Que estúpids som els humans

Els que em llegiu ja podeu suposar que el que em tenia més amoïnat últimament era la manca de pluja i la visió dantesca de boscos i rius amb la sequera.

Ahir,  al començar a ploure -després de mesos sense fer-ho- estava amb algunes decenes de persones a fora, que restaven al.lienes, indiferents,  com vegetals, al fet. És més, alguns protestaven perquè plovia. Que estúpids som els humans. Lo que era un moment de joia esperat per mi de setmanes, esdevenia amb la més absoluta indiferència d'aquella gent i fins i tot amb fàstic per alguns.

Aforisme: Després de dos mesos sense caure una gota molta gent sent ploure com si sentís ploure.

Catalans. Ibèrics? centreeuropeus?

Anna Gallès diu: "deixaré de ser espanyola però mai de ser ibèrica". És un pensament que també sempre m'ha acompanyat, però al qual he afegit amb el temps algunes reflexions i dades. Un gran tema, fins i tot debat.

No he descobert prou plausiblement com i què som fins llegir Rudolf Llorens i Gaziel. No sé quin, deia que Catalunya bàsicament es constituí per gent del nord, que com esquitxos d'onades tranquiles anaven atravessant el Pirineu escampant poc a poc població provinent de l'altra banda, com escorrialles que sobreeixien d'un mar europeu. Mantenien ells que és per això, que a diferència de les altres comunitats que sempe han mirat a Madrid, els catalans sempre hem mirat al nord, a París. Com instint atàvic, com a reducte del nord que som, intentant retrobar-nos en els nostres orígens. Plausible. No podem però negar la nostra condició -al menys geogràfica- d'ibèrics.Però quins trets en tenim? Com ens hauria influit el caràcter peninsular? Què i quan tenim de cadascú?

Suposo que l'assumpte és més extens; més obert, per a qui en sàpiga més que nosaltres.

CATALUNYA JA ÉS INDEPENDENT...ISTA. Apunts breus a tall de primer manifest

 Post del que n'ha sortit publicada la part central al CONTRAPUNT V.O.

Un col.lega blogaire -no massa modest- es defineix com una persona que té la desgracia "d'adonar-se de les coses deu minuts abans que els altres". Mal m'està dir-ho, però això que avui és un clam jo sóc dels que -postergats-ho manteníem amb lletra i música, fa més de trenta anys -els mateixos que fa que molts ja també avisàvem de la insostenibilitat del sistema industrial-consumista. 

Ara que Catalunya ja és independentista, deixo per sempre la reivindicació. Em tornaré a avançar i des d'ara centraré els esforços en consolidar i marcar pautes per a fer possible el somni d'una Catalunya lliure, justa, culta i feliç, al costat dels altres països de cultura catalana.  Potser no us sembla prou garantia però us demano  que reflexioneu aquest compendi de noves idees per a nous temps.

 APUNTS PER A LA NOVA ETAPA (1)

1 Primer objectiu. Condició sine qua non: només aconseguirem una independència en plenitud si sabem explicar la nostra causa a la minvant però extensa capa de ciutadans d'origen forà que l'entén erradament.

2 Explicarem als a dalt esmentats i a Espanya -i a França-   que en el fons de la nostra reivindicació no hi ha cap esperit de menyspreu   ni rebuig. No som antiespanyols de la mateixa manera que tampoc antifrancesos.

3 Dir-los que l'espanyol i la seva cultura continuaran essent un valuós patrimoni cultural afegit i que ens agradaria que fos recíproc. Ensabonant si cal.

4 Encarir que ens escoltin. Que pensin que els pobles i els homes només poden SER -plenament- si són lliures.

5 I pel que ens toca a nosaltres.  Haurem d'aprofitar, quan un dia o altre tinguem les claus de casa nostra i els duros, per a construir quelcom millor, fer neteja i mantenir la casa endreçada, sana, on es valori l'enaltiment de la cultura i l'esperit. I bo i amb la cara neta projectar-nos al món i contribuir a fer-lo millor. Aquesta és la resposta a La independència per a què?

6 El punt anterior només serà possible si fem una autocrítica ferotge dels nostres vicis i misèries, els que ens han acompanyat quasi sempre. Qui hagi llegit Gaziel i Rudolf Llorens sabrà exactament que vol dir això. D'altra banda hem de mantenir l'orgull de ser nosaltres mateixos i de les nostres glòries. Autoestima. Tinguérem el primer parlament i la primera ONU del món, descobrírem Amèrica i l'allioli, i la Coca-cola, etc

7 En una Catalunya sobirana tot el que fem i desfem serà sota la nostra responsabilitat. Això ens exigirà un plus d'excel.lència per a mantenir ben amunt el prestigi i el nom -sagrat per a molts- de Catalunya.

