Entrades
L'anterior crònica, potser interessà algun viatger i aquesta és d'interès més general. Això espero, però sempre esperem massa.
Jo i altres animals
On hi han animals vaig jo -porteu sempre pa, per a ells-. Les bestioles allà vénen i aquí fugen, és simptomàtic. Els esquirols mengen de la mà-. M'embadaleix observar-los a tots, i tan a prop. A un gran estany vaig passar una estona donant menjar a uns grans cignes. Tenia el panet a la mà i l'anaven estirant tot pessigant-me els dits, sé que hi ha que ho considera una activitat perillosa, el cert és que vaig adonar-me que tenia dues càmeres filmant-me. A Baker Street -casa del prime minister- al moment de la foto vaig posar la mà al morro del cavall que va començar a mig queixalar, jugant o que sé jo , cosa que també va despertar algún xisclet entre la munió de turistes. Què voleu, si això em diverteix?
Westminster i Darwin
Tothom parlant de Darwin i estavem solets, aquell matí de fina pluja, a la dolça penombra sagrada de la catedral, trepitjant la seva tomba. Ningú hi parava esment. Estava al costat de Newton, aquest enlairat en panteó. Així mateix l'estranya emoció davant les restes de Carroll, Dickens i Haendel. Hi han uns minuts cada hora que tothom guarda silenci i es convida a sentir una lectura. Amb St. Paul -la catedral dels londonencs- són les dues construccions més impressionants, dos llocs entranyables a visitar.
Catalans a Londres
Que ho fa que els catalans ens distingim tres hores lluny? Un vianant em va demanar una adreça i em va semblar que era català. Li vaig dir: Are you spanish? Yes. Català? Sí.
Al costat del Tàmesis hi havia una figura de Dalí i esperàvem fer-nos la foto corresponent, i li vaig dir a un grup que no marxava: Vinga catalans, foteu el camp ja. Es van posar a riure aquells catalans.
UK, el nord, la dissortada pàtria i Pla
Allà no es deixen fotre però tampoc et foten -el just i necessari-. Entenen el concepte de llibertat i democràcia. Aquí ens creiem que democràcia és votar i fer ampolles. Ells en porten molts anys, i aquí el nostre anarquisme mal entès tampoc no ajuda. Cada vegada més anyoro un país amb més ordre, civisme i cultura, més nòrdic. Al venir, sempre em ressona Espriu i el seu nord desvetllat culte, lliure i feliç". Ho mitifico? potser sí, també hi ha pillastres; era país de pirates, de pirats -són encantadors- ; en sé d'algun que li fa nosa el català. Potser però també és un mite la seva fredor i orgull. I és cert que treballen poc, i ben mirat Londres és un monstre superpoblat, tot i que l'agobi no el varem sentir com aquí baix. Certament hi han les hordes de Lloret, però pensem que a Europa ens té com a Can Pixa, aquí vénen a desbarrar una setmana. I allò principal: l'anglès no sap beure.
A Londres estant vaig llegir Pla sobre el dibuixant Pere Ynglada: Manejava el protocol europeu normal, però d'una exactitud infalible que aquí semblava molt complicat i que no és més que un saber viure amb les mínimes dificultats. Era reservat pero sempre portava la cortesia i correcció a uns extrems que en la nostra vida aspra, brusca i insegura -barreja d'exabruptes, febleses, enveges, adulacions, exasperacions sense fonament i de caigudes fàcils- feien estrany.
I "l'alegria" mediterrània? No tot és or. Tot venint, al bar de la Renfe hi havia quatre solitaris, capcots a la barra davant les cerveses. Vaig pensar en aquella estampa tan típica de
munions de "treballadors" de la City prenent la cervesa davant els pubs, sortint de les oficines, amb aquell esguard net i feliç.
Pla en deia: han inventat tot el que val la pena. -li he de llegir Viatge al nord- Recordo que algú esmentà alguna similitud catalano-anglesa, no ho sé. A part St. Jordi de patró.
El que fa anys que em fa ballar el cap és que Barcelona destaqui en el ranking de qualitat de vida. La insana, sorollosa, insegura, cara i atapeïda Barcelona! -La Vanguardia, tan moderada, justament acaba de fer un reportatge terrorífic, aterridor, de les Rambles nocturnes-.
Després de llegir coses i assimilar el viatge, crec poder dir que l'encant de Britania ve del respecte reverencial que tenen a la tradició. I viceversa -a casa nostra-.
