29 de març de 2013

Pasado: liquidacion total.(una carta admirable)


"Voy caminando por las calles transitadas de siempre y cada vez es más frecuente ver carteles de «se vende», «se alquila», «se traspasa». Carteles que significan «lo hemos perdido todo», «no podemos respirar», «desesperación». Pero lo peor no es eso. Hasta ahora solo colgaban de locales gafados, malas inversiones, problemas de herencias o quizá avaricia. Pero ya no. Ahora se vienen abajo locales de toda la vida: esa tienda que siempre había estado ahí, ese bar que solía estar lleno todas las mañanas. Lugares que mis padres disfrutaron y que yo, confiando en su larga vida, respetaba. La situación ha llegado a tal punto que no solo se destruye el presente o se nubla el futuro… ¡El pasado también se está derrumbando!

Admirable carta que vaig trobar al Correo Vasco. No he sabut trobar l'autor (Isaac Martín ?). Excepcionaal. Del meu viatge a Bilbao en faré cumplida crònica.

19 de març de 2013

El silenci dels papers -(mordassa al Papa)

escrit propi publicat al diari Ara

L’editorial de l’ARA del 17 de febrer diu en el destacat: “L’elecció del nou papa tornarà a ser un espectacle de mística teatral, però l’endemà el món seguirà vivint d’esquena a la doctrina del Vaticà”. Jo també ho enfocaria així: l’elecció d’un nou papa és seguit pels mitjans amb un interès descomunal i, en canvi, obvien quasi absolutament els missatges i pensaments que transmet durant el seu pontificat. Això sí, es ben destaca qualsevol tema que pugui despertar la morbositat del públic.

16 de març de 2013

Deixo dues Preguntes Pèrfides sobre drets homosexuals i immigració

 Feia temps que no feia cap pregunta pèrfida. Vegeu tag. (post curtet)

-A una taula rodona un va dir: Jo prefereixo tenir una mare a un tio amb barba que me'n faci.
La pregunta esdevé òbvia: Com es podria justificar que és el mateix tenir dos progenitors barbuts -ara la moda és que es rapin també- que un pare i una mare?

- Aporten alguna cosa els centenars de milers de negres, musulmans, etc que hi ha a Catalunya?

I sapigueu:: encara que ho sembli, ni les preguntes  mai no són pèrfides ni aquest post és carca. Ni he de justificar res que no dic.

12 de març de 2013

Dues facècies religioses viscudes- una, reflexió inèdita. Lleida


Dissabte passàrem amb uns amics el dia a LLeida  i allí sorgiren dos temes que us comento.

-A la visita, recomenable -i cara- a la Seu Vella, la guía -molt competent- anava deixant anar alguna ironia i conyeta -inexactes a més en la seva arrel- sobre l'Església, i que òbviament eren cel.lebrades amb riures sota el nas per part del ramat de visitants. Ja tenia jo el gotet inflat de tanta conyeta i al comentar la guia el gran fresc de la Pia Almoïna on es representa la gent a taula que era alimentada per l'església, vaig pensar Ara és la meva. I vaig comentar que allò era la versió medieval de Caritas i que sort en tenien els pobres de l'Església, etc, La guia intentava mantenir-se als seus tretze, però no sé si s'en va sortir, però les gracietes s'acabaren.

Per cert, les destrosses que s'han fet a la Seu de Lleida,i  al seu contingut, durant segles és una altra mostra de la massa habitual misèria intel.lectual de la condició humana. Ja té pebrots que fos el govern de Franco el que començes a recuperar i preservar l'espai després de més de dos-cents anys de destrosses.

-L'altra. Un dels amics del viatge em va comentar mig criticant: Els pintors medievals només pintaven coses religioses, imagina't si....Sembla atinada però és una observació trampa, en la que jo també hi havia caigut. Veja'm. En aquell temps el pintor no era res ni ningú. Els equips de pintors eren contractats tal com si fossin picapedrers, feien l'encàrrec i llestos. La gent no penjava quadros a les cases. Incloguem-hi el gòtic. La gent era més espiritual i trobava més adient representar escenes bíbliques i de sants que no pas pintar perdius mortes amb quatre pomes i raïms. Reconec que hom pot afegir més raons i reflexions. Serveixi al menys las que he escrit per adonar-nos que no podem jutjar les societats antigues...com si fossin modernes.

5 de març de 2013

Mollet, quina pena de poble - o són tots igual?

