El contingut del llibre -essencial- del que avisava que en faria aviat una resenya- és precisament justa la fusta oportuna on trobareu la explicació de la postura de C.U.P de no secundar la marxa d'ANC d'aquesta Diada. Diuen que és perquè hom no contempla la "Qüestió social". S'ha de ser...
No crec possible tanta miopía política. Estic arribant a la conclusió que la CUP està formada per gent a qui la llibertat de Catalunya els importa relativament i quintacolumnistes a qui els importa un rave..
Ara que -sinó Catalunya els catalanistes- semblàvem anar a una, va i surten els...flautaquissos
Soposo que escric això perquè no us desenganyeu, ni perdeu la paciència amb aquest país.
Els jueus són molt putes
Des d'aquí demanava que en l'esprint final antieurovegas esprintéssim -potser els hi ha arribat:). El cas és que podria ser, podria ser -els jueus són més llestos que nosaltres- que el fet que tothom canti Madrid com a guanyador podria ser una maniobra per dissipar l'oposició catalana, D'acord que la suposició és agossarada, però mira que si fos veritat...Diuen que el lobby jueu català, encapçalat per Mango està intervenint molt. És clar que també hi ha el lobby madrileny.
Per cert, Mango a Lliça -es veu desde l'autovia a Vic-, amb el recolzament de politicots catalans mateixos, ha fet una massacre natural terrible de centenars d'hectàreas de lo poc verd que quedava del nostre meravellós Vallés. Hi ha moments que la ironia i la mansuetud que vull i busco no poden contra la justa rauxa que com a català m'encén i no puc sinó estendre el meu dit acusador i dir-los que són pitjor que les feres salvatges a part d'uns solemnes cretins. I a més, com digué Forges, les meteria un capón!
Subscriu-te a
Entrades
Comentaris
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vallès. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vallès. Mostrar tots els missatges
5 de setembre del 2012
14 de juliol del 2008
Creixement zero. Escrit el 1991
M'ha sorprès veure què predicava jo -i quatre més- ja l'any 1991, amb un èxit perfectament descriptible. Al menys ens queda tenir la raó, i el dret que et dóna a ser escoltat. Penjaré més endavant una cosa que vaig publicar al Nou Diari de Barcelona el mateix any, encara més sorprenent.
El 9 Nou, 1991
Creixement zero i V. O.
En Santiago Cucurella es manifestava sobre alguns dels greus problemes que pateix i amenacen la comarca, fruit del desemvolupament demogràfic i industrial i posa de manifest el que hauria de ser l'eix de qualsevol acció política: el manteniment d'una qualitat de vida digna en un entorn equilibrat. Això ja no és possible, com encertadament apunta, en els municipis del sud de la comarca. Oblida però en el seu interessant article, o defuig, apuntar les causes de fons del problema, possibles solucions i els costos socials que suposaria.
No estic d'acord tampoc que qualifiqui de pessimistes a ultrança els partidaris del creixement zero. Una institució tan seriosa com el Club de Roma fa temps que ho preconitza. Encara més, caldria plantejar-se si amb una reestructuració racional de l'economia i el consum seria possible el creixement negatiu, en zones determinades. (ara se'n diu decreixement).
FI
La predicció.-La demostració palpable de tot això que deia està al caure; ell camí a l'austeritat ara serà obligat.
En els lustres que han passat des de l'article la massificació i la destrucció immisericorde que ha patit la comarca ha superat les previsions més pessimistes. Tot i que molts afortunats ho veuen positivament: hem crescut molt -diuen-. Taujans, i molts d'ells il.lustrats.
El 9 Nou, 1991
Creixement zero i V. O.
En Santiago Cucurella es manifestava sobre alguns dels greus problemes que pateix i amenacen la comarca, fruit del desemvolupament demogràfic i industrial i posa de manifest el que hauria de ser l'eix de qualsevol acció política: el manteniment d'una qualitat de vida digna en un entorn equilibrat. Això ja no és possible, com encertadament apunta, en els municipis del sud de la comarca. Oblida però en el seu interessant article, o defuig, apuntar les causes de fons del problema, possibles solucions i els costos socials que suposaria.
