28 d’octubre de 2011

Viatge a les Açores i coses del país. Cap. 5- Coses de l'Illa de Faial i crònica de l'escapada a l'illa de Pico. I afegitó esgarrifós.

 Afegitó: Si busqueu esgarrifós a Google  algú ja imaginarà quina és la plana de referència primera :))


 Per facilitar la lectura he fet dues parts de l'entrada

PART I

Illa de Faial. La dels dibuixos al port i del Peter's Cafe

Capital Horta. El mateix desassossec pel trànsit excessiu i caòtic al entrar-hi, augmentat pel neguit de la desubicació i la cerca de l'hotel. Definitivament els hi ve gros això de la regulació del trànsit. Estem a l'illa blava -uns diuen pel blau del mar, altres per les hortènsies o per la tonalitat de les cases, però no importa ja que és només un slogan. A l'hotel, amb una recepcionista d'uns 80 anys, aconseguim per primera vegada a la vida que ens don in vistes a mar! I muntanya. I quina muntanya! Tenim en front el port i separat per mitja hora de barco l'illa do Pico amb el seu cim que s'aixeca quasi tres mil metres des del nivell del mar. Màxima altura de Portugal. Si alguna cosa hom sap de les Açors una és que hi ha un port on els navegants transatlàntics hi pinten un petit mural al.legòric. És distret passejar-s'hi tot mirant-los. N'hi ha de molt creatius. Com que amb els anys es despinten hi ha qui busca nous materials, com les resines -com unes calces resinades!- o fins i tot mosaic i ciment! N'han fet llibres i nosaltres en vàrem retratar alguns de vaixells catalans o curiosos.

Cap a la caldera

Com sempre la copilot m'enganya amb les distàncies. Volíem aprofitar la tarda per veure la Caldeira - gran depressió,no crater, originat per diferents fenòmens tectònics. Els pocs km de distància -poc menys de trenta-, per mor dels revolts semblaven molt més. Viatge agradable per entre mig de boscos -sobre tot de tuia gegant- prats i vaques arreu entre tanques de pedra volcànica -o engegades- miradouros i les hortènsies blaves i blanques guarnint banda i banda la carretera com núvia cap a l'altar. Trobem la sempiterna boira de les altures açorianes que omple la caldera però que en fuig depressa, fins que es donen els moments suficients per admirar-la.

Al mirador que s'hi accedeix per un petit túnel hi ha un panell informatiu, d'on tradueixo alguna cosa del portuguès per la copilot ,en veu baixa però no tant ja que una parella -gran- que hi havia -no hi havia ningú més- va parar l'orella i l'home va identificar el català. Era de Curaçao! fosc de pell, educat, amb una senyora anglosaxona. Formaven una estranya parella, suposo que força culta, ja que pocs curaçaoencs deuen ni saber què és el català. Tenia ganes d'expansionar-se i mostrar-se amable. Fotos aquí, fotos allà. Parlem mig en anglès mig en espanyol. A l'hora d'acomiadar-nos em diu: "que usted lo gosa bien" El corregeixo: "lo gose bien" -em pregunta si sóc profe. El menteixo...però a mitges. No perquè aquí hi ha qui m'anomeni professor, ni perquè en un temps feia a estones de profe d'anglès, si no perquè  ensenyar potser entraria en el meu capítol de vocacions.  La cosa és que l'endemà estàvem a la terrassa d'un bar -a sota una mena de casalot colonial, molt cèntric- i sentim una veu de l'altra vorera: "que usted lo gose bien!".

PART II

Escapada a l'illa do Pico. Pintoresquisme per activa i passiva.

El dia abans encarreguem excursió guiada  i barco. Al moll ens trobem els firenzans que compartiran trip -4 persones era el mínim. Tota la resta de passatgers del vaixell van pel seu compte. Més despistat que jo l'italià es va deixar el carnet de conduir, si no tampoc hagués agafat el tour. Cada illa és diferent, però Pico te una forta personalitat, que en termes anglesos no sé per què trobo més exactes: dramatic, impressive...- amb la omnipresència  dels quasi tres mil metres del volcà de Pico .Presència mig real ja que mitja montanya sempre està oculta coronada de núvol. Té 6 hores de pujada.

