Viatge a Bilbao. Una breu crònica

Anava a escriure unes reflexions més que àcides acètiques, però per no fer enfadar ningú deixo només unes senzilles observacions .

Després d'uns dies a Bilbao -el mateix que amb Madrid i a València- vinc amb la impressió que Barcelona és inhumana -en el sentit que no està pensada per dur una vida harmònicament humana- i que a Catalunya no dominem l'art de viure, que hi ha massa façana i poca vida autèntica -ja deia Unamuno que ens perd l'estètica-, que alguna cosa ens perdem, suposo que enganyats. Això meditava després de passejar per un Bilbao de mida humana, més cohesionat malgrat la llengua i la política; de turisme equil.librat; amb famílies i molts nens passejant i jugant pel centre.  L'Alhondiga.-espai social, cultural, de trobada- provoca entre astorament i admiració. I tot és més barat.

Aquesta vegada la crònica viatgera és així de curtar, tot i que crec que més profitosa, doncs espero que serveixi per a que reflexionem sobre el nostre dia a a dia aquí, tan diferent. Més profitós que relatar l'anècdota dels nens i la xocolata, el llop de mar que es va posar la meva jaqueta o la camarera borda que ens va bordar perquè no sabíem la nomenclatura dels cafès, o...la meravella de Gaztelugatxe.

A manca de crònica com cal us deixo això.

Hemos estado en Bilbado
y comido bacalado
pero no hemos estao
ni en Bermedo ni en Sestao