17 d’octubre del 2011

Viatge a les Açores i coses del país -3- Més coses i turisme a S. Miguel i Ribeira Grande

Coses des de San Miquel

San Miguel és la Illa Verda, per les seves praderies. També la més gran i poblada. Capital Ponta Delgada, ciutat aquesta ja d'una certa envergadura on calen més estones per a recórrer i gaudir els carrers i places, d'un encant pausat i antic.

El personal d'hosteleria i l'hosteleria en si, tenen un nivell molt baix. Darrera la recepció dels hotels ens hi trobàrem senyores, molt simpàtiques, però amb el tarannà de dones de feines menys delicades. No tenien cap informació de restauració, festes ni horaris. Lo que si van saber dir-nos fou el nom de la planta que cada nit envaïa el carrer amb un perfum intens. Eren les bouganvillees, que aquí agafen volum de gran arbre. Llegeixo que la collita de blat de moro s'ha reduït a la meitat per la sequera.

Com no podia ser d'altra manera, a Ponta Delgada, com a ciutat i turística, per primera vegada mengem malament, després de més de mig hora d'espera, "a lo guiri". No aneu a aquells restaurants amb terrasses tipus llotja al llarg del carrer principal del port. Després vivim la "nit açoriana". A una plaça plena de gent, amb quiosc i cadires i una graderia escalinata ens aposentem per escoltar un imitador de Michael Bubblée, amb play-back orquestral. Bon show. El cantant també cantava entre el públic. Uns italians -mafiosos?- fent ostentació de calers, donaren propina al cantant. A mi em va "esbroncar" per no aplaudir al presentar My way, homenatge a Sinatra -no ho vaig fer per lo poc original de la tria.

Sete cidades

La gran atracció de l'illa  és la caldera de 110 km quadrats que conté al seu sí la parròquia i la lagoa Verda i la Blava. La postal típica de les Açores. Des del mirador el paisatge és únic, originalíssim. Un poble i dos llacs a dins un "forat" volcànic. Un noi d'una de les quatre paradetes ens explica que el gran hotel abandonat que hi ha al mirador  va ser construït-hi per Bahreinís, amb mires als moros rics. Però no va sortir bé, per lo aïllat del lloc.  Tot baixant cap el poble vaig pensar entrar-hi però ja no teniem arcén per parar. El poble -dins el grandiós forat- és planíssim. Anem a fer picnic al llac enclotat. Hi havia dos o tres grupets de persones en aquella ampla i "despejada" zona del llac. Poca però massa gent encara, per aquella hora d'havent dinat. Els nens  d'aquells dues famílies no sabien jugar sense cridar ni banyar-se sense xisclar. Era la mediterrenaïtat al mig de l'Atlàntic.El descans fou difícil.

Furnas i el cozido


Furnas Zona de fumaroles. El fum i vapor que surt de les escletxes, de les entranyes de la terra  enterboleix, empudeix i escalfa el lloc. La particularitat d'aquesta zona és que aprofitant la calor del terra,  les famílies i restaurants  col·loquen dins uns forats unes grans olles plenes de carn i vegetals que després de tapats amb terra queda cuits en 5 hores. Les famílies ho mengen a l'àrea de pícnic. El turista ho pot encarregar allà mateix al representant dels restaurants del poble. Sense encarregar-ho vàrem poder-ho menjar a un restaurant de sota. Mestressa abúlica, restaurant gelat i buit després que marxés un gai saxó solitari que escrivia. La carn era autèntica i gustosa. La majoria és de vaca, que n'hi ha pels descosits. Trobem un parell de famílies pijes de Barcelona amb una munió de canalla. Tibats i guardant distàncies, suposo que snobs.

Coses a Ribeira Grande

30.000 habitants i primer establiment colonial. Platja d'onades immenses i amb una sorra negra quasi en ebullició. No és país de banys, no. Descansem en una placeta ombrejada i "tova" abans de dinar Mig despertem un home que està ajagut a dins el seu carretó-parada. Li comprem unes patates de les d'abans per mig euro i tramussos, cosa que la Neus no havia menjat mai i li agradà força. Li va fer gràcia la traducció espanyola de tramuç, com n'hi va fer el poble veí de Povoaçao, que no ve de pavo asado ni de pobo -pop- asado. Vol dir població.

