28 de febrer de 2009

LES MEVES SOLUCIONS A LA CRISI -escrites el febrer del 2009. Òbvies, per tant heterodoxes

Versión en castellano abajo a continuación.

AQUESTES SÓN LES SOLUCIONS -escrites a inicis del 2009-  i a continuació les explicacions-


- Comerç  de proximitat,  reduir desplaçaments de persones i mercaderies,  envasos retornables i promoure el granel, l'artesania = fibres vegetals en lloc de "poliestirexpans", etc. Reciclar i reutilitzar al màxim.

- Reducció dels sous públics forassenyats; control de la banca i energia, i creació d'una infraestructura industrial bàsica.

- Habilitar grans naus on s'ocupés gent, recollint, recuperant, i venent allò que no es fa servir.

- Donar sortida raonable a les tones de menjar que llencen els supermercats. I prohibir -sic-  llençar a les escombreries objectes en bon estat.

- Establint preus justos renaixerien pobles i pagesia. Tenir aliments a mà és primordial  -perogrullesc.

- La bàsica energia: ocupar gent en el sector de les energies renovables . Per rendabilitat i ecologia. I aviat necessitat.

- Fer pedagogia elemental i del sentit comú: un bon jersei  -cadascú- estalvia  milers de milions en energia, i en energia pel futur. Cada grau un 8% més de consum. I apagar els llums al sortir i encendre els necessaris.

- Transport col.lectiu constant i arreu.

- El més difícil per els governants: mentalitzar la gent cap a l'austeritat, que la "festa" que  es creia  perpètua s'està acabant per sempre. Dur com obvi: no hi ha caviar per a tots i anar a les Bahames no és un dret, com tampoc canviar de cotxe en lloc de canviar-li peces, i etc

- Menys consum són menys hores de treball -caldrà repartir-lo-. Caldrà doncs promoure  un desemvolupament cultural per omplir el lleure. I una pedagogia de valors amarant tots els àmbits. I pel que vulgui treballar més, de feina sempre n'hi ha: refer els castells enrunats o restaurar catedrals. El temps fou l'eina principal amb que els antics ho aixecaren. La tecnologia ha convertit la plena ocupació en quimera. Hi ha béns de sobra.

- És important desdramatitzar: aixopluc, menjar, beure i vestir és l'únic que realment cal.   

- Estalviar recursos innecessaris és ecologia. per tant aquesta és indisociable de la crisi. Mantinc que el primer problema no és el de la crisi sinó l'ambiental unit  al de la infinita estupidesa humana.

- Canviar el xip. 

 Les vaig escriure el 2009 i encara espero saber que algú em digui en què fallen.

(Els TRES  paràmetres  : austeritat, autosuficiència, solidaritat) 




Bé, això és el Pla, i no pas de desarrollo.

Aquesta és la meva heterodoxa,concreta i modesta alternativa. Em sembla que és l'única formulada i l'única possible. En tot cas no estaré més errat que ells, que s'aferren encara als valors del consumisme, al "desarrollismo".   

Les mesures de força -ajudes al consum -cotxes, banca, etc- només portaran frustració. Calen petites accions -per ara mateix- però també començar els fonaments d'una nova manera de viure. I si més no per a preparar-nos pel que pugui venir. Els "milions de Zapatero" haguessin ajudat. Llàstima.

ELS TRES EIXOS BÀSICS: Sobrietat i estalvi, solidaritat amb els necessitats i l'autosuficiència possible

Només veig la insistència en l'error materialista, la barbàrie civilitzada i la degradació del ser humà. No es tracta de fer ideologia quan els fets -tan vulgars-ens parlen,

I dos ingredients fonamentals més: imaginació i valentia.

En fi: l'ou de Colom, ja ho veieu. Tan senzill de veure com difícil d'aplicar - com a l'ou alguna cosa caldrà esquerdar-. El decreixement, que és la solució, és vista per TOTS els governants com el problema. Vet aquí el dilema.

