10 d’abril del 2012

Faig el llistat de coses que compartim -només- amb Espanya

Vegeu sisplau l'afegitó del post anterior.

7 comentaris:

Anònim ha dit...

No entenc el sentit d'aquest post. Per un cantó dius que fas una llista i per l'altra ens dius que mirem l'afegiró del post anterior. Vols dir Criteri que has tornat seré?.

Maspons ha dit...

Al post anterior englobo tot el tema. He fet aquesta nota ja que així apareixo com actualitzat als blogs que m'enllacen Es la mecànica dels blogs.

Anònim ha dit...

Ok, desconeixia aquesta mecànica.

Sombrero de copa ha dit...

Recordes, Criteri, la revista Destino? Ho dic perquè també és una de les coses que compartiem amb l’Espanya. Avui parlarem, si vols, una mica d’aquesta revista de periodicitat setmanal i de passada, d’altres de l’època. Radicades les seves oficines al carrer Pelai, damunt de les de “La Vanguardia” va ser des de 1937, any de la seva fundació a Burgos, fins el 1980, en que va tancar, tot un exponent del periodisme de qualitat, gràfic i escrit (les fotos en que il•lustraven les seves primeres planes -les de portada- eren meravelloses), recordo que en tonalitats lleugerament blavoses que era el color en que es publicava la revista. Tenyits els seus articles de bon gust i d’un incipient elitisme que bevia en les fonts del precari pluralisme ideològic que permetia el franquisme, no socialdemòcrata, fregaven les idees lliberals, que després, amb el pas dels anys romandrien, catalanistes. A les seves pàgines s’hi trovaben plomes de reputats periodistes i escriptors de gran qualitat, els millors critics de cada especialitat, els millors columnistes: Josep Pla com a articulista, Miquel Porter al cinema, Néstor Luján a la gastronomía, Sebastiá Gasch als espectacles, l’Albert Mallofré -que també escribia a la revista “Vida deportiva”- a músiques i sobretot jazz -per a mi el millor critic de l’època-, Valentí Castanys a les vinyetes humorístiques, i tants i tants d’altres bons profesionals de la ploma. La previsible evolució cap a posicions properes a les de la burgesia catalana i en la línea del escàndol Galinsoga del 1959, va fer que fos perseguida i clausurada per ordre del ministre de governació Fraga Iribarne, el 1967.
Com tot el que és bo, Destino va desaparèixer en silenci després de tornar a revifar l’any 1985. Com a il•lustració del que ha quedat després heus aquí les paraules que l’Albert Mallofré va deixar caure en una entrevista que l’hi va fer Jesús Martínez: “El periodismo de ahora, en Barcelona, dista mucho del clima inquieto y tenso que se vivía durante el franquismo, cuando se trabajaba en tensión creativa, en una actitud permanente de trabajar la noticia. Si molestaba al Régimen, tanto mejor. Ahora, aquella inquietud por buscar la verdad frente a la muralla de la censura y las posibles represalias, no se nota.” I és la pura veritat.

Maspons ha dit...

Veig que al final ho apuntes: l'època millor va ser durant la dictadura, com la Codorniz, que fins hi tot va entrar a la moda del destape.

Diria que per edat no em tocava llegir-la quan tocava, però la conec per una pila dels anys 40 a 60 que em van arribar i que sempre dic que m'hi he de posar a fer un buidat. També em va arribar una pila de Tele Estel , més catalana però bo només.

Sombrero de copa ha dit...

Malauradament jo no tinc cap exemplar de la revista "Destino" i parlo de memòria només. Ja m'agradaria poguer-ne llegir un altra cop. A casa el meu pare reia amb una certa regularitat la revista cubana que també era una meravella i es deia "Bohemia". Esclar que si, Criteri, les millors èpoques sempre coincideixen amb la joventut. A qui l'hi amarga un dolç?

Sombrero de copa ha dit...

He volgut dir: rebia...