No estic d'acord tampoc que qualifiqui de pessimistes a ultrança els partidaris del creixement zero. Una institució tan seriosa com el Club de Roma fa temps que ho preconitza. Encara més, caldria plantejar-se si amb una reestructuració racional de l'economia i el consum seria possible el creixement negatiu, en zones determinades. (ara se'n diu decreixement).
FI
La predicció.-La demostració palpable de tot això que deia està al caure; ell camí a l'austeritat ara serà obligat.
En els lustres que han passat des de l'article la massificació i la destrucció immisericorde que ha patit la comarca ha superat les previsions més pessimistes. Tot i que molts afortunats ho veuen positivament: hem crescut molt -diuen-. Taujans, i molts d'ells il.lustrats.
4 de febrer del 2008
LA REPRESA. PRIMER ESCRIT
Vallès Oriental, irreconocible
El Periódico, 1989
En los últimos años y en la zona sur del Vallès Oriental han puesto sus ojos el poder político y econòmico para la instalación de una serie de servicios algunos de los cuales para esparcimiento de estas clases dominantes ajenas a nuestra comarca y a cualquier tipo de sensibilidad ecològica y ambiental.
Nos ha caido encima el hipòdromo de Catalunya en Lliça, el circuito de Catalunya de fórmula 1, situado en uno de los pocos pumones verdes de la zona, la terminal de TIR, un macrocampo de golf, la prisión de Quatre camins, un vertedero metropolitano, el embalse de Cànoves; añadamos la plaga de casas adosadas, la posible estación ferroviaria tèrmino, la continua ampliación de suelo industrial y urbanizable, etc. Todo elo comporta unos problemas de contaminación, deforestación y congestión que acabarán por transformar nuestro pequeño país de manera irreconocible, hacerlo inhabitable del todo y elevar nuestros pueblos a la categoria de suburbios de Barcelona.
Ponç Pons (Pseudònim. Després vaig saber que hi ha un poeta menorquí que es diu així)
Mollet del Vallès
LA REPRESA
A finals dels anys 80 vaig vaig constatar definitivament que la pagesia i ramaderia no tenien present ni futur immediat i vaig deixar la granja familiar. La granja, de manera inconscient va fer que no em plantegés fins aleshores -massa tard potser- massa seriosament altres expectatives de vida i treball, per allò de seguir la tradició de l'empresa familiar. Això comportà passar a viure a Mollet habitualment. Viure en un núcli gran esperona l'activitat en societat. Una via de participació és l'escriptura. Fou també quan em vaig adonar que escriure no és una cosa que només pugui fer la gent "de carrera".
El Vallès estava patint la segona gran escomesa, es veia l'inici de l'anorreament del Vallès tradicional, hi havien presagis, per a mi monstruosos, que amb el temps quedaren petits -potser l'hipòdrom de Lliça no hagués estat una gran desgràcia, però recordo que no era aigua clara. Aiximateix potser l'embassament era necessari-. Jo ho veia i em dolia, i escrigué, feia anys que no ho feia. Aquest escrit marcà la represa.
Fou publicat, i en diumenge. Era només una carta al director però envaig estar cofoi. Fins al punt que la vaig ensenyar a un càrrec dient-li que aquell escrit era meu: "Pues mira, yo pensé: tiene razón, éste". Tingué repercussió, no vull fer volar coloms, però el fet és que endemés, a partir d'aleshores es començà a parlar de Vallès Sud -o Baix Vallès- com a zona definida.
Una manca de confiança em va fer signar amb pseudònim, el qual he vist que coincideix amb el nom d'un poeta important menorquí.
Tot i la modèstia de l'escrit, preveia -no era difícil- la destrucció, arrasament quasi total que es produiria del país on vaig nèixer, un fet tan espantós com l'alegria amb que ho accepta la seva gent.
El Periódico, 1989
En los últimos años y en la zona sur del Vallès Oriental han puesto sus ojos el poder político y econòmico para la instalación de una serie de servicios algunos de los cuales para esparcimiento de estas clases dominantes ajenas a nuestra comarca y a cualquier tipo de sensibilidad ecològica y ambiental.