8 "La nostra pàtria és tan petita que la somio sencera". No oblidem que som Països Catalans. Fomentem-ne la comunicació.

9  Que la Diada del 2012 no sigui flamarada sinó espurna. El president que aconsegueixi proclamar la independència tindrà un lloc de glòria a la història.

10 Compte! Un bon procés emancipatiu cal desemvolupar-lo amb tota la diplomàcia, serenor i finezza política que els catalans no han sabut emprar en tota la seva història. Ja hagi estat per arrauxament, bona fe, ineptitud negociatòria o prudència covarda. Vet aquí el problema.

I un apunt final

Qui posi el seu granet de sorra -anar a la Diada n'era un- tindrà l'orgull de merèixer ser anomenat home digne i bon català. Qui posi pals a les rodes arrossegarà la seva vergonya durant generacions. I si és polític, a sobre, el seu nom figurarà un dia a les pàgines negres de la nostra història. La història de les nacions sempre ha funcionat així. Hi sou a temps. Perquè  no hi haurà marxa enrrera.

Esclaus de ningú, germans de tothom!

Visca Catalunya! -  essencialment la tradicional. D'això més endavant caldrà parlar-ne.


Proposo per funcionalitat, dir-ne del nostre objectiu: Dia I  (de independència)

DIGNITAT NACIONAL & REGENERACIÓ- política, moral, espiritual i intel.lectual - TOTHOM a Can Fanga!

Aquest lema hauria de ser la crossa del lema principal de la marxa de  la Diada.

Es veu últimament bastant sovint  la prevenció de molts ciutadans davant el panorama d'una Catalunya independent governada per la mateixa casta i premises polítiques. Jo vaig més enllà i també  faig palesa la nostra mediocritat i la necessitat de fer autocrítica dels nostres defectes i vicis per a construir un millor país, en l'àmbit polític, però també espiritual i intel.lectual. D'aquí que parli de regeneració.

Sé de gent que no hagués pensat mai que aniria a una marxa per la independència. No m'agraden les munions però vull ser-hi . Ara és una bona hora, catalans. I l'endemà, i l'altre, a continuar la brega.

Els catalans hem de ser-hi per dignitat nacional i uns i altres per justícia.

Porteu pancartes i cartells en anglès!  Si en veieu un  que posa We want to be -a una cara- és el d'en Criteri.


Exultant i exaltant -i si no no t'ammïnis- http://www.youtube.com/watch?v=muTMLuGWrp8


Als nous lectors que em llegeixin perquè han vist el blog al cartell de la marxa, els emplaço al pròxim post on intentaré explicar les quatre coses que Catalunya haurà de tenir present a partir d'ara.

A la intel.ligència de Solidaritat Independentista s'hi oposa l'estupidesa de CUP. Les tàctiques dels jueus. Mango

El contingut del llibre -essencial- del que avisava que en faria aviat una resenya- és precisament justa la fusta oportuna on trobareu la explicació de la postura de C.U.P de no secundar la marxa d'ANC d'aquesta Diada. Diuen que és perquè hom no contempla la "Qüestió social". S'ha de ser...

No crec possible tanta miopía política. Estic arribant a la conclusió que la CUP està formada  per gent a qui la llibertat de Catalunya els importa relativament  i quintacolumnistes a qui els importa un rave..

Ara que -sinó Catalunya els catalanistes- semblàvem anar a una, va i surten els...flautaquissos

Soposo que escric això  perquè no us desenganyeu, ni perdeu la paciència amb aquest país.

Els jueus són molt putes 

Des d'aquí demanava que en l'esprint final antieurovegas esprintéssim -potser els hi ha arribat:). El cas és que podria ser, podria ser -els jueus són més llestos que nosaltres- que el fet que  tothom canti Madrid com a guanyador podria ser una maniobra per dissipar l'oposició catalana, D'acord que la suposició és agossarada, però mira que si fos veritat...Diuen que el lobby jueu català, encapçalat per Mango està intervenint molt. És clar que també hi ha el lobby madrileny.

Per cert, Mango a Lliça -es veu desde l'autovia a Vic-, amb el recolzament de  politicots catalans mateixos, ha fet una massacre natural terrible de centenars d'hectàreas de lo poc verd que quedava del nostre meravellós Vallés. Hi ha moments que la ironia i la mansuetud que vull i busco no poden contra la justa rauxa que com a català m'encén i no puc sinó estendre el meu dit acusador i dir-los que són  pitjor que les feres salvatges a part d'uns solemnes cretins. I a més, com digué Forges, les meteria un capón!

Sobre les nostres vergonyes, indignitats, pors i incompetències.

Tot i que sembla que Eurovegas anirà a Madrid no podem badar ni un moment. Esperem tenir aquesta sort. I que Eurovegas a Madrid esdevingui un pol que atregui a molts residents a Catalunya no autòctons, cosa que "esponjaria" el país. A més a més.

