Tot i que no és rar que creui algun missatge amb alguna persona d'influència -menor- i que els lectors ben relacionats s'en riguin que em faci content una cosa tan nímia, vull escriure-ho.
No sé com vaig anar a parar al blog de la jutjessa exmolletana, però se'm va acudir escriure-la i convidar-la a conèixer la meva versió de la "crisi". I ho vaig fer perque tot i que hi diferirem -i en altres coses- és una persona que m'inspira -entre altres coses- confiança intel.lectual i moral, i segur que en treurà profit de les meves modestes reflexions "crisàlides".
Em digué que li agrada el blog i allò de "escèptic, assèptic, acètic, etc", i jo li vaig dir que gràcies i que "diguem que t'agrado encara que sigui mentida" parafrassejant la Roig. I hasta aqui puedo escribir.
La deferència que una referent respongui a un irrellevant -bé, ningú no ho és del tot- referma el meu bon concepte d'aquesta "política". Per això les cometes. Vaig veure que ella reivindicava la Política. Espero que no decebi.
Guia i mostra de compra als mercats de vell i una cançó.
D'interés per a curiosos, pobres, estalviadors i caçadors de gangues no maniàtics.
1 eu. c.u., LPs de James Taylor, B. Streissand -vaig pensar en Alvaro Lock :)-.
Alphaville només per AQUESTA CANÇÓ. Que difícil traduir els sentiments que música, lletra -ja només el títol- desperta: una acrònica nostàlgia; desacoplament; somnis esvaïts i frustració; un enyor de l'ahir que encara no hem viscut i perquè a vegades no l'haurem aprofitat. Molt més o menys així, de difícil. En la meva ignorància em sembla que el romanticisme una mica malaltís, anava per aquí.
- Una d'aquelles coses increïbles: Geografia de Catalunya d'Aedos, 800 planes, i centenars de fotos - els pobles encara pobles, ases, bous i camps- d'un país tradicional que començava a despareixer -1969-. Deu grans toms, nous: 1.eu. c.u.!!
- DVD documental Alaska, 1 eu. Canvi DVD peli per un de Bugs Bunny, 1 e.
Una d'aquelles al.lucinants boles de vidre amb llamps a dins. Feia temps del caprici. 5 eu.
Una col.lecció meva: documents de la faràndula
L'afecció va començar quan encara anava en calça curta i venien al poble els grups dels 60, i els demanàvem fotos autògrafes. Al tenir ja una col.lecció començada vaig continuar, amb mesura. Ara ja només compro aquelles peces que no pots dir que no, com les dues que he comprat per 2 eu. de la faràndula de pre-guerra. En tinc centenars de signades, teatre, ràdio, òpera, pop, etc. -Machín, Sempere, Dyango, Lone Star -, així com publicacions i documents molt curiosos. Parlava d'increïble, penso que algú també ho dirà d'aquests meus interessos.
Fira anual tot a euro, a Mollet
Montada també per l'Ass. Col.lec. , les gangues estratosfèriques són encara més abundoses. Va venir gent de Girona com el gran col.leccionista Narcís Bou.
- Parlant de futbol, vaig trobar El hincha, del 1957, la fabulosa època del cinema espanyol. Promet moltíssim. 1 Euro.
- Per no fer-me pesat, només afegiré que hi havien anys sencers de Selecciones per 1 euro. Vaig trobar una petaca nova handmade english que marcava 5.000 Pts, per un euro.
TRAILER
Coses que volieu saber
Enceto una etiqueta, responent a la categoria de B.U.P (Blog d'utilitat pública), on inclouré informacions pràctiques, desconegudes i rendibles.
Eureka!
Quantes vegades heu sentit la bajanada que els fluorescents gasten més "apagant i encenent"?
Subscriu-te a
Entrades
Comentaris
16 de juny del 2009
11 de juny del 2009
ELS LLIBRES QUE VOLDRIA PUBLICAR
MOS LLIBRES
Potser ja és hora de parlar-ne, dels meus manuscrits i les facècies editorials. Escrits, aclareixo, que difereixen d'aquests petites cròniques i crítiques actuals de El Criteri.
Aiximateix amb aquestes ressenyes hi ha la remota possibilitat que m'arribi la proposta d'un editor llest i amb vista :), o d'algun de passerell i curt de vista :)))) I si més no compartiré vivències amb altres aspirants i gent del món editorial.
PRIMER LLIBRE: DE DIVULGACIÓ CURIOSA
Aquest el considero el que en diuen un bombó editorial, quin principal mèrit meu és la constància d'anys d'arreplegar dades arreu, i documentar-les. Dades desconegudes, amagades i inèdites quasi totes. Afegeixo, això sí, comentaris que intento suggerents.
Prefereixo no explicar-lo massa, de moment, perqué és un llibre que algú havia de fer, i només esmentant de què va algú podria avançar-se, tot i que no podria fer-ne més que una petita part, ja que com he dit la meva tasca és d'anys d'estar a l'aguait.
La facècia editorial
Vaig enviar l'original i temps després em trucà l'editora: "Sembla mentida que no se sabés tot això. Abans però cal que s'ho miri un historiador i altres experts". Quasi ho donava per fet,però em trucà dient: Que si fos per ella sí, que les dades eren plausibles, però hi havia el consell editorial. No sé què va passar. El cupo ple? Manca de firma? repensament? o què dimonis. Em van entretenir mesos i mesos.
SEGON LLIBRE: NO ÉS D'ASSAIG PERÒ POC LI FALTA
Pensava titolar-lo Això no és un llibre d'assaig, però com que el contingut té bastant d'intemporal he pensat que caldria més prosàpia, potser en tindria massa dir-li EL SEGON CRITERI- no ho sé- I no pas amb la insensata pretensió d'assemblar-me a Balmes sinó com a referent, i per agafar la seva torxa ni que sigui convertida en llumí-, tot i que l'estructura i estil sigui diferent del PRIMER Criteri.
A diferència del blog, que tracta bàsicament de "pseudopsicosociologia" de l'actualitat i notes personals, el llibre és un seguit d'observacions -també reflexions- majoritàriament intemporals; interpel.latives i d'experiències i anècdotes personals; amb la creença que són originals i sobretot útils; amb la pretensió de l'amenitat i des de la meva innata heterodòxia. Si no fos així creieu-me que no emprenyaria ningú. (Això ho debem pensar tots, però algú ha d'encertar)
La seva primera facècia
Em vaig presentar per primera vegada a un premi, el d'Omnium de 2008. Cinc mesos expectant. Truco per si els guanyadors havien estat avisats i oooh, sí. O sigui que res. Localitzo a la persona amb qui tingué el contacte previ i m'ho confirmà, però em digué que una obra fou descartada per no ajustar-se a les bases. Era la meva. Cert consolament. Va passar que per un error de comunicació vaig entendre que l'obra, tot i no ser ficció, l'acceptaven pel premi de narrativa. La cosa pitjor és que m'ho digueren fins mesos després -perduts-, al trucar jo.
La segona facècia
Se'm va ocòrrer presentar original a Herralde, després de sentir-lo al 33 que les editorials s'escarrassaven buscant escriptors amb coses noves a dir. Per no sé què de l'adreça em fou retornat! Dos dies abans de vacances! Tot de cul.
Incloure algun extracte i títols d'entrades -van numerades-.
* També tinc algun opuscle a mig fer, sobre l'humor, de ludofília, i notes disperses.
Impass i starter
I en aquest impass estem. No trobo premis d'Assaig; no sé quina editorial seria adient, i he llegit que si ets un desconegut i hi vas amb l'originalet ho tens quasi impossible. A més a més, en aquests impasses m'han surgit coses que estic acabant de confegir. I a més a més un canguelis.
Vaig llegir que el món de l'edició és incomprensible al profà; la porta molt petita, i com que em costa moure'm amunt i avall, pot ser que la cosa es demori. Ara però, el món ja ho sap.
Si algún vol fer avinent le seva experiència, avísos o consells li agrairem.
5 de juny del 2009
TEOREMA DE L'ORIGEN DE LA MÀGIA DEL FUTBOL. Demostració i un trailer.
TEOREMA
Allò que fa del futbol un fenòmen social únic és perquè es juga amb els peus, i perquè és un joc. ( certament fregant la perogrullada )
DEMOSTRACIÓ
Del jugar amb els peus
Que tenim si juguem amb els peus?
- un espectace d'habilitat quasi malabar amb situacions impredibles;
-poder fer desplaçaments llargs de la pilota: vistositat i necessitat d'un gran espai net i panoràmic de joc, on a l'hora s'hi poden aplegar milers de persones en sinèrgia;
-l'esport amb pilota en que és possible veure grans carreres;
-recerca utòpica de la precisió -fins i tot les figures xuten més a fora de porteria que a ella-;
-dificultat de moure el marcador -90 minuts i sovint no es mou-;
-el jugar a ras del terra, perseguir la pilota -seria el conill- toquen l'instint caçador de l'home;
- podem donar efecte a la pilota.
Tot això crea un espectacle visual hipnòtic únic i de gran bellesa, al qual cal unir la tensió, emoció i il.lusió que dóna la incertesa del joc.
Em sembla que està prou quadrat..
Del jugar
A About me em manifesto ludòfil. El joc, amb l'humor -amb qui està emparentat- han dit i penso que és una de les fites més altes del pensament i l'enginy humà, més que res per no tenir una utilitat funcional. Per tant erren els que busquen l'origen del fenòmen del futbol o del Barça en qüestions sociològiques. El jugar -instint o voluntat- és l'activitat plaent i duradora -i pasional- per excel.lència . Mireu si ho és que no em ve al cap una altra activitat que hom la gaudeixi fins i tot mirant-la -veure jugar-. La faràndula? recordem que actuar i sonar un instrument en anglès i francès en diuen jugar, com de petits es juga a "lladres i serenos". Una cosa tan aparentment banal doncs com jugar es demostra que és una cosa molt seriosa i transcendent, molt.
Factors secundaris
Tot i que una vegada plantejada la pregunta la resposta no és tan difícil i que l'expert Duran Barquet no manifestava com a determinant jugar amb els peus, no puc sino reconeixer-li gran mèrit i sapiència. Llistava altres factors adictius que a la majoria s'ens escapaven. Jo hi afegiria: l'espectacle d'aquell mar verd; el futbol com a substitutiu de la guerra - el terreny de joc seria el camp de batalla-. i altres que comparteix amb altres esports. Però crec fermament que el fenòmen del futbol s'explica -ja veieu- en que és un joc i que es juga amb les potes. I amb el cap, i amb el cul, amb tot, menys amb el què és més natural en l'home.
Vet aquí potser la meva única i modesta aportació a la cultura universal -arribarà a la FIFA?-, al menys fins que algú formuli un teorema alternatiu. Queda pendent el suggerent repte d'Outsider de fer el mateix estudi entorn el futbol americà.
Trailer
M'ha escrit la Pilar Nebrera, elis, elis, i en faré cinc cèntims.
Allò que fa del futbol un fenòmen social únic és perquè es juga amb els peus, i perquè és un joc. ( certament fregant la perogrullada )
DEMOSTRACIÓ
Del jugar amb els peus
Que tenim si juguem amb els peus?
- un espectace d'habilitat quasi malabar amb situacions impredibles;
-poder fer desplaçaments llargs de la pilota: vistositat i necessitat d'un gran espai net i panoràmic de joc, on a l'hora s'hi poden aplegar milers de persones en sinèrgia;
-l'esport amb pilota en que és possible veure grans carreres;
-recerca utòpica de la precisió -fins i tot les figures xuten més a fora de porteria que a ella-;
-dificultat de moure el marcador -90 minuts i sovint no es mou-;
-el jugar a ras del terra, perseguir la pilota -seria el conill- toquen l'instint caçador de l'home;
- podem donar efecte a la pilota.
Tot això crea un espectacle visual hipnòtic únic i de gran bellesa, al qual cal unir la tensió, emoció i il.lusió que dóna la incertesa del joc.
Em sembla que està prou quadrat..
Del jugar
A About me em manifesto ludòfil. El joc, amb l'humor -amb qui està emparentat- han dit i penso que és una de les fites més altes del pensament i l'enginy humà, més que res per no tenir una utilitat funcional. Per tant erren els que busquen l'origen del fenòmen del futbol o del Barça en qüestions sociològiques. El jugar -instint o voluntat- és l'activitat plaent i duradora -i pasional- per excel.lència . Mireu si ho és que no em ve al cap una altra activitat que hom la gaudeixi fins i tot mirant-la -veure jugar-. La faràndula? recordem que actuar i sonar un instrument en anglès i francès en diuen jugar, com de petits es juga a "lladres i serenos". Una cosa tan aparentment banal doncs com jugar es demostra que és una cosa molt seriosa i transcendent, molt.
Factors secundaris
Tot i que una vegada plantejada la pregunta la resposta no és tan difícil i que l'expert Duran Barquet no manifestava com a determinant jugar amb els peus, no puc sino reconeixer-li gran mèrit i sapiència. Llistava altres factors adictius que a la majoria s'ens escapaven. Jo hi afegiria: l'espectacle d'aquell mar verd; el futbol com a substitutiu de la guerra - el terreny de joc seria el camp de batalla-. i altres que comparteix amb altres esports. Però crec fermament que el fenòmen del futbol s'explica -ja veieu- en que és un joc i que es juga amb les potes. I amb el cap, i amb el cul, amb tot, menys amb el què és més natural en l'home.
Vet aquí potser la meva única i modesta aportació a la cultura universal -arribarà a la FIFA?-, al menys fins que algú formuli un teorema alternatiu. Queda pendent el suggerent repte d'Outsider de fer el mateix estudi entorn el futbol americà.
Trailer
M'ha escrit la Pilar Nebrera, elis, elis, i en faré cinc cèntims.
1 de juny del 2009
Crec tenir La Reposta a un dubte universal. Trailer.
Podeu deixar els missatges del post anterior al post anterior., ja que això és un avanç d'un descubriment fonamental, potser l'unica aportació que puc fer a la cultura universal.
M'he adonat que és incomplert dir que el secret de la màgia del futból no és més que fruit de la passió profunda -en el futbòl compartida i multiplicada- de l'home pel joc, ja que hi ha altres esports. Em sembla que he trobat la resposta al secret, que formulo inacabada per a que barrineu una mica:
TEORIA DE LA PASSIÓ FUTBOLÍSTICA
Donem per cert que el joc és un dels instins humans més profunds; un dels cimals de la creativitat i intel.ligència humana -Kant-, i que la passió que desperta el futbol no és comparable a cap esport. Cal buscar-hi l'explicació que formulo així:
La diferència entre el futból i els altres esports és que...
M'he adonat que és incomplert dir que el secret de la màgia del futból no és més que fruit de la passió profunda -en el futbòl compartida i multiplicada- de l'home pel joc, ja que hi ha altres esports. Em sembla que he trobat la resposta al secret, que formulo inacabada per a que barrineu una mica:
TEORIA DE LA PASSIÓ FUTBOLÍSTICA
Donem per cert que el joc és un dels instins humans més profunds; un dels cimals de la creativitat i intel.ligència humana -Kant-, i que la passió que desperta el futbol no és comparable a cap esport. Cal buscar-hi l'explicació que formulo així:
La diferència entre el futból i els altres esports és que...
30 de maig del 2009
Qüestions no només "transcendents" i inèdites sobre el Barça i el futból
Volia parlar del triplet però he derivat a qüestions més de fons , també de caire barcista -m'agrada inventar paraules, sobretot quan no hi són- i futbolero.
Majorment hom pot obviar els dos primers paràgrafs, de caire personal.
Infantesa, Barça i Madrid
A la meva infantesa el Barça tenia un paper important, però visqué i patí les passejades europees del Madrid a Europa. Havíem d'aguantar la befa de "los externos" merengues del cole de S. Andreu; injustícies arbitrals i partidisme als mitjans. De més gran, per nosaltres el Barça fou Catalunya -més endavant ho he vist perillosíssim i fals-. Vet aquí pel què la marca d'aquests colors sigui indeleble. Sento decebre algú però: la marca sempre restarà, però ja una mica aigualida; aquella passió s'ha esllanguit. I a més, jo sóc vallesà, vaig estudiar a Sabadell i m'agrada, per tant si el Sabadell pujés a primera no se encara que faria.
Per cert, no sé d'on va treure la teoria peró un dia el meu pare va dir que les copes madrilenyes europees dels 60 tenien a veure amb la situació demogràfica i social d'Europa després de la guerra. Un argument a tenir en compte.
Recopa de Basilea a Mollet
Al Regino -bar institucional- van portar una minitele portàtil i allà la colla vàrem veure el 3 a 1. Després, espontàneament es va anar aplegant gent i gent a la Penya. No recordo l'ordre dels fets però sí alguns cognoms; que l'entranyable Ciurans de la Penya ens signava autògrafs i jo els ajudava a obrir el xampany, que compartí celebració amb el mega Jaume Barberà; que amb la senyera que portà en Joan Enric Mogas encapçalàrem una minimanifestació al crit de Visca el Barça i Visca Catalunya, i amb ell i algú altra en el meu enyorat Dyanne 6 ferem una ronda molletana amb mig cos fora el cotxe, cridant, ja sabeu. Al so de la guitarra que vaig anar a buscar -els Xamcós la toquen bé- amb la Judith Vizcarra i algú més, a un banc de la rambla tancàrem la nit del primer títol europeu. Fou la primera celebració popular d'un triomf blaugrana, una mica diferent de les actuals.
Ahir vaig llegir que els colors del Barça tenen el seu origen a Basilea, d'aquelles Casualitats.
El misteri del Barça i del fútbol
Tot i que fujo del racionalisme radical, no arribo -i ho voldria- a acostar-me a l'emoció irracional d'eufòria d'abans amb les victòries. I al contrari: la raó em diu que només es tracta d'un joc amb una bola, però em costa no alterar-me en un partit.
