30 de novembre de 2009

PATOLOGIES DEL CARÀCTER CATALÀ

"Els catalans estan malalts" Aznar. Passo a net uns antics pensaments, des dels meus escasos coneixements de psicología, tractant les patologies més exteses.

Neuròtics

Estem carregats de manies, sentit del ridícul i obsessions. No en debades aquí és on es valora més que enlloc del món el neuròtic Allen i les seves neuròtiques -i cada vegada pitjors- pel.lícules.

Síndrome d'Estocolm

Envers Espanya. O França!

Masoquistes

No sóc jo qui s'ha inventat això del'autoodi: odi a la pròpia tradició és masoquisme. Així mateix ho és el destruir el nostre paisatge natural i urbà. I a la guerra -i tantes vegades- cremar o girar el cap davant la destrucció de quasi totes les esglésies, patrimoni artístic i els arxius parroquials on es guardava la pròpia història. En èpoques s'ha lligat el Barça perdedor amb el masoquisme català. No podria afirmar que el tret del victimisme que ens adjudiquen aniria per aquí, però l'apunto.

Paranoics

Qualificatiu que ens adjudiquen sobretot els forasters. Quant hi ha de "hambre y de ganas de comer" ho deixo al criteri de cadascú.

Alienats

Possessió per altres identitats i entitats -o llengües-.

Duals (no recordo el nom clínic)

Passem de la de ser catalans al pessimisme. Tenim moments de seny -a vegades excessiu- i moments en que som víctimes d'una rauxa tal que sovint ens colapsa el pensament. Som de l'egoïsme més atroç i a l'hora capaços d'empreses col.lectives ciutadanes, tot i que això s'està perdent.

Autistes

Els poetes de la resistència en deien mesells. El català rep totes les malvestats, les de fora i les inflingides pels que manen -i remenen- a Catalunya mateix, amb absoluta insensibilitat, sense reacció aparent. El català -en qüestions materials o no- va a la seva, com els autistes amb les seves coses.

Depressius

És habitual el pessimisme i la depressió que comporta la frustració no poder exercir plenament de catalans i de ser ignorats al món. Pessimisme culé que malgrat tot es manté.

Complex d'inferioritat

Davant les cultures grans -o grosses- el català s'acostuma a sentir insignificant, inferior. Ho denota el servilisme que representa tenir reserves a emprar el català, fins i tot de moltes persones que s'emboliquen en la bandera.

Cretinisme

Ensarronats contínuament. Aquesta patologia és universal, cadascú en tenim el nostre grau -i matèria-. L'atenuant és que és sovint és induïda.

Megalomania

És un component que ens identifica bastant. Hi haurà més exemples però pensem en Monturiol, Verdaguer, Gaudí, Dalí, el mateix Balmes, un capellanet que va sortir de Vic cap a Madrid "per a influir a la marxa del país", el Sostres mateix o en Pujols dient que el català ho tindria tot pagat. No hi ha delirants més lúcids que els catalans, sostinc.

Catofòbics

Aquí me la jugo, vinga, i és que identifica bastant la Catalunya d'avui. Dels Segadors que tenien el Sant Crist com a capità hem passat a encapçalar la crítica fins i tot l'aversió a tot allò catòlic, especialment pel què fa a la jerarquia. Fins i tot per part de moltíssims catòlics declarats! Un fonamentalista diria que això no és patologia sinó possessió pel Mal.

Veig que si encetés el capítol de fòbies donaria per molt, hi som propensos: l'altra antonomàsica és la PPfòbia.

Egocentristes

No sé si és patologia però quasi. Enlloc, en qualsevol grup de persones amb les mateixes idees i objectius es produeix tal desunió i afloren tants personalismes, fruit de l'egolatria. L'individualisme de la pairalia. Aventuro -veient el panorama- si no hi ha una perillosa deriva cap la cleptomania.

Satiriasis

7 vegades més putes que a Anglaterra; enlloc es permet el porno en obert o les copul.les al carrer, ni hi ha cap Bagdad més.