Superficial o no, això és el que em sembla, i algú en treurà, espero, alguna cosa de profit.
Jo i altres animals
On hi han animals vaig jo -porteu sempre pa, per a ells-. Les bestioles allà vénen i aquí fugen, és simptomàtic. Els esquirols mengen de la mà-. M'embadaleix observar-los a tots, i tan a prop. A un gran estany vaig passar una estona donant menjar a uns grans cignes. Tenia el panet a la mà i l'anaven estirant tot pessigant-me els dits, sé que hi ha que ho considera una activitat perillosa, el cert és que vaig adonar-me que tenia dues càmeres filmant-me. A Baker Street -casa del prime minister- al moment de la foto vaig posar la mà al morro del cavall que va començar a mig queixalar, jugant o que sé jo , cosa que també va despertar algún xisclet entre la munió de turistes. Què voleu, si això em diverteix?
Westminster i Darwin
Tothom parlant de Darwin i estavem solets, aquell matí de fina pluja, a la dolça penombra sagrada de la catedral, trepitjant la seva tomba. Ningú hi parava esment. Estava al costat de Newton, aquest enlairat en panteó. Així mateix l'estranya emoció davant les restes de Carroll, Dickens i Haendel. Hi han uns minuts cada hora que tothom guarda silenci i es convida a sentir una lectura. Amb St. Paul -la catedral dels londonencs- són les dues construccions més impressionants, dos llocs entranyables a visitar.
Catalans a Londres
Que ho fa que els catalans ens distingim tres hores lluny? Un vianant em va demanar una adreça i em va semblar que era català. Li vaig dir: Are you spanish? Yes. Català? Sí.
Al costat del Tàmesis hi havia una figura de Dalí i esperàvem fer-nos la foto corresponent, i li vaig dir a un grup que no marxava: Vinga catalans, foteu el camp ja. Es van posar a riure aquells catalans.
UK, el nord, la dissortada pàtria i Pla
Allà no es deixen fotre però tampoc et foten -el just i necessari-. Entenen el concepte de llibertat i democràcia. Aquí ens creiem que democràcia és votar i fer ampolles. Ells en porten molts anys, i aquí el nostre anarquisme mal entès tampoc no ajuda. Cada vegada més anyoro un país amb més ordre, civisme i cultura, més nòrdic. Al venir, sempre em ressona Espriu i el seu nord desvetllat culte, lliure i feliç". Ho mitifico? potser sí, també hi ha pillastres; era país de pirates, de pirats -són encantadors- ; en sé d'algun que li fa nosa el català. Potser però també és un mite la seva fredor i orgull. I és cert que treballen poc, i ben mirat Londres és un monstre superpoblat, tot i que l'agobi no el varem sentir com aquí baix. Certament hi han les hordes de Lloret, però pensem que a Europa ens té com a Can Pixa, aquí vénen a desbarrar una setmana. I allò principal: l'anglès no sap beure.
A Londres estant vaig llegir Pla sobre el dibuixant Pere Ynglada: Manejava el protocol europeu normal, però d'una exactitud infalible que aquí semblava molt complicat i que no és més que un saber viure amb les mínimes dificultats. Era reservat pero sempre portava la cortesia i correcció a uns extrems que en la nostra vida aspra, brusca i insegura -barreja d'exabruptes, febleses, enveges, adulacions, exasperacions sense fonament i de caigudes fàcils- feien estrany.
I "l'alegria" mediterrània? No tot és or. Tot venint, al bar de la Renfe hi havia quatre solitaris, capcots a la barra davant les cerveses. Vaig pensar en aquella estampa tan típica de
munions de "treballadors" de la City prenent la cervesa davant els pubs, sortint de les oficines, amb aquell esguard net i feliç.
Pla en deia: han inventat tot el que val la pena. -li he de llegir Viatge al nord- Recordo que algú esmentà alguna similitud catalano-anglesa, no ho sé. A part St. Jordi de patró.
El que fa anys que em fa ballar el cap és que Barcelona destaqui en el ranking de qualitat de vida. La insana, sorollosa, insegura, cara i atapeïda Barcelona! -La Vanguardia, tan moderada, justament acaba de fer un reportatge terrorífic, aterridor, de les Rambles nocturnes-.
Després de llegir coses i assimilar el viatge, crec poder dir que l'encant de Britania ve del respecte reverencial que tenen a la tradició. I viceversa -a casa nostra-.
Superficial o no, això és el que em sembla, i algú en treurà, espero, alguna cosa de profit.
