29 de gener del 2013

Dues vivències entre la màgia i el misteri

- Al canal Discover emetien una cosa -cientìfica semblava-sobre sirenes -sic-. Òbviament no parlaven de les sirenes de Disney, sinó de una estranya espècie humanoide marina. Em va sorprendre, però el meu escepticisme  va anar trontollant progressivament, fins esdevenir quasi espant al veure el video d'una xarxa plena de peixos entre els que hi havia una mena d'homínid fent aspavents.

Estalvio els comentaris, incomprensibles  sense haver vist el documental. Si algú vol riure sense haver-lo vist, allà ell. Era una aixecada de camisa del Discovery? Només una cosa, la representació gràfica d'homes peix és comuna a la majoria de cultures antigues, que no tenien contacte entre elles

- A manca de qualsevol activitat nocturna el dissabte a Mollet, anàrem a can Palots, Canovelles, a veure el mago Isaac -entretingut espectacle l'Un idiota.

Érem 17 persones. Al meu cantó de platea érem tres parelles i un single. En surt un voluntari: Como te llamas? Esteban. En surt un altre. Como te llamas? Esteban. En tenia un al davant i l'altra darrera. Al acabar l'espectacle els hi dic: Jo també em dic Esteban. Bocabadats i rient compartirem una situació i moment especial. Serà que aquest nom implicauna atracció a la màgia? Bé si més no és una curiositat que destrossa les lleis estadístiques.

25 de gener del 2013

Encara que no siguis envàs.. al plàstic vas -de pet

Entre que no s'expliquen bé a l'anunci i que les companyies que paguen la campanya -Ecoenves i no se qué-  els importa un rave la sostenibilitat -constatat-,  jo doncs continuaré fent com sempre:  dipositaré EL VIDRE AMB EL VIDRE I EL PLÀSTIC AMB EL PLÀSTIC.

Si hi ha una cosa que posi nerviós a les empreses deixalleres esmentades és només esmentar el mot REUTILITZACIÓ -ideal per la natura i fatal per ells. El capo aquest de la Gene reponsable de la sostenibilitat -Déu ens ajudi!- que ha sortit abastament dels mitjans, s'enfotia de la reutilització, dient que això era de quan vèiem Heidi i els Pallassos de la tele. Més que incompetent el tipus. Com se deia?

Recicleu bé, no com diuen ells.

12 de gener del 2013

MANIFEST -HETERODOX- PER LA INDEPENDÈNCIA -i II-

 Continuació
(sembla llarg però no us  ho penseu)

El seny i on para

És cert que a Catalunya hi ha molt seny? No, tot i que més que cap altre lloc sí. Lo meravellós no és l'abundor de seny sinó la qualitat, l'existència d'uns pocs compatriotes que són la personificació més elevada del seny, que és la sublimació de la intel.ligència pràctica. Per a Pla "el seny és Balmes". Si s'hagués fet cas a la  proposta dinàstica del de Vic ens haguéssim estalviat tres guerrres civils. Ara i aquí, molt probablement, la seva visió no seria massa diferent a la que té el pobre Criteri -i igualment obviada?. Penso -idea pel.legrina?- que avui només podríem trobar la fina visió balmesiana dins al món eclesiàstic. Tradicional és la seva diplomàcia i finezza en el tractament de temes delicats. No ho descartem a la primera.

Sempre he estat del morro fort; dels que deia menys seny i més pebrots, mentre la majoria era autonomista.  Ara, amb més anys i amb la nova situació, penso en canvi, que cal tenir el morro fi i la murrieria de la guineu. En definitiva, assenyats com presumim, en aquesta cruïlla decisiva ÉS L'HORA SUPREMA DE DEMOSTRAR EL NOSTRE SENY.

Dubtes i  errors

 
Ara bé, creieu-me però, que com a persona -diguem-li- de caire tradicional -estic més a prop dels místics castellans que dels tics de la nostra progressia-....no les tinc totes. Intueixo que alguns esperen el nou país tot pensant: ara serà la nostra, per esbandir la presència d'allò catòlic de la vida públca i aplicar ració doble d'aquest esbiaxat progressisme tan nostrat -causant de bona part de la situació moral, espiritual i intel.lectual del país. Temo també que no siguem conscients del curull de vicis i defectes que tenim i -cofois- no fem res per esmenar-los. Hi ha una insistència en posar en primer lloc l'economia, el creixement, per tant temo també que hom pretén convertir Catalunya en un polígon industrial -menys els quatre Parcs naturals, això sí. M'ammoïna que alguns -il.lusos- vulguin pretendre com a segona llengua, l'anglès davant l'espanyol. I darrer: serem capaços de regenerar  la política catalana?
   
Les bones vies

Seria d'una immensa miopia política que en la confecció  del  full de ruta no hi participessin totes les forces polítiques. Seria catastròfic oblidar la Catalunya real -eufemisme del melting pot. Res sòlid es podria construir si masses se senten de banda. En definitiva, no tinguem cap dubte que quants més llaços es vulguin trencar; a més maximalisme -a una i altra part- , més feixuc serà el procés d'emancipació. Presenciaríem  uns jocs de garrotades de cec inacabables i un anar a les palpentes per un camí que ni jo em veig capaç de veure on ens portaria, ni afirmar si ens portaria enlloc. Independència no equival a trencament. Proposo:  fermesa,  però també educació, diplomàcia, tacte, empatia, pocs crits i menys escarafalls -també perquè ells són més i més forts. Adonem-nos que ,dissortadament, aquestes virtuds no són pas les que més ens distingeixen als catalans.

Ah, i si erro, si alguna de les reflexions que he exposat no són la part fonamental, inel.ludible i menystinguda del procés, que algú m'ho digui -i demostri si és possible- i deixaré fer. Si hom creu que no erro del tot, que se m'escolti en allò essencial.


