De Catalunya i els catalans -visions tan necessaries com marginades

Publicat a Contrapunt

"He nacido para decir lo que nadie quiere escuchar. Es terrible”. Avui faré de Larra.

-He estat a dos països de centre Europa. Al respondre d’on érem, sí dèiem de Barcelona, inevitablement responien: Aaah, Espanya! Si dèiem catalans es quedaven igual. El fet català els rellisca –en el millor dels casos. Cal dir: Som d’un país que no és al mapa. No el coneixeu.

-El principal argument contra el procés és la seva il·legalitat. Costa tant entendre que si seguissim els pasos legals –fins on es pugués– els contraris es quedarien sense l’argument i seria millor per la nostra imatge exterior?

-Imposar una Catalunya república margina els monàrquics i els reticents a la cosa dels gorros frigis i laicité maçònica. Deixem-ho en estat català?

-Barcelona és una de les capitals més denses i contaminades del planeta. Som un país que menysprea els seus millors talents: Balmes, Dalí, Pla, etc. Som mals autocrítics. És moment de dir-ho. Cal esmenar-nos si volem caminar sols i fer un país que excel·leixi. Deixo això com aportacions constructives, deixant de banda el meu escepticisme universal, tot apostant pel seny i per recuperar el millor de la nostra ànima i geni català.

No podem matar tot el que és gras –ni potser allò magre. Caminem a la independència però mantenint tot el que hem compartit amb Espanya que sigui bo o no faci nosa. Com deia algú, jo també considero que el Quixot em pertany. I no perquè Quixot vingui de cuixot. 

Afegitó a l'antepenúltim post: 

Per la competència que li significava, Anglaterra va estar tot el segle XIX intentant destruir el tèxtil català, que és com dir l'economia de Catalunya.

30 ANYS MÉS DE PARAR EL COVE? (i 10 titulars més, no condicionats) I EL MEU TITULAR DEL 0-5

Titular del 0-5 a baix

30 ANYS MÉS DE PARAR EL COVE?

30 anys més d'aguantar que ens venguin com una victòria 4 sardinotes que puguin portar de Madrid. (si no fos una grolleria diria que també 30 anys més de parar el cul). No vull aigualir la festa

dels nacionalistes de CIU, però per a mi el nacionalisme és quelcom més ambiciós.

Algú no m'entendrà. Per tant explico: parar el cove és "poner el cesto". En tot cas algú haurà de demostrar si el que hem fet durant trenta anys no ha estat poner el cesto per a què l'omplissin fins on els sembli a ells.

CIU DISFRESSADA DE SOBIRANISTA I PP D'ANTIIMMIGRACIÓ SÓN ELS VENCEDORS

Amb aquesta tàctica s'ha impedit més presència de l'independentisme i assolir l'objectiu compartit per tots. Complert: l'esgarria cries Anglada no entra. Hi ha hagut un acord implicit de tots en presentar un PP xenòfob i ell que ho assumís ambiguament i li ha anat de conya. Però que no ho heu vist tot això? M'han dit que durant mig hora a la tele hi havia: PXC:3 escons. Cap tertuliá hi va dir res!

MADRID SATISFETA PELS RESULTATS

Ho deia Carretero a Mollet "A Madrid estarien contentíssims amb un parlament ple d'autonomistes. I diran: "no escarmenten, fotem-los una mica més que no reaccionen."

EL MILIÓ DE PERSONES AL CARRER ES TRADUEIX EN 4 INDEPENDENTISTES ELECTES

I deixem-nos de presumpcions sobre si a un o altre partit també n'hi han.

EL 2014 NO SERÀ POSSIBLE

  

Ho serà algun dia? Ho voldrà el poble català algun dia?

Sí, és cert, els titulars estan fets en clau catalanista. És com m'ha sortit i suposo que deu ser l'eix central. Més que el "debat" dreta esquerra.

Intueixo que el meu descaro, el descaro dels independentistes no s'entén i fins i tot pot encara escandalitzar. No sé si és més sorprenent però la capacitat de la gran majoria de catalanistes d'aguantar els cops, el seu optimisme, en fi...

Seguiré amb algunes coses, com d'habitual amb alguna heterodòxia.

