Viatge a les Açores i coses del país. Cap. 8. Els catalans i els portuguesos. El portuguès i el català. Molt curioses i inèdites similituds.

El portuguès i el català

Enyoro sentir el portuguès. Quina llengua més especial, i més per un català -o menys, per les similituds.  Diuen que és l'espanyol malparlat. Fonèticament és fals de tota falsedat,, tot i que més cert pel que fa al lèxic:  gaviota-gaivota, caperuza-carapuça, etc Els mateixos portuguesos diuen que tenen una llengua traiçoeira. Per un castellanoparlant és fins i tot una llengua inabastable de pronunciar. Hi ha qui diu que és un idioma que navega entre consonants.O sigui que és més que un castellà mal parlat. Els molesta bastant que -a diferència d'ells amb el castellà- els veïns peninsulars passin del portuguès. Els portuguesos troben un especial plaer en la inextricabilitat de la seva llengua, tot i que comparada amb l'anglès jo no li trobo tant, tot i les singularitats f. La pronunciació si qonètiques. Tenim la gran mania de pronunciar el portuguès a la castellana, És a la catalana, a la manera d'Olot i Osona! No sé que n'he fet d'un llistat de paraules que no tenen res  veure amb el castellà i eren calcades al català. Els refot que els veïns castellans no facin la mínima intenció d'aprendre un borrall de portuguès però a l'hora els diverteix que els costi tant dir bé una sola paraula.

Els catalans i els portuguesos

Abans parlaré de les portugueses. Vaig llegir que és habitual a Europa que quan s'hi refereixen hi ha qui ho fa estenent el dit index sota el nas -bigoti. Injust, tot i que és cert que no són exemple de sex appeal. En això s'assemblen a la  catalana, amb qui comparteix també un dels seus millors atributs: una magnífica i timbrada veu. Teoria particular però comprovada. A mesura que hi ha més dones que fumen aquest do de la cristal.lina veu es va reduint.Em van semblar molt tímides, discretes, honrades, agradables.
  

Similituds catalano-portugueses.

Gosaria dir -teoria peregrina- que si a un català li treus les ganes de treballar s'acosta molt a un  portuguès.

Ara es moda relativitzar les identitats nacionals i dir que tots els homes i cultures són igual. Certíssim que gratant molt, trobaríem un fons comú entre els humans, però abans d'arribar a aquest fons, quantes palades de tresors, misèries i especificitats diferents hauríem de treure? És el divers i ric mosaic de les cultures del món. La forta, sorprenent especificitat del caràcter portugués n'és una mostra que cada país és ell mateix.
 
  Hi ha una gran similitud fonètica entre el català central i el portuguès (No hi ha dues llengües que pronuncïin Purtugal). Les coincidències de vocabulari són extraordinàries. Si hi ha dos països on l'antagonisme sigui Castella són aquests. És innegable també que comparteixen coses amb la resta de la península: és un poble amb fama de noble però que com aquí es transforma quan es fa polític. Els seus governants -com els nostres- són un desastre. De sempre: : "fa vuit cents anys que el poble portuguès diu que "això no pot continuar així".

Espanya els ha estat un tap cap Europa. Això ha desemvolupat una idiosincràcia particular, un tancament en ells mateixos, un "entotsolament" i sobretot una manca d'autoconfiança. La preguiça -mandra- de la que en tenen fama i que no és més que la seva absoluta manca d'estímuls enfront els bens materials i galindaines consumistes, han fet de Portugal una rèmora econòmica per Europa però també... un país meravellós. Quan van arribar les carretades de calers d'Europa van restar desconcertats, no sabien que fer-ne. Fatal miratge. Endegaren també l'era del totxo i les infraestructures inútils. Després tornà el Portugal de sempre: el de menjar poc i pair bé.

Són considerats bona gent -menys el mouro Mourinho-, nobles i pacífics -la seva dictadura fou bastant tova i la seva única revolució fou més de flors que de bales. Però, compte! pocs pobles tenen homes tan braus i valents. Podíem comparar-ho amb el -antic- tarannà català: rauxa i seny. 

Valents, perquè?   Potser no heu vist els açorians corrent davant els toros. Els sanfermins -comparats- són un joc. Les trompades i vols metres enllà  són constants. Un espectacle terrorífic. I lo més gran: tot això provoca les riallades generals. Hi corren nens i grans. Fins i tot dones "de bon any", que impressionen per la seva sang freda i veure-les somriure davant el brau a mig metre embestint les quatre fustes de protecció al carrer. Algunes s'enduien lo seu. Més coneguts són els forcados: una fila de valents deixant-se literalment embestir per un  brau. En definitiva, compartim seny i rauxa. Rauxa que ens porta a ser matussers, a la manca de finezza i capacitat per a la diplomàcia. Podria reblar el clau amb l'exemple del hoquei: compartim la primacia mundial. Curiosísim la nostra vàlua per aquest esport, que en definitiva es compon de seny, de mantenir "l'equilibri" lliscant amb suavitat a l'hora que tot el cos i ànima està en absoluta tensió. O els castellers. No hi ha cap poble que hagi elevat de manera tan valenta i assenyada l'home tan amunt -físicament.

Trailer darrer capítol: El futur és portuguès. Reflexions de l'escriuredor.