Nos ha caido encima el hipòdromo de Catalunya en Lliça, el circuito de Catalunya de fórmula 1, situado en uno de los pocos pumones verdes de la zona, la terminal de TIR, un macrocampo de golf, la prisión de Quatre camins, un vertedero metropolitano, el embalse de Cànoves; añadamos la plaga de casas adosadas, la posible estación ferroviaria tèrmino, la continua ampliación de suelo industrial y urbanizable, etc. Todo elo comporta unos problemas de contaminación, deforestación y congestión que acabarán por transformar nuestro pequeño país de manera irreconocible, hacerlo inhabitable del todo y elevar nuestros pueblos a la categoria de suburbios de Barcelona.
Ponç Pons (Pseudònim. Després vaig saber que hi ha un poeta menorquí que es diu així)
Mollet del Vallès
LA REPRESA
A finals dels anys 80 vaig vaig constatar definitivament que la pagesia i ramaderia no tenien present ni futur immediat i vaig deixar la granja familiar. La granja, de manera inconscient va fer que no em plantegés fins aleshores -massa tard potser- massa seriosament altres expectatives de vida i treball, per allò de seguir la tradició de l'empresa familiar. Això comportà passar a viure a Mollet habitualment. Viure en un núcli gran esperona l'activitat en societat. Una via de participació és l'escriptura. Fou també quan em vaig adonar que escriure no és una cosa que només pugui fer la gent "de carrera".
El Vallès estava patint la segona gran escomesa, es veia l'inici de l'anorreament del Vallès tradicional, hi havien presagis, per a mi monstruosos, que amb el temps quedaren petits -potser l'hipòdrom de Lliça no hagués estat una gran desgràcia, però recordo que no era aigua clara. Aiximateix potser l'embassament era necessari-. Jo ho veia i em dolia, i escrigué, feia anys que no ho feia. Aquest escrit marcà la represa.
Fou publicat, i en diumenge. Era només una carta al director però envaig estar cofoi. Fins al punt que la vaig ensenyar a un càrrec dient-li que aquell escrit era meu: "Pues mira, yo pensé: tiene razón, éste". Tingué repercussió, no vull fer volar coloms, però el fet és que endemés, a partir d'aleshores es començà a parlar de Vallès Sud -o Baix Vallès- com a zona definida.
Una manca de confiança em va fer signar amb pseudònim, el qual he vist que coincideix amb el nom d'un poeta important menorquí.
Tot i la modèstia de l'escrit, preveia -no era difícil- la destrucció, arrasament quasi total que es produiria del país on vaig nèixer, un fet tan espantós com l'alegria amb que ho accepta la seva gent.
2 de novembre del 2007
POTI-POTI BIOLITERARI
Capítol I
Això és un petit viatge -take it easy- pels meus avatars que segur que ni els més propers coneixen del tot. La primera vegada que aparegué el meu nom a un diari fou pels 14 anys, a la dècada de 1960, en una secció lingüistica del Correo Catalàn on es discutia sobre els diversos sentits del mot cap, per la qual cosa em van enviar 300 pessetes, de l'època! Després vaig començar desfogant la ploma enviant cartes als directors, col.laboracions al club CCC i alguna revista. Moment important va ser quan vàrem endegar l'Associació Cultural Set Plomes, quasi a l'hora que l'Associació de Col.leccionistes de Mollet i Comarca. Després ja foren els articles a diferents mitjans i col.laboracions a publicacions d'entitats culturals. I espero no acabar aquí.
De les coses que m'han publicat el que més il.lusió i sorpresa em va causar va ser quan, el 1981, la revista de distribució peninsular Sal y Pimienta -la més intel.ligent que s'ha fet mai sobre espectacle i societat tot i els seus sarcasmes excessius- em va publicar unes humorades en una secció fixa -que sempre redactaven ells- per les que em van dissenyar un fons il.lustrat . Jo vaig enviar-ho nomes com un exercici d'humor.
Les circumstàncies han portat a que no m'hagi mogut pels llocs adients en els moments adients per a convertir la dèria d'escriure en quelcom més seriós i constant.