EL CAMP NOU CANTA, EL MADRID LA BALLA

Crec que lo més rellevant del partit fou la manera que el Barça feia ballar el Madrid. En bona part del partit això es va produir de manera tan  excelsa futbolísticament parlant, com no havia vist en un partit d'aquest nivell. Aquells tocs a la primera, aquelles esperons, aquelles pilotas al buit,...Casillas fins i tot em va fer pena. La cara de Mourinho ho va compensar. Aquest tio enfonsarà encara més el Madrid.

Davant les eleccions. Missatge institucional de El Criteri

Algunes coses -en pocs dies- que encenen la sang d'un català i que faran decantar el vot de molts. (text refós, no tan institucional com calia)

Fets 

Lo del Restaurant engegant i insultant Àngel Colom i acompanyants per qüestions de l'idioma.

Que per allà baix treballant vint-i-tres dies cobren -els ho paguem- tot l'any.

Els petards quan perd el Barça.

La sentència declarant la pèrdua de condició d'idioma preferent del Català -difícil de redactar, vatúa l'olla!-

Els Riberas, Cajas i cajons que ens toquen els dallons. Enemics a casa que vomiten odi cap a tot allò nostre i la bilis que guarden.

L'última, a la tele, un llampant empresari "d'aquí" diu: "A mí Cataluña no me ha regalao na!" Demagògia molt extesa del més baix estil i talla. Qui diu que regalem res aquí, a part el dret a viure millor? Vull dir a fer més calers.

Altres inclourien l'anticatalanisme dels mitjans audiovisuals de Madrid, cosa que se m'en fot a mi. Que bordin, en no sintonitzant-los, arregla

No acabariem, si afegissim l'expoli, el menyspreu,...

El desinflament

Però, quina il.lusió ens ha de fer i hem de tenir en  un país de tan baix to moral general? A Barcelona es fornica al carrer i ara tenim el bordell amb més putes  d'Europa. Líders també en delinqüencia i SIDA.

Barcelona: capital europea de l'anarquisme incendiari i desordre. Hi ha tan autoodi (o què?) que cremen fins i tot quan guanya el Barça.

Aquesta campanya vergonyosa i manipulada -llarg d'explicar-, i la frivolitat de tants, ridícul planetari.

I la nostra condició de societat estúpidament antipapista i més malaltissament teofòbica del món? Bé, potser ens supera la gran Albània.

I la nostra inèdita ecofòbia, capaç de desgraciar la meitat del país per l'economia? I l'acarnissament contra la pagesia?

I aquest relativisme i baix to moral que supura arreu? I aquesta ignorància, tan sovint ilustrada; el materialisme, la frivolitat? Tot això és més extès que enlloc.

MALGRAT TOT,  de la mateixa manera que uns -residents aquí- no saben o volen, per raons de sang o llengua. deixar de voler ser espanyols, jo no puc deixar de ser catala.; malgrat  tot, m'aferro a un bri d'esperança. Vull creure possible una altra renaixença -ni que sigui mínima- dels valors i  dels catalans de tremp d'altra hora; de tot allò que ens fa ser diferents al món, allò que ens fa ser. Per això, perquè crec en els drets dels pobles a conformar-se votaré i us demano que ho feu, per la llibertat de Catalunya. El status quo amb Espanya sembla ja quimèric.

Comprenc com ningú -ho palesava aquí- el dilema del català d'ascendència forana, ple de dubtes. El comprenc més que als cagadubtes de socarrel catalana.
Cadascú estigui amb pau amb la seva consciència...(igual la consciencia també es una cosa relativa).

Els comptes els més clars possibles, això sí. Clar com el que he expresat aquí.

Estic un pèl absort en aquestes qüestions i aviso als companys que temo que estaré una temporadeta que bàsicament només escriure i comentaré sobre la cosa política o com s'en digui això, tot sabent que és una pèrdua de temps. O no.

La más curiosísima -o mayor- muestra de nacionalismo que vieron los siglos

És cosa digno de estudio.

