Entrades
L'anterior crònica, potser interessà algun viatger i aquesta és d'interès més general. Això espero, però sempre esperem massa.
Jo i altres animals
On hi han animals vaig jo -porteu sempre pa, per a ells-. Les bestioles allà vénen i aquí fugen, és simptomàtic. Els esquirols mengen de la mà-. M'embadaleix observar-los a tots, i tan a prop. A un gran estany vaig passar una estona donant menjar a uns grans cignes. Tenia el panet a la mà i l'anaven estirant tot pessigant-me els dits, sé que hi ha que ho considera una activitat perillosa, el cert és que vaig adonar-me que tenia dues càmeres filmant-me. A Baker Street -casa del prime minister- al moment de la foto vaig posar la mà al morro del cavall que va començar a mig queixalar, jugant o que sé jo , cosa que també va despertar algún xisclet entre la munió de turistes. Què voleu, si això em diverteix?
Westminster i Darwin
Tothom parlant de Darwin i estavem solets, aquell matí de fina pluja, a la dolça penombra sagrada de la catedral, trepitjant la seva tomba. Ningú hi parava esment. Estava al costat de Newton, aquest enlairat en panteó. Així mateix l'estranya emoció davant les restes de Carroll, Dickens i Haendel. Hi han uns minuts cada hora que tothom guarda silenci i es convida a sentir una lectura. Amb St. Paul -la catedral dels londonencs- són les dues construccions més impressionants, dos llocs entranyables a visitar.
Catalans a Londres
Que ho fa que els catalans ens distingim tres hores lluny? Un vianant em va demanar una adreça i em va semblar que era català. Li vaig dir: Are you spanish? Yes. Català? Sí.
Al costat del Tàmesis hi havia una figura de Dalí i esperàvem fer-nos la foto corresponent, i li vaig dir a un grup que no marxava: Vinga catalans, foteu el camp ja. Es van posar a riure aquells catalans.
UK, el nord, la dissortada pàtria i Pla
Allà no es deixen fotre però tampoc et foten -el just i necessari-. Entenen el concepte de llibertat i democràcia. Aquí ens creiem que democràcia és votar i fer ampolles. Ells en porten molts anys, i aquí el nostre anarquisme mal entès tampoc no ajuda. Cada vegada més anyoro un país amb més ordre, civisme i cultura, més nòrdic. Al venir, sempre em ressona Espriu i el seu nord desvetllat culte, lliure i feliç". Ho mitifico? potser sí, també hi ha pillastres; era país de pirates, de pirats -són encantadors- ; en sé d'algun que li fa nosa el català. Potser però també és un mite la seva fredor i orgull. I és cert que treballen poc, i ben mirat Londres és un monstre superpoblat, tot i que l'agobi no el varem sentir com aquí baix. Certament hi han les hordes de Lloret, però pensem que a Europa ens té com a Can Pixa, aquí vénen a desbarrar una setmana. I allò principal: l'anglès no sap beure.
A Londres estant vaig llegir Pla sobre el dibuixant Pere Ynglada: Manejava el protocol europeu normal, però d'una exactitud infalible que aquí semblava molt complicat i que no és més que un saber viure amb les mínimes dificultats. Era reservat pero sempre portava la cortesia i correcció a uns extrems que en la nostra vida aspra, brusca i insegura -barreja d'exabruptes, febleses, enveges, adulacions, exasperacions sense fonament i de caigudes fàcils- feien estrany.
I "l'alegria" mediterrània? No tot és or. Tot venint, al bar de la Renfe hi havia quatre solitaris, capcots a la barra davant les cerveses. Vaig pensar en aquella estampa tan típica de
munions de "treballadors" de la City prenent la cervesa davant els pubs, sortint de les oficines, amb aquell esguard net i feliç.
Pla en deia: han inventat tot el que val la pena. -li he de llegir Viatge al nord- Recordo que algú esmentà alguna similitud catalano-anglesa, no ho sé. A part St. Jordi de patró.
El que fa anys que em fa ballar el cap és que Barcelona destaqui en el ranking de qualitat de vida. La insana, sorollosa, insegura, cara i atapeïda Barcelona! -La Vanguardia, tan moderada, justament acaba de fer un reportatge terrorífic, aterridor, de les Rambles nocturnes-.
Després de llegir coses i assimilar el viatge, crec poder dir que l'encant de Britania ve del respecte reverencial que tenen a la tradició. I viceversa -a casa nostra-.
Superficial o no, això és el que em sembla, i algú en treurà, espero, alguna cosa de profit.
