L'ÚNICA SORTIDA POSSIBLE A LA "CRISI'.

Com que no hi ha massa ganes d'escriure ni de llegir, deixo això uns quants dies, amb la estúpida esperança que serveixi de res o fins i tot que sigui poc o molt compartit.

 

L'ÚNICA MESURA QUE POT EVITAR UN DALTABAIX ÉS REDUIR LA JORNADA LABORAL.

Cal que ho raoni? No. En tot cas qui ho ha de raonar és aquell que no hi estigui d'acord. És l'única mesura i el temps ho demostrarà. Lo demés són al.lucinacions i ilusions fruit de la mandra de pensar.

Hi podem donar-hi totes les voltes que volgueu a la qüestió.

Ah, ja sé que tot plegat  és obvi i perdoneu-me als que així ho penseu..

Si escric majúscules no es per cridar sinó perquè ho considero un lema, o proclama.

Viatge a les Açores i coses del país. Cap. 9. El futur és portugués i reflexions de l'escriuredor.

La teoria peregrina. El futur "és" portuguès. 

El futur de la persona, que és la maduresa i vellesa, té uns trets particulars, que penso que cada dia seran més semblants a l'etapa de maduresa de la humanitat -amb la "crisi" posant les coses als seu lloc. Són els mateixos trets del caràcter portuguès: gaudi dels petits plaers, menjar poc -i treballar menys- i païr bé, calma i tranquilitat. Brots d'irritabilitat típics de l'edat, sentimentalisme -la saudade- i la nostàlgia de temps pasats -tal com els portuguesos enyoren l'era dels descobriments, malenconia. O sia, finiquitada la societat del desfici consumista i amb el relativisme en qüestió, que podríem comparar-ho a la disbauxa juvenil, s'apropa un futur   inevitablement serà més pausat, més donat als sentiments i a la senzillesa, més madur, en definitiva, més portuguès.  No sé si s'ha entès. En definitiva, menys conya amb els portuguesos.
  

Reflexió de l'escriuredor

És la meva crònica viatgera més llarga. Suposo que es perquè m'hi he trobat còmode parlant d'aquests pintorescos, senzills però complicats, tristos, bons jans veïns -excepte Mourinho, que deu ser perquè és més "mouro" que portuguès. Com sempre amb la gossadia de parlar generalitzant, després només d'una breu estada. Tinc però la sensació que no m'allunyo massa de la realitat. Em serveixo a més d'algunes lectures de les que crec que extrec lo fonamental i útil.

I ha estat quasi a l'acabar que m'adono que potser caldria reflexionar sobre quina necessitat, quina raó hi ha per a emprar el meu temps redactant això. Deixant la resposta per un altre dia, esmento si més no la satisfacció  de poder haver estat útil i amè a alguns i -sense falsa modèstia- de ser probablement un dels pocs extrangers que han escrit alguna cosa amb intent de rigor sobre les Açores i Portugal.  Amb el recolzament d'interessants comentaris vostres. Suposo que hi haurà algun referent o alguna altra crònica que intenti transmetre l'esperit d'aquesta terra açoriana, última europea i de Portugal en general. Si algú en troba alguna ja ens ho farà saber.

Bon profit doncs a qui hagi arribat fins i gràcies per les aportacions. De ben segur poquets sabran tant de les Açores i Portugal  ;)

Nota.  

Després d'haver penjat el darrer capítol lus, ja puc fer la meva migració anual. Demà mateix. No sé si val la pena escriure ni si n'escriure res, però us ben asseguro que el lloc on vaig ha de donar per mil moments memorables.

Bones vacances i fins la tornada.

Demano perdó. Sí, hi ha crisi s

Jo que me les donava al post anterior de ser més rigorós que ningú en l'anàlisi d'un aspecte de la situació actual veig que també he errat.

Venia mantenint que no hi havia crisi i errava. No hi ha crisi, hi ha crisis. Crisi de valors, d'espiritualitat, de justícia i sobretot de intel.ligència.  Ara bé, mantinc que no hi ha crisi de bens materials, més aviat diria que hi ha un problema de sobreproducció. Això podria etiquetar-ho com a teoria peregrina.

Viatge a les Açores i coses del país. Cap. 8. Els catalans i els portuguesos. El portuguès i el català. Molt curioses i inèdites similituds.

