Pasado: liquidacion total.(una carta admirable)

"Voy caminando por las calles transitadas de siempre y cada vez es más frecuente ver carteles de «se vende», «se alquila», «se traspasa». Carteles que significan «lo hemos perdido todo», «no podemos respirar», «desesperación». Pero lo peor no es eso. Hasta ahora solo colgaban de locales gafados, malas inversiones, problemas de herencias o quizá avaricia. Pero ya no. Ahora se vienen abajo locales de toda la vida: esa tienda que siempre había estado ahí, ese bar que solía estar lleno todas las mañanas. Lugares que mis padres disfrutaron y que yo, confiando en su larga vida, respetaba. La situación ha llegado a tal punto que no solo se destruye el presente o se nubla el futuro… ¡El pasado también se está derrumbando!

Admirable carta que vaig trobar al Correo Vasco. No he sabut trobar l'autor (Isaac Martín ?). Excepcionaal. Del meu viatge a Bilbao en faré cumplida crònica.

Larra, el seu crític i en Criteri. Trailers de properes amenitats critèriques

Només per a criteristes -o  larristes. O no.


Obro a l'atzar Larra i trobo que diu el crític J.L. Jhonson:

Nos asombra su profunda percepción de la realidad española...pero el prudente optimismo ha desaparecido por completo. Ya se nota el cansancio espiritual del hombre que ha dejado de luchar por su ideal. Encontramos ahora una profundidad sentimental apenas sospechada.

Habia adoptado conscientemente al escribir una actitud de una conciencia social...Veia claramente que tenia algo especial para ofrecer a la nación. Su sàtira mordaz servía para provocar una reacción al lector que le llevara a exigir cambios..


El crític cita Larra "...no sé que ángel malo me inspira esta maldita tentación de reformar, emprendida cual soldado va a tomar una batería..." Com ho explica Jonson? Larra entendió que estaba solo y que tendria que alcanzar su objetivo sin la ayuda de nadie. Si entendemos ésto, el fin de sus artículos es obvio. En el lector Fígaro buscaba un aliado, Sí, un aliado, ésto es, uno como él, que considerara indispensable un ambiente social revitalizado en que, como hombre de talento, pudiera satisfaces sus aspiraciones.


Conclusió

Publico aquesta transcripció  ni que sigui per curiosa coincidència,  si ho  lliguem al canvi de rumb del blog. Si més no hi ha unes coses fonamentals que m'acosten a Larra: l'escriure com a tasca reformadora, escepticisme total i entendre -com ell- que estic sol a la palestra. Si hi ha més paral.lelismes no sóc jo per dir-los.


Trailers

-Va una de megalomania critèrica -dues -(títol)
- Mena de joc on el lector ha de resoldre però també proposar. Aportarà dades inèdites a la sociopolítica -apartat hispànic-"barata"-, la més útil.
- Açores i els curiosos veïns portuguesos.

"Per a el lector més intel.ligent"

Aquesta publicació suposo que serà desconeguda per a molts lectors. Crec fer doncs una aportació cultural amb la invitació a submergiu-vos al món "codornicesc". A mi em va agafar massa jove i la vaig recuperar més endavant. 

Notes d'en Criteri sobre la Codorniz

Caldria reflexionar sobre per què amb la democràcia va acabar La Codorniz.

Revista molt madrilenya, però mai li havia llegit cap sortida de to contra Catalunya.

Va ser molt interessant la polèmica entre Alvaro de la Iglesia i el fundador Mihura. Aquest li va traspassar la revista a de La Iglesia. Mihura se sentí traït per la línea que agafà, més crítica -o menys blanca.

Precisament Acevedo mantenia la tesi que l'humor ha de ser "regeneracionista" i crític -mai partidista! compte. Fa molt temps em vaig emocionar -sic- quan vaig poder completar els tres toms de el seu El Despiste nacional, antologia de disbarats a la premsa.

Comparar El Jueves amb La Codorniz és un sacrilegi. Tot i que l'havia llegit, el Jueves és des de fa dècades la bíblia laica dels flautagossos.


(aquestes eren unes notes sobre un enviament d'un lector codornicesc)

Sobre l'escriure. Sensacional i proper

Vic. Llibreria Costa. La Providència sincrònica, de nou. Em va posar davant un llibre que contenia reflexions adients al darrer post. A l'hora són reflexions molt generalment concretes. Avui no m'he hagut d'esforçar, només calia copiar...després de destriar, és clar.  