Al port ens espera Nelson Neves, el guia pagerol, amb un portuguès d'Osona, amb ulleres negres. Només hi faltava un grec per a constituir un grup de PIGS. La flor i nata de l'Europa moderna. Ens demanà en quin idioma volíem que parlés: Res d'anglès, el castís portuguèss, acordarem per unanimitat. Ningú sabia massa dels idiomes dels altres però la comunicació i comprensió fou extraordinària, en un poti-poti idiomàtic suposo digne per a grabar.

Arribem aviat a una zona declarada patrimoni cultural. Seca, rural, vegetació escarransida. La carretera de terra de tons calents passa per nuclis d'arquitectura tradicional piquiana. Cases baixes i petites. Tot recordava aquell Mèxic del Far-West. Li demano si hi ha mamífers salvatges i em diu que conills i fures!Quin plaer i luxe tenir algú -el guia- que et pugui satisfer les curiositats. Arribem a Cachorro, llogarret solitari,  tocant el mar, bastit quasi sobre les roques de lava de la costa i que formen uns entrants i cavitats curioses i un punt fantàstiques. A un lloc central del poble  hi ha la roca de lava en forma exacta de gos que dona nom al poble. És tan perfecta que vaig demanar a Nelson si no era fruit de la mà humana. Ho negà amb vehemència. Arribem a una casa  habilitada com a botiga. Comprem reposteria i licor de Nevde -poniol-, pronunciat nèfada. Ja sabré com demanar una infusió de menta-poniol. Marxem del poble sense haver vist més d'un parell de persones. Sol i solitud.

Trailer- El cagarro, PIGS en acció, vulcanisme, etc 

26 d’octubre de 2011

Viatge a les Açores i coses del país. Capítol 4. Rabo de Peixe i coses de Ponta Delgada

Rabo de peixe -continua-

.Camí a les "piscines" de Calheta, en una tarda assoleiada per una carretera solitària, comencem a veure coses més curioses encara... Moltes motos amb un carretó enganxat a darrera carregats de nens i  conduïdes per nens, furgonetes atapeïdes de gent al bolquet i la cabina, dones amb mocador negre...Em pensava haver trobat un lloc reliquial dels anys cinquanta però no era exactament així.  Començarem per la platja, que consistia en uns metres quadrats encimentat, roques negríssimes, terra i molta gent,i crits i molta canalla. Hi havia una zona buida i plana, hi anem però estava plena de boïnes de vaca. Bany ràpid i marxem amb la curiositat per tan estrany lloc, fellinià?

Des de la carretera veiérem un carrer aïllat -a l'extrem del poble- amb cases només al cantó de mar, fregant un cingle amb tot l'Atlàntic per davant. El carrer era postapocalíptic. Totalment buit de gent i cotxes però amb molta brossa pels carrers. Les cases, algunes tancades, la majoria poc o molt deteriorades. Un terratrèmol? abandonament ? Ens desviem a veure-ho i a viure la sensació. Ben estranya. Aquest carrer duia a lo que  ens pensaven casc urbà, però ens trobem a un barri marginalíssim. Carrers de terra, plens d'homes,  aquells homes negrots que havíem vist a Calheta passant el diumenge a la tarda, i les crianças arreu. Érem l'únic cotxe que havia entrat per allà per anar a la capital.  Amb cert respecte, veient com érem observats pels grups d'homes al carrer, preguntem com se surt d'allà. Cap problema. Al veure "l'ambient" pensavem que ja sabíem que era tota aquella gent de la platja: gitanos portuguesos! Però erràvem. Nelson, el guia de Pico ens ho aclarí. Al demanar-li que em confirmés si eren gitanos digué -amb un to que vaig interpretar com a: bona pregunta! i com a satisfacció de poder aclarir-me el tema- No! No son ciganos!  No va poder explicar-ho exactament, però va venir a definir-los com a col.lectiu, grup social, ètnic. Va dir d'ells que eren homes de tasca, amb moltes crianças i subvencions. Hores d'ara no he pogut aclarir res més de la curiosa comunitat del poble de nom tan curiós de Rabo de Peixe, no he trobat cap estudi antropològic i encara menys dubto que se sàpiga el seu origen i formació.  Arreu s'en parla com a grup social, sense més dades. Sempre m'han despertat gran curiositat aquestes comunitats -que anomeno jo illes antropològiques-, com els nostres pasiegos, els negres de Cadis, els agots, etc, segurament desconeguts pel gran públic.