Entrem a un restaurant recomanat per un vilatà on ens trobem amb una celebració col.lectiva. És tradició reunir els batejats de l'any. 25 Parelles, mudades, amb aquell estil d'abans. Només hi havia lloc al costat d'una parella, d'edat ja madura i que va acceptar encantada. Ell policia i ella bancària. Els van servir primer i ens van convidar a tastar el seu -abundós- menjar. Sabérem dels problemes que també els hi causa la immigració, sobretot ucraniana. I recordaren que fa quatre dies ningú tancava la porta. I ens explicaren altres coses que si fos cronista professional, com l'Espinàs, hagués apuntat o recordat -i escrit amb més cura. Ja amb més confiança ens digueren que eren carismàtics -moviment catòlic- i que havien estat a molts llocs del món gràcies a això. En una ocasió, tot lloant una cosa, veig que ell s'estira l'orella. Potser perquè és on es pengen les arracades, per un instant em va venir al cap la sospita que pensa el lector. El cas és que tibar l'orella per sota és signe de gran aprovació.  Al acomiadar-se, efusivament, van dir que "poder haver compartit el dinar amb nosaltres havia estat un regal". És suposable que a causa de l'aïllament, intimar amb estrangers els va fer goig.

Primer apunt del caràcter portuguès


A Ribeira hi ha piscines-piscines -no roques amb ciment- davant les quals trobem la primera imatge de "modernitat": la de nois de la vila a qui la Neus va donar l'apel.latiu de Ronaldos -pel Cristiano. Imatge una mica macarrista, però sense aquell punt de malícia dels macarres poligoners del continent. És un tret portugués, tal com ho és -diuen- la seva tristesa. Sobre la idiosincràssia del país en parlarem amb més profunditat. Ara només dic però que la tristesa del portugués és especial. I certament sembla que s'hi trobin bé amb ella, una cosa indefinible, d'introspecció melàngica potser. Es habitual la visió d'homes drets, arrepenjats o asseguts mirant cap el mar, o asseguts pensatius a les places. No seré jo qui pugui desxifrar el seus sentiments profunds, el misteri d'aquest tret identificatori del portuguès, ni saber en quina mesura els pot compartir, sentir algú que no sigui portuguès.  Relato un cas ben especial -o no:  la lentitud del pas havent dinat va fer possible que m'adonés -tot passant passejant- del bust d'un home palplantat darrera una finestreta en una paret gruixuda. Donat la manca d'angle de visió el seguiment que podia fer l'home de qui passava per davant la finestra era d'uns dos segons. La gent que circulava era escassíssima. L'home mirava o simplement estava, era allà, com l'home estàtic del Pau Riba?

El misteri de Rabo de Peixe.


Per la tarda anàrem a prendre un bany a on s'estila a les Açores: a les "piscines naturals" de roca, però amb ciment afegit. Direcció a Calheta ens trobem una corrua de carros i vehicles al mig del sol en una carretera solitària. Gent i tractors estaven guarnits amb escenes diverses. Un espectacle ple de color i ingenuïtat. Unes noies venien pastissos casolans. Era per a recaptar per a nosa Igreja -totes les celebracions giren entorn la religió. Valien un euro i vaig dir: dos euros. Parats que els donés dos euros em van donar però només un pastís. Devien comptar que era una aportació extra A vegades em semblava que aquí raonen una mica diferent.

Camí a les "piscines" de Calheta comencem a veure coses més curioses encara... (continuarà)

Volia acabar el capítol coincidint amb l'estança a Ponta Delgada, peró ja s'allargat massa el text i potser a algú atraparé amb el vell truc del continuarà, amb algunes coses més de la capital i aeroport.

10 comentaris:

La Sombra ha dit...

Home Criteri, aquestes cròniques són potser des que et llegeix-ho de lo millor que has escrit. ¡Endavant i coratge!

La Sombra ha dit...

Tot i que discrepo d'alguns punts, ja et diré quins.
Pensa com el Noctas: Ladran, luego cabalgamos.
¡Ets el millor!

Anònim ha dit...

Un intento muy bonito de crear un modelo literario a lo Joyce, me ha parecido con una ligera remembranza dublinesa. Al final no se sabe exactamente lo que quieres decir. Embrollas ficticiamente aspectos etnológicos comparables a tu terruño como idílico eden, y en esa tesitura pretendes abarcar sin conseguirlo, el entramado de una diletante figura teorética como explicación final de esa "arcadia" feliz.

Maspons ha dit...

Sombra: ??!?#?

Anònim: Potser intueixes alguna cosa, sí, quan dius que no se sap lo que vull dir, però la qüestió és per què "dic". Ho tenia escrit i plantejat al darrer paràgraf de les cróniques (en queden alguns capítols).
Lo que m'ha costat d'entendre és lo de la "diletant figura teorètica".

Anònim ha dit...

Diletante planero y dilecto balmesiano.

De los ciento y pico capítulos del Quijote, hay algunos sublimes, otros rellenadores y otros flojitos. En tu caso espero que sea una creación crítica y sostenible de esa ambientación iconoclástica de lo medioambiental óptimamente correcto. ¿Cuanto azufre (S) y demás gases y detritus están emergiendo en El hierro, ensuciando, polucionando y dejando el ambiento un tanto pútrido?

