Entrades
"Els catalans estan malalts" Aznar. Passo a net uns antics pensaments, des dels meus escasos coneixements de psicología, tractant les patologies més exteses.
Neuròtics
Estem carregats de manies, sentit del ridícul i obsessions. No en debades aquí és on es valora més que enlloc del món el neuròtic Allen i les seves neuròtiques -i cada vegada pitjors- pel.lícules.
Síndrome d'Estocolm
Envers Espanya. O França!
Masoquistes
No sóc jo qui s'ha inventat això del'autoodi: odi a la pròpia tradició és masoquisme. Així mateix ho és el destruir el nostre paisatge natural i urbà. I a la guerra -i tantes vegades- cremar o girar el cap davant la destrucció de quasi totes les esglésies, patrimoni artístic i els arxius parroquials on es guardava la pròpia història. En èpoques s'ha lligat el Barça perdedor amb el masoquisme català. No podria afirmar que el tret del victimisme que ens adjudiquen aniria per aquí, però l'apunto.
Paranoics
Qualificatiu que ens adjudiquen sobretot els forasters. Quant hi ha de "hambre y de ganas de comer" ho deixo al criteri de cadascú.
Alienats
Possessió per altres identitats i entitats -o llengües-.
Duals (no recordo el nom clínic)
Passem de la de ser catalans al pessimisme. Tenim moments de seny -a vegades excessiu- i moments en que som víctimes d'una rauxa tal que sovint ens colapsa el pensament. Som de l'egoïsme més atroç i a l'hora capaços d'empreses col.lectives ciutadanes, tot i que això s'està perdent.
Autistes
Els poetes de la resistència en deien mesells. El català rep totes les malvestats, les de fora i les inflingides pels que manen -i remenen- a Catalunya mateix, amb absoluta insensibilitat, sense reacció aparent. El català -en qüestions materials o no- va a la seva, com els autistes amb les seves coses.
Depressius
És habitual el pessimisme i la depressió que comporta la frustració no poder exercir plenament de catalans i de ser ignorats al món. Pessimisme culé que malgrat tot es manté.
Complex d'inferioritat
Davant les cultures grans -o grosses- el català s'acostuma a sentir insignificant, inferior. Ho denota el servilisme que representa tenir reserves a emprar el català, fins i tot de moltes persones que s'emboliquen en la bandera.
Cretinisme
Ensarronats contínuament. Aquesta patologia és universal, cadascú en tenim el nostre grau -i matèria-. L'atenuant és que és sovint és induïda.
Megalomania
És un component que ens identifica bastant. Hi haurà més exemples però pensem en Monturiol, Verdaguer, Gaudí, Dalí, el mateix Balmes, un capellanet que va sortir de Vic cap a Madrid "per a influir a la marxa del país", el Sostres mateix o en Pujols dient que el català ho tindria tot pagat. No hi ha delirants més lúcids que els catalans, sostinc.
Catofòbics
Aquí me la jugo, vinga, i és que identifica bastant la Catalunya d'avui. Dels Segadors que tenien el Sant Crist com a capità hem passat a encapçalar la crítica fins i tot l'aversió a tot allò catòlic, especialment pel què fa a la jerarquia. Fins i tot per part de moltíssims catòlics declarats! Un fonamentalista diria que això no és patologia sinó possessió pel Mal.
Veig que si encetés el capítol de fòbies donaria per molt, hi som propensos: l'altra antonomàsica és la PPfòbia.
Egocentristes
No sé si és patologia però quasi. Enlloc, en qualsevol grup de persones amb les mateixes idees i objectius es produeix tal desunió i afloren tants personalismes, fruit de l'egolatria. L'individualisme de la pairalia. Aventuro -veient el panorama- si no hi ha una perillosa deriva cap la cleptomania.
Satiriasis
7 vegades més putes que a Anglaterra; enlloc es permet el porno en obert o les copul.les al carrer, ni hi ha cap Bagdad més.