Sóc conscient que el que dic no és plat de bon gust i que el missatger a vegades la paga; accepto que no puc ser exacte, però afirmo que s'ha de ser cec per no veure que el debat és aquest: fugida endavant o marxa enrera. Més encara, en el fons la tria és aquesta: viure per a consumir o per "progresar cultural i espiritualment"; que creixi l'economia o que creixem nosaltres. O sigui que al final tot és una qüestió de valors.


Coincidència amb Balmes

Amb gossadia Balmes va proposar i lluitar per una solució dinàstica imaginativa que hagués salvat el segle XIX -i el XX- espanyol, i que per intrigues no es va realitzar. Ara tothom reconeix que era LA solució. Des de el Criteri internàutic del segle XXI jo he dit la meva.

Mèrit i esperança. Utopia i desesper.

Amb l'avantatge d'haver treballat el camp i el bestiar, interioritzant que la natura no està d'estadístiques i palpant que si no regues i adobes no culls, no tinc altre mèrit que el de concretar i personalitzar el que molts diem fa lustres.

Escric amb el desig utòpic i desesperat que algú de dalt m'escolti i els de baix  s'ho replantegin,adonin i escampin. O bé que algú em digui: no saps el que dius. I que manifesti obertament si la fita és tornar als cotxes, al totxo i les collonades -el criteri general- , és a dir, a la insostenibilitat .

El temps parlarà. A mi  em sembla ja sentir la remor-. Però per damunt, damunt de tot, aquesta sensació de impotència...
 

Parlant de refer castells, acaba de caure la torre sobirana del Castell de S. Martí de Centelles. Així cauran tots. I els milions del Zapatero? ni saben administrar ni saben gastar-los,. Tots.
 
Nota.- Potser d'això n'hauríem de dir prediccions de mesures ineludibles en lloc de solucions  aplicables de bon grat. O millor, COM VIURE EN UNA CRISI QUE HA VINGUT PER A QUEDAR-SE.


VERSIÓN EN ESPAÑOL


Lo que no dicen Leopoldo Abadia ni Niño Becerra
LAS SOLUCIONES -escritas en 2009-a continuación las explicaciones-

-Reducción de los sueldos ; control de la banca y energía, y creación de una infraestructura industrial básica.

- Activar ya las medidas clásicas -las tres erres . Aplicar el sentido común: reducción de los desplazamientos inútiles de mercancías y personas; envases retornables y promover el granel, artesania, etc.

- Habilitar grandes naves donde se ocupara gente, recogiendo, recuperando, y vendiendo aquello que no se utiliza.

- Dar salida razonable a las toneladas de alimentos que tiran los supermercados. Prohibir que los ciudadanos tiren a la basura cosas en buen estado.

- Dignificando la agricultura, reocuparíamos campos y mano de obra. Tener alimentos a mano es primordial -perogrullesco.

- La básica energía: ocupar gente en el sector de las energías renovables y promoverlo. Por rentabilitat y ecología.

-Hacer pedagogía elemental y del sentido común: con uno cosa tan sencilla como un buen jersey, ahorrariamos miles de millones en energía, y energía para el futuro. Cada grado un 8% más de consumo.

- Transporte colectivo constante y a todas partes.

- Lo más difícil para los gobernantes: mentalitzar a la gente hacia la austeridad, que la "fiesta" que todo el mundo creía perpetua se está acabando; que no se debe que repetir ni se puede sostener. Tant duro como obvio: no hay caviar para todos e ir a las Bahamas no es un derecho, como tampoco cambiar de coche en lugar de cambiarle piezas, y etc.

-Menos consumo son menos horas de trabajo -y todavía habrá que repartirlo-, por lo tanto hay que promover el ocio creativo y desarrollo cultural. Y una pedagogía de valores empapando todos los ámbitos. Y para el que quiera trabajar más, trabajo siempre hay: rehacer los castillos derribados o restaurar catedrales. El tiempo fue la herramienta principal con que los antiguos lo levantaron.

-Es importante desdramatizar: cobijo, comer, beber y vestir es lo único que realmente hace falta. Y no me puedo privar de decirlo: el drama auténtico es el deterioro ambiental y su olvido.