 Perquè  i què hem de reivindicar  (Afegitó -d'un altre post a ran un comentari)

"Considero del tot necessari, quan un dia o altre tinguem les claus de casa nostra... i els duros, treballar per a construir quelcom millor, fer neteja i mantenir la casa endreçada, sana, on es valori l'enaltiment de la cultura i l'esperit. I bo i amb la cara neta, fer saber al món que existim, projectar-nos-hi i contribuir a fer-lo millor Aquesta és la resposta a qui us pregunti La independència per a què?"



(no sé quant hi ha d'heterodox en el que he escrit, però no em sento reflectit en el pensament general i  la marxa de les coses .Crec adient adjectivar-lo així.)

26 de desembre del 2012

L'HORA SUPREMA DEL SENY (A tall de manifest imprescindible des de l'heterodòxia independentista)

L'HORA SUPREMA DEL SENY

Construir un estat no és fer una casa de nines.Cal que cadascú hi posi el millor que tingui. Jo modestament  intentaré fer-ho plantejant  algunes qüestions cabdals que no es tenen en compte.

- El primer que cal refutar és l'estesa creença que el nostre model podria ser Dinamarca. Deixant el vessant econòmic, més aviat seríem Groenlandia -o Escocia: territoris petits que s'escindeixen d'un estat gran.

- No s'ha aclarit tampoc satisfactòriament que vol dir ser català i qui és català -un dels darrers tabús. No hem d'oblidar que a banda dels catalans de generacions i els nous catalans, tenim també catalans que se senten una mica estranys i ciutadans que se senten en país estrany. El procés d'emancipació ha de tenir en compte aquests grups que serien refractaris a la secessió rupturista. Hi podem afegir el grup que engloba les generacions que han viscut o s'han fet grans amb un munt de referents i tradicions foranes però que ja  hem fet nostres. Inacabable citar-les: la creació cultural clàssica española mamats a l'escola o als mitjans, passant per la grossa de Nadal, els pallassos de la tele, De la Fuente i mil músiques i coses  -fins i tot entranyables- amb les que sempre hem viscut.

- No és que sigui aconsellable sinó que és impensable construir el nou estat sense fer algunes -alguns en diran- concessions; és impensable l'emancipació fent tabula rasa en les mútues relacions culturals, socials i personals,  teixides durant segles amb un munt de xarxes impossibles de desfer. Cal evitar un miop independentisme maximalista rupturista; cal que tinguem traça en explicar que un munt de llaços de tot tipus es mantindran després del Dia I. I si des de l'Ebre enllà ho entenen i també hi col.laboren, poc ens caldria ja per assolir l'emancipació, que seria així més que amistosa i per tant millor per a tots.  Tampoc no hem d'oblidar la complexa amalgama de sentiments dels espanyols de la resta de l'estat, que van des del sincer apreci fins al ni contigo ni sin tí. En definitiva, tothom ha d'entendre que la separació és tan inevitable com -diguem`ho clar- ho serà relativa.


Continuarà

 
Encara que està per acabar i per polir-hi alguna cosa,  m'ha semblat bé començar a publicar avui aquest escrit.

Sancti Stephani. Anno Domini 2012
 L. D.


Continuarà així


És cert que a Catalunya hi ha molt seny? No, tot i que més que cap altre lloc sí. Lo meravellós no és l'abundor de seny sinò la qualitat, l'existència d'uns pocs compatriotes que són la personificació més elevada del seny, que és la sublimació de la intel.ligència pràctica. Per a Pla "el seny és Balmes"......

19 de desembre del 2012

Quatre anècdotes descoratjadores i una pregunta

1 Per què tot republicaníssim de pedra picada, espanyol o català, perd el cul i babeja quan s'acosta a la família real per la foto o la salutació? Sí, hi ha alguna excepció, p.e. la Cotorrahola o  la branca dels assaltapiscines  -Tarda. -ja veieu quins.

2 El Congreso, a través de la famosa Web, ara que s'acosta Nadal ha publicat una Nadala de tema nadalenc -més obvi impossible. Ai, cagada pastoret! La flor de la xusma  dels polítics ha protestat enèrgicament. Conclusions: Obvi insult a la facultat de raonar. I segona, els qui se sentin ofesos per una cosa tan entranyable, tradicional i nostrada com una imatge de pessebre han de tenir unes ànimes fosques i tenebroses.

3 L'incompetent meteoròleg  de torn: toca fred però diuen "temps molt agradable". I al juliol amb rebequeta? també agradable?

4 Acabo els insults a la intel.ligència amb tots aquests -arreu- que fa setmanes van dient que el Barça "ja és campió". Em fa posar especialment nerviós. No crec que m'hagi d'estendre.

5 Llegint Noctas vaig pensar en l'actualitat de la meva entrada? " Proposo dos catalanòmetres" cerqueu si voleu al buscador. Anava sobre Què és ser català? Qui és català?  S'accepten respostes.

9 de desembre del 2012

Ramon Madaula o el paradigma dels molts que no entenen massa res

L'actor diu que s'ha fet del PSC perquè -cito de memòria- no vol la independència  perquè s'estima la poesia de Machado i Lorca, i perquè els considera més seus que Baudelaire, etc(sic). 

Com ell pensen molts catalans aquesta animalada. Qui diu que el fet de disposar del nostre destí i calers vol dir renunciar a un patrimoni cultural compartit des de segles? Qui suposa que el llençarem per la finestra? I qui dubte que per anar pel món la nostra llengua serà més el castellà que el català. Si no trenquem aquesta mena de tòpic absurd de l'actor, malament rai. 

