16 d’octubre del 2019

Viatge als Països Bàltics. Lituània, Letònia i Estònia. Apunts, per a futurs i antics visitants...i curiosos.


Això no vol ser un catàleg turístic - hi ha informació arreu- sinò més aviat un relat de les experiències, sensacions, algunes dades i curiositats agafades a voleio.També del viatjar en autocar, cosa que no feia des del viatge de nuvis als anys 80 a Suïssa.

Els països dels que no tinc una mínima imatge prèvia no em desperten massa interés a visitar-los. Hom em podria dir que Moldàvia és molt bonica, però jo necessito quelcom més, tenir-ne una mica de idea. Això em passava amb els països bàltics. He de reconèixer però, que el seu descobriment ha estat força engrescador. La sensació d'espai -venint de la massificació metropolitana- et fa sentir bé. Interessant sentir les facècies històriques; agradables els paisatges, castells, esglésies arreu, descobrir una platge bàltica. Sempre m'havia despertat una estranya curiositat aquestes platges, sense sol ni banyistes quasi mai;   aquells balnearis i hotels de platja del nostre nord.

Barris antics ben posats- Munió i valor del seu art religiós. I  bons preus! Sorprèn el respecte que el comunisme soviètic tingué amb el patrimoni religiós, en comparació amb la dèria destructora aquí -per ciutadans del mateix país!- del 36. I l'aigua i verd arreu. Al grup molts ens preguntàvem qui tenia cura d'aquelles immenses extensions de gespa. No vam veure ni màquines segadores ni segadors.

Coses dels idiomes

El lituà i el letò són les llengües més arcaiques d'Europa, cosa de gran interés lingüistic. L'estoni, llengua uraliana, està emparentat amb el finès, i de més lluny amb un grup de petites parles quasi tribals. També amb l'hongarès. Llengües complexes com no n'hi ha, amb els seus 14 casos de declinacions.

Un alicient del viatge fou l'espanyol de la guia Neringa -el parlava a partir de l'anglès. Estoneces i letoneces; la cava per la cova; pescador per pecador; el gall del campanar era  el pollo de ariba; la r la feia rr orro i la rr r guera. Sona també graciós bon dia en lituà Labas rytas. Es pronuncia labes arites, amb accent d'Olot.

La complexitat històrica

La seva complexitat és tal que no sóc capaç de fer un resum prou acurat.  Història no tan allunyada de nosaltres com sembla. Els jesuites espanyols fundaren la Universitat de Vilnius,també a Kaunes són els més prestigiosos ensenyants.  I Josep de Ribas, el favorit de la zarina Caterina  i fundador d'Odessa,sic, va fundar una universitat, que ara no recordo.

Diguem només que foren els darrers pagans d'Europa -feien sacrificis humans- al segle XIV es cristianitzaren; que foren ducats que quasi sempre estaren sota el jou de l'ocupant de torn, fossin polacs, russos, danesos o alemanys; que l'arbre de Nadal nasqué a Tallin, així com la bandera danesa el 1219 -amb la catalana les més antigues del món- i que esdevingueren independents el 1918 -a Estonia un 24 de febrer,dia del que escriu- fins l'ocupació comunista després de la SGM. Una dada clau és la victòria de Grunwald, un dels enfrontaments més importants de l'Europa medieval, on foren derrotats els Cavallers Teutons per la coalició lituano-polonesa.

Aquests països coincideixen en el seu anticomunisme i en una poca disimulada antipatia cap els russos, Estonia juga al putaramonetisme per interessos econòmics.

Mereix una reflexió que el millor i esculpit alcalde de Vilniu, fou escollit personalment pel zar. Franco va triar el creador de les motos Derbi per a alcalde de Mollet de Vallès. Ambdós ho feren per eficiència demostrada, Ara, els mèrits són molta xerrameca i posició al partit. Una qüestió pertorbadora. Per aquestes coses va qualificar Churchill la democràcia com el menys dolent dels sistemes.

Consell aconsellable. En tot.

La guia ens va amagar, i hom amaga arreu, que l'ocupació alemanya-nazi del 39 fou més que relativa. La gran majoria de partits optaren per Alemània abans que per la Rússia comunista.Ja fa uns anyets que coses d'alguns temes que diuen els guies els poso en quarentena. Usem més Google, per confirmar el que ens grinyola, sobretot. No us cregueu a la primera tot el que tingui connotacions ideològiques. La gent no és objectiva. És trist dir que no te'n puguis refiar del tot, però és així. El guia pot errar, tenir una mala percepció o mala fe. Un company un pou de coneixement històric i jo mateix potser no vàrem puntualitzar tot el que hagués calgut. Hem de dir però que la guia no es va estar de dir que és típic als casaments anar amb antics cotxes nazis! Tot i ser historiadora i antiimperialisme rus, del tema català no en tenia massa idea. No vull dir que fos mala guia. I era prou simpàtica.

Em resultava curiós que sempre tingués a la boca la paraula ricos -aricos- , sense matisos, com un principal fet definitori i biogràfic . Potser encara els influeix allò de la lluita de classes; rics i pobres. O potser la dèria de ser capitalistes.

Identitats, religió i històries

La música els hi és una altra dèria. A Estònia el folklore és de primera rellevància nacional. Una cosa que ens amagà la guia és que excepte la catòlica Lituània, en els altres dos la sida i la droga és un problema monstruós després de la caiguda de la URSS. Com a Espanya, l'heroïna ha estat un peatge de la democràcia. La legalització i extensió de la prostitució hi ajuda. Riga és destí sexual amb prostíbuls convivint al costat de cafeteries en ple centre.És admirable l'estima i immensos esforços que esmercen en el seu patrimoni. No només el consoliden i el restauren, sinó que el refan, sovnt a partir d'uns panys de paret! Cosa que aixeca debats. Ara,ho fan més que bé. Són gent eixuta. Saludar un desconegut a un ascensor no es considera necessari. Fins i tot, un somriure de cortesia o conveniència pot ser interpretat com a mofa.

Hi ha nacions petites. Les bàltiques endemés direm que són modestes. Modesta és l'aportació de personatges i creadors a la història del món. Explicable bàsicament per l'arribada tardana del cristianisme -al segle XIV- va desacompasar el ritme del país amb la resta de la cristiandat  pel que fa a cultura, avenços, ordenació de la llengua, etc. Agreujat tot per segles de invasions que relegaren aquesta gent a la categoria de serfs. Escasa també hi és la gent. Quin efecte d'espai! Kilòmetres de boscos i prats; immenses platges, moltes sense presència humana. L'esquí es concentra en els pendents de quatre turonets. Saltants de dos metres són cascades. I en Pla se'n reia del fil d'aigua que a vegades cau a Sant Miquel del Fai! Estic segur que a cada poble català trobaríem coses que  podrien superar la majoria de llocs que figuren als fulletons turístics bàltics. Una cosa en la que excel.leixen és en la densitat i bellesa de les esglésies i la immensa cura que en tenen Ens adonem del país tan bonic que tenim, tot i les infinites agressions al paisatge que ha sofert. I un marge de 10 metres és un cingle. La natura no hi és espectacular, a banda les dunes i paisatges marins que no visitàrem.

Religio...ns

La guia tenia un visió a la baixa sobre la religiositat. Estònia sí que té una religiositat escasa,ajudada pel substracte ateïsta o teofòbic de la URSS. De totes manere, ni a Vic hi ha una concentració tal d'esglésies, d'abundants confessions cristianes. Agradable sensació la que sents als temples ortodoxos,amb la seva munió i bellesa iconogràfica. El que no em plau és que no hi ha bancs! Alguna explicacio hi haurà.De Lituània, essencialment catòlica, s'oblidà dir-nos que la religió és un símbol d'identitat nacional.

