30 de maig de 2009

Qüestions no només "transcendents" i inèdites sobre el Barça i el futból

Volia parlar del triplet però he derivat a qüestions més de fons , també de caire barcista -m'agrada inventar paraules, sobretot quan no hi són- i futbolero.

Majorment hom pot obviar els dos primers paràgrafs, de caire personal.

Infantesa, Barça i Madrid

A la meva infantesa el Barça tenia un paper important, però visqué i patí les passejades europees del Madrid a Europa. Havíem d'aguantar la befa de "los externos" merengues del cole de S. Andreu; injustícies arbitrals i partidisme als mitjans. De més gran, per nosaltres el Barça fou Catalunya -més endavant ho he vist perillosíssim i fals-. Vet aquí pel què la marca d'aquests colors sigui indeleble. Sento decebre algú però: la marca sempre restarà, però ja una mica aigualida; aquella passió s'ha esllanguit. I a més, jo sóc vallesà, vaig estudiar a Sabadell i m'agrada, per tant si el Sabadell pujés a primera no se encara que faria.

Per cert, no sé d'on va treure la teoria peró un dia el meu pare va dir que les copes madrilenyes europees dels 60 tenien a veure amb la situació demogràfica i social d'Europa després de la guerra. Un argument a tenir en compte.

Recopa de Basilea a Mollet

Al Regino -bar institucional- van portar una minitele portàtil i allà la colla vàrem veure el 3 a 1. Després, espontàneament es va anar aplegant gent i gent a la Penya. No recordo l'ordre dels fets però sí alguns cognoms; que l'entranyable Ciurans de la Penya ens signava autògrafs i jo els ajudava a obrir el xampany, que compartí celebració amb el mega Jaume Barberà; que amb la senyera que portà en Joan Enric Mogas encapçalàrem una minimanifestació al crit de Visca el Barça i Visca Catalunya, i amb ell i algú altra en el meu enyorat Dyanne 6 ferem una ronda molletana amb mig cos fora el cotxe, cridant, ja sabeu. Al so de la guitarra que vaig anar a buscar -els Xamcós la toquen bé- amb la Judith Vizcarra i algú més, a un banc de la rambla tancàrem la nit del primer títol europeu. Fou la primera celebració popular d'un triomf blaugrana, una mica diferent de les actuals.

Ahir vaig llegir que els colors del Barça tenen el seu origen a Basilea, d'aquelles Casualitats.

El misteri del Barça i del fútbol

Tot i que fujo del racionalisme radical, no arribo -i ho voldria- a acostar-me a l'emoció irracional d'eufòria d'abans amb les victòries. I al contrari: la raó em diu que només es tracta d'un joc amb una bola, però em costa no alterar-me en un partit.

A les tertúlies sempre hi ha cervelluts que van més enlla de la crònica esportiva, i busquen respostes al mite del Barça a través de l'especificitat del club. Erren, cada club en té. No s'adonen que si hi ha màgia és perquè és un joc. A About me, vaig incloure la ludofília com a dèria. Malgrat hom no s'adoni, aquesta dèria és compartida per tothom, arreu. No és lloc per extendre'm -això al llibre :), on defenso a més que escriure també és un joc-; ara s'ha demostrat , i ho aquí ho destaco pels que no s'han adonat.

Un pot canviar de dona, religió o partit, però mai d'equip. Ja és curiosíssim que una de les coses més serioses del món sigui jugar.

Necessitat per una nova època

Jo, que he viscut part del franquisme més madridista; jo que -per això- he estat més antimadridista que barcelonista, considero que ja és moment, i és imprescindible que deixem de tenir com a referència al Real Madrid, que no és sinó símptoma d'acomplexament i anormalitat, que genera rebuig. Deixem cants estúpids -a part d'incendiaris- com el Madrid se quema, o antiesportius com el Madrid cabrón. Girem plana, ara estem en igualtat de condicions. Madrid ja ho ha fet: no recordo el Camp Nou aplaudint el Madrid; els mitjans capitalins eren un clam blaugrana. A més estic segur que molts madridistes estaven amb el Barça de Roma. És disculpable voler que perdi el Madrid, però no la manca d'educació i de fair play.