El temor dels Madaula ve de l'existència d'un miop independentisme maximalista rupturista i de la poca traça de l'altre en explicar que l'emancipació no equivaldrà a fer tabula rasa en les nostres relacions culturals, socials i personals,
-teixides durant segles amb un munt de xarxes impossibles de desfer. No és que sigui desitjable, sinó que és impensable una independència sense el manteniment de més lligams dels que la majoria pensa. Mantenir la Red de Paradors o RTVE podrien ser uns exemples tan senzills com aclaridors.

Treballem-hi. Amb vosaltres que també hi toqueu.

Sobre això anirà el meu esperat manifest -almenys esperat per mi.

2 de desembre del 2012

Catalunya catalana

-La reflexió cabdal i corol.laria va en el sentit demogràfic. Ningú no n'ha parlat -ui quina por.  El gruix majoritaríssim de la immigració espanyola i fills, , immutable, no assumeix la nostra realitat nacional.
Si contéssim només els vots de la Catalunya interior els resultats serien clars com un got d'aigua filtrada.


Això escribia jo al passat post i alguns comentaristes espanyolistes han entès jo què sé què. Bé, si que ho sé. Han entés que no han de poder votar o han de fotre el camp!!. Potser ho han es escrit perquè existeix un punt de mala conciència? Observi's que quan deia  Ui quina por sabia perquè ho deia. El tema és tabú.

El que jo plantejo és un fet claríssim: l'existència d'una Catalunya catalana, al costat -o enfront- una catalano-española o simplement española. Lo que vull manifestar és l'oblit d'aquest factor  i que tots aquest savis tertulians i polítics dels pebrots s'equivoquen, o volen enganyar-se quan diuen que els ez -Sanchez, etc ja els hem guanyat majoritariament per a la causa. I que sense ells hi ha poc a pelar.

Ah,que sapigueu que si Quebec no és independent és pel vot dels indis i negres -ara sortira algun carallot que dirà que comparo no sé què no sé quantos.

En fi, els fets són els fets, tan clars com l'aigua. No l'enterboliu. La qüestió que plantejo és la clau de volta per arribar a l'emancipació de Catalunya. Aspecte que si és opinable és quin tipus d'independència i d'unió vull amb Espanya, cosa de la que estic preparant un manifest. Balmessià per a mes detalls.

Dassein em pregunta per Balmes i me'l ve a comparar amb el tio que ensenya el cul i els Ciudad'anos. -suposo que te n'has adonat de la pífia.

La pregunta reflexió que vaig escriure ajuda a centrar la cosa. Contesteu-ho si ho sabeu.

27 de novembre del 2012

Tres coses que no us diran enlloc de les eleccions. I mira que...

-La reflexió cabdal i corol.laria va en el sentit demogràfic. Ningú no n'ha parlat -ui quina por.  El gruix majoritaríssim, immutable, de la immigració espanyola i fills, no assumeix la nostra realitat nacional.
Si contéssim només els vots de la Catalunya interior els resultats serien clars com un got d'aigua filtrada.

-Ningú li pot dir al pobre Anglada que mentre existeixi aquest pacte de silenci i "luz de gas" sobre ell -només el vaig veure uns segons quan va venir la La Pen- no farà res de res. Se't veu el plomero, dirà algú. Doncs si, penso que fora necessari que hagués entrat. I ara us ensenyaré el llautó: serà també positiva l'entrada dels flautagossos de la CUP. Crec que em podreu entendre, sobretot els lectors habituals, que sabeu com les gasto a l'hora de l'heterodòxia.

-Ningú ha estat capaç de fer correr la foto d'aquell desgraciat ensenyant el seu fastigós cul quatre anys enrera? Amb els resultats de Ciudad'anos ja sabem el nombre d'estrangers anticatalans que tenim fotuts al país. Tots controlats.

Inútils els milions de paraules gastades en el que sembla -no ho és!- el tema principal, la devallada de Más. La cosa cal interpretar-la així: Más havia agafat vots cedits d'ERC i ara hi han tornat. Una altre got d'aigua pemaniana. Em sembla que els tertulians parlen més bé que raonen.

Si Outsider, que torni Pafiam! Al menys ens feia riure catárticament de les misèries del país.

23 de novembre del 2012

Un insult a la intel.ligència i la cultura



Del darrer llibre de Benet XVI sobre Jesús, de manera únanime, tots els mitjans i formats van triar -descontextualitzant-ho- allò  que al pessebre no hi havia bou ni mula.

No va haver ràdio o tele que no s'esplaiessin en qüestió tan absurda, amanint-ho amb estúpides gracietes.

No només la selecció del paràgraf insulta la intel.ligència -amb les coses interessants que debia dir- i la cultura, sinó l'ostentació de supina ignorància. Que si "en havien tingut enganyats", que "si el papa havia descobert que  no havia bou ni mula", un llarguíssim etc

No sè en quin context va escriure això en Benet XVI i la per què la necessitat de dir-ho, però això dels animals és sabut des dels evangelis, quasi dos mil anys.  Tampoc hi havia el caganer ni la rentadora.

Bé, va ser una altra oportunitat de fer mofa de la catòlica, que molts no van deixar escapar.

En fi, una altra mostra de la misèria intel.lectual que patim.

18 de novembre del 2012

Relación intelectual entre Catalunya y España. I trailer


 de La Vanguardia

Per a qui li interessi el tema que estem tocant darrerament al blog, aquest pot ser un text per a treure'n algunes reflexions.