A les tertúlies sempre hi ha cervelluts que van més enlla de la crònica esportiva, i busquen respostes al mite del Barça a través de l'especificitat del club. Erren, cada club en té. No s'adonen que si hi ha màgia és perquè és un joc. A About me, vaig incloure la ludofília com a dèria. Malgrat hom no s'adoni, aquesta dèria és compartida per tothom, arreu. No és lloc per extendre'm -això al llibre :), on defenso a més que escriure també és un joc-; ara s'ha demostrat , i ho aquí ho destaco pels que no s'han adonat.
Un pot canviar de dona, religió o partit, però mai d'equip. Ja és curiosíssim que una de les coses més serioses del món sigui jugar.
Necessitat per una nova època
Jo, que he viscut part del franquisme més madridista; jo que -per això- he estat més antimadridista que barcelonista, considero que ja és moment, i és imprescindible que deixem de tenir com a referència al Real Madrid, que no és sinó símptoma d'acomplexament i anormalitat, que genera rebuig. Deixem cants estúpids -a part d'incendiaris- com el Madrid se quema, o antiesportius com el Madrid cabrón. Girem plana, ara estem en igualtat de condicions. Madrid ja ho ha fet: no recordo el Camp Nou aplaudint el Madrid; els mitjans capitalins eren un clam blaugrana. A més estic segur que molts madridistes estaven amb el Barça de Roma. És disculpable voler que perdi el Madrid, però no la manca d'educació i de fair play.
Corolaris a retenir
La força del Barça mostra l'anormalitat i desequilibri del nostre país.
Si un és de Tarragona hauria d'anar al camp del Nàstic, en primera opció.
El joc és una de les coses fonamentals a la vida de l'esperit humà, i ho és perquè com a cosa de resultat impredecible obra la porta a la tensió del misteri i trenca tanta rutina previsible. A més gent implicada, la cosa es multiplica. Això és el futbòl.
Parlant de neologismes. A la xerrada del Síndic, en Cot feia escarafalls a molletanisme per reticències polítiques. Dieu-li que tranquil, que va ser creació meva -en negre sobre blanc-. Ja en parlaré.
Majorment hom pot obviar els dos primers paràgrafs, de caire personal.
Infantesa, Barça i Madrid
A la meva infantesa el Barça tenia un paper important, però visqué i patí les passejades europees del Madrid a Europa. Havíem d'aguantar la befa de "los externos" merengues del cole de S. Andreu; injustícies arbitrals i partidisme als mitjans. De més gran, per nosaltres el Barça fou Catalunya -més endavant ho he vist perillosíssim i fals-. Vet aquí pel què la marca d'aquests colors sigui indeleble. Sento decebre algú però: la marca sempre restarà, però ja una mica aigualida; aquella passió s'ha esllanguit. I a més, jo sóc vallesà, vaig estudiar a Sabadell i m'agrada, per tant si el Sabadell pujés a primera no se encara que faria.
Per cert, no sé d'on va treure la teoria peró un dia el meu pare va dir que les copes madrilenyes europees dels 60 tenien a veure amb la situació demogràfica i social d'Europa després de la guerra. Un argument a tenir en compte.
Recopa de Basilea a Mollet
Al Regino -bar institucional- van portar una minitele portàtil i allà la colla vàrem veure el 3 a 1. Després, espontàneament es va anar aplegant gent i gent a la Penya. No recordo l'ordre dels fets però sí alguns cognoms; que l'entranyable Ciurans de la Penya ens signava autògrafs i jo els ajudava a obrir el xampany, que compartí celebració amb el mega Jaume Barberà; que amb la senyera que portà en Joan Enric Mogas encapçalàrem una minimanifestació al crit de Visca el Barça i Visca Catalunya, i amb ell i algú altra en el meu enyorat Dyanne 6 ferem una ronda molletana amb mig cos fora el cotxe, cridant, ja sabeu. Al so de la guitarra que vaig anar a buscar -els Xamcós la toquen bé- amb la Judith Vizcarra i algú més, a un banc de la rambla tancàrem la nit del primer títol europeu. Fou la primera celebració popular d'un triomf blaugrana, una mica diferent de les actuals.
Ahir vaig llegir que els colors del Barça tenen el seu origen a Basilea, d'aquelles Casualitats.
El misteri del Barça i del fútbol
Tot i que fujo del racionalisme radical, no arribo -i ho voldria- a acostar-me a l'emoció irracional d'eufòria d'abans amb les victòries. I al contrari: la raó em diu que només es tracta d'un joc amb una bola, però em costa no alterar-me en un partit.
A les tertúlies sempre hi ha cervelluts que van més enlla de la crònica esportiva, i busquen respostes al mite del Barça a través de l'especificitat del club. Erren, cada club en té. No s'adonen que si hi ha màgia és perquè és un joc. A About me, vaig incloure la ludofília com a dèria. Malgrat hom no s'adoni, aquesta dèria és compartida per tothom, arreu. No és lloc per extendre'm -això al llibre :), on defenso a més que escriure també és un joc-; ara s'ha demostrat , i ho aquí ho destaco pels que no s'han adonat.
Un pot canviar de dona, religió o partit, però mai d'equip. Ja és curiosíssim que una de les coses més serioses del món sigui jugar.
Necessitat per una nova època
Jo, que he viscut part del franquisme més madridista; jo que -per això- he estat més antimadridista que barcelonista, considero que ja és moment, i és imprescindible que deixem de tenir com a referència al Real Madrid, que no és sinó símptoma d'acomplexament i anormalitat, que genera rebuig. Deixem cants estúpids -a part d'incendiaris- com el Madrid se quema, o antiesportius com el Madrid cabrón. Girem plana, ara estem en igualtat de condicions. Madrid ja ho ha fet: no recordo el Camp Nou aplaudint el Madrid; els mitjans capitalins eren un clam blaugrana. A més estic segur que molts madridistes estaven amb el Barça de Roma. És disculpable voler que perdi el Madrid, però no la manca d'educació i de fair play.
Corolaris a retenir
La força del Barça mostra l'anormalitat i desequilibri del nostre país.
Si un és de Tarragona hauria d'anar al camp del Nàstic, en primera opció.
El joc és una de les coses fonamentals a la vida de l'esperit humà, i ho és perquè com a cosa de resultat impredecible obra la porta a la tensió del misteri i trenca tanta rutina previsible. A més gent implicada, la cosa es multiplica. Això és el futbòl.
Parlant de neologismes. A la xerrada del Síndic, en Cot feia escarafalls a molletanisme per reticències polítiques. Dieu-li que tranquil, que va ser creació meva -en negre sobre blanc-. Ja en parlaré.
24 de maig del 2009
Vickie, Cristina, Barcelona -la pijorojiprogre- i el Codi Leonardo
No consumeixo el producte de moda si no m'interessa. Només per "sociolofília" a vegades ho faig en pirata.
Argument de Vickie -com els de Ventdelpla és més divertit explicar-los-.
Una americana ve amb una amiga a fer un master d'identitat catalana (?) perquè li agrada Gaudí. La primera canvia d'home com de calces, l'altra diu que no li plau aquesta opció relacional. El primer dia, en un restaurant un pintor català -amb pinta de quinqui albanès- va a la seva taula i les convida a tenir sexe i a anar a Asturias amb la seva avioneta, perquè vol anar a veure un San Crist -deixen clar però que ell no és creient, que ell "vol disfrutar de la vida"-. Elles diuen que no però hi van -fins aquí tot molt real, no?-.
A Asturies l'amiga golfa agafa cagarrines i es queda a l'hotel, i la "decent" va a sopar amb el pintor, rellisca i acaben "fent l'amor" sota uns arbustos. Quan la golfa titular esta recuperada li toca el torn; després comparteix el pintor amb una ex -a qui ell odia-. Aquesta, a l'hora, s'ajeu amb la ianqui, "per caprici".
La ianqui "decent" es vol casar a Barcelona -"és chic"- però, pobreta, està penjada del pintor i "lluita", lluita tant que el pintor la convida a sopar, s'arregla molt i hi va. La convida a folgar -lògicament- i ella s'escandalitza! sobremanera i li fa un sermó moralista. I un dia, la golfa one decideix i diu al pintor que "se li ha acabat l'amor". Aquest reacciona com si li hagués caigut una moneda de deu cèntims al water. I tots Back to USA.
Si l'argument és inqualificable l'enginy hi és inexistent. He estat objectiu, però sé que no ho sóc quan dic que em resulta repelent. Em repel Bardem, la banda sonora, aquesta Barcelona banal i falsa, mariscaliana, Roures, la pretenciositat, etc. Per cert, ni una paraula de català, i fan del flamenc la música genuïna barcelonina.
Era l'encàrrec d'un spot turístic i ni això. Sempre la tètrica calitxa de fum i calor, que en una vista des del Tibidabo no deixa veure ni la ciutat. Diables, quatre postaletes, quatre gaudiniades i prou.
Em vaig adormir mig hora. La crònica hagués estat més espatarrant.
El Codi Leonardo, allò més irritant
La peli, tonta. Només en diré que insulta la intel.ligència el poti-poti; ho barreja tot, no saps què és història, invenció o manipulació. Aquesta obra falla fins en el títol, Vinci és ciutat.
TRAILER.- Coses que volieu saber
Enceto una etiqueta, responent a la categoria de B.U.P (Blog d'utilitat pública), on inclouré informacions pràctiques, desconegudes, rendibles, etc
18 de maig del 2009
Titelles
A vegades algú em comenta que no ha acabat d'entendre alguna cosa que escric al Contrapunt -no és fàcil fer entendre allò que no és "discurs" dominant-, però pels comentaris que m'han fet d'aquest, sospito que és un article prou intel.ligible, i ha agradat. Dec ser el primer blogger que escriu de titelles -no m'agradaria tal honor-.
Publicat a Contrapunt
Titelles
POCS RECORDS TAN nítids d'infantesa
com els putxinel·lis;
pocs sons com aquell cop de canya,
amb què amb una
violència ara impensable hi resolien
les situacions.
Per obrir mons
de fantasia, només cal un caparró
de cartró, un pam de roba llampant
i un artista que hi doni vida.
Em sorprenia veure’m enganyat per
aquells ninos, com si tinguessin vida
pròpia. Que terapèutic és veure
un espectacle així, tan diferent en
tant que regne de la ingenuïtat;
que bonic, quasi en família gaudir
l’espectacle d’adults del Mercat
Vell i deixar sortir a volar l’ànima
d’aquell nen que portem a dins
adormit. Només calia obrir els ulls
i deixar-se portar per l’exhibició
tècnica i artística d’en Rocamora.
Algú ha estudiat
el misteri de l’ànima de les
coses inanimades i la nostra relació
amb elles? La nina, el peluix o el
nostre vell cotxe quan el desballesten.
Quina relació deu tenir un titellaire
amb els seus titelles?
A un Mollet de 50.000 habitants,
un dissabte sense cap altre espectacle,
sense cinemes ni discoteques,
no érem ni 20 persones. Tot i
que ara la cultura és a l’abast de tothom,
assistim al principi de la fi
d’un canvi brutal del lleure cultural,
i la cultura mateixa tal com
l’hem entès. Però tal com acordàrem
amb en Galiot, ànima de la
festa: the show must go on. He parlat
dels trets parahumans dels titelles.
Parlar de nosaltres, com a ciutadans
mig titelles, podria ser un
altre article, menys entranyable.
(Copiat del pdf versió digital Contrapunt)
Publicat a Contrapunt
Titelles
POCS RECORDS TAN nítids d'infantesa
com els putxinel·lis;
pocs sons com aquell cop de canya,
amb què amb una
violència ara impensable hi resolien
les situacions.
Per obrir mons
de fantasia, només cal un caparró
de cartró, un pam de roba llampant
i un artista que hi doni vida.
Em sorprenia veure’m enganyat per
aquells ninos, com si tinguessin vida
pròpia. Que terapèutic és veure
un espectacle així, tan diferent en
tant que regne de la ingenuïtat;
que bonic, quasi en família gaudir
l’espectacle d’adults del Mercat
Vell i deixar sortir a volar l’ànima
d’aquell nen que portem a dins
adormit. Només calia obrir els ulls
i deixar-se portar per l’exhibició
tècnica i artística d’en Rocamora.
Algú ha estudiat
el misteri de l’ànima de les
coses inanimades i la nostra relació
amb elles? La nina, el peluix o el
nostre vell cotxe quan el desballesten.
Quina relació deu tenir un titellaire
amb els seus titelles?
A un Mollet de 50.000 habitants,
un dissabte sense cap altre espectacle,
sense cinemes ni discoteques,
no érem ni 20 persones. Tot i
que ara la cultura és a l’abast de tothom,
assistim al principi de la fi
d’un canvi brutal del lleure cultural,
i la cultura mateixa tal com
l’hem entès. Però tal com acordàrem
amb en Galiot, ànima de la
festa: the show must go on. He parlat
dels trets parahumans dels titelles.
Parlar de nosaltres, com a ciutadans
mig titelles, podria ser un
altre article, menys entranyable.
(Copiat del pdf versió digital Contrapunt)
11 de maig del 2009
Una patata calenta (va de putes)
En l'escrit dic que ens hem begut l'enteniment, però després de veure -poc després- el treball de La Vanguardia, penso que també ens hem begut la vergonya. Quan tanquen les botigues comença la invasió d'una fauna de putes, macarres, traficants, delinqüents, lateros, borratxos, drogats, que fan impossible el gaudi de les Rambles al ciutadà. Totes les variants sexuals es realitzen al carrer (sic), publiquen una foto del modus operandi: una rotllana de dones n'envolten una agenollada que fa solos de flauta, al carrer, al guiri -o no- borratxo.
Esmento també la petita però esperançadora actitud de la nostra consellera Tura quan estava a Governació. Ara sembla que hom li passa la patata calenta un altra vegada a ella, o més ben dit a les lleis. Suposo que ha de ser dificilíssim controlar una situació tan desbocada, i sospito que les mesures efectives no serien del tot políticament correctes. Algú en té cap? Que pensariem si això passés als Camps Elisis o Picadilly? Difícil ja ni de plantejar-s'ho.
Tenim també la sala porno més "important" del món. I en grip nova també a davant. Ja ho deia: la negra.
UNA PATATA CALENTA
Publicat a Contrapunt
Escric això després que un amic liberal i viatger ens expliqués com està la prostitució a diferents ciutats, tot frivolitzant i dient que la cosa és natural i antiga, i els diners que hi guanya un conegut. Al final -hi ha confiança- li vaig dir: Tu que hi entens i no hi tens escrúpols morals et forraries montant algun negociet d'aquest -cosa que mig el desconcertà-. Em sorprengué dient que poques cases més amunt de la meva hi havia carn fresca, per a tipus calents.
Creix la tendència -feministes incloses- de voler que es consideri una "feina com un altra". Tot i la problèmatica sanitària, deliqüencial, sociofamiliar, moral i ètica que comporta.
El dilema entre persecució o legalització és una patata calenta. El buit legal fa que l'ajuntament hagi de tolerar i reconegui alguns burdells.
Les de Gallecs s'han traslladat uns kilòmetres; a l'autovia a Vic hi ha un garito i senyoretes amb calces provocant des dels marges -como puta por rastrojo- cada 10 kms. Justament n'hi acaba de morir una apunyalada. Corre una publicació a les nostres comarques en què els anuncis normals són tapadora per a promoure -amb fotos explícites- aquesta xacra. Ens hem begut l'enteniment. Perquè suposo que la llibertat i el progressisme no és exactament això, oi? Així semblava haver-ho entès la Consellera Tura quan estava a Governació, i els que han actuat contra les "empreses" de Castelldefels. Esperem que acabin la feina.
Esmento també la petita però esperançadora actitud de la nostra consellera Tura quan estava a Governació. Ara sembla que hom li passa la patata calenta un altra vegada a ella, o més ben dit a les lleis. Suposo que ha de ser dificilíssim controlar una situació tan desbocada, i sospito que les mesures efectives no serien del tot políticament correctes. Algú en té cap? Que pensariem si això passés als Camps Elisis o Picadilly? Difícil ja ni de plantejar-s'ho.
Tenim també la sala porno més "important" del món. I en grip nova també a davant. Ja ho deia: la negra.
UNA PATATA CALENTA
Publicat a Contrapunt
Escric això després que un amic liberal i viatger ens expliqués com està la prostitució a diferents ciutats, tot frivolitzant i dient que la cosa és natural i antiga, i els diners que hi guanya un conegut. Al final -hi ha confiança- li vaig dir: Tu que hi entens i no hi tens escrúpols morals et forraries montant algun negociet d'aquest -cosa que mig el desconcertà-. Em sorprengué dient que poques cases més amunt de la meva hi havia carn fresca, per a tipus calents.
Creix la tendència -feministes incloses- de voler que es consideri una "feina com un altra". Tot i la problèmatica sanitària, deliqüencial, sociofamiliar, moral i ètica que comporta.
El dilema entre persecució o legalització és una patata calenta. El buit legal fa que l'ajuntament hagi de tolerar i reconegui alguns burdells.
Les de Gallecs s'han traslladat uns kilòmetres; a l'autovia a Vic hi ha un garito i senyoretes amb calces provocant des dels marges -como puta por rastrojo- cada 10 kms. Justament n'hi acaba de morir una apunyalada. Corre una publicació a les nostres comarques en què els anuncis normals són tapadora per a promoure -amb fotos explícites- aquesta xacra. Ens hem begut l'enteniment. Perquè suposo que la llibertat i el progressisme no és exactament això, oi? Així semblava haver-ho entès la Consellera Tura quan estava a Governació, i els que han actuat contra les "empreses" de Castelldefels. Esperem que acabin la feina.
29 d’abril del 2009
-II- Viatge a Londres i coses del país. Pirats i pirates
L'anterior crònica, potser interessà algun viatger i aquesta és d'interès més general. Això espero, però sempre esperem massa.