EL COL.LECCIONISTA
Tots els col.leccionismes són interessants per moltes raons, però el meu preferit és el de paper antic. Remenar papers vells m'ha permès tenir una visió més ampla de l'home i la societat, i m'ha fet aprendre moltes coses. La gent ens classifica de gent rara, quan no coses pitjor. Per tant, que jo practiqui aquesta activitat és una raó més que justifica el títol del blog. Ara bé, quan alguna entitat,organisme, etc. necessita material per una exposició, llibre, etc. nosaltres sóm els primers a qui venen a buscar!
ARTICLES A LA PREMSA
Aquí hi trobareu escrits ingenus, excedits, suposo que algún de patètic o fins i tot de brillants. Espero hi trobeu alguna informació útil; reflexions inèdites, una mica d'enginy, etc. Sinó és a la primera no defalliu, ja que llegir un eclèctic no és fàcil ni habitual. Llegint d'articles antics el lector veurà que no anava tant desencaminat. Si una virtut tinc és que només em pronuncio després d'haver reflexionat molt sobre una qüestio, i ho faig malgrat em trobi en minoria o sol.
Ans el contrari, el que em motiva més a escriure és dir el que no diuen els altres.
LA FÓRMULA LITERÀRIA IDEAL
Els quatre ingredients que considero necessaris per escriure són: la procura del bé comú ; la fugida del tòpic i la superficialitat; la informaciò; i l' enginy i humor possible, que és el més difícil. Amb això una lectura amena i útil estaria garantida. Reeixits o no aquests són els objectius.
De què serveix escriure -predicant-?
A vegades surt el dubte de la utilitat del que escrius. És impossible saber la manera en que afectarà el pensament de cada lector. Crec però, que encara que no és pugui "canviar el món amb una canço", els arguments sòlids acaben fent forat. Potser hom no podrà canviar massa coses importants i generals, però segur que en el pla individual, sempre, i poc o molt, aportes alguna cosa, posses en dubte o canvies percepcions.
POTI-POTI BIOLITERARI
Capítol II
ARTICLES DES DEL RELATIVISME ABSOLUTISTA
El que escriu no pot fer-ho des del convenciment de posseir la veritat absoluta, però tampoc des del relativisme. La meva conclussió és: l'única veritat absoluta és que hi han algunes coses, veritats a que l'home a -o havia- arribat en el temps que no s'haurien de relativitzar. O dit així: tot és relatiu menys el grapadet de veritats "absolutes" que té cadascú. Tothom té el seu, fins i tot els relativistes . Davant la impossibilitat de saber què és la veritat absoluta trobo que això n'és la major aproximació a què podem arribar. No n'hi ha més.
Manifesto les meves -un escriptor ho hauria de deixar clar sempre- ; els motors que em fan moure i els fonaments que em sostenen.
-El desig d'una societat en harmonia amb la natura.
-Els valors de la nostra tradició cristiana, com a eina d'enaltiment espiritual, transcendència, però també d' harmonia i cohessió social. Tradició que no ha d'estar renyida amb el progressisme, però entès només com a necessària obertura d'esperit per a no frenar els progressos materials o canvis de costums, al servei del benestar i desemvolupament del ser humà.
-La defensa del sentit -assenyat- de pertanyença -casual, ja ho sabem- al país. Defensar la llengua i cultura pròpies és defensar també el nostre jo personal. Encara que amb influències alienes tots sóm fills d'un país i fins nova ordre cada país és cada país. La irrupció la multicultipluridiversitat no ha d'estar-hi renyit.
-La recerca d'allò que hom no aconseguirà mai: la veritat, porta que porta a fer les coses de manera assenyada. Ni més ni menys.
-La recera de la bellesa, misteri encara indesxifrat. La bellesa, a vegades és un gust personal i sovint compartit. Hi ha la bellesa absoluta? Pot semblar la cosa, la veritat més relativa del món, però tot hi això és la que l'home sensible més ha perseguit.
Més o menys d'això aniran els articles que penjaré. Actuals, "clàssics", making-off, "censurats". Per els nous i llunyans lectors i pels re-lectors propers.