Al nord, i catalogat com un dels destins més estranys del món hi ha el Turó de les Creus, on hi ha una munió indescriptible de creus de tota mena, rosaris i algunes icones, de tot el cristianisme. Va ser aterrat tres vegades pels comunistes i fins i tot hi volien fer un pantà.
Una mena de happening cristià? Per a gent no religiosa és un lloc que els pot inquietar, i pels ateus una mala experiència. Hi són recordats amb el seu nom les víctimes de Gulags i altres purgues criminals dels comunistes.

Zero en ecologia

Potser és que em falta informació, però...Les cambres dels hotels, amb 18 graus a fora, tenen l'aire condicionat obert. A sobre et posen un edredó nòrdic de quatre dits, per a protegir-se de l'aire condicionat! L'apagues si es pot i dorms amb la funda de llençol -insuficient- o la deixes i passes calor. Supera aquests disbarats Jordània: 35 graus nocturns a fora i flassada nòrdica, per a "combaatre" el fred de I aire condicionat, molt. El maleït aire, arreu on vas pel món. L'única explicació la trobo en la encara poc estudiada i universal estupidesa humana. Si algú en té d'altra... Penso també si no és un signe de estatus, de riquesa -que no falte de ná. Per descomptat, a l'hivern, amb la calefacció, passem la calor que no passem a l'estiu.

El cotxe mana. El tren és testimonial.  I les botelletes- i lo que no ho són- de plàstic arreu.Triste constatació d'una més que miserable consciència ambiental. Que endemés no vegin el cost econòmic rebla l'estupidesa que deia. Recordo també l'aigua calenta en algunes aixetes per a que compréssim aigua en i amb plàstic -te'n beus; infinitat de llums oberts sota un sol llampant a sectors de l'aeroport i la RENFE. Per a que ens parlin de protocols climàtics.

A Lituània

A la capital Vílnius la comunitat rusa, la majoria, no sap lituà. La segona, l'estudiantil Kaunas, és purament lituana i el rus hi és absent. Seu del Salguiris de basket, que cal pronunciar Jàlguiris. Nom que ens transporta als temps del blanc i negre, de la tele i de la grisa URSS.La passió que desperta és tal que és gairebé impossible veure un partit sense ser soci. La ciutat, sigui perquè hi havia poca gent on voltàvem o per la tarda grisa, s'adequava a les antigues sensacions amb les que l'associava. Miratge de viure a un lloc proper als anys setanta. En tinc un record difícil d'explicar.

Colonialisme lituà

Em va sorprendre saber que Trinitat i Gàmbia foren colònies bàltiques durant 40 anys, concretament del ducat de Curlandia de Letònia. La potència mercantil de Jacob Kettler
el va permetre ser el primer en colonitzar aquests llocs fins que els foren arrabassats per
Holanda i Anglaterra.


A Letònia


El que trobo a faltar a casa nostra ho he trobat a la capital Riga: acollidors llocs on beure i sentir música en directe arreu. I ballar. La cara fosca és que amb la legalització de la prostitució, els prostíbuls han envaït el centre,tot donant-li un punt sòrdid.

Tot i el desplaçament de russos a Letònia, només a Riga arriben al 50 %. Només Espanya supera aquesta fita amb el desplaçament de ciutadans no catalans a Catalunya al franquisme. Els letons no volien el metro perquè implicava la vinguda de més rusos. A Barcelona va significar
l'arribada d'infinitat de murcians. Alguns d'ells coneguts posteriorment com els murcianus de la FAI. D'això dels letons se'n diu prospectiva. La mateixa que alguns vam emprar quan prevèiem que això de "posar Catalunya al món",amb els Jocs del 92,implicaria l'arribada d'ingents masses que malmetrien fins a fer-la desaparèixer la Barcelona que coneixim. La majoria ho veia com una festa i una altra minoria com un negoci.

A Estònia

Estònia, la més rica, podríem dir que està abduïda de modernitat. Ha apostat per l'economia de la informàtica. En diuen E-Estònia. Són els creadors de Skype.
Tot i ser la més propera a Rússia, les comunitats russes i estonies són com "l'oli i l'aigua" segons la Tere a pregunta meva. Fou la guia a Tallin,més exacte que la Neringa. Hi fa de mestre des de lustres. Bilbaïna de naixement. Deia nosaltres quan es referia als estonis. Aprendre tan endimoniat idioma no es fa si no hi ha intenció d'arrelar-se. Els 30 sota zero habituals no semblen ser massa problema pels connacionals immigrats.

L'única imatge que molts tenim de la zona és la de la capital Tallin i potser les habitualment desolades platges bàltiques. Tallin, la d'acolorides torres i estampa medieval. Aquesta imatge no és només una visió parcial de postal. Tot el centre és un no acabar de carrerons
carregats d'autenticitat medieval sembla que autèntica. Abunda, paradoxalment, la reconstrucció, sovint quasi total, d'edificis històrics en runes. No tenen la pàtina del temps ni potser són exactes, però el turista no està per detalls aixís.

Notes del menjar, desplaçar, lleure, etc

Això potser serà d'interès tambés pels professionals. Crec que es dona una importància desmesurada al menjar. Molt temps esmerçat en temps d'espera i d'entaulament, així com temps morts que es podrien aprofitar per vagarejar  un mateix per les ciutats. No sé si hi ha quorum en decidir si sortir a les 9 la ruta és lo adient. La guia potser com excusa ho justificava amb el cliché que "los españoles" estaven molta estona a taula.  Deia també que no som puntuals i que fem la migdiada. Després d'atipar-nos amb el buffet a les 8.30, no és massa lògic tornar-nos a entaular a la una. I estar-hi una hora i mitja. El temps, quan viatges, és or. Literalment. Això treia temps a una activitat bàsica per a nosaltres: voltar lliurement per les ciutats. Cosa que en els viatges organitzats no es té en compte. En l'aspecte compres deia "...ahí tendran tiempo para comprar sus souvenirs". Desconeixen el concepte shopping? Al mercat de Riga, paradís d'exotisme i bon preu, hi vàrem passar volant, fent parades on li semblava a la guia. Deia "sé que les gusta el queso"...i allà ens hi paràvem. Una venedora ens va fer fora de la parada on la Neringa explicava quelcom. Per comprar unes llaunes de conserves típiques, quasi perdem el grup.Dit això, el menjar era correcte. Primers senzillets i algun plat local saborós, com el cérvol. El tall al  plat i el cap a la paret, mirant-nos, dissecat.

En les passejades nocturnes amb un grupet pels carrerons vells de Riga i Tallin em va venir una indefinible sensació d'enyor de la meva jovenesa, on la contenció en la gresca no era prescriptiva i les ganes de fer-la era gran, Moments i companyia que recordarem amb nostàlgia. Entenc que tantes parelles neixin sota el sostre de cels llunyans, en llocs com aquests. El viatge no fou tan curt com per a no establir una relació de companyonia i confiança, tot i que va quedar pendent alguna ballada i la cantada que proposava la Neringa a l'autocar.


Arribada, anècdota i epíleg.


