L'últim cavall a Mollet i coses animals

Publicat a Contrapunt

Una notícia que m'ha alegrat molt: diu que cada vegada més pagesos van veient que tenir un cavall, és més rendible que els tractors. Van doncs substituint la sorollosa màquina per la silenciosa, bella i plàcida estampa, crinera al vent, del "noble bruto"; el consum de gasoil per farratge i la producció de fums per fems.

La desaparició de cavalleries marcà just el final d'una època i l'entrada de ple en el desarrollismo arrasador. Recordo amb nostàlgia la seva presència a carrers i camps, també el dia que -a principis dels 1970- el Joan de ca'l Hermós em fèia partícep, una mica trasbalsat, el moment que s'enduien el matxo-després d'anys a casa-  cap a un destí definitiu. Ja no en tindrien cap més. Aquest no fou  però el darrer cavall que veigué. A mitjans 1980's, un soroll em va fer aixecar del sofà i treure el cap pel balcó, era el trontollar inconfusible de ferradures; era el  darrer cavall del que  tinc notícia. Pel carrer A. Guimerà tirava d'un carro, ja amb neumàtics, ben carregat de blat de moro, des dels camps del Calderí. Bé,esmentem també el cavall que fa pocs anys duia en Martí,aquest però de passeig.
 

Qui sovint escriu amb afany moralista -en el sentit planià- a la força ha de ser crític,per això celebro avui ser positiu . Però ai las, parlant de bèsties em ve al cap la prohibició al circ de la presència d'animals -en diria i en dic animalada. Segur que impulsada per gent de bona fe que ni ha vist treballar els cavalls,ni matar el bestiar, etc. És la mateixa mentalitat que va impedir que fos dissecat el Floquet -exemplar únic- o que va promoure una Carta de drets dels monos, per "lo molt que comparteixen amb els humans" (sic). El mateix que a l'Ajuntament va dir que no volia bonobos perquè semblaven massa humans (sic).

Bé, potser que deixem això del darrer cavall ja que sembla que van tornant, sempre -és clar- que cap autoritat proposi prohibir "l'explotació" dels equins.

2 fets dels que el país n'hauria d'estar al cas

D'entre els molletans n'estaran al cas algun miler -lectors del Contrapunt-, de la resta del país ningú, i caldria.

Publicat al Contrapunt

El Contrapunt ha publicat dues perles precioses que vull destacar.Suposo que contradiuen  Mc Luhan amb allò que el missatge és el mitjà. No hi ha mitjà petit. L'escrit de'n Girbau,la setmana passada. Després de llegir-lo,dubto que cap militant pro-acortament continués parlant amb tanta seguretat sobre la seva "inocuïtat" moral.Ni sé amb quins arguments contradiria als d'en Girbau, pesants com una llosa; escrits des d'una perspectiva necessària. Aprofito per esmentar la de'n Ferran Pérez dient-nos que això de les carabasses decorades per Halloween era ja una cosa ben nostrada per Tot Sants al Mollet del segle XIX! En fi, dues contrapuntades de les que tot el país n'hauria d'estar al cas. 

La carta del Girbau és de lectura obligada pels pro, anti, o neutres en el debat sobre l'avortament.                                 ----------------------------------------------

Escrit de Jaume Girbau / President Associacio Discapacitats ADIMO

Jo sóc un presumpte avortament del segle XXI

Em dic Jaume i tinc 45 anys, vaig nèixer amb una greu malformació congenita, aquesta que la llei permet que se m'elimini... tinc una vida normal, com qualsevol mortal, molt activa, alguns ja em coneixeu... vaig ser afortunat perque vaig nexier al segle passat, quan encara no es feien tantes proves com ara, quan no es podia aturar un embaraç per motius de condicio fisica.

Ara molta gent progressista defensa el dret a decidir, en tots els ambits, i em sembla perfecte... Jo us faria una reflexio: creieu just que la llei permeti avortar en cas de malformació del fetus? Sabeu el que això implica, que a partir d'ara no veureu persones com jo pel carrer, ni persones amb sindrome de down, ni persones que no siguin de raça pura "normalitzada"... quanta hipocresia. Alguns s'omplen la boca parlant de diversitat però estan d'acord que a una persona com jo la puguin eliminar en funció d'una condició física diferent a la resta... si us plau, reflexionem-hi tots plegats. No estic dient que la meva vida hagi estat fàcil, evidentment que no, però per a qui és fàcil?!

No hauríem de permetre una llei que discrimini en funcio de sexe, raça o condició... I permetre l'avortament en algun d'aquests supòsits per a mi té un nom: racisme... No nego el dret a l l'avortament però si nego el dret de l'avortament selectiu...o tots o ningú.