DE MOLLET CAP AL MÓN
Els articles sobre temes molletans són retrats -que algú havia de fer- de la nostra vila en un moment especial: a les darreries del segle XX es liquida pràcticament les restes del Mollet mil.lenari per donar pas a un altra cosa, que ja veurem que serà, i que em desperta un entusiasme perfectament descriptible.
Algú n'havia de deixar constància , record o plany, més o menys literari : al 2005 després de mil.lenis la desaparició de l'últim camp de blat i es feu l'última sega de Mollet; la d'en Jaume Mayoles -el primer molletà que grabà un disc-; a l'última dècada del segle XX també desaparegué el Bar Regino -desastre molletà encara no valorat prou- el centre neuràlgic de la vila i quelcom més. Hi posaren un magatzem de diners. També en aquest tombant de segle aterraren el núcli de molletanisme que fou l'edifici de la Pau, etc.
També efemèrides i actes que ens han emocionat; a promoure, etc. Cadascú canti els seus, no faig cròniques. No he escrit res de l'esdeveniment més important de Mollet -Jocs 92-. De fet -a part del pas de la flama- ni es va notar. Com el 1993, que ens visitaren els Reis d'Espanya amb motiu del Mil.lenari. Actes multitudinaris i protocolaris que no em motiven massa i que són abastament coberts per la premsa.
Històries petites -però no per a nosaltres- d'un poble esdevingut ciutat -dormitori-. Malgrat la globalització diuen que el futur de la informació està en allò més proper.
Capítol III
VALLESANISME. VALORS
El desinterés i la manca de curiositat, de mèmoria respectuosa, cap els que ens envolta, es va fer palès al centenari de la mort -el 2001- de Francesc de Paula Maspons i Labrós, de Bigues, pare del vallesanisme. Només dos modestos articles meus en van fer esment.
Potser per pertanyença de nissaga a aquesta terra vallesana, no puc deixar d'alçar també la veu -testimonial i en el desert- denunciant i reflexionant sobre totes les malvestats que s'estan perpetrant en aquest que s'anomenà "jardí d'eterna hermosura".
Com es pot callar -i es calla tant- davant la desaparició de llocs com aquell paradís anomenat Torre Moreneta per a transformar-lo en un lloc pudent i sorollós com és el Circuit de Fórmula I. Ui què he escrit! És normal que qui ha crescut amb la modernitat i ha vist sempre la comarca i el país tal com és, potser fins i tot li agrada, però és segur que no pot entendre res, perquè no pot comparar. Altre cosa són els que han vist desaparèixer tanta bellesa tot callant, o aplaudint. La destrucció que comporta la construcció i el progrés és tan massiva i veloç que ja ens ha abassegat.
Als qui agradin les casualitats, predestinacions o fets providencials els recordarè que sóc homònim del pare del vallesanisme -Maspons i Labrós- tot i que no està establert que siguem de la mateixa branca. D'altra banda he viscut els anys en que em feu adult a la casa pairal d'en Vicenç Plantada -pare del molletanisme- Ambdós es professaven una amistat i admiració molt gran. Homes nobles, assenyats, curiosos i treballadors pel bé comú. Al que tots hauriem d'aspirar.
Les meves claus per anar entenén el món, informació per assolir-ho; la reflexió inèdita -compartida-, amanit amb la gràcia i enginy de què sigui capaç, és el que trobareu aquí.
Això és un petit viatge -take it easy- pels meus avatars que segur que ni els més propers coneixen del tot. La primera vegada que aparegué el meu nom a un diari fou pels 14 anys, a la dècada de 1960, en una secció lingüistica del Correo Catalàn on es discutia sobre els diversos sentits del mot cap, per la qual cosa em van enviar 300 pessetes, de l'època! Després vaig començar desfogant la ploma enviant cartes als directors, col.laboracions al club CCC i alguna revista. Moment important va ser quan vàrem endegar l'Associació Cultural Set Plomes, quasi a l'hora que l'Associació de Col.leccionistes de Mollet i Comarca. Després ja foren els articles a diferents mitjans i col.laboracions a publicacions d'entitats culturals. I espero no acabar aquí.