Coses a Ponta Delgada

Havent sopat anem a fer un got al port marítim. Consta de diversos negocis i esta situat a un gran espai exterior sota el nivell del carrer. Entrarem a un local amb terrassa que ens semblà que era lloc de navegants i de la petita burgesia local. Aquí no cal patir pel preu d'un beure. El problema vingué al demanar una infusió de menta amb gel -inadequat per l'hora i el lloc, ja ho sé, però em venia de gust. Com havia de pensar que menta és diu Xà da hortelao? No ens entenguérem. Li vaig dir que no volia te del pagès i el cambrer, els cambrers, ja que en vingué un altre! em va preguntar no sé que d'un morito. I vaig dir: Muito bem, un morito. Em van portar un mojito que va passar molt bé -3 euros. Hi veiem algun desagradable grup d'aquests russos prepotents mafiosos amb les habituals putes rosses-russes incorporades.

Després entrarem a una botiga del port marítim i no sé com, el cambrer diu: Pensava fossim alemais. Ens vàrem sorprendre, per partida doble: ni semblem alemanys i perquè sonava exactament com en català! Li digué que encara que fóssim més alts que la mitjana i la dona rossa, els alemanys ocupen més lloc que jo. Em va dir que no pas tots.  Passejada a les agradables nits açorianes fins a l'hotel. Com a Angra, hi ha un bon desnivell fins arribar-hi. M'hi sento bé en aquest país. Fins hi tot m'agrada sentir el portuguès a la tele de l'hotel. Això del portuguès mereix un capítol, ja que és interessant des de moltes vessants. Potser publicaré,

Quart avió, destinació Horta. Molt control als aeroports illencs. Concert constant de xiulets dels controls, fins al punt que mosquejat-curiós comento de passada -"simpàticament"- a uns polis: muito apito acà. No sé si vaig gosar mirar quina cara hi van posar. De totes maneres el comentari no és tan provocador com haver-te de treure't el cinturó, les sabates, el barret, buidar les butxaques, etc. Entenc bé el Laporta baixant-se els pantalons. Ell pot. Un acte de defensa de la dignitat davant un abús de poder, o del poder. Jo continuo passant la meva navalla multiusos a dins el moneder davant els seus morros i maquinotes.



Trailer- Illes de Faial, la del Peter's Cafe i els dibuixos al Port. Pico, la de la muntanya més alta de Portugal, una reunió de PIGS, una estranya parella, etc

21 d’octubre de 2011

Al final tothom em dona la raó -a casa meva. Sobre El-s Convidat-s

Una reflexió d'actualitat abans de la continuació de les cròniques.

El fill gran tenia al Punset a una "peana", com tanta altra gent, en canvi a mi mai m'ha agradat, amb aquests aires de suficiència i de "profeta de  la"Ciència"". Així mateix a casa esperaven amb cert interès el Convidat amb el Sopa Quintana. Jo vaig dir que no el veuria però al final ho vaig fer. Des que en un concert -pagat per l'Ajuntament de Barcelona!- va a començar a malparlar dels catòlics i clamant per l'apostasia, a mi aquest  ja me les va acabar d'acabar. Després de veure'ls ambdós al programa de l'Om, Punset i Quintana ja són ben poca cosa a casa nostra i penso que en bona part de les cases. Em van donar la raó els de casa. En el cas de Quintana, el parlar espanyol amb els fills és la qüestió menor.