També sóc conscient que algunes mares, com potser hagues fet la meva, tiraran endavant amb l'embaraç malgrat que el fill no neixi amb les condicions esperades. A totes elles, els hi dono les gràcies...

Finalment, per si algú ho dubte, sóc independentista i d'esquerres, però això no vol dir estar d'acord amb tot oi?

Un món apassionant. Allò que ens dona caràcter.

Seguim amb l'apassionant -per a quatre, però molt- món de la terminologia local i dialectalismes, alguns del Vallès Oriental en general,suposo.

D' Osona en diem la plana i del Maresme la marina. Els de l'altra banda són els de St. Fost i Martorelles.

 A Osona en diuen aixada i aqui magalla.

Parpelina és una barra de ferro llarga per fer alçaprem -no és ben bé localisme, però així la divulgo.

Xargais són corriols de la pluja -correctament xaragalls.

Estiracabells són libélules, papasastres tijeretas, rènec és una paparra i  les llagostes saltamartins -fins a la  normalització no  havia sentit saltamartí.

(Crec que s'entén sense posar cursives)

Aquestes han estat doncs les meves aportacions al patrimoni.

Noves paraules en ruta a Mollet. -II- DESCOBRIMENT etimològic. "El hombre que lo hace todo en España"

Continuo amb altres verbositats molletanes que vaig proposar a en Màrius Serra. Divendres TV3  -vegeu capítol 1.
 
Extracte del primer mail -a raig-a en Serra. Deixo de banda els mots que va esmentar al programa:

"Encara hi ha gent que diu Teners en lloc de Tenes. És riera, no riu! . I Santolària en lloc de Santa eulàlia -de Ronçana.

Tot i que pot estar més extès, la paraula bufarut l'he sentida dels més grans aquí, ben viva. Els meteoròlegs es veien negres per traduir tornado...ara en diuen mànega. Fins i tot el savi local Plantada, va escriure Lo bufarut del Vallès.

Aquí es diu sagrantana i bastant galipau.

El refrany: Mollet, merda al gec. -també diem geca.

ALTRES (aquí ho vaig deixar anar una mica a raig)

No puc assegurar que siguin estrictament molletanes però no les sento pas enlloc més, potser n'hi ha alguna de Sta. Eulàlia, d'on eren els pares:

Mal andandu, granuha...per pillastre

Flasca...per tova o tovassa o fleuma
estriganyós
Nesprar o nesplar,
Esballissar per esllabissar
Estepència
fer la tabella (?) em sembla que té a veure amb els nadons


I altres més dubtoses:Mal covat, mal xinat, coverot

Ah, una cassanella és la protuberància esfèrica que surt a una branca fruit de la reacció a la deposició d'un ou per un insecte i que serveix de niu a la larva. Agallas en castellà.

Hi ha malnoms molt divertits: Can Nannares per arengades,  Can Mitja figa, Can Maifumem, etc"

segon mail afegitó:

"Més que he recordat:

Aquesta és diria que molt molletana, dels nens dels 60,s: FLENDIT , joc de carrer -flendi-

també joc: Cuitamagar

De torna:

Ratapinyada, nasdemocs, rènec -per paparra- Potser més de la vall del Tenes?"

Nota a peu de set:

Uns molletans ens vàrem adreçar a l'home del temps Dani Ramírez i al quefàs del Servei Meteoròlògic català -què deu fer tot el dia?  El primer ens va atendre sense massa interès i el segon sense cap. I això que els hi férem un parell d'aportacions meteorològiques locals -que no van sortir i que haguessin portat amenitat a la llarguíssima xerrada del temps. El Serra, més simpàtic però no estaba per "departir". Marxà de seguida.

He de dir que la gent que està de "públic" no sent res. No hi ha megafonia. Pels retalls hi ha un dia que el programa és gravat.

DESCOBRIMENT ONOMÀSTIC,  i uns particularismes critèrics

Estepència li diem aquí a una gran densitat de llavors germinades al sòl. (Quina estepència de pastanagues!) Buscant l'etimologia he trobat que estepa és també una peça de fusta amb la que es construeix una barca, bo i enssamblant-les. Per tant Fabian Estapé deu el seu cognom a un avantpassat fuster que feia estepes. Esteper també és un bolet. No asseguraria que en F. Estapé en sabés res.


Particularismes

No sé perquè foto tanta majúscula a l'encapçalament! Quina importància li donarà ningú i a qui dimonis ha d'interessar això? Potser justet a algú del Institut d'Estudis Catalans. M'importa i fa gràcia a mi i a quatre més i ja en tenim prou. Oi?

Si algú vol col.laborar enviant aquestes paraules pel seu estudi a l'Institut E.C., gràcies. Jo no dono l'abast. 