Los que escriben suelen hacerse muchas ilusiones respecto de los lectores  (perquè tohom es creu millor del què és. De lectors -ja ho havia dit- jo tinc els millors:) Arenal

Cuanto mejor es un libro más tarda en venderse, porqué su venta està en razón inversa del tiempo preciso para comprender y aquilatar su mèrito (qui no es conforma és perquè no vol)Balzac

Los que se tienen por escritores trascendentes desprecian al humorista, acusándole de hacer un genero fácil. Aunque solo sea facil para el humorista. Serà porqué el humorismo es el autèntico ingeniero de la literatura. (de  Cervantes a Pla) El gran Pgarcia de la Codorniz.

Tu, escritor; qué tormento no te hace pasar tu amor propio, ajado diariamente por la indiferencia de unos, la envidia de otros, por el rencor de muchos? (jo afegiria la incomprensió) Larra, l'optimista.

El gran indignat de la història em copia

El gran indignat de la història em copia. Fa 200 anys repetia el que ara dic jo.

En algun moment em vaig creure que els antiindignats ho eren per principis. Ho són per interessos, hipòcritament. I fa dies que ho vaig repetint: qui diu que no estem tan malament; qui s'oposa a una reforma a fons del sistema ho fa per salvaguardar la seva moma, camama i privilegis -petits o grans. Òbviament són gent mesquina, desprovista de cap ideal i tensió espiritual. Així mateix hi ha indignats per aspectes merament econòmics particulars.

 Aquí estàvem quan Casualment ahir em diu Larra:

"A ver como escribe usted un artículo jovial y lleno de gracia però mordaz contra los que mandan, en el mismo día en que sólo agradecimiento les puede uno profesar. Escriba, escriba usted un artículo misantrópico cuando acaban de darle un empleo. ¿Habría cosa entonces que vaya mal? ¿Hay mandón que le parezca a uno injusto, ni cosa que no esté en su lugar, ni hay nación mejor gobernada que aquella en que tiene uno un empleo? Y a ver como escribe usted un artículo gratulatorio para agradecer a los de arriba el día en que se paró el carro de sus esperanzas, y en que echaron su memorial debajo de la mesa. ¿Hay anarquía como la de aquel país en que está uno cesante? 

Que den diez mil duros de sueldo a aquel  que me decía ayer que todas las cosas iban al revés: verémosle clamar que ya se pusieron las cosas al derecho, y que ya da todo más esperanzas.

¿Se mudó el corazón humano? ¿Ya no serán los hombres malos? ¿Ya será el mundo  feliz? ¡Ilusiones!¿Se mudaron las cosas?  No, señor; pero se mudó su sueldo, y nada hay más justo que el que se mude su opinión.

Nosotros, que creemos que el interés del hombre suele tener, por desgracia, alguna influència en su modo de ver las cosas... juzgamos que opinión es, moralmente, sinónimo de situación."

Larra em copiava, però ho millorava molt:)). Ell s'hi dedicava tot el dia a escriure.

AQUÍ ESTEM I AIXÍ ESTIC. Confessió

És d'aquells posts que m'agradaria que llegíssiu -o potser no.

Vaig trigar en descubrir que era un heterodox. Ara sóc cada dia més conscient que sóc una illa.

Tres perquès i una pregunta

1 Aquest escrit em va venir de manera inesperada. Vaig pensar: Quines conseqüencies econòmiques tenen els milers de milions en remeses que envien els immigrants als seus països? De seguida vaig pensar: aquesta qüestió tampoc la respondrà ningú,a ningú li interessa, de fet ningú l'ha plantejada. No sé si és pregunta raonable o no, però que només m'interessa a mi, segur.

2 Pel tema dels indignats he proposat tres mesures raonables i compartibles-diria que no n'hi ha d'altres. Tot sembla indicar que seran obviades i s'aprobaran bajanades sectorials, si és que no acaba en batusa.

3 Em veig en Larra. Llegint-lo ahir vaig amb claredat veure que  afinava el doble, amb la meitat de l'edat de tant mestretites. Doble per doble igual a quatre vegades més fi. Quina profunditat, bona fe i gràcia! Per tant, tot i reconeixent-me en l'escepticisme, regeneracionisme, picantor de Larra, etc, no és per mèrits que em vegi retratat en Larra, sinó per la frustració de no influir, escepticisme, i pel nostre  caràcter d'illes intel.lectuals.