-Cambiar el chip. 

Escrito en 2009  y aguardando que alguien me explique en que fallan.

Bien, aqui está el Plan, y no de desarrollo precisamente.

 Ésta es mi heterodoxa, concreta y simple alternativa. Parece que por ahora s la única y la única possible. En todo caso, no yerro más que ellos, aferrados aún a los valores del consumismo.

Las medidas de fuerza -ayudas al consumo -coches, banca, etc- sólo traerán frustración. Calan pequeñas acciones -para ahora mismo- pero también empezar los fundamentos de una nueva manera de vivir. Y cuando menos para prepararnos para lo que pueda venir. Los "millones de Zapatero" hubiera ayudado. Lástima.

Conceptos básicos

Sobriedad y ahorro, y la autosuficiencia posible. Frente a eso sólo veo la insistencia en el error materialista, la barbarie civilizada y la degradación del ser humano. Sé que a alguien le faltará y criticará la carencia de un análisis político, pero el tema es más de fondo y creo que ya ha llegado la hora que la vulgaridad de los hechos hable. Y dos ingredientes fundamentales más: imaginación y valentía.

En fin, todo como el huevo de Colón, ya lo veis. Tan sencillo de ver como difícil de aplicar - como en el huevo alguna cosa hará falta resquebrajar. El decrecimiento, que es la solución, es vista por TODOS los gobernantes como el problema. He ahí el dilema.

Soy consciente de que lo que digo no es plato de buen gusto y que el mensajero a veces la paga; acepto que no puedo ser exacto, pero afirmo que se tiene que ser ciego para no ver que el debate es éste: huida adelante o marcha atrás. Más todavía, en el fondo la elección es ésta: vivir para consumir o para "progresar cultural y espiritualmente"; que crezca la economía o que crezcamos nosotros. O sea que al final todo es una cuestión de valores.

Coincidencia con el autor de El Criterio -Balmes-

Con osadia Balmes propuso y luchó por| una solución dinástica imaginativa que hubiera salvado el siglo XIX -y el XX- español, y que por intrigas no se realizó. Ahora todo el mundo reconoce que era LA solución. Desde el Criterio internáutico del siglo XXI yo propongo la solución a este otro problema central, la única que creo posible -también desde la ecología.

Mérito y esperanza. Utopía y desespero.

Con la ventaja de haber trabajado el campo y el ganado, interiorizando que la naturaleza no está de estadísticas y palpando que si no riegas y abonas no recoges, no tengo otro mérito que el de concretar y personalizar lo que muchos decimos hace lustros.

Con el deseo utópico y desesperado que partiendo de este modesta propuesta alguien de arriba empiece a replantearlo todo; el lector normal se lo replantee, se dé cuenta y lo divulgue, o
que alguien me diga: no sabes lo que dices. Y que manifieste abiertamente si la meta es volver a los coches, al ladrillo y las collonades -el criterio general-, es decir, a la insostenibilitat.

El tiempo hablará -aunque a mí ya me parece sentir el rumor. Pero por encima, encima de todo, esta sensación de impotencia.

Fin de la trilogía

Al día siguiente de colgar eso me sucedieron dos cosas extraordinarias, tan desconcertantes como lo que a muchos les puede parecer este blog, por lo tanto retiro la frase escéptica en que dudo del interes de lo que digo o queda por decir.

Hablando de rehacer los castillos, acaba de caer la torre soberana del Castillo milenario de S. Martí de Centelles. Así caerán todos. Y los millones de Zapatero? No saben administrar ni gastar.

Nota.- Quizá más que soluciones aplicadas de buen grado, estas sean  predicciones de medidas ineludibles. O bien, COMO VIVIR EN UNA CRISIS QUE HA VENIDO PARA QUEDARSE.



22 de febrer de 2009

LA SOLUCIÓ A LA CRISI. Heterodoxa per tant plausible.Centrant el problema


Versión en castellano abajo a continuación.

Bé, aquí està el Pla, i no pas de desarrollo.

