Avís als escoltants de la meva entrevista i una perla a descobrir

Aviso a qui vagi sentir l'entrevista que em va fer el Pau a Ràdio Mollet, als lectors del blog i a tots el éssers humans en general que al proper post en parlaré i matisaré. Per exemple no vaig poder co.locar aquesta cançó aquesta . Per a què la descobriu -o redescobriu.

RANKING de melodies constituïdes per totes les notes de l'escala seguides.

Tot i la innanitat aparent, almenys pels totalment llecs en qüestions musicals, aquests dos rankings mataestones estiuencs,  és possible que constituïssin un primer pas i referència per a estudis rigurosos posteriors. De fet recordo un expert que recordava una peça del gregorià on una mateixa nota es repetia treinta quatre vegades.

RANKING de melodies constituïdes per totes les notes de l'escala seguides.

En conec poques.  Joia al món, Joy to the world. La conegudíssima nadala, la melodia més fàcil de tocar del món: Dó si la sool, fa mii ree dooo. Una que és d'un grup tipus Ella baila sola, que fa l'escala perfecte: do re mi fa sol la si doo, i baixa -do do do  i puja -do i baixa- si la sool  mi...,Romanç de lladre -clavell morenet, i un fragment de violins de la Primavera del pare pelroig: do re mi fa sol la si do do do do do do, si si si si si si,....

Al ranking anterior, de notes repetides, afegim-hi la Chica ye-ye on hi ha dos passatges de dotze notes repetides.

Properament: Crònica del viatge en creuer d'aquestes vacances -si les animalades que veig entorn la Via catalana no fan que les comenti.

Solució al RANKING de cançons una mateixa nota més de deu vegades seguides. Nou RANKING curiós: fragments de melodia amb TOTES LES NOTES DE L'ESCALA SEGUIDES -amb exemple

Totes aquestes cançons repeteixen en algun moment una mateixa nota més de deu vegades seguides: 

Taxista de Pau Riba, Que feliç era mare de Lluis Llach, Yellow Submarine dels Beatles, Tous les garçons et les filles, l'última dels Manel. La segona del ranking és aquella de la Trinca: En Tomeu, en Tomeu, ha filat a la neboda del canonge de la Seu -vint-i-una vegades la mateix  nota! I encapçalant el ranking -de moment-  l'Aleluya de l'Aute, de la que fins i tot perdo el compte de vegades que repeteix la mateixa nota.

Un comentarista em recorda el Qualsevol nit...del Sisa .


Com es veu són cançons que van tenir força èxit tot i tenir tanta nota repetida.

Nou ranking

Per concloure aquestes qüestions lúdiques (?), en proposo una altra de músical.  Parlàvem de fragments amb notes repetides i ara serà al contrari. Coneixeu moltes melodies -fragments- que estiguin compostos per totes les notes de l'escala seguides? Cap amunt o cap avall. N'he trobat poques.

He constatat que hi ha molta gent que li costa entendre aquestes qüestions, que són les beceroles de la teoria musical, per lo que poso un exemple molt fàcil: el fragment de Joia al món, Joy to the world. La conegudíssima nadala, la cosa més fàcil de tocar del món: Dó si la sool, fa mii ree dooo. Tota la escala seguida. Una tecla al costat de l'altre

Trailer:

Després de la solucions del ranking, penjaré unes petites cròniques d'el viatge amb creuer pel Mediterrani Oriental d'aquest any.

Una qüestió-PASSAESTONES inèdita per passar el temps a l'estiu. Sols o acompanyats. I resposta al post anterior

Passaestones inèdit

La música és una combinació de les diferents notes i temps. És possible per tant fer una bona melodia on es repeteixi molt una mateixa nota? més de deu vegades seguides, per exemple. Sí, no només és possible si no que les que jo conec han sigut grans éxits. Posaré com exemple la Macarena. Dotze vegades la mateixa nota.

El que proposo pot ser una bona opció per a plantejar i passar l'estona en alguna tertúlia d'aquest temps vagarós .

Entre les cançons que he trobat -més de deu vegades la mateixa nota seguida- n'hi ha del Llach i dels Beatles, que ja diré al pròxim post.

No sé la gràcia del que plantejo, pero suposo que és més estimulant que llegir un escrit sobre el Duran i Lleida i tutti quanti.

Els humoristes catalans més infravalorats.

No sé si serà una falsa impressió però jo trobo que aquests que diré són molt més graciosos, ràpids a fer l'estirabot,  que el que la seva fama faria sospitar. Destacaria el "pallasso" Leandre,  el Charlot català; Quim Vila, el de Moià, malgrat que tal com ell reconeix és un cabró; Cia Infima La Puça -un es va morir-,  Luismi, ara a RNE, i algú que oblido. Pla era també un gran humorista.