Com canvia la gent a casa seva. Deu ser la confiança de "jugar a casa" que els fa deixar-se anar i mostrar-se tal com són, i mostrar les limitacions, que tots tenim. Afegim-hi el baix perfil de Monzó i Buenafuente, per no parlar de la insubstancial Amengual. És curiós que els únics -que recordi- que salvaria, tenen en comú el fet de ser homes de fe: Ballarin, Calçada i Forcades. Bé, un és dona. Millor dit, una és dona..., no que això és redundant...(?) 

17 d’octubre de 2011

Viatge a les Açores i coses del país -3- Més coses i turisme a S. Miguel i Ribeira Grande

Coses des de San Miquel

San Miguel és la Illa Verda, per les seves praderies. També la més gran i poblada. Capital Ponta Delgada, ciutat aquesta ja d'una certa envergadura on calen més estones per a recórrer i gaudir els carrers i places, d'un encant pausat i antic.

El personal d'hosteleria i l'hosteleria en si, tenen un nivell molt baix. Darrera la recepció dels hotels ens hi trobàrem senyores, molt simpàtiques, però amb el tarannà de dones de feines menys delicades. No tenien cap informació de restauració, festes ni horaris. Lo que si van saber dir-nos fou el nom de la planta que cada nit envaïa el carrer amb un perfum intens. Eren les bouganvillees, que aquí agafen volum de gran arbre. Llegeixo que la collita de blat de moro s'ha reduït a la meitat per la sequera.

Com no podia ser d'altra manera, a Ponta Delgada, com a ciutat i turística, per primera vegada mengem malament, després de més de mig hora d'espera, "a lo guiri". No aneu a aquells restaurants amb terrasses tipus llotja al llarg del carrer principal del port. Després vivim la "nit açoriana". A una plaça plena de gent, amb quiosc i cadires i una graderia escalinata ens aposentem per escoltar un imitador de Michael Bubblée, amb play-back orquestral. Bon show. El cantant també cantava entre el públic. Uns italians -mafiosos?- fent ostentació de calers, donaren propina al cantant. A mi em va "esbroncar" per no aplaudir al presentar My way, homenatge a Sinatra -no ho vaig fer per lo poc original de la tria.

Sete cidades

La gran atracció de l'illa  és la caldera de 110 km quadrats que conté al seu sí la parròquia i la lagoa Verda i la Blava. La postal típica de les Açores. Des del mirador el paisatge és únic, originalíssim. Un poble i dos llacs a dins un "forat" volcànic. Un noi d'una de les quatre paradetes ens explica que el gran hotel abandonat que hi ha al mirador  va ser construït-hi per Bahreinís, amb mires als moros rics. Però no va sortir bé, per lo aïllat del lloc.  Tot baixant cap el poble vaig pensar entrar-hi però ja no teniem arcén per parar. El poble -dins el grandiós forat- és planíssim. Anem a fer picnic al llac enclotat. Hi havia dos o tres grupets de persones en aquella ampla i "despejada" zona del llac. Poca però massa gent encara, per aquella hora d'havent dinat. Els nens  d'aquells dues famílies no sabien jugar sense cridar ni banyar-se sense xisclar. Era la mediterrenaïtat al mig de l'Atlàntic.El descans fou difícil.

Furnas i el cozido


Furnas Zona de fumaroles. El fum i vapor que surt de les escletxes, de les entranyes de la terra  enterboleix, empudeix i escalfa el lloc. La particularitat d'aquesta zona és que aprofitant la calor del terra,  les famílies i restaurants  col·loquen dins uns forats unes grans olles plenes de carn i vegetals que després de tapats amb terra queda cuits en 5 hores. Les famílies ho mengen a l'àrea de pícnic. El turista ho pot encarregar allà mateix al representant dels restaurants del poble. Sense encarregar-ho vàrem poder-ho menjar a un restaurant de sota. Mestressa abúlica, restaurant gelat i buit després que marxés un gai saxó solitari que escrivia. La carn era autèntica i gustosa. La majoria és de vaca, que n'hi ha pels descosits. Trobem un parell de famílies pijes de Barcelona amb una munió de canalla. Tibats i guardant distàncies, suposo que snobs.