Tothom reconeix que ningú té resposta. Aquesta és la meva heterodoxa,concreta i modesta alternativa, encara que algú hi trobi indicis de megalomania. Ans el contrari m'arrisco al ridícul. Ho deixaré dues setmanes, o el que calgui -cap i la fi si això no interssa ni serveix de res, lo que tinc per penjar encara menys-, fins tenir les lectures i comentaris que estimi adients. Crec que he d'aguantar aquest post. Ni que sigui pel convenciment de no estar més errat que ells.

LES SOLUCIONS A LA CRISI -immediates i estructurals-

Incentivar el consum només portarà frustració. Calen petites accions immediates i per començar els fonaments d'una nova manera de viure. Els "milions de Zapatero" haguessin ajudat. Llàstima.

-Activar ja les mesures clàssiques -les tres erres- de manual bàsic de sostenibilitat. Aplicar el seny: reducció dels desplaçaments inútils de mercaderies i persones; envasos retornables i promoure el granel, l'artesania, etc.

- Habilitar grans naus on s'ocupés gent, recollint, recuperant, i venent allò que no es fa servir.

- Reducció dels sous forasenyats, públics o no; nacionalització de la banca i energia, i creació d'una infraestructura industrial bàsica.

- Considerar delicte que els supermercats llencin el menjar -tones i tones- i que el ciutadà llenci coses en bon estat.

- Recuperar camps i dignificar la nostra pagesia, o sigui un retorn a la terra. Tenir aliments a mà és primordial.

- La bàsica energia: ocupar gent en el sector de les energies renovables i promoure'l. Per rendabilitat i ecologia.

Fer pedagogia elemental i del sentit comú: amb un cosa tan senzilla com un bon jersey, estalviariem milers de milions en energia, i energia per a altres coses. Cada grau un 8% més de consum.

- Transport col.lectiu constant i arreu.

- El més difícil per els governants: mentalitzar la gent cap a l'austeritat, que la "festa" que tothom creia perpètua s'està acabant, que no s'ha de repetir ni es pot sostenir. Tant dur com obvi: no hi ha caviar per a tots i anar a les Bahames no és un dret, com tampoc canviar de cotxe en lloc de canviar-li peces, i etc.

Menys consum són menys hores de treball -i encara caldrà repartir-lo-, per tant cal promoure el lleure creatiu i desemvolupament cultural. I una pedagogia de valors amarant tots els àmbits. I pel que vulgui treballar més, de feina sempre n'hi ha: refer els castells enrunats o restaurar catedrals. El temps fou l'eina principal amb que els antics ho aixecaren.

És important desdramatitzar: aixopluc, menjar, beure i vestir és l'únic que realment cal. I no me'n puc estar de dir-ho: el drama autèntic és el desgavell ambiental i el seu oblit.

Conceptes bàsics

Sobrietat i estalvi, i l'autosuficiència possible. Enfront a això només veig la insistència en l'error materialista, la barbàrie civilitzada i la degradació del ser humà. Sé que a algú li mancarà i criticarà la mancança d'anàlisi polític, però el tema és més de fons i crec que ja ha arribat l'hora que la vulgaritat dels fets parli. I dos ingredients fonamentals més: imaginació i valentia.

En fi, tot plegat com l'ou de Colom, ja ho veieu. Tan senzill de veure com difícil d'aplicar - com a l'ou alguna cosa caldrà esquerdar-. El decreixement, que és la solució, és vista per TOTS els governants com el problema. Vet aquí el dilema.

Sóc conscient que el que dic no és plat de bon gust i que el missatger a vegades la paga; accepto que no puc ser exacte, però afirmo que s'ha de ser cec per no veure que el debat és aquest: fugida endavant o marxa enrrera. Més encara, en el fons la tria és aquesta: viure per a consumir o per "progresar cultural i espiritualment"; que creixi l'economia o que creixem nosaltres. O sigui que al final tot és una qüestió de valors.