El portuguès i el català

Enyoro sentir el portuguès. Quina llengua més especial, i més per un català -o menys, per les similituds.  Diuen que és l'espanyol malparlat. Fonèticament és fals de tota falsedat,, tot i que més cert pel que fa al lèxic:  gaviota-gaivota, caperuza-carapuça, etc Els mateixos portuguesos diuen que tenen una llengua traiçoeira. Per un castellanoparlant és fins i tot una llengua inabastable de pronunciar. Hi ha qui diu que és un idioma que navega entre consonants.O sigui que és més que un castellà mal parlat. Els molesta bastant que -a diferència d'ells amb el castellà- els veïns peninsulars passin del portuguès. Els portuguesos troben un especial plaer en la inextricabilitat de la seva llengua, tot i que comparada amb l'anglès jo no li trobo tant, tot i les singularitats f. La pronunciació si qonètiques. Tenim la gran mania de pronunciar el portuguès a la castellana, És a la catalana, a la manera d'Olot i Osona! No sé que n'he fet d'un llistat de paraules que no tenen res  veure amb el castellà i eren calcades al català. Els refot que els veïns castellans no facin la mínima intenció d'aprendre un borrall de portuguès però a l'hora els diverteix que els costi tant dir bé una sola paraula.

Els catalans i els portuguesos

Abans parlaré de les portugueses. Vaig llegir que és habitual a Europa que quan s'hi refereixen hi ha qui ho fa estenent el dit index sota el nas -bigoti. Injust, tot i que és cert que no són exemple de sex appeal. En això s'assemblen a la  catalana, amb qui comparteix també un dels seus millors atributs: una magnífica i timbrada veu. Teoria particular però comprovada. A mesura que hi ha més dones que fumen aquest do de la cristal.lina veu es va reduint.Em van semblar molt tímides, discretes, honrades, agradables.
  

Similituds catalano-portugueses.

Gosaria dir -teoria peregrina- que si a un català li treus les ganes de treballar s'acosta molt a un  portuguès.

Ara es moda relativitzar les identitats nacionals i dir que tots els homes i cultures són igual. Certíssim que gratant molt, trobaríem un fons comú entre els humans, però abans d'arribar a aquest fons, quantes palades de tresors, misèries i especificitats diferents hauríem de treure? És el divers i ric mosaic de les cultures del món. La forta, sorprenent especificitat del caràcter portugués n'és una mostra que cada país és ell mateix.
 
  Hi ha una gran similitud fonètica entre el català central i el portuguès (No hi ha dues llengües que pronuncïin Purtugal). Les coincidències de vocabulari són extraordinàries. Si hi ha dos països on l'antagonisme sigui Castella són aquests. És innegable també que comparteixen coses amb la resta de la península: és un poble amb fama de noble però que com aquí es transforma quan es fa polític. Els seus governants -com els nostres- són un desastre. De sempre: : "fa vuit cents anys que el poble portuguès diu que "això no pot continuar així".

Espanya els ha estat un tap cap Europa. Això ha desemvolupat una idiosincràcia particular, un tancament en ells mateixos, un "entotsolament" i sobretot una manca d'autoconfiança. La preguiça -mandra- de la que en tenen fama i que no és més que la seva absoluta manca d'estímuls enfront els bens materials i galindaines consumistes, han fet de Portugal una rèmora econòmica per Europa però també... un país meravellós. Quan van arribar les carretades de calers d'Europa van restar desconcertats, no sabien que fer-ne. Fatal miratge. Endegaren també l'era del totxo i les infraestructures inútils. Després tornà el Portugal de sempre: el de menjar poc i pair bé.

Són considerats bona gent -menys el mouro Mourinho-, nobles i pacífics -la seva dictadura fou bastant tova i la seva única revolució fou més de flors que de bales. Però, compte! pocs pobles tenen homes tan braus i valents. Podíem comparar-ho amb el -antic- tarannà català: rauxa i seny. 

Valents, perquè?   Potser no heu vist els açorians corrent davant els toros. Els sanfermins -comparats- són un joc. Les trompades i vols metres enllà  són constants. Un espectacle terrorífic. I lo més gran: tot això provoca les riallades generals. Hi corren nens i grans. Fins i tot dones "de bon any", que impressionen per la seva sang freda i veure-les somriure davant el brau a mig metre embestint les quatre fustes de protecció al carrer. Algunes s'enduien lo seu. Més coneguts són els forcados: una fila de valents deixant-se literalment embestir per un  brau. En definitiva, compartim seny i rauxa. Rauxa que ens porta a ser matussers, a la manca de finezza i capacitat per a la diplomàcia. Podria reblar el clau amb l'exemple del hoquei: compartim la primacia mundial. Curiosísim la nostra vàlua per aquest esport, que en definitiva es compon de seny, de mantenir "l'equilibri" lliscant amb suavitat a l'hora que tot el cos i ànima està en absoluta tensió. O els castellers. No hi ha cap poble que hagi elevat de manera tan valenta i assenyada l'home tan amunt -físicament.

