat català amb rei o reina compartit amb Espanya o provenint-ne, provoqués el seu derrocament a Espanya, i una situació altament paradoxal: república a Espanya, monarquia espanyola a Catalunya, tal com s'esdevingué a Àustria i Hongria entre 1918 i 1947: república a Àustria, monarquia austríaca a Hongria, no proclamada per veto dels aliats però mantinguda mitjançant el govern per un regent. 2. La superior projecció de la marca Catalunya com a Estat monàrquic que com a Estat republicà. Hi ha al món més de dos-cents Estats, i menys del 10% són monarquies. Esdevenir-ne donaria a l'Estat català un plus de visibilitat, especialment si s'adopta una dinastia altament visible al món i seguint l'exemple noruec s'entronitza a Catalunya la casa històricament rival de la borbònica espanyola: els Windsor, que regnen a Gibraltar. Tenir com a rei un fill de Lady Diana Spencer, i nét de la reina Elisabet II, projectaria al món la marca Catalunya amb molta més eficàcia i extensió, sense cap més despesa addicional a la que genera un cap d'Estat, rei o president. Nogensmenys, a Europa tots els nous Estats independents han adoptat als segles XX i XXI la forma republicana, amb les soles excepcions de Noruega i d'Albània, aquesta de curta durada. Noruega és el cas més interessant: per referèndum es va triar la forma monàrquica quan es va independitzar de Suècia (1905-1907), i va nomenar rei un príncep danès, monarquia històricament rival de la sueca, amb qui competia per l'hegemonia al Bàltic i el domini sobre la mateixa Noruega. És, però, altament improbable, per manca de suport popular i polític a l'establiment de la casa de Windsor com a casa reial de Catalunya.


EN CONCLUSIÓ, EL FUTUR ESTAT català independent serà probablement una república, però cal no menystenir els avantatges que per a la seva creació i projecció ofereix la monarquia, i esprémer els escenaris que la farien possible, al servei sempre de l'objectiu principal, que no és la república: és la independència. Sense existència no hi ha atributs, sense Estat no hi ha ni monarquia ni república, sinó la que tenen els que sí que en tenen d'Estat propi, els espanyols, i que decideixen per nosaltres i ens imposen la seva monarquia o la seva república. Per a Catalunya l'objectiu no és ni la monarquia ni la república, ho és la independència, tenir Estat propi, i al servei d'aquest objectiu tota la resta és instrumental, tot allò que sigui "escrúpol de monja", en paraules de Sales, no té cap mena d'importància. Per assolir la independència s'ha de fer, per dir-ho a la valenciana, "lo que més convinga, lo que faça falta". Aprenguem de Cambó. Monarquia? República?: Independència!"

Alfons López Tena

Notari. President del Cercle d'Estudis Sobiranistes

Observacions critèriques:  Tenir de rei el fill de Lady Di és suggerent, :) proposta  en la línea imaginativa i possibilista que tant m'agrada, per tant cap frikada.

L. Tena esmentava en un altre mitja, com a factor important, que  una monarquia catalana anularia moltes reticències de la gent que per lligams familiars o sentimentals amb Espanya ara no és sobiranista.

QUI ÉS CATALÀ? -l'aproximació més gran a la qüestió-

M'agradaria haver-la inventada jo, però la vaig sentir a Ainaud de Lasarte i la vaig retenir. La deixo per a referència del lector reflexiu.
  
Qui és català?


"És catala qui quan li pregunten què és diu: Sóc català" (lo millor és lo menys rebuscat)


Dic que la resposta és una aproximació, p.e.: potser la qüestió  seria més aviat Qui és més català? o espanyol o francès

Podeu googlejar: dos catalanòmetres criteri.

 Una coseta més.  A un Jedi, el mig troll, el vaig respondre a raig quan em va preguntar com m'ho feia per tenir tants trolls i segur que això requereix més matisos, que no sóc capaç de fer del tot. Pujo l'oferta: tres euros als tres primers que ho raonin bé. Crec però que això respon en part. És extret del de moment mig abandonat  El Criticaire.