De les coses que m'han publicat el que més il.lusió i sorpresa em va causar va ser quan, el 1981, la revista de distribució peninsular Sal y Pimienta -la més intel.ligent que s'ha fet mai sobre espectacle i societat tot i els seus sarcasmes excessius- em va publicar unes humorades en una secció fixa -que sempre redactaven ells- per les que em van dissenyar un fons il.lustrat . Jo vaig enviar-ho nomes com un exercici d'humor.
Les circumstàncies han portat a que no m'hagi mogut pels llocs adients en els moments adients per a convertir la dèria d'escriure en quelcom més seriós i constant.
EL COL.LECCIONISTA
Tots els col.leccionismes són interessants per moltes raons, però el meu preferit és el de paper antic. Remenar papers vells m'ha permès tenir una visió més ampla de l'home i la societat, i m'ha fet aprendre moltes coses. La gent ens classifica de gent rara, quan no coses pitjor. Per tant, que jo practiqui aquesta activitat és una raó més que justifica el títol del blog. Ara bé, quan alguna entitat,organisme, etc. necessita material per una exposició, llibre, etc. nosaltres sóm els primers a qui venen a buscar!
ARTICLES A LA PREMSA
Aquí hi trobareu escrits ingenus, excedits, suposo que algún de patètic o fins i tot de brillants. Espero hi trobeu alguna informació útil; reflexions inèdites, una mica d'enginy, etc. Sinó és a la primera no defalliu, ja que llegir un eclèctic no és fàcil ni habitual. Llegint d'articles antics el lector veurà que no anava tant desencaminat. Si una virtut tinc és que només em pronuncio després d'haver reflexionat molt sobre una qüestio, i ho faig malgrat em trobi en minoria o sol.
Ans el contrari, el que em motiva més a escriure és dir el que no diuen els altres.
LA FÓRMULA LITERÀRIA IDEAL
Els quatre ingredients que considero necessaris per escriure són: la procura del bé comú ; la fugida del tòpic i la superficialitat; la informaciò; i l' enginy i humor possible, que és el més difícil. Amb això una lectura amena i útil estaria garantida. Reeixits o no aquests són els objectius.
De què serveix escriure -predicant-?
A vegades surt el dubte de la utilitat del que escrius. És impossible saber la manera en que afectarà el pensament de cada lector. Crec però, que encara que no és pugui "canviar el món amb una canço", els arguments sòlids acaben fent forat. Potser hom no podrà canviar massa coses importants i generals, però segur que en el pla individual, sempre, i poc o molt, aportes alguna cosa, posses en dubte o canvies percepcions.
POTI-POTI BIOLITERARI
Capítol II
ARTICLES DES DEL RELATIVISME ABSOLUTISTA
El que escriu no pot fer-ho des del convenciment de posseir la veritat absoluta, però tampoc des del relativisme. La meva conclussió és: l'única veritat absoluta és que hi han algunes coses, veritats a que l'home a -o havia- arribat en el temps que no s'haurien de relativitzar. O dit així: tot és relatiu menys el grapadet de veritats "absolutes" que té cadascú. Tothom té el seu, fins i tot els relativistes . Davant la impossibilitat de saber què és la veritat absoluta trobo que això n'és la major aproximació a què podem arribar. No n'hi ha més.
Manifesto les meves -un escriptor ho hauria de deixar clar sempre- ; els motors que em fan moure i els fonaments que em sostenen.
-El desig d'una societat en harmonia amb la natura.
-Els valors de la nostra tradició cristiana, com a eina d'enaltiment espiritual, transcendència, però també d' harmonia i cohessió social. Tradició que no ha d'estar renyida amb el progressisme, però entès només com a necessària obertura d'esperit per a no frenar els progressos materials o canvis de costums, al servei del benestar i desemvolupament del ser humà.
-La defensa del sentit -assenyat- de pertanyença -casual, ja ho sabem- al país. Defensar la llengua i cultura pròpies és defensar també el nostre jo personal. Encara que amb influències alienes tots sóm fills d'un país i fins nova ordre cada país és cada país. La irrupció la multicultipluridiversitat no ha d'estar-hi renyit.
