Entrades
Publicat a Enoticies
Tot i que la paraula pàtria és proscrita per algun complexe progre, a mi m'agradaria -com dècades enrere- tornar a ser un patriota, sentir l'exultació,la vibració -espiritual(?)- que em despertaven les coses de la pàtria. Tot i mantenir l'espurna d'emoció a l'escoltar el Cant de la Senyera o milers d'elles voleiant, ja ens és llunyana aquella exaltació juvenil-"henchido el corazón". I mireu que ara seria el moment òptim per gaudir-ho tot plegat.
L'edat ens ha refredat el sentiment,però també l'ensorrament d'aquella Catalunya antiga -i tradicional, sí- de la que em sentia orgullós i fill. On els abrandats escrits dels Guimerà i Verdaguer; d'aquella munió d'intel.lectuals? Hi ha aquesta sensació d'esquerdament general de l'orgull, la moral, fe, sentiments i cohesió que teníem. De la nostra identitat, Vaja. Tot i que el geni català persistirà, circunstàncies l'han desvirtuat i se'm fa estrany creure que en aquest nou país produeixi la múnio d'homes i fets equiparables als d'abans.
El pujolisme ha estat una eina de "despatriotització" immensa. En Pujol volia -ingènuament- passar a la història per fer carreteres i polígonos. Mai li vaig sentir la paraula pàtria. La seva preocupació bàsica fou l'economia - s'ha vist que també la pròpia- i la "riquesa". Són els mateixos "ideals" que mouen el procés d'ara i els mateixos són els que manquen:l'esperit i la identitat. Patim una antropològifòbia -coses de la "modernor", de l'estúpid -i provincià!- rebuig de tot el que soni a folklòric. Hem pasat de la Oda a la Pàtria al Odi a la Pàtria -com a concepte.
Aquest sentiment,-no sé si també tel.lúric- és tan inefable i mistèric com real. El cas d'Espanya és paradigmàtic. Aprofito per dir-ho, sobretot als espanyolistes i seriosament: la raó i concepte últim "d'espanyolitat comuna dins la diferència", NOMÉS es pot entendre des de la mística, com la Trinitat, o el 6 en uno.
Aquest mirada particular -no la crec massa desenfocada- apart de reflectir un relatiu escepticisme, espero faci pensar si és vergonyant predicar l'amor a la pàtria i si no és una frivolitat titllar de carrinclones tantes coses que són part mateixa de l'essència de la Catalunya mil.lenària.
Afegitó justificatiu
A veure si em podeu captar millor. Temo que en la Catalunya nova que ve, els nostres vicis i defectes lluïssin desenfrenats: aquest pseudoprogressisme atroç, aquesta,teoclericofòbia. Som ecocides i potser encara malmetríem més el territori, som materialistes abans que res,...Comprengueu que tot lo exposat , i méés -descobert amb els anys- no ajuda a l'eufòria patròtica d'ahir.. Por com pedregada. Tot i que Europa ens controlaria en alguna manera.
Llegiu l'antepenúltim post, per animar-vos una mica.
Tot i que la paraula pàtria és proscrita per algun complexe progre, a mi m'agradaria -com dècades enrere- tornar a ser un patriota, sentir l'exultació,la vibració -espiritual(?)- que em despertaven les coses de la pàtria. Tot i mantenir l'espurna d'emoció a l'escoltar el Cant de la Senyera o milers d'elles voleiant, ja ens és llunyana aquella exaltació juvenil-"henchido el corazón". I mireu que ara seria el moment òptim per gaudir-ho tot plegat.
L'edat ens ha refredat el sentiment,però també l'ensorrament d'aquella Catalunya antiga -i tradicional, sí- de la que em sentia orgullós i fill. On els abrandats escrits dels Guimerà i Verdaguer; d'aquella munió d'intel.lectuals? Hi ha aquesta sensació d'esquerdament general de l'orgull, la moral, fe, sentiments i cohesió que teníem. De la nostra identitat, Vaja. Tot i que el geni català persistirà, circunstàncies l'han desvirtuat i se'm fa estrany creure que en aquest nou país produeixi la múnio d'homes i fets equiparables als d'abans.
El pujolisme ha estat una eina de "despatriotització" immensa. En Pujol volia -ingènuament- passar a la història per fer carreteres i polígonos. Mai li vaig sentir la paraula pàtria. La seva preocupació bàsica fou l'economia - s'ha vist que també la pròpia- i la "riquesa". Són els mateixos "ideals" que mouen el procés d'ara i els mateixos són els que manquen:l'esperit i la identitat. Patim una antropològifòbia -coses de la "modernor", de l'estúpid -i provincià!- rebuig de tot el que soni a folklòric. Hem pasat de la Oda a la Pàtria al Odi a la Pàtria -com a concepte.
Aquest sentiment,-no sé si també tel.lúric- és tan inefable i mistèric com real. El cas d'Espanya és paradigmàtic. Aprofito per dir-ho, sobretot als espanyolistes i seriosament: la raó i concepte últim "d'espanyolitat comuna dins la diferència", NOMÉS es pot entendre des de la mística, com la Trinitat, o el 6 en uno.
Aquest mirada particular -no la crec massa desenfocada- apart de reflectir un relatiu escepticisme, espero faci pensar si és vergonyant predicar l'amor a la pàtria i si no és una frivolitat titllar de carrinclones tantes coses que són part mateixa de l'essència de la Catalunya mil.lenària.
Afegitó justificatiu
A veure si em podeu captar millor. Temo que en la Catalunya nova que ve, els nostres vicis i defectes lluïssin desenfrenats: aquest pseudoprogressisme atroç, aquesta,teoclericofòbia. Som ecocides i potser encara malmetríem més el territori, som materialistes abans que res,...Comprengueu que tot lo exposat , i méés -descobert amb els anys- no ajuda a l'eufòria patròtica d'ahir.. Por com pedregada. Tot i que Europa ens controlaria en alguna manera.
Llegiu l'antepenúltim post, per animar-vos una mica.