La verdad
Baltasar Gracián


Advertid que la verdad en la boca es muy dulce, pero en el oído es muy amarga; para dicha no hay cosa más gustosa, pero para oída no hay cosa más desabrida. No está el primor en decir las verdades, sino en el escucharlas; por activa es muy agradable, pero por pasiva la verdad es la quinta esencia de lo aborrecible.


p.s. Els brots han estat envaïts per la mateixa  malura de dies enrera. Passo a fumigar. Gràcies.


COMPTE amb aquest afegitó!


Ara recordo que vaig pensar que la pregunta estaria millor així: ETS CATALÂ?

Ja es veuen brots -que importa el color?-

Cagum seuna, no he pogut obrir quatre ratlles que tenia  a un document de text d'un disket. Referé i afegiré. Algú sap com s'obre un arxiu que no es pot obrir? En tinc més. Potser és el disket.

La bogeria dels anònims i niks s'encomana i l'espiral folla s'ha encomanat als comentaristes, que han passat del past post. Tot i això és la primera vegada, a tenor dels comentaris, que veig els brots verds.

Un comentarista ahir: No te enteras de nada...Creo que te va este rollo...

Primer. Això de este rollo sona lumpen i fatal. Per qui m'heu près vos?

Segon. Ens havíem d'enterar d'alguna cosa? Hom pensa que jo o algú es trenca el cap intentant desxifrar qui hi ha darrera tants anònims? Sembla que sí però que algú es pensa encara que tenim un famós rondant. Però sí reconec que m'agradaria saber qui pasteja; qui em té aquest odi cerval. Però no us cregueu, per saber-ho donaria un màxim de dos euros. I sí, no sé perquè no acabo de pet la cosa...deu ser la mandra de reconfigurar el blog. Però després de llegir l'anònim Jedi, penso que també és el què diu i que jo digué en altres paraules: Es una qüestiò digna de fer-hi un assaig sociològic i potser sanitari. Té moltes projeccions i paga la pena ficar's-hi de cap (això no ho espereu dels qui no sabem res, amic Jedi) encara que sigui per compendre un xic, la naturalessa humana. (es veu que ho sap tot i m'ho dira, hehe). Per vos Jedi els dos euros.

Gràcies pels consells amics. I de moment -com deia el Benito- bastante tengo con lo mío.


El jerog. és: Laureano

Avui sóc una mica més català. Tres cosetes

No he pogut resistir fer un post amb el que m'he trobat avui.

Apart els que no saben sumar i el grup de místics o sentimentaloides espanyolistes -molts de respectables-, el petit però influent percentatge de rics ciutadans de Catalunya són els més repatanis a la independència. És clar, ells  en tenen de sobra i poden a més gaudir dels serveis privats de pagament. Ara però, per primera vegada, la cosa els toca : els rics catalans han estat tractats amb desigualtat tributaria respecte tot Espanya, per decissió del tripartit, perquè no hi ha un duro a la Generalitat! Talment semblaria una jugada magistral per sumar adeptes a la causa catalana. Ara que paguin o lluitin...o que callin.

Això que ve és el que m'ha fet escriure el post: ...el sistema de financiación de Cataluña es insolidario y desigual... -diu el PP a la premsa molletana. Em pensava que ja no quedava ningú amb la ignorància o cinisme de dir això; dir que la víctima és el lladre. La llàstima és que no es diguin més coses així i que aquesta animalada resti amagada dins un text de lectura poc engrescadora i espesa: coses així són una màquina de fer independentistes. Curiosament Evocacions  deia avui a can Brian que les provocacions antinacionalistes de l'Espada tenen la mateixa conseqüencia : els cosmopolites barcelonins llegeixen premsa madrilenya ...vulll que perdi el Barça...sóc del Madrid... -el futbol l'importa un rava-.

Després de llegir això espero haver augmentat l'esma i haver contribuït a la causa, tot i que..repeteixo la cantarella: la confiança en els manaires d'aquí també poquíssima, però si fossim sobirans al menys no hauríem de sentir-nos dir lladres. I la quantitat de lladres i ganduls a mantenir pel ciutadà català -xino o andalús o el que sigui l'origen- també disminuiria.