Coses a Ribeira Grande

30.000 habitants i primer establiment colonial. Platja d'onades immenses i amb una sorra negra quasi en ebullició. No és país de banys, no. Descansem en una placeta ombrejada i "tova" abans de dinar Mig despertem un home que està ajagut a dins el seu carretó-parada. Li comprem unes patates de les d'abans per mig euro i tramussos, cosa que la Neus no havia menjat mai i li agradà força. Li va fer gràcia la traducció espanyola de tramuç, com n'hi va fer el poble veí de Povoaçao, que no ve de pavo asado ni de pobo -pop- asado. Vol dir població.

Entrem a un restaurant recomanat per un vilatà on ens trobem amb una celebració col.lectiva. És tradició reunir els batejats de l'any. 25 Parelles, mudades, amb aquell estil d'abans. Només hi havia lloc al costat d'una parella, d'edat ja madura i que va acceptar encantada. Ell policia i ella bancària. Els van servir primer i ens van convidar a tastar el seu -abundós- menjar. Sabérem dels problemes que també els hi causa la immigració, sobretot ucraniana. I recordaren que fa quatre dies ningú tancava la porta. I ens explicaren altres coses que si fos cronista professional, com l'Espinàs, hagués apuntat o recordat -i escrit amb més cura. Ja amb més confiança ens digueren que eren carismàtics -moviment catòlic- i que havien estat a molts llocs del món gràcies a això. En una ocasió, tot lloant una cosa, veig que ell s'estira l'orella. Potser perquè és on es pengen les arracades, per un instant em va venir al cap la sospita que pensa el lector. El cas és que tibar l'orella per sota és signe de gran aprovació.  Al acomiadar-se, efusivament, van dir que "poder haver compartit el dinar amb nosaltres havia estat un regal". És suposable que a causa de l'aïllament, intimar amb estrangers els va fer goig.

Primer apunt del caràcter portuguès


A Ribeira hi ha piscines-piscines -no roques amb ciment- davant les quals trobem la primera imatge de "modernitat": la de nois de la vila a qui la Neus va donar l'apel.latiu de Ronaldos -pel Cristiano. Imatge una mica macarrista, però sense aquell punt de malícia dels macarres poligoners del continent. És un tret portugués, tal com ho és -diuen- la seva tristesa. Sobre la idiosincràssia del país en parlarem amb més profunditat. Ara només dic però que la tristesa del portugués és especial. I certament sembla que s'hi trobin bé amb ella, una cosa indefinible, d'introspecció melàngica potser. Es habitual la visió d'homes drets, arrepenjats o asseguts mirant cap el mar, o asseguts pensatius a les places. No seré jo qui pugui desxifrar el seus sentiments profunds, el misteri d'aquest tret identificatori del portuguès, ni saber en quina mesura els pot compartir, sentir algú que no sigui portuguès.  Relato un cas ben especial -o no:  la lentitud del pas havent dinat va fer possible que m'adonés -tot passant passejant- del bust d'un home palplantat darrera una finestreta en una paret gruixuda. Donat la manca d'angle de visió el seguiment que podia fer l'home de qui passava per davant la finestra era d'uns dos segons. La gent que circulava era escassíssima. L'home mirava o simplement estava, era allà, com l'home estàtic del Pau Riba?

El misteri de Rabo de Peixe.


Per la tarda anàrem a prendre un bany a on s'estila a les Açores: a les "piscines naturals" de roca, però amb ciment afegit. Direcció a Calheta ens trobem una corrua de carros i vehicles al mig del sol en una carretera solitària. Gent i tractors estaven guarnits amb escenes diverses. Un espectacle ple de color i ingenuïtat. Unes noies venien pastissos casolans. Era per a recaptar per a nosa Igreja -totes les celebracions giren entorn la religió. Valien un euro i vaig dir: dos euros. Parats que els donés dos euros em van donar però només un pastís. Devien comptar que era una aportació extra A vegades em semblava que aquí raonen una mica diferent.