Esquizofrènics

Creix l'independentisme que a l'hora però abjura de la tradició que també ens identifica -qualificant-ho de nacionalisme de campanar i espardenya-.

I allò més concloent: esquizofrènia és viure amb dues identitats.

Ensenyament positiu: conèixer-nos

Una persona observadora amb més coneixements suposo en podria fer un llibre i afegir dolències. Aquí pot fer-ho, això si més no és un punt de partida. Una qüestio paral.lela seria saber com afecten aquestes patologies als catalans d'adopció.

Hem d'assumir la nostre condició de poble heterodox i sublimar els nostres trets patològics -aquest mateix escrit en seria una prova?:)- tot controlant els destructius. Potser així fruitaria el talent i més genis prototípics, com els esmentats abans, i no maldaríem per ser el què no som, cosa que ens perjudica. Pensem que el revers de la moneda és Suïssa -prototip del país equilibrat- i que la seva màxima fita és haver inventat el rellotge de cucut.

Penso si Balmes no ha estat el paradigme de català -i humà- absolutament "normal" i equilibrat. Però ser molt -tant- "normal" tampoc no és normal. Segur que no debia ser-ho. D'altra banda hi ha la qüestió que si a una persona heterodoxa o que va contra corrent se la pot considerar normal. Tinguem en compte una obvietat: les grans coses més aviat són pròpies de persones "poc normals".

Notes. L'autor pot o no pot identificar-se amb les patologies.

Seguirà
aviat una tercera i última tesi, més seriosa.

27 de novembre de 2009

Dues coses sensacionals -dues i mitja-

(Hi ha un afegitó de Ull de Poll i Enric Vila )

1- Parlava a la tesi del post anterior -això és la post-tesi- de la superioritat dels castellans en qüestions administratives i legals, i vet-ho aquí. Què passa realment amb l'Estatut? Doncs que els polítics catalans -ajudats per Zapatero, això sí- s'han fet el milhomes i han obviat els aspectes legals i constitucionals i el PP ha fet el que era previsible. He sentit el Rajoy: No hi ha res per sobre la llei. Amb una tremenda ingenuïtat pretenen que prevalgui el concepte -que te cadascú- del què és just per damunt la llei!

Si no agrada un reglament es canvia o s'han fa un de propi. Al PP potser no l'assisteix la raó però sí el dret. I això rai. Si com és previssible, el TC dicta inconstitucionalitat el PP ens retreurà que apart el dret procedimental també l'assistia la raó. Ja deia jo que la meva tesi era útil. Si m'haguessin llegit haurien fet millor les coses.

2- Proposava que un possible origen de la nostra rauxa i del nostre parlar de carreter -en el meu cas segur- en el nostre antic tracte amb el bestiar. Qui és el català més arrauxat del món polític nacionalista? Qui suposen molts que tirarà del carro de l'independentisme? Un "Carretero".

Hom li considerarà aquestes circumstàncies com un aval de lideratge providencial?

2'5- Acabat d'escriure això penso que podria sancionar allò que deia del caràcter individualista del català però que en ocasions excepcionals és capaç d'unir-se com cap. Ara en tenim una mostra amb l'editorial col.lectiva i excepcional, davant una ocasió excepcional -el mig punt algú sabrà per què el poso-.

Si ho fa el Màgic Andreu ho puc fer jo, i avui em penjo medalles per la part del assaig que -com al rugby- ha estat "convertit".

Afegitó

L'Enric Vila i L'ull de poll m'aporten més trets pagesos: "Els anglesos són els meus: tenen el nostre sentit de l'economia, el nostre individualisme, el nostre gust per la llibertat, i el nostre ideal de la caseta i l'hortet." Enric Vila.

"
Potser caldria una menció al pessimisme del pagès, que mai les coses van bé del tot que forma part també del caràcter català i que veiem en tants exemples a diàri.
" Ull de Poll. Gràcies.

23 de novembre de 2009

EL CATALÀ ÉS PAGÈS. Tesi



Enceto ja les
3 Teories o axiomes inèdits sobre el caràcter català. Aquest és el sociològic pretenciós, queda l'humorós i el seriós.