Larra però, molt menys ingenu que jo, mai es va empassar i es va sentir disminuït per la superioritat que aparentaven els mediocres, segur del seu valer. Mai doncs va tenir la necessitat de "resarcir-se", com jo. Ell criticava i les fotia en lloc d'engaltar-les, amb gràcia i punteria. Fracassà.

També Balmes fracassà en la seva proposta dinàstica panaceica i la seva filosofia tan pràctica. Era illa tot i ser mínimament valorat, sobretot pels "seus" homòlegs de fe.

(he esmentat tres -d'ara mateix- dels mil perquès del meu escepticisme)

Tots som incompresos en certa manera, i fins i tot podria dir que sóc illa però en arxipèlag, però noi, la sensació que el món em gira al revés la tinc. O hi giro jo.Ara, que ningú em digui que el món sap on va i que la mateixa "perspicàcia" de la societat entorn els consells i la vàlua dels esmentats no es repeteix in aeternum.

I quina llàstima també la indiferència que suscitaria si m'extengués en allò que ahir llegia a un crític de Larra! Coses com que, precisament "por la indiferencia del público"va haver de tancar el seu diari -com Balmes el feia sol. Diu "como persona sensible y culta pretendia construir un medio social en el que sentirse a gusto. "Larra, consciente de su valía, pretendia elevar el nivel cultural y reformar...Escribió Larra -escèptic-: Y quién me manda a mi regenerar nada...?"

Vull conservar la ingenuïtat però les raons per l'escepticisme son inapel.lables. 

EPÍLEG amb unes anècdotes més

-És possible que el desinflament vingui  augmentat pel medi social, local i nacional.Per exemple a  Mollet han entrat dos peperos -és dels PP's  més anticatalà- que no viuen ni a Mollet. Per cert, ambdós són goril.les. Sic.

- Ves per on -manies- em sento indigant quan la gent -molt digna ella- vota en blanc pensant ingenuament: Ui, com els fot. Si lo que volen és que la gent voti! Ni saben que hi ha Escons en blanc.

- 1'5 euros als encants de la Protectora. Rodolf Llorens - clàssic injustamente desconegut- al seu llibre Com som i hem estat els catalans. Per acabar-ho d'adobar. Parla sense embuts de la degeneració i degradació del nostre poble -de les causes pròpies i alienes. Escepticisme raonat.

En fi, si us encomano una mica d'escepticisme espero també us encomani combativitat. Si no per arreglar res...per a què no empitjori. Escepticisme gran -però serè- i si és combatiu deu  ser per inèrcia, esperant el miracle potser.

I no puc deixar de sumar-hi la bogeria, egoïsme, estupidesa, ignorància que ens porta a l'ecocidi, el primer problema i el més difícil. Bé, ara no sé si el problema és l'ecocidi o l'estupidesa que ens hi porta o que fa que no es percebi.

Qui podrà llegir això i entendre'm? M'hauré explicat bé? Estaré errat?

En fi,cap i la fi, tot plegat deu ser lo que ve a dir Erasme i que jo ho plantejo així: El ser humà te coses admirables, però l'home més savi té coses de cretí i de foll, i segurament així ha de ser.
La pregunta sobre remeses  no és retòrica.

POST EPÍLEG

Més escepticisme: persones que creia un pel lúcides i honorables són refractàries als indignats i a la indignació: Luri, Enric Vila, Cardús i algun altre...Res a pelar, nois.

De lo millor que s'ha publicat a el Criteri

No és meu, és clar. Si no hi ha paciència llegiu la negreta.

No crec que hagi de justificar-me  per dir coses que queden justificades pels fets i òbvies.Tampoc crec que el text de més avall, que atenta la Providència m'envia, servís per a qui no vol entendre. El publico perquè és saviesa.

Tinc l'impressió que escrivint aparento menys edat, sigui per la ingenuïtat, la vehemència o les inconveniències -algun-a comentarista va canviar el xip al conèixer el meu calendari :)- Avui em posaré alguns anys a sobre, ja que el missatge de Vejéncia encara no em toca, però el cas és que l'entenc perfectament  i serviria per entendre les meves pontificacions, que com es veurà tinc el dret i el deure de fer-les.