Esquizofrènics
Creix l'independentisme que a l'hora però abjura de la tradició que també ens identifica -qualificant-ho de nacionalisme de campanar i espardenya-.
I allò més concloent: esquizofrènia és viure amb dues identitats.
Ensenyament positiu: conèixer-nos
Una persona observadora amb més coneixements suposo en podria fer un llibre i afegir dolències. Aquí pot fer-ho, això si més no és un punt de partida. Una qüestio paral.lela seria saber com afecten aquestes patologies als catalans d'adopció.
Hem d'assumir la nostre condició de poble heterodox i sublimar els nostres trets patològics -aquest mateix escrit en seria una prova?:)- tot controlant els destructius. Potser així fruitaria el talent i més genis prototípics, com els esmentats abans, i no maldaríem per ser el què no som, cosa que ens perjudica. Pensem que el revers de la moneda és Suïssa -prototip del país equilibrat- i que la seva màxima fita és haver inventat el rellotge de cucut.
Penso si Balmes no ha estat el paradigme de català -i humà- absolutament "normal" i equilibrat. Però ser molt -tant- "normal" tampoc no és normal. Segur que no debia ser-ho. D'altra banda hi ha la qüestió que si a una persona heterodoxa o que va contra corrent se la pot considerar normal. Tinguem en compte una obvietat: les grans coses més aviat són pròpies de persones "poc normals".
Notes. L'autor pot o no pot identificar-se amb les patologies.
Seguirà aviat una tercera i última tesi, més seriosa.
12 comentaris:
Suposo que amb això de "dual" et refereixes a un trastorn bipolar o ciclotímic.
Si jo hagués de fer un diagnòstic, Déu me'n deslliuri d´això, diria que la patologia pròpia dels catalans és la PSICOSI, una barreja d'esquizofrènia i autisme que explicaria les al·lucinacions de veure nacions on no n'hi ha, sempre mirant-se els melics plens de "pelusilla", comme il faut!, és a dir, com els "endogàmics" (ben vist a la primera tesi) autistes que són.
No et sembla?
Saludos y ¡Arriba España!
Bé, prou d'acord amb el post.
L'Home invisible. Em sembla que aquest compartia uns quants trets dels que has citat.
Un poc chauvinistas, sempre alguna cosa, ho va fer un català abans, encara quan la història diu que els gallecs van afilar els tornavisos als astronautes quan van arribar a la lluna. Diuen que sempre són innovadors, però clar abans han anat A Nova York a inspirar-se en la Sisena Avinguda de la moda i l'art.
Els catalans posen el cervell, els diners, i els españolitos posen la mà d'obra, bé està.
I seguim, i seguim, bé pel catalans, jo sóc catalanoaragones pel dret i catalanoandaluz pel revés, i amb molta honra.
Els meus néts i els seus fills si encara viuen seran catalans de pro, per la antiguedad que donen els anys i la permanència en la terruca. I la pols de tots els avantpassats es barregessin amb la pols del futur i quan el planeta esclati, tots les pólvores es uniran en un concert còsmic i cada partícula lluitarà per ser més aragonesa que maña, andalusa, castellana, gallega i catalana.
I el Gran Hacedor de Pólvores, el Gran Masturbador de l'Univers tirarà una pols gloriosa a costa de totes les partícules divines o muones del gran Accelerador Galàctic.
Amen.
"Penso si Balmes no ha estat el paradigme de català -i humà- absolutament "normal" i equilibrat"
Aquesta frase té la seva "enjundia", pot un català no exercir de català?. Jo creo que un català seriós ni se li ocorre exercir de tal. L'elevació del seu alter ego humà li podrà per sobre del seu pseudo tribu i li elevarà a les místiques altures de la llibertat, allunyant-li del viciós entorn tribal.
Abans, exercir de català et tancava les portes del món cultural amb Majúscula,, exercir de català per a un ésser normal era que et coneguessin en l'escala de la teva casa, no més enllà. per això molts catalans a Madrid, Europa, el mundal món, no ho deien fins a després d'haver triomfat per a no tenir problemes identitarios amb l'entorn.