Trailer darrer capítol: El futur és portuguès. Reflexions de l'escriuredor.

Crònica del concert de Manel. Meditacions i teoria peregrina.

El concert

Manel al Coliseum. Dissabte 28 de gener. Repeteixen l'ensarronada. Les companyies de teatre diuen: Última setmana! i hi estan un mes. Aquests diuen: Final de presentació del darrer disc. Ara he vist que començara la gira fora de Barcelona. Ple absolut. Gent participativa, tot i que amb un so adequat seria millor. Comunió.

Estava a l'última fila de la dreta de la platea a la primera cadira de l'esquerra. Davant teniem uns bollycaos que parlaven castellà i se sabien totes les lletres.  A Manuel Fuentes li buscaren seient. Al Follonero i noia els tenia tres metres darrera meu, amb dues cadires que els hi habilitaren, al final del corredor, al costat de la porta! Com que cantava massa els van desplaçar.

Lo pitjor del concert: comprobo aterrit ja a la primera canço l'excessiu volum de so. En aquell punt que et vibra la caixa toràcica. Seria per a que arribés bé el so al galliner? La corda sovint no s'escoltava. Ignora Manel que el seu públic no és aimant de soroll i que la seva música no s'hi adiu? Estic segur que cap espectador ha posat el disc tan alt de volum a casa seva.

Una de les coses més desagradables fou un individu dos files davant a l'esquerra que es va passar més de mig concert amb un Ipod o Ipad d'aquests, amb la seva llumineta, mirant missatges. Quasi vegetal davant la música.

Manel i .... Teoria peregrina

Manel agrada o no. A mi m'agrada. Manel fa el tipus de música que més s'adiu, que més entenem i arriba als catalans, diríem que la prototípica, la que sabem fer millor, vaja. No és ben bé lo nostre el ritme dels negres, ni els baladistes mediterranis, ni el potent pop rock. Amb Antonia Font, Amics de les Arts, Roger Más, etc, recuperen la línea nostrada d'aquella cosa que feien els Dos+1, Sisa, Riba, Esquirols, en general els de la nova canço, etc.  Música que no preten cap virtuosisme ni profunditat excelsa -generalment superficial-, sinó arribar a la finalitat -utilitària- de elevar l'esperit amb el gaudi de la creació artística. Una música aparentment ingènua, senzilla, però excelsa, vàlida i entenedora. No és la mateixa definició que la filosofia de Balmes, el nostre pensador per antonomasia? Segons Pla i un servidor.

Cataluña y yo somos así, señora

Una teoria peregrina sobre les drogues i una pregunta pèrfida sobre el Barça i Catalunya

Teoria Peregrina sobre la permissivitat de drogues

Una teoria peregrina de les meves atribuia l'obssessió antitabaquil del establishment a les propietats de la nicotina -veure tag de les teories. Toca ara explicar -explicar-me- perquè no es fa res, res, res, contra el tràfec de marihuana -i poquet contra les altres drogues,essent xacra que afecta la salut de la població -joves en particular-, li causa d'inseguretat  -bandes de traficants. Resposta: Els de dalt saben que un jove, que un jovent atontat pels narcòtics es preferible a individus amb les facultats plenes i crítiques. I els porreros es creuen transgressors. Pobrets.

Si aquesta no és la resposta correcta, la correcta seria molt més absurda.


Pregunta pèrfida sobre el Barça

Ramon Barnils deia que "Catalunya serà independent quan el Barça baixi a segona", en canvi el pensament pujolià afirma que les victòries del Barça aixequen l'ànim dels catalans  per a la lluita, ens reafirma, etc. Quina és l'afirmació encertada? Què és millor per l'emancipació del país? No vull ser dirigista i callo la meva opinió, tot i que es podria suposar.

Temes meditables però sobre els que no trobo ningú que hi mediti. De fet no sé sobre que mediten les ments preclares i els dirigents, a part de politiqueries, cotilleries de partits i d'economia, desbarrant sempre i ara desconcertats i perduts.

Dos teories peregrines i l'anècdota personal amb el Cuní

Teories peregrines

- Majoritàriament, els artistes de la faràndula tenen un concepte laxíssim de la moralitat i el pudor. No els importa mostrar-se despullats o petonejar-se amb qui sigui. Consideren normalíssim mostrar escenes -pujades de to- en horari familiar, i que resulten desagradables a una persona normal. Penso en la sèrie Sagrada Família, certament divertida, però on hom pot apreciar que la gent de la faràndula no es regeix pels mateixos barems morals. Penso que pot ser que l'interpretar molts personatges incideixi en aquest relativisme.