Mensaje de Vejencia -de un clàssic castellà-

 A nuestros muy amados seniores y hombres buenos, a los beneméritos de la vida y despreciadores de la muerte, ordenamos, mandamos y encargamos: 
 
Primeramente, que no sólo puedan, sino que DEBAN decir las verdades sin escrúpulo de necedades, . . . que den consejos por oficio, como maestros de prudencias de experiencia; y esto, sin aguardar a que se les pidan,  . . . Dirán mal de lo que parece mal, mucho más de lo que es malo, que esto no es murmurar, sino hacer justicia; y lo que en ellos sería recatado silencio entre la gente moza pasaría por declarada aprobación. Alabarán siempre lo pasado, que de verdad lo bueno fue y lo malo es, el bien se acaba y el mal dura.
 

Podrán ser malcontentadizos, por cuanto conocen lo bueno y se les debe lo mejor. Premíteseles el dormirse en medio de la conversación, y aun roncar, cuando no les contentare, que será las más veces. Corregirán a los mozos de continuo, no por condición, sino por obligación, teniéndoles siempre tirante la brida, ya para que no se despeñen en el vicio, ya para que no atollen en la ignorancia. Dáseles licencia para gritar y reñir, porque se ha advertido que luego anda perdida una casa donde no hay viejo que riña, y una suegra que gruña.Permíteseles el encolerizarse! tal vez con moderación, no dañando a la salud, por cuanto el nunca enojarse es de bestias.!!

Item que puedan hablar mucho, porque bien; aun entre los muchos, porque mejor que todos. Súfreseles el repetir los dichos y los cuentos que siete veces agradan y otras tantas enseñan, hiriendo de casera filosofía. Cuiden de no ser muy liberales, atendiendo a que no les falte la hacienda y les sobre la vida. Excusarse han del no hacer cortesías, no tanto por conservarse, cuanto porque no ven ya las personas como solían y que desconocen los hombres de agora.

Harán repetir dos y tres veces lo que les dicen, para que todos miren cómo y lo que hablan -contra la lleugeresa en el parlar. Háganse dificultosos de creer,-sa escepticisme- como escarmentados de tanto engaño y mentira.

Podrán  ser amigos de saberlo todo y preguntarlo, ...qué se dice y qué se hace; además, que es muy de personas el querer saber lo que en el mundo pasa! -aquí he defensat la curiositat- Excúsese de su seca condición -acetisme-  , ya que templa con su austeridad el demasiado bullicio y la necia risa de la gente joven.

Observi's que el missatge -un pèl pessimiste ?- no és només pels vells. Compendi de saviesa secular. Ni cas.

A lo que anàvem: El nunca enojarse es de bestias. El gos fermat que no protesta. Endavant les atxes doncs.

Escrit fa 400 anys.

Us suggereix algun autor el text? sense Google. Ja el diré.

Indignez-vous! els BOUS!

Acaben de robar la bossa d'un amic dels meus fills, davant de casa meva. Un minut el cotxe obert. Si hi ha una cosa indignant és la manca d'ordre, i que això no indigni quasi ningú! Com es pot ser tan miserable d'agafar les pertenències íntimes d'un altre? Mal cos i maldecaps i hores perdudes pel pobre noi.

Qui cregui que sense ordre pot haver-hi llibertat autèntica és també un estúpid. Solemne, això sí. Som tous a més de bous. Dir això és de "dretes" o "esquerres"? -sempre amb cometes sisplau.

Bé, amb el blog avui he realitzat dues de les seves coses cabdals: esbravar-me i ajudar a Crèixer, ni que sigui fer crèixer la necessitat i el dret a indignar-se.

Montaigne i jo, dos tontos molt tontos

Després de l'agossarament en fer tesis potser és temps de modèstia i reconèixer la nostra beneiteria.

"No hi ha ànima per vulgar i mesquina en la que no llueixi alguna facultat particular..." Ho vaig llegir de Montaigne però jo ja ho pensava -qui no ha pensat "els clàssics em copien"?- A continuació -situació inversa- llistava "les coses vulgars que és vergonyos no conèixer". Abans de llegir-ho jo ja tenia feta una llista, que figura ampliada darrera la de Montaigne.