Sempre que tornem diem que a tot arreu on anem trobem les coses més...endreçades que a Catalunya. Civisme, ordre, educació, cultura, verd,etc,etc. No va passa un parell d'hores que això es va fer palès amb tota cruesa. En el tren cap a Mollet,a la parada del Prat sentim una alegre xirinola. Està organitzada per dues famílies que esdevenen aviat l'atracció de la gent del vagó. Dos nens d'uns quatre anys començan a deambular pel vagó amb mòbils amb música a tota pastilla. En un ràpid crescendo d'aconteixements apareixen dues criatures més cridant i utilitzant els elements del tren com a parc d'atraccions i obrint les portes de les caixetes penjades. Un anava descalç i en banyador. La germana gran li fot un bon clatellot a un petit enfilat, l'empeny i fa caure de cul d'un metro. Tots criden, dos ploren. Apareix una nena voltant pel corredor amb bolquers. Algun crit de compromís dels pares,que rellisca com pluja. La pava del clatellot, espatarrada  als seients, sent l'impuls de cantar. Ho fa i es grava, i ho reprodueix. Van acabant el trajecte, i com a cirereta, aquesta fa saber al personal que ja no es dutxa cada dia però que es canvia les calces no sé quantes vegades. Dues de les mares, assegudes als bancs del costat, expliquen com i quan gestionen el mateix tema. Baixen a Montcada.Ah, tot això era observat per una família japonesa, amb ulls menys oblicuos del que els és propi. Typical Spain? No sé si el creador de Torrente seria capaç d'inventar escena semblant -retallada. És un altre concepte de llibertat. Són més feliços vivint amb tan poques normes i obligacions? Al menys riuen i canten més que nosaltres.

Arribem al poble. Ja fa unes hores que trobem a faltar el sienci; l'amplitud i espai dels espais; els verds, l'aire net, la fresca, el respecte cap al que no és nostre. Retrobem la calor però també la proximitat en les relacions humanes, malgrat el nostre creixent individualisme. Una abraçada a tots els companys de viatge i la Neringa si ho llegeix, en recordança a la vostra agradable companyonia. I si algú vol corregir o afegir quelcom...

En acabant d'escriure això m'ensopego amb l'autor clàsic-modern més important d'aquests paísos i el més interpretat al món : Arvo Part. Jo en tenia un disc! -Arbo. Comprat per un euro a un mercadet. El vaig escoltar molt superficialment i el vaig desar. Després d'aprofundir en la crítica a la seva obra vaig tornar a escoltar-lo amb atenció tot descobrint la seva magnitud. Si l'escolteu i us hi fiqueu a dins us transportarà i potser reviureu l'esperit, la sobrietat, les planures verdes i buides i la pau que transmetien la densitat d'esglésies d'aquest racó d'Europa. A partir d'ell vaig descobrir el polonés Goretzki. Altament recomanats, per a serenar els esperits.

13 de setembre del 2019

El dret a l'objectivitat

El dret a l'objectivitat
Publicat a El 9NOU

Joan Foguet em "dona peu" per tractar un tema al que sovnt dono voltes. Al seu article parla del robatori de idees per part d'altres autors que ho justifiquen dient "Et citaré" , article,que conté idees meditables. El cito però no li robaré cap idea, ans el contrari. Repeteix allò tan habitual que l'objectivitat és una cosa que no existeix -ni tampoc la veritat.

 Lo contrari de l'objectivitat és la subjectivitat. En som conscients? Hem d'assumir que l'objectivitat no és possible? La subjectivitat és el primer enemic, acarnissat,del periodisme...i del pensament rigorós, però amic del pensament únic. Ningú nega la dificultat de parlar de la realitat sense ser influït pels filtres i condicionants propis de cadascú -Balmes ho qualificà de "matèria de titans". Dificultat més fàcil de vèncer pels que professem l'eclecticisme, ho reconec. 

Com el lector pot confiar en  llegir opinions equànims si  a totes les facultats de periodisme  s'ensenya - i tothom predica- que la objectivitat es impossible, fins i tot a l'hora d'informar?! D'altra banda, paradoxalment, la publicitat d'un mitjà sempre va acompanyada del slogan "objectiu i veraç". Antonio Franco a la presentació de El Periódico en català a Mollet, amb hàbil retòrica també em va negar la possibilitat de ser objectiu. Retòrica a voltes tramposa, ja que ens va voler confondre identificant objectivitat amb neutralitat.Tot plegat un curull de despropòsits i incoherències que al lector rigorós li costa de païr. Em trobo amb la Dra. M J Ruiz que en un prolix treball, arriba a dir que " L'objectivitat és -també- indesitjable (!)" "La verdad no es nada, no és algo, és un alguien". Advoca fins i tot pel personalisme en la informació, la dramatització del missatge informatiu, etc. De fet és el que ja preval als grans mitjans. Molts ho qualifiquen de propaganda. D,aquí a les fake news i la postveritat hi ha un pas. Per cert, em sembla que  som molts que no sabem veure la diferència entre postveritat i mentida.

Si cal un model d'objectivitat no hem d'anar gaire lluny. Que els nous periodistes llegeixin els escrits polítics de Balmes -també fou periodista-articulista,anomenats aleshores "publicistes"- i El Criteri, i Larra, és clar. En paraules del filòsof Ramon Alcoberro,  l'objectivitat és per a Balmes,  "una llei fonamental de l'esperit humà sense la qual el pensament humà s'enfonsaria". Si hi afegim que la revista Muy interesante diu fins i tot que la "Ciència" nega l'objectivitat, i tenint en compte tanta unanimitat, ja tindríem al menys, l'explicació al per a molts evident "enfonsament del pensament humà", i del món mateix. Suposo que no serem masses en pensar que l'objectivitat és possible i que ha de ser un dret del lector, que paga per a ser informat rigorosament, però si més no i reconeixent-ne la dificultat, fixem-nos-ho al menys com a fita.

6 de maig del 2019

EL MESTRE MÀRTIR

Publicat a Som Mollet

El mestre màrtir

Al Notes del 2019 hi ha un curull de documentats treballs entorn l,ensenyament a Mollet. Penso però que calia quelcom més que dir que el mestre Marrugat fou assassinat a la guerra civil.En tant que ha estat l,únic que ha pagat amb la vida l'exercici de mestre hauria d'haver tingut un tractament especial i ser una mena de referent pels seus companys de professió d,avui. A Parets es recorda amb una escola al mestre Piquer, assassinat al costat dels seus dos fills. El mestre Viñas hagués corregut la mateixa sort si no hagués fugit.

Sortint de la presentació de Notes un savi molletà em va recordar la làpida que hi havia a ll'església amb el nom dels innocents caiguts el 36 a mans dels revolucionaris. El sentit comú i el culte a la veritat que professem ens fa dir que aquests nou molletans mereixen ser recordats tal com ho són els que van morir als bombardejos aeris i que figuren a la placa homenatge de Can Mulà. Tampoc seria sobrer dedicar-los-hi un treball, que seria força útil per a aprofundir en els trets històrics d'allò que hom anomena repressió a la rereguarda.



28 de gener del 2019

Vicent Sanchís, TV3, a Mollet

Publicat a Som Mollet

El director de TV3 ha estat a Mollet a fer una conferència "colòqui". La pregunta que tenia preparada era una altra, però a l'anar repetint que la televisió catalana havia de "competir" per l'audiència, li vaig qüestionar si això havia de ser la prioritat d'una televisió pública.. Suposo que no li va fer molta gràcia. Se'n va sortir com va poder. Amb tota la bona fe li vaig preguntar si era cert lo d'un excés de plantilla. Va contestar que sí però no. Li vaig fer referència que tot i l'excés de plantilla, els programes més cars els fan empreses externes, ara certament amb retallades. La  federació de productores ja ha demanat es redueixi la plantilla sobrera de l'ens. Amb "molt d'enfàsi" va dir que el 90 % programat per les cadenes públiques catalanes era producció pròpia. Xifra tan exagerada que penso que no caldria ni rebatre. 

