28 de setembre de 2009

Res a Pelar! i la gran i agradable sorpresa de Zapatero

Veient el nivell de consciència ambiental d'una entitat aimant de la natura com El Club Muntanyenc de Mollet vaig pensar: no hi ha res a pelar. El planeta s'en va en orris, una majoria continua SENSE ENTENDRE RES. Organitzava la caminada nocturna a Gallecs. Dos mil participants, a cadascun li donaven un xirimbolo d'aquells de fòsfor fluorescent, una botellota d'aigua de Sacalm -la "Fontvella" no existeix-, que per cert és la més cara; una llauna de beguda i un Actimel: 8.000 plàstics i llaunes -si algú diu que es pot reciclar tampoc ha entès res-.

L'aigua que es porti amb cantimplora! i en lloc d'Actimel una fruita. I això dels 2000 xirimbolos fluorescents m'ho haurien d'explicar bé. La llauna de cervesa vale:), potser. Ara potser tocaria raonar-ho tot un altra vegada, peò no en tinc ganes i és inútil.

Que consti, per si els meus amics del Muntanyenc em llegeixen, que de totes maneres els felicito per la iniciativa de la caminada, i sobretot per una organització perfectíssima.

Per acabar-ho d'adobar, vinc de la biblioteca municipal: aire condicionat, amb uns magnifics 23 graus a fora. Avui he llegit que cada vegada són menys els científics que neguen la intervenció de l'home al canvi climàtic. Ho llegia i no m'ho creia: Zapatero deia avui al diari que el canvi climàtic és més greu que la crisi. Dubto però que s'ho cregui, entre altres coses perquè no hi fa res.

Per cert he demanat que em portin de Vic una conferència-treball sobre el Balmes de Pla que promet molt.

21 de setembre de 2009

Viatge a Austria -Tirol- i Múnic, i coses d'allà -II-

Comencem a rodar

El que deia dels costums: l'esmorzar a la granja consistia cada dia en dos panets de Viena, tres talls d'embotit de super, i una mantequilla i una melmelada cassolanes boníssimes.
Ben esmorzat, tot parlant de llengues amb l'hosta holandesa va sortit la curiositat de la paraula àngel; s'escriu igual en molts idiomes i no hi ha dos pronúncies iguals, en holandès és diu ànguel.

La primera visita és a un dels hints: les Wasserfalls de Krimm, diversos saltants que pots seguir fins que et cansis de pujar. A mig camí, unes roques planes servien per pendre el sol i mullar-se. Al no fer calor vàrem pujar amunt fins un alberg on vaig menjar knodels tiroleses -una mena de mandonguilles amb salsa, de textura fina- gaudint d'una vista d'àliga.

Coses del nostre poble

Mitersill és el poble que està sota la granja. Net, acolorit, plàcid i a les 22 h. quasi adormit, només alguns "noctàmbuls" a l'hosteleria. La plaçeta "major", amb la seva terrasa, és d'un gran encant.

Mengem a Das Lokal -alpin chic-, molt correcte. Ja no sóc dels que va fotent pallissa a la primera sobre el tema català - ès queden bastant igual, i sincerament, avui no trobo que sigui timbre de glòria dir-se d'un país que permet la copul.la al carrer- però la conversa va dur a parlar-n'hi a la jove i "moderna" camarera. No havia sentit mai a parlar de Catalunya i s'en feia creus de l'existència d'altra cosa que el spannien.

El dia de l'esquí a l'agost

Cal vèncer un desnivell de dos mil metres amb telecabines per arribar a les pistes d'esquí. Trepitjarem neu a dojo, amb màniga curta, sense fred. Hi ha cintes mecàniques i trineus gratis, Jo no les tenia totes ja que un "morito" que just anava davant se li va girar i tombar el trineu fent una tombarella d'esquena.

Parada a Kaprunn a veure que eren les American Sales: són les botigues al carrer. Ens encetarem amb les típiques saltxixes a una carpa, ells les mengen sucant a les salses. Per acompanyar les cerveses hi ha uns com "donuts amb rais" salats -1 euro-.

Al capvespre de tornada ensopeguem a l'església del poble el típic concert de banda d'escola de música, tot vents, bons. Himnes, i al final el Heal the world. Érem pocs, i nosaltres els únics guiris.

L'endemà un altre hint -tot a prop de Mittersill- una glacera -gletscher-, telecabines de tres trams. Paisatge quasi àrtic a l'última parada, silenci, cel gris i aigues maragdes amb algun tros de gel surant, Baixàrem a la segona parada i salvant la pluja gaudirem més que mai de l'escalfor d'un xalet alpí menjant calent, al mateix preu que a la vall. A la primera parada hi havien grans cavalls pasturant lliurement, els més sonsos que he vist mai, es movien quasi amb la mateixa cadència que les estatues humanes de la rambla.

Que bonic és Innsbruck, i la puta espanyola.