Ara que s'està a punt de decidir TOTS -els homes de bé- hem d'empènyer -cap a Madrid. El Sr. Más i tots els que recolzen aquestà infàmia sinistra estaran de sort si no es fa al nostre delta. S'estalviaran així l'oprobi i la vergonya que acompanyaria per sempre les seves persones per aquest  error, miopía històrica  que canviaria Catalunya per sempre. Tard o d'hora haurien de respondre davant la seva consciència i la història d'aquesta malvestat. El M. H. Más -i tants més- acabaria la seva carrera fent esforços desesperats per reengraciar-se amb el seu poble de la mateixa manera que ho fa Pujol per tants anys d'abaixar el cap -tot recollint engrunes-Tites, tites... Les mateixes engrunes que deixaria Eurovegas a canvi de vendre-n's una altra vegada més.

Els nostres presidents, tots, lògicament volen passar a la història, però inexplicablement ignoren, que ningú ho fa per haver fet quatre autopistes -de pagament a sobre!- o polígonos industrials. A les planes d'or de la història hi passen els governants, que en temps difícils, d'opressió o d'indignitat nacional saben conduir el seu poble, de manera pacífica, a la seva emancipació  (de gestionar l'economia, qualsevol pagès com jo, primmirat amb els calers, ho faria molt millor. Cap mèrit. )

Pròximament: 

- Inici de les cròniques del viatge d'aquest estiu.

- Resenya d'un llibre que acabo de llegir i que m'ha frapat com pocs. De gran lucidesa, gràcia i informació, de conclusions òbvies  que ningú havia sabut extreure. Un gaudi intel.lectual i cultural a cada plana. Aquest llibre, aquest autor, és una demostració immisericorde del fet inextricable que els millors, els bons no sempre són reconeguts com cal, fins i tot sovint són desconeguts. Com aquest.

Dignitat nacional. El problema.

- l'Assemblea Nacional Catalana de Mollet ja ha començat a mobilitzar-se per a la Diada tot posant autocars a disposició dels patriotes, dels nacionalistes, i en general de la gent amb un mínim de seny i dignitat, i disponibilitat, per anar a la històrica -segur- Diada d'aquest any. Ningú a casa! 

Circula un correu que diu que si som 100.000 allà es fotaran un fart de riure, tal i tal, i si som 3 o 4 milions -no recordo- Catalunya seria lliure demaà mateix. Compte, no em mamo el dit, i sé que apart d'exigir diginitat nacional a la ciutadania hem de demanar una regeneració política nacional -i intel.lectual, moral i espiritual- ja que la nostra classe política no és tampoc per tirar coets. Ni potser avui nosaltres com a poble.

- Al darrer post parlàvem de la gran solució al gran problema de l'atur, la feina, és a dir, de la renda de cadascú. L'altre gran problema és l'espoli nacional-siguem optimistes i pensem que invertiríem amb una mica de cap el capital que ara paguem a l'estat, que aníriem millor. Però ara torno a incidir, en aquestes jornades de calor i sequera infernal, ara que percebem diàfanament que l'aigua ho és tot, que sense ella i una natura harmònica no som res, torno a cridar fermament que la qüestió de l'espoli,  les llibertats nacionals, i els afers econòmics són absolutament intranscendents davant la magnitud dels problemes causats quan la natura que no ens és al.liada i encara més quan som nosaltres qui hem trencat aquesta al.liança.

L'ÚNICA SORTIDA POSSIBLE A LA "CRISI'.

Com que no hi ha massa ganes d'escriure ni de llegir, deixo això uns quants dies, amb la estúpida esperança que serveixi de res o fins i tot que sigui poc o molt compartit.

 

L'ÚNICA MESURA QUE POT EVITAR UN DALTABAIX ÉS REDUIR LA JORNADA LABORAL.

Cal que ho raoni? No. En tot cas qui ho ha de raonar és aquell que no hi estigui d'acord. És l'única mesura i el temps ho demostrarà. Lo demés són al.lucinacions i ilusions fruit de la mandra de pensar.

Hi podem donar-hi totes les voltes que volgueu a la qüestió.

Ah, ja sé que tot plegat  és obvi i perdoneu-me als que així ho penseu..

Si escric majúscules no es per cridar sinó perquè ho considero un lema, o proclama.

Viatge a les Açores i coses del país. Cap. 9. El futur és portugués i reflexions de l'escriuredor.

La teoria peregrina. El futur "és" portuguès. 