A vegades tinc la impressió de ser El hombre que lo hace todo en España que buscava Astrud. (bé, on posa lo hace diguem lo dice).

Justament ara també  he descobert la participació d'un molletà a la primera Guerra mundial, amb graduació i condecorat. He de passar les dades al Centre d'Estudis Molletans per si un historiador vol seguir el cas. També escriuré  el que no es va dir al Banda Ampla de la Memòria Històrica dels pebrots.


Nota- lo correcte seria posar en cursiva les paraules de marres. Però altre feina tinc. Disculpes.

Paraules en ruta. El Divendres de TV3 a Mollet. Resolent curiositats. -1-

Paraules en ruta amb Màrius Serra, a Mollet. Jo us diré el cercador d'uns quantes, però m'agradaria saber qui  va proposar les d'eixorcar, carreratge, titllo, Síndic personer, Caganell, Merdans, i lo de perquè Mollet i Granollers no es poden veure.

Les altres que digué en Serra eren: Gallecs es pronuncia Gallécs. Aquí diem galipau i sagrantana. El joc dels nens al carrer era el flendit. Noms de casa curiosos: Can Maifumem i Can Mitja figa, l'expressió: Mollet merda al gec.

Al meu perfil poso: diletant. Una de les meves diletàncies és la lingüistica, el verborisme. Per tant ja tenia  feta la recopilació, i la vaig oferir al Serra. Efectivament va ser  aquest servidor qui va subministrar els mots -a partir de Gallecs. El Servei d'atenció a l'espectador em va remetre un reconeixement com a salvaguardador de paraules.

(si algú vol algun aclariment sobre alguna de les meves aportacions només   ha de dir-ho, i si algú sap els autors de les altres aportacions -algunes de regust municipalista- també.)


Continuarà. Amb la conversa amb els meteoròlegs i altres aportacions semàntiques, etc.
 

L'home que xiuxiuejava a les vaques ;) -pinzellades personals- I trailer

Pinzellades personals d'un temps i uns amics

Aquest dijous em va deixar un regust amarg estrany. Primer l'enterrament del pare d'una amiga; després uns mails i mailsentesos d'un o una comentarista em van deixar mig tocadot. A més  fou el dia del meu aniversari, dia joiós, diuen els canons, però cada any menys quan veus que cada vegada més es distancien ànima i esperit dels anys que et marquen el calendari, semblant a l'angoixa del cos de l'home que atrapa una ànima de dona.

A l'enterrament ens trobarem amics que no ens veiem gaire, de la colla del Regino -el tancament d'aquest espai ha estat la pitjor catàstrofe sociocultural de Mollet. Ho signo i rubrico. L'Esteve Tura em va dir que a vegades em llegia. M'havia trobat googlejant el seu nom. És dels comptats molletants que m'ho han dit directament. I ja que li fa gràcia trobar que l'esmento li volia dedicar aquest post, ja que sempre ha sortit en segon ordre darrera la seva germana la M. Tura. Pensava fer només una clucada d'ullet per quan em llegís, però quant amarro les tecles...ja em coneixeu alguns.

Deu ser bona idea posar els noms propis als posts així si l'esmentat es googleja...ve a petar aqui.  El Josep Soriano, Toni Xicola, Joan Maiol, també hi eren. Les famílies del Joan i l'Esteve -també vaquers- eren dels últims representants de l'extinta i poderosa pagesia molletana. Nosaltres teníem granja i la terra a Sta. Eulàlia. Suposo que aquest factor rústicà marcava també un tarannà comú que ens unia, també amb els altres amics esmentats. Mig pagesots mig il.lustrats. L'Esteve aviat amb carrera, d'advocat. Les meves carreres -quan no estava a l'oficina- eren darrera el bestiar. "Carrera" -la ramadera- que potser hagués continuat -com sempre els hereus- si no fos per l'expoli que pateix la pagesia. Sempre poso la granja com a excusa (?) de no haver estudiat a la universitat.

Tremenda nostàlgia, idealitzat record potser d'aquells 70-80. L'Esteve i jo erem molt amics, ens unia un cert escepticisme, una personalitat una mica especial, potser complicada, però a l'hora senzills i planers; un surrealisme molletà -existeix- i interessos comuns: entre ells lògicament les ties. T'enrecorde's Esteve com planejàvem estratègies de penetració -mai consumada-, passerells de nosaltres?  La política ens relliscava, o no en parlàvem. I n'hi havien més de nexes, no sé quins diria ell, i que no en dirà cap perquè és tímid. Érem del tipus tímid que a vegades es llença en barrina. Fixeu-vos si erem amics que havíem dormit al mateix llit. He dit dormir, cabrons!

