11 d’abril de 2009

La televisió del franquisme era millor. Una petita crònica

No sé qui em mana embolicar-me dient aquestes coses tan incorrectes, però en un moment de rauxa; perquè vull ser un home lliure -hi lluito-; i com que no sóc sospitós de franquista, ho dic: aquella televisió -i la de la transició- era millor, diria que fins i tot bona. I encara més: "massa" bona. Sap greu reconèixer-ho, però ja sabem que la realitat a vegades és incomòda.

Dic massa bona perquè no tots podíem seguir tant concert simfònic, aquells programes de poesia i literatura, Bergmans en blanc i negre, un Ibsen, o cante hondo pur -això era, sincerament, lo més pesat que recordo, ja que aguantar tan sovint tot un sopar amb aquells ais, a un noiet català li resultava una tortura-.

Aquest és el pa que s'hi donava

No em vull allargar. Hi havia el millor cinema -quan fa que no emeten els Marx o Bogart?-, el teatre clàssic a Estudio 1, des de Calderón a Chejov passant per Muñoz Seca i Sagarra, els concursos -a mi m'agradava Las diez de Últimas: "el bedel de los pàjaros",o el Menal dels bolets, que hom erra al colocar-los a Un millón para el mejor -que també va guanyar una catalana, la Mercedes Carbó-. Les sèries -genial El Pícaro, mireu com es transforma-, els infantils, titelles, els Chiripitiflàuticos; grans dibuixos, com la Pantera rosa o els de Hanna Barbera; la presència d'humor intel.ligent; el tractament de les ciències pel Miravitlles o la delinqüencia amb Enrique Rubio. Les campanyes cíviques amb cara i ulls -Usted puede pagarlo pero España no-. Fins i tot aquella programació de Setmana Santa, que ajudava a desconectar -tot i que hi havia que desconectava la tele-, amb Bach i altra música sacra.

Afegitó. Ara recordo els escacs! Algú recorda el Román Torán? I els programes de jazz! -amb Pedro Iturralde abonat-.

Els professionals: abundaven els "engolats", però sabien parlar, eren educats, i els coños i els fotre els deien a casa seva. Els entrevistadors eren el contrari dels d'avui -endogàmics i amb ínfules de protagonisme-, treien el millor de l'entrevistat, escoltaven i que paradoxalment són els que són refèrencia a la història del periodisme. El PSOE va decidir retirar de la pantalla qualsevol cara que recordés aquell règim: els Soler Serrano, Pecker, Iñigo, Barcelona, Amestoy, Uribarri , i tants. D'aquí va néixer hacer pasillos. De la mateixa manera que un d'aquells caps joves i modenns de TV3 va comentar veient cantar el gran Ovidi Montllor: Aquest tio fa adormir.

Un aparte

Estic obssessionat en reveure una sèrie que m'enganxava, de canalla, a la cadira,  -fa dècades que no parlo d'ella amb ningú-. Tenia aquell mític començament -amb porto-riqueny-: Destino: la tierra, propósito: apoderarse de eia. M'agradaria tenir mòbil només per posar-m'hi la sintonia. Mireu el video si no enganxa -o en portuguès aquí-, la presentació surt als 2,30 minuts. Us sona Los Invasores? Un home que sap de la invasió de éssers com nosaltres i ningú se'l creu.

Catalanitat -bien entendida, això sí-

La gent s'enfot encara dels Coros y Danzas, però era el recolzament del folklore genuí dels pobles de l'estat, ara van de hip-hopers. Portem trenta anys de democràcia i no recordo haver vist un sol cantant en català, ni una sardana -potser a la transició- a cap televisió nacional. Artistes com Núria Feliu, Guardiola, Serrat, Salomé, etc. hi eren habituals, cantant en català. L'endemà d'escriure això a TV2 recordaren, a part els que he dit, cantant en blanc i negre, a la Bonet, i el Llach cantant La Gallineta amb el seu visca la revolució!

Altres observacions

A aquella televisió no vivíem la incomoditat de contemplar en família aquesta inundació de grolleries xabacanes, sexe explícit, a part les mentides pagades i la venda de sentiments. Ce ça.

Segur que algun jove a qui li han repetit que el franquisme era el mal absolut, el desconcertarà llegir això, els grans no ho sé. No crec però que el que dic sigui facilment rebatible. Per cert, m'he adonat que no podrem jutjar justament el franquisme si oblidem no fer-ho en bloc, ja que hi ha el primer, el de la repressió brutal, l'autoritari i el laissez faire del tardofranquisme.

Se m'ocorre afegir, que també hi ha diferència amb la ràdio. És clar que jugaven amb avantatge: hi havia menys polítics, i les ràdios tenien més temps per a coses més interessants que les declaracions de la infinita tropa "d'elegits" d'avui. Que ningú interpreti res.

