23 de novembre del 2009

EL CATALÀ ÉS PAGÈS. Tesi



Enceto ja les
3 Teories o axiomes inèdits sobre el caràcter català. Aquest és el sociològic pretenciós, queda l'humorós i el seriós.

Potser defraudaré les expectatives d'algú -U.Q.V.- sobre "les meves claus
intel.lectuals", amb aquestes entregues. Les destacava només per tractar-se de qüestions no abordades i haver-ne fet un petit treball. Les capacitats i limitacions veritables estan en el "meu llibre", que vaig confegint, i que essencialment no té res a veure amb les temàtiques que toco al blog.

Al parlar del caràcter camperol dels austríacs, el company blogger de la caravana m'ha portat a
desemvolupar una vella teoria pròpia:

El català és pagès. Tesi


A Catalunya manca
chic i glamour -el paradigme és França-, cosa que ja digué un conseller -Vilajoana- referit al nostre star system. No tenim l'orgull, la superioritat aristocràtica d'anglesos, alemanys o suecs; la mística, el caràcter d'hijos d'algo castellà, pels qui treballar era un deshonor; la picaresca urbanesca o sofisticació de l'Espanya amadrilenyada i la Itàlia amilanesada i de la finezza. En fi, la manca de politesse. Podríem divagar sobre altres nacions d'un tarannà rústic: els més nòrdics, el cow-boyisme EEUU, els alpins, l'Austràlia Dundee, etc. O si hi ha pobles de mar o de desert. Però això ho deixo a qui s'hi vulgui entretenir.

Centrem-nos a Catalunya. És difícil negar-nos la rusticitat, la incapacitat per a la flegma i la diplomàcia. Al pagès el defineix la brusquedat -això deia Pla del caràcter català- i mesquinesa -obligada per les estretors de la
maltractatada pagesia- però també la noblesa, honestetat, franquesa i bona fe ratllant la candidesa. Dissortadament l'herència dels trets positius és la més minsa.

Origen, exemples i excepcions.

Segons Pla Catalunya ha estat el país més demòcrata -democràcia
realísima- precisament per ser un país de pagesos, concretament per l'equitativa possesió de les terres de conreu; l'origen pairal dels catalans urbans és innegable; el nostre parlar mateix conté tota la diversitat de la natura -dolça o arrauxada-. Sembla que l'escassetat monetària i la necessitat de guardar ens feu avars i ara que en remenem sembla que ens hem tornat folls pels diners.

També podem
personificar-ho: Pla en seria el paradigma: el nostre literat més gran es reivindica pagès, i de boina; Dalí, barretina i espardenyes de betes; Verdaguer, cantaire d'ocellets, ermites i llogarrons, el mateix que en Folch i Torras. I en Gaudí, que tenia la natura com a mestre i portava rossegons a la butxaca? El mateix Pujol: CAMPetxano, murri i "milhomes" però que es deixava ensarronar pels "senyors" de Madrid, com un pagès per un picaplets. M'aturo i aventuro que l'excepció serien l'elit nobiliària i certa burgesia, la que fuig del català precisament perquè fa pagès. També els noucentistes, com fa pensar la seva voluntat "ciutadanitzadora" i la prosopopeia de d'Ors.

Ecòfobs

A sobre no ser ecologista el pagès tradicional és
ecòfob. No el preocupen els pesticides, els transgènics, i es ven els seus camps per a que els encimentin. Al bosc on un poeta o místic hi veuen la bellesa de la creació un pagès hi veu llenya. L'instint de subsistència, és clar. Això ha portat que el català d'avui on hi ha un formós prat o feixa hi vegi solars per a pisos o naus, i els fa. La destrucció del medi i del paisatge català no té parangó -potser els països comunistes-. En seria això la causa?