No sé si xerro massa però aquestes animalades són inofensives i si és fer el pallasso el faig. En tinc una mica l'ànima. Ha passat el temps però a vegades encara pràctico allò que deiem, fent-nos el txulo o desmenjat:  paaaso de tot...:)

I no s'enfadarà l'Esteve, perquè sí dic que ell xiuxiuejava a les vaques, aquest Criteri, el descrit com a "beatífic" Criteri -en realitat sóc d'un beatífic nerviós- degollava aus i desnucava tendres conillets   i més (a vegades i quan no ho feia el meu pare),  que la vida, com el futbol és...asín.

Saluts, amics i lectors!

Trailer: d'interés només -o no- PER A CRITERISTES, CRITERÒFOBS I CRITICAIRES

He hagut d'esborrar diversos missatges de frenopàtic, al post anterior.
No s'admetran doncs missatges anònims i això em toca els...homònims.

Dues xorradetes

Casualitat

No recordo haver escrit sobre J.M. de Sagarra. Doncs el mateix dia que ho feia, intervenint en la polèmica Vila-Sagarra fill; jo nat de Mollet, em trobo amb Sagarra pare parlant de Mollet! Ho feu a La Ruta Blava -gratíssim de llegir- on narra el viatge que va fer al "paradís" dels mars del Sud tot fugint dels que el volien matar a principis de la guerra civil .

Què diu de Mollet? Doncs que és un dels pobles -amb Granollers- que li ve al cap comparar tot passant per un poble a les afores de Rabat, "impersonals, atravessats per la carretera principal".

Problema psicomatemàtic (?)

He manifestat a una empleada de Correus que seria lògic que si compres un segell per una carta, aquest hauria de poder-se fer servir més endavant, encara que les tarifes s'apugin -de fet n'editen alguns sense preu, per tarifa-. Ella mantenia ferma que de cap manera, que tot puja -no veia que els sous també-; deia que 30 cms d'ara no són com els de fa 5 anys, i jo li deia que per això mateix! calia poder fer servir els vells. Va acabar en un bucle.

Ho escric perquè sempre havia cregut que una cosa tan òbvia ningú podria negar-la. No sé si calen més argumentacions.

Qüestions no només "transcendents" i inèdites sobre el Barça i el futból

Volia parlar del triplet però he derivat a qüestions més de fons , també de caire barcista -m'agrada inventar paraules, sobretot quan no hi són- i futbolero.

Majorment hom pot obviar els dos primers paràgrafs, de caire personal.

Infantesa, Barça i Madrid

A la meva infantesa el Barça tenia un paper important, però visqué i patí les passejades europees del Madrid a Europa. Havíem d'aguantar la befa de "los externos" merengues del cole de S. Andreu; injustícies arbitrals i partidisme als mitjans. De més gran, per nosaltres el Barça fou Catalunya -més endavant ho he vist perillosíssim i fals-. Vet aquí pel què la marca d'aquests colors sigui indeleble. Sento decebre algú però: la marca sempre restarà, però ja una mica aigualida; aquella passió s'ha esllanguit. I a més, jo sóc vallesà, vaig estudiar a Sabadell i m'agrada, per tant si el Sabadell pujés a primera no se encara que faria.

Per cert, no sé d'on va treure la teoria peró un dia el meu pare va dir que les copes madrilenyes europees dels 60 tenien a veure amb la situació demogràfica i social d'Europa després de la guerra. Un argument a tenir en compte.

Recopa de Basilea a Mollet

Al Regino -bar institucional- van portar una minitele portàtil i allà la colla vàrem veure el 3 a 1. Després, espontàneament es va anar aplegant gent i gent a la Penya. No recordo l'ordre dels fets però sí alguns cognoms; que l'entranyable Ciurans de la Penya ens signava autògrafs i jo els ajudava a obrir el xampany, que compartí celebració amb el mega Jaume Barberà; que amb la senyera que portà en Joan Enric Mogas encapçalàrem una minimanifestació al crit de Visca el Barça i Visca Catalunya, i amb ell i algú altra en el meu enyorat Dyanne 6 ferem una ronda molletana amb mig cos fora el cotxe, cridant, ja sabeu. Al so de la guitarra que vaig anar a buscar -els Xamcós la toquen bé- amb la Judith Vizcarra i algú més, a un banc de la rambla tancàrem la nit del primer títol europeu. Fou la primera celebració popular d'un triomf blaugrana, una mica diferent de les actuals.

Ahir vaig llegir que els colors del Barça tenen el seu origen a Basilea, d'aquelles Casualitats.

El misteri del Barça i del fútbol

Tot i que fujo del racionalisme radical, no arribo -i ho voldria- a acostar-me a l'emoció irracional d'eufòria d'abans amb les victòries. I al contrari: la raó em diu que només es tracta d'un joc amb una bola, però em costa no alterar-me en un partit.