Corolaris a retenir

La força del Barça mostra l'anormalitat i desequilibri del nostre país.
Si un és de Tarragona hauria d'anar al camp del Nàstic, en primera opció.

El joc és una de les coses fonamentals a la vida de l'esperit humà, i ho és perquè com a cosa de resultat impredecible obra la porta a la tensió del misteri i trenca tanta rutina previsible. A més gent implicada, la cosa es multiplica. Això és el futbòl.

Parlant de neologismes. A la xerrada del Síndic, en Cot feia escarafalls a molletanisme per reticències polítiques. Dieu-li que tranquil, que va ser creació meva -en negre sobre blanc-. Ja en parlaré.

24 de maig de 2009

Vickie, Cristina, Barcelona -la pijorojiprogre- i el Codi Leonardo



No consumeixo el producte de moda si no m'interessa. Només per "sociolofília" a vegades ho faig en pirata.

Argument de Vickie -com els de Ventdelpla és més divertit explicar-los-.

Una americana ve amb una amiga a fer un master d'identitat catalana (?) perquè li agrada Gaudí. La primera canvia d'home com de calces, l'altra diu que no li plau aquesta opció relacional. El primer dia, en un restaurant un pintor català -amb pinta de quinqui albanès- va a la seva taula i les convida a tenir sexe i a anar a Asturias amb la seva avioneta, perquè vol anar a veure un San Crist -deixen clar però que ell no és creient, que ell "vol disfrutar de la vida"-. Elles diuen que no però hi van -fins aquí tot molt real, no?-.

A Asturies l'amiga golfa agafa cagarrines i es queda a l'hotel, i la "decent" va a sopar amb el pintor, rellisca i acaben "fent l'amor" sota uns arbustos. Quan la golfa titular esta recuperada li toca el torn; després comparteix el pintor amb una ex -a qui ell odia-. Aquesta, a l'hora, s'ajeu amb la ianqui, "per caprici".

La ianqui "decent" es vol casar a Barcelona -"és chic"- però, pobreta, està penjada del pintor i "lluita", lluita tant que el pintor la convida a sopar, s'arregla molt i hi va. La convida a folgar -lògicament- i ella s'escandalitza! sobremanera i li fa un sermó moralista. I un dia, la golfa one decideix i diu al pintor que "se li ha acabat l'amor". Aquest reacciona com si li hagués caigut una moneda de deu cèntims al water. I tots Back to USA.

Si l'argument és inqualificable l'enginy hi és inexistent. He estat objectiu, però sé que no ho sóc quan dic que em resulta repelent. Em repel Bardem, la banda sonora, aquesta Barcelona banal i falsa, mariscaliana, Roures, la pretenciositat, etc. Per cert, ni una paraula de català, i fan del flamenc la música genuïna barcelonina.

Era l'encàrrec d'un spot turístic i ni això. Sempre la tètrica calitxa de fum i calor, que en una vista des del Tibidabo no deixa veure ni la ciutat. Diables, quatre postaletes, quatre gaudiniades i prou.

Em vaig adormir mig hora. La crònica hagués estat més espatarrant.

El Codi Leonardo, allò més irritant

La peli, tonta. Només en diré que insulta la intel.ligència el poti-poti; ho barreja tot, no saps què és història, invenció o manipulació. Aquesta obra falla fins en el títol, Vinci és ciutat.

TRAILER.- Coses que volieu saber

Enceto una etiqueta, responent a la categoria de B.U.P (Blog d'utilitat pública), on inclouré informacions pràctiques, desconegudes, rendibles, etc

18 de maig de 2009

Titelles

A vegades algú em comenta que no ha acabat d'entendre alguna cosa que escric al Contrapunt -no és fàcil fer entendre allò que no és "discurs" dominant-, però pels comentaris que m'han fet d'aquest, sospito que és un article prou intel.ligible, i ha agradat. Dec ser el primer blogger que escriu de titelles -no m'agradaria tal honor-.

Publicat a Contrapunt

Titelles

POCS RECORDS TAN nítids d'infantesa
com els putxinel·lis;
pocs sons com aquell cop de canya,
amb què amb una
violència ara impensable hi resolien
les situacions.