Potser defraudaré les expectatives d'algú -U.Q.V.- sobre "les meves claus
intel.lectuals", amb aquestes entregues. Les destacava només per tractar-se de qüestions no abordades i haver-ne fet un petit treball. Les capacitats i limitacions veritables estan en el "meu llibre", que vaig confegint, i que essencialment no té res a veure amb les temàtiques que toco al blog.

Al parlar del caràcter camperol dels austríacs, el company blogger de la caravana m'ha portat a
desemvolupar una vella teoria pròpia:

El català és pagès. Tesi


A Catalunya manca
chic i glamour -el paradigme és França-, cosa que ja digué un conseller -Vilajoana- referit al nostre star system. No tenim l'orgull, la superioritat aristocràtica d'anglesos, alemanys o suecs; la mística, el caràcter d'hijos d'algo castellà, pels qui treballar era un deshonor; la picaresca urbanesca o sofisticació de l'Espanya amadrilenyada i la Itàlia amilanesada i de la finezza. En fi, la manca de politesse. Podríem divagar sobre altres nacions d'un tarannà rústic: els més nòrdics, el cow-boyisme EEUU, els alpins, l'Austràlia Dundee, etc. O si hi ha pobles de mar o de desert. Però això ho deixo a qui s'hi vulgui entretenir.

Centrem-nos a Catalunya. És difícil negar-nos la rusticitat, la incapacitat per a la flegma i la diplomàcia. Al pagès el defineix la brusquedat -això deia Pla del caràcter català- i mesquinesa -obligada per les estretors de la
maltractatada pagesia- però també la noblesa, honestetat, franquesa i bona fe ratllant la candidesa. Dissortadament l'herència dels trets positius és la més minsa.

Origen, exemples i excepcions.

Segons Pla Catalunya ha estat el país més demòcrata -democràcia
realísima- precisament per ser un país de pagesos, concretament per l'equitativa possesió de les terres de conreu; l'origen pairal dels catalans urbans és innegable; el nostre parlar mateix conté tota la diversitat de la natura -dolça o arrauxada-. Sembla que l'escassetat monetària i la necessitat de guardar ens feu avars i ara que en remenem sembla que ens hem tornat folls pels diners.

També podem
personificar-ho: Pla en seria el paradigma: el nostre literat més gran es reivindica pagès, i de boina; Dalí, barretina i espardenyes de betes; Verdaguer, cantaire d'ocellets, ermites i llogarrons, el mateix que en Folch i Torras. I en Gaudí, que tenia la natura com a mestre i portava rossegons a la butxaca? El mateix Pujol: CAMPetxano, murri i "milhomes" però que es deixava ensarronar pels "senyors" de Madrid, com un pagès per un picaplets. M'aturo i aventuro que l'excepció serien l'elit nobiliària i certa burgesia, la que fuig del català precisament perquè fa pagès. També els noucentistes, com fa pensar la seva voluntat "ciutadanitzadora" i la prosopopeia de d'Ors.

Ecòfobs

A sobre no ser ecologista el pagès tradicional és
ecòfob. No el preocupen els pesticides, els transgènics, i es ven els seus camps per a que els encimentin. Al bosc on un poeta o místic hi veuen la bellesa de la creació un pagès hi veu llenya. L'instint de subsistència, és clar. Això ha portat que el català d'avui on hi ha un formós prat o feixa hi vegi solars per a pisos o naus, i els fa. La destrucció del medi i del paisatge català no té parangó -potser els països comunistes-. En seria això la causa?

La nostra filosofia

El nostre país n'és escàs, no és
aimant d'elucubracions massa profundes i que no porten enlloc. Fins i tot el Criteri, el nostre millor llibre de filosofia -segons Pla però comunament acceptat- és el llibre amb menys filosofia del continent, però el més útil a l'home. Obra que és fruit -també hi ha unanimitat- del caràcter català, del caràcter pagès: a la natura, al camp, tot ha de tenir un grau de tangibilitat i utilitat; allò que no és útil no serveix de res.