El futur de la persona, que és la maduresa i vellesa, té uns trets particulars, que penso que cada dia seran més semblants a l'etapa de maduresa de la humanitat -amb la "crisi" posant les coses als seu lloc. Són els mateixos trets del caràcter portuguès: gaudi dels petits plaers, menjar poc -i treballar menys- i païr bé, calma i tranquilitat. Brots d'irritabilitat típics de l'edat, sentimentalisme -la saudade- i la nostàlgia de temps pasats -tal com els portuguesos enyoren l'era dels descobriments, malenconia. O sia, finiquitada la societat del desfici consumista i amb el relativisme en qüestió, que podríem comparar-ho a la disbauxa juvenil, s'apropa un futur   inevitablement serà més pausat, més donat als sentiments i a la senzillesa, més madur, en definitiva, més portuguès.  No sé si s'ha entès. En definitiva, menys conya amb els portuguesos.
  

Reflexió de l'escriuredor

És la meva crònica viatgera més llarga. Suposo que es perquè m'hi he trobat còmode parlant d'aquests pintorescos, senzills però complicats, tristos, bons jans veïns -excepte Mourinho, que deu ser perquè és més "mouro" que portuguès. Com sempre amb la gossadia de parlar generalitzant, després només d'una breu estada. Tinc però la sensació que no m'allunyo massa de la realitat. Em serveixo a més d'algunes lectures de les que crec que extrec lo fonamental i útil.

I ha estat quasi a l'acabar que m'adono que potser caldria reflexionar sobre quina necessitat, quina raó hi ha per a emprar el meu temps redactant això. Deixant la resposta per un altre dia, esmento si més no la satisfacció  de poder haver estat útil i amè a alguns i -sense falsa modèstia- de ser probablement un dels pocs extrangers que han escrit alguna cosa amb intent de rigor sobre les Açores i Portugal.  Amb el recolzament d'interessants comentaris vostres. Suposo que hi haurà algun referent o alguna altra crònica que intenti transmetre l'esperit d'aquesta terra açoriana, última europea i de Portugal en general. Si algú en troba alguna ja ens ho farà saber.

Bon profit doncs a qui hagi arribat fins i gràcies per les aportacions. De ben segur poquets sabran tant de les Açores i Portugal  ;)

Nota.  

Després d'haver penjat el darrer capítol lus, ja puc fer la meva migració anual. Demà mateix. No sé si val la pena escriure ni si n'escriure res, però us ben asseguro que el lloc on vaig ha de donar per mil moments memorables.

Bones vacances i fins la tornada.

Demano perdó. Sí, hi ha crisi s

Jo que me les donava al post anterior de ser més rigorós que ningú en l'anàlisi d'un aspecte de la situació actual veig que també he errat.

Venia mantenint que no hi havia crisi i errava. No hi ha crisi, hi ha crisis. Crisi de valors, d'espiritualitat, de justícia i sobretot de intel.ligència.  Ara bé, mantinc que no hi ha crisi de bens materials, més aviat diria que hi ha un problema de sobreproducció. Això podria etiquetar-ho com a teoria peregrina.

Sóc l'únic europeu que no protesta per les retallades? Dono per inaugurat l'inici de la "crisi' .

Protestar, recriminar les retallades és com si un nen es clavés un vidre al pati per anar descalç i la mare l'esbronqués per haver-se clavat el vidre en lloc d'esbroncar-lo per anar descalç.

Protesto és clar, però la meva protesta i indignació no és per les retallades, sinó pels sous, prebendes i incompetència de polítics i manegadors del cotarro. Les retallades són la conseqüencia! no la causa.

Em preocupa que la meva lògica no sigui compartida. Que hi diria Balmes? 

En aquest escrit si que  m'agradaria i agrairia encara més que hi hagués més prodigalitat de comentaris on hom em digués si veig garses per perdius , tractant-se d'una cosa en la que em quedo sol -bé, tampoc no és la única- i que crec fonamental per a un debat rigorós.

Dono per inaugurat l'inici de la "crisi'

Després de les mesures ecònomiques darreres em penso que ja puc treure un palet de les cometes amb les que escrivia crisi.

Potser trigo uns dies a contestar els comentaris.

Relat del delicte del que fou víctima.

Fa uns mesos vam ser víctimes d'uns fets que ara faig que siguin coneguts.
 
Carta adreçada -en calent i amb santa indignació- als partits de Mollet. En van contestar DOS. No  sé si els va agradar. Publicada al Contrapunt.

Ens adreçem a vosaltres com a representants de la ciutadania per a exposar-vos una situació angoixant que hem viscut per mor de la legislació i també per a efectuar unes sol.licituds.

Teníem un pis llogat quina arrendàtaria -immigrant-  rellogava habitacions i que va rescindir el contracte -després d'uns mesos sense pagar el lloguer. Però un home i una parella rellogada es van quedar al pis sense voler marxar. La persona instigadora tenia el cervell capgirat per la cocaïna i els altres en vies de tenir-li. 