Jo i altres animals
On hi han animals vaig jo -porteu sempre pa, per a ells-. Les bestioles allà vénen i aquí fugen, és simptomàtic. Els esquirols mengen de la mà-. M'embadaleix observar-los a tots, i tan a prop. A un gran estany vaig passar una estona donant menjar a uns grans cignes. Tenia el panet a la mà i l'anaven estirant tot pessigant-me els dits, sé que hi ha que ho considera una activitat perillosa, el cert és que vaig adonar-me que tenia dues càmeres filmant-me. A Baker Street -casa del prime minister- al moment de la foto vaig posar la mà al morro del cavall que va començar a mig queixalar, jugant o que sé jo , cosa que també va despertar algún xisclet entre la munió de turistes. Què voleu, si això em diverteix?
Westminster i Darwin
Tothom parlant de Darwin i estavem solets, aquell matí de fina pluja, a la dolça penombra sagrada de la catedral, trepitjant la seva tomba. Ningú hi parava esment. Estava al costat de Newton, aquest enlairat en panteó. Així mateix l'estranya emoció davant les restes de Carroll, Dickens i Haendel. Hi han uns minuts cada hora que tothom guarda silenci i es convida a sentir una lectura. Amb St. Paul -la catedral dels londonencs- són les dues construccions més impressionants, dos llocs entranyables a visitar.
Catalans a Londres
Que ho fa que els catalans ens distingim tres hores lluny? Un vianant em va demanar una adreça i em va semblar que era català. Li vaig dir: Are you spanish? Yes. Català? Sí.
Al costat del Tàmesis hi havia una figura de Dalí i esperàvem fer-nos la foto corresponent, i li vaig dir a un grup que no marxava: Vinga catalans, foteu el camp ja. Es van posar a riure aquells catalans.
UK, el nord, la dissortada pàtria i Pla
Allà no es deixen fotre però tampoc et foten -el just i necessari-. Entenen el concepte de llibertat i democràcia. Aquí ens creiem que democràcia és votar i fer ampolles. Ells en porten molts anys, i aquí el nostre anarquisme mal entès tampoc no ajuda. Cada vegada més anyoro un país amb més ordre, civisme i cultura, més nòrdic. Al venir, sempre em ressona Espriu i el seu nord desvetllat culte, lliure i feliç". Ho mitifico? potser sí, també hi ha pillastres; era país de pirates, de pirats -són encantadors- ; en sé d'algun que li fa nosa el català. Potser però també és un mite la seva fredor i orgull. I és cert que treballen poc, i ben mirat Londres és un monstre superpoblat, tot i que l'agobi no el varem sentir com aquí baix. Certament hi han les hordes de Lloret, però pensem que a Europa ens té com a Can Pixa, aquí vénen a desbarrar una setmana. I allò principal: l'anglès no sap beure.
A Londres estant vaig llegir Pla sobre el dibuixant Pere Ynglada: Manejava el protocol europeu normal, però d'una exactitud infalible que aquí semblava molt complicat i que no és més que un saber viure amb les mínimes dificultats. Era reservat pero sempre portava la cortesia i correcció a uns extrems que en la nostra vida aspra, brusca i insegura -barreja d'exabruptes, febleses, enveges, adulacions, exasperacions sense fonament i de caigudes fàcils- feien estrany.
I "l'alegria" mediterrània? No tot és or. Tot venint, al bar de la Renfe hi havia quatre solitaris, capcots a la barra davant les cerveses. Vaig pensar en aquella estampa tan típica de
munions de "treballadors" de la City prenent la cervesa davant els pubs, sortint de les oficines, amb aquell esguard net i feliç.
Pla en deia: han inventat tot el que val la pena. -li he de llegir Viatge al nord- Recordo que algú esmentà alguna similitud catalano-anglesa, no ho sé. A part St. Jordi de patró.
El que fa anys que em fa ballar el cap és que Barcelona destaqui en el ranking de qualitat de vida. La insana, sorollosa, insegura, cara i atapeïda Barcelona! -La Vanguardia, tan moderada, justament acaba de fer un reportatge terrorífic, aterridor, de les Rambles nocturnes-.
Després de llegir coses i assimilar el viatge, crec poder dir que l'encant de Britania ve del respecte reverencial que tenen a la tradició. I viceversa -a casa nostra-.
Superficial o no, això és el que em sembla, i algú en treurà, espero, alguna cosa de profit.
9 comentaris:
M'he oblidat de dir-te a l'altre entrada teva que el llibre "Londres para turistas ricos" i el de "Londres para turistas pobres", ambdós del senyor Joaquín Merino varen ser lectures que em porten molt bon records de quan era jove. Aquest senyor tenia una prosa molt divertida i unes observacions sempre espatarrants. Quina casualitat! En fi...