Jo i altres animals
On hi han animals vaig jo -porteu sempre pa, per a ells-. Les bestioles allà vénen i aquí fugen, és simptomàtic. Els esquirols mengen de la mà-. M'embadaleix observar-los a tots, i tan a prop. A un gran estany vaig passar una estona donant menjar a uns grans cignes. Tenia el panet a la mà i l'anaven estirant tot pessigant-me els dits, sé que hi ha que ho considera una activitat perillosa, el cert és que vaig adonar-me que tenia dues càmeres filmant-me. A Baker Street -casa del prime minister- al moment de la foto vaig posar la mà al morro del cavall que va començar a mig queixalar, jugant o que sé jo , cosa que també va despertar algún xisclet entre la munió de turistes. Què voleu, si això em diverteix?
Westminster i Darwin
Tothom parlant de Darwin i estavem solets, aquell matí de fina pluja, a la dolça penombra sagrada de la catedral, trepitjant la seva tomba. Ningú hi parava esment. Estava al costat de Newton, aquest enlairat en panteó. Així mateix l'estranya emoció davant les restes de Carroll, Dickens i Haendel. Hi han uns minuts cada hora que tothom guarda silenci i es convida a sentir una lectura. Amb St. Paul -la catedral dels londonencs- són les dues construccions més impressionants, dos llocs entranyables a visitar.
Catalans a Londres
Que ho fa que els catalans ens distingim tres hores lluny? Un vianant em va demanar una adreça i em va semblar que era català. Li vaig dir: Are you spanish? Yes. Català? Sí.
Al costat del Tàmesis hi havia una figura de Dalí i esperàvem fer-nos la foto corresponent, i li vaig dir a un grup que no marxava: Vinga catalans, foteu el camp ja. Es van posar a riure aquells catalans.
UK, el nord, la dissortada pàtria i Pla
Allà no es deixen fotre però tampoc et foten -el just i necessari-. Entenen el concepte de llibertat i democràcia. Aquí ens creiem que democràcia és votar i fer ampolles. Ells en porten molts anys, i aquí el nostre anarquisme mal entès tampoc no ajuda. Cada vegada més anyoro un país amb més ordre, civisme i cultura, més nòrdic. Al venir, sempre em ressona Espriu i el seu nord desvetllat culte, lliure i feliç". Ho mitifico? potser sí, també hi ha pillastres; era país de pirates, de pirats -són encantadors- ; en sé d'algun que li fa nosa el català. Potser però també és un mite la seva fredor i orgull. I és cert que treballen poc, i ben mirat Londres és un monstre superpoblat, tot i que l'agobi no el varem sentir com aquí baix. Certament hi han les hordes de Lloret, però pensem que a Europa ens té com a Can Pixa, aquí vénen a desbarrar una setmana. I allò principal: l'anglès no sap beure.
A Londres estant vaig llegir Pla sobre el dibuixant Pere Ynglada: Manejava el protocol europeu normal, però d'una exactitud infalible que aquí semblava molt complicat i que no és més que un saber viure amb les mínimes dificultats. Era reservat pero sempre portava la cortesia i correcció a uns extrems que en la nostra vida aspra, brusca i insegura -barreja d'exabruptes, febleses, enveges, adulacions, exasperacions sense fonament i de caigudes fàcils- feien estrany.
I "l'alegria" mediterrània? No tot és or. Tot venint, al bar de la Renfe hi havia quatre solitaris, capcots a la barra davant les cerveses. Vaig pensar en aquella estampa tan típica de
munions de "treballadors" de la City prenent la cervesa davant els pubs, sortint de les oficines, amb aquell esguard net i feliç.
Pla en deia: han inventat tot el que val la pena. -li he de llegir Viatge al nord- Recordo que algú esmentà alguna similitud catalano-anglesa, no ho sé. A part St. Jordi de patró.
El que fa anys que em fa ballar el cap és que Barcelona destaqui en el ranking de qualitat de vida. La insana, sorollosa, insegura, cara i atapeïda Barcelona! -La Vanguardia, tan moderada, justament acaba de fer un reportatge terrorífic, aterridor, de les Rambles nocturnes-.
Després de llegir coses i assimilar el viatge, crec poder dir que l'encant de Britania ve del respecte reverencial que tenen a la tradició. I viceversa -a casa nostra-.
Superficial o no, això és el que em sembla, i algú en treurà, espero, alguna cosa de profit.
Jo i altres animals
On hi han animals vaig jo -porteu sempre pa, per a ells-. Les bestioles allà vénen i aquí fugen, és simptomàtic. Els esquirols mengen de la mà-. M'embadaleix observar-los a tots, i tan a prop. A un gran estany vaig passar una estona donant menjar a uns grans cignes. Tenia el panet a la mà i l'anaven estirant tot pessigant-me els dits, sé que hi ha que ho considera una activitat perillosa, el cert és que vaig adonar-me que tenia dues càmeres filmant-me. A Baker Street -casa del prime minister- al moment de la foto vaig posar la mà al morro del cavall que va començar a mig queixalar, jugant o que sé jo , cosa que també va despertar algún xisclet entre la munió de turistes. Què voleu, si això em diverteix?
Westminster i Darwin
Tothom parlant de Darwin i estavem solets, aquell matí de fina pluja, a la dolça penombra sagrada de la catedral, trepitjant la seva tomba. Ningú hi parava esment. Estava al costat de Newton, aquest enlairat en panteó. Així mateix l'estranya emoció davant les restes de Carroll, Dickens i Haendel. Hi han uns minuts cada hora que tothom guarda silenci i es convida a sentir una lectura. Amb St. Paul -la catedral dels londonencs- són les dues construccions més impressionants, dos llocs entranyables a visitar.
Catalans a Londres
Que ho fa que els catalans ens distingim tres hores lluny? Un vianant em va demanar una adreça i em va semblar que era català. Li vaig dir: Are you spanish? Yes. Català? Sí.
Al costat del Tàmesis hi havia una figura de Dalí i esperàvem fer-nos la foto corresponent, i li vaig dir a un grup que no marxava: Vinga catalans, foteu el camp ja. Es van posar a riure aquells catalans.
UK, el nord, la dissortada pàtria i Pla
Allà no es deixen fotre però tampoc et foten -el just i necessari-. Entenen el concepte de llibertat i democràcia. Aquí ens creiem que democràcia és votar i fer ampolles. Ells en porten molts anys, i aquí el nostre anarquisme mal entès tampoc no ajuda. Cada vegada més anyoro un país amb més ordre, civisme i cultura, més nòrdic. Al venir, sempre em ressona Espriu i el seu nord desvetllat culte, lliure i feliç". Ho mitifico? potser sí, també hi ha pillastres; era país de pirates, de pirats -són encantadors- ; en sé d'algun que li fa nosa el català. Potser però també és un mite la seva fredor i orgull. I és cert que treballen poc, i ben mirat Londres és un monstre superpoblat, tot i que l'agobi no el varem sentir com aquí baix. Certament hi han les hordes de Lloret, però pensem que a Europa ens té com a Can Pixa, aquí vénen a desbarrar una setmana. I allò principal: l'anglès no sap beure.
A Londres estant vaig llegir Pla sobre el dibuixant Pere Ynglada: Manejava el protocol europeu normal, però d'una exactitud infalible que aquí semblava molt complicat i que no és més que un saber viure amb les mínimes dificultats. Era reservat pero sempre portava la cortesia i correcció a uns extrems que en la nostra vida aspra, brusca i insegura -barreja d'exabruptes, febleses, enveges, adulacions, exasperacions sense fonament i de caigudes fàcils- feien estrany.
I "l'alegria" mediterrània? No tot és or. Tot venint, al bar de la Renfe hi havia quatre solitaris, capcots a la barra davant les cerveses. Vaig pensar en aquella estampa tan típica de
munions de "treballadors" de la City prenent la cervesa davant els pubs, sortint de les oficines, amb aquell esguard net i feliç.
Pla en deia: han inventat tot el que val la pena. -li he de llegir Viatge al nord- Recordo que algú esmentà alguna similitud catalano-anglesa, no ho sé. A part St. Jordi de patró.
El que fa anys que em fa ballar el cap és que Barcelona destaqui en el ranking de qualitat de vida. La insana, sorollosa, insegura, cara i atapeïda Barcelona! -La Vanguardia, tan moderada, justament acaba de fer un reportatge terrorífic, aterridor, de les Rambles nocturnes-.
Després de llegir coses i assimilar el viatge, crec poder dir que l'encant de Britania ve del respecte reverencial que tenen a la tradició. I viceversa -a casa nostra-.
Superficial o no, això és el que em sembla, i algú en treurà, espero, alguna cosa de profit.
18 d’abril del 2009
Viatge a Londres i coses del país -Part I-
Prolegòmens
Confesso que el que volia -i em convenia- era passar la Setmana Santa descansant en el poble més aborrit i remot, però la família decidí Londres. Al final gaudí també "l'excés". Comencàrem amb un altre excés, habitual: el d'equipatge. Roba i pes inútil que no deixa lloc pel shopping. No hi ha manera. Espera absurda al Prat; al control aeri em van fer treure el cinturó i no me'l van tornar, i això que m'estava posant les sabates. En venjança sempre els hi colo la meva navalla multiusos davant els nassos, i aquesta vegada fins i tot tres minibricks de taronja.
Com viatjar? Veure o viure?
Si bades veus poques coses i si no pares de moure't arribes a una saturació extenuant. Vet aquí el dilema. He conclòs que lo millor és passejar, badar, no pas caminar a ritme de marxa per veure-ho "tot"; i triar bé els hints. Aconsello no perdre un matí amb el canvi de guardia. En quant al British Museum no ho tinc clar. M'interessava, però arriba un punt que veus més coses de les que mires. Fins arribar al milió que en té! Més que els corredors dels museus, dels viatges recordem coses com el te a fora el bar Lido davant el gran estany.
Hints i coses
Al gra: no vull ser original però lo millor de Londres és el que no es veu, o sia el seu esperit, "l'atmosfera", l'ambient. Definir-lo em depassa. Com a coses tangibles destacables St. Paul i Westminster,Hyde Park i altres parcs, les botigues -London is shopping, i aparadors- . Amb temps: el museu de les Ciències, el d'Història Natural, el British -els tres gratis- i el de la Tower, que són esgotadors, i és frustrant no acabar-te tanta meravella-. En fi, entre lo típic, això. I les xavales. En aquest viatge passarem de quadres. A la nòria -viatge de mitja hora- cues kilomètriques.
No tan conegut és el Royal Albert Hall, magnificient i circular sala d'espectacles, erigida pel marit de la reina Victòria, 10.000 persones, i més barat que el Palau.
Coincidirem amb les concentracions dels tamils en protesta pel genocidi Srilankès. Són una raça estranya: negres amb cara de blanc.
Un espectacle impressionant
No està a les guies. Al Pont de la Torre: al principi et preguntes què passa. És mitja tarda, hora de plegar; milers, desenes de milers de persones amb vestits negres, encorbatades, en compacta formació, avançant com un exèrcit; una marea humana marxant a pas ràpid, en un ordre espontani. Tal com ho dic. No sé que passaria si hom s'aturés al mig d'aital avalantxa.
Pubs i el diabòlic anglès parlat
He de dir que a l'entrar en un pub -taverns- et sents molt desplaçat, amb aquells menjars -pastanaga sucada amb una maionesa-, aquell micromón que desconeixes, però només amb una estona t'hi sents -i et sents- bé en aquell càlid ambient de fusta i murmuris. És el revers d'un bar d'aquí, que tothom "crida i beu per dos".
Demanarem un te amb llet -ens hi hem acostumat- sense esforçar-me en la pronuncia: uan ti. Al repetir-ho el cambrer em vaig adonar una vegada més com d'estrafolari és aquest cony d'idioma: no és ti sinó quelcom com: txeí. És frustrant saber anglès i entendrel's tan poc. Ho mig arreglava preguntant als indis. L'accent és també una forma de diferenciació social.
Les meves compres
En una ciutat de 9.000.000 (sic) d'habitants tot té unes proporcions gegantines. Els qui busquin ambient modern, compres i gastronomia internacional -en kioskos- no s'acabaran el mercat de Camden. El "nen" i dona van disfrutar amb tota la parafernàlia reggae i "alternativa", accesoris i roba. Els magatzems Harrods mereixen tanta visita com qualsevol museu, per la decoració, mercaderies, vestuari del personal, etc. Hi havia llangonissa de Vic -España- 4 vegades més cara.
Sóc de comprar de segona mà però mai havia comprat roba. A Camden hi vaig comprar a una velleta una gorra 100% llana irlandesa seminova, Duran-Duran i Nadales per una lliure amb deu. La compra gloriosa va ser l'Encyclopaedia of Immaturiy, i -també ludofília i enginy- un Vortex disseny Nassa remenant per un del meu tipus de botigues favorit. I unes curioses capsetes en una sold-shop: una il.luminada per il.luminar-te amb dibuixos zen i l'altre un escalfador de mans i guia supervivència, 2 corones; dos cedés de Hymns i Psalms aWestminster, tres bones guies a color de minerals, insectes i la millor que he vist d'instruments musicals : mitja, una lliura i 5 lliures. I comestibles al super.
Menjar, transport, hotel, etc
Londres és car d'hotels, però menjar és molt barat. Tothom fa els números diferent, però si demanes tap water, no postres i no menjant pels ulls pots menjar per 3 o 6 lliures. Sandwichs grandiosos per menys de dues lliures. El primer dia estreno hindú: foc per les orelles. A Camdem menjar New age per 3,95. En canvi a Oxford un pet d'hamburguesa a 4, és clar que era un lloc que recreava els bars fifty de Grease, i a mi que no vaig pendre res em van oferir unat ap water amb gel.
El diari mitja lliure i els gratuits són repartits arreu. El transport -"constant i arreu"-, amb més taxis que particulars. Crec que el millor és agafar la tarja Oyster Card, cal carregar-la.
Hotel Royal Eagle -crec que de i per espanyols-, a l'habitació la cadira impedia el pas al lavabo. Vista ample darrera cases victorianes. Em ve gran pagar tant per un llit i el buffet lliure: pastes, pa, york, melmelades i formatge cada dia -crec que el millor és un apartament-. Un ordinador gratis però sempre ocupat.
El clima ideal, a més diu Joaquín Merino -un dels espanyols més graciosos, foragitats també de la tele del Felipsoe- que és l'únic lloc que els núvols no tapen la llum sinó que la filtren. I la pluja no mulla -n'hi ha prou amb un barret, corroborà Merino-. Un bon consell és que no avanceu el rellotge: baixàvem a esmorzar a les 9 i eren les 8.
Acabem la primera part amb el vibrant i magnífic himne no oficial.
Al pròxim capítol de Londres parlaré de jo i altres animals, Darwin a Westminster, catalans i anglesos, etc
Confesso que el que volia -i em convenia- era passar la Setmana Santa descansant en el poble més aborrit i remot, però la família decidí Londres. Al final gaudí també "l'excés". Comencàrem amb un altre excés, habitual: el d'equipatge. Roba i pes inútil que no deixa lloc pel shopping. No hi ha manera. Espera absurda al Prat; al control aeri em van fer treure el cinturó i no me'l van tornar, i això que m'estava posant les sabates. En venjança sempre els hi colo la meva navalla multiusos davant els nassos, i aquesta vegada fins i tot tres minibricks de taronja.
Com viatjar? Veure o viure?
Si bades veus poques coses i si no pares de moure't arribes a una saturació extenuant. Vet aquí el dilema. He conclòs que lo millor és passejar, badar, no pas caminar a ritme de marxa per veure-ho "tot"; i triar bé els hints. Aconsello no perdre un matí amb el canvi de guardia. En quant al British Museum no ho tinc clar. M'interessava, però arriba un punt que veus més coses de les que mires. Fins arribar al milió que en té! Més que els corredors dels museus, dels viatges recordem coses com el te a fora el bar Lido davant el gran estany.
Hints i coses
Al gra: no vull ser original però lo millor de Londres és el que no es veu, o sia el seu esperit, "l'atmosfera", l'ambient. Definir-lo em depassa. Com a coses tangibles destacables St. Paul i Westminster,Hyde Park i altres parcs, les botigues -London is shopping, i aparadors- . Amb temps: el museu de les Ciències, el d'Història Natural, el British -els tres gratis- i el de la Tower, que són esgotadors, i és frustrant no acabar-te tanta meravella-. En fi, entre lo típic, això. I les xavales. En aquest viatge passarem de quadres. A la nòria -viatge de mitja hora- cues kilomètriques.
No tan conegut és el Royal Albert Hall, magnificient i circular sala d'espectacles, erigida pel marit de la reina Victòria, 10.000 persones, i més barat que el Palau.
Coincidirem amb les concentracions dels tamils en protesta pel genocidi Srilankès. Són una raça estranya: negres amb cara de blanc.
Un espectacle impressionant
No està a les guies. Al Pont de la Torre: al principi et preguntes què passa. És mitja tarda, hora de plegar; milers, desenes de milers de persones amb vestits negres, encorbatades, en compacta formació, avançant com un exèrcit; una marea humana marxant a pas ràpid, en un ordre espontani. Tal com ho dic. No sé que passaria si hom s'aturés al mig d'aital avalantxa.
Pubs i el diabòlic anglès parlat
He de dir que a l'entrar en un pub -taverns- et sents molt desplaçat, amb aquells menjars -pastanaga sucada amb una maionesa-, aquell micromón que desconeixes, però només amb una estona t'hi sents -i et sents- bé en aquell càlid ambient de fusta i murmuris. És el revers d'un bar d'aquí, que tothom "crida i beu per dos".
Demanarem un te amb llet -ens hi hem acostumat- sense esforçar-me en la pronuncia: uan ti. Al repetir-ho el cambrer em vaig adonar una vegada més com d'estrafolari és aquest cony d'idioma: no és ti sinó quelcom com: txeí. És frustrant saber anglès i entendrel's tan poc. Ho mig arreglava preguntant als indis. L'accent és també una forma de diferenciació social.