Un libro analiza la relación intelectual entre Catalunya y España

Albert Balcells, autor de la obra, cree que "hay diálogo en tiempos de opresión, pero no cuando Catalunya emerge"

  | 11/11/2011 - 02:26h 
El 27 de mayo de 1888, un intelectual tan conservador como Marcelino Menéndez Pelayo pronunció en Barcelona el discurso de clausura de los Jocs Florals ante la reina regente María Cristina y lo hizo en un perfecto catalán. 123 años después, ¿alguien se imagina a algún prestigioso intelectual de la cultura oficial castellana haciendo un discurso en catalán durante un acto simbólico catalanista? Albert Balcells, catedrático de Historia Contemporánea de la Universitat Autònoma de Barcelona, ha reconstruido en Cataluña ante España (Editorial Milenio) cien años de diálogo entre intelectuales catalanes y castellanos, desde 1888 a 1984. Su conclusión es pesimista: "Hoy no hay diálogo. Lo dice incluso Josep Maria Castellet, cuando recibió el premio nacional de literatura". Los puentes se han roto. Pocos escritores de lengua castellana leen literatura catalana e incluso académicos de la RAE son beligerantes creyendo que la inmersión lingúística acabará con el castellano en Catalunya.

Balcells inicia su libro a finales del siglo XIX, cuando Menéndez Pelayo y Rubió i Lluch, ambos discípulos de Milà i Fontanals, mantienen un diálogo a favor del reconocimiento de la literatura catalana. El erudito cántabro estaba convencido de la necesidad de incluir los estudios de literatura catalana como parte de la literatura española y sostiene ante María Cristina que su presidencia de los Jocs Florals, que consagran la Renaixença, significa la sutura de la herida abierta el 11 de septiembre de 1714. "Claro –dice el catedrático– que Menéndez Pelayo habla sólo de literatura, porque era enemigo acérrimo del catalanismo político que por aquellos años inicia Valentí Almirall".

El libro de Albert Balcells muestra que el diálogo entre élites castellanas y catalanes es posible en tiempos de opresión de las libertades. "Cuando han faltado en España libertades o cuando ha parecido más difícil superar el atraso hispánico, más fácil ha sido desde el centro de la Península la aproximación al hecho catalán por parte de la intelectualidad más o menos progresista. Pero cuando se ha superado esta parálisis y cuando Catalunya ha contado con unos instrumentos mínimos para asegurar su futuro como pueblo, entonces se han dado la espalda". Un ejemplo es México, donde, gracias al exilio catalán, poetas como Octavio Paz leían a poetas de Catalunya sin temor a ser cuestionados como "provincianistas".

Joan Maragall dialogó sin éxito con Miguel de Unamuno, sin ir más allá de la simpatía personal. Balcells destaca que en aquella época, los intelectuales de lengua castellana eran capaces aún de leer con normalidad en catalán, aunque Unamuno le decía a Maragall que los escritores catalanes tenían que darse a conocer escribiendo en castellano y Maragall le explica por qué no. Al final Unamuno combatió el Estatut de Catalunya en las Cortes Constituyentes de la República. Más fructífero fue el diálogo –con Josep Pijoan de mensajero– entre Maragall y Francisco Giner de los Ríos, fundador del Instituto Libre de Enseñanza, la gran escuela de la que bebieron los intelectuales republicanos. "Lo malo es que los discípulos no siguieron el ejemplo de su maestro".

Américo Castro dimitió en 1934 de su cargo en la Universidad de Barcelona cuando se quiso implantar la cooficialidad del catalán en la docencia. Antes, en 1924, intelectuales castellanos de distinta procedencia ideológica firmaron en el Ateneo de Madrid un manifiesto a favor de la lengua catalana y de Catalunya, maltratada por la Dictadura de Primo de Rivera. Los catalanes, como muestra de gratitud, les correspondieron con un homenaje en 1930, caído ya el general. "Años después, Giménez Caballero, que entró en Barcelona en 1939, trató a Catalunya como una "esposa infiel" en términos que hoy llamaríamos violencia de género y Ortega y Gasset no fue más allá de la conllevancia. Azaña, al final, también criticó la autonomía catalana que había ayudado a crear en 1932".
Tras la ruptura de la Guerra Civis, los diálogos prosiguieron en 1952, 1954, 1964, 1965, 1971... , cuando se defendía que sólo se diera la autonomía a las nacionalidades reales o, como el político Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón, se optaba por un Estado plurinacional. "Treinta años después de la transición, el diálogo ha dejado de fluir", dice Balcells, para quien domina hoy en medios de comunicación, columnistas, universidades, etc, "una absoluta ignorancia" sobre las necesidades de Catalunya como pueblo o de su cultura. "Esa ignorancia permite que las generaciones jóvenes estén dispuestas a creer las falsedades que se escriben o se dicen sobre Catalunya. En mi época de colegial se le llamaba 'ignorancia crasa', aquella de la que no se es consciente tenerla, por lo que no sólo no se hace ningún esfuerzo para disiparla, sino que encima se está orgulloso de ella".

Para Albert Balcells, "el diálogo entre elites intelectuales no resuelve nada, pero sin estos cien años de diálogo todo hubiera ido peor. Por eso creo que sigue siendo indispensable y hay que seguir intentado explicarnos al resto de España sin renunciar a nada".

El catedrático de Historia Contemporánea cree que uno de los prejuicios ha sido heredado de la admiración de los intelectuales españoles por Francia, un país de gran tradición centralizadora. "Entienden mejor a los vascos que a los catalanes, tal vez porque el País Vasco aporta menos dinero que Catalunya a las arcas del Estado".

Trailer

Un actor català com a paradigma del no entendre massa cosa.

12 de novembre del 2012

Cansat de tenir raó. Incapacitat política catalana.

A l'anterior post   -enviat i publicat per algun mitjà madrileny-  hi deia que  Espanya,   sobretot els intel.lectuals espanyols, en trenta -o trescents- anys, no havien assumit la responsabilitat d'estendre ponts amb Catalunya i d'interessar-se més i fer conèixer el fet i la cultura catalana a Espanya, com a  cosa imprescindible per a assolir una realitat plurinacional mínimament suportable  i llevadera.  Dit i fet. No han passat massa dies i el PP va encetar la campanya de España ama a Cataaluña. Poc després surt el manifest dels progres i encara després el de El Mundo. No és que hagin baixat ben bé del burro  però Déu n'hi do el canvi de registre.

