Entrades
Hi ha personal que defensa els acusats de Pretòria. A qui són amics seus això els honora, la fidelitat als amics o l'agraïment és senyal de grandesa humana -el desagraïment és un pa diari i miserable-. Però crec que això els impedeix jutjar fredament i potser se l'hauran d'envainar.
No recordo quin polític americà que no va trobar millor defensa per les malvestats dels Pinochet que dir: "Són uns fills de puta, però són els nostres fills de puta". M'estranya que ningú hagi tret la cita -potser per pudor- . Aquesta ve a ser -salvant distàncies- el fons de l'argument d'aquests defensors. Compte, sóc respectuós i ho dic com eufemisme i metàfora.
Que quedi clar: és segur que aquesta gent ha fet coses moguts per "amor a la pàtria" i no ignoro que tot govern té clavegueres. L'únic del que es tracta és saber si el ramal catalanista de la claveguera pretoriana era el col.lectiu o el dels waters particulars d'en Alavedra i Prenafeta.
Tot i que les seves accions les haguessin fetes amb mires al país, jo ja els condemno moralment per haver participat -amb contumàcia demostrada- en l'empastifada de ciment que ha destruït tants paisatges i tants racons que tant m'estimava. I a participants i cooperadors necessaris. Queda clar que expresso un sentiment personal. Sé que a una majoria ja li va bé el ciment, els talussos i l'asfalt - el Sostres és dels pocs que no s'ho amaga, això m'agrada d'ell-. Aquesta majoria també em condemnarà a mi. I més si recordo aquell crit, tant! escaient: Visca la terra, mori el mal govern! Eufemiiisme.
Avui he parlat amb la Patrícia Gabancho. I tag Catalunya
Presentà el seu interessant llibre situat el 2037 en una Catalunya independent. Vàrem parlar al col.loqui, i després un moment, on li vaig donar referència del blog. Com no era adient explicar-li allà els meus sentiments sobre la independència li ho resumeixo ara, per si em llegeix i també per fer palès a tothom el meu particular(?) i inefable posicionament. Com que sé que m'enrotllaria ho resumeixo pel broc gros: el sentiment que em provoca aquesta Catalunya...d'avui -adjectiu a escollir- fa que el meu entusiasme per la seva independència sigui quasi el mateix que provoca a un vasquista mig la independència d'Euzkadi sota el marxisme d'ETA. Potser un altra dia ho ampliaré, tot explicant perquè la idea d'una Catalunya a l'ONU sempre m'havia resultat engrescadora sense reticències.
Això que he dit tinc clar que no engrescarà ningú: ni a independentistes ni a dependentistes. És el que té l'eclecticisme i la heterodòxia.
5 comentaris:
totalment d'acord (i mira que normalment estic amb desacord amb tothom)
És que sembla que no es pot criticar als mals governants. Han fet de la política una empresa i només es guien pel benefici. Cal canvia rel concepte de la política.
Gran criteri, gran. Ets capaç de dir les coses amb una amplitud de mires, amb un estil tan acurat i a la vegada exent de pedanteria, amb la paraula justa, que em trec el barret...saludus
Genial, i sense cap surrealiiiiiiiisme ;)
Quim, -a mí em passa més o menys igual igual-lo important és està d'acord amb tu mateix.
Gràcies Noctes, i referent al que dic al Quim ja sé que a tu t'és difícil:) com vas dir amb la teva sinceritat proverbial, amb aquell gran article on deies que un dia dius blanc i l'altre negre, tan surrealisssta com genial -vas aconseguir fer-me riure-.Disculpe'm de no posar-te al costat del Sostres com exemple de parlar clar i sinceritat.
Gràcies Apañó i saluts a tots.
Publica un comentari a l'entrada