Camí a les "piscines" de Calheta comencem a veure coses més curioses encara... (continuarà)

Volia acabar el capítol coincidint amb l'estança a Ponta Delgada, peró ja s'allargat massa el text i potser a algú atraparé amb el vell truc del continuarà, amb algunes coses més de la capital i aeroport.

14 d’octubre de 2011

Viatge a les Açores i coses del país -2- (a Illa Terceira)

Dins un volcà

Illa Terceira. Sobre 1960, al mig d'una zona boscosa van trobar un forat grandiós que va resultar ser la boca d'un volcà apagat! S'anomena Algar do Carvao. A causa de la dificultat d'excés, ja que té una caiguda de 140 metres només hi podien baixar 6 persones cada dia, fins que van obrir l'accés horitzontal pel fons. Ambient humit i fred. Sensació especial la d'estar a les entranyes del que havia estat un monstre, enmig de la gegantina cavitat i el gran buit ben arrodonit que havia provocat l'explosió d'una bola de gasos.

Compres, menjar, la capital

Olé! M'assabento d'una botiga de segona mà. Era un magatzem destarotat,"a cima" el poble de San Mateus. Decepció però. Comparativament car i gènero gens interessant-aquí ningú deu llençar res. Compro només un CD de música portuguesa.
Shopping a Angra  -sempre comencem amb peeping- a una botiga que va resultar ser d'una associació de dones marinheiras. Artesanies diverses. Sempre s'aprèn. A més vaig saber que safata és tabuleira. La senyora ens va aconsellar menjar peix al restaurant davant la botiga. Com que el peix a la brasa és una menja que fem mai, hi vaig demanar una "bocanegra". Textura i gust exquisit. Em va costar poc més que l'últim peix a la brasa que vaig menjar, a Palamós fa 25 anys: 8 euros i mig. Aquí ens van portar l'aperitiu açorià, que tot i ser barat, no l'havíem demanat ni calia, per la qual cosa digué a la Neus que no deixés propina -de fet la deixem excepcionalment. Després em va saber greu pel sagalet que ens serví.

El casc antic d'Angra és patrimoni de la humanitat. Quant més boniques no eren les zones sense cotxes! Cases mig barroques i l'empedrat dels carrers i voreres fan que domini el blanc i el fosc. Cap bloc de pisos per mor dels terratrèmols. Tot i que bona part es va reconstruir després de l'últim ,fa tres segles. La possibilitat d'accidents geològics és cosa que intueixo la porten a dins. L'últim fou a l'illa de Faial, a finals del segle XX, del que en són visibles encara una munió de cases afectades.És zona activíssima, com ho demostra l'erupció del Capelinho l'any  1958 durant més d'un any.

Religió

Potser per l'aïllament de la zona, la regió ha pogut preservar un admirable fervor religiós -i la costum que a les piles hi hagi aiga beneïda. Totes les grans celebracions ciutadanes giren entorn les festes patronals i religioses en general. La fe i la catolicitat és un dels trets fonamentals del país, el contrari que al nostre. Per si l'Església tenia poques celebracions els açorians han creat els Imperios. Són una institució, una mena d'agrupacions, entorn unes capelles d'alegre i acolorit disseny, on es ret culte a l'Esperit Sant. Són a càrrec de l'anomenat Emperador. Aquest culte, dona lloc durant l'any a unes festes riquíssimes en espiritualitat, bellesa i solidaritat i són les més importants de les Azores. Les places, monuments, museus, escoles, etc dedicades a membres de l'Església és abassegadora. El factor civilitzatori catòlic es manifesta aquí en la seva plenitud.

Teoria peregrina

Vista la proporció de catalans que trobem constato que som proporcionalment la gent que fuig més fora del país per vacances. Això podria demostrar las ganes que té la gent de fotre el camp del nostre tan inhòspit, estressant atepeït i malaguanyat país. Quina necessitat té la gent d'altres autonomies de vida placidíssima tot l'any de fotre el camp, de desconnectar?