Vull dir una cosa:  la tempesta de la cosa encara no ha escampat i em trobo una mica desmotivat per a comentar als blogs amics, tot i que vaig seguint els posts. Ja escamparà.

Jeroglífic

Vinga, que aquest em sembla que és fàcil

Nombre de varón

U

NOTA

  e, i, o, u

ajuda: si penses en el cul ja ho tens mig fet.

Això sí que fa gràcia, veieu?

Només ho entendran bé els seguidors del blog

Igual que un habitual que diu que plega i no plega a mi també em costa. Si escric ara és per exemplificar quelcom, en referència a la cosa.

Mentre cantava el representant de TVE a Eurovisió es va  colar un grup de coristes disfressats que em van fer un fart de riure. Quan va entrar el corista oficial, el de la barretina, només va poder fer alguns sentits passos de dança, amb els braços i el rostre, aconseguidíssims, però no hi cabia i va haver de marxar. Aquests espontanis, si fessin igual que els anònims que han continuat la  broma de la cosa -esdevinguda aberració- ,  o sia si es repetissin, així mateix esdevindrien patètics. 

Un anònim afirma en comentari que tinc dos enemics...ooohh, només dos. Jo que m'havia fet il.lusions:(

Per cert, és obvi que si Elkenarra té quelcom a desmentir o confirmar del que han dit d'ell que ho faci.

"Digo hijo, digo hijo digo", si als espontanis aquests d'Eurovision els van multar, el Chikiliquatre mereixia multa i presó. El Buenafuente amb grillons.


He deixat un comentari d'ara a l'anterior post.

TANCO EL BLOG. AMUNT EL CRITERI!

Al respondre i matisar la fitxa d'UQV ho digué: ... Per cert, encerta ... no tinc cap inconvenient a.... A més, a molts fa morbo -odiosa expressió- topar amb un creient, un catòlic, a vegades gallito. I ho dic sabent que a partir d'ara passo a ser per a molts l'encarnació d'infinites tares i limitacions (i persecució)  Més endavant les circumstàncies van fer revifar el meu catalanisme militant, tot proclamant-lo. Catòlic i catalanista -i militant per la natura. A més crec que manifestat sense estridències i amb ànim de raonar-ho tot.  Això és més del que molts -a un cantó o l'altre- poden suportar; llampegada de la veritat que no és la seva, que els enlluerna i transtorna. Aquestes són -i ara veig clares- les raons del sabotatge d'aquest blog. Tots els que m'heu declarat ingenu....ho havíeu vist això?

Vist que és impossible mantenir aquesta situació no em queda altre opció que tancar el blog -i mira que tenia unes coses de collons per a publicar. No seré jo qui més hi perdré. En tot cas no el tancaré en aquest moment, tal vegada...mañiana...por la mañiana.

Com que l'esperit lúdic malgrat tot no m'abandona i perquè crec que una mica de gimnàstica mental va bé, us deixo això (Ocon-LV):

Jeroglífic: ¿Qué has preparado?

Nota aton
 

har her hir   hur

Observ.- S'assembla a la tècnica resolutiva del jeroglífic d'uns posts més aball (har...); aton és una nota musical al revés. Jo hi tinc pràctica i no l'he trobat massa difícil i quan el veieu ho veureu. No he llegit la solució però crec que no n'hi ha una altra. Pista: és un plat que sembla gallec.

I després Game Over

És obvi que la cosa ja ha passat a ser-nos aliena. A mi particularment vull dir que a ser-me més aliena encara. Si algú s'hi ha fixat, em limitava principalment a escoltar -i treure conclusions privades-, no tan identitàries sinó "situacionals".  Sí, ingenu, però quedi clar que el dubte si era o no era famós el que narrava de marres feia temps que el tenia superat, com la majoria de la colla cluster.

Bé, dispareu els darrers dards; darrer partit. Ara per federats.


Si resta una mica de senderi, ara toca i us demano  que en el primer torn de paraules exposeu les conclusions i valoracions, tant si heu intervingut o no en la cosa.

Hiuntertast artgen blupf!

"Efrem ha dit...