La llista d'incompetències d'en Montaigne -realment apabullany-


"Hame acontecido más de una vez no recordar la gestión que tres horas antes había yo dado o recibido, y olvidarme del sitio donde había escondido mi bolsa...mi espíritu es tardío y embotado; la nubecilla más ligera lo detiene...tampoco vana sutileza que no me embarace; en los juegos en que el espíritu toma parte: el ajedrez, las damas, la baraja y otros análogos, no se me alcanzan sino los rasgos más groseros. Mi comprensión es lenta y embrollada... pero lo que llega a penetrar lo dilucida bien y logra abrazar lo universal...gracias a los maestros. Ningun alma existe tan inepta e ignorante como la mía de muchas cosas vulgares que es vergonzoso desconocer. Enumeraré algunos ejemplos:

Yo nací y me crié en los campos; tengo entre manos los negocios...pues bien, no sé contar ni con fichas ni con la pluma; desconozco la mayor parte de nuestras monedas; ignoro la diferencia que existe entre las diversas semillas, así en la planta como en el granero; apenas distingo las coles de las lechugas de mi huerto; ni siquiera me son conocidos los nombres de los útiles más indispensables de la labranza...los más elementales principios de la agricultura, que hasta los niños saben; mayor todavía es la ignorancia en las artes mecánicas y en el tráfico, y en el conocimiento de las mercancías, diversidad y naturaleza de los frutos, vinos, carnes; no sé cuidar a un pájaro, ni medicinar a un caballo o a un perro...no hace todavía un mes que se me sorprendió ignorante de que la levadura sirviera para hacer el pan, y de qué cosa fuese fermentar el mosto.

En punto a música y canto, no pude dar un paso ni tampoco supe jamás tocar ningún instrumento. En la danza, en el juego de pelota, en la lucha, no he podido adquirir sino una muy ligera y común capacidad; en el nadar y en el esgrimir, en el voltear y en el saltar, mi habilidad es del todo nula. Mis manos son tan torpes que no aciertan a escribir como Dios manda, En la lectura no soy más aventajado: muy luego echo de ver la fatiga de los que me escuchan. En lo que a otros particulares toca, no sé cerrar a derechas una carta; ni supe nunca cortar la pluma, ni trinchar en la mesa, ni equipar un caballo, ni manejar un halcón, ni hablar a los perros, a los caballos y a las aves"


La llista d'incompetències d'un servidor

Si Montaigne -mig pagès, com Pla- desconeix tantes coses del camp, jo que "escric" manifesto avergonyit la meva ignorància -dilació- en tanta lectura de tants escriptors i filòsofs de renom. A peu em perdo per Barcelona, amb cotxe ni hi vaig; orientar-me per carretera i seguir els rètols m'és un repte. En retòrica i oratòrica limitació absoluta, envejo la gràcia i expressivitat de qualsevol netejadora o peixetera; quan explico acudits -serè- és més possible que hom rigui de mi que amb mi. La renda i les bases imponibles per a mi són imposibles, en general tota la paperassa. En qüestions de bricolatge la incapacitat supera la voluntat. Tinc memòria però oblido fàcilment noms i fesomies i sóc incapaç de recordar un vers d'una canço, musicòfil com sóc. Encara que ho intueixo no entenc un sofregit ni la picada. Fill de pagesos obtinc magríssims resultats amb les quatre hortalisses que planto a un racó del pati. Sé anglès però no els entenc quan parlen. L'autoservei de benzina em costa esforç, i tot i això és el màxim que puc aconseguir en un cotxe -no trobaria ni les bugies-; sóc incapaç de distingir-ne més de quatre models -tirant molt llarg- i el meu Megane el localitzo millor per l'antena esfilagarsada que pel "disseny", que confonc amb els altres monovolums. No sé fer anar un móbil i coses amb l'ordinador les justes. I altres limitacions que per descuit o vergonya no escric, algunes d'intel.lectuals coincidents amb les de Montaigne. Podria afegir que no faig escarafalls al landisme i recordo que a casa em van dir cursi, al retrobar-me amb aquestes cançons.

Pel què explica, Montaigne sembla més tonto que tots nosaltres, i publicava!. Sembla doncs que saber què és i on rau l'estupidesa pot ser tan esmunyadís com saber què és la saviesa -o la veritat-. Cadascú té les seves "especialitats" en el camp de la tonteria i també en el de les habilitats. "Només" es tracta de dilucidar el valor de cadascuna.

Dues xorradetes

Casualitat

No recordo haver escrit sobre J.M. de Sagarra. Doncs el mateix dia que ho feia, intervenint en la polèmica Vila-Sagarra fill; jo nat de Mollet, em trobo amb Sagarra pare parlant de Mollet! Ho feu a La Ruta Blava -gratíssim de llegir- on narra el viatge que va fer al "paradís" dels mars del Sud tot fugint dels que el volien matar a principis de la guerra civil .