La natura i els seus colors

Cada poc temps trobem a les carreteres interiors equipadíssimes árees de picnic amb barbacoes. Divertiment molt estès. Cal parar a cada miradouro. Avui hem vist a un d'ells una noia d'una empresa d'avistament de balenes, intentant localitzar-ne. No cansa mirar les aèries perspectives del paisatge. Tots diferents com diferents les combinacions dels cinc colors de la costa açoriana. Intensíssims el blau marí -ara sé per què en diuen blau marí- , transformant-se en el blanc neguitós de l'escuma del mar, com esquitxos llunyans; el negre de la lava, i més diluïts fent  de marc, el verd dels prats i el blau cel. Solitud i silenci. Sensació d'allunyament.

Pròxim capítol: La parella carísmàtica, la principal meravella de les illes, el "moguito", el misteri de Rabo de Peixe, i moltes coses més.

10 d’octubre de 2011

Viatge a les Açores i coses del país -1-

Cròniques tant per a remembrança personal com amb el desig -optimista- que sigui d'interès general, o si més no per als encuriosits per aquest racó desconegut. L'amenitat crec que augmenta a cada capítol.

Visió general

No sé si el lector sap massa de les Açors -per ells és masculí, Os Açores-, si coneix ningú que hi hagi estat o si li desperten curiositat, però aquí queda la meva visió i record per a qui ho vulgui compartir. Comencem per a retenir la imatge de fons del país: turons verds i prats amb tanques de pedra seca i lava per a les vaques; carreteres solitàries i allargassats pobles blancs enlluernants, amb taques de colors llampants i alguna casa negra de lava, pobles penjats a les fajas fregant cingle. On no hi ha abisme hi ha alguna comptada platja, però  sobretot roques negres contrastant el blau potent de mar i cel. Amanit amb els corresponents relleus volcànics i els diferents paisatges de cada illa i en cada illa. I la constant de totes les viles portugueses: aquestes voreres emmosaicades amb figures a partir de pedres blanques i  negres. Això -i mil coses més i amb mil variacions- és el paisatge de les Açors. Són nou illes dividides en tres grups.  La senyora i copilot -la Neus- i jo visitarem Terceira, S. Miguel, Faial i Pico. Sis avions i dos barcos. Flores és l'última terra europea. Corvo un destí que espero acomplir. Illa minúscula però també amb la seva caldeira i paisatges únics. Uns centenars d'habitants. Paradoxalment l'atracció que provoca el seu aïllament i solitud pot ser una atracció que acabi amb el seu encant solitari i antic. Compte, és un arxipèlag que de punta a punta hi ha tant com de Barcelona a Sardenya.

Crida l'atenció la disposició allargada dels pobles, amb la carretera general que passa pel carrer major que te unes voreres de mig metro, que de fet sembla que hagin estat pensades només per posar-hi la cadira. Al vespre tothom hi és. Si vas amb cotxe has de vigilar: tothom camina per la calçada i abunden els que envaeixen la carretera amb les seves cames estirades, a vegades "còmodament" asseguts a terra. La  imatge d'aquests pobles és més siciliana que vallesana.  És típica la visió d'el cafè de plaça amb una munió d'homes a fora bevent i xerrant arrepenjats o asseguts on calgui.

Coses a Terceira i error clamorós

Entrem amb cotxe a la capital Angra, Patrimoni de la humanitat. Sensació de neguit i certa decepció al percebre excés de trànsit i una xarxa inextricable de carrers -les indicacions viàries portugueses són realment d'una inexactitud exasperant. Percepció esvaïda  al voltar-la a peu i pels racons. Ja la veia com una vila portuària-balneària. El meu nivell de tolerància als cotxe, però és molt baixa. Augmentà  la meva repulsió cap a la cultura de l'automòbil particular empudegant visual, espiritual i orgànicament allà on hi són. Una de les raons de triar el viatge és la meva aversió a fer kilòmetres.