- Els mitjans no saben informar. A Lieja hi ha hagut una matança, de la que sabem el lloc, l'edat de les víctimes, l'hora, etc, però no diuen qui ho ha fet, d'on era -el cognom sembla àrab- i les raons. I així arreu. És habitual també que quan una notícia la consideren "gastada", deixen absolutament de fer-ne cap seguiment.


L'únic català que ha deixat el Cuní sense paraules -una mica exagerat, però en part és així.
L'anècdota que vaig anunciar.

Es parlava en aquell programa de debat amb públic, sobre l'ensenyament de la religió a les escoles.  Hi vaig enviar un e-mail on deia -no ho recordo exactament- que de fet "Jesús estava proscrit a les escoles". I Cuní, desconcertat, dient "què diu que Jesús està proscrit? ...escolti...no és això...bé, deixem-ho". El vaig enxampar en una contradicció; no va saber sortir-se'n.

Peregrinades i perfídies inèdites. A. Guerra, Tíntin, Olot, Sostres, etc. I un insult a la intel.ligència.

Peregrinades -mecanografia, A. Guerra, Tintin, etc.

- Veig que a les respostes m'extenc massa -i en general. Escriure molt, en bona part potser depèn de lo ràpid que siguis mecanografiant. Potser Monzó escriu contes curts perquè la seva velocitat al teclat és de dues lletres per segon, com vam veure a El convidat.

- Si hi ha un grapat de persones que no puc suportar és Alfonso Guerra. Ara ha tornat, amb encara més cinisme i provocació. Per un moment m'ha passat pel cap votar el PP, després de sentir-lo. És lo que es mereixerien. Una altra: per què als mitjans catalans no es parla del merder del Pepiño Blanco i el gasolinero?

- Sostres deia -si non é vero...- que l'església catòlica ha durat dos mil anys perquè no hi havia dones manegant les cireres. No podria ser que la màgia intemporal i excepcional de Tintin tingui a veure en que només apareix un personatge femení a tots els àlbums?

Perfídies

Després de comentar la importància de la forma,  l'esteticisme a l'hora d'escriure -coments darrer post-, m'ha vingut al cap l'apassionant autobiografia d'un quinqui murcià. Com comparariem l'interés  d'aquestes lectures "vives" amb les virgueries estiloses d'un llorejat literat?

- Dos anys després que jo proposés l'Autosuficiència com un dels eixos necessaris econòmics -al costat de l'austeritat i solidaritat- la Generalitat ha endegat una campanya demanant consumir productes de la terra.  En quant la resta, l'austeritat és hipòcrita i la solidaritat menys de la necessària.

- Les dues últimes  d'aquelles coses que escric que són com una "puntada de peu als ...", en feliç observació d'Evocacions.  Qui van ser els primers a parlar de tolerància zero, de decadència moral, de regeneració moral, de recuperació de valors, etc?

No fa massa es consideraven proclames carques i ara els més vermells i progressistes les fan seves. És més, fan com si fossin ells els autors.

- Que en fem o en farem dels milions d'immigrants extracomunitaris si no hi ha feina ni pels d'aquí. I aviat ni recursos estatals. Aquesta -i altres- no és una pregunta retòrica. De fet ho és tan poc que crec que poca gent sabria contestar-la.

Insult a la intel.ligència

A Olot els semàfors tornaran a cremar tota la nit perquè una persona ha mort atropellada. Després grates i veus que quan es va produir l'accident era de dia!! i per on va creuar la carretera no hi havia cap semàfor!!   

Els semàfors són per a regular el trànsit, no pas per seguretat!

Viatge a les Açores i coses del país -2- (a Illa Terceira)

Dins un volcà

Illa Terceira. Sobre 1960, al mig d'una zona boscosa van trobar un forat grandiós que va resultar ser la boca d'un volcà apagat! S'anomena Algar do Carvao. A causa de la dificultat d'excés, ja que té una caiguda de 140 metres només hi podien baixar 6 persones cada dia, fins que van obrir l'accés horitzontal pel fons. Ambient humit i fred. Sensació especial la d'estar a les entranyes del que havia estat un monstre, enmig de la gegantina cavitat i el gran buit ben arrodonit que havia provocat l'explosió d'una bola de gasos.

Compres, menjar, la capital

Olé! M'assabento d'una botiga de segona mà. Era un magatzem destarotat,"a cima" el poble de San Mateus. Decepció però. Comparativament car i gènero gens interessant-aquí ningú deu llençar res. Compro només un CD de música portuguesa.