La nostra filosofia

El nostre país n'és escàs, no és
aimant d'elucubracions massa profundes i que no porten enlloc. Fins i tot el Criteri, el nostre millor llibre de filosofia -segons Pla però comunament acceptat- és el llibre amb menys filosofia del continent, però el més útil a l'home. Obra que és fruit -també hi ha unanimitat- del caràcter català, del caràcter pagès: a la natura, al camp, tot ha de tenir un grau de tangibilitat i utilitat; allò que no és útil no serveix de res.

Escatòlegs

Els estrangers al.
lucinen de tan malparlats com som: com els carreters. Penso si els atacs de rauxa no vénen de quan tractàvem amb bestiar -els meus una mica-. I entre les tradicions més importants tenim el caganer i el tió que caga: escatologia més pagesa impossible. Suposo que el xaronisme també ve d'aquí, les coses de la Trinca, etc

Individualisme

La casa pairal i les terres constitueixen un món en sí on el pagès és el senyor. Avui s'ha transformat en aquest
l'individualisme, personalisme atroç i capelletes de la nostra política. Però d'altra banda és viva encara una solidaritat única en empreses col.lectives especials.


Humor

Hom pot considerar que aquí forço una mica i m'ho faig venir bé, però és una proposta possible. Quedi si cas com a reparació del honor de l'humor català i com a prefaci d'un assaig que algú hauria de fer.

Contradic aquells que ens neguen l'humor. Potser no tenim el "
gracejo", però no hi ha res que em desperti tants somriures com les facècies d'aquells personatges -n'hi han molts i gens coneguts- del tombant de segle: Llanas, Peius, Rusiñol, etc. Això també trontolla, del tot. Avui tenim la conyeta.

Que hi té a veure el riure amb allò pagès? us preguntareu. La joia de viure a la natura ajuda a vèncer les adversitats; jo visc cada any un dinar popular a la Catalunya profunda, entre pagesos, on constato com aflora aquella alegria i enginy, perduda a l'acètica Catalunya ciutat. Quan dos veïns de ciutat es troben se saluden amb un bon dia -i gràcies-. Qui hagi viscut al camp sap que quan es troben dos pagesos sovint la seva salutació és alguna
enginyositat -generalment pregunta i ironia-: què en fotrem de tanta aigua? -quan no plou- o referides al bestiar, collita, etc Abunda el personatge aquell que "sempre en té una per dir" i abunda perquè el protocol hi és escàs i si cal l'engega pel broc gros, cosa que conforma bona part del nostre humor.

(Com a mostra d'allò que deia no em resisteixo a presentar-vos la targeta que es va fer el Llanas)

-------------------------------------

ALBERTO DE SICILIA LLANAS

....MARQUÉS DE BARBARÀ
5 ....

-------------------------------------
Fixeu-vos amb el número


Virtuts. Individualistes solidaris, pactistes, etc

M'adono que potser cal emfasitzar una mica la part positiva. Catalunya fou el primer poble en deslliurar-se del poder feudal, per tant els primers en gestionar les propietats, cosa que afavorí i fixà l'esperit d'iniciativa i de treball que ens
caracteritza. Som un poble pacífic perquè no ens ha fet mai falta anar a conquerir res enlloc, fins i tot la nostra expansió mediterrània no crec que fos ben bé imperialisme. L'home de camp és poc amant de papers, per tant la serietat i confiança entre les persones a l'hora dels tractes eren imprescindibles, justa fama adjudicada fins avui. L'isolament -relatiu- de la masia i el sedentarisme conformà un tarannà diferent als de pobles més nòmades o de demografia més compacte i urbana, que són més "picardeaos". D'aquí la bona fe i ingenuïtat del català. Tot plegat conforma un caràcter noble i honest. No puc evitar tornar però a la negror i constatar com avui trontollen aquests valors.

Quedi clar doncs. Tot i tenint en compte les misèries que arrosseguem, pròpies i pròpies de l'espècie, si hagués de designar un poble escollit i un model de poble triaria
aquella Catalunya, alegre, complidora i creativa -i un tant ingènua, per què no?- La que hem de recuperar; la que tots podem intuir i que tots -sobiranistes o no- estimem.