Les meves compres
En una ciutat de 9.000.000 (sic) d'habitants tot té unes proporcions gegantines. Els qui busquin ambient modern, compres i gastronomia internacional -en kioskos- no s'acabaran el mercat de Camden. El "nen" i dona van disfrutar amb tota la parafernàlia reggae i "alternativa", accesoris i roba. Els magatzems Harrods mereixen tanta visita com qualsevol museu, per la decoració, mercaderies, vestuari del personal, etc. Hi havia llangonissa de Vic -España- 4 vegades més cara.
Sóc de comprar de segona mà però mai havia comprat roba. A Camden hi vaig comprar a una velleta una gorra 100% llana irlandesa seminova, Duran-Duran i Nadales per una lliure amb deu. La compra gloriosa va ser l'Encyclopaedia of Immaturiy, i -també ludofília i enginy- un Vortex disseny Nassa remenant per un del meu tipus de botigues favorit. I unes curioses capsetes en una sold-shop: una il.luminada per il.luminar-te amb dibuixos zen i l'altre un escalfador de mans i guia supervivència, 2 corones; dos cedés de Hymns i Psalms aWestminster, tres bones guies a color de minerals, insectes i la millor que he vist d'instruments musicals : mitja, una lliura i 5 lliures. I comestibles al super.
Menjar, transport, hotel, etc
Londres és car d'hotels, però menjar és molt barat. Tothom fa els números diferent, però si demanes tap water, no postres i no menjant pels ulls pots menjar per 3 o 6 lliures. Sandwichs grandiosos per menys de dues lliures. El primer dia estreno hindú: foc per les orelles. A Camdem menjar New age per 3,95. En canvi a Oxford un pet d'hamburguesa a 4, és clar que era un lloc que recreava els bars fifty de Grease, i a mi que no vaig pendre res em van oferir unat ap water amb gel.
El diari mitja lliure i els gratuits són repartits arreu. El transport -"constant i arreu"-, amb més taxis que particulars. Crec que el millor és agafar la tarja Oyster Card, cal carregar-la.
Hotel Royal Eagle -crec que de i per espanyols-, a l'habitació la cadira impedia el pas al lavabo. Vista ample darrera cases victorianes. Em ve gran pagar tant per un llit i el buffet lliure: pastes, pa, york, melmelades i formatge cada dia -crec que el millor és un apartament-. Un ordinador gratis però sempre ocupat.
El clima ideal, a més diu Joaquín Merino -un dels espanyols més graciosos, foragitats també de la tele del Felipsoe- que és l'únic lloc que els núvols no tapen la llum sinó que la filtren. I la pluja no mulla -n'hi ha prou amb un barret, corroborà Merino-. Un bon consell és que no avanceu el rellotge: baixàvem a esmorzar a les 9 i eren les 8.
Acabem la primera part amb el vibrant i magnífic himne no oficial.
Al pròxim capítol de Londres parlaré de jo i altres animals, Darwin a Westminster, catalans i anglesos, etc
11 d’abril del 2009
La televisió del franquisme era millor. Una petita crònica
No sé qui em mana embolicar-me dient aquestes coses tan incorrectes, però en un moment de rauxa; perquè vull ser un home lliure -hi lluito-; i com que no sóc sospitós de franquista, ho dic: aquella televisió -i la de la transició- era millor, diria que fins i tot bona. I encara més: "massa" bona. Sap greu reconèixer-ho, però ja sabem que la realitat a vegades és incomòda.
Dic massa bona perquè no tots podíem seguir tant concert simfònic, aquells programes de poesia i literatura, Bergmans en blanc i negre, un Ibsen, o cante hondo pur -això era, sincerament, lo més pesat que recordo, ja que aguantar tan sovint tot un sopar amb aquells ais, a un noiet català li resultava una tortura-.
Aquest és el pa que s'hi donava
No em vull allargar. Hi havia el millor cinema -quan fa que no emeten els Marx o Bogart?-, el teatre clàssic a Estudio 1, des de Calderón a Chejov passant per Muñoz Seca i Sagarra, els concursos -a mi m'agradava Las diez de Últimas: "el bedel de los pàjaros",o el Menal dels bolets, que hom erra al colocar-los a Un millón para el mejor -que també va guanyar una catalana, la Mercedes Carbó-. Les sèries -genial El Pícaro, mireu com es transforma-, els infantils, titelles, els Chiripitiflàuticos; grans dibuixos, com la Pantera rosa o els de Hanna Barbera; la presència d'humor intel.ligent; el tractament de les ciències pel Miravitlles o la delinqüencia amb Enrique Rubio. Les campanyes cíviques amb cara i ulls -Usted puede pagarlo pero España no-. Fins i tot aquella programació de Setmana Santa, que ajudava a desconectar -tot i que hi havia que desconectava la tele-, amb Bach i altra música sacra.
Afegitó. Ara recordo els escacs! Algú recorda el Román Torán? I els programes de jazz! -amb Pedro Iturralde abonat-.
Els professionals: abundaven els "engolats", però sabien parlar, eren educats, i els coños i els fotre els deien a casa seva. Els entrevistadors eren el contrari dels d'avui -endogàmics i amb ínfules de protagonisme-, treien el millor de l'entrevistat, escoltaven i que paradoxalment són els que són refèrencia a la història del periodisme. El PSOE va decidir retirar de la pantalla qualsevol cara que recordés aquell règim: els Soler Serrano, Pecker, Iñigo, Barcelona, Amestoy, Uribarri , i tants. D'aquí va néixer hacer pasillos. De la mateixa manera que un d'aquells caps joves i modenns de TV3 va comentar veient cantar el gran Ovidi Montllor: Aquest tio fa adormir.
Un aparte
Estic obssessionat en reveure una sèrie que m'enganxava, de canalla, a la cadira, -fa dècades que no parlo d'ella amb ningú-. Tenia aquell mític començament -amb porto-riqueny-: Destino: la tierra, propósito: apoderarse de eia. M'agradaria tenir mòbil només per posar-m'hi la sintonia. Mireu el video si no enganxa -o en portuguès aquí-, la presentació surt als 2,30 minuts. Us sona Los Invasores? Un home que sap de la invasió de éssers com nosaltres i ningú se'l creu.
Catalanitat -bien entendida, això sí-
La gent s'enfot encara dels Coros y Danzas, però era el recolzament del folklore genuí dels pobles de l'estat, ara van de hip-hopers. Portem trenta anys de democràcia i no recordo haver vist un sol cantant en català, ni una sardana -potser a la transició- a cap televisió nacional. Artistes com Núria Feliu, Guardiola, Serrat, Salomé, etc. hi eren habituals, cantant en català. L'endemà d'escriure això a TV2 recordaren, a part els que he dit, cantant en blanc i negre, a la Bonet, i el Llach cantant La Gallineta amb el seu visca la revolució!
Altres observacions
A aquella televisió no vivíem la incomoditat de contemplar en família aquesta inundació de grolleries xabacanes, sexe explícit, a part les mentides pagades i la venda de sentiments. Ce ça.
Segur que algun jove a qui li han repetit que el franquisme era el mal absolut, el desconcertarà llegir això, els grans no ho sé. No crec però que el que dic sigui facilment rebatible. Per cert, m'he adonat que no podrem jutjar justament el franquisme si oblidem no fer-ho en bloc, ja que hi ha el primer, el de la repressió brutal, l'autoritari i el laissez faire del tardofranquisme.
Se m'ocorre afegir, que també hi ha diferència amb la ràdio. És clar que jugaven amb avantatge: hi havia menys polítics, i les ràdios tenien més temps per a coses més interessants que les declaracions de la infinita tropa "d'elegits" d'avui. Que ningú interpreti res.
No cal dir que això és també una crítica a la televisió d'avui -dubto que hi hagi una crítica que els dolgui més-. I és clar que avui també hi han alguns bons programes i professionals; que també hem de tenir en compte que els temps eren menys banals arreu, i que la nostàlgia pot tenyir el judici, potser com el del crític Comes "ens posem pel.lícules antigues per a defensar-nos d'un món que persevera en la decadència cultural". Una mica sí, al Mercadet m'he pogut fer una petita col.lecció de clàssics -d'un a tres euros-. Sobretot d'aquelles comèdies americanes -123, El Apartamento, o la col.lecció dels Roper, medicina de l'ànima.
I jo que era defensor de les privades! La disminució de la qualitat del medi fou proporcional a l'aparició de nous canals.
La culpa d'aquest post és d'aquest, arran d'una de les seves habituals crides a ser crítics :) Amb tota la raó.
Crec no desbarrar massa.
Dic massa bona perquè no tots podíem seguir tant concert simfònic, aquells programes de poesia i literatura, Bergmans en blanc i negre, un Ibsen, o cante hondo pur -això era, sincerament, lo més pesat que recordo, ja que aguantar tan sovint tot un sopar amb aquells ais, a un noiet català li resultava una tortura-.
Aquest és el pa que s'hi donava
No em vull allargar. Hi havia el millor cinema -quan fa que no emeten els Marx o Bogart?-, el teatre clàssic a Estudio 1, des de Calderón a Chejov passant per Muñoz Seca i Sagarra, els concursos -a mi m'agradava Las diez de Últimas: "el bedel de los pàjaros",o el Menal dels bolets, que hom erra al colocar-los a Un millón para el mejor -que també va guanyar una catalana, la Mercedes Carbó-. Les sèries -genial El Pícaro, mireu com es transforma-, els infantils, titelles, els Chiripitiflàuticos; grans dibuixos, com la Pantera rosa o els de Hanna Barbera; la presència d'humor intel.ligent; el tractament de les ciències pel Miravitlles o la delinqüencia amb Enrique Rubio. Les campanyes cíviques amb cara i ulls -Usted puede pagarlo pero España no-. Fins i tot aquella programació de Setmana Santa, que ajudava a desconectar -tot i que hi havia que desconectava la tele-, amb Bach i altra música sacra.
Afegitó. Ara recordo els escacs! Algú recorda el Román Torán? I els programes de jazz! -amb Pedro Iturralde abonat-.
Els professionals: abundaven els "engolats", però sabien parlar, eren educats, i els coños i els fotre els deien a casa seva. Els entrevistadors eren el contrari dels d'avui -endogàmics i amb ínfules de protagonisme-, treien el millor de l'entrevistat, escoltaven i que paradoxalment són els que són refèrencia a la història del periodisme. El PSOE va decidir retirar de la pantalla qualsevol cara que recordés aquell règim: els Soler Serrano, Pecker, Iñigo, Barcelona, Amestoy, Uribarri , i tants. D'aquí va néixer hacer pasillos. De la mateixa manera que un d'aquells caps joves i modenns de TV3 va comentar veient cantar el gran Ovidi Montllor: Aquest tio fa adormir.
Un aparte
Estic obssessionat en reveure una sèrie que m'enganxava, de canalla, a la cadira, -fa dècades que no parlo d'ella amb ningú-. Tenia aquell mític començament -amb porto-riqueny-: Destino: la tierra, propósito: apoderarse de eia. M'agradaria tenir mòbil només per posar-m'hi la sintonia. Mireu el video si no enganxa -o en portuguès aquí-, la presentació surt als 2,30 minuts. Us sona Los Invasores? Un home que sap de la invasió de éssers com nosaltres i ningú se'l creu.
Catalanitat -bien entendida, això sí-
La gent s'enfot encara dels Coros y Danzas, però era el recolzament del folklore genuí dels pobles de l'estat, ara van de hip-hopers. Portem trenta anys de democràcia i no recordo haver vist un sol cantant en català, ni una sardana -potser a la transició- a cap televisió nacional. Artistes com Núria Feliu, Guardiola, Serrat, Salomé, etc. hi eren habituals, cantant en català. L'endemà d'escriure això a TV2 recordaren, a part els que he dit, cantant en blanc i negre, a la Bonet, i el Llach cantant La Gallineta amb el seu visca la revolució!
Altres observacions
A aquella televisió no vivíem la incomoditat de contemplar en família aquesta inundació de grolleries xabacanes, sexe explícit, a part les mentides pagades i la venda de sentiments. Ce ça.
Segur que algun jove a qui li han repetit que el franquisme era el mal absolut, el desconcertarà llegir això, els grans no ho sé. No crec però que el que dic sigui facilment rebatible. Per cert, m'he adonat que no podrem jutjar justament el franquisme si oblidem no fer-ho en bloc, ja que hi ha el primer, el de la repressió brutal, l'autoritari i el laissez faire del tardofranquisme.
Se m'ocorre afegir, que també hi ha diferència amb la ràdio. És clar que jugaven amb avantatge: hi havia menys polítics, i les ràdios tenien més temps per a coses més interessants que les declaracions de la infinita tropa "d'elegits" d'avui. Que ningú interpreti res.
No cal dir que això és també una crítica a la televisió d'avui -dubto que hi hagi una crítica que els dolgui més-. I és clar que avui també hi han alguns bons programes i professionals; que també hem de tenir en compte que els temps eren menys banals arreu, i que la nostàlgia pot tenyir el judici, potser com el del crític Comes "ens posem pel.lícules antigues per a defensar-nos d'un món que persevera en la decadència cultural". Una mica sí, al Mercadet m'he pogut fer una petita col.lecció de clàssics -d'un a tres euros-. Sobretot d'aquelles comèdies americanes -123, El Apartamento, o la col.lecció dels Roper, medicina de l'ànima.
I jo que era defensor de les privades! La disminució de la qualitat del medi fou proporcional a l'aparició de nous canals.
La culpa d'aquest post és d'aquest, arran d'una de les seves habituals crides a ser crítics :) Amb tota la raó.
Crec no desbarrar massa.
1 d’abril del 2009
Dues notícies erroroses i una propaganda subliminal -però menys- i ressenya presentació a l'Illa llibres
El Museu Picasso té tres dibuixets més i dos llibres il.lustrats. L'Ajuntament n'ha pagat 1 milió d'euros -i diuen que hi ha crisi-. Els que parlin de demagògia si es critica aquesta despesa, els invito a resoldre un problema: trobar quants dies s'hi alimentarien 100 persones de les que regiren containers.
Diumenge al diari: Obama presiona a los europeos para que gasten más. Més endavant: Gastar dinero para salir de la crisi como ha hecho Obama és el camino al infierno. Topolanek, primer ministre chec. Definitivament: Obama pot ser honest, però jo ja li he fet creu i ratlla.
Confesiones de una compradora compulsiva. Tal com estem em va frapar el títul de l'estrena cinematogràfica. Com que sóc una mica conspiranoic, i sabent que Hollywood és també ideologia, no vaig trigar gaire a malpensar. Efectivament, es tracta d'una fàbula moral on convida a "replantearse lo que es realmente importante en la vida". O sigui que malgrat missatges optimistes, o molt m'equivoco o donen la festa consumista per acabada i ens hi preparen.
Ve poca gent a Mollet -i vénen de cop- i calia aprofitar-ho: Gregorio Luri, Josep M. Espinàs i Xavier Roig a l'Illa llibres -gràcies Carles-. Què podem dir de l'Espinàs? Molt! se'n podria dir. Per exemple, m'he adonat que malgrat m'hagin resultat agradosos els "llibres a peu" -transpuen una serenitat i placidesa que ens convé- potser hauriem de relativitzar la seva alçada literària. Reconeguem que el què fa és l'ou de Colom: descriure exactament el que veu: el gat que passa o la taujaneria de l'avi del carrer -éste es el rey de los gandules-, amb fina observació, això sí -sempre hi ha què observar?- No li hem de negar que ha creat un estil. Xavier Roig és una d'aquelles persones que parlen i promouen el tan escàs sentit comú -amb rigor, dades i coneixement- en l'esdevenir social.
Ja té nassos que un dels pensadors catalans més assenyats sigui navarrès. Gregorio Luri, com totes les grans persones -crec no equivocar-me-, és de tracte molt senzill, com vaig comprobar al parlar-hi. El coneixia pel seu blog de caire filosòfic -El café de Ocata-, i ell va dir que se'n recordava de la meva participació. Coincidíem fa quatre dies Enric Vila i jo que el pensament i la veritat han de servir a bé comú, per tant el que li diria és que pensés que estem en uns temps on són més necessàries més aportacions de tots els intel.lectuals assenyats, sobre els problemes tangibles. Hi hauria de manifestar-se més. Si hi entreu veureu la seva preparació, i la d'algun comentarista, que sovint acomplexen els llecs en filosofia com jo. El llibre que presentava és una visió crítica de l'ensenyament, tema que no m'afecta i veig de lluny, però molt convenient. I per una d'aquelles Casualitats, l'anterior és diu El Criteri perdut! Buscant criteri a Google hi estem plegats!
27 de març del 2009
Lipovetsky i jo: un referent i un irrellevant coincidint. I un trailer.
Més del mateix i espero que prou, si la Providència deixa de fer-me veure pedretes que confirmen el camí:)
Gilles Lipovetsky, el creador del terme "hipermodern" és "un dels més grans filòsofs moderns" i "un referent en el pensament contemporàni" segons la contra de La Vanguardia.
Transcric el que deia i les coincidències amb el que jo vaig escriure. Què voleu? aquestes coses són la mínima garantia que puc oferir al meu blog.
En principi coincidim en allò bàsic: El que defineix el sistema és el consumisme -no el capitalisme-; i observa: "quan les tradicions i les religions ja no organitxen el món el col.lapse s'instal.la arreu" -els valors-, però que "no serà apocal.liptic, no hi ha Gulags ni extermini" -jo deia que no cal dramatitzar-.
Ambdós parlem de desprogramació consumista a través de l'educació. I d'un contrapès fort a l'hàbit de consumir: el lleure creatiu. Austeritat -ell la fa inherent a la cultura religiosa-.
Diu també que "no vivim en règims autoritaris però "estem en una espiral de depressions, suicidis... la tragèdia és individual". Perquè volem tenir abans que ser. El per què avui no som més feliços que fa trenta anys ho explica a La felicidad paradógica.
Le persones irrellevants influïm poc (?) i em dono per satisfet veient que algun pensador de referència escampi les meves estrafolàries i marginals propostes.