Mollet, amb més de 50.000 individuos, no té cap cinema, ni una programació de teatre, ni quasi conferències ni exposicions. Però ai-las, quan fan alguna cosa n'hi ha quatre de públic -i el del tambor.
Ahir, va venir a presentar el llibre en Genís Sinca, Premi Pla 2013 i n'érem vuit!! -i alguns tambors. I fou una xerrada entretinguda. Un tipus trempat aquest, tot i fer alguna conyeta molt barata sobre coses d'església, Tot i que es va mig disculpar -i declarar-se'm creient- quan al final li vaig censurar les gràcies. No llegeixo novel.la quasi, però com que a la sra. Maspons  va comprar  el llibre i té algun toc d'humor i filosofia probaré de llegir-lo.

Tornant al principi. Lo de la manca de cinema li comento a algun edil i se'm reconeix la incapacitat, impossibilitat,  de projectar un parell de pel.licules a la setmana.. Per a què la canalla no hagi de passar les tardes dels diumenges menjant pipes al carrer o molts grans no hàgim de marxar de Mollet.Amb aquest -suposo més o menys general- desmenjament cultural i intel.lectual i aquesta descohesió social -van plegats-, em sembla que no farem res -de bo ni de dolent.

Política i parts, no gràcies 

No hi  sigut mai de partit però seguia més que menys la cosa política. Mai com ara -com sempre al revés del món- m'ha interessat tan poc parlar i llegir sobre la política.  Avorriment fruit de l'escepticisme?

1 de març de 2013

Anècdotes de a bord i apunts finals - Viatge en creuer -V-

-Ahir el vespre a la barra un individu se'm va colar. Era el del nas vermell que sempre veia traginant un got amunt i avall, . Avui l'he vist amb un braç i cama amb aparatosos embenats. Lo més probable és que caigués daltabaix de les curtes però empinades escales de coberta, després de tan trafegar. No dic que me n'alegri.

-A una taula de quatre quedava lloc per a dos però faltava una cadira. S'asseu la Neus i jo, per uns moments, talment com si hi hagués una cadira imaginària,  adopto la postura d'estar assegut, amb els braços a taula. Això va provocar el riure dels nens del costat. Crec que és un bon gag.

-El meu escepticisme sobre la intel.ligencia humana, potser com a éssers encara per evolucionar, ha augmentat aquests dies, sobretot al menjador - a taula es veu el seny i l'educació. He vist coses extraordinàries, horribles, fastigoses... He vist un plat amb una gran muntaya de talls de rabo de toro; un jove endrapant sis o vuit frankfurts; una dona més que plena menjant -abans de sopar!- a la barbacoa de coberta un plat curull de patates, una hamburguesa i altres acompanyaments. He vist un adolescent amb un plat que només contenia olives, curull d'olives. Els pares estaven al costat. He constatat  que el pes mig dels hispànics hauria de reduir-se bastant.
 
No sé si ho he dit abans. Hom sent recança a l'acabar el viatge, al deixar el que ha estat la teva casa durant uns dies, a més a més tan intensos. Trobaré a faltar el lleuger cruixir del camarot; el mirar pel vidre i veure el mar i la costa des de lluny. Per la nit l'únic que es veia era l'escuma blanca, la qual em recordava sovint el Titanic. Però pel cantó de la tripulació la melangia no era ben bé la mateixa. En el breu speech de despedida, el cap d'animadors -en nom de la tripulació- es va sincerar, tot dient lo dur que era estar lluny de la família i lloc durant els mesos que dura el contracte. Era aquell fons de nostàlgia, fins i tot tristessa, que hom endevinava darrera els somriures que -suposo per contracte- havien sempre de lluir.

Estic llegint el viatge de Reverte -el bo- a Alaska i Canadà i diu que quan trobava europeus sentia com si es retrobés amb  gent de casa. Els americans són un altre món. Ahir vaig estar a Tarragona amb visita guiada, com a complement d'un curs d'història i art romà. Òbviament hom parlà del nostre substracte romà i llatí, mediterrani cap i la fi. En aquesta singladura mediterrania ja hi anava pensant i ara ho dic: em sento cada dia més europeu i a l'hora partícep del llegat cultural i social mediterrani. Constato que els éssers humans,  en el fons no som tan diferents, però hi ha factors -subtils i a l'hora definits- establerts per la història, la cultura, la geografia -o ves a saber- d'on en resulten diferències cabdals, identitats i sentiments particulars entre grans grups de la mateixa civilització -occidental. Sense entrar en els "petits" particularismes nacionals o regionals. No sé si m'ha quedat embolicat. No m'estranyaria,  el tema  és embolicat per se, molt discutit i encara més divagable. En quant aquestes cròniques escrites a raig, estic segur que almenys hauran aportat algunes reflexions i informacions més o menys inèdites i interessants. És aquest l'esperit del blog, amb el de distreure.