Escatòlegs

Els estrangers al.
lucinen de tan malparlats com som: com els carreters. Penso si els atacs de rauxa no vénen de quan tractàvem amb bestiar -els meus una mica-. I entre les tradicions més importants tenim el caganer i el tió que caga: escatologia més pagesa impossible. Suposo que el xaronisme també ve d'aquí, les coses de la Trinca, etc

Individualisme

La casa pairal i les terres constitueixen un món en sí on el pagès és el senyor. Avui s'ha transformat en aquest
l'individualisme, personalisme atroç i capelletes de la nostra política. Però d'altra banda és viva encara una solidaritat única en empreses col.lectives especials.


Humor

Hom pot considerar que aquí forço una mica i m'ho faig venir bé, però és una proposta possible. Quedi si cas com a reparació del honor de l'humor català i com a prefaci d'un assaig que algú hauria de fer.

Contradic aquells que ens neguen l'humor. Potser no tenim el "
gracejo", però no hi ha res que em desperti tants somriures com les facècies d'aquells personatges -n'hi han molts i gens coneguts- del tombant de segle: Llanas, Peius, Rusiñol, etc. Això també trontolla, del tot. Avui tenim la conyeta.

Que hi té a veure el riure amb allò pagès? us preguntareu. La joia de viure a la natura ajuda a vèncer les adversitats; jo visc cada any un dinar popular a la Catalunya profunda, entre pagesos, on constato com aflora aquella alegria i enginy, perduda a l'acètica Catalunya ciutat. Quan dos veïns de ciutat es troben se saluden amb un bon dia -i gràcies-. Qui hagi viscut al camp sap que quan es troben dos pagesos sovint la seva salutació és alguna
enginyositat -generalment pregunta i ironia-: què en fotrem de tanta aigua? -quan no plou- o referides al bestiar, collita, etc Abunda el personatge aquell que "sempre en té una per dir" i abunda perquè el protocol hi és escàs i si cal l'engega pel broc gros, cosa que conforma bona part del nostre humor.

(Com a mostra d'allò que deia no em resisteixo a presentar-vos la targeta que es va fer el Llanas)

-------------------------------------

ALBERTO DE SICILIA LLANAS

....MARQUÉS DE BARBARÀ
5 ....

-------------------------------------
Fixeu-vos amb el número


Virtuts. Individualistes solidaris, pactistes, etc

M'adono que potser cal emfasitzar una mica la part positiva. Catalunya fou el primer poble en deslliurar-se del poder feudal, per tant els primers en gestionar les propietats, cosa que afavorí i fixà l'esperit d'iniciativa i de treball que ens
caracteritza. Som un poble pacífic perquè no ens ha fet mai falta anar a conquerir res enlloc, fins i tot la nostra expansió mediterrània no crec que fos ben bé imperialisme. L'home de camp és poc amant de papers, per tant la serietat i confiança entre les persones a l'hora dels tractes eren imprescindibles, justa fama adjudicada fins avui. L'isolament -relatiu- de la masia i el sedentarisme conformà un tarannà diferent als de pobles més nòmades o de demografia més compacte i urbana, que són més "picardeaos". D'aquí la bona fe i ingenuïtat del català. Tot plegat conforma un caràcter noble i honest. No puc evitar tornar però a la negror i constatar com avui trontollen aquests valors.

Quedi clar doncs. Tot i tenint en compte les misèries que arrosseguem, pròpies i pròpies de l'espècie, si hagués de designar un poble escollit i un model de poble triaria
aquella Catalunya, alegre, complidora i creativa -i un tant ingènua, per què no?- La que hem de recuperar; la que tots podem intuir i que tots -sobiranistes o no- estimem.

Afegitó

L'Enric Vila i L'ull de poll m'aporten més dades: " Els anglesos són els meus: tenen el nostre sentit de l'economia, el nostre individualisme, el nostre gust per la llibertat, i el nostre ideal de la caseta i l'hortet." Vila.