Ostres, hi ha gent que es pren més temps lliure que jo, que ja és dir! Verge santa, Criteri, algú t'estima molt i s'està deixant la pell aquí... Mai havia vist tants comentaris, quina matada.

Efrem ha dit...

Per cert, hi ha una opció que normalment ve per defecte i que molts l'hem treta, que és la d'obligar a escriure unes lletres "clau" per a poder postejar, això serveix per evitar el flood de programes, i als trolls els fa la vida més complicada havent de teclejar cada cop la clau. (Malgrat que fa un pel més incòmode el posar comentaris, pensa-t'ho, potser li aniria bé al blog)"  

Criteri diu: 

Bona pista la kanarra, la seguirem. Suposo que ningú es pensava que aquestes altures encara pensava en cap signador de llibres del Corte Inglés. Una cosa és la desbarramenta i l'altra -ignota i fruit d'estranyes motivacions, que ara són l'autèntic enigma, així com l'autor-s- és aquesta manera tan estrafolària d'actuar, amb tant paste-pega. No dongueu la culpa a l'Efrem -gràcies, aahh, el dilluns vaig estar al teu poble després de moolts lustres- si "hom" no pot tocar més la pera, òbviament tocava fer lo de les paraulotes filtre, però no pas avui...MAÑIANA!!

M'estan atacant!! Save our soul! SOS!

Deixava màniga ampla per a que tothom "s'esplaiés" i treiés els dimonis i alguns no ho van entendre, ara he posat ordre i tampoc. Algun robot diabòlic VOL DESTRUIR EL MEU BLOGUET i està atacant-lo a l'anterior post.

Segona pregunta inèdita entorn la sobirania

No cal dir que això que ve és una metàfora de la situació lingüistica a Catalunya. Imaginem-nos: Suissa, cantó francoparlant. Va i que s'hi desplacessin a viure-hi un milió i mig d'italians. O bé Galícia, ocupada per milió i mig de catalans. Algú pot establir quin dret moral -o eximent- tindrien aquest gran gruix de nous residents foranis per a exigir igualtat de drets lingüistics? Fins a quin punt?   Com l'anterior pregunta -i continuant el tema- és abans que tot una interpel.lació  a nosaltres mateixos a que pensem sincerament que faríem i demanaríem un milió i mig de catalans a Galícia.

També ens situa en disposició de comprendre algunes postures repatànies a la llengua pròpia del país d'acollida. No sempre hi juga l'imperialisme o incomprensió lingüistica, sovint és inèrcia de tribu, comoditat, quan no impossibilitat d'aprendre l'idioma...o qui fa el paper de Met -l'orni.

No crec que aquest plantejament pugui qualificar-se de tabú i si cas és igual, que són temps moderns, on trencar tabús és un esport general. Com a l'anterior pregunta esmentada, afirmo que aquestes són també qüestions que haurien de formar part d'un debat públic ample -ara absent o banal- imprescindible per encarar i decidir el futur del país, ara que sembla que estem a la cruïlla definitiva.

Durat l'impass resolc enigmes

 Mentre acabo de refer el post -va sobre una pregunta  entre agossarada i tabú-  i també la situació, deixo aquest jeroglífic - LV, Ocon de Oro- perquè ja el donava per irresoluble i vaig tenir la petita satisfacció de resoldre'l. És bonic i quan ho tens veus que és senzill, que aquesta és la gràcia dels jeroglífics.


Jeroglífic

Vas a llevar mucho equipaje?

0500
ta  te ti pu tu

No vull donar-me-les de pinxo, tan sols és que hi tinc una mica de pràctica i afició. No sé si cal dir que els nombres es tradueixin a lletres-xifres de la numeració romana. A l'anterior  que vaig proposar -on per cert els comentaris començaven a desmadrar-se- UQV va ser el que el va resoldre, però ara és a Madeira i...ah, és veritat, internet és a tot arreu.