Al no tenir les dades al cap no vaig insistir i és per això que aprofitant l,amabilitat de Som Mollet , hi dono aquesta i altres dades, sobretot a part del públic, que va donar més credibilitat al senyor director que a un servidor. Públic sospito informat bàsicament per Tv3. Públic que ignorava que el l'espai de la molletana Ruth Jimenez estava fet per gent fora de casa,com el Cases d'algú i El Foraster i tants. O que el també al.liè Toni Soler els -ens- ha facturat en tres anys 6.000 milions de pts (sic), ni que TV3 té un 85% més de personal que Tele5. He trobat dades dels sous del 2008. El director de l'entitat -ectoplasmàtica diria- audiovisual catalana, anomenat CCMA cobrava 250.000 i el president 129.000 euros anuals. El director de la televisió catalana guanya més que el president de la Generalitat. La ràdio catalana no queda enrera en quant a pressupostos i sous gegantins, que els paguem tots. 

En Vicent Sanchís, com tots els directors, és esclau de l'audiència. Tenint en compte el  nivell d'exigència de la darrera, obviem retreure-li  l'absència de programes culturals, com La Clave,  o de teatre o cinema clàssic,etc. Innecessarri és també establir comparacions entre aquesta TV3 i la de la primeria.

(En Sanchís es va mostrar com a persona molt intolerant a les crítiques, tot i ser-ne especialista a fer-les)

25 de desembre del 2018

El Caganer de l,any

Clubdels100ipico.blogspot.com em recorda que no estic massa treballador.

Atacar a Toledo no es va considerar adient per a ser publicat a ...

El CAGANER DE L'ANY

El majoritari pensameent progressista -llegeixis progre- s'ha alçat com un sol home -o dona- en la defensa del més gran merdós "que vieron los siglos". Un tipus a qui después d'evacuar en allò secularment sagrat, encara li "sobra mierda para cagarse en la santísima virgen". Tot aclarint que al caganer Toledo no el van detenir per això sinó per no acudir a la citació judicial, he de dir que comparteixo l'opinió que ningú ha de ser penat per qüestions de pensament. Jo també penso que el pensament no delinqueix,ni tampoc l'opinió, per més abjectes que siguin -calumniar és una altra cosa.Qui diu segons què ja es pena ell mateix; queda retratat en el seu grau de inmundícia corresponent i jutjat pels seus conciutadans. En el cas del diarreic personatge, qualsevol persona decent ja veu que no es pot cagar així per la vida. Per sort, de gent com el pestilent artista n'hi ha poca. Si tots empréssim de manera tan miserable la llibertat d'expressió, si tots ens anéssim cagant amb tothom que no ens agrada, el món seria un lloc encara més pestilent del que ja és ara. Hi ha una altra cosa ben curiosa: el receptor de tota la merda, és el món catòlic. Els jueus han creat la LLiga Antidifamació i Déu guardi a qui digui segons què d'ells en un mitjà gran. I els musulmans, a part de la por que inspira la facció fanàtica, també tenen com altres defensors, sovint els mateixos que ataquen allò catòlic. L'Església molesta i no només als poders; l'Església mai no es defensa. Resultat: els poders i els seus "valents" acòlits, tontos útils, i les diferents organitzacions catolicofòbiques no tenen aturador a l'hora d'escometre-la amb mofes i calumies. Vet aquí. Ara, això sí, els defensors del dret a la blasfèmia i ofensa als sentiments religiosos han de demanar que canvïi la llei, si és que volen -com sembla- que tothom es pugui cagar amb el déu que més li plagui i conovertir així tot el món en un gran femer. Ep, no seria perdonable comparar el nostrat i humil caganer del pessebre, que comparteix espai amb el Nen Jesús, amb l'aital Toledo. A aquest escau més dir-li cagador i situar-lo al costat de Satanàs, de qui se'n va proclamar adorador (sic).

1 d’octubre del 2018

El savi de la Plana. Publicat a El 9Nou

Enceto una col.laboració com articulista a El 9Nou. Publicat l'agost del 2018.

EL SAVI DE LA PLANA

 Interessant conferència la que va fer J.M. Reniu a la Balmesiana 2018 en la que ens oferia un acostament a Balmes en termes ben ponderats,tot i no ser el conferenciant -sembla obvi- de la seva corda. Ben diferent a Josep M. Terricabras que el va presentar com a caducat, a l'any del bicentenari! Hi ha algun punt però de la conferència que m'agradaria comentar, com quan va parlar de la seva "pobresa argumental". Personalment penso que aplicant la lògica elemental i el sentit comú, les seves argumentacions lluny de ser pobres, són gairabé  sempre irrebatibles. Parlava  el ponent també,encomiàsticament, del fet d'acabar amb els "privilegis" de l'Església. No va quedar clar si es referia a quan Mendizàbal va quedar-se amb les seves propietats -per malvendre-les a les classes altes-, o a l'expulsió de les ordes,o què. El que més em va sorprendre però,és quan li va negar la condició d'eclèctic -paraula a la que afegia de manera confusa el qualificatiu "doctrinari" (?). Considero, al contrari, i trobo obvi, que era i és el paradigma de l'eclecticisme.

Pel que fa al tema recorrent de la vigència  de Balmes, n'hi hauria prou amb dir que els clàssics sempre són actuals. Hi ha un munt de gent entossudida però en enmudir-lo, com si fes nosa. Bé, de fet ja ho han mig aconseguit. El vigatà, a qui Pla qualificà com el "nostre" filòsof,ja no és quasi ni testimonial als plans educatius, mitjans, etc. Una de les excuses per desacreditar-lo és ridículament titllar-lo d'espanyolista. Balmes fou el primer catalanista modern, potser l'únic al seu temps i com diu Josep M. Fradera "els seus escrits polítics constitueixen la primera reflexió de gran abast sobre la gènesi de la Catalunya contemporània".


Aconsello llegir, -és a la xarxa-, Balmes y Larra, los dos cerebros con más raza de España, de Mostaza. Coetanis, ambdós avorrits del seu país,  traspassats joves, ambdós predicadors al desert. Extrec: "Pero en el menester de avivar la atención diaria de los lectores y formar en ellos una opinión, el éxito de Balmes y de Larra no tuvo rivales antes ni después...siempre en vena polémica, siempre con argumentos a punto. Pensaban con las plumas mojadas en tinta: la idea –y hasta el estilo– les fluían manadíamente al conjuro de la descarga nerviosa que en ellos desencadenaba el simple hecho de tomar el palillero. Por eso piensan a torrentadas" És curiós que Pla hi contrapossi als de torrentada els escriptors "de rajolí". La marginació de Balmes la trobo molt significativa; la veig com un fet directament proporcional, consubstancial a la decadència -siguent benèvols- intel.lectual i moral del país.


31 de juliol del 2018

La presó

Publicat a Som Mollet

Veure la dona de Bàrcenas plorant a l'entrar el seu marit a la presó, condemnat a 49 anys -ella uns quants menys- em va ser com una epifania. Una família polveritzada -el seu fill vivia amb ells -té vint-i-nou anys però en podria tenir nou. Vaig veure i sentir de manera diàfana el terrible drama que representa la presó. Pels tancats i els seus propers a fora. Vides i famílies arruinades. 