Jo també trobo que els meditarranis ens tenim sobremitificats a nosaltres mateixos. Hi ha de tot i motes més sorpreses sinistres de les que ens pensem. Jo estimo Barcelona però, potser per això mateix, cada vegada que hi circulo pels seus carrers veig coses que em fan agafar ganes de tornar-me'n cap a casa i posar el cap sota el coixí.
Jo tinc una relació afecte-odi cap els britànics. M'agrada la seva manera de ser, en general. Però amb l'assumpte del català no ho portem bé: és probablement el lloc d'on prové un anticatalanisme més beligerant de tot Europa. Això admeto que em posa trist perquè a mi m'agraden ells i la seva cultura. M'agrada fins i tot la seva manera de ser hipòcrites. La prefereixo a la nostra. La seva, en general, té més glamour (apreciació absolutament subjectiva i d'una utilitat cientifica nula, és clar).
Els animals menjant de la mà és un detall de Londres que diu moltes coses bones de la ciutat. Mira, ara m'ha entrat com una nostàlgia *sospir*
Gràcies per les dues cròniques.
Gràcies per donar-nos la teva visió, i suposo que aquest amor-odi deu ser bastant general. Nobody's perfect. A vegades penso un país que no tingués peros, o al menys i no en trobo. Últimament penso en Noruega -a Suecia hi ha bastanta prepotència-. Celebro que algú s'enrecordi del rapacinho Merino.
Dóna una punxada d'esperança que més d'una persona se'n recordin d'una tercera. El que conec d'aquell senyor és molt poc. Recordo que em caigueren aquells dos llibres a la mà i els vaig devorar en un tres i no res. Eren "només" unes guies de viatges però hi havia tanta humanitat en ells que em van srribar d'aquella manera difícil d'explicar. Després recorso d'haver vist algun capítol d'aquella sèrie de reportatges que esmentes, però això ho tinc més com una boira. És un nom que em donà uns moments de plaer en un moment, molt secundaris, terciaris segurament, amgats sotat molts i molts altres noms que segur que recordava molt més. Ja et dic, és estrany com funciona la memòria i els resorts que desperten dades que tenies adormides i a les quals els deus alguna cosa. Mira, les teves entrades han tingut aquest efecte. És estrany i agradable a la vegada.
Bona nit, company.
Disculpa la meva terrible manera de teclejar avui.
T'has fet un narrador de viatges, caram! El que més m'agrada és que veig una forma de viatjar en el teu post; una manera d'entendre el viatge. La tradició, per cert, ja té més importància del que sembla. Passats un moments antitradicionals ara sempre la defenso; fins i tot la defenso com una forma de lluitar contra la desigualtat.
Florenci, és terrible com s'obliden molts personatges, en temps, presents arreu. Aquest Merino fa passar a a coses de la gastron. Un tio divertit i que es feia estimar. Però tu saps millor que jo que a la llarga es recupera la memoria del que val la pena. Mira tots aquests Gaziels i Xammars que fins fa poc ningú en parlava! Avui justament hi pensava, pensant en el Cholo Sotil. Tants presentadors, ídols, cronistes: em ve al cap Arribas Castro, que va omplir la vida de milions de persones, Isabel Tenaille,Florencio Solchaga, Evaristo Acevedo -t'agradaria-, el cantant de Lone Star, per dir-ne uns quants. Ara recordo i miraré la web Que fué de ellos. Si, reconforta compartir això. Però ningú parla de los Invasores, els del meñique tieso!:) Sobre el tecleig, crec que hauriem de poder saltar-nos alguna norma, a Internet, a benefici de reduir temps.
Tu Albert, que ets "insultantemente joven":) segurament no recordarás aquests referents que diem, pero suposo que també t'has trobat en aquesta situació. Aquest periode iconoclasta entorn la tradició una mica el vaig passar, celebrem que hem tornat al camí. Que sigui una forma de lluitar contra la desigualtat és una proposta interessant. Ah i no et creguis, el ritme dels viatges el marca la meva dona.
Saluts
Una cosa que ens assembla els anglessos Esteve, és que nosaltres i ells som els que estem disputant les semifinals de la Champions!
Et felicito per la segona part de la crònica, he passat una bona estona. Aquesta tardor al tornar de Berlín també em ressonava Espriu. Quan sobrevoles Barcelona veus que el nostre concepte caòtic de la vida del sud d'Europa és reflexa plenament a vista d'ocell.
Bé, consolem-nos en que sabem beure i menjar infinitament millor que ells!
Bona observació JM :)
Mollet 2011, caòtic és la paraula, i és veritat, amb això del manjar i mamar els guanyem per "golejada".
Publica un comentari a l'entrada