Actuant judicialment, la resolució era llarga i costosa, per la qual cosa ens vàrem haver de sotmetre-n's a l'extorsió de l'individu protagonista, donar-li una bona quantitat euros i les gràcies a Déu per solventar "ràpid" el problema i no haver d'acudir a la justícia, cosa ben trista.

Als Mossos d'Esquadra ens informàren que en aquests casos els delinqüents tenien tots els drets -cosa que ja sabíem, però no fins al punt que ens digueren: si denunciàvem que estaven robant el pis ens podrien denunciar per denúncia falsa; si canviàvem el pany també i si hi entràvem també. La nostra policia nacional va alegar que ells no podien entrar al pis ni identificar al delinquent  encara que els acompanyéssim-teníem una altra clau. Així mateix, les forces de l'ordre, tot i sabem de quin element parlàvem, ens van negar amablement a donar-nos les seves dades personals, si tenia antecendents, si era perillós -que ho és- etc. Ens informaren
del desempar legal dels propietaris, cosa que ens va ajudar a decidirnos a cedir al xantatge -junt a la perillositat de l'individu ocupant.

No sé si el vostre partit i la classe política en general és conscient del què aquest fet representa: destrueix la convivència; genera encara més dscrèdit cap a la classe política i sobre tot als legisladors; afecta la salud física i psíquica de l'afectat; por pel perill de la integritat física pròpia -o no- davant la violència verbal i amenaces dels delinqüents i por al robatori o atemptats a l'habitatge. Nogensmenys haver-nos de sentir que "això amb Franco no passava"...i haver de callar.Total, impotència, frustràció, sensació de desempar i tristor.

Em descuidava els perjudicis econòmics, que són potser però la part menys important, així com el panorama de destrosses i brutícia, que va provocar una plaga d'insectes a tot el bloc.

Voldríem demanar que el vostre partit proposés una modificació de la llei que correspongui, a l'estil europeu: 4 dies pel desallotjament i càstig exemplar pels delinqüents.

I si fos possible, una contesta, tant en el sentit del compromís de treballar en el tema, haver recullit i compartit el nostre neguit o bé si és al contrari, explicant-nos el perquè d'aquestes lleis que tothom diria que afavoreixen el delinqüent i per tant la delinqüencia! Crec un dret del ciutadà recabar explicacions d'allò que constitueix el nostre marc legal.
 Intentarem positivar i aprendre d'aquesta experiència. Gràcies a l'avançada i rebeu una cordial salutació.


Em vaig quedar amb ganes de dir-los hi que són  incompetents en aplicar l'ordre i la justícia en aquests casos però encara més pel que fa al control del tràfic de drogues. Cal dir que el principal protagonista no era pas d'extracció familiar marginal, fou la droga la que l'ha convertit en una desferra.

Viatge a les Açores i coses del país. Cap. 8. Els catalans i els portuguesos. El portuguès i el català. Molt curioses i inèdites similituds.

El portuguès i el català

Enyoro sentir el portuguès. Quina llengua més especial, i més per un català -o menys, per les similituds.  Diuen que és l'espanyol malparlat. Fonèticament és fals de tota falsedat,, tot i que més cert pel que fa al lèxic:  gaviota-gaivota, caperuza-carapuça, etc Els mateixos portuguesos diuen que tenen una llengua traiçoeira. Per un castellanoparlant és fins i tot una llengua inabastable de pronunciar. Hi ha qui diu que és un idioma que navega entre consonants.O sigui que és més que un castellà mal parlat. Els molesta bastant que -a diferència d'ells amb el castellà- els veïns peninsulars passin del portuguès. Els portuguesos troben un especial plaer en la inextricabilitat de la seva llengua, tot i que comparada amb l'anglès jo no li trobo tant, tot i les singularitats f. La pronunciació si qonètiques. Tenim la gran mania de pronunciar el portuguès a la castellana, És a la catalana, a la manera d'Olot i Osona! No sé que n'he fet d'un llistat de paraules que no tenen res  veure amb el castellà i eren calcades al català. Els refot que els veïns castellans no facin la mínima intenció d'aprendre un borrall de portuguès però a l'hora els diverteix que els costi tant dir bé una sola paraula.

Els catalans i els portuguesos

Abans parlaré de les portugueses. Vaig llegir que és habitual a Europa que quan s'hi refereixen hi ha qui ho fa estenent el dit index sota el nas -bigoti. Injust, tot i que és cert que no són exemple de sex appeal. En això s'assemblen a la  catalana, amb qui comparteix també un dels seus millors atributs: una magnífica i timbrada veu. Teoria particular però comprovada. A mesura que hi ha més dones que fumen aquest do de la cristal.lina veu es va reduint.Em van semblar molt tímides, discretes, honrades, agradables.
  

Similituds catalano-portugueses.

Gosaria dir -teoria peregrina- que si a un català li treus les ganes de treballar s'acosta molt a un  portuguès.