Què diu de Mollet? Doncs que és un dels pobles -amb Granollers- que li ve al cap comparar tot passant per un poble a les afores de Rabat, "impersonals, atravessats per la carretera principal".

Problema psicomatemàtic (?)

He manifestat a una empleada de Correus que seria lògic que si compres un segell per una carta, aquest hauria de poder-se fer servir més endavant, encara que les tarifes s'apugin -de fet n'editen alguns sense preu, per tarifa-. Ella mantenia ferma que de cap manera, que tot puja -no veia que els sous també-; deia que 30 cms d'ara no són com els de fa 5 anys, i jo li deia que per això mateix! calia poder fer servir els vells. Va acabar en un bucle.

Ho escric perquè sempre havia cregut que una cosa tan òbvia ningú podria negar-la. No sé si calen més argumentacions.

Una qüestio gens adient, però roent

Amb aquesta calor reconec però que no és el millor moment per "honduras", però ha vingut així. Post potent doncs, i no pas pel que jo dic. Esperò que sigui de bon llegir.

En alguns dels blogs que visito sura la qüestió filòsofica -ja sense cometes- penjada al post anterior a Jacko: si no seria millor viure -i escriure- més la sensualitat i les coses quotidianes tot relativitzant la importància i dedicació de les nostres divagacions, obstacle en el fruir -i fluir- de la vida real.

Part de la resposta era òbvia: és Pla: "Pla escrivia absolutament de tot" -no recordo on ho he acabat de llegir-. O sigui, que si a Pla, referent per a tants, no li feia res explicar la cuina de la sardina o els vents del país després de parlar de Chesterton, no hem de trobar rídicul que algú un dia vulgui ser profund i altres no.

En quant a la Pregunta: suposo que no podem triar entre ser superficials o profunds -ve de fàbrica-, i que allò difícil és controlar les mesures.

Torras i Bages no concebia "les lletres per les lletres", Cervantes tampoc, i l'escriptura de Pla és tot ella un acte d'altruïsme -ho sabia?- destinat a fer-nos més feliços, i això ho feia: instruint intel.lectualment i en allò tangible. Bé, això serien altres figues: s'hi val escriure només pel lluïment -etc- o cal idealisme?

Primera Casualitat

Després de redactar això trobo l'Agustí, a Can Vila, que amb rigor escriu això -no sé si ho embolica més-: "...m’ha quedat molt clar que en Pla, tot i ser un gran escriptor, un artesà i un artista de la llengua, no hi podem pas cercar ni profunditat, ni densitat espiritual. És un gran analitzador y “explicador” de la superfície de la realitat, amb una capacitat narrativa extraordinària; quan parla de l’humà, te descripcions psicològiques realment imponents (com la que en fa d’en “Xènus”) però alhora manifesta una incapacitat total i absoluta per anar més enllà del psicologisme, per tal de comprendre que de fet la “Realitat és una emprempta de l’Eternitat”.

En aquest sentit, “Incerta Glòria” d’en Joan Sales és al meu parer, un llibre molt més interessant que tota l’obra del gran escriptor que fou Josep Pla. Però cl reconèeixer que ambdós son necessaris per a la cultura catalana: Pla ens salva i actualitza la llengua; en Sales ens salva i ressucita l’ànima."

Segona Casualitat

Em va agradar la boutade de l'Efrem: Hi han dos tipus de persones: les que divideixen les persones en dos tipus i les que no. Reconec que seria dels primers. M'havia plantejat possibles divisions i penso com a plausible la que he llegit també justament avui a Ortega y Gasset -interessant però em fatiga-, a la cua del DNI. Deia: "...el reconocimento de dos castas de hombres: los meditadores y los sensuales. Para éstos el mundo és una reverberante superficie: su reino és el haz esplendoroso del universo...Aquéllos por el contrario, viven en la dimensión de la profundidad". (Bru de Sala, avui a la Vanguardia citava un pensador que dividia els països en guineus i eriçons)

I Ferran Soldevila, al punt, després de gaudir el Montseny:

Posta fina, cel fagedes
qui ha enganyat la nostra vida
empaperant-la de diaris
i entatxonant-la de llibres?