Afegitó

L'Enric Vila i L'ull de poll m'aporten més dades: " Els anglesos són els meus: tenen el nostre sentit de l'economia, el nostre individualisme, el nostre gust per la llibertat, i el nostre ideal de la caseta i l'hortet." Vila.

"
Potser caldria una menció al pessimisme del pagès, que mai les coses van bé del tot que forma part també del caràcter català i que veiem en tants exemples a diàri.
" Ull de Poll

Gràcies


I què? Busquem-hi la moralitat (moraleja)

No sé si la sociologia ha de tenir moralitat, ni si jo sabré trobar-la -ni tan sols estic segur de no desbarrar-. Serveixi això al menys per a reflexionar-hi i conèixer-nos millor.Per afinar-nos una mica en el tracte social i tenir les ciutats més polides, no com masies on volta el bestiar.

I potser el paradigma: hom ha dit que els castellans ens superen de carrer en qüestions de dret
administratiu i lleis en general. Veiem-hi la imatge d'un pagès -nosaltres- seriós i complidor, però refiat i ignorant d'allò essencial: els papers legals. La conseqüencia és ser enredat per advocats i administracions. Pocs Països hi ha amb tants lliris a tantes mans. Al lloro doncs amb el lliri -no he pogut evitar el joc-.

A
l'acabar trobo Pla més o menys sancionant el meu axioma: en aquest país ningú no és veritablement important, tot som iguals, massa iguals (o sia, més taujans que senyors, òbviament). Com Gracián penso però que al mig hi ha la virtut.

Algun perepunyetes podrà sortir en que això és identitarisme -és obvi-. O amb allò de: Qui és català avui? És una qüestió en la que no hi entraré. Tot i això crec que les identitats "s'enganxen" -algú ho ha estudiat?-.

Si us interesa la qüestió plebeis-elits aquí està el post que he inspirat a l'Apañó.

24 comentaris:

Herrgoldmundo ha dit...

Llegia atentament el teu petit assaig, "el català és pagès", i no he pogut evitar que m'acudís a la memòria l'obra "L´escanyapobres", de Narcís Oller.
Recorres a Pla però oblides a un Oller que de forma intuitiva, però també precisa, va descriure perfectament la Catalunya rural (novel·la naturalista) al temps que ens descrivia un dels estereotipos més catalans: la figura de l´avar.

Dius:
"Sembla que l'escassetat monetària i la necessitat de guardar ens feu avars i llaura que en remenem sembla que ens hem tornat folls pels diners".

Veig en aquest punt una gran coincidència amb Pla.

És cert que la filosofia catalana, exceptuant al teu admirat Balmes, no ha tingut mai la rellevància, per exemple, que sí tingués la famosa escola de Madrid (Ortega, Zubiri, Zambrano, Marías...) a començaments del SXX.
Tanmateix, podria dir-se que Balmes amb la seva "filosofia del sentit comú" va ser el precursor d´allò que Zubiri anomenaria "intel·ligència sentiente".
Les coincidències entre Zubiri i Balmes són més que evidents: tots dos es reconeixien espanyols malgrat ser originaris de Vascongades i Catalunya respectivament, ambdós van ser seminaristes i van estudiar teologia, i els dos van assajar noves visions d´una filosofia que ponderés l'excés de racionalisme.

Per últim:
Dius que Pla ja va dir això de "en aquest país ningú no és veritablement important, tot som iguals, massa iguals (o sia, més taujans que senyors, òbviament). Com Gracián penso però que al mig hi ha la virtut"

També Ortega va dir que a Espanya va ser el poble qui va CREAR, qui "va fer" davant de l´absència dels millors (noblesa aristoi)

Saludos y ¡Arriba España!

Herrgoldmundo ha dit...

Per cert, allò de buscar el terme mig per tal de trobar la virtud ja ho var dir Aristótil abans que Gracián.
¡Qué lo sepas! :)

Outsider friar ha dit...

Això de ser "malparlats" és un tret cada vegada menys distintiu. Podríem assegurar que en general som AVUI, per exemple, més malparlats que els castellans? No ho sé, Criteri, em sembla que aquí les identitats es deuen "enganxar" retroalimentant-se...