Un cas del que no se'n parla és el de Sandro Rosell. Tancat,sense judici fa més d'un any.. Diuen que està enfonsat i lluny de casa, com els presos -hostatges- pel procés. Trobo gent molt sensible al patiment d'aquests presos, incapaços d'empatitzar però amb els altres i reclamant que es podreixin a la presó.fins i tot per delictes  econòmics.Ells -i tots- ens hem de preguntar: segur que som tots millors que ells? 

Estem al segle XXI. No hi ha alternatives més humanes, com treballs socials, reintegrament dels diners estafats, o pèrdua del patrimoni del delinqüent? Si tinguéssim l'oportunitat de fotre la mà a l'erari públic, amb poc o cap risc, cobrar comissions de constructores, etc, quants tindríem la força moral i valors ètics suficients per a deixar escapar l'oportunitat d'ingressar una bona picossada? -que cadascú es respongui. Pel que sembla, en aquest país -i al veï- no masses. Tinc la impressió que vivim en un país on la corrupció i l'engany és el que preval. Des del governant al lampista o mecànic -tot i que en aquests últims a vegades és per pura supervivència i necessitat davant la voracitat recaptatòria de les administracions. La pregunta, lògicament és: cal reorientar el tema penitenciari? La resposta admet mil matisos, la necessitat del debat crec que no. 

He vist els ajuntaments no independentistes de Centelles, Granollers i Barcelona amb un llaç groc a la façana. Ni que fos només com a acte de solidaritat amb el patiment dels presos catalans i les seves famílies l'Ajuntament de Mollet també ho hauria de fer.

22 de maig del 2018

Inseguretats ciutadanes (Publicat a Som Mollet)


Inseguretats ciutadanes

Tots aquells que han patit un atracament saben que tant o més dolorós que la pèrdua econòmica és l'afectació personal, la impotència, etc. Sóc persona a qui rebel.len les injustícies.Imagineu doncs si m'afecten personalment. En aquest cas la malvestat has estat obra de qui ha de vetllar per la justícia i l'equitat social: l'estat (1). L'executor material fou un senyor que va estar una estona mirant i retratant parets i sostres. Després ens va enviar un bonic i inútil petrecol i una factura, de 600 euros, els quals no sé com es van repartir. Amb l'excusa de la nostra seguretat "ells" van creant noves taxes, amb un import per sobre el cost: ITV,pels cartrons de les botigues, cèdul.les d'habitabilitat, impost a l'astre rei, etc. Voracitat recaptatoria. Indefensió. En disculpa dels de dalt he de dir que com que a ells els diners els hi vénen fàcil i depressa, no els hi donen  el mateix valor que el ciutadà treballador o pensionista. Qui trobi exagerat el meu enuig segurament també. Gent que no fa escarafalls per a llençar -o que li prenguin-  sis-cents euros. O també per poca sensibilitat a les injustícies. 

Retornant al tema de la inseguretat. Han sortit les estadístiques sobre seguretat ciutadana i la tònica general és sentir que ens diguin que Mollet és una ciutat segura i que anem bé. La realitat és que a l'àrea que pertany a la comisaria de Mollet han crescut els delictes. Com a les enquestes d'audiències als mitjans, policia i polítics només destaquen les dades parcials que afavoreixen una visió positiva del problema. Hi ha uns sis delictes diaris. En algun temps passat aquests sis devien ser els qui hi havien en un més. I retrocedint més potser els que es perpetraven en un any, quan un robatori a qualsevol poble era una cosa excepcional,motiu de conversa i fins i tot d'alarma una temporada. Ara ni ens n'assaventem.

1.-(Referit a l'impost a "edificis antics" creat per a la "nostra seguretat")
  

22 de desembre del 2017

Catalunya no necessita cognoms

(Publicat a Contrapunt)

Catalunya no necessita cognoms

Reflexionar sobre el republicanisme com a ideologia ocuparia un llibre. Quatre apunts doncs .

Que la representació d'un país estigui millor en mans de persones elegides.. pels partits -Aznar, Zapatero, o Berlusconi- que per nissagues -tot i que estiguin preparades per això- sembla raonable. Però la raó humana és imperfecte i la realitat tossuda. Els països nòrdics, a qui tothom es vol assemblar, són monarquies i l'únic país àrab que mig funciona és l'únic amb monarquia:Jordània.

Devant el rei els poderosos del món s'inclinen. La presidència de França rau a un luxós Palau i surt més cara que la monarquia espanyola -hi ha dades.Hi ha qui critica el monarquisme per antic i medieval i a continuació esmenta el republicanisme de l'Atenes mil.lenària. I la gent de bona fe que  s'hi ha apuntat  a partir d'una anàlisi superficial i portada pel mainstream ,cal que sàpiga una cosa cabdal: que el laïcisme, considerat el valor prioritari del republicanisme modern, amaga -poc- un rebuig a la tradició cristiana, catòlica. El meu reconeixemnt a la CUP perquè parla clar "Volem una república per a escombrar l'Església". Cal recordar Chesterton "Qui creu que política i religió no tenen res a veure no entén ni de política ni de religió". No sé si és obvi dir que això no és una proclama contra -ni a favor- de la constitució de Catalunya com a república, sinó contra el republicanisme nascut de la Revolució Francesa i a que se'l consideri el màxim valedor de drets i equitats.

Ara s'ha fet palesa la divisió de Catalunya. Temps a venir, en vindrà un altre: la de la Catalunya tradicional de Maragall,Verdaguer, Gaudí, etc i la "moderna": la d'Almirall, Rovira Virgili, Companys o Tàpies. Ni República de Catalunya ni Regne de Catalunya. Catalunya! I tots contents. 

2 de novembre del 2017

Cadena catalana de ERRORS i OMISSIONS i alguna reflexió heterodoxa.


Publicat al 9 NOU

La incompetència dels catalans per a la política s'ha descrit abastament  a través dels nombrosos errors comesos i ensarronades patides durant la nostra història. Fa temps que hi insisteixo. 

Al postfranquisme, en el camí a la independència, errors i omissions s'han encadenat un darrera l'altre. El primer fou votar una constitució que autoritza l'enviament de l'exèrcit en cas de secessió. Després Pujol renunciant a la moma dels bascos -ni que fos com a mal menor. Ell mateix va seccionar qualsevol neguit independentista, Malaguanyà dècades que haguessin servit per a conscienciar  Espanya dels anhels d'emancipació  i madurar la solució. Això mantingué oculta una fractura que al final havia de fer-se palesa. Error garrafal fou no esgotar -ni encetar!- la via legal prevista ,que la mateixa Catalunya va votar!  . El conflicte és tan irresoluble com el palestí si no hi ha grans concessions mútues! 

I la cirereta: vaig sentint polítics dient que no era previsible unes reaccions tan dures de l'estat.Sic!! Difícil superar aquesta falta de visió política. Ai Senyor.Si això és el vermut! Sembla obvi que hom no veu que  una autoindependització ho pot ser tot menys fàcil. Tot. 

És important concloure però que passi el que passi, res ja no serà igual i el ramonetisme finirà. Quedarà   la visibilització del què vol ser Catalunya. Sobre el com és quasi segur que neixerà un altre conflicte,aquest intern.I "una larga cambiada": recordeu-ho, el problema que més ens angoixarà és el climàtic.

Afegitó. Omissions i altres errors

-No es va dir RES  sobre com quedarien les CENT MIl coses de l'estructura d'un país, tals com els esports, llengües,transports.. Proclamen la independència -o potser la república- i no tenien  estructura. 