Shopping a Angra  -sempre comencem amb peeping- a una botiga que va resultar ser d'una associació de dones marinheiras. Artesanies diverses. Sempre s'aprèn. A més vaig saber que safata és tabuleira. La senyora ens va aconsellar menjar peix al restaurant davant la botiga. Com que el peix a la brasa és una menja que fem mai, hi vaig demanar una "bocanegra". Textura i gust exquisit. Em va costar poc més que l'últim peix a la brasa que vaig menjar, a Palamós fa 25 anys: 8 euros i mig. Aquí ens van portar l'aperitiu açorià, que tot i ser barat, no l'havíem demanat ni calia, per la qual cosa digué a la Neus que no deixés propina -de fet la deixem excepcionalment. Després em va saber greu pel sagalet que ens serví.

El casc antic d'Angra és patrimoni de la humanitat. Quant més boniques no eren les zones sense cotxes! Cases mig barroques i l'empedrat dels carrers i voreres fan que domini el blanc i el fosc. Cap bloc de pisos per mor dels terratrèmols. Tot i que bona part es va reconstruir després de l'últim ,fa tres segles. La possibilitat d'accidents geològics és cosa que intueixo la porten a dins. L'últim fou a l'illa de Faial, a finals del segle XX, del que en són visibles encara una munió de cases afectades.És zona activíssima, com ho demostra l'erupció del Capelinho l'any  1958 durant més d'un any.

Religió

Potser per l'aïllament de la zona, la regió ha pogut preservar un admirable fervor religiós -i la costum que a les piles hi hagi aiga beneïda. Totes les grans celebracions ciutadanes giren entorn les festes patronals i religioses en general. La fe i la catolicitat és un dels trets fonamentals del país, el contrari que al nostre. Per si l'Església tenia poques celebracions els açorians han creat els Imperios. Són una institució, una mena d'agrupacions, entorn unes capelles d'alegre i acolorit disseny, on es ret culte a l'Esperit Sant. Són a càrrec de l'anomenat Emperador. Aquest culte, dona lloc durant l'any a unes festes riquíssimes en espiritualitat, bellesa i solidaritat i són les més importants de les Azores. Les places, monuments, museus, escoles, etc dedicades a membres de l'Església és abassegadora. El factor civilitzatori catòlic es manifesta aquí en la seva plenitud.

Teoria peregrina

Vista la proporció de catalans que trobem constato que som proporcionalment la gent que fuig més fora del país per vacances. Això podria demostrar las ganes que té la gent de fotre el camp del nostre tan inhòspit, estressant atepeït i malaguanyat país. Quina necessitat té la gent d'altres autonomies de vida placidíssima tot l'any de fotre el camp, de desconnectar?

La natura i els seus colors

Cada poc temps trobem a les carreteres interiors equipadíssimes árees de picnic amb barbacoes. Divertiment molt estès. Cal parar a cada miradouro. Avui hem vist a un d'ells una noia d'una empresa d'avistament de balenes, intentant localitzar-ne. No cansa mirar les aèries perspectives del paisatge. Tots diferents com diferents les combinacions dels cinc colors de la costa açoriana. Intensíssims el blau marí -ara sé per què en diuen blau marí- , transformant-se en el blanc neguitós de l'escuma del mar, com esquitxos llunyans; el negre de la lava, i més diluïts fent  de marc, el verd dels prats i el blau cel. Solitud i silenci. Sensació d'allunyament.

Pròxim capítol: La parella carísmàtica, la principal meravella de les illes, el "moguito", el misteri de Rabo de Peixe, i moltes coses més.

Tres noves teories peregrines, bastant

1  La quantitat de sexe en una pel.lícula és proporcional a la petardesa de la mateixa.
Desafio a qui d'entre les seves deu pel.lícules preferides en trobi una de pit i cuixa en abundància o que en alguna d'aquestes hi hagi fruit massa...cinèfilament, s'entén. O encara més, quantes de les vostres preferides no eren aptes per a tots els publics.
És una bona norma orientativa. El sexe és un ganxo que ja funciona menys, cosa que no saben a TV3, que sembla que  si no "ensenyen"  no estan satisfets ni confiats en l'èxit. Vegeu Ermessenda.

2 La lluita obsessiva dels governs contra el tabac és perquè la nicotina és una substància que promou les connexions neuronals -o així- i per tant el pensament i la crítica. Tot el contrari que la marihuana, "estupafaent" que deixa estupefacte. I no en diuen ni piu!  Les botelles de vins i licors tampoc no porten cap avis catastrofista. Suposo que són indústries massa importants per a l'economia.

Aquesta teoria és rebuscada, però...

3 El canvi d'hora a la primavera i l'hivern es fa exclusivament per a que hi hagi més consum elèctric. Mesura forçada per les elèctriques?

Teoria "peregrina": la calefacció "central" és una mariconada

Teoria i insult a la int.