Coincidència amb Balmes

Amb gossadia Balmes va proposar i lluitar per una solució dinàstica imaginativa que hagués salvat el segle XIX -i el XX- espanyol, i que per intrigues no es va realitzar. Ara tothom reconeix que era LA solució. Des de el Criteri internàutic del segle XXI jo proposo la solució a un altre problema central, la única que crec possible -també des de l'ecologia-.

Mèrit i esperança. Utopia i desesper.

Amb l'avantatge d'haver treballat el camp i el bestiar, interioritzant que la natura no està d'estadístiques i palpant que si no regues i adobes no culls, no tinc altre mèrit que el de concretar i personalitzar el que molts diem fa lustres.

Amb el desig utòpic i desesperat que partint d'aquest modesta proposta algú de dalt comenci a replantejar-ho tot; el lector normal s'ho replantegi, adoni i escampi; o que algú em digui: no saps el que dius. I que manifesti obertament si la fita és tornar als cotxes, al totxo i les collonades -el criteri general- , és a dir, a la insostenibilitat .

El temps parlarà -tot i que a mi ja em sembla sentir la remor-. Però per damunt, damunt de tot, aquesta sensació de impotència.

Nota.- M''he adonat que tant com solucions són prediccions .

Fi de la trilogia

L'endemà de penjar això em vaig succeir dues coses extraordinàries, tan desconcertants com el que a molts els pot semblar aquest blog, per tant hi retiro la frase escèptica en què dubto de l'interés del que dic o queda per dir.

Parlant de refer castells, acaba de caure la torre sobirana del Castell de S. Martí de Centelles. Així cauran tots. I els milions del Zapatero? no saben administrar ni saben gastar-los, tots en general, em sembla.



Hi ha comentaris al post següent.


VERSIÓN EN ESPAÑOL


Lo que no responde Leopoldo Abadia

Bien, aqui está el Plan, y no de desarrollo.

Todo el mundo reconoce que nadie tiene respuesta. Ésta es mi heterodoxa,concreta y modesta alternativa, aunque alguien encuentre indicios de megalomanía. Antes al contrario, me arriesgo al ridículo. Lo dejaré dos semanas, o lo que haga falta -al fin y al cabo si eso no interesa ni sirve de nada, lo que tengo para colgar todavía menos-, hasta tener las lecturas y comentarios que a estime adecuados. Creo que tengo que aguantar éste post. Ni que sea por el convencimiento de no estar más errado que ellos.

Las medidas de fuerza -ayudas al consumo -coches, banca, etc- sólo traerán frustración. Calan pequeñas acciones -para ahora mismo- pero también empezar los fundamentos de una nueva manera de vivir. Y cuando menos para prepararnos para lo que pueda venir. Los "millones de Zapatero" hubiera ayudado. Lástima.


LAS SOLUCIONES A LA CRISIS. ACCIONES INMEDIATAS Y ESTRUCTURALES

- Activar ya las medidas clásicas -las tres erres- de manual básico de sostenibilidad. Aplicar el sentido común: reducción de los desplazamientos inútiles de mercancías y personas; envases retornables y promover el granel, artesania, etc.

- Habilitar grandes naves donde se ocupara gente, recogiendo, recuperando, y vendiendo aquello que no se utiliza.

- Reducción de los sueldos forasenyats, públicos o no; nacionalización de la banca y energía, y creación de una infraestructura industrial básica.

- Considerar delito que los supermercados tiren la comida -toneladas y toneladas- y que el ciudadano tire cosas en buen estado.

- Recuperar campos y dignificar a nuestro campesinado. Tener alimentos a mano es primordial.

- La básica energía: ocupar gente en el sector de las energías renovables y promoverlo. Por rentabilidat y ecología.

Hacer pedagogía elemental y del sentido común: con uno cosa tan sencilla como un buen jersey, ahorrariamos miles de millones en energía, y energía para otras cosas. Cada grado un 8% más de consumo.

- Transporte colectivo constante y a todas partes.