"
Potser caldria una menció al pessimisme del pagès, que mai les coses van bé del tot que forma part també del caràcter català i que veiem en tants exemples a diàri.
" Ull de Poll

Gràcies


I què? Busquem-hi la moralitat (moraleja)

No sé si la sociologia ha de tenir moralitat, ni si jo sabré trobar-la -ni tan sols estic segur de no desbarrar-. Serveixi això al menys per a reflexionar-hi i conèixer-nos millor.Per afinar-nos una mica en el tracte social i tenir les ciutats més polides, no com masies on volta el bestiar.

I potser el paradigma: hom ha dit que els castellans ens superen de carrer en qüestions de dret
administratiu i lleis en general. Veiem-hi la imatge d'un pagès -nosaltres- seriós i complidor, però refiat i ignorant d'allò essencial: els papers legals. La conseqüencia és ser enredat per advocats i administracions. Pocs Països hi ha amb tants lliris a tantes mans. Al lloro doncs amb el lliri -no he pogut evitar el joc-.

A
l'acabar trobo Pla més o menys sancionant el meu axioma: en aquest país ningú no és veritablement important, tot som iguals, massa iguals (o sia, més taujans que senyors, òbviament). Com Gracián penso però que al mig hi ha la virtut.

Algun perepunyetes podrà sortir en que això és identitarisme -és obvi-. O amb allò de: Qui és català avui? És una qüestió en la que no hi entraré. Tot i això crec que les identitats "s'enganxen" -algú ho ha estudiat?-.

Si us interesa la qüestió plebeis-elits aquí està el post que he inspirat a l'Apañó.

20 de novembre de 2009

Jordi Barbeta i informacions rellevants i inversemblants

Un sorprenent Jordi Barbeta, guerrer, a L.V. m'ajuda, i corrobora que els sous i prebendes dels servidors públics és immoral i una forma de corrupció. Demolidor això que diu.

"Existe un modus operandi consensuado entre todos los partidos, sean de derechas...o partidarios del internacionalismo proletario que se basa en ordeñar al màximo la hacienda pública. Aparte de subvenciones, organizan buena parte de su funcionamiento a cargo de las instituciones: hinchan sin pudor la nòmina pública con paràsitos correligionarios,contratan informes inútiles, acaparan ayuda para organizaciones afines y endosan facturas disponibles". Barbeta acaba suplicant "...que s'oblidin de crear més Tribunals i Sindicatures de control, ja que les formen ex-polítics, costaran un ronyó, no serviran de res i quan més n'hi hagin mes aspirants a cobrar la mordida". Acaba l'article dient que això és la font de la corrupció.

Pels polítics això és el seu tabú. Sempre amagant lo que guanyen. I acabo de llegir que la mitad del que guanyen no tributa! No crec que res els piqui tant com que es diguin aquestes coses.
Acabo d'escoltar Oriol Junqueres -decebedor- defensant la moma -escandalosa- dels parlamentaris europeus.

3 Notícies inversemblants

1 No recordo quin important personatge ha dit que hi havien sospites que Millet destruís proves i manipulés documentació. Oh, quina sorpresa! 2 Després de pagar el segrest van tenir els pirates somalís violadors i assassins a tir i els van deixar anar. 3 Una família es va trobar amb el pis ocupat per gent estranya al tornar de vacances i han de dormir a casa sa tia, i pagar aigua i llum als invasors. Us imagineu que us passés? O sóc idiota, o ens prenen per idiotes o estem en mans d'idiotes. -Suposo que vosaltres en teniu mil més d'exemples-.



17 de novembre de 2009

La pitjor notícia de l'any i Unamuno

Tema cansí, aviso.

Ni atur, ni estatut, ni gallines en acètic, el pitjor que podiem sentir és el fracàs de la cimera del canvi climàtic a Barcelona, i a sobre per culpa de l'Obama!.

Així ho vaig dir, a l'acte, a la família al moment d'aparèixer la notícia al TN. L'endemà llegeixo al responsable de l'ONU sobre la matèria: "Si les converses de Barcelona fracassen el món no té pla alternatiu per a la reducció de CO2,...el científics adverteixen tempestes, inundacions, sequeres, onades de calor, un temps salvatge que desencadenarà migracions masives...caldrà transformar tota la economia global."