És aceptable, desde la lògica, cuidado, que un funcionario relativamente bien situado, empresario o persona de condición econòmica boyante de ciudadanía catalana sea refractario a la independencia y sea favorable a esa gravosa dependència del Estado Español. A esos profesionales privilegiados no les "viene de un palmo" hacer un sobreesfuerzo fiscal para atender a comunidades subdesarrolladas -obviando a los sectores necesitados de Cataluña-. Bien -bien mal-. Pero que un trabajador en Cataluña, o parado, o con problemas econòmicos,  o asistido por Caritas, esté dispuesto a dar -o a que le quiten- lo que casi no tiene para él,"solidariamente", obstinadamente y "ad aeternum", movido por el patriotismo y en aras a una España más que unida pegada, és una cosa incomprensible y quizás la mayor muestra de nacionalismo que vieron los siglos. "Contribuyamos, paguemos! para que por muchos años podamos  unidos contribuir y pagar para poder contribuir..." 

De fet això seria curiós si no tinguessim en compte la desinformació i manipulació a que està sotmesa la població. La pobre "inocencia de la gente". I les poques ganes de pensar.

Odioses,absurdes, pèrfides reflexions? Doncs que algú ho expliqui perquè segur que ens perdem alguna cosa.

El post va en castellà per si algú vol pastejar-lo, tot i que també va pels catalanoparlants botiflers  o porucs catalanoparlants.

  
Trailer: Darrer post electoral. Per què toca votar sobiranisme i per què ho faig absolutament desinflat.

Preguntes pèrfides d'utilitat nacional

No sé si algú les ha fet però la resposta no l'he sentida mai.

Preguntes

Fa un segle (?) que estem abocant un bona part de la riquesa dels catalans en forma d'impostos cap el sud -i el mig?- peninsular. Fins quan hem de ajudar, mantenir, ser "solidaris"? Per les traces que porta diria que "in aeternum".

Quina mena de catàstrofe, quin desastre natural han patit per a què necessitin tanta ajuda, per a què no es puguin valdre per ells mateixos, viure de la caritat? No és caritat? Per quins sets sous tenen dret a tenir la mateixa renda per càpita quan lo que produeixen no ho fa possible? Com es pot explicar que les inversions públiques per habitant superin les catalanes? I els dentistes gratis.

Tot i que tingui la meva opinió, no són preguntes retòriques, -incòmodes segur-, per tant m'agradaria que aquells qui es declaren solidaris, segur que tots ells sants varons, em facin veure lo egoïsta que sóc. I si no, que serveixin aquestes reflexions com argument per aturar la injustícia que personalment m'aclapara.

Trailer No tenia a l'abast el text del post següent: Sobiranisme desinflat. Catàleg d'anims i desànims. I l'acte de nacionalisme més gran que "vieron los siglos".

Converso amb Carretero. Informacions molt informatives. I trailer.

Mollet. Vila més catatònica que catalònica. Ve al Carretero i arreplega unes 50 persones i moltes de fora. Alguns ex-ERC.

Destacats de la presentació

Ruth Carandell comença. Un discurs molt correcte. Carretero, tot i que no és un fenòmen de l'oratòria -ni això vol dir res- fa una xerrada amena, amb anècdotes i reflexions interessants: el retrocés de la llengua; què més cal que ens facin per a decidir-nos a optar per la sobirania? o bé: Imagineu-vos que torna a sortir un parlament ple d'autonomistes. A Madrid pensaran: estupendo, no reaccionen. En lloc de fotre'ls-hi un 10 ara els fotarem un 20. O també: ...aquelles persones grans, porugues,  que diuen: oh, la independència, ja m'agradaria, si només calgués pitjar un botó. Jo els dic: és molt fàcil, tant com agafar una papereta i votar, no cal que ningú ho sàpiga. A les preguntes li dic -resumeixo- que al fullet que han repartit hi ha una cosa que manca i una que sobra. Li manifesto l'estranyesa que aquestes alçades prediquin "més consum" i també que no hi ha en cap dels molts apartats un que parli de medi ambient. Aquest és un punt flac de Reag. i de tots, és clar. Fins i tot va frivolitzar, dient que no es posarien fulles d'olivera al cap per semblar verds.  Li vaig dir que el debat era molt feixuc (asterisc) i que: cal consumir allò que cal i prou, i que en el fons, allò és lo que vol sentir la gent: consum, creixement, desemvolupament, etc. Al sortir na Carandell em va remetre a l'apartat ambiental a la seva plana. Jo li vaig dir bromejant que no cal que s'hi capfiquessin massa, que això els hi donaria quatre vots.

