27 de novembre del 2012

Tres coses que no us diran enlloc de les eleccions. I mira que...

-La reflexió cabdal i corol.laria va en el sentit demogràfic. Ningú no n'ha parlat -ui quina por.  El gruix majoritaríssim, immutable, de la immigració espanyola i fills, no assumeix la nostra realitat nacional.
Si contéssim només els vots de la Catalunya interior els resultats serien clars com un got d'aigua filtrada.

-Ningú li pot dir al pobre Anglada que mentre existeixi aquest pacte de silenci i "luz de gas" sobre ell -només el vaig veure uns segons quan va venir la La Pen- no farà res de res. Se't veu el plomero, dirà algú. Doncs si, penso que fora necessari que hagués entrat. I ara us ensenyaré el llautó: serà també positiva l'entrada dels flautagossos de la CUP. Crec que em podreu entendre, sobretot els lectors habituals, que sabeu com les gasto a l'hora de l'heterodòxia.

-Ningú ha estat capaç de fer correr la foto d'aquell desgraciat ensenyant el seu fastigós cul quatre anys enrera? Amb els resultats de Ciudad'anos ja sabem el nombre d'estrangers anticatalans que tenim fotuts al país. Tots controlats.

Inútils els milions de paraules gastades en el que sembla -no ho és!- el tema principal, la devallada de Más. La cosa cal interpretar-la així: Más havia agafat vots cedits d'ERC i ara hi han tornat. Una altre got d'aigua pemaniana. Em sembla que els tertulians parlen més bé que raonen.

Si Outsider, que torni Pafiam! Al menys ens feia riure catárticament de les misèries del país.

23 de novembre del 2012

Un insult a la intel.ligència i la cultura



Del darrer llibre de Benet XVI sobre Jesús, de manera únanime, tots els mitjans i formats van triar -descontextualitzant-ho- allò  que al pessebre no hi havia bou ni mula.

No va haver ràdio o tele que no s'esplaiessin en qüestió tan absurda, amanint-ho amb estúpides gracietes.

No només la selecció del paràgraf insulta la intel.ligència -amb les coses interessants que debia dir- i la cultura, sinó l'ostentació de supina ignorància. Que si "en havien tingut enganyats", que "si el papa havia descobert que  no havia bou ni mula", un llarguíssim etc

No sè en quin context va escriure això en Benet XVI i la per què la necessitat de dir-ho, però això dels animals és sabut des dels evangelis, quasi dos mil anys.  Tampoc hi havia el caganer ni la rentadora.

Bé, va ser una altra oportunitat de fer mofa de la catòlica, que molts no van deixar escapar.

En fi, una altra mostra de la misèria intel.lectual que patim.

18 de novembre del 2012

Relación intelectual entre Catalunya y España. I trailer


 de La Vanguardia

Per a qui li interessi el tema que estem tocant darrerament al blog, aquest pot ser un text per a treure'n algunes reflexions.

Un libro analiza la relación intelectual entre Catalunya y España

Albert Balcells, autor de la obra, cree que "hay diálogo en tiempos de opresión, pero no cuando Catalunya emerge"

  | 11/11/2011 - 02:26h 
El 27 de mayo de 1888, un intelectual tan conservador como Marcelino Menéndez Pelayo pronunció en Barcelona el discurso de clausura de los Jocs Florals ante la reina regente María Cristina y lo hizo en un perfecto catalán. 123 años después, ¿alguien se imagina a algún prestigioso intelectual de la cultura oficial castellana haciendo un discurso en catalán durante un acto simbólico catalanista? Albert Balcells, catedrático de Historia Contemporánea de la Universitat Autònoma de Barcelona, ha reconstruido en Cataluña ante España (Editorial Milenio) cien años de diálogo entre intelectuales catalanes y castellanos, desde 1888 a 1984. Su conclusión es pesimista: "Hoy no hay diálogo. Lo dice incluso Josep Maria Castellet, cuando recibió el premio nacional de literatura". Los puentes se han roto. Pocos escritores de lengua castellana leen literatura catalana e incluso académicos de la RAE son beligerantes creyendo que la inmersión lingúística acabará con el castellano en Catalunya.

Balcells inicia su libro a finales del siglo XIX, cuando Menéndez Pelayo y Rubió i Lluch, ambos discípulos de Milà i Fontanals, mantienen un diálogo a favor del reconocimiento de la literatura catalana. El erudito cántabro estaba convencido de la necesidad de incluir los estudios de literatura catalana como parte de la literatura española y sostiene ante María Cristina que su presidencia de los Jocs Florals, que consagran la Renaixença, significa la sutura de la herida abierta el 11 de septiembre de 1714. "Claro –dice el catedrático– que Menéndez Pelayo habla sólo de literatura, porque era enemigo acérrimo del catalanismo político que por aquellos años inicia Valentí Almirall".