Perquè es tenien, s'han de autoidentificar com catalans si són ciutadans del món, per que el "establisment" els exigeix que ensenyi la patita de la seva pedigrí tribal?
En fi, és un discurs una miqueta i un molt "tesista?, Paris bé val unA "Tesi", bé està analitzar les fòbies i les filies de la tribu, però des d'una perspectiva cuidada, polida i fart jocosa, per a no caure en un "progroms" ideològic als quals ens té acostumats la història.
Les estadístiques com les conclusions són fart deslizables cap a postures mesiánicas, i cal procurar tenir una cura cura per a no alimentar massa el ou de la serp dels descendents de Bismark?.
Ben cert Apañó. Ni tu ni jo, la diagnosi l'hauria de fer un noruec. Bipolar, exacte. És allò que patí un Gotysolo.
Buff, merci Jordi i gràcies per. Estic intrigat.
José, no sé si no t'entenc o no t'interpreto, i ja vaig recalcar que no entraria en debats identitaris, aquesta tesi pot ser tot el que volgueu menys reivindicativa. Proclamar el deliri genial com a tret, em sembla que no és posar ous de serp.
Saluts
Criteri, després de llegir atentament el teu treball, he arribat a la conclusió de tenir que analitzar en escrits paral.lels degut a l'extensió de la critica molt constructiva qui t'adonaré properament cas per cas, alguns items son verdaderament "jocosos" per exemple el de "Cretinisme", estic segur qui no saps realment l'alcançe del seu valor afegit
Criteri, crec qu'el dia de demà que Catalunya sigui INDEPENDENT tindrà que tornar al cor de la mare patria per alló de recuperar la seva identitat, ja que aquesta hi es, sempre que s'enfrenti a Espanya, sense aquest enfrentament no hoi ha identitat que vulgui.
Si totes les malalties som aquests problemes psicoligic producto d'una compleix d'inferioritat identitaria malaudarament tindrà sortda si no es amb el confrontaament continu.
Certament els psicolegs fan i farien un bon negoci amb aquesta situació.
Jo afegeria la paraula "cenutrio" molt al us de Pérez Reverte i crec qui tindries que posarla també.
Més endavant tornaré a posar mes coses al ús del teu escrit, molt clarificant, instructiu i vaticinador d'un futur ple de singularitats exaustiu.
Criteri este es el blog de Constante:
http://constantecalvo.blogspot.com/
miralo porque sus análisis son enjundiosos y llenos de mala lecha total.
Cordons José, escrius més aquí -i a cal Aguilar- que al teu blog! Vinga, esperem grans coses amb ta ploma viperina, XD. La propera tesi encara és més identitària :))
Criteri, en los confrontamientos de análisis y criterios está la riqueza de alimentar al espíritu "libre" y salvaje, como en las "pelis" de Jhon Ford.
La historia pasará y los problemas identitarios ocasionados por los neuuronales cambios magnéticos en las sinapsis cerebrales dejaran de desacoplarse y la corriente nutricia que alimentan a las "pequeñas células grias de Poirot" descubriran que nada es lo que parece ser al cabo de los tiempos.
Toda ideología celular transmuta en algo mas, en algo sensatamente diferente. Cuando se sabe que la mente no es el cerebro, osea la mente no está condicionada al "pan amb tomaquet", las interpretaciones con calzador momentáneo al "punto histórico", entonces, todo queda evanecestemente diluido en el polvo de los EONES DENTRO DE LOS EVoS. Y claro las millonésimas partes que sustentan cualquier ideologóa "politicamente correcta" plaf, plaf...........
Criteri, intento enriquecer tus futuras notas al final del libro sin querer aparecer ni cobrar derechos de autor. Las notas mas enjundiosas te las tramitaré, por ser muy largas en sendos cafés en el Monro'es, bajo la atenta mirada de Marilyn y sus licuescentes ojos y mórbidos retazos de senos esculturales.
Publica un comentari a l'entrada