A les tertúlies sempre hi ha cervelluts que van més enlla de la crònica esportiva, i busquen respostes al mite del Barça a través de l'especificitat del club. Erren, cada club en té. No s'adonen que si hi ha màgia és perquè és un joc. A About me, vaig incloure la ludofília com a dèria. Malgrat hom no s'adoni, aquesta dèria és compartida per tothom, arreu. No és lloc per extendre'm -això al llibre :), on defenso a més que escriure també és un joc-; ara s'ha demostrat , i ho aquí ho destaco pels que no s'han adonat.

Un pot canviar de dona, religió o partit, però mai d'equip. Ja és curiosíssim que una de les coses més serioses del món sigui jugar.

Necessitat per una nova època

Jo, que he viscut part del franquisme més madridista; jo que -per això- he estat més antimadridista que barcelonista, considero que ja és moment, i és imprescindible que deixem de tenir com a referència al Real Madrid, que no és sinó símptoma d'acomplexament i anormalitat, que genera rebuig. Deixem cants estúpids -a part d'incendiaris- com el Madrid se quema, o antiesportius com el Madrid cabrón. Girem plana, ara estem en igualtat de condicions. Madrid ja ho ha fet: no recordo el Camp Nou aplaudint el Madrid; els mitjans capitalins eren un clam blaugrana. A més estic segur que molts madridistes estaven amb el Barça de Roma. És disculpable voler que perdi el Madrid, però no la manca d'educació i de fair play.

Corolaris a retenir

La força del Barça mostra l'anormalitat i desequilibri del nostre país.
Si un és de Tarragona hauria d'anar al camp del Nàstic, en primera opció.

El joc és una de les coses fonamentals a la vida de l'esperit humà, i ho és perquè com a cosa de resultat impredecible obra la porta a la tensió del misteri i trenca tanta rutina previsible. A més gent implicada, la cosa es multiplica. Això és el futbòl.

Parlant de neologismes. A la xerrada del Síndic, en Cot feia escarafalls a molletanisme per reticències polítiques. Dieu-li que tranquil, que va ser creació meva -en negre sobre blanc-. Ja en parlaré.

Jaume I, 81

Abans penjo aquest. No és plat de gust que et retallin un text, però els de Contrapunt encerten. La gent no està de massa lletres, tot i que sovint hem d'aguantar inacabables textos de coses de la Conxinxina i l'Irak.

Generalment hi ha un feed back relatiu amb els lectors, et diuen que t'han vist al diari i poca cosa més, però aquest escrit potser per tractar coses molletanes ha estat un dels que ha estat acollit més bé.

Publicat a Contrapunt el 2009

JAUME I, 81 (full version)

Després d'un segle llarg d'estar aixecada han enderrocat la casa del Jaume I n. 81 -i 79-. Com tantes altres. Però aquesta té un significat especial per Mollet -no sé com dir que jo hi trobava un accentuat regust de molletanitat-, i per mí. Era la casa del Vicenç Plantada, i allà hi va viure aquest que escriu.

Abans de la Lecheria Maspons fou seu d'un carreter, després botiga de modes i al final l'òptica d'un altre Sr. Esteve. Allò era l'escola, bastant abans del tombant del segle XX. La casa anava de Jaume I a Antonia Canet. La meitat de darrera del immoble l'ocupava un hort, amb la seva bassa, pou i molí de vent. I la comuna, de la què aquí en vaig parlar un dia -els joves molletans que no n'hagin vista mai cap ja no podran-. Era el penúltim típic hort urbà molletà. Durant la primera immigració dels anys 1960 fou ocupada per una família i una parella d'homes, just després de la Teresa Font de Plantada -la Cagacarrils- a qui a casa ajudaren fins el final. Hi havia també una mina i refugi de la guerra,al que s'accedia per un soterrani rònic amb algún ratot que no sé d'on venia. A dalt hi havia uns nius artificials. Ja de molt petit m'enfilava a la torre i seguia l'evolució d'ous i pardalets,obrint una tapeta, o senzillament mirava el paisatge verd d'aleshores. Abans de caure la casa vaig poder-hi entrar -trenta anys després- i encara vaig trobar coses de la botiga.

Els Plantada s'uniren als Dardichón. Un d'ells fou l'únic molletà que lluità i morí a la Primera guerra mundial. Altres membres destacaren i s'escamparen pel món. Potser caldria que algun historiador hi fes recerca, i a qui facilitaria alguna dada. El que jo proposaré a l'Ajuntament és que s'honori al patriarca del molletanisme Vicenç Plantada, amb una placa a la nova construcció. Com a homenatge i per coneixement dels molletans, de manera especial pels veïns que ocupin el mateix espai on visqué l'insigne molletà.

És pitjor l'estupidesa o el mal?