- Lo más difícil para los gobernantes: mentalitzar a la gente hacia la austeridad, que la "fiesta" que todo el mundo creía perpetua se está acabando; que no se debe que repetir ni se puede sostener. Tant duro como obvio: no hay caviar para todos e ir a las Bahamas no es un derecho, como tampoco cambiar de coche en lugar de cambiarle piezas, y etc.

Menos consumo son menos horas de trabajo -y todavía habrá que repartirlo-, por lo tanto hay que promover el ocio creativo y desarrollo cultural. Y una pedagogía de valores empapando todos los ámbitos. Y para el que quiera trabajar más, trabajo siempre hay: rehacer los castillos derribados o restaurar catedrales. El tiempo fue la herramienta principal con que los antiguos lo levantaron.

Es importante desdramatizar: cobijo, comer, beber y vestir es lo único que realmente hace falta. Y no me puedo privar de decirlo: el drama auténtico es el deterioro ambiental y su olvido.

Conceptos básicos

Sobriedad y ahorro, y la autosuficiencia posible. Frente a eso sólo veo la insistencia en el error materialista, la barbarie civilizada y la degradación del ser humano. Sé que a alguien le faltará y criticará la carencia de un análisis político, pero el tema es más de fondo y creo que ya ha llegado la hora que la vulgaridad de los hechos hable. Y dos ingredientes fundamentales más: imaginación y valentía.

En fin, todo como el huevo de Colón, ya lo veis. Tan sencillo de ver como difícil de aplicar - como en el huevo alguna cosa hará falta resquebrajar. El decrecimiento, que es la solución, es vista por TODOS los gobernantes como el problema. He ahí el dilema.

Soy consciente de que lo que digo no es plato de buen gusto y que el mensajero a veces la paga; acepto que no puedo ser exacto, pero afirmo que se tiene que ser ciego para no ver que el debate es éste: huida adelante o marcha atrás. Más todavía, en el fondo la elección es ésta: vivir para consumir o para "progresar cultural y espiritualmente"; que crezca la economía o que crezcamos nosotros. O sea que al final todo es una cuestión de valores.

Coincidencia con el autor de El Criterio -Balmes-

Con osadia Balmes propuso y luchó por| una solución dinástica imaginativa que hubiera salvado el siglo XIX -y el XX- español, y que por intrigas no se realizó. Ahora todo el mundo reconoce que era LA solución. Desde el Criterio internáutico del siglo XXI yo propongo la solución a este otro problema central, la única que creo posible -también desde la ecología.

Mérito y esperanza. Utopía y desespero.

Con la ventaja de haber trabajado el campo y el ganado, interiorizando que la naturaleza no está de estadísticas y palpando que si no riegas y abonas no recoges, no tengo otro mérito que el de concretar y personalizar lo que muchos decimos hace lustros.

Con el deseo utópico y desesperado que partiendo de este modesta propuesta alguien de arriba empiece a replantearlo todo; el lector normal se lo replantee, se dé cuenta y lo divulgue, o
que alguien me diga: no sabes lo que dices. Y que manifieste abiertamente si la meta es volver a los coches, al ladrillo y las collonades -el criterio general-, es decir, a la insostenibilitat.

El tiempo hablará -aunque a mí ya me parece sentir el rumor. Pero por encima, encima de todo, esta sensación de impotencia.

Fin de la trilogía

Al día siguiente de colgar eso me sucedieron dos cosas extraordinarias, tan desconcertantes como lo que a muchos les puede parecer este blog, por lo tanto retiro la frase escéptica en que dudo del interes de lo que digo o queda por decir.

Hablando de rehacer los castillos, acaba de caer la torre soberana del Castillo de S. Martí de Centelles. Así caerán todos. Y los millones de Zapatero. No saben administrar ni gastar.

Nota.- Me he dado cuenta que tanto como soluciones son predicciones.

Hay comentarios en el post siguiente.


18 de febrer de 2009

DIR A AIXÒ CRISI ÉS IMMORAL. (Trilogia de la crisi -II-)

Sé que em quedo sol, però que hi farem.