-La recerca d'allò que hom no aconseguirà mai: la veritat, porta que porta a fer les coses de manera assenyada. Ni més ni menys.
-La recera de la bellesa, misteri encara indesxifrat. La bellesa, a vegades és un gust personal i sovint compartit. Hi ha la bellesa absoluta? Pot semblar la cosa, la veritat més relativa del món, però tot hi això és la que l'home sensible més ha perseguit.
Més o menys d'això aniran els articles que penjaré. Actuals, "clàssics", making-off, "censurats". Per els nous i llunyans lectors i pels re-lectors propers.
DE MOLLET CAP AL MÓN
Els articles sobre temes molletans són retrats -que algú havia de fer- de la nostra vila en un moment especial: a les darreries del segle XX es liquida pràcticament les restes del Mollet mil.lenari per donar pas a un altra cosa, que ja veurem que serà, i que em desperta un entusiasme perfectament descriptible.
Algú n'havia de deixar constància , record o plany, més o menys literari : al 2005 després de mil.lenis la desaparició de l'últim camp de blat i es feu l'última sega de Mollet; la d'en Jaume Mayoles -el primer molletà que grabà un disc-; a l'última dècada del segle XX també desaparegué el Bar Regino -desastre molletà encara no valorat prou- el centre neuràlgic de la vila i quelcom més. Hi posaren un magatzem de diners. També en aquest tombant de segle aterraren el núcli de molletanisme que fou l'edifici de la Pau, etc.
També efemèrides i actes que ens han emocionat; a promoure, etc. Cadascú canti els seus, no faig cròniques. No he escrit res de l'esdeveniment més important de Mollet -Jocs 92-. De fet -a part del pas de la flama- ni es va notar. Com el 1993, que ens visitaren els Reis d'Espanya amb motiu del Mil.lenari. Actes multitudinaris i protocolaris que no em motiven massa i que són abastament coberts per la premsa.
Històries petites -però no per a nosaltres- d'un poble esdevingut ciutat -dormitori-. Malgrat la globalització diuen que el futur de la informació està en allò més proper.
Capítol III
VALLESANISME. VALORS
El desinterés i la manca de curiositat, de mèmoria respectuosa, cap els que ens envolta, es va fer palès al centenari de la mort -el 2001- de Francesc de Paula Maspons i Labrós, de Bigues, pare del vallesanisme. Només dos modestos articles meus en van fer esment.
Potser per pertanyença de nissaga a aquesta terra vallesana, no puc deixar d'alçar també la veu -testimonial i en el desert- denunciant i reflexionant sobre totes les malvestats que s'estan perpetrant en aquest que s'anomenà "jardí d'eterna hermosura".
Com es pot callar -i es calla tant- davant la desaparició de llocs com aquell paradís anomenat Torre Moreneta per a transformar-lo en un lloc pudent i sorollós com és el Circuit de Fórmula I. Ui què he escrit! És normal que qui ha crescut amb la modernitat i ha vist sempre la comarca i el país tal com és, potser fins i tot li agrada, però és segur que no pot entendre res, perquè no pot comparar. Altre cosa són els que han vist desaparèixer tanta bellesa tot callant, o aplaudint. La destrucció que comporta la construcció i el progrés és tan massiva i veloç que ja ens ha abassegat.
Als qui agradin les casualitats, predestinacions o fets providencials els recordarè que sóc homònim del pare del vallesanisme -Maspons i Labrós- tot i que no està establert que siguem de la mateixa branca. D'altra banda he viscut els anys en que em feu adult a la casa pairal d'en Vicenç Plantada -pare del molletanisme- Ambdós es professaven una amistat i admiració molt gran. Homes nobles, assenyats, curiosos i treballadors pel bé comú. Al que tots hauriem d'aspirar.
Les meves claus per anar entenén el món, informació per assolir-ho; la reflexió inèdita -compartida-, amanit amb la gràcia i enginy de què sigui capaç, és el que trobareu aquí.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)