La facècia de les campanes com a paradigma de la qüestió

Sovint llegeixes d'algú que diu que prefereix un dolent a un estúpid. No ho sé. Tampoc sé si s'ha raonat alguna vegada. Però amb sembla una de les preguntes cabdals de la societat: tot el que hi ha de dolent al món és més fruit del mal o l'estupidesa? En quina mesura?

Plantejo la reflexió després que m'han dit que han reprès el toc de quarts de les campanes a Mollet -a sobre que no treuen les repeticions i en toquen en hores en que està prohibit el soroll-. Fantàstic, ara ja sabem que són un, dos, o tres quarts d'alguna hora -no es pot saber quina!-. Guanyem 102 campanassos diaris. Perquè ho fan: O són insensibles al malestar que causa tant soroll a les persones sensibles als decibels? O bé no poden arribar a entendre que poden causar aquest malestar? Repeteixo que ara visc més lluny i quasi no les sento, però considero aquests tocs irracionals de campanes com un insult a la intel·ligència. Post previ. Guardo encara retalls de diari sobre problemàtica campanil. Es van reduint de forma general arreu.

M'importa poc que ho llegeixi el responsable de l'ajuntament, ans el contrari. Imagineu-vos que esteu al cinema, o a un concert, i ve l'acomodador cada quart d'hora a picar una paella amb un martell. I a les dotze, 28 vegades. Doncs exactament això. Què, encara no s'està convençut? Bé, almenys que s'accepti que això a alguns -bitxos raros, vale- els molesta.

Aquest any vinc guerrer. I sóc un any més acètic. Sempre intentant agradar a tothom; mai sabent dir no, amb resultats decebedors. Encara que en el pla intel.lectual i social puc afirmar que sempre he anat a contracorrent, encara que amb massa compte. Un conseller va dir "ara que m'he jubilat ja puc dir el que vull" (!?) No havíem quedat que estàvem en democràcia! No vull esperar a ésser vell per dir el que em dona la gana -com Pujol, Barrera,Maragall, i molts altres que no recordo-.

p.s. La campanya governamental de les rebaixes diu: "Compra con criterio." Amb criteri assenyat, és clar.

Tocar els badalls. Insult a la intel.ligència

Que el rellotge del campanar toqui 28 cops de campana cada dia a les dotze de la nit, i intentar justificar-ho, és un insult a la intel.ligència i un atemptat.

L'article va aparèixer una mica escurçat, aquesta és l'extended version. Tot i que de les campanes en podria escriure fins l'alçada d'un campanar.

Publicat a Contrapunt el 2008

La Montserrat Tura amb la seva apologia als tocs de campana a dojo ha tocat un tema molt sensible per a molts. Ho fa amb una bonica prosa i des de la poesia -des de la racionalitat seria impossible-. Tot i que -cordialment- hi discrepo, fins hi estaria d'acord si la freqüencia campanil fos assenyada. Ella mateixa reconeix que han perdut tota funcionalitat -això que sempre són puntuals...- . És possible que qui baixi al centre li agradi sentir-les uns moments, o qui hi visqui lluny aprecïi el seu bronzit ja difuminat, però és diferent per a qui ha de sentir els excesos decibel.lics tot el dia.- Quan hom comença a agafar el son; per a gent de son lleuger, migranyosa, no hipoacúsica, sensible al soroll; quan hom torna a agafar el son després de ser despertada i el perd definitivament amb el "toc de repetició", les campanes constitueixen una refinada tortura. Jo abans les sentia de prop, i tocaven tota la nit: 528 "campanassos" diaris!

Dues paradoxes chestertonianes: Els veïns que les defensen es posen en evidència dient: Jo? ni les sento. En canvi, les persones a qui no agraden les senten totes. Llavors? El disgust de no sentir quarts ni repeticions és incomparablement menys greu que la minva de la qualitat de vida i son dels afectats. Hi han diversos graus de sensibilitat al soroll, és clar, però com en l'urbanisme sempre ha de prevaldre els interessos dels més perjudicats o febles: un capellà de Mollet digué en una ocasió que a ell no li molestava dormir amb les campanes a sobre. Temps després sabèrem que durant una Encesa del campanar -traques i trons- estava dormint com un angelet a sota mateix. Crec assenyat acabar amb les repeticions horàries i que s'adecuïn els tocs a la normativa municipal horària de sorolls . A qui no l'hagi convençut que es pregunti si li agradaria veure una pel.licula, escoltar un concert, etc. amb campanes cada 15 minuts, o si a l'anar d'hotel o camping ho preferiria amb campanar al costat, etc. Ah, que el campanar hi fos abans no és la qüestió.