Ara es moda relativitzar les identitats nacionals i dir que tots els homes i cultures són igual. Certíssim que gratant molt, trobaríem un fons comú entre els humans, però abans d'arribar a aquest fons, quantes palades de tresors, misèries i especificitats diferents hauríem de treure? És el divers i ric mosaic de les cultures del món. La forta, sorprenent especificitat del caràcter portugués n'és una mostra que cada país és ell mateix.
 
  Hi ha una gran similitud fonètica entre el català central i el portuguès (No hi ha dues llengües que pronuncïin Purtugal). Les coincidències de vocabulari són extraordinàries. Si hi ha dos països on l'antagonisme sigui Castella són aquests. És innegable també que comparteixen coses amb la resta de la península: és un poble amb fama de noble però que com aquí es transforma quan es fa polític. Els seus governants -com els nostres- són un desastre. De sempre: : "fa vuit cents anys que el poble portuguès diu que "això no pot continuar així".

Espanya els ha estat un tap cap Europa. Això ha desemvolupat una idiosincràcia particular, un tancament en ells mateixos, un "entotsolament" i sobretot una manca d'autoconfiança. La preguiça -mandra- de la que en tenen fama i que no és més que la seva absoluta manca d'estímuls enfront els bens materials i galindaines consumistes, han fet de Portugal una rèmora econòmica per Europa però també... un país meravellós. Quan van arribar les carretades de calers d'Europa van restar desconcertats, no sabien que fer-ne. Fatal miratge. Endegaren també l'era del totxo i les infraestructures inútils. Després tornà el Portugal de sempre: el de menjar poc i pair bé.

Són considerats bona gent -menys el mouro Mourinho-, nobles i pacífics -la seva dictadura fou bastant tova i la seva única revolució fou més de flors que de bales. Però, compte! pocs pobles tenen homes tan braus i valents. Podíem comparar-ho amb el -antic- tarannà català: rauxa i seny. 

Valents, perquè?   Potser no heu vist els açorians corrent davant els toros. Els sanfermins -comparats- són un joc. Les trompades i vols metres enllà  són constants. Un espectacle terrorífic. I lo més gran: tot això provoca les riallades generals. Hi corren nens i grans. Fins i tot dones "de bon any", que impressionen per la seva sang freda i veure-les somriure davant el brau a mig metre embestint les quatre fustes de protecció al carrer. Algunes s'enduien lo seu. Més coneguts són els forcados: una fila de valents deixant-se literalment embestir per un  brau. En definitiva, compartim seny i rauxa. Rauxa que ens porta a ser matussers, a la manca de finezza i capacitat per a la diplomàcia. Podria reblar el clau amb l'exemple del hoquei: compartim la primacia mundial. Curiosísim la nostra vàlua per aquest esport, que en definitiva es compon de seny, de mantenir "l'equilibri" lliscant amb suavitat a l'hora que tot el cos i ànima està en absoluta tensió. O els castellers. No hi ha cap poble que hagi elevat de manera tan valenta i assenyada l'home tan amunt -físicament.

Trailer darrer capítol: El futur és portuguès. Reflexions de l'escriuredor.

El tub de dentifrici -problema. On no viuria. Polítics i conills.

 Algunes stravaganzas critèriques més.

- L'altre dia parlaven de land de Baden Wurtenberg tot dient que era el més desemvolupat, el que més industria tenia, així mateix glosaven lo molt que treballaven. Vaig pensar: seria l'últim lloc d'Alemanya que triaria per viure -com Catalunya, vaja. Un país on la indústria n'ha arrasat mig, tot plegat per a...què?

- Diuen que hi ha qui s'ha divorciat perquè el seu cònjuge prem el tub de pasta de dents pel mig i no pel cap de sota. Pensant-ho bé jo no estic segur quina és la manera més racional de prémer la pasta. Ens trobem davant un problema senzill de lògica pura. Però no tothom sembla tenir la mateixa lògica.

Matemàtica política

- Si un cunicultor obté un benefici de 20 cms d'euro per conill cada dos mesos i qualsevol polític amb una miiica de càrrec percep 80.000 euros anuals, quants conills hauria de vendre cada mes per igualar un d'aquests sous polítics? Val més no saber-ho. Podem extrapolar-ho al benefici per  pollastre, per kilo de patates, o per bossa de pipes del quiosquer. Comparare-m'ho a d'altres sous públicsi i reflexionem sobre qui es mereix quant i què.

Conversa amb Jaume Barberà i una gran lliçó

Fa unes setmanes vaig dir a en Jaume Barberà -també molletà- que si no sabia a qui convidar recorrés a algú de "la catòlica", Són gent que té tot el temps per a pensar i estudiar, i no són banals. L'últim monjo de Poblet o Montserrat és molt més interessant que el 99 per cent -optimista?- dels polítics. En el pla intel.lectual i cultural.