Ahir estava sol a casa, amb la calefacció -gasoil- apagada. La resta de la família hagués optat

per engegar la caldera, que escalfa totes les cambres de la casa, cambres on de dia si va poc i no  per estar-hi quiet i no calen 19-21 graus, que això sí, he pogut aconseguir imposar. Jo vaig optar per obrir la bomba de calor que escalfa bàsicament el saló-menjador, on havia jo d'estar. Per tant: d'escalfar 7 estances vaig passar a 1: 86 % d'estalvi energètic i econòmic! 

Visualitzem-ho així: imagineu que a cada estança hi hagués una llar de foc i haguéssiu d'anar-hi posant llenya i llenya per a tenir-les calentes, tot i no haver-hi ningú.

Durant el franquisme hi havien slogans genials, recordeu aquell dels 70,s -referit a no sé quina energia: USTED PUEDE PAGARLA, ESPAÑA NO. 

Consell

L'altre mesura, de tan tonta risible: en lloc de posar més temperatura posar-vos un jersey, quan més gruixut millor. Abans d'escalfar l'aire i les totxanes per escalfar-vos, escalfeu-vos primer vosaltres amb roba, capsigranys!...si no ho feu. Em protesta a vegades la canalla que té "fred" i els bordegassos m'ho diuen vestits amb un trist xandall. A la feina també,  quasi tothom amb roba de primavera a l'hivern. Obvio dies de fred rigorós.

O sia, protesteu si voleu de l'augment del preu de l'energia, però sempre després de prendre mesures d'estalvi. Obvio dies de fred rigorós.

Sé que tot i tenir raó ningu hi estarà d'acord -ni potser la tan guerrera militant que pensem.

Notes.

No sé podre mantenir el propòsit de no argumentar sobre medi ambient, en tot cas no puc evitar contribuir a la causa  donant consells, en plan mestretites potser.

He contestat els darrers comentaris del pastpost i si algú vol parlar d'allò faci-ho allà, sisplau.

Va de conspiranoies i populatxo. Post pèrfid.

1 Pregunta p

No sense abans manifestar el meu condól pel tràgic accident -no, homicidi- del nebot de Trias i la filla de T. Cantó vull preguntar una cosa : Perquè amaguen que hi ha kamizakes que van contra direcció a les nits són gent que ho fa com un joc, en el que es guanyen tants diners com  kilòmetres fan. Ho fan snifats i a vegades beguts. Per què menteixen i ens diuen que "anava begut i es va equivocar de carril". Insult a la intel.ligència.

2 Pregunta p.

Quanta gent del populatxo * aquest -il.lustrat o no- que pot pagar-se la llum i protesta perquè puja es deixa els llums oberts o no s'hi mira amb la calefacció o l'aire condicionat, amb les bombetes, etc? Volen que no pugi per continuar malbaratant-la.

Quantes llums tens ara mateix amic lector enceses i que no són estrictament necessàries. O radiadors escalfant espais on hi vas una estona al dia o només a dormir?

3 Teoria política pèrfida-pelegrina

Després d'observar uns quillets, com parlaven, es movien, etc,  i tot pensant que fins i tot el PSC va entrant per la dreçera sobiranista vaig pensar que d'aqui poques dècades, o lustres només aquests a qui anomenem quillos són els qui s'oposarien a la independència, sobirania catalana -o com ho volgueu dir. I fins i tot potser ni tots aquests, penso ara. He viscut els anys on tot juanillo era del Madrid, ara la cosa difereix molt, i per algo es comença. (òbviament hi haurien altres repatanis, però serien minories, de més status social)

* Populatxo: paraula estimada per Albert Serra  -director heterodoxíssim. Antòlogica la intervenció a la ràdio on l'hi vaig sentir escometent encès als -sobretot- joves. Una part:  "Ja pots tenir tres o quatre ordinadors ja, si no els fas servir per créixer i elevar-te cultural o espiritualment i només els fas servir per bestieses. Inútil! " Tot l'equip Clapés aplaudint, sobretot el gran senyor Marcel.li. Vaig gaudir.

Post diria que una mica acètic. Demanava suggeriments, al post anterior, també perquè a casa a vegades em diuen que sóc massa criticaire i potser que algú en proposaria algún tema suggerent positiu. Realment m'és difícil  restar callat davant tanta  estulti-injustícia. Però com han dit companys blogaires, un blog és una via d'escapament i penso que de flors i violes ja ens en parlen prou "els de dalt".

Sexe. Perfídies breus.