Quan les grans superficies llencen tones d'aliments;
quan les paperes vessen de menjar i llencem el pa sec;
quan Caritas ja no sap que fer amb tanta roba;
quan les administracions públiques malgasten, dilapiden, malbaraten, llencen i malversen milions;

quan preferim engegar la calefacció a posar-nos un bon jersei;
quan es paguen milions als esportistes i "artistes" de tota mena;
quan polítics,banquers, i algun funcionariat cobren sous immorals;
quan llencem tantes coses encara utilitzables
quan...

com podem dir que hi ha crisi? com podem dir que no hi ha recursos?
com es pot comparar-la amb la del 1929, quan llavors no n'hi havia ni per a menjar ni escalfar-se. I finalment, considero -con un par- quasi immoral anomenar a això crisi quan a mig món malden pel menjar i beure.

El que entenc per crisi vindrà, sí. Els de dalt fan tot el contrari del què caldria.

No sé si m'he fet entendre. No ho crec. Ja s'entendrà.

Segurament estic errat

Penso que no pot ser que sigui l'única persona del planeta que pensa diferent i no estar errat. No tinc raó, vale, no pasa nà, que no pa-sa naaa, pero en no pasando naaa, seria necessari, això sí, que reconeguéssim:

primer: que la societat "de a peu" ha de ser molt cretina, ignorant i aborrallonada perquè amb la crisi que dieu que hi ha, permeti tantes monstruoses i irracionals despeses (a lo millor el que és és santa)

segon: que caldria buscar ja una nova paraula per fer servir quan vingui la "grossa". Els més optimistes diuen que seguirem en caiguda lliure un parells d'anys més. (Crisassa?)


Perdoneu tanta heterodòxia.

13 de febrer de 2009

ORIGEN DE LA "CRISI". Anàlisi heterodox. (Trilogia de la "crisi"-I- )

Els economistes no ho havien previst; no saben que fer, i crec que ni tan sols encerten el perquè.

Ho atribueixen tot a quatre "descamisats" americans. Difícil de creure que ells tinguin els calers que falten. Ells han sigut el símptoma. Lliguem les preguntes lògicament.: si els bancs no tenen diners qui els té? Estan sota les rajoles? Afinem més: Qui té el gruix dels diners del primer món!? -ja tenim la pregunta- . L'altra seria: perquè ningú diu que tot ha coincidit amb l'augment monstruós del preu del petròli?

- On són els diners.

Vet aquí: rius de diners han fluït i fugen cap a les Aràbies, a canvi de rius de petròli. Saber quans més n'hi han a Xina, a les Cayman, o els que hem deixat fent turisme al sur sí que ho podrien dir els experts. (Aquest escrit té alguna setmana. Ara veig que hom ja comença a plantejar això. No pas a respondre de manera convincent)

- Què ha passat?

Faves comptades; res de nou. Com a qualsevol llar ens hem arruinat perquè hem gastat massa. Tantes voltes cal donar-hi? I si algú troba origens més plausibles que els expliqui.

En la part II de la trilogia raonaré el despropòsit que representa dir crisis a això. I a la III la sortida; l'única que em cap al cap.

*Quan tregui les cometes a crisi és que haurà començat

9 de febrer de 2009

De pe a pa, tot es va acomplint. Cretinisme general i justificació

- La Vanguardia confirmava i detallava l'inici d'un tímid però decidit camí a l'autarquisme a diferents països. I que Obama retallava les mesures ecològiques per ajudar al consum.

- Parlava de sobrietat, autarquia i sol.lidaritat (SAS) com els conceptes claus. Per sol.lidaritat òbviament entenc la dels ocupats cap els aturats. California i altres estats en quasi fallida, han obligat als funcionaris a fer dos dies de vacances al mes, no pagades al més. Eh voilà.

- No sols no apliquen les mesures que calen i proposo sinó que algunes les apliquen al revés. Jo recomanava treballar a fons les energies renovables i n'han reduït dràsticament les ajudes. Jo reivindicava la pagesia de proximitat i justament s'ha iniciat el mobbing rural per a que pleguin granges i pagesos, a banda expropiacions per carreterotes. Veure el noi que portava una granja desconcertat i impotent per haver de plegar; pensar en la còmoda vida de jutges i polítics culpables és esfereïdor. A part d'explotar la pagesia en actiu, treuen la feina i sosteniment a molts , i probablement el nostre.