Ho estan fent perquè políticament, a Madrid ens donen cent voltes. Aquí no és d'esperar que hi hagi la visió política de fer un manifest,"un acto de amor a lo español" des de l'independentisme - i tot lo pragmàtic que volgueu- , o  de deixar clar el nostre interés en mantenir tants lligams -inevitables d'altra banda.

Dieu-me il.luminat, bufanúvols o cagamándurries, però el fet és que ells van fent allò que jo havia dit que és fonamental fer. De resultes del meu escrit o per Casualitat. 
 
La veritat és que començo a estar cansat -i de ser sovint  l'únic- en tenir sempre la raó, quan dic que la tinc. I que només em faci cas la realitat.


 - Otrosí, dedicat als negadors de la veritat 
 A Venecia han begut a morro -acqua alta- com mai a tota la història .
Sobre l'huracà Sandy la capçalera EEUU més important -deia "És el canvi climàtic, estúpids".
 

27 d’octubre del 2012

Carta A LOS CELTÍBEROS DESCONCERTADOS

 Celtíbero que me visitas, bienvenido. Si crees útil este escrito, transmítelo .

 Escrit enviat a diferents mitjans espanyols -almenys un l'ha publicat. El to de l'escrit és inèdit, no sé si és bona senyal o no, però és lo que em venia de gust i veia útil escriure.
 
CARTA A LOS CELTÍBEROS DESCONCERTADOS

Supongo que si hay una palabra que defina el estado de muchos celtíberos es el de desconcierto i es por ello que he pergeñado estas letras, con la voluntad de llevar algo de luz, de comprensión. En buena parte este desconcierto viene de la incapacidad de vuestros intelectuales y políticos en tender puentes de afecto y encaje hacia Cataluña, y la de los nuestros  en explicar al pueblo llano español la realidad catalana.   No entraremos a  valorar si tales discursos hubieran bastado para evitar la actual situación ni si es irreversible.

Lo primero que habéis de saber es que el deseo de emancipación manifestada en la Diada no es fruto de un rechazo, menosprecio ni odio hacia España, sino la manifestación de la voluntad de un pueblo de Ser, en total plenitud. Circunstancias economicas han sido la fragua. Del mismo modo tampoco somos antifranceses, que con más motivos deberíamos, teniendo en cuenta como la vecina república anorrea sus culturas minoritarias.

Que se reflexione desde Madrid de lo que se ha hecho mal u omitido. Solo un ejemplo paradigmático: en treinta años de democracia solo recuerdo haber oído una canción en catalán en televisión -Maria del Mar Bonet con Iñigo en el 77. I en la radio? Y que literatos catalanes conocéis? Alguna justificación? Pero el mayor error que han cometido vuestros políticos es que han creído que cuánto más cuerda nos soltaran mas peligro habría que nos perdieran de vista. Es exactamente lo contrario.

No voy a negar tampoco los desastres, despilfarros y corrupciones en la política catalana, ni nuestro carácter ecocida y todos nuestros defectos Y si se me apura una cierta degradación moral  : las famosas imágenes de fornicación en la via pública barcelonesa o la visualización del dicho como puta por rastrojo o sea la prostitución cunetera en las carreteras catalanas. Por ello, situo en primer plano la necesidad de una regeneración general de Cataluña.

Igual que siempre he defendido fervientemente -en minoría- nuestro derecho a caminar solos, me opondré a los ignorantes o exaltados que pretendieran privarnos de participar del patrimonio cultural de las Españas. Personalmente: entre mis cuatro autores de cabecera figuran Larra y Gracián. He sido atacado por citar a Mostaza en un artículo. Apasionado de La Codorniz y tantas otras creaciones de vuestro ingenio, más -supongo- que la media de celtíberos. El título mismo de este escrito es un guiño al gran Acevedo. No me considero un sabio intelectual pero es obvio que este nivel de interés por vuestra cultura no debe ser general -menos desde vuestro lado-, por lo que es cuestión que intelectuales de aquí y allá tiendan puentes que contribuyan a evitar brechas y barreras culturales y sentimentales, que tanto por parte del popolino como de algunos semiilustrados pudieran originarse. Y que nadie dude que el idioma español sera preservado, también como lengua de comunicación mundial que es.

Hay una curiosa propuesta de López Tena -la mantiene?- que planteaba mantener la Corona como nexo, imagen de unión simbólica y sentimental. Como la corona inglesa con Australia o ahora Escócia. Unos lo querrán ver como concesión y otros  com una posible vía de salida al complicado proceso que pueda desarrollarse. Una solución balmesiana para el siglo XXI?

En definitiva pero, y creo que ello no se entiende, nada debería cambiar tanto  el dia siguiente al Dia I. Se continuaria siguiendo la prensa y los medios que más nos agradaban, de aquí y allá, leyendo y hablando en castellano cuando conveniera, yendo de vacaciones al pueblo o la comunidad correspondiente y viendo los mismos partidos de fútbol. Y aún más, en caso de liga compartida, sí se apoyaría sin reservas la selección. No cabe duda que todo ello sería más así cuanto más amigos quedáramos.  Otro en definitiva -que desarrollaré en otra ocasión: Pienso que uno de los primerísimos obstáculos para la conexión y sintonía entre Cataluña y España és que vosotros no tenéis idea de nuestro pariticularísimo carácter  y nosotros mismos tampoco somos conscientes de nuestros grandes defectos y vicios, de nuestra abruptez, por mucho que Pla y otros ya lo escribieron. 
Y finalmente, pensad que si vosotros estáis en un estado de desconcierto vertiginoso, nosotros no andamos muy lejos de ello.