- Dues preguntes a la papereta del referèndum amb una sola resposta possible és un insult a la intel.ligència.

- Han buscat l'enfrontament i un possible recolzament exterior i han fracassat. I a Brusel.les busquen una  implicació, presa de postura o què sap qui.

- Els polítics han oblidat que hi ha dues Catalunyes i que això requereix doloroses concessions mútues.

- No s'ha volgut ni sentir parlar de la via escocesa. Sic! Independència però amb permanència a la corona hispana. Cosa que vol dir que prima el republicanisme davant l'independentisme.

- I Una cosa gravíssima. No s'ha dit cap paraula d'afecte; ni sobre la permanència dels lligams -inevitables- amb Espanya -llengua, patrimoni sociocultural; no s'ha dit que en una indepèndencia cap d'aquests llaços no s'hauria de trencar.

L'únic consol és que  la imbecilitat de la classe política -encara que sigui en altres sentits- és universal. La Cimera Mundial del Clima va fixar uns objectius per a reduir el cataclisme climàtic, però no han aplicat cap mesura! i es continua  lloant el creixement. Psicòpates o cretins?

I la meva eterna pregunta. La pregunta: QUE DIRIA el savi Salomón;el nostre savi Balmes;un jutge imparcial??? Ningú no vol contestar. Volguent-los interpretar he proposat:  (click)
Independència i Unió. (versio castellana)



26 de setembre del 2017

INDEPENDENCIA Y UNIÓN -Manifiesto propuesta heterodoxo y pragmático

(pendiente corrección total del traductor) (en català a sota)

(Después de unos meses de divulgada, asumo que esta propuesta se ha desechado y predigo incontable tribulación.)  
                                              --------------------------------
¿Qué diria un marciano? qué sentencia dictaria Salomón? Este escrito intenta expresarlo. A Balmes, el sabio,no sé le escuchó. Las conseqüencias: tres guerras civiles. Tràgico es que estos asuntos se ventilan no entre sabios, sino entre políticos,con pasiones desatadas de la plebe.

LA PRUEBA INCONTROVERTIBLE QUE ESTE ES EL INICIO DEL CAMINO CORRECTO ES QUE CATALUNYA VE DEMASIADAS CONCESIONES Y ESPAÑA OPINA QUE CATALUÑA PIDE LA LUNA. Cada vez estoy más convencido que el conflicto es irresoluble sin concesiones,no deseadas o dolorosas para mucha gente. 


En Cataluña hay un 50 por ciento de gente de origen no catalán y otro porcentaje de catalanes de raíz, no independentistas. No valorar esta realidad no es de miopes sino de cretinos. Tan cierto como que una buena parte de no independentistas, con sabio juicio, opta por abstenerse, como debería hacer el que escribe si viviera en el País Vasco.

No se puede avanzar sin tener en cuenta la mitad de los habitantes de Cataluña y que nos enfrentamos a Goliat y a todos los Goliats del mundo. No es que el mundo -los estados- neglija el caso catalán sino que está junto a España. Y aunque estuviera con Cataluña.

Propuestas resumidas

1- Permanecer en la corona -como el independentismo escocés o como hasta el 1714. 
"Son mayoría los come-reyes que babean cuando los tienen delante.."

2- El español en la escuela, como herramienta de cultura, de relación entre todos y como lingua franca para ir por el mundo. Saquémonos de la cabeza ya el inglés, que lo hablan bien una docena y lo entienden dos

3- Mantener los relaciones con entidades, asociaciones, organismos, etc y las actividades de tipo asociativo, cultural, audiovisual, deportivo, etc.  Y a cambio de esto? Independencia económica y política. Entidad propia ante el mundo. 

Demasiadas concesiones para las dos parte. Error, no inocente, es anteponer republicanismo a catalanismo. 
Dudo que nadie pueda calificar las propuestas de irreales o que no sean herramientas de inicio de diálogo. No pretendo pasar a la historia, sino que la historia no pase arrolladora  encima nuestro.Sin concesiones mutuas no hay salida... sin terrribles conseqüencies, ni quizás  salida.
------------------------------------------------------------------------------------------------------------


MANIFIESTO INDEPENDENCIA Y UNIÓ -borrador- La Cuarta Vía - 


Ninguna solución no puede ni tiene que contentar los dos partes! Es el primero que cal entender.Autonomismo, independentismo y la tercera vía federalista. Hay una cuarta. Podríamos decir: Independencia y unió: plena emancipación, pero con el cultivo y estimación del patrimonio cultural del estado y de la lengua española -internacional. En este mundo sin barreras, pocas me podríamos poner. Por ejemplo los mass media: quién lo quisiera continuaría leyendo l´Hola y sintiendo suya Tele5. RTVE continuaría teniendo delegaciones para informar del que pasa en Cataluña,etc. Y la misma relación y cooperación entre los entidades no públicas. Buscar fórmulas para mantener los competiciones deportivas. Por el que toca al factor humano: hay que hacer muy patente que ningun  afecto y relación no es rompería; unos seguirían sintiendo suyo  Jaime I y nosotros don Quijote.


- Propuesta escalofriante para muchos cómo probablemente clave de vuelta: indepèndenciadentro de la corona española. Si este fuera el precio para ser un estado no parece exagerado. Sí lamentablemente por quién lleva buena parte de las  riendas del proceso: los  que anteponen el republicanismo  al catalanismo -recordemos que el rey lo tenemos igual. 

Cuántos se darán cuenta que tenemos que prescindir del querer o no querer y del "me gusta" o "no me gusta" ? Se trata de encontrar aquello más razonable o posible. Posible sin hacernos daño. Se puede rechazar esta opción, ahora bien, por coherencia, el que lo haga, tendrá que evitar ponerse nunca más en la boca el recurrente ejemplo escocés y dejar de reivindicar las libertades de antes del 1714. En los dos casos hay corona por medio Son mayoría los come-reyes que babean cuando los tienen delante.Veo escaso pragmatismo y poco realismo. 

Temo que no se ha interiorizado que la mitad de habitantes del país tienen raíces no catalanes obviando factores sentimentales,primarios. Hay demasiado arrebato, demasiado proclama, bote-bote, y un espíritu de fractura, propio del adolesccentes.  Recordemos también que la incompetencia de los catalanes en política es secular y muy descrita. No agotar -ni iniciar- el protocolo de la vía legal es un ejemplo. Alguien niega que esto no mejoraría nuestra imagen en el mundo? Pensar en una secesión sin grandes concesiones,otro ejemplo.. 

Claudicación? Síndrome de Estocolmo?- Se hace imposible pensar que siglos de contacto profundo con la cultura y sociedad hispánicas hayan pasado en en balde, sin afectar-nos. Des de los Payasos de la tele hasta el Quijote. Querer hacer tabla rassa es descabellado Querer ser cómo es Dinamarca hacia España no es que sea descabellado , es imposible. Y para lograr aquello tan repetido de querer ser cómo Dinamarca falten los daneses. Y estirando algo más el hilo: Cataluña es un país de extraordinarias virtudes pero nefastos vicios: un materialismo a menudo mezquino, a menudo ecocida; el xaronisme, la autocomplacencia; un esteticismo exagerado -decía Unamuno-; etc. No hago aspavientos a proclamar como cosa positiva continuar manteniendo lo contacte de la mística, idealista y sobria Castilla; el sur despreocupado y alegre, etc. Nos enriquece y matiza nuestros defectos. Dice Suso del Toro: "Sólo podemos y hemos esforzar-ente a imaginar la manera que Cataluña decida su futuro y esto no suponga que pase a ser gente extraña a nosotros". Y nosotros también.