A la capital del Tirol pots aparcar a 5 minuts del centre. La primera persona a qui preguntarem -pel Zentrum- era una noia aturada al carrer. Preguntant per preguntar; per la pinta i pel seu alemany miserable com el meu, li vaig dir si era espanyola. Ho era. Li vaig preguntar si treballava allà i la resposta va ser de gran relativitat -"psee"-. La pobre noia era atractiva però amb indicis d'inicis de toxicomania.

No poguérem fer la foto típica d'Innsbruck, ja que estaven d'obres. Al centre hi ha tot el que un turista de batalla busca: botigues de tots colors, "autèntiques", menjar per a triar, el toc venerable del casc antic i alguns monument. Però sense empentes ni calor.

Al dinar

Tot esperant el cambrer a una terrassa cèntrica, buscava al diccionari error i vaig ensopegar amb el mot eructaral mateix moment que feia un rotet. Darrera hi havia una parella catalana, els únics compatriotes que trobàrem. Un veí de taula va trencar un cendrer, i desolat intentava agafar els vidres amb la mà, fins que ho va impedir la cambrera esparverada.
Vaig triar truita tirolesa, gegantina, hi havia de tot.

El Lloret del Tirol, tradicionalisme i Ein Kameradde

Famós pel gran llac, zona de bany i esbarjo per excelència.No sabem encara si ens va agradar Zell an See. Ensopegàrem amb les seves festes. Divertit i agradable prendre't una cervesa a la plaça, en aquelles taules i gent, sentint una banda tirolesa -els músics amb la gerra als peus- i veient passar moltes persones habillades amb els vestits del país, no ho fou tant quan ens volguèrem banyar, ja que al ser festes estava tot l'escàs aparcament del perímetre del llac copat.

Hi havia molta gent dels emirats rics hostatjats allà, i també en veierem a altres llocs, com si Àustria per alguna raó fos un destí preferit. Les dones cridaven l'atenció, formaven munions, menudíssimes, tapades de negre menys els ulls, maquilladíssims.

A la tarda més tradicionalisme i mostra amb que disfruten aquesta gent: menjant d'allò seu i bevent cervesa. Amb 6 euros entraves en un espai de xiringuitos al costat del llac, alguna actuació i castells de foc sobre l'aigua. Per no esperar, ara ens sap greu no haver-los vist. Aixímateix em sorprengué la visibilitat i tradició de la seva religiositat. Apart de la salutació -també a Alemania del Sud-: Grüss Got -saluda el Senyor-, arreu hi han Sants Crists: als menjadors, a la vora dels camins, als prats, un de gros al pont d'Innsbruck, fins a alguns bars!

Tornant varem parar al veure un magatzem de modestes antiqüitats, a l'aire lliure, sense tancar!! Passàrem per davant d'una granja que tenia una esquela al portal amb un encapçalament: una creu "d'aquelles", no sé si és la de Malta o semblant i encapçalada per un: Kammeraden. La família convidava els camarades al comiat d'un home de noranta anys. Sospitem a quins camarades es referien, i que "aquell" és un tema tabú, a oblidar, també penso que deu ser difícil deslliurar-se de les seves contradiccions. Potser no queda prou clar, per tant explicaré que la creu de l'esquela és la que es veia a alguns símbols nacionalsocialistes.

Trailer del darrer capítol

Una capital nival, jo i altres animals, curiositat reflexiva, els ases, les cabres i la dona, compres, coses de Múnic, etc.


14 de setembre de 2009

Una troballa emocionant

En aquesta ocasió he esperat a fora la botiga que la dona acabés de comprar la xarcuteria. He aixecat la vista al veure una placa a un edifici situat entre les dues botigues de "porc" que estan a l'angle de la Plaça Major. He llegit emocionat que en aquella casa, patinada pels anys, hi va nèixer Jaume Balmes, "llumenera de l'enteniment català i del pensament cristià" -ja ho transcriure exactament-. Estava fart de passar-hi. Es una casa estretíssima, de dos pisos i terrat-golfes.

A la propera que torni a Vic penso demanar visitar-la, i penjar alguna nota a l'entrada, fins i tot fent esment al blog. Ja que he sigut jo, agosarat, qui ha donat a un blog el nom de El Criteri no em pararé ara "en barres" -es diu així?-. Amb tota la humilitat d'un senzill deixeble.

Trailer.- Properament sobre el viatge: Kammeraden, la puta espanyola, Innsbruck, humor a Múnic, l'habitual compres, i altres facècies.

Nota- He posat El Criterio per afavorir la recerca a Google. Com a El Criteri sóc el primer, espero que com a El Criterio pugui també ser referència, sempre positiva i altruïsta.

6 de setembre de 2009

Viatge a Àustria -Tirol- i Múnic, i coses d'allà -I-

Potser no té la categoria de les "aventures" de l'Espinàs -maleïda modèstia?- però aquí queda de souvenir propi -passada la mandra i els afers estivals-. És llarg, i suposo que només interessarà als que hi volgueu anar o als que hi hagueu anat, tot i que espero que també a alguns que no ho teniu previst..