Sobre la nostra necedat i avanç editorial

Vale que de "bojos, músics i poetes tots una miqueta" -i de necis, o nicis segons hem après de l'Evo. Però hi ha mesures, per tant deixeu-me transcriure una cosa que vaig llegir a Torres y Villaroel, el més bissarro dels escriptors castellans, i que tinc per a situar, entre moltes  altres coses molt més espectaculars, als prolegòmens de la meva obra inèdita -poc a veure amb el blog:


"¿He de temer que tomen mis escritos por las hechuras de un loco, en viendo tanto necio cuanto escribe?

Confesso que aquest sidral de comentaristes té una cosa que m'engresca: N'hi ha que estan pitjor que jo :)  El surrealisme, si porta maldat, no val res. I no diguem si no té una mica de gràcia.

Deus meus! que he hecho yo para merecer ello?

Nota als nous lectors:  Aquests 4 últims posts formen part d'un esperpent en el que m'he vist involucrat, això els hi sera de lenta comprensió i fins i tot impossible si son persones sensates. (Esperant tornar a la normalitat)


Ho vaig dir; a partir d'ara acabaria amb  la història aquesta esperpèntica -aquesta és la paraula?-  i les digressions al blog, educades o no; vaig dir que si s'em demanava esborraria els comentaris; a més jo no he insultat a ningú, quan aquí n'hi han bastants que han repartit estopa. L'únic que s'em pot atribuir és la meva més que cristiana segur estúpida paciència i no haver suposat que no tothom relativitza els insults com faig jo mateix i no haver posat mesures d'accés, però ja ho sabeu, ho trobava i ho trobo pesat.. Que voleu més? que me saque lo jojo?!

Sigui qui  sigui el pirata: tu tens paciència robòtica però jo en tinc més, però sí,  esborraré els post i els seus comentaris inconvenients o no -tot i que així privo que s'en fagi un estudi seriós-  intueixo que això és el que cal malgrat ningú m'ho hagi demanat, però avui no...Mañaana!

Si se suposa que per omisió també cal demanar perdó, ho faig.

Suposo que més que popular i famós amb això com a màxim em podria fer tristemente célebre :( 

"Una comèdia de l'absurd" "Així serà el que així us hagi semblat" Comiat.

"Habrà que hacernos a la idea, que sube la marea, y ésto no da más de sí" Aquesta cosa ha acabat tan absurdament com va començar i amb un mutis estrany i inqualificable -com de costum- per part dels factors. Absurdament, coincidint i recomfortat amb l'últim comentari -Quim- que li "saltaven les llàgrimes", de risa suposo. I és per ell que no sé si esborraré el post anterior i els 80 i escaig comentaris: dependrà de la demanda.

Després del merder un repòs i escriure el proper post que serà una pregunta heterodoxa, per alguns pèrfida, valenta segur, que té  relació amb l'última -no sé perquè penso que podria haver desencadenat el tifó-, i que cap d'aquests intel.lectuals nostrats, a sou del règim o sense, no s'han plantejat ni analitzat. De fet només plantegen les obvietats de sempre; de fet, i a diferència de França per exemple els debats importants aquí son inexistents o de vol gallinaci.

Ai, a veure si ho acabo d'adobar...

"Les tortugues i "el bloguero loquero"

He optat per anar finiquitant ja l'assumpte, i en aquest post només intervindrè si hi ha alguna "informació" rellevant. Borjas, en tot cas no llegeixis els comentaris i menys contestis! i així evitaríem la palinòdia.

Si els intervinents  no aporten res de nou seria el moment d'apuntar conclusions. Uns dies al balneari i tornem-hi.


(No sé si sou bloggers o no els nicks aquests, però si sou bloggers, caram com s'han manifestat les animadversions! -tan callades fins aquí)

Si encara penjo aquest és per la curiositat de veure si hi ha algun The end espectacular -i feliç, vull dir-

El blog de les tortugues calentes

Nota pel lector nou: aquest post indaga sobre la identitat d'un escriptor reconegut que ronda uns quants blogs, entre ells aquest, sota el nom de Una luna rara. I  molts altres inefables misteris, amanits amb els condiments més exòtics.

El tema i comentaris del passat post ja ha quedat prou aigualit i dispers  en el marasme del guirigai del "cluster", així que de moment faig aquest impass i obro post, d'nterès metablogaire, com a continuació dels comentaris extratemàtics.