No obstant, crec que G.L. hauria d'haver matisat -perquè ho ha de saber-, quan digué que no hi ha més models . El que jo vaig proposar en seria un esbós. A no ser que es referís a la impossibilitat d'inventar un nou sistema de valors.
Ha escrit El imperio de lo efímero, que sospito que parla del mateix que Los artífices del derroche -Vance Packard- , un llibre per caure de cul, adquirit fa un mes i que per comentar-ne el contingut -i les facècies extraordinàries que l'envolten- em faltarien planes. Ja en faré cinc cèntims.
Afegitó: acabat d'escriure això vaig sentir a la ràdio: Quisimos ser relevantes y fuímos imprescindibles -de no ser de qui de la transició-.
I abans de penjar-ho, això de Montaigne: En esta Francia sacudida por guerras civiles, el mejor y mas sano partido es sin duda el que mantiene la religión y el gobierno antiguo del país...todas las grandes mutaciones estremecen al estado y lo desordenan". Lipovetsky en diu col.lapse.
TRAILER
Al pròxim post parlaré de la televisió del franquisme -esteu segurs que en parlaré malament?-
Gilles Lipovetsky, el creador del terme "hipermodern" és "un dels més grans filòsofs moderns" i "un referent en el pensament contemporàni" segons la contra de La Vanguardia.
Transcric el que deia i les coincidències amb el que jo vaig escriure. Què voleu? aquestes coses són la mínima garantia que puc oferir al meu blog.
En principi coincidim en allò bàsic: El que defineix el sistema és el consumisme -no el capitalisme-; i observa: "quan les tradicions i les religions ja no organitxen el món el col.lapse s'instal.la arreu" -els valors-, però que "no serà apocal.liptic, no hi ha Gulags ni extermini" -jo deia que no cal dramatitzar-.
Ambdós parlem de desprogramació consumista a través de l'educació. I d'un contrapès fort a l'hàbit de consumir: el lleure creatiu. Austeritat -ell la fa inherent a la cultura religiosa-.
Diu també que "no vivim en règims autoritaris però "estem en una espiral de depressions, suicidis... la tragèdia és individual". Perquè volem tenir abans que ser. El per què avui no som més feliços que fa trenta anys ho explica a La felicidad paradógica.
Le persones irrellevants influïm poc (?) i em dono per satisfet veient que algun pensador de referència escampi les meves estrafolàries i marginals propostes.
No obstant, crec que G.L. hauria d'haver matisat -perquè ho ha de saber-, quan digué que no hi ha més models . El que jo vaig proposar en seria un esbós. A no ser que es referís a la impossibilitat d'inventar un nou sistema de valors.
Ha escrit El imperio de lo efímero, que sospito que parla del mateix que Los artífices del derroche -Vance Packard- , un llibre per caure de cul, adquirit fa un mes i que per comentar-ne el contingut -i les facècies extraordinàries que l'envolten- em faltarien planes. Ja en faré cinc cèntims.
Afegitó: acabat d'escriure això vaig sentir a la ràdio: Quisimos ser relevantes y fuímos imprescindibles -de no ser de qui de la transició-.
I abans de penjar-ho, això de Montaigne: En esta Francia sacudida por guerras civiles, el mejor y mas sano partido es sin duda el que mantiene la religión y el gobierno antiguo del país...todas las grandes mutaciones estremecen al estado y lo desordenan". Lipovetsky en diu col.lapse.
TRAILER
Al pròxim post parlaré de la televisió del franquisme -esteu segurs que en parlaré malament?-
22 de març del 2009
Model ja existent de com governar un país. Nou blog: El Criticaire
* Llegits els comentaris, cal agafar aquest escrit amb pinces i lupa.
Encara una mica d'economia fàcil.
Van fer un reportatge sobre Mercadona on vàrem veure una empresa regida amb un seny i sentit pràctic inapel.lable.
Accions com treure la capsa de cartró dels dentrificis, eliminar productes "enriquits amb omega"; el funcionament de la guarderia; els horaris compatibles; una racionalització del transport, fins a les relacions humanes interempresarials. I moltes més.
Però perquè l'administració no actua amb aquesta lògica pràctica, funcional, fàcil, SENTIT COMÚ! com ho fem tots a casa nostra? I ben administrant.
Insisteixo: la lògica no entenen de política. És l'hora de la vulgaritat dels fets. Podem parlar de ideologies, fer proclames, però són realment més útil coses com treure el cartró del dentifrici. Cosa que molts veuen com una collonada. El drama i la trampa del nostra sistema productiu és que hom dirà la fal.làcia que els fabricants de la capseta poden anar a l'atur.
Potser amb l'amo de Mercadona no coincidiríem en el decreixement, però de ben segur tindria el meu recolzament per a governar el país així.
NOU BLOG, CRITICAIRE.BLOGSPOT.COM
Tinc a mig fer un altre blog: EL CRITICAIRE, que tindrà només 4 entrades. I de pasada demano si algú sap com posar els dos blogs -o si es pot fer- a Google Analytics.
Ah, el meu criteri és el primer del món. Al menys a Google :)) -és fiable?- :)
Encara una mica d'economia fàcil.
Van fer un reportatge sobre Mercadona on vàrem veure una empresa regida amb un seny i sentit pràctic inapel.lable.
Accions com treure la capsa de cartró dels dentrificis, eliminar productes "enriquits amb omega"; el funcionament de la guarderia; els horaris compatibles; una racionalització del transport, fins a les relacions humanes interempresarials. I moltes més.
Però perquè l'administració no actua amb aquesta lògica pràctica, funcional, fàcil, SENTIT COMÚ! com ho fem tots a casa nostra? I ben administrant.
Insisteixo: la lògica no entenen de política. És l'hora de la vulgaritat dels fets. Podem parlar de ideologies, fer proclames, però són realment més útil coses com treure el cartró del dentifrici. Cosa que molts veuen com una collonada. El drama i la trampa del nostra sistema productiu és que hom dirà la fal.làcia que els fabricants de la capseta poden anar a l'atur.
Potser amb l'amo de Mercadona no coincidiríem en el decreixement, però de ben segur tindria el meu recolzament per a governar el país així.
NOU BLOG, CRITICAIRE.BLOGSPOT.COM
Tinc a mig fer un altre blog: EL CRITICAIRE, que tindrà només 4 entrades. I de pasada demano si algú sap com posar els dos blogs -o si es pot fer- a Google Analytics.
Ah, el meu criteri és el primer del món. Al menys a Google :)) -és fiable?- :)
16 de març del 2009
La veritat com a bandera cap a l'interés comú. Escepticisme total i dues cireretes
Habrá que hacernos a la idea
que sube la marea
y esto no da más de sí.
Habrá que darnos por vencidos
y echarnos al camino
que no hay nortes por aquí.
Al sueño americano, (un somni també nostre)
se le han ido las manos
y ya no tiene nada que ofrecer
que sube la marea
y esto no da más de sí.
Habrá que darnos por vencidos
y echarnos al camino
que no hay nortes por aquí.
Al sueño americano, (un somni també nostre)
se le han ido las manos
y ya no tiene nada que ofrecer
D'un predictiu J.B. Humet
Fem-nos a l'idea doncs. Jo m'he acabat també de fer a la idea -preocupat- que la gent no s'ho acaba de creure, i que la deriva és total.
Com que a més a més ni entenc d'economia -ni serveix de massa-; ni interessen els auguris de la crisi ni se'n vol debatre l'essencial, i com que a més no m'agrada l'economia: a pastar fang amb la crisi! Jo ja he dit quasi el que havia de dir.
Continuarem doncs escrivint del que ens agrada, el que no i el que ens passa. Sé però que no puc escapar d'aquest virus de l'idealisme, amb la recerca de la veritat com a motor.
El títol m'ha sortit grandiloqüent, però no me n'he pogut estar quan hi he pensat: la veritat com a eïna de justícia. Podem i hem de tenir altres banderes, però han de ser filles de la que està per damunt de totes, la de la veritat.
Acabat d'escriure això amb topo i us deixo aquesta píndola com a cirereta. I una altra que AFEGEIXO.
Parla el Nobel
També ha dit que les oportunitats d'inversió a Espanya "ja no són tan atractives" .
Segona cirereta
Acabo de llegir una cosa que diu a la Contra el que en sap més de màfies -persona informadíssima-. Després de parlar de màfies, paradisos fiscals, Obames diu per acabar: "PERO LO CRÍTICO SERÀ EL CAMBIO CLIMÀTICO, CRÉAME". El mateix que vaig dir jo. "Crític", paraula del Criteri , i de Misha Glenny. Com picar en ferro fred.
Fem-nos a l'idea doncs. Jo m'he acabat també de fer a la idea -preocupat- que la gent no s'ho acaba de creure, i que la deriva és total.
Com que a més a més ni entenc d'economia -ni serveix de massa-; ni interessen els auguris de la crisi ni se'n vol debatre l'essencial, i com que a més no m'agrada l'economia: a pastar fang amb la crisi! Jo ja he dit quasi el que havia de dir.
Continuarem doncs escrivint del que ens agrada, el que no i el que ens passa. Sé però que no puc escapar d'aquest virus de l'idealisme, amb la recerca de la veritat com a motor.
El títol m'ha sortit grandiloqüent, però no me n'he pogut estar quan hi he pensat: la veritat com a eïna de justícia. Podem i hem de tenir altres banderes, però han de ser filles de la que està per damunt de totes, la de la veritat.
Acabat d'escriure això amb topo i us deixo aquesta píndola com a cirereta. I una altra que AFEGEIXO.
Parla el Nobel
El premi Nobel d'Economia 2008 Paul Krugman ha assegurat aquest dilluns en presència del president ,que les perspectives econòmiques d'Espanya "són aterridores", i per tant són necessàries polítiques "dràstiques", ja que les convencionals no serveixen com a alternativa. "Necessitem solucions diferents i cal que els polítics s'adonin d'això", ha assenyalat.
Krugman ha insistit que la situació econòmica és "especialment difícil" a Espanya, i ha vaticinat que els propers anys ho seran "encara més". Ha qualificat de "molt optimistes" les previsions de creixement del Fons Monetari Internacional, i ha advertit que el dèficit serà "molt gran" i la situació serà "molt dolorosa".També ha dit que les oportunitats d'inversió a Espanya "ja no són tan atractives" .
Segona cirereta
Acabo de llegir una cosa que diu a la Contra el que en sap més de màfies -persona informadíssima-. Després de parlar de màfies, paradisos fiscals, Obames diu per acabar: "PERO LO CRÍTICO SERÀ EL CAMBIO CLIMÀTICO, CRÉAME". El mateix que vaig dir jo. "Crític", paraula del Criteri , i de Misha Glenny. Com picar en ferro fred.
7 de març del 2009
Comprenc el desconcert i altres coses
D'acord que el comptador de visites no explota -a dir veritat han pujat bastant- però crec tenir el nombre de visites suficient per a què hi hagi algun comentari més al POST ANTERIOR, donat l'angle inèdit que proposo. Deixant clar que agraeixo les lectures i que és obvi que ningú hi te obligació de dir res.
Penso en aquelles reunions que algú diu quelcom fora de programa i es produeix un silenci. Penso si qui em llegeix no se sentirà desconcertat, a l'estar acostumat que li parlin arreu de la crisi en termes absolutament diferents. És clar que també hi haura qui no diu res per obvi; altres aparten els ulls de la realitat que exposo -efecte flash -, altres no saben , i els més odiosos, els savis que et miren des de dalt i que no perderien un minut rebatint bajanades.
Un matís. Més que proposar un programa, em sembla que he fet una predicció.
I si no hi ha pressa per a debatre el dilema -aquí i enlloc- que plantejo, doncs jo tampoc en tinc a esperar.
Tinc també la impressió que la gent es creu que això s'arreglarà en dos anyets. Sapigueu doncs que tot i que l'economia es refaci, diuen que això provocaria un augment brutal del preu del petroli, de conseqüencies pitjors.
Com m'agradaria saber què en pensen els economistes d'escola i polítics. Callen com dallonses.
Si en trobeu cap pregunteu-li sisplau: Que opina del decreixement com a solució?
Penso en aquelles reunions que algú diu quelcom fora de programa i es produeix un silenci. Penso si qui em llegeix no se sentirà desconcertat, a l'estar acostumat que li parlin arreu de la crisi en termes absolutament diferents. És clar que també hi haura qui no diu res per obvi; altres aparten els ulls de la realitat que exposo -efecte flash -, altres no saben , i els més odiosos, els savis que et miren des de dalt i que no perderien un minut rebatint bajanades.
Un matís. Més que proposar un programa, em sembla que he fet una predicció.
I si no hi ha pressa per a debatre el dilema -aquí i enlloc- que plantejo, doncs jo tampoc en tinc a esperar.
Tinc també la impressió que la gent es creu que això s'arreglarà en dos anyets. Sapigueu doncs que tot i que l'economia es refaci, diuen que això provocaria un augment brutal del preu del petroli, de conseqüencies pitjors.
Com m'agradaria saber què en pensen els economistes d'escola i polítics. Callen com dallonses.
Si en trobeu cap pregunteu-li sisplau: Que opina del decreixement com a solució?
28 de febrer del 2009
LES MEVES SOLUCIONS A LA CRISI -escrites el febrer del 2009. Òbvies, per tant heterodoxes
Versión en castellano abajo a continuación.
AQUESTES SÓN LES SOLUCIONS -escrites a inicis del 2009- i a continuació les explicacions-
- Comerç de proximitat, reduir desplaçaments de persones i mercaderies, envasos retornables i promoure el granel, l'artesania = fibres vegetals en lloc de "poliestirexpans", etc. Reciclar i reutilitzar al màxim.
- Reducció dels sous públics forassenyats; control de la banca i energia, i creació d'una infraestructura industrial bàsica.
- Habilitar grans naus on s'ocupés gent, recollint, recuperant, i venent allò que no es fa servir.
- Donar sortida raonable a les tones de menjar que llencen els supermercats. I prohibir -sic- llençar a les escombreries objectes en bon estat.
- Establint preus justos renaixerien pobles i pagesia. Tenir aliments a mà és primordial -perogrullesc.
- La bàsica energia: ocupar gent en el sector de les energies renovables . Per rendabilitat i ecologia. I aviat necessitat.
- Fer pedagogia elemental i del sentit comú: un bon jersei -cadascú- estalvia milers de milions en energia, i en energia pel futur. Cada grau un 8% més de consum. I apagar els llums al sortir i encendre els necessaris.
- Transport col.lectiu constant i arreu.
- El més difícil per els governants: mentalitzar la gent cap a l'austeritat, que la "festa" que es creia perpètua s'està acabant per sempre. Dur com obvi: no hi ha caviar per a tots i anar a les Bahames no és un dret, com tampoc canviar de cotxe en lloc de canviar-li peces, i etc
- Menys consum són menys hores de treball -caldrà repartir-lo-. Caldrà doncs promoure un desemvolupament cultural per omplir el lleure. I una pedagogia de valors amarant tots els àmbits. I pel que vulgui treballar més, de feina sempre n'hi ha: refer els castells enrunats o restaurar catedrals. El temps fou l'eina principal amb que els antics ho aixecaren. La tecnologia ha convertit la plena ocupació en quimera. Hi ha béns de sobra.
- És important desdramatitzar: aixopluc, menjar, beure i vestir és l'únic que realment cal.
- Estalviar recursos innecessaris és ecologia. per tant aquesta és indisociable de la crisi. Mantinc que el primer problema no és el de la crisi sinó l'ambiental unit al de la infinita estupidesa humana.
- Canviar el xip.
Les vaig escriure el 2009 i encara espero saber que algú em digui en què fallen.
(Els TRES paràmetres : austeritat, autosuficiència, solidaritat)
Bé, això és el Pla, i no pas de desarrollo.
Aquesta és la meva heterodoxa,concreta i modesta alternativa. Em sembla que és l'única formulada i l'única possible. En tot cas no estaré més errat que ells, que s'aferren encara als valors del consumisme, al "desarrollismo".
Les mesures de força -ajudes al consum -cotxes, banca, etc- només portaran frustració. Calen petites accions -per ara mateix- però també començar els fonaments d'una nova manera de viure. I si més no per a preparar-nos pel que pugui venir. Els "milions de Zapatero" haguessin ajudat. Llàstima.
ELS TRES EIXOS BÀSICS: Sobrietat i estalvi, solidaritat amb els necessitats i l'autosuficiència possible
Només veig la insistència en l'error materialista, la barbàrie civilitzada i la degradació del ser humà. No es tracta de fer ideologia quan els fets -tan vulgars-ens parlen,
AQUESTES SÓN LES SOLUCIONS -escrites a inicis del 2009- i a continuació les explicacions-
- Comerç de proximitat, reduir desplaçaments de persones i mercaderies, envasos retornables i promoure el granel, l'artesania = fibres vegetals en lloc de "poliestirexpans", etc. Reciclar i reutilitzar al màxim.
- Reducció dels sous públics forassenyats; control de la banca i energia, i creació d'una infraestructura industrial bàsica.
- Habilitar grans naus on s'ocupés gent, recollint, recuperant, i venent allò que no es fa servir.
- Donar sortida raonable a les tones de menjar que llencen els supermercats. I prohibir -sic- llençar a les escombreries objectes en bon estat.
- Establint preus justos renaixerien pobles i pagesia. Tenir aliments a mà és primordial -perogrullesc.
- La bàsica energia: ocupar gent en el sector de les energies renovables . Per rendabilitat i ecologia. I aviat necessitat.
- Fer pedagogia elemental i del sentit comú: un bon jersei -cadascú- estalvia milers de milions en energia, i en energia pel futur. Cada grau un 8% més de consum. I apagar els llums al sortir i encendre els necessaris.
- Transport col.lectiu constant i arreu.