Pregunta pèrfida

Com s'explica que amb més llibertat sexual -o sia més facilitat per a practicar sexe- més informació sexològica, més accesibilitat als mètodes anticonceptius, hi hagi més prostitució que mai, fins i tot als carrers del bell mig de Barcelona (sic), pràcticament una inundació. amb grans megabordells. I més pornografia i més malalties sexuals i més embarassos que mai -amb les dones menys submises.

Alguna cosa falla, per no dir tot. I ningú en parla! De totes maneres, i de la mateixa manera que la teoria pèrfida del past post, són coses que es responen soles:). Ara bé, cal  plantejar-les.

Teoria peregrina 

Nois, em sembla que cal deduir que això del sexe, de "l'alliberament sexual", en lloc  d'alliberar -així ens ho repetien- esclavitza.

Conclusió després dels comentaris: 

Hi han estímuls constants, promoguts des del poder, com a eïna castradora del pensament crític, d'incitàció al sexe. Ajuntat a la pulsió sexual innata i la prostitució fruit de la manca de feina, hem esdevingut Can pixarellisca.

Teoria peregina, tant com pèrfida. Qui paga què?

Teoria "peregrina" escoltada en una cadena molt "mala y fachosa", la 13 -bé, de moment encara no en malparlen: El dinero debe estar en los bolsillos de los ciudadanos, no en manos de los políticos, del estado, que se lo gasta en tonterias. Podria ésser una bona síntesi i argument de què és el liberalisme?

Sento també -curiosament un progre-  que amb la boca petita, això sí, qüestiona que perquè ell, essent solter ha de pagar els estudis dels set fills d'una família nombrosa -que s'imagini que a sobre siguin de l'Opus o rics:)  Jo que passo per l'autopista molt de tant en tant, em plantejo si tots hem de pagar el peatge a qui va a fer una paella a Vinarós o al Bulli. 

Com eclèctic no defensaré a tort i a dret el liberalisme -ni cap ideologia, ja ho sabeu- però que quedi clar: gratis no hi ha res. Bé, només lo que dona la natura.

Afegitó: Peregrina teoria (?) però absolutament gens banal. El pensament que cito, paradigma esplèndid, és nogensmenys el què, la qüestió de fons del debat polític : estat o individu.Dilema però que no és massa exactament el meu, allunyat com sóc de qualsevol ideologia, jo defenso el sentit comú, també en aquest cas.

Quatre pobres reflexions i una gran primícia. I una pregunta bastant pèrfida per alguns

Tenia més coses, però davant l'empatx, deixò aquestes quatre cosotes personals.

Ja que dic personal i com a motiu de confiança afegida, esmento la satisfacció de llegir que el dia de les eleccions -i suposo que més dies- el nostre futur president va anar a complir amb les seves obligacions o devocions religioses. Com Obama!  Un bon senyal, no ho dubteu. Zapatero no hi va:) -ni voldria que ningú hi anés.

Espero gaudir amb el L. Tena, no ho crec amb el Laporta; espero veure com anirà lo dels pactes, contradiccions, desafiaments de l'ambigüetat.

Mas no podia començar pitjor: el primer que ha dit és que treurà Medi Ambient. El segon que en destaco és quan veient-se-les venir diu: Catalunya l'aixecarem entre tots. Home, així qualsevol.

Dada positiva: El sostre electoral de Ciudad'anos. Recordo que Barrera va dir quan va entrar el Partido Socialista Andaluz al Parlament català: Ja sabem quans estrangers hi ha a Catalunya. Amb els de Rivera no sè si en podem dir estrangers, enemics, autoodiats...

Pregunta pèrfida, teoria peregrina

S'em va ocòrrer preguntar-me si una cosa que ha ajudat a la baixada d'ERC és que les noves generacions sobretot, la veuen com una cosa rància, de resonàncies dels anys 1930, vull dir menys atractiva i "moderna" que S.I. o que el ianquicisme de Mas. És així?

Particularment penso que els qui han votat Esquerra Republicana l'han votada més per esquerra i republicana que  per catalanisme. Bé ho penso i a més els dirigents sempre deixen lo d'independentista en darrer lloc.

Personalment

Bé, no sé si havia explicitat que votava Carretero. En Criteri sempre amb la minoria més absoluta e incompresa. Ja sabeu que no tinc predilecció per les masses, però tampoc per estar tan sol :( Això no vol dir que no tingui raó, ans el contrari, que el seny és cosa de pocs. I no dubteu que si Carretero s'emportés les masses...segurament que en fugiria. No pas per elitisme. A Mollet: 111 vots -és clar que és un Mollet. Bonic número. De derrota en derrota també es pot guanyar però la lluita és innecessàriament llarga.

Trailer de primícia: 

Informaré el perquè de la manca de candidatura Laporta-Carretero. Només a les vostres pantalles!!!