Noctas ha dit...

Em trec el barret senyor Criteri. Per cert això que digué Pla de que catalunya era el país més democràtic em sembla que ho digué en aquella magnífica entrevista de Tve 1 on arribà a demanar un gintònic:) saludus eclèctic

Borjas el 1 ha dit...

Desde luego Criteri, haces un análisis un poco llevado de la "taranna" diaria, aun cuando el caracter de un pueblo lo son las suma y división de todos sus miembros, no todos son "pageses", obreros, burgueses, etc. El total lo hace la divisón por todas las realidades de una única función. Cuando la !pagesia" rta una rústica forma y parcial de concebir la visión de un mundo, dejaba de lado otras maneras también autóctonas menos favorecidas por la diosa fortuna. "La Setmana tràgica" en el mundo "pagés" no se hubiese dado y de hecho marcó todo un devenir social que eclipsó toda la historia anterior y futura. Lass marcas sobre los cuerpos sociales son tan poco consistentes en el devenir de la Historia con Mayúscula que nos hace retrotraer a fenómenos exclusivistas por si mismos al abandonar los anales cinsetudinarios de la historia global. Si te separas del cuerpo aocial con una lente dismunutoria, se puede ver la levedad del ser y de toda su parafernalia adjunta a la fijanza del terruño como explicación.

Borjas el 1 ha dit...

Creiteri, en el anterior comentario me faltaba decir, que la filosofia griega triunfó porque sus aequetipos estaban fuera de sus limitaciones terruñas y supieron adaptarse a cualquier estadio/estado humano y social.

Evocacions ha dit...

No t'imagines quan en sintonia estem. Fa molt de temps que explicava a classe la difeència entre Pujol i Maragall: un era el rural i l'altre el cosmopolita. També deixava anar que el català és pagès (era). Només t'ha falta una cosa. Dius "Això ha portat que el català d'avui on hi ha un formós prat o feixa hi vegi solars per a pisos o naus, i els fa." Jo diria "Això ha portat que el català d'avui on hi ha un formós prat o feixa hi vegi solars per a pisos o naus, i les corresponents comissions". I és que tot canvia.

Criteri ha dit...

Apañó, suposo que l'estereotip de l'avar tindrà algún fonament i jo he proposat aquest. (hauria d'ahver dit "folls per "derrochar" -no recordo la paraula-. No sé si la relegació de l'escola de filosofia de Barcelona és justa. Celebro la coincidència amb Zubiri. Coincideixo amb Ortega?:))
Això d'Aristòtil no ho sabia, però a vegades al veure aquestes coincidències, no sé si pensar que te la colen o és casual.

Outsider, això m'ho va inspirar la xineta de Un país estrany. Era una de les coses que li van cridar més l'atenció. Però també tens raó.

Gràcias Noctas per l'aclariment, suposo que saps que ets el bloger de la caravana.

José, no tots som pageses :), parlo del substrat -per usar una altra paraula i aclarir una mica més el que vull dir- que conforma el caràcter català.

Canvio per si s'apaga.

Criteri ha dit...

José, en el fons de la qüestió hi ha la pregunta: Com es formen els pobles?

Evo,certament Pujol és prototípic però el Maragall tot i ser diferent té el tarannà diferent dels estirats polítics madrilenys. Fins i tot te nom d'herbota de camp:) -maragall, el meu pare en deia margall-. Molt bona la de les comissions:) No suporto els riures enllaunats de la tele però això de l'icona de riure ho trobo bastant útil,ja que orienta el sentit de la cosa que a vegades no és prou aparent.
Gràcies pels comentaris, els quals a més m'han fet veure que no he desbarrat massa, i podré penjar el següent "estudi" sense massa prevencions.
M'oblidava, i va pel que vigila, que no va fer esment de la raresa que un patriota apañò citi l'Oller -i d'altres-amb tanta autoritat. Tan fantàstic com estrany.