Mireu, ara fins i tot estic disposat a acceptar la possibilitat de causes naturals, però em sobrepassa que no es lluiti aferrissadament -ni a cops de roc- per a preparar-nos per l'escalfament global i que es negui. Que no veieu la calor que fa!? En fi, tal farem tal trobarem; més ben dit: ja s'ho trobaran. El diumenge vaig anar al teatre: Així és si així us sembla. Doncs això.

Unamuno

El guardonat internacional Martí Boada parlava de l'efecte flash: tancar els ulls perquè no t'incomodi -la realitat-. Em preocupa -més o menys- que em passi això que precisament avui he llegit d'Unamuno: Soy antipàtico porqué digo siempre la verdad. Si més no jo dic bastant el què penso.

Dos hispanistas francesos n'han fet la millor biografia -45 anys després-, revisant també tot l'immens cabdal de correspondència. Sembla que el vallisoletà sempre era criticaire amb qui manava, fos qui fos.

Video del niño predicador del monito

El de la cel.la em va fer pensar en el video d'aquest petit crack, per compensar la pallissa.

13 de novembre de 2009

11 de novembre de 2009

"Els nostres fills de puta". I xerrada amb Patrícia Gabancho

Hi ha personal que defensa els acusats de Pretòria. A qui són amics seus això els honora, la fidelitat als amics o l'agraïment és senyal de grandesa humana -el desagraïment és un pa diari i miserable-. Però crec que això els impedeix jutjar fredament i potser se l'hauran d'envainar.

No recordo quin polític americà que no va trobar millor defensa per les malvestats dels Pinochet que dir: "Són uns fills de puta, però són els nostres fills de puta". M'estranya que ningú hagi tret la cita -potser per pudor- . Aquesta ve a ser -salvant distàncies- el fons de l'argument d'aquests defensors. Compte, sóc respectuós i ho dic com eufemisme i metàfora.

Que quedi clar: és segur que aquesta gent ha fet coses moguts per "amor a la pàtria" i no ignoro que tot govern té clavegueres. L'únic del que es tracta és saber si el ramal catalanista de la claveguera pretoriana era el col.lectiu o el dels waters particulars d'en Alavedra i Prenafeta.

Tot i que les seves accions les haguessin fetes amb mires al país, jo ja els condemno moralment per haver participat -amb contumàcia demostrada- en l'empastifada de ciment que ha destruït tants paisatges i tants racons que tant m'estimava. I a participants i cooperadors necessaris. Queda clar que expresso un sentiment personal. Sé que a una majoria ja li va bé el ciment, els talussos i l'asfalt - el Sostres és dels pocs que no s'ho amaga, això m'agrada d'ell-. Aquesta majoria també em condemnarà a mi. I més si recordo aquell crit, tant! escaient: Visca la terra, mori el mal govern! Eufemiiisme.


Avui he parlat amb la Patrícia Gabancho. I tag Catalunya

Presentà el seu interessant llibre situat el 2037 en una Catalunya independent. Vàrem parlar al col.loqui, i després un moment, on li vaig donar referència del blog. Com no era adient explicar-li allà els meus sentiments sobre la independència li ho resumeixo ara, per si em llegeix i també per fer palès a tothom el meu particular(?) i inefable posicionament. Com que sé que m'enrotllaria ho resumeixo pel broc gros: el sentiment que em provoca aquesta Catalunya...d'avui -adjectiu a escollir- fa que el meu entusiasme per la seva independència sigui quasi el mateix que provoca a un vasquista mig la independència d'Euzkadi sota el marxisme d'ETA. Potser un altra dia ho ampliaré, tot explicant perquè la idea d'una Catalunya a l'ONU sempre m'havia resultat engrescadora sense reticències.

Això que he dit tinc clar que no engrescarà ningú: ni a independentistes ni a dependentistes. És el que té l'eclecticisme i la heterodòxia.

8 de novembre de 2009

Que volen aquesta gent? Contradiccions i informació clau.