No cal dir que això és també una crítica a la televisió d'avui -dubto que hi hagi una crítica que els dolgui més-. I és clar que avui també hi han alguns bons programes i professionals; que també hem de tenir en compte que els temps eren menys banals arreu, i que la nostàlgia pot tenyir el judici, potser com el del crític Comes "ens posem pel.lícules antigues per a defensar-nos d'un món que persevera en la decadència cultural". Una mica sí, al Mercadet m'he pogut fer una petita col.lecció de clàssics -d'un a tres euros-. Sobretot d'aquelles comèdies americanes -123, El Apartamento, o la col.lecció dels Roper, medicina de l'ànima.

I jo que era defensor de les privades! La disminució de la qualitat del medi fou proporcional a l'aparició de nous canals.

La culpa d'aquest post és d'aquest, arran d'una de les seves habituals crides a ser crítics :) Amb tota la raó.

Crec no desbarrar massa.

7 comentaris:

Albert Esteruelas Teixidó ha dit...

La veritat és que resulta una gran casualitat que tu parlis de la de la tv del franquisme quan jo estava pensant, arrel del programa del Cuní, que en el franquisme hi va haver molts catalans que van recolzar el Règim. Quan els interessos que mouen els fils són els del circ, per dir-ho amb un tòpic, trobem les diverses ideologies col.laborant: ells anomenen a això pluralitat; en realitat no ho són de plurals, perquè mai surten representades totes les opicons, només les que es presten al circ.
Segurament aquella tv era millor perquè no la sabien fer anar prou bé en el seu sentit ideològic.
Curiós. L’altre dia preguntava als meus alumnes de sociologia quans havien vist Els germans Marx. Res, quatre de seixanta (aproximadament). EL que no m’agrada del teu post és que denota que ja tenim uns anyets ben complits. ÉS curiós. Als meus alumnes, que venen en tren majoritàriament, i que cada anys es queixen de la Renfe (i amb raó) ja els dic que lluitin perquè no es es privatitzi, que sortiran perdent; com la tele, vaja. D’altra banda, últimament no he vist cap pel•lícula (no puc aguantar més de deu minuts de propaganda cada estona). Només de tant en tant sento el Sostres perquè al programa surt un company amb el que vaig coincidir a la facultat.

El Criteri ha dit...

Recordes una altra cosa que descuidava: la publicitat -ingènua i encantadora- no ens abassegava. M'he descuidat de l'aspecte ideològic, però en realitat a part de l'estirat del Emilio Romero i les desfilades la veritat no recordo massa bombardeig ideològic o no l'entenia. Ara no n'hi ha, nooooo.

En quant a l'edat, és clar,la delata,però no t'enganys, no tot és el carnet. Curiosament he trobat de shopping un llibre que sabia que habia d'existir i que en volia parlar: ENCYCLOPAEDIA OF IMMATURITY. Ensenya a fer una taula humana,un anell amb un dolar,fer saltar una poma al brac, girar un llapis amb el polze. Cents de trucs, , jocs, hores de diversió fascinants i sorpreses. El pur enginy. La societat ha perdut el sentit del joc i la broma ingenua i enginyosa. No tot ha de ser tan transcendent. A fora ho saben.

Efrem ha dit...

És bo saber-ho. Però aquest és el risc i el problema de la llibertat.

jaumeduran ha dit...

Aquella televisió tenia l'audiència assegurada, per tant podia plantejar-se fer coses amb qualitat. La que tenim avui només busca audiència, vendre, negoci, i el camí fàcil per aconseguir això és apostar per la porqueria de grans hermanos i tota mena de "realities".
Suposo que el component de nostàlgia del passat també fa que certs records es "daurin", i és normal.
No tots els qui feien televisió aleshores eren franquistes recalcitrants, i segur que eren també gent creativa i compromesa amb la qualitat i la veritat dins dels estrets marges de què disposaven.
En el tardo-franquisme jo només veia Pixie y Dixie, però durant la transició -Franquisme sense Franco-recordo Balbín ("La Clave"), Àngel Casas ("Musical Express") i sèries de producció pròpia de gran qualitat.
Salutacions a tots i en especial a l'editor del blog

Anònim ha dit...

A mi el que m'agradava és que plegaven d'hora i podíem dormir les hores. Recordeu El alma se serena?

Criteri ha dit...

E. La llibertat no és gens fàcil, ni s'apreèn de seguida.
J. És implícit, però fas bé de recordar-ho lo de l'audiència assegurada.
A. Recordem també que acabaven amb l'himne i més tard la foto o missatge del rei.

be ha dit...

華麗夢想,
夢世界,
酒店經紀,
酒店工作,
酒店上班,
酒店打工,
禮服酒店,
禮服公關,
酒店領檯,
華麗夢想,
夢世界,
酒店經紀,
酒店工作,
酒店上班,
酒店打工,
禮服酒店,
禮服公關,
酒店領檯,
華麗夢想,
夢世界,
酒店經紀,
酒店工作,
酒店上班,
酒店打工,
禮服酒店,
禮服公關,
酒店領檯,
華麗夢想,
夢世界,
酒店經紀,
酒店工作,
酒店上班,
酒店打工,
禮服酒店,
禮服公關,
酒店領檯,
華麗夢想,
夢世界,