- El més difícil per els governants: mentalitzar la gent cap a l'austeritat, que la "festa" que es creia perpètua s'està acabant per sempre. Dur com obvi: no hi ha caviar per a tots i anar a les Bahames no és un dret, com tampoc canviar de cotxe en lloc de canviar-li peces, i etc
- Menys consum són menys hores de treball -caldrà repartir-lo-. Caldrà doncs promoure un desemvolupament cultural per omplir el lleure. I una pedagogia de valors amarant tots els àmbits. I pel que vulgui treballar més, de feina sempre n'hi ha: refer els castells enrunats o restaurar catedrals. El temps fou l'eina principal amb que els antics ho aixecaren. La tecnologia ha convertit la plena ocupació en quimera. Hi ha béns de sobra.
- És important desdramatitzar: aixopluc, menjar, beure i vestir és l'únic que realment cal.
- Estalviar recursos innecessaris és ecologia. per tant aquesta és indisociable de la crisi. Mantinc que el primer problema no és el de la crisi sinó l'ambiental unit al de la infinita estupidesa humana.
- Canviar el xip.
Les vaig escriure el 2009 i encara espero saber que algú em digui en què fallen.
(Els TRES paràmetres : austeritat, autosuficiència, solidaritat)
Bé, això és el Pla, i no pas de desarrollo.
Aquesta és la meva heterodoxa,concreta i modesta alternativa. Em sembla que és l'única formulada i l'única possible. En tot cas no estaré més errat que ells, que s'aferren encara als valors del consumisme, al "desarrollismo".
Les mesures de força -ajudes al consum -cotxes, banca, etc- només portaran frustració. Calen petites accions -per ara mateix- però també començar els fonaments d'una nova manera de viure. I si més no per a preparar-nos pel que pugui venir. Els "milions de Zapatero" haguessin ajudat. Llàstima.
ELS TRES EIXOS BÀSICS: Sobrietat i estalvi, solidaritat amb els necessitats i l'autosuficiència possible
Només veig la insistència en l'error materialista, la barbàrie civilitzada i la degradació del ser humà. No es tracta de fer ideologia quan els fets -tan vulgars-ens parlen,
I dos ingredients fonamentals més: imaginació i valentia.
En fi: l'ou de Colom, ja ho veieu. Tan senzill de veure com difícil d'aplicar - com a l'ou alguna cosa caldrà esquerdar-. El decreixement, que és la solució, és vista per TOTS els governants com el problema. Vet aquí el dilema.
Sóc conscient que el que dic no és plat de bon gust i que el missatger a vegades la paga; accepto que no puc ser exacte, però afirmo que s'ha de ser cec per no veure que el debat és aquest: fugida endavant o marxa enrera. Més encara, en el fons la tria és aquesta: viure per a consumir o per "progresar cultural i espiritualment"; que creixi l'economia o que creixem nosaltres. O sigui que al final tot és una qüestió de valors.
Coincidència amb Balmes
Amb gossadia Balmes va proposar i lluitar per una solució dinàstica imaginativa que hagués salvat el segle XIX -i el XX- espanyol, i que per intrigues no es va realitzar. Ara tothom reconeix que era LA solució. Des de el Criteri internàutic del segle XXI jo he dit la meva.
Mèrit i esperança. Utopia i desesper.
Amb l'avantatge d'haver treballat el camp i el bestiar, interioritzant que la natura no està d'estadístiques i palpant que si no regues i adobes no culls, no tinc altre mèrit que el de concretar i personalitzar el que molts diem fa lustres.
Escric amb el desig utòpic i desesperat que algú de dalt m'escolti i els de baix s'ho replantegin,adonin i escampin. O bé que algú em digui: no saps el que dius. I que manifesti obertament si la fita és tornar als cotxes, al totxo i les collonades -el criteri general- , és a dir, a la insostenibilitat .
El temps parlarà. A mi em sembla ja sentir la remor-. Però per damunt, damunt de tot, aquesta sensació de impotència...
Parlant de refer castells, acaba de caure la torre sobirana del Castell de S. Martí de Centelles. Així cauran tots. I els milions del Zapatero? ni saben administrar ni saben gastar-los,. Tots.
Nota.- Potser d'això n'hauríem de dir prediccions de mesures ineludibles en lloc de solucions aplicables de bon grat. O millor, COM VIURE EN UNA CRISI QUE HA VINGUT PER A QUEDAR-SE.
VERSIÓN EN ESPAÑOL
Lo que no dicen Leopoldo Abadia ni Niño Becerra
LAS SOLUCIONES -escritas en 2009-a continuación las explicaciones-
-Reducción de los sueldos ; control de la banca y energía, y creación de una infraestructura industrial básica.
- Activar ya las medidas clásicas -las tres erres . Aplicar el sentido común: reducción de los desplazamientos inútiles de mercancías y personas; envases retornables y promover el granel, artesania, etc.
- Habilitar grandes naves donde se ocupara gente, recogiendo, recuperando, y vendiendo aquello que no se utiliza.
- Dar salida razonable a las toneladas de alimentos que tiran los supermercados. Prohibir que los ciudadanos tiren a la basura cosas en buen estado.
- Dignificando la agricultura, reocuparíamos campos y mano de obra. Tener alimentos a mano es primordial -perogrullesco.
- La básica energía: ocupar gente en el sector de las energías renovables y promoverlo. Por rentabilitat y ecología.
-Hacer pedagogía elemental y del sentido común: con uno cosa tan sencilla como un buen jersey, ahorrariamos miles de millones en energía, y energía para el futuro. Cada grado un 8% más de consumo.
- Transporte colectivo constante y a todas partes.
- Lo más difícil para los gobernantes: mentalitzar a la gente hacia la austeridad, que la "fiesta" que todo el mundo creía perpetua se está acabando; que no se debe que repetir ni se puede sostener. Tant duro como obvio: no hay caviar para todos e ir a las Bahamas no es un derecho, como tampoco cambiar de coche en lugar de cambiarle piezas, y etc.
-Menos consumo son menos horas de trabajo -y todavía habrá que repartirlo-, por lo tanto hay que promover el ocio creativo y desarrollo cultural. Y una pedagogía de valores empapando todos los ámbitos. Y para el que quiera trabajar más, trabajo siempre hay: rehacer los castillos derribados o restaurar catedrales. El tiempo fue la herramienta principal con que los antiguos lo levantaron.
-Es importante desdramatizar: cobijo, comer, beber y vestir es lo único que realmente hace falta. Y no me puedo privar de decirlo: el drama auténtico es el deterioro ambiental y su olvido.
-Cambiar el chip.
Escrito en 2009 y aguardando que alguien me explique en que fallan.
Bien, aqui está el Plan, y no de desarrollo precisamente.
Ésta es mi heterodoxa, concreta y simple alternativa. Parece que por ahora s la única y la única possible. En todo caso, no yerro más que ellos, aferrados aún a los valores del consumismo.
Las medidas de fuerza -ayudas al consumo -coches, banca, etc- sólo traerán frustración. Calan pequeñas acciones -para ahora mismo- pero también empezar los fundamentos de una nueva manera de vivir. Y cuando menos para prepararnos para lo que pueda venir. Los "millones de Zapatero" hubiera ayudado. Lástima.
Conceptos básicos
Sobriedad y ahorro, y la autosuficiencia posible. Frente a eso sólo veo la insistencia en el error materialista, la barbarie civilizada y la degradación del ser humano. Sé que a alguien le faltará y criticará la carencia de un análisis político, pero el tema es más de fondo y creo que ya ha llegado la hora que la vulgaridad de los hechos hable. Y dos ingredientes fundamentales más: imaginación y valentía.
En fin, todo como el huevo de Colón, ya lo veis. Tan sencillo de ver como difícil de aplicar - como en el huevo alguna cosa hará falta resquebrajar. El decrecimiento, que es la solución, es vista por TODOS los gobernantes como el problema. He ahí el dilema.
Soy consciente de que lo que digo no es plato de buen gusto y que el mensajero a veces la paga; acepto que no puedo ser exacto, pero afirmo que se tiene que ser ciego para no ver que el debate es éste: huida adelante o marcha atrás. Más todavía, en el fondo la elección es ésta: vivir para consumir o para "progresar cultural y espiritualmente"; que crezca la economía o que crezcamos nosotros. O sea que al final todo es una cuestión de valores.
Coincidencia con el autor de El Criterio -Balmes-
Con osadia Balmes propuso y luchó por| una solución dinástica imaginativa que hubiera salvado el siglo XIX -y el XX- español, y que por intrigas no se realizó. Ahora todo el mundo reconoce que era LA solución. Desde el Criterio internáutico del siglo XXI yo propongo la solución a este otro problema central, la única que creo posible -también desde la ecología.
Mérito y esperanza. Utopía y desespero.
Con la ventaja de haber trabajado el campo y el ganado, interiorizando que la naturaleza no está de estadísticas y palpando que si no riegas y abonas no recoges, no tengo otro mérito que el de concretar y personalizar lo que muchos decimos hace lustros.
Con el deseo utópico y desesperado que partiendo de este modesta propuesta alguien de arriba empiece a replantearlo todo; el lector normal se lo replantee, se dé cuenta y lo divulgue, o
que alguien me diga: no sabes lo que dices. Y que manifieste abiertamente si la meta es volver a los coches, al ladrillo y las collonades -el criterio general-, es decir, a la insostenibilitat.
El tiempo hablará -aunque a mí ya me parece sentir el rumor. Pero por encima, encima de todo, esta sensación de impotencia.
Fin de la trilogía
Al día siguiente de colgar eso me sucedieron dos cosas extraordinarias, tan desconcertantes como lo que a muchos les puede parecer este blog, por lo tanto retiro la frase escéptica en que dudo del interes de lo que digo o queda por decir.
Hablando de rehacer los castillos, acaba de caer la torre soberana del Castillo milenario de S. Martí de Centelles. Así caerán todos. Y los millones de Zapatero? No saben administrar ni gastar.
Nota.- Quizá más que soluciones aplicadas de buen grado, estas sean predicciones de medidas ineludibles. O bien, COMO VIVIR EN UNA CRISIS QUE HA VENIDO PARA QUEDARSE.
-Reducción de los sueldos ; control de la banca y energía, y creación de una infraestructura industrial básica.
- Activar ya las medidas clásicas -las tres erres . Aplicar el sentido común: reducción de los desplazamientos inútiles de mercancías y personas; envases retornables y promover el granel, artesania, etc.
- Habilitar grandes naves donde se ocupara gente, recogiendo, recuperando, y vendiendo aquello que no se utiliza.
- Dar salida razonable a las toneladas de alimentos que tiran los supermercados. Prohibir que los ciudadanos tiren a la basura cosas en buen estado.
- Dignificando la agricultura, reocuparíamos campos y mano de obra. Tener alimentos a mano es primordial -perogrullesco.
- La básica energía: ocupar gente en el sector de las energías renovables y promoverlo. Por rentabilitat y ecología.
-Hacer pedagogía elemental y del sentido común: con uno cosa tan sencilla como un buen jersey, ahorrariamos miles de millones en energía, y energía para el futuro. Cada grado un 8% más de consumo.
- Transporte colectivo constante y a todas partes.
- Lo más difícil para los gobernantes: mentalitzar a la gente hacia la austeridad, que la "fiesta" que todo el mundo creía perpetua se está acabando; que no se debe que repetir ni se puede sostener. Tant duro como obvio: no hay caviar para todos e ir a las Bahamas no es un derecho, como tampoco cambiar de coche en lugar de cambiarle piezas, y etc.
-Menos consumo son menos horas de trabajo -y todavía habrá que repartirlo-, por lo tanto hay que promover el ocio creativo y desarrollo cultural. Y una pedagogía de valores empapando todos los ámbitos. Y para el que quiera trabajar más, trabajo siempre hay: rehacer los castillos derribados o restaurar catedrales. El tiempo fue la herramienta principal con que los antiguos lo levantaron.
-Es importante desdramatizar: cobijo, comer, beber y vestir es lo único que realmente hace falta. Y no me puedo privar de decirlo: el drama auténtico es el deterioro ambiental y su olvido.
-Cambiar el chip.
Escrito en 2009 y aguardando que alguien me explique en que fallan.
Bien, aqui está el Plan, y no de desarrollo precisamente.
Ésta es mi heterodoxa, concreta y simple alternativa. Parece que por ahora s la única y la única possible. En todo caso, no yerro más que ellos, aferrados aún a los valores del consumismo.
Las medidas de fuerza -ayudas al consumo -coches, banca, etc- sólo traerán frustración. Calan pequeñas acciones -para ahora mismo- pero también empezar los fundamentos de una nueva manera de vivir. Y cuando menos para prepararnos para lo que pueda venir. Los "millones de Zapatero" hubiera ayudado. Lástima.
Conceptos básicos
Sobriedad y ahorro, y la autosuficiencia posible. Frente a eso sólo veo la insistencia en el error materialista, la barbarie civilizada y la degradación del ser humano. Sé que a alguien le faltará y criticará la carencia de un análisis político, pero el tema es más de fondo y creo que ya ha llegado la hora que la vulgaridad de los hechos hable. Y dos ingredientes fundamentales más: imaginación y valentía.
En fin, todo como el huevo de Colón, ya lo veis. Tan sencillo de ver como difícil de aplicar - como en el huevo alguna cosa hará falta resquebrajar. El decrecimiento, que es la solución, es vista por TODOS los gobernantes como el problema. He ahí el dilema.
Soy consciente de que lo que digo no es plato de buen gusto y que el mensajero a veces la paga; acepto que no puedo ser exacto, pero afirmo que se tiene que ser ciego para no ver que el debate es éste: huida adelante o marcha atrás. Más todavía, en el fondo la elección es ésta: vivir para consumir o para "progresar cultural y espiritualmente"; que crezca la economía o que crezcamos nosotros. O sea que al final todo es una cuestión de valores.
Coincidencia con el autor de El Criterio -Balmes-
Con osadia Balmes propuso y luchó por| una solución dinástica imaginativa que hubiera salvado el siglo XIX -y el XX- español, y que por intrigas no se realizó. Ahora todo el mundo reconoce que era LA solución. Desde el Criterio internáutico del siglo XXI yo propongo la solución a este otro problema central, la única que creo posible -también desde la ecología.
Mérito y esperanza. Utopía y desespero.
Con la ventaja de haber trabajado el campo y el ganado, interiorizando que la naturaleza no está de estadísticas y palpando que si no riegas y abonas no recoges, no tengo otro mérito que el de concretar y personalizar lo que muchos decimos hace lustros.
Con el deseo utópico y desesperado que partiendo de este modesta propuesta alguien de arriba empiece a replantearlo todo; el lector normal se lo replantee, se dé cuenta y lo divulgue, o
que alguien me diga: no sabes lo que dices. Y que manifieste abiertamente si la meta es volver a los coches, al ladrillo y las collonades -el criterio general-, es decir, a la insostenibilitat.
El tiempo hablará -aunque a mí ya me parece sentir el rumor. Pero por encima, encima de todo, esta sensación de impotencia.
Fin de la trilogía
Al día siguiente de colgar eso me sucedieron dos cosas extraordinarias, tan desconcertantes como lo que a muchos les puede parecer este blog, por lo tanto retiro la frase escéptica en que dudo del interes de lo que digo o queda por decir.
Hablando de rehacer los castillos, acaba de caer la torre soberana del Castillo milenario de S. Martí de Centelles. Así caerán todos. Y los millones de Zapatero? No saben administrar ni gastar.
Nota.- Quizá más que soluciones aplicadas de buen grado, estas sean predicciones de medidas ineludibles. O bien, COMO VIVIR EN UNA CRISIS QUE HA VENIDO PARA QUEDARSE.
22 de febrer del 2009
LA SOLUCIÓ A LA CRISI. Heterodoxa per tant plausible.Centrant el problema
Versión en castellano abajo a continuación.
Bé, aquí està el Pla, i no pas de desarrollo.
Tothom reconeix que ningú té resposta. Aquesta és la meva heterodoxa,concreta i modesta alternativa, encara que algú hi trobi indicis de megalomania. Ans el contrari m'arrisco al ridícul. Ho deixaré dues setmanes, o el que calgui -cap i la fi si això no interssa ni serveix de res, lo que tinc per penjar encara menys-, fins tenir les lectures i comentaris que estimi adients. Crec que he d'aguantar aquest post. Ni que sigui pel convenciment de no estar més errat que ells.
LES SOLUCIONS A LA CRISI -immediates i estructurals-
Incentivar el consum només portarà frustració. Calen petites accions immediates i per començar els fonaments d'una nova manera de viure. Els "milions de Zapatero" haguessin ajudat. Llàstima.
-Activar ja les mesures clàssiques -les tres erres- de manual bàsic de sostenibilitat. Aplicar el seny: reducció dels desplaçaments inútils de mercaderies i persones; envasos retornables i promoure el granel, l'artesania, etc.
- Habilitar grans naus on s'ocupés gent, recollint, recuperant, i venent allò que no es fa servir.
- Reducció dels sous forasenyats, públics o no; nacionalització de la banca i energia, i creació d'una infraestructura industrial bàsica.
- Considerar delicte que els supermercats llencin el menjar -tones i tones- i que el ciutadà llenci coses en bon estat.
- Recuperar camps i dignificar la nostra pagesia, o sigui un retorn a la terra. Tenir aliments a mà és primordial.
- La bàsica energia: ocupar gent en el sector de les energies renovables i promoure'l. Per rendabilitat i ecologia.
Fer pedagogia elemental i del sentit comú: amb un cosa tan senzilla com un bon jersey, estalviariem milers de milions en energia, i energia per a altres coses. Cada grau un 8% més de consum.
- Transport col.lectiu constant i arreu.
- El més difícil per els governants: mentalitzar la gent cap a l'austeritat, que la "festa" que tothom creia perpètua s'està acabant, que no s'ha de repetir ni es pot sostenir. Tant dur com obvi: no hi ha caviar per a tots i anar a les Bahames no és un dret, com tampoc canviar de cotxe en lloc de canviar-li peces, i etc.