Recolzament curiós a la peregrina teoria pronòrdica. Recordem Balmes.

M'en descuidava, i avanço quelcom de la crònica belga:

Així mateix existeix una preeminència de Bèlgica Nord -flamenca- enfront la sud -valona. El conflicte belga es pot resumir en l'existència d'una Belga del nord treballadora, seriosa, conservadora però tolerant enfront d'uns -en certa manera- vividors i "liberals", que són els del sud, que per descomptat surten beneficiats en el repartiment del pastís pressupuestari.

O sia també aquí, en aquest país tan petit, existeix la diferència. Curiós, molt curios.

Balmes

Aquest dissabte fou el seu bicentenari. Silenci quasi absolut, mostra de la indigència dels nostres intel.lectuals. Aixi mateix oblidat per la cúria. Increïble. Estic preparant escrit i carta als mitjans.
Pobre Jaumet. Pobres de nosaltres.

Teoria peregrina i trailer belga

Arran del viatge a Bèlgica-Flandes, vaig pensar: aquí, tot i ser bastant curosos i una societat amb un ordre palpable, noto però que els països de més el nord ho són més, i França menys. Tenint en compte que Noruega és més excel.lent que Suecia, i que el nord de la Ibèria ho és més europeu que el sud, i el nord de Catalunya que el seu sud, proposo:


Teoria peregrina:

Tot i que als nordeuropeus els va caldre  l'arribada del cristianisme per deixar de ser bàrbars crec poder afirmar que en la societat actual, el civisme, l'ordre, la politesse, l'organització social adecuada, en definitiva, és directament proporcional als graus de latitud nord...i inversament proporcionals als de la temperatura?
                         ------------------------

Ho dic encara sorprès per la falera que tenen per Barcelona i el sud en general; ho dic sense menystenir les mancances o limitacions que sempre suposem, amb raó o sense, a les societats de més amunt, "l'alegria de viure" sobre tot.


Aventuras d'un pinpin al país de Tintín.

Aviat a les pantalles les andances i facècies, tals com la del cambrer bruixenc de el dolo-roso; de com a l'aeroport de Brusel.les vaig estar a un segon de ser engarjolat -segurament-; de la sensació de viure a l'Europa de pre-guerra al barri jueu d'Ambers, etc.

La raó inèdita del túnel per la Sagrada Família..Segona Teoria -que pensava- "peregrina".

Escoltant les reaccions a l'enèssim informe sobre el túnel vaig pensar això:

Teoria: La indiferència de molts que el tren passi per sota la Sagrada Família respon a la indiferència que sentirien si caigués,   i potser també al desig -conscient o inconscient- que caigui.

Peregrí! animal!...ep, alto, qui em digui això no està  prou informat: el 36 ja volien -hom- ensorrar el monestir de Montserrat i socarrimar encara més la Moreneta, cosa que va ser evitada miraculosament per l'avís de Mn. Pere Tarrés a l'autoritat. Miraculosament es va salvar també del foc el tapís de la Creació de la catedral de Girona -el més gran de l'edat mitjana. I per acabar: a la guerra civil, a part de destruir maquetes i plànols i tot l'estudi del Gaudí, ja es plantejava enderrocar la Sagrada Família! però es va veure la seva utilitat per instal·lar-hi nius d'ametralladora. Dissortadament per la majoria de monuments, no hi va haver tanta sort.

Per cert, en Monzó, fa poc, suposo que abans de sortir de la Internacional papanates, brindava per a què caigués el temple i volia que s'enderroqués la basílica del Tibidabo.

Les coses són com són, i han estat com han estat.

Afegitó

Després de llegir els comentaris retiro l'apel.latiu de peregrina a aquesta teoria.

Nou tag: TEORIES "PEREGRINES". Una.

No sé si es exacte o ridícul, jo la veig plausible, aquesta teoria.


TEORIA: Els nens han de ser educats i instruits per homes i les nenes millor per dones.

Com pot una senyoreta estimular les inquietuts i requeriments propies d'un nen: fer-los jugar al què els agrada -jocs massa bruts o enèrgics per una senyoreta-, o la descoberta i experimentació de la natura en sa cruesa; o d'un mecanisme i la tècnica; de la literatura masculina, de tot el que en definitiva és propi del mascle -tan li fa dir com no dir. Així mateix amb les nenes.

I dic més: plantejo si el desastre de l'ensenyament no té en part a veure en tot això que he dit -el noranta per cent dels ensenyants són dones-, i que el Senyor i potser també el feminisme em perdonaran.

Observi's que no m'he molestat en argumentar-ho massa. Per un dia que em surt un post curt!


La propera TP versarà sobre perquè alguns volen el túnel a sota la Sagrada Família.