Herrgoldmundo ha dit...

Criteri, jo crec que tant el raciovitalisme (Ortega) com la intel·ligència sentiente (Zubiri) o la raó poètica (María Zambrano) reprenen la "filosofia del sentit comú" de Balmes, és a dir, consideren que els sentiments, les emocions, la mística i l'espiritualitat estan íntimament lligats als processos racionals implicats en l'aprehensió de la realitat.

I què em dius de la poesia creadora o "que promet", com la denominés José Antonio, també poeta?

Vaig realitzar dos cursos de literatura catalana, assignatura optativa en el batxillerat que vaig cursar, però no tant per "devoció" com per escapar de l'insufrible llatí.
Així vaig conèixer l'obra d'Oller, Carner, Pla...

Saludos y ¡Arriba España!

U.Q.F. ha dit...

Per ara no em defrauda res, ítem Criteri.
Segueixo atent a tot el que va passant per aquí.

Borjas el 1 ha dit...

Criteri, hay alguna observación de la realidad popular que merece ser apuntada: Los "pageses", los agricultores son seres que estan dominados por la tierra, viven mirando al cielo y a veces pierden el sentido de la realidad social. Su ser "avaro" deviene de su secular falta de medios sobrantes para subsistir y el hecho de no tener "efectivo" para los gastos de futuro. La economía en este sentido marca a un sector social que le hace ser ante el resto de la sociedad una forma especial de ser. Claro está no todos son "pageses" y no todos sufren los avatares del clima de la misma manera. Los cambios productivos, la proletarización de las clases bajas rurales dió paso a una perdida del valor de lo "pages", si es que lo es o lpo fué, y se transmutó en generalidades mas sistemáticas. Desde fuera, todo esto también pasa en otras "tribus" agrícolas. Decir y marcar una casuística especial es demasiado arriesgado sin valores estadísticos de soporte.

A veces las teorías vienen marcadas por las necesidades inherentes a una respuesta inteñectual a veces incomprendida sobre aspectos globales que no atienden a tales.

Borjas el 1 ha dit...

Criteri

El Sr. Josep Pla i Casadevall

En su original y extensísima obra literaria, que abarca de forma ininterrumpida seis décadas y más de 30.000 páginas, fue esencial en la modernización de la lengua catalana y en la divulgación de las costumbres y tradiciones locales. Sus artículos de opinión, sus crónicas periodísticas y sus reportajes sociales de numerosos países constituyen también un singular testimonio de la historia del siglo XX. Todo ello, unido al hecho de seguir siendo el autor más leído de la literatura en catalán 25 años después de su muerte, le ha consagrado de forma unánime como el prosista más importante de la literatura catalana contemporánea.

Por ello intento clasificar casi todos los aspectos hasta ese momento fuera de temática. Pero en el fondo también quería terraconformar la "terruña", es decir aprovechas su gran capacidad de análisis y sintetización de extraer variables de globalidades y personalistas, para querer crear una base histórica sobre la que releer la historia (Catalana).
Tuvo tiempo y años, y capacidad para hacerlo, además trabajaba con el consentimiento del entorno, porque al entorno (político) le parecia correcto que hubiese una sistematización no realizada hasta entonces. Y diese una salida de "orden" a las contradicciones del momento y del futuro.

Maspons ha dit...

Apañò, no estic tan posat en filosofia però tinc una virtud i es que lo que em crida l'atenció per important em queda: "la poesia és la glorificació de la realitat" o sigui que la poesia crea i recrea mons. També em va quedar això d'Unamuno: "Pensar lo que se siente y sentir lo que se piensa". És lo que ve a dir Zubiri, no?

Felicitats, no hi ha massa apañós -ni catalans- que aprofitin tan les classes de literatura.

OK Espia, es fa el què es pot i tot a fi de bé.