Doncs bé, ha portat la Forcades. Jo no anava per aquí, sinó per algú que no fos tan mediàtic,  però bé  aquesta noia mai no et decep. Al principi cert que ens va deixar astorats fent una crida a la vaga general indefinida per tombar governs -aquest?  Aquí confesso que no la vaig acabar d'entendre. Ara, pel que fa a la resta es va fer entendre com ningú. ENS VA EXPLICAR  AMB UNA PRECISIÓ I AMB UN RIGOR LES MALDATS DEL CAPITALISME SALVATGE, COM FUNCIONA LA COSA,  COM CAP COMUNISTET HA FET MAI. LES SEVES PARAULES SÓN MÉS DEMOLIDORES I ATERRIDORES PEL SISTEMA QUE LA DEL MÉS REVOLUCIONARI O  MÉS INCENDIARI CREMACONVENTS. I SOBRETOT, SOBRETOT: AQUESTA ÉS CREÏBLE. Ho he escrit amb majúscules per a destacar-ho però sembla que cridi. Disculpes.

La difussió del video és molt recomanable i aquesta monja  segur que és considerada per les clavegueres del sistema com un perill públic. Com m'agradaria ser jo.

De la importància de la religió a les societats

Són cinc cosetes d'aquests dies que potser explicarien quelcom del que he anat parlant últimament com és la davallada de tantes coses fonamental des de sempre.

"Napoleón conocia perfectamente la importancia de la religión para la buena marcha de los paises" No recordo l'autor.

Vargas Llosas a la Vanguardia i Rafel Nadal a Mollet: "es va proclamar la necessitat d'arrambar la religió però qui ho feia no donava ni tenia cap alternativa"


Estic descobrint i estudiant l'època victoriana i l'imperi egipci. No hi ha hagut -malgrat contradiccions- una època moderna més llarga,  més tranquil·la i apacible i que hagi aportat tantes coses amables al món modern com l'era nonàrquica victoriana.  Europa aleshores era un devassall de sang i revolucions a pleret. No hi ha imperi -com el faraònic-que hagi durat tant -més de tres mil anys. Més en l'últim exemple, però en ambdós casos la religió era el centre sobre el que giraven aquestes societats.

Les conclusions em semblen prou evidents per a estendrem-hi i si no ho són ja direu la vostra.

A tot arreu estem com a Mollet?

Mollet: Més de 50.000 habitants -habitants, dorments, pel què es veu. Setmana tan atepeïda d'actes com escàs el públic.

Dimarts: un personatge tan important i mediàtic com en Rafel Nadal i arrossega unes 20 persones a l'acte.

Divendres tarda: tango magistral al Lledoner, de franc. 30 persones.

Divendres nit: Glissando, a les nits delicioses a la fresca del Jardinet. Això encara ho consideraria un "èxit": 67 persones.

Dissabte: Miquel Àngel Tena, històric de la nova canço. Es va autoproduir un concert a la Sala Fiveller. 35 persones i bona part d'elles relacionades amb el músic i el pianista. Dues hores i mitja a la sala, ja que just al costat l'esplai feia la festa final de curs i ens havíem de repartir el temps per no solapar el so. Quan acabava una tanda d'actuacions infantils els monitors feien uns copets a la porta d'emergència per a què cantés en tena. Ara cantes ara jo. Divertit. Neorealisme a la catalana.

No és que la gent estigués al cine o al teatre, perquè no en tenim.

Voleu que us sigui massa sincer? Estic tan acostumat al luxe d'aquestes vetllades a petit comité, que si es massifiquessin em costaria acostumar-m'hi.

Poti-poti de facècies descoratjadores. Conversa amb Rafel Nadal.

En la línea indignada-descoratjada de l'antepenúltim post he anotat quatre coses que m'han vingut al cap.

Tothom sap -ho suposo!-que la ITV és una màquina de recaptar - i moltíssim!!. A sobre hi va haver corrupció amb les adjudicacions. He perdut 50 euros i el temps, i a sobre em feren tornar perquè una roda no tenia el mateix dibuixet.

Vaig comprar un llibre antic a Ebay, per 50 euros més els ports. Arriba a Espanya i em fan pagar aranzels, sic, 16 Euros més!

A partit de les 7 del matí Mollet hi ha el soroll d'una fira de festa major. El camió regador, el fregador, la bufadora, que passen dues i quatre vegades amunt i avall; el dels mals endreços; la grua camió que treu els contenidors subterranis- d'un soroll monstruós.