Y seguro que la culpa del nacimiento del nuevo cráter la tiene el Prestige y los adláteres y nefastos políticos del momento.

En tu mundo idílico, bucólico, pastoril y pagesiano, seguro que estas "cositas" no tienen cabida. Son erratas minutas que no interfieren para nada en el desenlace calenturiento preprogramado ya por el calentó logo de turno.

Al final volveremos todos (los que queden), a vivir como hace 100 añitos, sin casi nada los pobres, y con toda la comodidad los hacendados.

Eso si es justicia, el pages a su pagesia y vivir del destrozo de sus riñones y su poca condición social, y el Sr. Hacendado como siempre viviendo de las rentas de "sus" muy felices y bucólicos alparceros.

Vivan las "caenas", así no tendremos que tener responsabilidades ya que el "el amo" piensa y sufre por nosotros.

Arribas "las colonias", 14 horas diarias sin descanso semanal sin vacaciones, pero eso si, todos muy contentos. ¿¿¿¿¿xxxxxx????.

Un mundo pasado llenos de glorificación en el que cada uno mostraba su realidad y la utopía florecía por doquier.

Balmes tuvo enfrentamientos con su jerarquía por asuntos de justicia agraria, le llamaron la atención y desde entonces solo hizo observaciones teóricas y leídas entre líneas para no molestar a la Jefatura Eclesial del momento.

Pla era un enemigo acérrimo de la injusticia acomodada pero no de los jueces justos.

Maspons ha dit...

Anònimo no tan anònimo : Respecto a tu pregunta de ¿Cuanto azufre (S) y demás gases y detritus están emergiendo en El hierro, ensuciando, polucionando y dejando el ambiento un tanto pútrido? responc: En comparació només amb el verí dels cotxes, misèria absoluta. Pel demés em costa trobar el fil de relació del que has escrit amb el que he escrit i de lo que he escrit.

Anònim ha dit...

A ver Balmesiano Criteri y emulgente Planero. Hay una crítica subyacente dentro del esquema lineal y las entrelineas del texto. Tienes que aceptar la dicotoía del elemento surrealista (muy propio de ti), y el análisis paralelo y triparalelo para que tus escritos tengan trascedencia y elementos de índole pletórica en su combinación verbal.

Muestras unas vivencias metodistas y de alcance etnológico, pero tal reflejo analítico se vierte en una imagen semitraslúcida y algo borrosa al pasarla por el tamiz de tu capacidad literaria (QUE ES MUCHA). pero claro, está un tanto desbarrada por el tenor idiomático y la ausencia de sinónimos mas mundialistas y menos endogámicos.

Felicidades Pla-nero Criteri. Estas acercandote al puntilloso estilo Azoriniano - Azorin-. Cuyo ojo avisor paa el detalle era inconmensurable y adjuntado a la proeza inacabable de las largas disquisiciones Pla - neras.

Tienes en mi un dilecto seguidor.

Anònim ha dit...

A ver, el planeta no sólo es para el estupido homo sapiens sapiens. Todo lo que hay en la tierra es de la tierra. En la tierra está todo, ya sea puro, impuro, pero es de la tierra.

Si por convencionalismos de "vida útil" creemos que no debemos impurificar, es un error. Porque otras formas de vida si viven. El palneta se limpiará solo. Y con su limpieza nos arrastrará a todos. Y entonces que pasará.

En fin, cuando estallemos (algún día), de que nos habrá servido tanto sufrimiento y tonterias. Este planetillo quedará en nada por mucho que hagamos.

Maspons ha dit...

Ja et contestaré, però posa UN NICK, que em sembla que més o menys tothom ja t'ha calao:)

Un dels escrits ok, l'altre ko.

Maspons ha dit...

Veig que els comentaris versen més sobre aspectes col.laterals. Així va bé si així us sembla.

Anònimo ,dues coses certíssimes en lo que dius: "hay una crítica subyacente..." Ahà!No oblidis que sóc el Criteri de la xarxa i el Criticaire -en l'altre blog mig oblidat que tinc. L'arrel de les dues paraules és "crítica". "Puntilloso". Sí senyor, ser, fins i tot en excés primmirat és un dels defectes que ha de tenir un escriptor o escriptoret.

Segon coment

tot i que no té res a veure amb la qüestió - NO US HI ACOSTUMEU, que NO sortiran publicats, excepte si són una citació breu- et diré que sóc incapaç i impotent per a dir res contra les manifestacions que neguen el canvi climàtic i el drama ecològic. Per a mi el primer problema planetari i per tu i la majoria ni existeix. Què voleu que respongui... Ja us ho trobareu.