Per obrir mons
de fantasia, només cal un caparró
de cartró, un pam de roba llampant
i un artista que hi doni vida.

Em sorprenia veure’m enganyat per
aquells ninos, com si tinguessin vida
pròpia. Que terapèutic és veure
un espectacle així, tan diferent en
tant que regne de la ingenuïtat;
que bonic, quasi en família gaudir
l’espectacle d’adults del Mercat
Vell i deixar sortir a volar l’ànima
d’aquell nen que portem a dins
adormit. Només calia obrir els ulls
i deixar-se portar per l’exhibició
tècnica i artística d’en Rocamora.

Algú ha estudiat
el misteri de l’ànima de les
coses inanimades i la nostra relació
amb elles? La nina, el peluix o el
nostre vell cotxe quan el desballesten.
Quina relació deu tenir un titellaire
amb els seus titelles?

A un Mollet de 50.000 habitants,
un dissabte sense cap altre espectacle,
sense cinemes ni discoteques,
no érem ni 20 persones. Tot i
que ara la cultura és a l’abast de tothom,
assistim al principi de la fi
d’un canvi brutal del lleure cultural,
i la cultura mateixa tal com
l’hem entès. Però tal com acordàrem
amb en Galiot, ànima de la
festa: the show must go on. He parlat
dels trets parahumans dels titelles.
Parlar de nosaltres, com a ciutadans
mig titelles, podria ser un
altre article, menys entranyable.

(Copiat del pdf versió digital Contrapunt)

11 de maig de 2009

Una patata calenta (va de putes)

En l'escrit dic que ens hem begut l'enteniment, però després de veure -poc després- el treball de La Vanguardia, penso que també ens hem begut la vergonya. Quan tanquen les botigues comença la invasió d'una fauna de putes, macarres, traficants, delinqüents, lateros, borratxos, drogats, que fan impossible el gaudi de les Rambles al ciutadà. Totes les variants sexuals es realitzen al carrer (sic), publiquen una foto del modus operandi: una rotllana de dones n'envolten una agenollada que fa solos de flauta, al carrer, al guiri -o no- borratxo.

Esmento també la petita però esperançadora actitud de la nostra consellera Tura quan estava a Governació. Ara sembla que hom li passa la patata calenta un altra vegada a ella, o més ben dit a les lleis. Suposo que ha de ser dificilíssim controlar una situació tan desbocada, i sospito que les mesures efectives no serien del tot políticament correctes. Algú en té cap? Que pensariem si això passés als Camps Elisis o Picadilly? Difícil ja ni de plantejar-s'ho.

Tenim també la sala porno més "important" del món. I en grip nova també a davant. Ja ho deia: la negra.


UNA PATATA CALENTA

Publicat a Contrapunt

Escric això després que un amic liberal i viatger ens expliqués com està la prostitució a diferents ciutats, tot frivolitzant i dient que la cosa és natural i antiga, i els diners que hi guanya un conegut. Al final -hi ha confiança- li vaig dir: Tu que hi entens i no hi tens escrúpols morals et forraries montant algun negociet d'aquest -cosa que mig el desconcertà-. Em sorprengué dient que poques cases més amunt de la meva hi havia carn fresca, per a tipus calents.

Creix la tendència -feministes incloses- de voler que es consideri una "feina com un altra". Tot i la problèmatica sanitària, deliqüencial, sociofamiliar, moral i ètica que comporta.

El dilema entre persecució o legalització és una patata calenta. El buit legal fa que l'ajuntament hagi de tolerar i reconegui alguns burdells.

Les de Gallecs s'han traslladat uns kilòmetres; a l'autovia a Vic hi ha un garito i senyoretes amb calces provocant des dels marges -como puta por rastrojo- cada 10 kms. Justament n'hi acaba de morir una apunyalada. Corre una publicació a les nostres comarques en què els anuncis normals són tapadora per a promoure -amb fotos explícites- aquesta xacra. Ens hem begut l'enteniment. Perquè suposo que la llibertat i el progressisme no és exactament això, oi? Així semblava haver-ho entès la Consellera Tura quan estava a Governació, i els que han actuat contra les "empreses" de Castelldefels. Esperem que acabin la feina.