José, la diferència entre un pagès català i el camp andalús, gallec, etc és òbvia. Si hagués de definir l'Espanya castellana m'afegiria al corrent que afirma que les planures i secarrals han marcat el seu caràcter: la mística, els grans ideals, fins i tot els quixotescos,etc
En fi és un assaig fet a una mà i pot ser matisable. Per cert tinc un escrit on raono que igual que quatre ulls veuen més que dos, escriure "a quatre mans" seria millor que a una -dues amb ordinador-

Saluts

José, lo dicho. Ja sé que un assaig és un assaig.Series capaç tu de dilucidar com es conformen els caràcters i la idiosincràsia de cada poble?

Maspons ha dit...

José, Pla era un moralista; escribia per a dignificar el català, per arreglar el món i el país -encara que no ho sembli- i no només Catalunya, i -important- escrivia perquè era grafòman.

Borjas el 1 ha dit...

Criteri, si me lo preguntas, te diré así por encima, que hay algunas variables intrínsecas que hacen posible tu pregunta cargada de inbquina demoniaca, por aquello de que solo una larga y milenaria educación puede provocar semejantes cambios en el alma humana. En este sentido la ayuda de la parte "religiosa" del asunto puede esconder parte de la explicación.

Maspons ha dit...

Díga-li al Saura :)

Borjas el 1 ha dit...

Criteri, el ecocomunismo es un bluf sin ningún tipo de respaldo filosófico y fuera de la realidad del discurso del materialismo dialéctico auténtico. No sirve ni como subargumentación para la defensa de la naturaleza, pues en los oasis subcomunistas la ecología no existe sino solo como herramienta de desgaste del capitalismo desaforado y cruento con la NATURA.
La preparación dialectico-política de los bisoños ecocomunistas es NULA, han oido la música de lejos y la cabeza metida dentro de un cubo de agua. Son unos ignaros, al menos la mayoría y los que salen en las páginas del papel couche.

La inversión percapita de los 80 años de comunismo estalinista y versiones diversas ha sido NULA.

Borjas el 1 ha dit...

PARA Apañó:
"També Ortega va dir que a Espanya va ser el poble qui va CREAR, qui "va fer" davant de l´absència dels millors (noblesa aristoi."

Este punto es muy importante, ya que "esbrina" una realidad muy por encima de valores traidos por los pelos y alejados de una dialectica social sometida a los análisis de los previos a la Generación del 27, un querer y un no poder, por no ser entendidos por la gran mayoría de la "intelligenzia" de la época. Las clases cultas españolas iban muy adelantadas o paralelamente respecto a la universalidad de las corrientes modernistas de la Europa de entonces.

La introspección de algunos pensadores e ideologos catalanes, señalados por Criteri, no fué en el fondo una aportación a la cultura con Mayúscula, sino un acto endogámico propio de aquellos que han podido dirigir los eventos comerciales pero que han quedado alejados de la primera línea de combate. No es demérito, sino una puntualización. Las grandes líneas del pensamiento europeo no se dejaron notar demasiado en el mundillo cultural de Jacinto Verdaguer y otros.

La aristocracia estaba fuera del combate cultural pero no de la influencia que pudieran ejercer. La burguesia se dió el titulo asimisma de dueña la Cataluña total y el pueblo, la masa, quedo como siempre como mano de obra para levantar con su sangre los grandes monumentos.
El renacimiento de una nueva forma de hacer país, sirvió como coartada para adocenar, calmar, tutelar, redirigir, las energías de una parte del pueblo que se sometió bajo los influjos de la burguesia mas culta del momento.

La identidad popular (inculta, hambrienta, trabajo semiesclavo,etc)se tuvo que conformar con ser comparsas de un identitario que la lastraba bajo la premisa de "jodidos pero contentos".

CONCLUSIÓN RESPECTO DE ORTEGA, ¿era el pueblo realmente quién controlaba su destino?, si queremos ver una justificación de la obra de Ortega "La rebelión de las masas" a traves de tu apunte, lo podemos hacer, pero creo que la cosa es mas profunda, y aquí hay otro punto de como se puede llegar a modelar el "caarácter de una tribu".

Herrgoldmundo ha dit...