Crònica del concert de Manel. Meditacions i teoria peregrina.

El concert

Manel al Coliseum. Dissabte 28 de gener. Repeteixen l'ensarronada. Les companyies de teatre diuen: Última setmana! i hi estan un mes. Aquests diuen: Final de presentació del darrer disc. Ara he vist que començara la gira fora de Barcelona. Ple absolut. Gent participativa, tot i que amb un so adequat seria millor. Comunió.

Estava a l'última fila de la dreta de la platea a la primera cadira de l'esquerra. Davant teniem uns bollycaos que parlaven castellà i se sabien totes les lletres.  A Manuel Fuentes li buscaren seient. Al Follonero i noia els tenia tres metres darrera meu, amb dues cadires que els hi habilitaren, al final del corredor, al costat de la porta! Com que cantava massa els van desplaçar.

Lo pitjor del concert: comprobo aterrit ja a la primera canço l'excessiu volum de so. En aquell punt que et vibra la caixa toràcica. Seria per a que arribés bé el so al galliner? La corda sovint no s'escoltava. Ignora Manel que el seu públic no és aimant de soroll i que la seva música no s'hi adiu? Estic segur que cap espectador ha posat el disc tan alt de volum a casa seva.

Una de les coses més desagradables fou un individu dos files davant a l'esquerra que es va passar més de mig concert amb un Ipod o Ipad d'aquests, amb la seva llumineta, mirant missatges. Quasi vegetal davant la música.

Manel i .... Teoria peregrina

Manel agrada o no. A mi m'agrada. Manel fa el tipus de música que més s'adiu, que més entenem i arriba als catalans, diríem que la prototípica, la que sabem fer millor, vaja. No és ben bé lo nostre el ritme dels negres, ni els baladistes mediterranis, ni el potent pop rock. Amb Antonia Font, Amics de les Arts, Roger Más, etc, recuperen la línea nostrada d'aquella cosa que feien els Dos+1, Sisa, Riba, Esquirols, en general els de la nova canço, etc.  Música que no preten cap virtuosisme ni profunditat excelsa -generalment superficial-, sinó arribar a la finalitat -utilitària- de elevar l'esperit amb el gaudi de la creació artística. Una música aparentment ingènua, senzilla, però excelsa, vàlida i entenedora. No és la mateixa definició que la filosofia de Balmes, el nostre pensador per antonomasia? Segons Pla i un servidor.

Cataluña y yo somos así, señora

Meditacions a l'autopista i altres, cap a Cap Roig

Animalades animalesques

Vam adelantar un camió de porcs i un estava llepant el tub metal.lic de la barana, suposo per aliviar la sed, amb aquella cara com rient que fan a vegades. Vaig pensar: serà poca estona i després ja podran veure i caminar. Però després m'en vaig adonar que aquell era el seu últim viatge. Li digué a la dona. Pobrets, va dir ella. Jo li vaig dir que bé que es fotia el pernil, tot treient ferro. Però la realitat és que per uns moments em van fer pena. Pensem'hi quan mengem massa carn. Tot recordant els temps de la granja familiar i la ruïna del camp vaig pensar en aquell pastor del documental d'un canal vallesà que li deia amb la veu trabada a un pastor jove: Noi, si has de deixar els bens, no et sàpiga greu. Si fem nosa, pleguem. Jo sento que estic en un temps que no és el meu". El comprengué perfectament.

Al bosc del far de S. Sebastià teníem un esquirol a cinc metres, a nivell dels ulls, que varem observar una bona estona arreplegant branquetes amb la boca per fer niu. Una cosa més trista va ser veure una esplèndida guineu atropellada per una merda de cotxe. Per cert, no sé si amb tantes vies ràpides a l'Empordà es guanya massa temps -fa trenta anys  hi havia caravanes i n'hi ha ara- però és una destrossa de l'espai i l'esperit de l'Empordanet. Han reduït des de Madrid els pressupostos per algunes carreteres i jo ho celebro.

Seguim amb els animals per a dir que a Palafrugell vaig menjar granotes. El gust respon exactament a l'expressió "ni car ni peix", és una fina barreja dels dos.

George Benson a Cap Roig i altres

Tinc una dona una mica funkarra i en va treure entrades. Amb una tramontana una mica emprenyadora el Benson va fer a l'auditori del castell una demostració d'habilitats guitarreres i comunicació, res de nou. La part novedosa per mi era assistir a un esdeveniment a priori tan glamourós. No n'hi havia per a tant. La burgesia de Girona -si n'hi ha- no és tan sofisticada. Fins i tot hi havia públic de "batalla", que no sabia qui era el músic, eren treballadors d'empreses sponsors amb entrada gratis. Ara, d'ambient burgés; d'aquesta burgesia que difícilment podem tenir a l'abast n'hi havia. Ah, val la penar esmentar que Benson va felicitar a la selecció de futbol campiona. L'entusiasme del públic va ser tan descriptible que es va pensar que no se l'havia sentit, i hi va tornar...amb el mateix magre resultat.