La predicció

El que aquí podríem incloure a les meves profecies es al fet que quan vivia a la vora del campanar havia demanat al senyor rector que li semblava treure les campanes per la nit. L'Ajuntament li va dir que no. Es veu que hi hagué més gent que ho demanà i es va comprobar que a quasi tots els pobles les havien tret. Al final es va fer, i es farà arreu.

També és quelcom misteriós que dies després de sortir publicat l'escrit, les campanes s'han tornat boges -ja li contradeia a la Montserrat Tura la puntualitat que els hi atorgava-. Cada dos quarts toquen 10 o 12 camapandes! És talment com si l'escrit hagués concentrat les energies de molta gent i haguessin destarotat el rellotge.

POTI-POTI BIOLITERARI

Capítol I



Això és un petit viatge -take it easy- pels meus avatars que segur que ni els més propers coneixen del tot. La primera vegada que aparegué el meu nom a un diari fou pels 14 anys, a la dècada de 1960, en una secció lingüistica del Correo Catalàn on es discutia sobre els diversos sentits del mot cap, per la qual cosa em van enviar 300 pessetes, de l'època! Després vaig començar desfogant la ploma enviant cartes als directors, col.laboracions al club CCC i alguna revista. Moment important va ser quan vàrem endegar l'Associació Cultural Set Plomes, quasi a l'hora que l'Associació de Col.leccionistes de Mollet i Comarca. Després ja foren els articles a diferents mitjans i col.laboracions a publicacions d'entitats culturals. I espero no acabar aquí.


De les coses que m'han publicat el que més il.lusió i sorpresa em va causar va ser quan, el 1981, la revista de distribució peninsular Sal y Pimienta -la més intel.ligent que s'ha fet mai sobre espectacle i societat tot i els seus sarcasmes excessius- em va publicar unes humorades en una secció fixa -que sempre redactaven ells- per les que em van dissenyar un fons il.lustrat . Jo vaig enviar-ho nomes com un exercici d'humor.

Les circumstàncies han portat a que no m'hagi mogut pels llocs adients en els moments adients per a convertir la dèria d'escriure en quelcom més seriós i constant.


EL COL.LECCIONISTA

Tots els col.leccionismes són interessants per moltes raons, però el meu preferit és el de paper antic. Remenar papers vells m'ha permès tenir una visió més ampla de l'home i la societat, i m'ha fet aprendre moltes coses. La gent ens classifica de gent rara, quan no coses pitjor. Per tant, que jo practiqui aquesta activitat és una raó més que justifica el títol del blog. Ara bé, quan alguna entitat,organisme, etc. necessita material per una exposició, llibre, etc. nosaltres sóm els primers a qui venen a buscar!


ARTICLES A LA PREMSA


Aquí hi trobareu escrits ingenus, excedits, suposo que algún de patètic o fins i tot de brillants. Espero hi trobeu alguna informació útil; reflexions inèdites, una mica d'enginy, etc. Sinó és a la primera no defalliu, ja que llegir un eclèctic no és fàcil ni habitual. Llegint d'articles antics el lector veurà que no anava tant desencaminat. Si una virtut tinc és que només em pronuncio després d'haver reflexionat molt sobre una qüestio, i ho faig malgrat em trobi en minoria o sol.
Ans el contrari, el que em motiva més a escriure és dir el que no diuen els altres.

LA FÓRMULA LITERÀRIA IDEAL

Els quatre ingredients que considero necessaris per escriure són: la procura del bé comú ; la fugida del tòpic i la superficialitat; la informaciò; i l' enginy i humor possible, que és el més difícil. Amb això una lectura amena i útil estaria garantida. Reeixits o no aquests són els objectius.

De què serveix escriure -predicant-?

A vegades surt el dubte de la utilitat del que escrius. És impossible saber la manera en que afectarà el pensament de cada lector. Crec però, que encara que no és pugui "canviar el món amb una canço", els arguments sòlids acaben fent forat. Potser hom no podrà canviar massa coses importants i generals, però segur que en el pla individual, sempre, i poc o molt, aportes alguna cosa, posses en dubte o canvies percepcions.

POTI-POTI BIOLITERARI

Capítol II


ARTICLES DES DEL RELATIVISME ABSOLUTISTA


El que escriu no pot fer-ho des del convenciment de posseir la veritat absoluta, però tampoc des del relativisme. La meva conclussió és: l'única veritat absoluta és que hi han algunes coses, veritats a que l'home a -o havia- arribat en el temps que no s'haurien de relativitzar. O dit així: tot és relatiu menys el grapadet de veritats "absolutes" que té cadascú. Tothom té el seu, fins i tot els relativistes . Davant la impossibilitat de saber què és la veritat absoluta trobo que això n'és la major aproximació a què podem arribar. No n'hi ha més.