- Ahora  es la hora...de la cordura y quien encuentre que a mi me falta que recuerde que obviar posiciones heterodoxas e incluso visionarías en situaciones complicadas SIEMPRE ha sido nefasto hasta derivar en el conflicto sangriento. La sensata solución succesòria de Balmes que hubiera evitado los guerras civiles posteriores fue rechazada; Zweig se quedó solo durante la PGM, como sus decenas de millones de muertos en los campos de batalla.. Han tenido que pasar treinta años para que se haya empezado a respetar -tampoco demasiado- a los cuatro que hablábamos de reciclaje, cambio climático, reducción del consumo,etc. Los cuatro catalanistas que íbamos un paso adelante hemos pasado de ser unos bufanúvols a unos avanzados. Es curioso que ahora me vea pidiendo, implorando prudencia -realismo. De nuevo fuera del pensar general -o del sentir. El pensar da pereza.- 

El salvamento de los muebles? la última bala? esto o el Diluvio? Como mínimo herramienta de reflexión. Tiene que llegar a quién pueda hacer más que nosotros. Yo lo creo ineludible. Quién lo califique de prescindible que explique el porqué y que pasaría optando por la vía unilateral sin concesiones. Dios quiera que no tenga que esgrimir i recordar este papel tarde o temprano! No dudo que será así si persiste la catalana miopía política.

----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------P.S. Reflexionad-*. Y cuando dique reflexionad-* digo reflexionad-*. Y después comparáis opciones. Labor de titánes es el ir contracorriente, contra el maximalisme desbocado reinante y la secular miopía política catalana. Si, ya sé que se ha buscado la controntación,sin ninguna concesión. Es consciente la gente? La aprueba?

Notas 

-Pocos se dan cuenta que no solo es un conflicto Cataluña-España, también es un conflicto entre una mitad de ciudadanos de Cataluña contra la otra mitad.
-Creo que nadie me harà costado, por miedo a la heterodòxia... hasta que ya no lo sea. O por fanatismos.
- Creo una buena idea hacer copias en papel y dar una cuando pregunten por el tema. Más cómodo. 
- Donde dice que ganaría el sí?
- Es mi visión. Si es muy descabellada me avisáis, para no hacer más el ridículo. Si puede ser con los debidos porqués, está claro. El más habitual es la proclama "Los catalanes no tenemos rey". Tiene  tan poco rigor intelectual que no merece réplica
- A unos cuántos esto se nos aparece diáfano . El resto lo descalifica y demasiado a menudo descalifica. Los contraargumentacions son escasas y casi siempre inconsistensísimas
- La absoluta animadversión generada por muchas de estas reflexiones son consustanciales al hecho de exponer la verdad desnuda. Nada nuevo a la historia. Tampoco es nueva la insensatez de los que osan proclamarla. Pero cómo dice Larra " He nacido para decir el que nadie quiere oir. Es terrible".
- Quién cree que un, cualquier estado se resigna a perder una parte sin emplear todos los medios y hacer el MÁXIMO MAL posible; quien cree ello no ha sido siempre Casus belli; si, en definitiva, alguien cree que cualquier mitad no debe hacer concessiones, ha perdido a la cordura. 
Tengo la impresión de que muchos recordaréis algunas cosas de las que acabáis de leer. Esperemos que no sea por desgracia. 

Qué me contestó La Vanguardia :
Cuatro días después de enviar ésto, -con cambios posteriores- a La Vanguardia el 4 de Junio 2017, implorando al menos su análisis, solo conseguí el famoso editorial. No proponemos lo mismo pero se basaron en mi escrito y repetían conceptos. El "tener prisa"...puede traer Cataluña a callejón sin salida...; pueden enviar el autogobierno catalán contra los rocas..., esta vía exige inteligencia y generosidad...para ver que no hay lugar para el aventurismo..., a quince minutos de un callejón sin salida." Pero ninguna propuesta.

---------------------------------------------------------

Duda- No sé qué de estos adjetivos califica mejor esta vía: la más justa, pragmática, possibilista, equilibrada, sensata, irremediable, inevitable, ...? todos?No cuesta mucho  predecir que los tribulaciones que vendrán son impredecibles. Cada vez más predeciblemente más trágicas.
L.D.

6 de juny del 2017

INDEPENDÈNCIA I UNIÓ -Manifest proposta heterodox i pragmàtic- (originà l'editorial de La Vanguardia)

(traducción español en post de arriba)
Assumeixo que, després de mesos de publicada,s'ha descartat aquesta via i predic incomptable tribulació.



¿Qué diria un marcià? quina sentència dictaria Salomón? Aquest escrit  intenta expresar-ho. A Balmes, el savi ,no se'l va escoltar. Les conseqüencies: tres guerres civils. Tràgic que aquests afers no es ventilen entre savis, sinó entre polítics, amb la passió desfermada de la pleb de fons.

LA PROVA INCONTROVERTIBLE QUE AQUEST ÉS EL CAMÍ CORRECTE ÉS QUE UNS HI VEUEN MASSA CONCESSIONS I ELS ALTRES TROBEN QUE CATALUNYA DEMANA LA LLUNA. Cada vegada estic més convençut que el conflicte és irresoluble sense concessions, no desitjades o doloroses per a molta gent.


RESUM  -per els que no em coneixeu-

A Catalunya hi ha un 50 per cent de gent d'origen no català i un altre percentatge de catalans d'arrel, no independentistes. No valorar aquesta realitat no és de miops sinó de cretins.  Tan cert como que una bona part de nouvinguts, amb bon judici, opta por abstenir-se, com hauria de fer el que escriu si visqués al País Basc.  Ens enfrontem a Goliat i a tots els Goliats del món. No és que el món -els estats- negligeixi el cas català sinó que està al costat d'Espanya. I encara que estiguessin al de Catalunya.

Propostes

1- Romandre a la corona -com l'independentisme escocès  o com fins el 1714. 
"Són majoria els menja-reis que babegen quan els tenen davant.."

2- Mantenir l'espanyol a l'escola, com a eina de cultura, de relació entre peninsulars i  lingua franca per anar  pel món. Treguem-nos del cap ja l'anglès, que el parlen bé una dotzena i l'entenen dos

3- Mantenir les relacions amb entitats, associacions, organismes, etc  i les activitats de tipus associatiu, cultural, audiovisual, esportiu, etc

I a canvi d'això? Independència econòmica, entitat propia davant el món. Les majories hi trobaran massa concessions. Vet aquí el drama. Drama és també que hom possi per davant el republicanisme al catalanisme

Dubto que ningú pugui qualificar el que he escrit d'irreal o que no sigui un eina d'inici de debat. No pretenc passar a la història, sinó que la història no passi arrasadora damunt nostre.Sense concessions mutues no hi ha sortida...sense terrribles conseqüencies, ni potser tampoc sortida.
------------------------------------------------------------------------------------------------------------


MANIFEST INDEPENDÈNCIA I UNIÓ  -esborrany- La Quarta Via 

- Cap solució no pot ni ha d'acontentar les dues parts! És el primer que cal entendre.
Autonomisme, independentisme i la tercera via federalista. N'hi ha una quarta.  En podríem dir Independència i unió: plena emancipació, però amb el conreu i estimació del patrimoni cultural  de l'estat i de la llengua espanyola -internacional.  En aquest món sense barreres, poques em podríem posar. Per exemple els mass media: qui ho volgués continuaria llegint l´Hola i sentint seva Tele5. RTVE continuaria tenint delegacions per a informar del que passa a Catalunya,etc.  I la mateixa relació i cooperació entre les entitats no públiques. Buscar fórmules per a mantenir les competicions esportives. Pel que toca al factor humà: cal fer ben palès que cap afecte i relació no es trencaria; uns seguirien sentint seu en Jaume I i nosaltres el  Quixot.