Tard però he vist que en el fons és l'eterna pregunta: On trobar la felicitat -i com-? elevant-nos? en la sensualitat per se? Sembla que hom creia -fins ara- que el consumisme ens hi portaria de pet.

La qüestio és abstrusa amb aquesta calor. Ja heu fet prou a llegir.

És escaient citar lo que acabo de trobar de Gaudí: El gran llibre a llegir, sempre obert, és el de la natura.

(El vers figura al manuscrit del "meu llibre". Aiximateix l'escrit en seria una mica representatiu, d'entre els molts temes que hi toco i remeno)

Dues notícies erroroses i una propaganda subliminal -però menys- i ressenya presentació a l'Illa llibres

El Museu Picasso té tres dibuixets més i dos llibres il.lustrats. L'Ajuntament n'ha pagat 1 milió d'euros -i diuen que hi ha crisi-. Els que parlin de demagògia si es critica aquesta despesa, els invito a resoldre un problema: trobar quants dies s'hi alimentarien 100 persones de les que regiren containers.

Diumenge al diari: Obama presiona a los europeos para que gasten más. Més endavant: Gastar dinero para salir de la crisi como ha hecho Obama és el camino al infierno. Topolanek, primer ministre chec. Definitivament: Obama pot ser honest, però jo ja li he fet creu i ratlla.

Confesiones de una compradora compulsiva. Tal com estem em va frapar el títul de l'estrena cinematogràfica. Com que sóc una mica conspiranoic, i sabent que Hollywood és també ideologia, no vaig trigar gaire a malpensar. Efectivament, es tracta d'una fàbula moral on convida a "replantearse lo que es realmente importante en la vida". O sigui que malgrat missatges optimistes, o molt m'equivoco o donen la festa consumista per acabada i ens hi preparen.

Ve poca gent a Mollet -i vénen de cop- i calia aprofitar-ho: Gregorio Luri, Josep M. Espinàs i Xavier Roig a l'Illa llibres -gràcies Carles-. Què podem dir de l'Espinàs? Molt! se'n podria dir. Per exemple, m'he adonat que malgrat m'hagin resultat agradosos els "llibres a peu" -transpuen una serenitat i placidesa que ens convé- potser hauriem de relativitzar la seva alçada literària. Reconeguem que el què fa és l'ou de Colom: descriure exactament el que veu: el gat que passa o la taujaneria de l'avi del carrer -éste es el rey de los gandules-, amb fina observació, això sí -sempre hi ha què observar?- No li hem de negar que ha creat un estil. Xavier Roig és una d'aquelles persones que parlen i promouen el tan escàs sentit comú -amb rigor, dades i coneixement- en l'esdevenir social.

Ja té nassos que un dels pensadors catalans més assenyats sigui navarrès. Gregorio Luri, com totes les grans persones -crec no equivocar-me-, és de tracte molt senzill, com vaig comprobar al parlar-hi. El coneixia pel seu blog de caire filosòfic -El café de Ocata-, i ell va dir que se'n recordava de la meva participació. Coincidíem fa quatre dies Enric Vila i jo que el pensament i la veritat han de servir a bé comú, per tant el que li diria és que pensés que estem en uns temps on són més necessàries més aportacions de tots els intel.lectuals assenyats, sobre els problemes tangibles. Hi hauria de manifestar-se més. Si hi entreu veureu la seva preparació, i la d'algun comentarista, que sovint acomplexen els llecs en filosofia com jo. El llibre que presentava és una visió crítica de l'ensenyament, tema que no m'afecta i veig de lluny, però molt convenient. I per una d'aquelles Casualitats, l'anterior és diu El Criteri perdut! Buscant criteri a Google hi estem plegats!

Lipovetsky i jo: un referent i un irrellevant coincidint. I un trailer.

Més del mateix i espero que prou, si la Providència deixa de fer-me veure pedretes que confirmen el camí:)

Gilles Lipovetsky, el creador del terme "hipermodern" és "un dels més grans filòsofs moderns" i "un referent en el pensament contemporàni" segons la contra de La Vanguardia.

Transcric el que deia i les coincidències amb el que jo vaig escriure. Què voleu? aquestes coses són la mínima garantia que puc oferir al meu blog.

En principi coincidim en allò bàsic: El que defineix el sistema és el consumisme -no el capitalisme-; i observa: "quan les tradicions i les religions ja no organitxen el món el col.lapse s'instal.la arreu" -els valors-, però que "no serà apocal.liptic, no hi ha Gulags ni extermini" -jo deia que no cal dramatitzar-.