M'aterra que el món estigui en mans tan irresponsables i que els creguem tantes vegades.

M'emprenya que els fets no em contradiguin; no poder discutir-ho amb els de dalt. Es desesperant que essent obvi no vegin encara el que cal fer.

Començo a assumir que el cretinisme general ens portarà a un desastre total.

JUSTIFICACIÓ

Un any després d'encetar el blog m'he n'he adonat. Tot i no ser encara un avi, arribes a una edat que en que creus que per l'experiència tenim l'autoritat i el deure d'aconsellar, i si cal, pontificar, "De la vieja la conseja". Com sempre ha estat i ha de ser. I el deure dels joves és escoltar. La intenció és bona i les errades menors que a la joventud. I disculpeu. La impertinència juvenil torna de gran. O millor insolència?

A la pròxima entrada donaré una molt possible explicació particular de l'origen de la "crisi". I després ja, com trobar la sortida, l'única possible. Ens hi juguem molt, potser tot.

Missatge optimista: No cal dramatitzar. En el fons confio que no seran tan inútils i en continuarem tenint per menjar i beure, vestit i aixopluc. En realitat lo suficient.

5 de febrer de 2009

Jaume I, 81

Abans penjo aquest. No és plat de gust que et retallin un text, però els de Contrapunt encerten. La gent no està de massa lletres, tot i que sovint hem d'aguantar inacabables textos de coses de la Conxinxina i l'Irak.

Generalment hi ha un feed back relatiu amb els lectors, et diuen que t'han vist al diari i poca cosa més, però aquest escrit potser per tractar coses molletanes ha estat un dels que ha estat acollit més bé.

Publicat a Contrapunt el 2009

JAUME I, 81 (full version)

Després d'un segle llarg d'estar aixecada han enderrocat la casa del Jaume I n. 81 -i 79-. Com tantes altres. Però aquesta té un significat especial per Mollet -no sé com dir que jo hi trobava un accentuat regust de molletanitat-, i per mí. Era la casa del Vicenç Plantada, i allà hi va viure aquest que escriu.

Abans de la Lecheria Maspons fou seu d'un carreter, després botiga de modes i al final l'òptica d'un altre Sr. Esteve. Allò era l'escola, bastant abans del tombant del segle XX. La casa anava de Jaume I a Antonia Canet. La meitat de darrera del immoble l'ocupava un hort, amb la seva bassa, pou i molí de vent. I la comuna, de la què aquí en vaig parlar un dia -els joves molletans que no n'hagin vista mai cap ja no podran-. Era el penúltim típic hort urbà molletà. Durant la primera immigració dels anys 1960 fou ocupada per una família i una parella d'homes, just després de la Teresa Font de Plantada -la Cagacarrils- a qui a casa ajudaren fins el final. Hi havia també una mina i refugi de la guerra,al que s'accedia per un soterrani rònic amb algún ratot que no sé d'on venia. A dalt hi havia uns nius artificials. Ja de molt petit m'enfilava a la torre i seguia l'evolució d'ous i pardalets,obrint una tapeta, o senzillament mirava el paisatge verd d'aleshores. Abans de caure la casa vaig poder-hi entrar -trenta anys després- i encara vaig trobar coses de la botiga.

Els Plantada s'uniren als Dardichón. Un d'ells fou l'únic molletà que lluità i morí a la Primera guerra mundial. Altres membres destacaren i s'escamparen pel món. Potser caldria que algun historiador hi fes recerca, i a qui facilitaria alguna dada. El que jo proposaré a l'Ajuntament és que s'honori al patriarca del molletanisme Vicenç Plantada, amb una placa a la nova construcció. Com a homenatge i per coneixement dels molletans, de manera especial pels veïns que ocupin el mateix espai on visqué l'insigne molletà.