José, ya comenté esta última entrada tuya en mi página web.
No hacía falta que "duplicaras" tu reflexión, ya que suelo pasarme por "can Criteri" con regularidad.
M´agrada el pa amb tomàquet i el "toc pagès" de Criteri a l´hora de servir-lo. :)

Saludos y ¡Arriba España!

Borjas el 1 ha dit...

Criteri, las añadiduras últimas no dejan de ser un esfuerzo añadido para remarcar tus tesis, que ya han quedado reflejadas a favor o en contra en la línea de intervenciones.

No hay que solapar mas variables, ni volver a escudriñar otros aspectos mas o menos paralelos, a veces una tesi queda al fin enmarcada por la necesidad del tesista y a veces se vuelva impermeable a las inclemencias del tiempo. Si como tesi es necesaria para salvaguardar esquemas identitarios rozando un veleidoso chauvinismo, pues bien, así sea.
Pero el ciclo de la historia sigue y las veleidades temporales quedan difuminadas en el polvo de los humanos que alimentan las macetas de las flores del paraiso. Una curva asintota respecto a otra cual campana de gauss las hace ser infinitas y a punto de tocarse, pero toda la inmensidad del espacio no sirve para que se junten si ni hay un cambio voluntario y perceptible en sus valores para que se crucen, así pasa con algunas premisas sociales.

Y creo que el tema ya no da para mas, si no es cambiando las dinámicas del juego dialectico, siempre que el pan esté bien aderezado "amb tomaquet, sal i una mica d'oli".

Salut i harmonia atots els dialèctics qu'han intervengut a la posada en comú d'aquest debàt.

Borjas el 1 ha dit...

Criteri, perdona por decir que ya estaba todo dicho, he querido decir que ya habíamos dicho lo suficiente. Tu eres el moderador y dueño del blog. Y si quieres o tienes idea de seguir ampliando la temática, por mi encantado de seguir colaborando con tan sesudos y bien preparados contertulios/blogueros. Desde el elemento cultural previo a la nefasta educación actual, yo fuí educado en el antiguo régimen, allá por los colegios napoleónicos de finales del XVIII y principios del XIX. Mi idolatrado Leonardo DaVinci es mi modelo perenne en casi todo.

Maspons ha dit...

Ite misa est. A no ser que un nou comentarista afegeixi alguna cosa.

Herrgoldmundo ha dit...

Bueno, añado un último comentario a la conclusión final de José "respecto a Ortega".
Si bien ya le respondí en mi blog, creo que algún usuario oriundo de estos lares también podría extraer provechosa enseñanza de lo que allí se escribió:

No fueron los pensadores catalanes los únicos que pecaron de "endogamia", pues el pecado del "particularismo" se extendió por toda España durante la generación del 27, desde el "andalucismo islamista" de Blas Infante hasta el incipiente "galleguismo" que empezaba a tomar forma.
Nada pudieron hacer los intelectuales del 27 para frenar tanta inconsciencia ombliguista, salvo predicar en desiertos yermos de poesía y, llegado el momento, convertirse en involuntarios mártires.

Haces una pregunta interesante:

"¿era el pueblo realmente quién controlaba su destino?"

No, por supuesto que no. Supongo que estaremos de acuerdo en ello.
No creo tampoco que Ortega lo pensara, pues es muy diferente decir "el pueblo crea y hace" a decir "el pueblo decide y proyecta".
El problema de las masas, precisamente, es su carácter voluble que las hace susceptibles de ser manipuladas y adoctrinadas por la "intelligenzia" de turno.
Sobre el apunte que señalas:

"¿cómo llegar a modelar el carácter de la tribu?", ya expliqué en una reflexión de "la España que hace daño" la manera sutil, pero bien sistematizada, a través de la cual los grupos de poder condicionaban las voluntades populares:

http://hispanosmalajes.blogspot.com/2009/09/cuando-la-miseria-moral-se-normativiza.html

Gracias por la interesante aportación, José.

Saludos y ¡Arriba España!