Ambdós parlem de desprogramació consumista a través de l'educació. I d'un contrapès fort a l'hàbit de consumir: el lleure creatiu. Austeritat -ell la fa inherent a la cultura religiosa-.

Diu també que "no vivim en règims autoritaris però "estem en una espiral de depressions, suicidis... la tragèdia és individual". Perquè volem tenir abans que ser. El per què avui no som més feliços que fa trenta anys ho explica a La felicidad paradógica.

Le persones irrellevants influïm poc (?) i em dono per satisfet veient que algun pensador de referència escampi les meves estrafolàries i marginals propostes.

No obstant, crec que G.L. hauria d'haver matisat -perquè ho ha de saber-, quan digué que no hi ha més models . El que jo vaig proposar en seria un esbós. A no ser que es referís a la impossibilitat d'inventar un nou sistema de valors.

Ha escrit El imperio de lo efímero, que sospito que parla del mateix que Los artífices del derroche -Vance Packard- , un llibre per caure de cul, adquirit fa un mes i que per comentar-ne el contingut -i les facècies extraordinàries que l'envolten- em faltarien planes. Ja en faré cinc cèntims.

Afegitó: acabat d'escriure això vaig sentir a la ràdio: Quisimos ser relevantes y fuímos imprescindibles -de no ser de qui de la transició-.

I abans de penjar-ho, això de Montaigne: En esta Francia sacudida por guerras civiles, el mejor y mas sano partido es sin duda el que mantiene la religión y el gobierno antiguo del país...todas las grandes mutaciones estremecen al estado y lo desordenan". Lipovetsky en diu col.lapse.

TRAILER

Al pròxim post parlaré de la televisió del franquisme -esteu segurs que en parlaré malament?-

El llop a Nadal

Algú ho trobarà carrincló -però és Nadal, que caram!-.

És admirable cada vers del Poema de Nadal, d'en Sagarra. Quina facilitat de versificar, quina manera de trobar l'expressió emotiva adequada. No endebades, amb els anys que han passat, se segueix recitant. He cregut que llegir aquest petit fragment és una bona manera d'entrar a les festes.


POEMA DE NADAL (fragment)

I del desig de música fent tria,
perquè té ganes de dir la millor,
tot bolcant a l'infant que dormia,
li deuria sortir aquesta cançó:

"Què li darem an el Noi de la Mare,
què li darem que li sàpiga bo?..."
I mentre deia les dolces paraules,
la cançó anava escampant-se pel món.

La van aprendre les fulles de menta,
i va enganxar-se al bec dels falciots
al campanar les campanes movien
poc a poquet, el batall tremolós:
"
Què li darem an el Noi de la Mare?"
Els grills somiquen damunt del rostoll,
i les aranyes, quan filen, la canten,
i les abelles brunzint sota el sol.

Totes les dones amb fills a la falda,
totes les dones la saben de cor!
Va caminant i baixant la muntanya,
la cançó arriba a la platja i al moll:

"Què li darem an el Noi de la Mare?... "
canta la vela, que empeny el xaloc,

i el card que cruix í l'arjau que grinyola,
i el fum de pipa que engega el patró.

Quan ve Nadal, la cançó del miracle
fa que tremoli l'esquena dels llops.
Fins els qui cremen i roben i maten,
si de menuts l'han sentida algun cop,
la volen dir i se'ls encalla la llengua,
la volen dir i els escanya la por!

Quan ve Nadal, la cançó del miracle
amb el pessebre de molsa i arboç,
ens fa pensar en unes ganes molt vives,
ens fa pensar en un desig de debò,

de donar coses al Noi de la Mare,
coses que vinguin de dintre del cor,
perquè si és llum i misteri que espanta,
perquè si aguanta la bola del món,

té la carn nua ajaguda a la palla
i té les galtes mullades de plor,
i vol sentir-nos molt més a la vora,
ben acostats al voltant dels pastors,
i vol sentir a la pell les nostres ànimes
com l'alè de la mula i el bou!

(Josep Maria de Sagarra)

La meva nadala

Tant de bo, com el llop emboscat,
sentíssim un calfred d'emoció,
aquests dies principals,
bo i sentint la cançó

Cancó tendra de Nadal,
que us desitjo VENTURÓS.
BONES FESTES I L' ANY NOU!