Els hotels de Llafranc i rodalies són molt senzills -no massa barats-. Es paga l'entorn. Tot i que els cotxes, tampoc no masses, malmeten i empudeguen allà on anem.

Meditacions terrestres, ja ho sé, per sota la línea balmesiana, però d'una "utilitat" superior o al menys més reals que totes aquelles coses del sein i l'ontologia.

Per cert, com a recompensa per a llegir-me:)  us descobreixo per a veure si la podeu aconseguir, la biografia de Balmes de Sebastià Vila. Aquest obra qualifica al seu autor no tan sols com a biògraf, sino com a pensador de primeríssima línea. I demostra inapel.lablement  la valúa del mestre vigatà.

He escrit bastant a raig, no sé com haurà quedat.

Michael Jackson: Forever young

A la força m'havia de referir a la cançò esmentada al post anterior. Gran oximoron impossible: el nen Michael amb més de 50 anys. Era inevitable el què ha passat. Va nèixer per la música, el seu destí era el d'esdevindre mite.

Fou un ésser es diria que posseït per aquest misteri tangible que és la música, la música en totes les vessants. Astaire, Sinatra i Bach portaven la música a les entranyes de l'esperit, però conjuminar dansa, cant i composició com ho feia ell, no en sé cap. Només ens queda gaudir el seu llegat, i tal com deia aquell locutor : Gracias Dios por Maradona, agraïr a Déu per Michael; per donar-nos la sensibilitat per a gaudir-lo i per elevar-nos amb la música i l'art.

Potser, pel moment, n'he fet un gra massa, perquè en realitat la música negra no està entre les meves primeres preferències, i això mateix és significatiu, poques persones poden restar totalment impassibles davant un espectacle seu, totals, no sabria dir quins músics suscitarien
aquest interès general.

Predicció acomplida

No cal dir que jo no havia llegit aixó quan el comparava amb Sinatra i Astaire.

"Todas las personas formaran parte o no de la industria lo consagraron como lo q es.Frank Sinatra dijo: la unica persona q canta mejor q yo es Michael Jackson. Fred astaire hablo igual sobre su baile.Desde Quincy Jones pasando por Mccartney ninguno nego el papel de mj,.......segueix"

Only the Lord is my lord

Després de parlar aquí si la religió allibera o esclavitza, vaig anar al Palau a sentir un concert de Gospel de negres d'Alabama. El primer que van dir va ser que allò era més que un concert, era una experiència espiritual, alliberadora, com ho era pels esclaus de les plantacions, on nasqué el gospel (God spell), com a crit de llibertat d'uns homes esclaus de cos però lliures d'ànima -Jesus makes me free- perquè la tenien en Jesús . Més o menys va explicar això.

Fou una demostració de facultats vocals, ritme i comunicació. Un privilegi -car i rar-. A tots ens agradà més la primera part, més melòdica,després sacrificarenen la melodia pel lluïment vocal. L'espectador cristià establia una doble comunicació, que feia sentir a un català molt proper a aquells "negrassos" d'Alabama.

Anècdota. Tot sortint, uns quants ja estaven-afables i translluint bonhomia- saludant i venent Cedés a baix les escales. Quinse música - deia un-. Jo m'acosto i li dic : quinze, quinze. De seguida canvia el registre i es posa a cridar, sense deixar de somriure: quinsa, quinsa música- provocant rialles a la gernació que baixava.

Aprofito per comentar lo del blogger: "la religió allibera com pot alliberar el sexe o les "drogues". Tots errem sovint per precipitar-nos, perquè si alguna cosa esclavitza són les drogues i el sexe. Alienen, i els de dalt ho saben bé. Cert que també han intentat emprar la religió com anestèsic, però sovint és -i ha de ser- un revulsiu. Un personatge tan irrellevant com Antonia de Latte en va dir una molt significativa. "A mi el que cuenta es el de ariba -senyalant amunt-, lo que diga cualquiera di me me importa un caraj-jo". No es fàcil deduir que això, pel poder, és perillosíssim. O com diu no sé qui: Only the Lord is my lord. Quasi res.

He arribat a la conclusió que per llibertat cadascú entén el què vol. Jo també.

Als bars es llegia: "Prohibido cantar, la palabra soez, o hablar de religión y de política". Cantar? quan més millor; una palabra soez a vegades cal; però no esmerçaré un minut a polemitzar sobre política de partits perquè em fa fàstic, i de religió per tot el contrari; perquè no s'en treu res, i com hom diu, pertany als sentiments privats. Per tant us n'exonero de comentar i manifestar-vos.