Els que em coneixen, que saben que no sé anar a Barcelona no és creuran -ni jo encara- que hagi anat des de l'aeroport de Munic a Austria i rodat per allà 8 dies. Òbviament és per la copilot. Per poc més de 500 euros teniem avió, estada en granja tirolesa, esmorzar, lloguer cotxe i nit a Múnic.

Aeroport Múnic, destí: Áustria

No és sobrer expresar la sensació indefinible quan prens contacte amb un país,de cop, a l'aeroport, al trobar-te les primeres botigues i kiosks, un món i una realitat diferent -que criden a devorar-ho tot passant -amb les maletes- només unes hores després de deixar el teu poble.

Cap história ni massa problemes però per a trobar la carretera, destí: Áustria. Paisatge amable, clima agradable, bona organització vial. A mesura que t'acostes a la frontera el paisatge es fva alpinitzant. Entrem a Áustria i parada obligatòria a la primera àrea: cal comprar la vignette que et permet per pocs euros circular per les autopistes, i menjar alguna cosa. El baratura del menjar fou una constant que no cal repetir: per un màxim de 10 euros menjèvem de sobres. Aquí ho férem per 4'5 -plat fred complert-.

Coses de l'idioma

Molts no el saben i altres es fan l'orni amb l'anglès. Àdhuc la gran majoria de fulletons és en alemany. Vaig repasar les quatre paraules mal dites que sabia d'alemany i quatre més, que ens tragueren d'algun destret -potser també amb lo que explico del taller?-. He de dir que és adictiu això dels idiomes, quan veus que t'entenen i vas progressant en paraules. També frustrant sovint, compte.

Entrada al Tirol. Reflexió sincera

Difícil descriure la sensació quan comences a veure aquells pobles tirolesos, amb els seus campanars de punxes esmoladíssimes, que tantes vegades hem vist en imatges, i aquella verdor plana intensíssima contrastant amb el fosc dels arbres i la refulgència de les montanyes, altíssimes. Tot el Tirol són valls amb els pobles a peu de carretera, amb granjes al costat dels prats i boscos costeruts al costat d'aquests. I llacs, cascades, i glaceres.

Tot i que podia ser conclusió final, l'avanço. Si una cosa caracteritza l'austríac és la manca total d'imaginació i el seu tradicionalisme radical. Molta gent porta el vestit tradicional, i sobretot a qualsevol acte festiu pel carrer. Els restaurants xinesos i mexicans pocs i buits. No els parlis de nouvell cuisine ni cuina ètnica: saltxitxes i kartoffeln per un tub. Arriba un moment, lògicament que les cases amb les flors i pobles de postal, tots del mateix patró, ja no et fan el mateix efecte i les veus iguals, però això no fa que et cansis d'estar-hi i passejar-hi. L'oferta d'hospedatge és increïble, excessiva: Gasthauses -hotels típics- a cada cantonada. Fora del temps de ski se'n poden trobar per 20 euros.

La granja dels Taxhoffer, i coses d'animals. El secret d'Aùstria?

El mapa no explicava la situació hi varem haver de recórrer, quasi fosc, a una caixera i un gasolinero -res d'anglès-. Al final la referència al Schlöss -castell- ens hi portà. Un típic castell draculià al mig d'un espès i fosc bosc quasi enfront la granja. Per un caminet asfaltat en mig de prats -no hi ha terra enlloc, o herba o asfalt- arribem a la típica granja idílica i ens reben els encantadors Annita -la que porta els hostes- i el marit granjer, a qui li demano si "kann sehen die animals". Mireu si és fotut l'alemany que animal és tier. Al final ens va quedar l'espina de no veure'ls.

Després d'aposentats, ja mig foscant vàrem anar a fer un vol. Passàrem per davant d'un petit núcli de cases, d'una de les quals van sortir uns gossos un dels quals baixà bordant fins poc dits de les meves parts més sensibles. En canvi hi havia un juganer gat amb picarol que ens acompanyà fins a la cabanya de fusta al mig del prat, com si sabés que allò era nou i misteriós per a nosaltres. Era el mateix gat que no sabem com, alguna nit entrava a l'habitació per la finestra, i després el feiem marxar per la porta. De granges n'hem vist moltes però no és fins ara que sentim una vaca, la sentim. Des del primer dia que tinc la impressió que aquest país viu de la renda del paisatge i l'esquí, però sobretot per la bona administració, l'absència de inversions en collonades, o sigui, bona administració i sobrietat de ciutadans i govern, i honradesa, és clar. Una resident espanyola a Holanda a la tele: "No sé com es pot viure tan bé aquí" Dons igual li diria.

De tornada trobarem al saló uns holandesos, tan simpàtica la dona com reservat ell, amb la filla, en un silenci europeu fent sudokus i llegint. Mengem refetons i a dormir, llits amples i separats amb la manera tan tonta de fer el llit d'allà.

Continuarà