Menys consum són menys hores de treball -i encara caldrà repartir-lo-, per tant cal promoure el lleure creatiu i desemvolupament cultural. I una pedagogia de valors amarant tots els àmbits. I pel que vulgui treballar més, de feina sempre n'hi ha: refer els castells enrunats o restaurar catedrals. El temps fou l'eina principal amb que els antics ho aixecaren.
És important desdramatitzar: aixopluc, menjar, beure i vestir és l'únic que realment cal. I no me'n puc estar de dir-ho: el drama autèntic és el desgavell ambiental i el seu oblit.
Conceptes bàsics
Sobrietat i estalvi, i l'autosuficiència possible. Enfront a això només veig la insistència en l'error materialista, la barbàrie civilitzada i la degradació del ser humà. Sé que a algú li mancarà i criticarà la mancança d'anàlisi polític, però el tema és més de fons i crec que ja ha arribat l'hora que la vulgaritat dels fets parli. I dos ingredients fonamentals més: imaginació i valentia.
En fi, tot plegat com l'ou de Colom, ja ho veieu. Tan senzill de veure com difícil d'aplicar - com a l'ou alguna cosa caldrà esquerdar-. El decreixement, que és la solució, és vista per TOTS els governants com el problema. Vet aquí el dilema.
Sóc conscient que el que dic no és plat de bon gust i que el missatger a vegades la paga; accepto que no puc ser exacte, però afirmo que s'ha de ser cec per no veure que el debat és aquest: fugida endavant o marxa enrrera. Més encara, en el fons la tria és aquesta: viure per a consumir o per "progresar cultural i espiritualment"; que creixi l'economia o que creixem nosaltres. O sigui que al final tot és una qüestió de valors.
Coincidència amb Balmes
Amb gossadia Balmes va proposar i lluitar per una solució dinàstica imaginativa que hagués salvat el segle XIX -i el XX- espanyol, i que per intrigues no es va realitzar. Ara tothom reconeix que era LA solució. Des de el Criteri internàutic del segle XXI jo proposo la solució a un altre problema central, la única que crec possible -també des de l'ecologia-.
Mèrit i esperança. Utopia i desesper.
Amb l'avantatge d'haver treballat el camp i el bestiar, interioritzant que la natura no està d'estadístiques i palpant que si no regues i adobes no culls, no tinc altre mèrit que el de concretar i personalitzar el que molts diem fa lustres.
Amb el desig utòpic i desesperat que partint d'aquest modesta proposta algú de dalt comenci a replantejar-ho tot; el lector normal s'ho replantegi, adoni i escampi; o que algú em digui: no saps el que dius. I que manifesti obertament si la fita és tornar als cotxes, al totxo i les collonades -el criteri general- , és a dir, a la insostenibilitat .
El temps parlarà -tot i que a mi ja em sembla sentir la remor-. Però per damunt, damunt de tot, aquesta sensació de impotència.
Nota.- M''he adonat que tant com solucions són prediccions .
Fi de la trilogia
L'endemà de penjar això em vaig succeir dues coses extraordinàries, tan desconcertants com el que a molts els pot semblar aquest blog, per tant hi retiro la frase escèptica en què dubto de l'interés del que dic o queda per dir.
Parlant de refer castells, acaba de caure la torre sobirana del Castell de S. Martí de Centelles. Així cauran tots. I els milions del Zapatero? no saben administrar ni saben gastar-los, tots en general, em sembla.
Hi ha comentaris al post següent.
VERSIÓN EN ESPAÑOL
Lo que no responde Leopoldo Abadia
Bien, aqui está el Plan, y no de desarrollo.
Todo el mundo reconoce que nadie tiene respuesta. Ésta es mi heterodoxa,concreta y modesta alternativa, aunque alguien encuentre indicios de megalomanía. Antes al contrario, me arriesgo al ridículo. Lo dejaré dos semanas, o lo que haga falta -al fin y al cabo si eso no interesa ni sirve de nada, lo que tengo para colgar todavía menos-, hasta tener las lecturas y comentarios que a estime adecuados. Creo que tengo que aguantar éste post. Ni que sea por el convencimiento de no estar más errado que ellos.
Las medidas de fuerza -ayudas al consumo -coches, banca, etc- sólo traerán frustración. Calan pequeñas acciones -para ahora mismo- pero también empezar los fundamentos de una nueva manera de vivir. Y cuando menos para prepararnos para lo que pueda venir. Los "millones de Zapatero" hubiera ayudado. Lástima.
LAS SOLUCIONES A LA CRISIS. ACCIONES INMEDIATAS Y ESTRUCTURALES
- Activar ya las medidas clásicas -las tres erres- de manual básico de sostenibilidad. Aplicar el sentido común: reducción de los desplazamientos inútiles de mercancías y personas; envases retornables y promover el granel, artesania, etc.
- Habilitar grandes naves donde se ocupara gente, recogiendo, recuperando, y vendiendo aquello que no se utiliza.
- Reducción de los sueldos forasenyats, públicos o no; nacionalización de la banca y energía, y creación de una infraestructura industrial básica.
- Considerar delito que los supermercados tiren la comida -toneladas y toneladas- y que el ciudadano tire cosas en buen estado.
- Recuperar campos y dignificar a nuestro campesinado. Tener alimentos a mano es primordial.
- La básica energía: ocupar gente en el sector de las energías renovables y promoverlo. Por rentabilidat y ecología.
Hacer pedagogía elemental y del sentido común: con uno cosa tan sencilla como un buen jersey, ahorrariamos miles de millones en energía, y energía para otras cosas. Cada grado un 8% más de consumo.
- Transporte colectivo constante y a todas partes.
- Lo más difícil para los gobernantes: mentalitzar a la gente hacia la austeridad, que la "fiesta" que todo el mundo creía perpetua se está acabando; que no se debe que repetir ni se puede sostener. Tant duro como obvio: no hay caviar para todos e ir a las Bahamas no es un derecho, como tampoco cambiar de coche en lugar de cambiarle piezas, y etc.
Menos consumo son menos horas de trabajo -y todavía habrá que repartirlo-, por lo tanto hay que promover el ocio creativo y desarrollo cultural. Y una pedagogía de valores empapando todos los ámbitos. Y para el que quiera trabajar más, trabajo siempre hay: rehacer los castillos derribados o restaurar catedrales. El tiempo fue la herramienta principal con que los antiguos lo levantaron.
Es importante desdramatizar: cobijo, comer, beber y vestir es lo único que realmente hace falta. Y no me puedo privar de decirlo: el drama auténtico es el deterioro ambiental y su olvido.
Conceptos básicos
Sobriedad y ahorro, y la autosuficiencia posible. Frente a eso sólo veo la insistencia en el error materialista, la barbarie civilizada y la degradación del ser humano. Sé que a alguien le faltará y criticará la carencia de un análisis político, pero el tema es más de fondo y creo que ya ha llegado la hora que la vulgaridad de los hechos hable. Y dos ingredientes fundamentales más: imaginación y valentía.
En fin, todo como el huevo de Colón, ya lo veis. Tan sencillo de ver como difícil de aplicar - como en el huevo alguna cosa hará falta resquebrajar. El decrecimiento, que es la solución, es vista por TODOS los gobernantes como el problema. He ahí el dilema.
Soy consciente de que lo que digo no es plato de buen gusto y que el mensajero a veces la paga; acepto que no puedo ser exacto, pero afirmo que se tiene que ser ciego para no ver que el debate es éste: huida adelante o marcha atrás. Más todavía, en el fondo la elección es ésta: vivir para consumir o para "progresar cultural y espiritualmente"; que crezca la economía o que crezcamos nosotros. O sea que al final todo es una cuestión de valores.
Coincidencia con el autor de El Criterio -Balmes-
Con osadia Balmes propuso y luchó por| una solución dinástica imaginativa que hubiera salvado el siglo XIX -y el XX- español, y que por intrigas no se realizó. Ahora todo el mundo reconoce que era LA solución. Desde el Criterio internáutico del siglo XXI yo propongo la solución a este otro problema central, la única que creo posible -también desde la ecología.
Mérito y esperanza. Utopía y desespero.
Con la ventaja de haber trabajado el campo y el ganado, interiorizando que la naturaleza no está de estadísticas y palpando que si no riegas y abonas no recoges, no tengo otro mérito que el de concretar y personalizar lo que muchos decimos hace lustros.
Con el deseo utópico y desesperado que partiendo de este modesta propuesta alguien de arriba empiece a replantearlo todo; el lector normal se lo replantee, se dé cuenta y lo divulgue, o
que alguien me diga: no sabes lo que dices. Y que manifieste abiertamente si la meta es volver a los coches, al ladrillo y las collonades -el criterio general-, es decir, a la insostenibilitat.
El tiempo hablará -aunque a mí ya me parece sentir el rumor. Pero por encima, encima de todo, esta sensación de impotencia.
Fin de la trilogía
Al día siguiente de colgar eso me sucedieron dos cosas extraordinarias, tan desconcertantes como lo que a muchos les puede parecer este blog, por lo tanto retiro la frase escéptica en que dudo del interes de lo que digo o queda por decir.
Hablando de rehacer los castillos, acaba de caer la torre soberana del Castillo de S. Martí de Centelles. Así caerán todos. Y los millones de Zapatero. No saben administrar ni gastar.
Nota.- Me he dado cuenta que tanto como soluciones son predicciones.
Hay comentarios en el post siguiente.
Bé, aquí està el Pla, i no pas de desarrollo.
Tothom reconeix que ningú té resposta. Aquesta és la meva heterodoxa,concreta i modesta alternativa, encara que algú hi trobi indicis de megalomania. Ans el contrari m'arrisco al ridícul. Ho deixaré dues setmanes, o el que calgui -cap i la fi si això no interssa ni serveix de res, lo que tinc per penjar encara menys-, fins tenir les lectures i comentaris que estimi adients. Crec que he d'aguantar aquest post. Ni que sigui pel convenciment de no estar més errat que ells.
LES SOLUCIONS A LA CRISI -immediates i estructurals-
Incentivar el consum només portarà frustració. Calen petites accions immediates i per començar els fonaments d'una nova manera de viure. Els "milions de Zapatero" haguessin ajudat. Llàstima.
-Activar ja les mesures clàssiques -les tres erres- de manual bàsic de sostenibilitat. Aplicar el seny: reducció dels desplaçaments inútils de mercaderies i persones; envasos retornables i promoure el granel, l'artesania, etc.
- Habilitar grans naus on s'ocupés gent, recollint, recuperant, i venent allò que no es fa servir.
- Reducció dels sous forasenyats, públics o no; nacionalització de la banca i energia, i creació d'una infraestructura industrial bàsica.
- Considerar delicte que els supermercats llencin el menjar -tones i tones- i que el ciutadà llenci coses en bon estat.
- Recuperar camps i dignificar la nostra pagesia, o sigui un retorn a la terra. Tenir aliments a mà és primordial.
- La bàsica energia: ocupar gent en el sector de les energies renovables i promoure'l. Per rendabilitat i ecologia.
Fer pedagogia elemental i del sentit comú: amb un cosa tan senzilla com un bon jersey, estalviariem milers de milions en energia, i energia per a altres coses. Cada grau un 8% més de consum.
- Transport col.lectiu constant i arreu.
- El més difícil per els governants: mentalitzar la gent cap a l'austeritat, que la "festa" que tothom creia perpètua s'està acabant, que no s'ha de repetir ni es pot sostenir. Tant dur com obvi: no hi ha caviar per a tots i anar a les Bahames no és un dret, com tampoc canviar de cotxe en lloc de canviar-li peces, i etc.
Menys consum són menys hores de treball -i encara caldrà repartir-lo-, per tant cal promoure el lleure creatiu i desemvolupament cultural. I una pedagogia de valors amarant tots els àmbits. I pel que vulgui treballar més, de feina sempre n'hi ha: refer els castells enrunats o restaurar catedrals. El temps fou l'eina principal amb que els antics ho aixecaren.
És important desdramatitzar: aixopluc, menjar, beure i vestir és l'únic que realment cal. I no me'n puc estar de dir-ho: el drama autèntic és el desgavell ambiental i el seu oblit.
Conceptes bàsics
Sobrietat i estalvi, i l'autosuficiència possible. Enfront a això només veig la insistència en l'error materialista, la barbàrie civilitzada i la degradació del ser humà. Sé que a algú li mancarà i criticarà la mancança d'anàlisi polític, però el tema és més de fons i crec que ja ha arribat l'hora que la vulgaritat dels fets parli. I dos ingredients fonamentals més: imaginació i valentia.
En fi, tot plegat com l'ou de Colom, ja ho veieu. Tan senzill de veure com difícil d'aplicar - com a l'ou alguna cosa caldrà esquerdar-. El decreixement, que és la solució, és vista per TOTS els governants com el problema. Vet aquí el dilema.
Sóc conscient que el que dic no és plat de bon gust i que el missatger a vegades la paga; accepto que no puc ser exacte, però afirmo que s'ha de ser cec per no veure que el debat és aquest: fugida endavant o marxa enrrera. Més encara, en el fons la tria és aquesta: viure per a consumir o per "progresar cultural i espiritualment"; que creixi l'economia o que creixem nosaltres. O sigui que al final tot és una qüestió de valors.
Coincidència amb Balmes
Amb gossadia Balmes va proposar i lluitar per una solució dinàstica imaginativa que hagués salvat el segle XIX -i el XX- espanyol, i que per intrigues no es va realitzar. Ara tothom reconeix que era LA solució. Des de el Criteri internàutic del segle XXI jo proposo la solució a un altre problema central, la única que crec possible -també des de l'ecologia-.
Mèrit i esperança. Utopia i desesper.
Amb l'avantatge d'haver treballat el camp i el bestiar, interioritzant que la natura no està d'estadístiques i palpant que si no regues i adobes no culls, no tinc altre mèrit que el de concretar i personalitzar el que molts diem fa lustres.
Amb el desig utòpic i desesperat que partint d'aquest modesta proposta algú de dalt comenci a replantejar-ho tot; el lector normal s'ho replantegi, adoni i escampi; o que algú em digui: no saps el que dius. I que manifesti obertament si la fita és tornar als cotxes, al totxo i les collonades -el criteri general- , és a dir, a la insostenibilitat .
El temps parlarà -tot i que a mi ja em sembla sentir la remor-. Però per damunt, damunt de tot, aquesta sensació de impotència.
Nota.- M''he adonat que tant com solucions són prediccions .
Fi de la trilogia
L'endemà de penjar això em vaig succeir dues coses extraordinàries, tan desconcertants com el que a molts els pot semblar aquest blog, per tant hi retiro la frase escèptica en què dubto de l'interés del que dic o queda per dir.
Parlant de refer castells, acaba de caure la torre sobirana del Castell de S. Martí de Centelles. Així cauran tots. I els milions del Zapatero? no saben administrar ni saben gastar-los, tots en general, em sembla.
Hi ha comentaris al post següent.
VERSIÓN EN ESPAÑOL
Lo que no responde Leopoldo Abadia
Bien, aqui está el Plan, y no de desarrollo.
Todo el mundo reconoce que nadie tiene respuesta. Ésta es mi heterodoxa,concreta y modesta alternativa, aunque alguien encuentre indicios de megalomanía. Antes al contrario, me arriesgo al ridículo. Lo dejaré dos semanas, o lo que haga falta -al fin y al cabo si eso no interesa ni sirve de nada, lo que tengo para colgar todavía menos-, hasta tener las lecturas y comentarios que a estime adecuados. Creo que tengo que aguantar éste post. Ni que sea por el convencimiento de no estar más errado que ellos.
Las medidas de fuerza -ayudas al consumo -coches, banca, etc- sólo traerán frustración. Calan pequeñas acciones -para ahora mismo- pero también empezar los fundamentos de una nueva manera de vivir. Y cuando menos para prepararnos para lo que pueda venir. Los "millones de Zapatero" hubiera ayudado. Lástima.
LAS SOLUCIONES A LA CRISIS. ACCIONES INMEDIATAS Y ESTRUCTURALES
- Activar ya las medidas clásicas -las tres erres- de manual básico de sostenibilidad. Aplicar el sentido común: reducción de los desplazamientos inútiles de mercancías y personas; envases retornables y promover el granel, artesania, etc.
- Habilitar grandes naves donde se ocupara gente, recogiendo, recuperando, y vendiendo aquello que no se utiliza.
- Reducción de los sueldos forasenyats, públicos o no; nacionalización de la banca y energía, y creación de una infraestructura industrial básica.
- Considerar delito que los supermercados tiren la comida -toneladas y toneladas- y que el ciudadano tire cosas en buen estado.
- Recuperar campos y dignificar a nuestro campesinado. Tener alimentos a mano es primordial.
- La básica energía: ocupar gente en el sector de las energías renovables y promoverlo. Por rentabilidat y ecología.
Hacer pedagogía elemental y del sentido común: con uno cosa tan sencilla como un buen jersey, ahorrariamos miles de millones en energía, y energía para otras cosas. Cada grado un 8% más de consumo.
- Transporte colectivo constante y a todas partes.
- Lo más difícil para los gobernantes: mentalitzar a la gente hacia la austeridad, que la "fiesta" que todo el mundo creía perpetua se está acabando; que no se debe que repetir ni se puede sostener. Tant duro como obvio: no hay caviar para todos e ir a las Bahamas no es un derecho, como tampoco cambiar de coche en lugar de cambiarle piezas, y etc.
Menos consumo son menos horas de trabajo -y todavía habrá que repartirlo-, por lo tanto hay que promover el ocio creativo y desarrollo cultural. Y una pedagogía de valores empapando todos los ámbitos. Y para el que quiera trabajar más, trabajo siempre hay: rehacer los castillos derribados o restaurar catedrales. El tiempo fue la herramienta principal con que los antiguos lo levantaron.
Es importante desdramatizar: cobijo, comer, beber y vestir es lo único que realmente hace falta. Y no me puedo privar de decirlo: el drama auténtico es el deterioro ambiental y su olvido.