Un amistoso saludo

18 d’octubre del 2012

VIATGE EN CREUER PEL MEDITERRANI -cròniques de vivències i llocs -1-

En aquestes cròniques intentaré explicar com és un viatge en creuer i coses i casos de les ciutats que vaig veure amb el Grand Holiday.

Com sempre, la Neus em fa arribar d'hora als tràmits d'embarcament. Menys degradants que als avions. Terminal lluny de Colom. Acabem depressa i ens acomodem als còmodes sofàs, amenitzats pel trio Los Tres Paraguayos, primer detall de la companyia. Amb els constants somriures del personal hom s'adonava que ja era a dins, al fantàstic món del creuerisme!

Hi havia un nen que passà les dues hores d'espera, a terra jugant -com feia el gran nostre- amb Micromachines. Formava part d'una simpàtica troupe -tipus Trapp- constitüida per dues famílies de Vilanova i la Geltrú, que s'assegué al nostre costat. La "pròpia", que té una prodigiosa facultat per les fesomies va dir: "em sembla que és la Susana Contreras del Facebook" . Era amb la que tenia més relació de la colla virtual formada algunes setmanes abans.- Segur -vaig pensar jo. I així era! la va identificar només a partir d'una horrible foto, del seu perfil! Extraordinari que s'asseguessin allà mateix, quasi a la mateixa hora. I també que ambdúes treballin de lo mateix i que al seu home li agradin -com a mi- els rellotges que es veu la maquinària i les navalles. Casualitats critèriques.
Viatjar en un creuer

Pels que no hàgiu estat mai -o si- en un creuer intentaré transmetre la vida en un creuer. I anècdotes i informacions curioses de les ciutats-escala..

Les maletes te les deixen a la porta de l'habitació, per tant anàrem directament cap al buffet. Només arribar a coberta i veure tanta gent als volts de la piscina, els xiringuitos, el mosquer de la canalla i després aquell formigueig a l'entorn de les vitrines del buffet lliure -no pas cap seient de lliure- vaig pensar: On m'he fotut? He de dir però, que poc a poc l'espai vital es va fent. Quan acaba la travessia fins i tot trobes a faltar tan "l'ambient" o al menys el creuer.

No era un vaixell gros, però els corredors de les habitacions feien l'efecte d'una pista de curses de velocitat llarguíssima. Hi havia per a cada poques habitacions un "majordom" a la teva disposició -amb propina avançada obligatòria. Durant tota la travessa estan al corredor, amunt, avall o quiets, amb quatre hores de descans. Aquest és el seu àmbit laboral. L'aire condicionat era desagradabilíssimament baix a massa zones. El buffet era excel.lent, però hi havia detalls millorables, com el gust que tenia alguna fruita, fruit dels polvos que hi col·loquen per a mantenir un bon aspecte després d'obertes. El sopar, jo diria que es podia considerar alta cuina, tan per l'alta varietat i qualitat dels menús com per la poca quantitat -però amb força plats per a demanar. La piscina -salada- tenia poca requesta, no així els jacuzzis, sempre plens de canalla que no en marxava. Els solàriums de dalt eren el lloc més tranquil, per a agradables lectures. A evitar el situat davant l'alta xemeneia sortida d'aire del vaixell, que expel·lia horizontalment un aroma de fregits que alimentava.
No agafeu el tot inclòs, encara que vulgueu col.locar-vos cada dia. És car i els mojitos són poc més que menta, sucre i llimona. Les excursions surten molt més barates si no agafeu les del creuer. El menjar que sobra el donen als peixos i l'aigua l'extreuen d'una dessaladora.

A un creuer hi trobareu de tot, de tot el que sigui festa i hedonisme, però amb bon criteri suposo, han obviat la cultura. Vaig veure una sala amb tot de llibres i vaig pensar: Visca! Després ens hi acostàrem. La biblioteca era un trompe l'oeil pintat a la pared. Era l'espai de jocs de saló.

La mar

Al golf de Lleó va bufar un mestral que va donar més d'un mal de cap, vull dir de mar. Molta gent groggy. Curiosament no em va afectar gens. La mica de balanceig dels altres dies, més aviat ens agomboiava. La velocitat és lenta, calculo que equival a footing lent. Trigarem hores fins que perdérem el Montseny de vista. He estat llegint els viatges de Pla pel Mediterrani i m'ha fet adonar que efectivament el mar, navegar, relaxa -una vegada superats els sorolls dels motors i algun cruiximent. Ara entenc millor aquest "poble del mar" oriental, que viu en una especie de barraques i barcasses, mar endins, i que només baixa a terra per a comprar l'arròs i quatre coses. Cada vegada que per la nit, pel vidre del camarot contemplava l'escuma blanca que aixecava sobre el mar fosc el barco, em venia al cap el Titanic, el contrast dels blancs de les ones, lluna i gel i el negre de la nit dels fotogrames que hem vist.  

Tòpics?

Un viatge en creuer ni és descansat, ni tranquil, ni eleg... 

Al proper capítol explicaré el perquè.                 

11 d’octubre del 2012

Per què vaig votar no a la Constitució

Ho deia al past post: qui té principis ferms -que amb el temps esdevenen realitat- no té necessitat d'anar "evolucionant".

Avui he sentit un tertulià de Madrid: No sé de que és queixen els catalans, el 90 per cent va votar a favor de la Constitució. Si no té raó poc li falta, mireu.

Entre el 10 per cent dels que no, estava aquest servidor. Tot i la meva tendra edat tenia clar que no podia votar sí per dues raons, una "progre i una altra carca".

- Ella contemplava -contempla!- l'ús de l'exèrcit davant un intent de secessió.

- No es fa cap referència a Déu, com fan la majoria de Constitucions.