Amb la patètica imatge de les manilles -un minut!-, fent-los baixar d'una alçada d'un metre -Alavedra es va fer mal- els joves entendran allò que deia de "la prepotència dels grisos" -una de les coses més exasperants del règim-. Coneixem aquestes humiliacions -ah, i els pantalons del Laporta i la G.Civil :) - Aquest acarnissament, així com la coincidència Pretòria i Millet, és casual? semblaria que no: Pur anticatalanisme? Una mena de terrorisme? Avís per acollonir-nos? desmoralitzar-nos? una acció per a desacreditar el nacionalisme? O és un ajustament de comptes de Garzón? Té a veure amb l'Estatut o en amagar la crisi? etc. Tot i aquest probable maquiavelisme, si algú ha embutxacat que desembutxaqui, quedi clar.

Potser però la jugada els hi sortirà malament. Aquest acarnissament engendra pietat cap els acusats i ràbia, per tant més desafecció.

Entre tanta plumilla d'or que cobra per escriure cap s'ha adonat que la conseqüència més palpable i important ha estat la DIVISIÓ entre els catalanistes, de tot tipus. No veieu les batusses? Si això és el que preveien als serveis d'inteligència estatals cal reconèixer-los una eficàcia fora mida. Vaig parlar d'aquesta divisió -a can Vila- i l'endemà Sostres demanava perdó a Rahola.

Informació clau

Un periodista català molt informat i afincat a Madrid afirma : Per PRIMERA vegada, a Madrid es prenen això de la independència seriosament. Dada de referència.

Contradiccions i la Rahola

La Rahola sovint és insuportable, però la pregunta que fa és la que toca: Que hagués passat si Garzón no hagués destapat el pollastre? Mutisme.

Sembla que participem en la mateixa contradicció. Les dubtes sobre la nostra classe política són massa grosses i si qui ha de governar una Catalunya subirana és aquesta colla, la il.lusió és ben escasa. Ara tenim por de nosaltres mateixos, de la Catalunya d'avui, amoral i enfollida pel diner.

Expectant; esperant però el miracle de la regeneració del país -sobre tot moral-, aprofito la benentesa per saludar-vos afectuosament.

Nota. Si l'escrit es nota una mica rascumit és perquè ja té dies, per tant de seguida penjaré l'últim de la trilogia.

3 de novembre de 2009

La declaració més esgarrifosa d'un polític d'aquí i una informació clau


Com a persona seriosa considerava una pèrdua de temps dedicar un minut a parlar de la caterva de polítics, però ai, és la que ens mana, i tot rectificant potser ara sí que cal que tots hi fiquem cullerada. Començo amb l'ànim de manifestar la importància d'una declaració del Pujol, que és lo més gruixut, esgarrifós i segur imprudent que ha dit mai un polític d'aquí.

Vaig ser testimoni directe, atònit, quan Maragall va parlar del 3%. I ningú va burxar! -era el vermut-. Pujol l'ha superat amb escreix afirmant -no insinuant- que TOTS els partits estan emmerdats, i amenaçant, en el cas de que algú destapi res! (i ho ha repetit avui!) Us adoneu!? Més clar l'aigua. Reacció nula. Esperem però que la ciutadania guardi la dada per estampar-la als nassos dels partits, còmplices tots, o com a recordatori a l'hora d'anar -o no- a votar. Si això no és una mostra de la catadura i caradura* dels nostres polítics expliqueu-m'ho. I si Pujol menteix, que ho diguin.

Ja ho suposareu, una de les raons per les que no m'agrada parlar de política és que se m'emporten els dimonis davant la manca de rectitud -innocent de mí-.

Cosa a saber

Molts polítics justifiquen els seus latrocinis entabanant els babaus dient que viurien millor de l'empresa privada -que hi vagin!-. A banda que molts d'ells no passarien dels esglaons inferiors, dos de cada tres polítics engreixen la seva grossa nòmina amb prebendes de Consells d'Administració, empreses, col.laboracions, etc. (D. Fernandez, 20 minutos) Untades apart.

Literatura

* No sé com es diu aquesta figura literària, però us puc dir -ara que estic amb el Criticón- que Gracián n'és el rei indiscutible, i n'estic recollint exemples. Bé, si més no avui ja sabreu una cosa més. O més. (un altra vegada la figura)