El libro de Albert Balcells muestra que el diálogo entre élites castellanas y catalanes es posible en tiempos de opresión de las libertades. "Cuando han faltado en España libertades o cuando ha parecido más difícil superar el atraso hispánico, más fácil ha sido desde el centro de la Península la aproximación al hecho catalán por parte de la intelectualidad más o menos progresista. Pero cuando se ha superado esta parálisis y cuando Catalunya ha contado con unos instrumentos mínimos para asegurar su futuro como pueblo, entonces se han dado la espalda". Un ejemplo es México, donde, gracias al exilio catalán, poetas como Octavio Paz leían a poetas de Catalunya sin temor a ser cuestionados como "provincianistas".

Joan Maragall dialogó sin éxito con Miguel de Unamuno, sin ir más allá de la simpatía personal. Balcells destaca que en aquella época, los intelectuales de lengua castellana eran capaces aún de leer con normalidad en catalán, aunque Unamuno le decía a Maragall que los escritores catalanes tenían que darse a conocer escribiendo en castellano y Maragall le explica por qué no. Al final Unamuno combatió el Estatut de Catalunya en las Cortes Constituyentes de la República. Más fructífero fue el diálogo –con Josep Pijoan de mensajero– entre Maragall y Francisco Giner de los Ríos, fundador del Instituto Libre de Enseñanza, la gran escuela de la que bebieron los intelectuales republicanos. "Lo malo es que los discípulos no siguieron el ejemplo de su maestro".

Américo Castro dimitió en 1934 de su cargo en la Universidad de Barcelona cuando se quiso implantar la cooficialidad del catalán en la docencia. Antes, en 1924, intelectuales castellanos de distinta procedencia ideológica firmaron en el Ateneo de Madrid un manifiesto a favor de la lengua catalana y de Catalunya, maltratada por la Dictadura de Primo de Rivera. Los catalanes, como muestra de gratitud, les correspondieron con un homenaje en 1930, caído ya el general. "Años después, Giménez Caballero, que entró en Barcelona en 1939, trató a Catalunya como una "esposa infiel" en términos que hoy llamaríamos violencia de género y Ortega y Gasset no fue más allá de la conllevancia. Azaña, al final, también criticó la autonomía catalana que había ayudado a crear en 1932".
Tras la ruptura de la Guerra Civis, los diálogos prosiguieron en 1952, 1954, 1964, 1965, 1971... , cuando se defendía que sólo se diera la autonomía a las nacionalidades reales o, como el político Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón, se optaba por un Estado plurinacional. "Treinta años después de la transición, el diálogo ha dejado de fluir", dice Balcells, para quien domina hoy en medios de comunicación, columnistas, universidades, etc, "una absoluta ignorancia" sobre las necesidades de Catalunya como pueblo o de su cultura. "Esa ignorancia permite que las generaciones jóvenes estén dispuestas a creer las falsedades que se escriben o se dicen sobre Catalunya. En mi época de colegial se le llamaba 'ignorancia crasa', aquella de la que no se es consciente tenerla, por lo que no sólo no se hace ningún esfuerzo para disiparla, sino que encima se está orgulloso de ella".

Para Albert Balcells, "el diálogo entre elites intelectuales no resuelve nada, pero sin estos cien años de diálogo todo hubiera ido peor. Por eso creo que sigue siendo indispensable y hay que seguir intentado explicarnos al resto de España sin renunciar a nada".

El catedrático de Historia Contemporánea cree que uno de los prejuicios ha sido heredado de la admiración de los intelectuales españoles por Francia, un país de gran tradición centralizadora. "Entienden mejor a los vascos que a los catalanes, tal vez porque el País Vasco aporta menos dinero que Catalunya a las arcas del Estado".

Trailer

Un actor català com a paradigma del no entendre massa cosa.

12 de novembre del 2012

Cansat de tenir raó. Incapacitat política catalana.

A l'anterior post   -enviat i publicat per algun mitjà madrileny-  hi deia que  Espanya,   sobretot els intel.lectuals espanyols, en trenta -o trescents- anys, no havien assumit la responsabilitat d'estendre ponts amb Catalunya i d'interessar-se més i fer conèixer el fet i la cultura catalana a Espanya, com a  cosa imprescindible per a assolir una realitat plurinacional mínimament suportable  i llevadera.  Dit i fet. No han passat massa dies i el PP va encetar la campanya de España ama a Cataaluña. Poc després surt el manifest dels progres i encara després el de El Mundo. No és que hagin baixat ben bé del burro  però Déu n'hi do el canvi de registre.

Ho estan fent perquè políticament, a Madrid ens donen cent voltes. Aquí no és d'esperar que hi hagi la visió política de fer un manifest,"un acto de amor a lo español" des de l'independentisme - i tot lo pragmàtic que volgueu- , o  de deixar clar el nostre interés en mantenir tants lligams -inevitables d'altra banda.

Dieu-me il.luminat, bufanúvols o cagamándurries, però el fet és que ells van fent allò que jo havia dit que és fonamental fer. De resultes del meu escrit o per Casualitat. 
 
La veritat és que començo a estar cansat -i de ser sovint  l'únic- en tenir sempre la raó, quan dic que la tinc. I que només em faci cas la realitat.


 - Otrosí, dedicat als negadors de la veritat 
 A Venecia han begut a morro -acqua alta- com mai a tota la història .
Sobre l'huracà Sandy la capçalera EEUU més important -deia "És el canvi climàtic, estúpids".