Manifesto les meves -un escriptor ho hauria de deixar clar sempre- ; els motors que em fan moure i els fonaments que em sostenen.

-El desig d'una societat en harmonia amb la natura.

-Els valors de la nostra tradició cristiana, com a eina d'enaltiment espiritual, transcendència, però també d' harmonia i cohessió social. Tradició que no ha d'estar renyida amb el progressisme, però entès només com a necessària obertura d'esperit per a no frenar els progressos materials o canvis de costums, al servei del benestar i desemvolupament del ser humà.

-La defensa del sentit -assenyat- de pertanyença -casual, ja ho sabem- al país. Defensar la llengua i cultura pròpies és defensar també el nostre jo personal. Encara que amb influències alienes tots sóm fills d'un país i fins nova ordre cada país és cada país. La irrupció la multicultipluridiversitat no ha d'estar-hi renyit.

-La recerca d'allò que hom no aconseguirà mai: la veritat, porta que porta a fer les coses de manera assenyada. Ni més ni menys.

-La recera de la bellesa, misteri encara indesxifrat. La bellesa, a vegades és un gust personal i sovint compartit. Hi ha la bellesa absoluta? Pot semblar la cosa, la veritat més relativa del món, però tot hi això és la que l'home sensible més ha perseguit.

Més o menys d'això aniran els articles que penjaré. Actuals, "clàssics", making-off, "censurats". Per els nous i llunyans lectors i pels re-lectors propers.


DE MOLLET CAP AL MÓN


Els articles sobre temes molletans són retrats -que algú havia de fer- de la nostra vila en un moment especial: a les darreries del segle XX es liquida pràcticament les restes del Mollet mil.lenari per donar pas a un altra cosa, que ja veurem que serà, i que em desperta un entusiasme perfectament descriptible.

Algú n'havia de deixar constància , record o plany, més o menys literari : al 2005 després de mil.lenis la desaparició de l'últim camp de blat i es feu l'última sega de Mollet; la d'en Jaume Mayoles -el primer molletà que grabà un disc-; a l'última dècada del segle XX també desaparegué el Bar Regino -desastre molletà encara no valorat prou- el centre neuràlgic de la vila i quelcom més. Hi posaren un magatzem de diners. També en aquest tombant de segle aterraren el núcli de molletanisme que fou l'edifici de la Pau, etc.

També efemèrides i actes que ens han emocionat; a promoure, etc. Cadascú canti els seus, no faig cròniques. No he escrit res de l'esdeveniment més important de Mollet -Jocs 92-. De fet -a part del pas de la flama- ni es va notar. Com el 1993, que ens visitaren els Reis d'Espanya amb motiu del Mil.lenari. Actes multitudinaris i protocolaris que no em motiven massa i que són abastament coberts per la premsa.

Històries petites -però no per a nosaltres- d'un poble esdevingut ciutat -dormitori-. Malgrat la globalització diuen que el futur de la informació està en allò més proper.



Capítol III

VALLESANISME. VALORS

El desinterés i la manca de curiositat, de mèmoria respectuosa, cap els que ens envolta, es va fer palès al centenari de la mort -el 2001- de Francesc de Paula Maspons i Labrós, de Bigues, pare del vallesanisme. Només dos modestos articles meus en van fer esment.

Potser per pertanyença de nissaga a aquesta terra vallesana, no puc deixar d'alçar també la veu -testimonial i en el desert- denunciant i reflexionant sobre totes les malvestats que s'estan perpetrant en aquest que s'anomenà "jardí d'eterna hermosura".

Com es pot callar -i es calla tant- davant la desaparició de llocs com aquell paradís anomenat Torre Moreneta per a transformar-lo en un lloc pudent i sorollós com és el Circuit de Fórmula I. Ui què he escrit! És normal que qui ha crescut amb la modernitat i ha vist sempre la comarca i el país tal com és, potser fins i tot li agrada, però és segur que no pot entendre res, perquè no pot comparar. Altre cosa són els que han vist desaparèixer tanta bellesa tot callant, o aplaudint. La destrucció que comporta la construcció i el progrés és tan massiva i veloç que ja ens ha abassegat.

Als qui agradin les casualitats, predestinacions o fets providencials els recordarè que sóc homònim del pare del vallesanisme -Maspons i Labrós- tot i que no està establert que siguem de la mateixa branca. D'altra banda he viscut els anys en que em feu adult a la casa pairal d'en Vicenç Plantada -pare del molletanisme- Ambdós es professaven una amistat i admiració molt gran. Homes nobles, assenyats, curiosos i treballadors pel bé comú. Al que tots hauriem d'aspirar.

Les meves claus per anar entenén el món, informació per assolir-ho; la reflexió inèdita -compartida-, amanit amb la gràcia i enginy de què sigui capaç, és el que trobareu aquí.