- Proposta esgarrifosa per a molts com probablement clau de volta: indepèndencia dins la corona española. Si aquest fos el preu per a ser un estat no sembla exagerat. Algúns republicanistes no en voldran ni sentir parlar, avantposant repúblicanisme a catalanisme -cal recordar que el rei el tenim igual.  Quants s'adonaran que hem de prescindir del voler o no voler i del "m'agrada" o "no m'agrada" ? Es tracta de trobar allò més raonable o possible. Possible sense prendre mal.  Hom pot rebutjar aquesta opció, ara bé, per coherència, haurà d'evitar posar-se mai més a la boca el recurrent exemple escocès i deixar de reivindicar les llibertats d' abans del 1714. Als dos casos hi ha una corona al darrera. Són majoria els menjareis que babegen quan els tenen davant.

Veig escàs pragmatisme i poc realisme. Temo que hi ha qui no ha interioritzat que la meitat d'habitants del país tenen  arrels no catalanes obviant factors sentimentals,primaris. Hi ha massa rauxa, massa proclama, boti-boti, i un esperit de trencadissa, propi de l'adolescènts. Cal anar recordant també que la incompetència dels catalans en política és secular i ben descrita. No esgotar, ni començar el protocol de la via legal fins a esgotar-la n'és un exemple.  Algú nega que això milloraria la  nostra imatge al món? Pensar en una secessió sense concessions és un altre exemple.

- Claudicació? Síndrome d'Estocolm?- És fa impossible pensar que segles de contacte profund amb la cultura i societat hispàniques  hagin passat en debades, sense afectar-nos. Des dels Payasos de la tele fins al Quixot. Voler fer cau i net és forasenyat. Voler ser com és Dinamarca envers Espanya no és que sigui forasenyat, és impossible. I per assolir allò tan repetit de voler ser com Dinamarca falten els danesos. I estirant una mica més el fil: Catalunya és un país d'extraordinaries virtuts però nefastos vicis: un materialisme sovint mesquí, sovint ecocida; el xaronisme, l'autocomplaença; un esteticisme exagerat -deia Unamuno-;  etc. Tot i la importància de la qüestió identitària no faig escarafalls en proclamar com a cosa positiva continuar mantenint el contacte  de la mística, idealista i sòbria Castella; el sud despreocupat i alegre, etc. Ens enriqueix i matisa els nostres defectes.  Diu Suso del Toro: "Només podem i hem esforçar-nos a imaginar la manera que Catalunya decideixi el seu futur i això no suposi que passi a ser gent estranya a nosaltres". I  nosaltres també.

- Ara és l'hora...del seny i qui trobi que a mi me'n falta que recordi que obviar posicions heterodoxes i fins i tot visionaries  en situacions complicades  SEMPRE ha estat nefast fins a derivar cap el conflicte sagnant. L'assenyada solució succesòria de Balmes que hagués evitat les guerres civils posteriors fou rebutjada; Zweig es quedà sol durant la PGM, com les desenes de milions de morts estesos als camps de batalla. Han hagut de passar trenta anys per a què s'hagi començat a respectar -tampoc massa- als quatre que parlàvem de reciclatge, canvi climàtic, reducció del consum,etc. Els quatre catalanistes que anàvem una passa endavant hem passat d'esser uns bufanúvols a uns avançats. És curiós que ara em vegi demanant, implorant prudència -realisme. De nou fora del pensar general -o del sentir. El pensar fa mandra.

- El salvament dels mobles? la última bala?  això o el Diluvi?  Com a mínim  eina de reflexió. Ha d'arribar a qui pugui fer més que nosaltres. Jo ho crec ineludible. Qui ho qualifiqui de prescindible que expliqui el perquè i què passaria optant per la via unilateral sense concessions.  Déu vulgui que no hagi de brandar aquest paper tard o d'hora! No dubto que serà així si persisteix la catalana miopia política.
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

P.S.  Reflexioneu-hi. I quan dic reflexioneu-hi dic reflexioneu-hi. I després compareu opcions. Tasca de titans és l'anar contracorrent, contra el maximalisme arrauxat regnant i la secular miopía política catalana. Si,  ja  sé que s'ha buscat  la controntació,sense cap concessió. N'és conscient la gent? Ho aprova?


Notes

- Pocs s'adonen que no és un conflicte Catalunya-Espanya, també és un conflicte entre una meitat de ciutadans de Catalunya contra l'altra meitat.

-Crec que una majoria rebutjara públicament la proposta per por a l'heterodòxia, fins que ja no ho sigui. O per fanatismes.

- Crec una bona idea fer còpies en paper i donar-ne una quan  preguntin pel tema. Més còmode.  


- On diu que guanyarà el sí?

- És la meva visió. Si és molt forasenyada m'aviseu, per a no fer més el ridícul. Si pot ser amb els deguts perquès, és clar. El més habitual és la proclama "Els catalans no tenim rei". Té tan poc rigor intellectual que no cal ni replicar-ho.

- A uns quants això se'ns apar diàfan . La resta ho desqualifica i massa sovint desqualifica. Les contraargumentacions son escadusseres i quasi sempre feblíssimes.  

-  L'absoluta animadversió generada per  moltes d'aquestes reflexions són consubstancials al fet d'exposar la veritat despullada. Res de nou a la història. Tampoc és nova la insensatesa dels que gosen proclamar-la. Però com diu Larra " He nacido para decir lo que nadie quiere oir. Es terrible".

- Qui creu que qualsevol estat i els contraris a la independència es resignen a perdre'n una part sense emprar tots els mitjans i fer el MÀXIM MAL possible, qui creu no és Casus belli; qui creu que s'ha d'obviar una meitat de ciutadans en contra -alguns contra el republicanisme; qui creu que la solució no ha de comportar concessions doloroses per ambdues parts, ha perdut al seny.  

- L'única cosa negativa d'aquest manifest-eina de reflexió és que HA SORTIT MASSA TARD I NO HI HA SAVIESA PER A RECTIFICAR.

TINC LA IMPRESSIÓ QUE US ENRECORDAREU DE MI 

Allò que em contestà La Vanguardia

Quatre dies després d'enviar això -no exacte- a La Vanguardia  el 4 de Juny 2017 , implorant elseu anàlisis, només vaig aconseguir que fessin el  famós editorial. No proposem el mateix però es basen en el meu escrit, i en repeteixen conceptes: el "tenir presa"...pot portar Catalunya a carreró sense sortida...; poden enviar l'autogovern català contra les roques..., aquesta via exigeix intel.ligència i generositat...per a veure que no hi ha lloc per a l'aventurisme..., a quinze minuts d'un carreró sense sortida." Cap proposta feren però
---------------------------------------------------------


Dubte- No sé quin d'aquests adjectius qualifica millor aquesta via: la més justa, pragmàtica, possibilista, equilibrada, sensata, irremeiable, inevitable, ...? tots?

No costa molt predir que les tribulacions que vindran són impredibles. Cada vegada més previsiblement més trágiques.