Al passeig vespertí per la capital Angra -bahia- do Heroismo -dita així per unes batusses del XVIII- ens trobàvem fent la ronda de la seva façana marítima, que té al davant dos illots molt grans, quasi enganxats i que al capvespre adoptaven unes tonalitats d'or vell amb textura de vellut. Un natural amb ganes de xerrar ens va corregir enèrgicament: Illots no, ilheus -Os dois ilheus.Amb un portuguès enrevessat no parava de  xerrar. Recordo que digué que el turisme no venia perquè l'aigua era massa freda, en què treballa la gent: pesca, "gado" gadu! -ganado- i ...de pintors! Sensacional! La impressió  -desprès de només fent uns qms- que en aquest país es pintava molt  es va confirmar. Dubto que hi hagi cap lloc on la pintura ocupi un lloc primordial en el ranking d'ocupacions. Recordem la cançoneta de les pes: Pere Peret Pintor, Pinta Parets Per Portugal.
Hora foscant. Ens asseguérem amb un kiosk deliciós envoltat de taules sobre unes escales que dominen el port. Cafè: 0'60, sopa 1, Whisky 3 euros. És costum prendre torrades amb mantega -1 euro. Els preus del menjar, eren així de barats arreu. Parlant de preus, a un estanc de Lisboa -destí Barcelona- demano un parell de cartrons de la marca portuguesa Alem mar, i l'amable estanquer m'explica que només es ven a les illes portugueses. Anava a demanar una altra marca quan veig bocabadat que el preu és quasi el doble que a les Açores! Maleït siga per a refiar-me i els bandarres de la tabacaria d'Horta que "no tenien cartons". Com a Madeira el tabac és lliure d'impostos.

Però ai, no tot són flor i violes en els preus. L'avió és car fins i tot pels residents i el preu de l'allotjament també, si és en zona no massa aïllada. Que ningú es pensi que hem deixat la camisa en el viatge: un hostalet a Port de la Selva, p.e. ens hagués sortit quasi igual. No hi ha enlloc tan car com Catalunya, les raons...un altre dia. Una de les característiques del portugués és la manca de resposta als estímuls econòmics, diria que als materials i a l'esperit empresarial. Una de les coses agradables de viatjar per aquí és la confiança que no et fotaran els calers, cosa gens menyspreable. L'única picaresca -suposo que pot ser-ho- és la "tradició" de l'aperitiu, que no sé encara si és opcional o no. És formatge de vaca açoresana amb pa amb oli. Segons on el porten sense demanar.

Del caràcter i similituds del país en parlaré abastament.

Avanç-
El pròxim capítol serà discret. Destacaria l'apartat religiós i la teoria peregrina que hi incloc.

3 d’octubre de 2011

La qüestió clau del futur humà. Decebedor Niño Becerra

 Quan he recolzat Niño Becerra ha estat perquè ha estat l'únic que ha explicat i explica la realitat agitadíssima i catastròfica de l'economia. Vull deixar clar però que sempre n'he sospitat per la seva manca d'alternatives. Després del vis a vis amb A.Oliveras a Can Barberà de Mollet vull deixar públicament una cosa clara: Niño és tan decebedor com els altres.pel què fa al canvi de paradigma econòmic.

Niño Becerra està en contra de reduir la jornada laboral i repartir la feina, diu que no és productiu -és la cosa que vull que m'expliquin!-  diu que uns quants són els que treballaran i mantindran la resta. L'altre barbaritat que va dir és que el creixement és necessari;  que és necessari tenir el doble de camises de les que necessitem (sic) , etc perquè això crea l'excedent de riquesa adient per a tenir els serveis públics necessaris.Teoria tan suggerent com idiota.

No hi ha massa temps a decidir-ho: OPTEM PER CRÉIXER O DECRÉIXER? Per a mi és clar que això es pot traduir per: L'AUSTERITAT VERSUS L'HECATOMBE SOCIAL. No sé perquè plantejo el dilema. Tot és dat i beneït.

Dit això, a vegades em sento, trist, impotent i espaordit, com si fos l'única persona amb seny d'aquest país i bona part de l'estranger.

Nogensmenys aterrat pel cas omís que hom fa del que és el primer problema, real, del món: el desgavell ecològic. Lligat intrínsecament al model econòmic de bogeria que s'ens vol fer empassar.

Espero que els optimistes tingueu raó i  equivocar-me en tot, i el món anirà de meravella.