O sigui: a mi que em regirin.

També a la ràdio: Als Estats Units els nens comencen l'escola amb la salutació a la bandera i una pregària. Té més de negatiu o positiu?




4 d’octubre del 2012

No he evolucionat mai. Ni falta que m'ha fet. Afegitó.

Sóc un ésser que no ha "evolucionat" -ni falta que m'ha fet.

Tothom té dret a evolucionar, hom diu referit a Carrillo o Fraga, p.e. I sembla que tothom evoluciona. Fantàstic. Us he de dir però que jo no,  jo no he evolucionat gens ni mai pel què fa a les idees i valors bàsics. Penso lo mateix des que tinc ús de raó.  El temps però me la dona cada dia -la raó.

Només uns exemples. Els catalanistes han evolucionat cap al sobiranisme; els sociocomunistes i franquistes cap a la democràcia; poc a poc tothom s'en va adonant que el sistema industrialista consumista  amb el creixement com a fita no és només indesitjable sinó impossible per insostenible . Tot això jo ja ho deia. Encara recordo que de jove, dels meus amics era l'únic que em quedava fred quan  ells -petis burgesos- bavejaven davant alguna victòria electoral dels marxistes europeos i gelat i tremolant quan tots els més llegits i cultes (?) parlaven de les excel.lències del marxisme real.  Potser lo més important que em queda per constatar és que la societat s'adoni de la importància dels valors espirituals.

No està de més que el nou lector sàpiga això, ara que vénen temps on n'hi haurà moltes plomes -abans covardes o contràries a allò que defensen ara- que pretendran adoctrinar-nos en quelcom que fa quatre dies que creuen i defensen. Jo ja hi era. Ho dic per a què em feu cas quan mireu el que escric no per a a què m'admireu a mi. (B.U.P)

He de dir però que la  poca capacitat d'evolució i el pensar lliurement no sempre surt de franc.

Afegitó

Bé, en part és una boutade. Alguns aspectes humans no els veig igual que abans, però més que evolució en dic canvi. Per exemple amb el temps he constatat -molt tard- que existeix el mal gratuït i que l'estupidesa humana és infinitament superior de la que em deien els meus bons mestres capellans. 

29 de setembre del 2012

Que estúpids som els humans

Els que em llegiu ja podeu suposar que el que em tenia més amoïnat últimament era la manca de pluja i la visió dantesca de boscos i rius amb la sequera.

Ahir,  al començar a ploure -després de mesos sense fer-ho- estava amb algunes decenes de persones a fora, que restaven al.lienes, indiferents,  com vegetals, al fet. És més, alguns protestaven perquè plovia. Que estúpids som els humans. Lo que era un moment de joia esperat per mi de setmanes, esdevenia amb la més absoluta indiferència d'aquella gent i fins i tot amb fàstic per alguns.

Aforisme: Després de dos mesos sense caure una gota molta gent sent ploure com si sentís ploure.

24 de setembre del 2012

Catalans. Ibèrics? centreeuropeus?



Anna Gallès diu: "deixaré de ser espanyola però mai de ser ibèrica". És un pensament que també sempre m'ha acompanyat, però al qual he afegit amb el temps algunes reflexions i dades. Un gran tema, fins i tot debat.

No he descobert prou plausiblement com i què som fins llegir Rudolf Llorens i Gaziel. No sé quin, deia que Catalunya bàsicament es constituí per gent del nord, que com esquitxos d'onades tranquiles anaven atravessant el Pirineu escampant poc a poc població provinent de l'altra banda, com escorrialles que sobreeixien d'un mar europeu. Mantenien ells que és per això, que a diferència de les altres comunitats que sempe han mirat a Madrid, els catalans sempre hem mirat al nord, a París. Com instint atàvic, com a reducte del nord que som, intentant retrobar-nos en els nostres orígens. Plausible. No podem però negar la nostra condició -al menys geogràfica- d'ibèrics.Però quins trets en tenim? Com ens hauria influit el caràcter peninsular? Què i quan tenim de cadascú?

Suposo que l'assumpte és més extens; més obert, per a qui en sàpiga més que nosaltres.

13 de setembre del 2012

CATALUNYA JA ÉS INDEPENDENT...ISTA. Apunts breus a tall de primer manifest

 Post del que n'ha sortit publicada la part central al CONTRAPUNT V.O.
Un col.lega blogaire -no massa modest- es defineix com una persona que té la desgracia "d'adonar-se de les coses deu minuts abans que els altres". Mal m'està dir-ho, però això que avui és un clam jo sóc dels que -postergats-ho manteníem amb lletra i música, fa més de trenta anys -els mateixos que fa que molts ja també avisàvem de la insostenibilitat del sistema industrial-consumista. 

Ara que Catalunya ja és independentista, deixo per sempre la reivindicació. Em tornaré a avançar i des d'ara centraré els esforços en consolidar i marcar pautes per a fer possible el somni d'una Catalunya lliure, justa, culta i feliç, al costat dels altres països de cultura catalana.  Potser no us sembla prou garantia però us demano  que reflexioneu aquest compendi de noves idees per a nous temps.

 APUNTS PER A LA NOVA ETAPA (1)

1 Primer objectiu. Condició sine qua non: només aconseguirem una independència en plenitud si sabem explicar la nostra causa a la minvant però extensa capa de ciutadans d'origen forà que l'entén erradament.

2 Explicarem als a dalt esmentats i a Espanya -i a França-   que en el fons de la nostra reivindicació no hi ha cap esperit de menyspreu   ni rebuig. No som antiespanyols de la mateixa manera que tampoc antifrancesos.

3 Dir-los que l'espanyol i la seva cultura continuaran essent un valuós patrimoni cultural afegit i que ens agradaria que fos recíproc. Ensabonant si cal.