Conceptos básicos
Sobriedad y ahorro, y la autosuficiencia posible. Frente a eso sólo veo la insistencia en el error materialista, la barbarie civilizada y la degradación del ser humano. Sé que a alguien le faltará y criticará la carencia de un análisis político, pero el tema es más de fondo y creo que ya ha llegado la hora que la vulgaridad de los hechos hable. Y dos ingredientes fundamentales más: imaginación y valentía.
En fin, todo como el huevo de Colón, ya lo veis. Tan sencillo de ver como difícil de aplicar - como en el huevo alguna cosa hará falta resquebrajar. El decrecimiento, que es la solución, es vista por TODOS los gobernantes como el problema. He ahí el dilema.
Soy consciente de que lo que digo no es plato de buen gusto y que el mensajero a veces la paga; acepto que no puedo ser exacto, pero afirmo que se tiene que ser ciego para no ver que el debate es éste: huida adelante o marcha atrás. Más todavía, en el fondo la elección es ésta: vivir para consumir o para "progresar cultural y espiritualmente"; que crezca la economía o que crezcamos nosotros. O sea que al final todo es una cuestión de valores.
Coincidencia con el autor de El Criterio -Balmes-
Con osadia Balmes propuso y luchó por| una solución dinástica imaginativa que hubiera salvado el siglo XIX -y el XX- español, y que por intrigas no se realizó. Ahora todo el mundo reconoce que era LA solución. Desde el Criterio internáutico del siglo XXI yo propongo la solución a este otro problema central, la única que creo posible -también desde la ecología.
Mérito y esperanza. Utopía y desespero.
Con la ventaja de haber trabajado el campo y el ganado, interiorizando que la naturaleza no está de estadísticas y palpando que si no riegas y abonas no recoges, no tengo otro mérito que el de concretar y personalizar lo que muchos decimos hace lustros.
Con el deseo utópico y desesperado que partiendo de este modesta propuesta alguien de arriba empiece a replantearlo todo; el lector normal se lo replantee, se dé cuenta y lo divulgue, o
que alguien me diga: no sabes lo que dices. Y que manifieste abiertamente si la meta es volver a los coches, al ladrillo y las collonades -el criterio general-, es decir, a la insostenibilitat.
El tiempo hablará -aunque a mí ya me parece sentir el rumor. Pero por encima, encima de todo, esta sensación de impotencia.
Fin de la trilogía
Al día siguiente de colgar eso me sucedieron dos cosas extraordinarias, tan desconcertantes como lo que a muchos les puede parecer este blog, por lo tanto retiro la frase escéptica en que dudo del interes de lo que digo o queda por decir.
Hablando de rehacer los castillos, acaba de caer la torre soberana del Castillo de S. Martí de Centelles. Así caerán todos. Y los millones de Zapatero. No saben administrar ni gastar.
Nota.- Me he dado cuenta que tanto como soluciones son predicciones.
Hay comentarios en el post siguiente.
18 de febrer del 2009
DIR A AIXÒ CRISI ÉS IMMORAL. (Trilogia de la crisi -II-)
Sé que em quedo sol, però que hi farem.
Quan les grans superficies llencen tones d'aliments;
quan les paperes vessen de menjar i llencem el pa sec;
quan Caritas ja no sap que fer amb tanta roba;
quan les administracions públiques malgasten, dilapiden, malbaraten, llencen i malversen milions;
quan preferim engegar la calefacció a posar-nos un bon jersei;
quan es paguen milions als esportistes i "artistes" de tota mena;
quan polítics,banquers, i algun funcionariat cobren sous immorals;
quan llencem tantes coses encara utilitzables
quan...
com podem dir que hi ha crisi? com podem dir que no hi ha recursos?
com es pot comparar-la amb la del 1929, quan llavors no n'hi havia ni per a menjar ni escalfar-se. I finalment, considero -con un par- quasi immoral anomenar a això crisi quan a mig món malden pel menjar i beure.
El que entenc per crisi vindrà, sí. Els de dalt fan tot el contrari del què caldria.
No sé si m'he fet entendre. No ho crec. Ja s'entendrà.
Segurament estic errat
Penso que no pot ser que sigui l'única persona del planeta que pensa diferent i no estar errat. No tinc raó, vale, no pasa nà, que no pa-sa naaa, pero en no pasando naaa, seria necessari, això sí, que reconeguéssim:
primer: que la societat "de a peu" ha de ser molt cretina, ignorant i aborrallonada perquè amb la crisi que dieu que hi ha, permeti tantes monstruoses i irracionals despeses (a lo millor el que és és santa)
segon: que caldria buscar ja una nova paraula per fer servir quan vingui la "grossa". Els més optimistes diuen que seguirem en caiguda lliure un parells d'anys més. (Crisassa?)
Perdoneu tanta heterodòxia.
Quan les grans superficies llencen tones d'aliments;
quan les paperes vessen de menjar i llencem el pa sec;
quan Caritas ja no sap que fer amb tanta roba;
quan les administracions públiques malgasten, dilapiden, malbaraten, llencen i malversen milions;
quan preferim engegar la calefacció a posar-nos un bon jersei;
quan es paguen milions als esportistes i "artistes" de tota mena;
quan polítics,banquers, i algun funcionariat cobren sous immorals;
quan llencem tantes coses encara utilitzables
quan...
com podem dir que hi ha crisi? com podem dir que no hi ha recursos?
com es pot comparar-la amb la del 1929, quan llavors no n'hi havia ni per a menjar ni escalfar-se. I finalment, considero -con un par- quasi immoral anomenar a això crisi quan a mig món malden pel menjar i beure.
El que entenc per crisi vindrà, sí. Els de dalt fan tot el contrari del què caldria.
No sé si m'he fet entendre. No ho crec. Ja s'entendrà.
Segurament estic errat
Penso que no pot ser que sigui l'única persona del planeta que pensa diferent i no estar errat. No tinc raó, vale, no pasa nà, que no pa-sa naaa, pero en no pasando naaa, seria necessari, això sí, que reconeguéssim:
primer: que la societat "de a peu" ha de ser molt cretina, ignorant i aborrallonada perquè amb la crisi que dieu que hi ha, permeti tantes monstruoses i irracionals despeses (a lo millor el que és és santa)
segon: que caldria buscar ja una nova paraula per fer servir quan vingui la "grossa". Els més optimistes diuen que seguirem en caiguda lliure un parells d'anys més. (Crisassa?)
Perdoneu tanta heterodòxia.
13 de febrer del 2009
ORIGEN DE LA "CRISI". Anàlisi heterodox. (Trilogia de la "crisi"-I- )
Els economistes no ho havien previst; no saben que fer, i crec que ni tan sols encerten el perquè.
Ho atribueixen tot a quatre "descamisats" americans. Difícil de creure que ells tinguin els calers que falten. Ells han sigut el símptoma. Lliguem les preguntes lògicament.: si els bancs no tenen diners qui els té? Estan sota les rajoles? Afinem més: Qui té el gruix dels diners del primer món!? -ja tenim la pregunta- . L'altra seria: perquè ningú diu que tot ha coincidit amb l'augment monstruós del preu del petròli?
- On són els diners.
Vet aquí: rius de diners han fluït i fugen cap a les Aràbies, a canvi de rius de petròli. Saber quans més n'hi han a Xina, a les Cayman, o els que hem deixat fent turisme al sur sí que ho podrien dir els experts. (Aquest escrit té alguna setmana. Ara veig que hom ja comença a plantejar això. No pas a respondre de manera convincent)
- Què ha passat?
Faves comptades; res de nou. Com a qualsevol llar ens hem arruinat perquè hem gastat massa. Tantes voltes cal donar-hi? I si algú troba origens més plausibles que els expliqui.
En la part II de la trilogia raonaré el despropòsit que representa dir crisis a això. I a la III la sortida; l'única que em cap al cap.
*Quan tregui les cometes a crisi és que haurà començat
Ho atribueixen tot a quatre "descamisats" americans. Difícil de creure que ells tinguin els calers que falten. Ells han sigut el símptoma. Lliguem les preguntes lògicament.: si els bancs no tenen diners qui els té? Estan sota les rajoles? Afinem més: Qui té el gruix dels diners del primer món!? -ja tenim la pregunta- . L'altra seria: perquè ningú diu que tot ha coincidit amb l'augment monstruós del preu del petròli?
- On són els diners.
Vet aquí: rius de diners han fluït i fugen cap a les Aràbies, a canvi de rius de petròli. Saber quans més n'hi han a Xina, a les Cayman, o els que hem deixat fent turisme al sur sí que ho podrien dir els experts. (Aquest escrit té alguna setmana. Ara veig que hom ja comença a plantejar això. No pas a respondre de manera convincent)
- Què ha passat?
Faves comptades; res de nou. Com a qualsevol llar ens hem arruinat perquè hem gastat massa. Tantes voltes cal donar-hi? I si algú troba origens més plausibles que els expliqui.
En la part II de la trilogia raonaré el despropòsit que representa dir crisis a això. I a la III la sortida; l'única que em cap al cap.
*Quan tregui les cometes a crisi és que haurà començat
9 de febrer del 2009
De pe a pa, tot es va acomplint. Cretinisme general i justificació
- La Vanguardia confirmava i detallava l'inici d'un tímid però decidit camí a l'autarquisme a diferents països. I que Obama retallava les mesures ecològiques per ajudar al consum.
- Parlava de sobrietat, autarquia i sol.lidaritat (SAS) com els conceptes claus. Per sol.lidaritat òbviament entenc la dels ocupats cap els aturats. California i altres estats en quasi fallida, han obligat als funcionaris a fer dos dies de vacances al mes, no pagades al més. Eh voilà.
- No sols no apliquen les mesures que calen i proposo sinó que algunes les apliquen al revés. Jo recomanava treballar a fons les energies renovables i n'han reduït dràsticament les ajudes. Jo reivindicava la pagesia de proximitat i justament s'ha iniciat el mobbing rural per a que pleguin granges i pagesos, a banda expropiacions per carreterotes. Veure el noi que portava una granja desconcertat i impotent per haver de plegar; pensar en la còmoda vida de jutges i polítics culpables és esfereïdor. A part d'explotar la pagesia en actiu, treuen la feina i sosteniment a molts , i probablement el nostre.
M'aterra que el món estigui en mans tan irresponsables i que els creguem tantes vegades.
M'emprenya que els fets no em contradiguin; no poder discutir-ho amb els de dalt. Es desesperant que essent obvi no vegin encara el que cal fer.
Començo a assumir que el cretinisme general ens portarà a un desastre total.
JUSTIFICACIÓ
Un any després d'encetar el blog m'he n'he adonat. Tot i no ser encara un avi, arribes a una edat que en que creus que per l'experiència tenim l'autoritat i el deure d'aconsellar, i si cal, pontificar, "De la vieja la conseja". Com sempre ha estat i ha de ser. I el deure dels joves és escoltar. La intenció és bona i les errades menors que a la joventud. I disculpeu. La impertinència juvenil torna de gran. O millor insolència?
A la pròxima entrada donaré una molt possible explicació particular de l'origen de la "crisi". I després ja, com trobar la sortida, l'única possible. Ens hi juguem molt, potser tot.
Missatge optimista: No cal dramatitzar. En el fons confio que no seran tan inútils i en continuarem tenint per menjar i beure, vestit i aixopluc. En realitat lo suficient.
- Parlava de sobrietat, autarquia i sol.lidaritat (SAS) com els conceptes claus. Per sol.lidaritat òbviament entenc la dels ocupats cap els aturats. California i altres estats en quasi fallida, han obligat als funcionaris a fer dos dies de vacances al mes, no pagades al més. Eh voilà.
- No sols no apliquen les mesures que calen i proposo sinó que algunes les apliquen al revés. Jo recomanava treballar a fons les energies renovables i n'han reduït dràsticament les ajudes. Jo reivindicava la pagesia de proximitat i justament s'ha iniciat el mobbing rural per a que pleguin granges i pagesos, a banda expropiacions per carreterotes. Veure el noi que portava una granja desconcertat i impotent per haver de plegar; pensar en la còmoda vida de jutges i polítics culpables és esfereïdor. A part d'explotar la pagesia en actiu, treuen la feina i sosteniment a molts , i probablement el nostre.
M'aterra que el món estigui en mans tan irresponsables i que els creguem tantes vegades.
M'emprenya que els fets no em contradiguin; no poder discutir-ho amb els de dalt. Es desesperant que essent obvi no vegin encara el que cal fer.
Començo a assumir que el cretinisme general ens portarà a un desastre total.
JUSTIFICACIÓ
Un any després d'encetar el blog m'he n'he adonat. Tot i no ser encara un avi, arribes a una edat que en que creus que per l'experiència tenim l'autoritat i el deure d'aconsellar, i si cal, pontificar, "De la vieja la conseja". Com sempre ha estat i ha de ser. I el deure dels joves és escoltar. La intenció és bona i les errades menors que a la joventud. I disculpeu. La impertinència juvenil torna de gran. O millor insolència?
A la pròxima entrada donaré una molt possible explicació particular de l'origen de la "crisi". I després ja, com trobar la sortida, l'única possible. Ens hi juguem molt, potser tot.
Missatge optimista: No cal dramatitzar. En el fons confio que no seran tan inútils i en continuarem tenint per menjar i beure, vestit i aixopluc. En realitat lo suficient.
5 de febrer del 2009
Jaume I, 81
Abans penjo aquest. No és plat de gust que et retallin un text, però els de Contrapunt encerten. La gent no està de massa lletres, tot i que sovint hem d'aguantar inacabables textos de coses de la Conxinxina i l'Irak.
Generalment hi ha un feed back relatiu amb els lectors, et diuen que t'han vist al diari i poca cosa més, però aquest escrit potser per tractar coses molletanes ha estat un dels que ha estat acollit més bé.
Publicat a Contrapunt el 2009
JAUME I, 81 (full version)
Després d'un segle llarg d'estar aixecada han enderrocat la casa del Jaume I n. 81 -i 79-. Com tantes altres. Però aquesta té un significat especial per Mollet -no sé com dir que jo hi trobava un accentuat regust de molletanitat-, i per mí. Era la casa del Vicenç Plantada, i allà hi va viure aquest que escriu.
Abans de la Lecheria Maspons fou seu d'un carreter, després botiga de modes i al final l'òptica d'un altre Sr. Esteve. Allò era l'escola, bastant abans del tombant del segle XX. La casa anava de Jaume I a Antonia Canet. La meitat de darrera del immoble l'ocupava un hort, amb la seva bassa, pou i molí de vent. I la comuna, de la què aquí en vaig parlar un dia -els joves molletans que no n'hagin vista mai cap ja no podran-. Era el penúltim típic hort urbà molletà. Durant la primera immigració dels anys 1960 fou ocupada per una família i una parella d'homes, just després de la Teresa Font de Plantada -la Cagacarrils- a qui a casa ajudaren fins el final. Hi havia també una mina i refugi de la guerra,al que s'accedia per un soterrani rònic amb algún ratot que no sé d'on venia. A dalt hi havia uns nius artificials. Ja de molt petit m'enfilava a la torre i seguia l'evolució d'ous i pardalets,obrint una tapeta, o senzillament mirava el paisatge verd d'aleshores. Abans de caure la casa vaig poder-hi entrar -trenta anys després- i encara vaig trobar coses de la botiga.
Els Plantada s'uniren als Dardichón. Un d'ells fou l'únic molletà que lluità i morí a la Primera guerra mundial. Altres membres destacaren i s'escamparen pel món. Potser caldria que algun historiador hi fes recerca, i a qui facilitaria alguna dada. El que jo proposaré a l'Ajuntament és que s'honori al patriarca del molletanisme Vicenç Plantada, amb una placa a la nova construcció. Com a homenatge i per coneixement dels molletans, de manera especial pels veïns que ocupin el mateix espai on visqué l'insigne molletà.
Generalment hi ha un feed back relatiu amb els lectors, et diuen que t'han vist al diari i poca cosa més, però aquest escrit potser per tractar coses molletanes ha estat un dels que ha estat acollit més bé.
Publicat a Contrapunt el 2009
JAUME I, 81 (full version)
Després d'un segle llarg d'estar aixecada han enderrocat la casa del Jaume I n. 81 -i 79-. Com tantes altres. Però aquesta té un significat especial per Mollet -no sé com dir que jo hi trobava un accentuat regust de molletanitat-, i per mí. Era la casa del Vicenç Plantada, i allà hi va viure aquest que escriu.
Abans de la Lecheria Maspons fou seu d'un carreter, després botiga de modes i al final l'òptica d'un altre Sr. Esteve. Allò era l'escola, bastant abans del tombant del segle XX. La casa anava de Jaume I a Antonia Canet. La meitat de darrera del immoble l'ocupava un hort, amb la seva bassa, pou i molí de vent. I la comuna, de la què aquí en vaig parlar un dia -els joves molletans que no n'hagin vista mai cap ja no podran-. Era el penúltim típic hort urbà molletà. Durant la primera immigració dels anys 1960 fou ocupada per una família i una parella d'homes, just després de la Teresa Font de Plantada -la Cagacarrils- a qui a casa ajudaren fins el final. Hi havia també una mina i refugi de la guerra,al que s'accedia per un soterrani rònic amb algún ratot que no sé d'on venia. A dalt hi havia uns nius artificials. Ja de molt petit m'enfilava a la torre i seguia l'evolució d'ous i pardalets,obrint una tapeta, o senzillament mirava el paisatge verd d'aleshores. Abans de caure la casa vaig poder-hi entrar -trenta anys després- i encara vaig trobar coses de la botiga.
Els Plantada s'uniren als Dardichón. Un d'ells fou l'únic molletà que lluità i morí a la Primera guerra mundial. Altres membres destacaren i s'escamparen pel món. Potser caldria que algun historiador hi fes recerca, i a qui facilitaria alguna dada. El que jo proposaré a l'Ajuntament és que s'honori al patriarca del molletanisme Vicenç Plantada, amb una placa a la nova construcció. Com a homenatge i per coneixement dels molletans, de manera especial pels veïns que ocupin el mateix espai on visqué l'insigne molletà.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)