S'ha descobert que la compra de partits de futbol és una pràctica habitual. Un conegut diu que va sentir que unes mestres de vint i pocs anys  deien "yo me voy a Nueva York- Como mola tia, yo a Thailandia- (feia una setmana que s'havien mobilitzat contra les retallades... i les vacances passades  al Japó). Unes quantes vegades l'any, uns veïns mig flautagossos monten un merder de "música" i crits, amb fum de la graellada, de migdia a vesprenit. Entrant a Mollet hi ha uns turonets a la calçada -antivelocitat- d'una elevació i traidoria que insulta a la intel.ligència,  destrossa els cotxes -un ciclomotorista s'hi va deixar les dents.

I mil coses més.

Conversa amb Rafel Nadal -l'ex director de El Periódico

Potser no cal que transcrigui la conversa d'avui a Mollet, però ve a tomb que esmenti la coincidència amb ell quan digué que no s'explica la manca de seny davant tantes coses òbvies. Ell es referia als polítics.

No hi intel.ligència però tampoc honestedat,  ni el sentit de convivència és el desitjable. Ja explicaré el meu perquè. (Napolvictorisis-criptorecord.)

He escrit a raig, que m'espera una pizza de llauna molletana.

Quin regal de noces ha de fer una família senzilla a un polític de sou milionari?

Tinc un parent que està convidat a una boda i no sap que feR. El nuvi és un polític municipal i des de fa quatre dies també amb cadira a la Diputació. Dos sous d'escàndol -que val més que no sapigueu- per fer ben poca cosa. Aquest parent no té res en contra del polític que es casa; la indignació -i la de mig poble- no és per ell que només ha fet que aprofitar-se del sistema de prebendes polítiques. Això sí, caldria valorar si és ètic acceptar uns diners que no et corresponen moralment.  Però és clar, el meu parent, quasi mileurista i contestatari, diu que li toca bastant la pera haver de fer un bon regal o ingrés a algú que parasita la societat. El regal ja el te cada més a través dels impostos i sancions de la ciutadania.

Hi van cinc persones. Que hauriien de fer els convidats, uns indignats però tots banyuts? Pagar el beure, a sobre? Fer només un detallet? Cap regal? Com justificar-ho? No anar-hi?  I els principis?:


Trailer. Al pròxim post detallo uns quants sablassos més que m'han cardat "els de dalt" i altres vulgaritats. Un d'ells sobre obligacions preferents.

No soporto la gent. Tres o quatre cosetes.

Cap de setmana indignat

No soporto a la gente, digué F F Gómez per justificar la seva retirada dels escenaris. Vaig pensar: quin tio més avinagrat.No vull dir ara que signi i rubriqui l'ex-abrupte, però puc dir que no em frapa tant i amb els anys lo de FFG s'entén més. I ho dic jo que em considero un ànima filantròpica que fa el possible per fer la vida agradable al proïsme. Però la immensa vulgaritat regnant sovint m'enerva.

Estava a punt d'agafar el son, en aquell moment dolç del duerme-vela, quan va passar un ésser humà tocant el claxon. Sobresalt i gran dificultat per tornar a agafar el procés del son. Altres vegades són grups de pobre gent la que passa parlant a crits per la nit.

A un munícep del poble li han buscat cadira a la Diputació. Dos sous d'escàndol. No pensava que es cobrés tant a la Diputació. Una companyia de ballet ha fet un  ERE perquè la Dip. els deu calers. Sembla que a la gent li importa un rave.

CIU de Mollet vol que l'Església pagui l'IBI. Ja és un insult a la intel.ligència que els partits progres ho demanin, però que ho facin els de CIU supera lo insuperable. Ara, que els partits paguin IBI res. Ells són com ONG's diuen, que no tenen ànim de lucre, ni generen beneficis. És clar que no, lo que generen són despeses i pèrdues!! Els beneficis que s'ingressen els polítics és obvi que no vénen dels beneficis que generen.

En un agradable sopar popular cinèfil vaig seure davant un home -ja granat- d'aquests que diuen que lo pitjor de la societat és l'església -literalment. Com que és raríssima l'ocasió que tinc de debatre-ho vaig entrar al drap. Li vaig dir que la culpa de com anem no és dels capellans -que cobren mil euros- sinó dels partits; que Carites hauria de desaparèixer i que els pobres haurien d'anar fer cua a les seus dels partits i que la misèria l'havia de solucionar l'estat; i quatre coses per l'estil. L'home, segurament acostumat a que la gent li seguia el discurs va restar desconcertat amb la meva vehemència. Però em vaig equivocar. Tenia davant un menjacapellans dels de veritat i vaig deixar escapar la oportunitat d'esbrinar, escrutar, intuir la raó profunda de la teo o catolicofòbia.  Jo no tinc tan clar aquest enigma..

Boicot a la cervesa S. Miguel fins que no prengui mesures!

(manquen dues cròniques açoriano-portugueses: el futur és portugués, catalans i portuguesos -curios., etc)