4 Encarir que ens escoltin. Que pensin que els pobles i els homes només poden SER -plenament- si són lliures.

5 I pel que ens toca a nosaltres.  Haurem d'aprofitar, quan un dia o altre tinguem les claus de casa nostra i els duros, per a construir quelcom millor, fer neteja i mantenir la casa endreçada, sana, on es valori l'enaltiment de la cultura i l'esperit. I bo i amb la cara neta projectar-nos al món i contribuir a fer-lo millor. Aquesta és la resposta a La independència per a què?

6 El punt anterior només serà possible si fem una autocrítica ferotge dels nostres vicis i misèries, els que ens han acompanyat quasi sempre. Qui hagi llegit Gaziel i Rudolf Llorens sabrà exactament que vol dir això. D'altra banda hem de mantenir l'orgull de ser nosaltres mateixos i de les nostres glòries. Autoestima. Tinguérem el primer parlament i la primera ONU del món, descobrírem Amèrica i l'allioli, i la Coca-cola, etc

7 En una Catalunya sobirana tot el que fem i desfem serà sota la nostra responsabilitat. Això ens exigirà un plus d'excel.lència per a mantenir ben amunt el prestigi i el nom -sagrat per a molts- de Catalunya.

8 "La nostra pàtria és tan petita que la somio sencera". No oblidem que som Països Catalans. Fomentem-ne la comunicació.

9  Que la Diada del 2012 no sigui flamarada sinó espurna. El president que aconsegueixi proclamar la independència tindrà un lloc de glòria a la història.

10 Compte! Un bon procés emancipatiu cal desemvolupar-lo amb tota la diplomàcia, serenor i finezza política que els catalans no han sabut emprar en tota la seva història. Ja hagi estat per arrauxament, bona fe, ineptitud negociatòria o prudència covarda. Vet aquí el problema.

I un apunt final

Qui posi el seu granet de sorra -anar a la Diada n'era un- tindrà l'orgull de merèixer ser anomenat home digne i bon català. Qui posi pals a les rodes arrossegarà la seva vergonya durant generacions. I si és polític, a sobre, el seu nom figurarà un dia a les pàgines negres de la nostra història. La història de les nacions sempre ha funcionat així. Hi sou a temps. Perquè  no hi haurà marxa enrrera.

Esclaus de ningú, germans de tothom!

Visca Catalunya! -  essencialment la tradicional. D'això més endavant caldrà parlar-ne.


Proposo per funcionalitat, dir-ne del nostre objectiu: Dia I  (de independència)

10 de setembre del 2012

DIGNITAT NACIONAL & REGENERACIÓ- política, moral, espiritual i intel.lectual - TOTHOM a Can Fanga!

Aquest lema hauria de ser la crossa del lema principal de la marxa de  la Diada.

Es veu últimament bastant sovint  la prevenció de molts ciutadans davant el panorama d'una Catalunya independent governada per la mateixa casta i premises polítiques. Jo vaig més enllà i també  faig palesa la nostra mediocritat i la necessitat de fer autocrítica dels nostres defectes i vicis per a construir un millor país, en l'àmbit polític, però també espiritual i intel.lectual. D'aquí que parli de regeneració.

Sé de gent que no hagués pensat mai que aniria a una marxa per la independència. No m'agraden les munions però vull ser-hi . Ara és una bona hora, catalans. I l'endemà, i l'altre, a continuar la brega.

Els catalans hem de ser-hi per dignitat nacional i uns i altres per justícia.

Porteu pancartes i cartells en anglès!  Si en veieu un  que posa We want to be -a una cara- és el d'en Criteri.


Exultant i exaltant -i si no no t'ammïnis- http://www.youtube.com/watch?v=muTMLuGWrp8


Als nous lectors que em llegeixin perquè han vist el blog al cartell de la marxa, els emplaço al pròxim post on intentaré explicar les quatre coses que Catalunya haurà de tenir present a partir d'ara.

5 de setembre del 2012

A la intel.ligència de Solidaritat Independentista s'hi oposa l'estupidesa de CUP. Les tàctiques dels jueus. Mango

El contingut del llibre -essencial- del que avisava que en faria aviat una resenya- és precisament justa la fusta oportuna on trobareu la explicació de la postura de C.U.P de no secundar la marxa d'ANC d'aquesta Diada. Diuen que és perquè hom no contempla la "Qüestió social". S'ha de ser...

No crec possible tanta miopía política. Estic arribant a la conclusió que la CUP està formada  per gent a qui la llibertat de Catalunya els importa relativament  i quintacolumnistes a qui els importa un rave..

Ara que -sinó Catalunya els catalanistes- semblàvem anar a una, va i surten els...flautaquissos

Soposo que escric això  perquè no us desenganyeu, ni perdeu la paciència amb aquest país.

Els jueus són molt putes 

Des d'aquí demanava que en l'esprint final antieurovegas esprintéssim -potser els hi ha arribat:). El cas és que podria ser, podria ser -els jueus són més llestos que nosaltres- que el fet que  tothom canti Madrid com a guanyador podria ser una maniobra per dissipar l'oposició catalana, D'acord que la suposició és agossarada, però mira que si fos veritat...Diuen que el lobby jueu català, encapçalat per Mango està intervenint molt. És clar que també hi ha el lobby madrileny.

Per cert, Mango a Lliça -es veu desde l'autovia a Vic-, amb el recolzament de  politicots catalans mateixos, ha fet una massacre natural terrible de centenars d'hectàreas de lo poc verd que quedava del nostre meravellós Vallés. Hi ha moments que la ironia i la mansuetud que vull i busco no poden contra la justa rauxa que com a català m'encén i no puc sinó estendre el meu dit acusador i dir-los que són  pitjor que les feres salvatges a part d'uns solemnes cretins. I a més, com digué Forges, les meteria un capón!