Conversa

Al sortir, al vestíbul,  vaig adonar-me que tenia Carretero -cigarreta en mà, apagada-  al costat, xerrant amb un jove, -sense buscar-ho doncs- parlo amb ell, bé parlava bàsicament ell, com a protagonista que era, però sincerament dic que s'el veu molt interessat en captar lo que diu la gent. L'ego que molts li suposen no li vaig veure -massa-, en la conversa el vaig trobar una persona prou propera.

Va dir que potser no hi ha tants indep. com sembla i que cal treballar els sectors humils aliens al fet català. Vaig dir: No sé qui ha dit que la independència la faran possible els Manolos. I digué: vaig ser jo.Li vaig dir també: A Macià (?) un dels seus li digué: "Desenganyeu-vos president, de nacionalistes en som quatre gats", per a després esmentar el prosobiranisme per raons pecuniàries -així li vaig dir al Colom als anys 90 -i em sembla que em va fer cas a la campanya. C. va parlar de la necessitat també d'el sentiment cosa que jo vaig manifestà òbvia i necessària en qualsevol "gesta".

Llavors lo típic, Laporta, Tena, etc -accident històric, li dic- Resumint: Reag. foren els primers i Laporta això no ho tingué en compte. Li oferien el primer lloc però Solid. volia la dissolució de Reag. Altres militants em qualificaren -tradueixo-  L. Tena de marrullero. I aquí he de dir, pragmàticament però, que contra la bèstia centralista això ens aniria bé :) Explicà la seva marxa d'ERC, i que si hi hagués romàs ara dirigiria un Institut X vivint com un rei. Ja en acabar el vaig felicitar per qualificar d'idiota la postura dels dirigents crítics amb la postura del Papa.

Em sento incòmodo parlant dels físics masculins, però -si altra cosa hom li nega- trobo que en Carretero és potser el de físic més agraciat i elegància.

El consell de comiat que vaig donar al candidat amb qui vaig xerrar després -de S.P. Vilamajor- és que  potser tant com convèncer de les bondats de la independència, cal fer-fo de les bondats de votar-los a ells.

Corol.lari

No sé si Reag. és la opció sobiranista més efectiva, pràctica, carismàtica etc. però és la que trobo més seriosa.
 

(asterisc) Qüestio urgent

Crec que és inaplaçable que algú faci palès i demostri amb un parell de frases prou entenedores, assimilables, a la força descolocants, que predicar més consum és una barbaritat -i tothom ho repeteix-. Jo no puc estar per a tot, però ja m'hi posaré algun dia.


Ara m'adono, vet aquí parlant de política, jo? Però no, això no és política, encara que ho sembli. 

Trailer: Per qui s'ha de votar


Per a la gent que vingui de Reagrupament: aquest blog és profundament seriós, per això de vegades hi ha humor. Els comentaris al.liens a la qüestió no són d'humor surrealiste sinó d'un parell que els ha donat per a tenir-se-les aquí, potser per fer boicot al post.

Converso amb el cap pensant i estratega del sobiranisme català

Mercat Vell, la setmana passada, a Mollet, entrada escasa, cosa que demostra l'apatia del meu poble o potser d'arreu. Pensem que és el partit del Laporta.

Primer va parlar en Valdero que ens demostrà la ruina econòmica de la supeditació a Madrid. Inapel.lable. Després en Lopéz Tena reblant el clau i explicant els passos per assolir la sobirania.

Varen informar que el concert econòmic -CiU- és anticonstitucional; que ja cap polític català veu que la cosa amb Espanya pugui anar mai bé -en privat-; que de Madrid no tindríem cap recolzament, en un procés sobiranista, ni dels progres; que la casta política establerta està a la cacera de Laporta; i ens aclarí una qüestió important: els polítics de la Generalitat cobren més que cap perquè així els tenen callats...i contents. "Poca responsabilitat i un grapat de calers".

Al col.loqui, tot girà entorn el mateix: calers i processos,  i allò no es va tocar.. Conec Mollet i estava segur que ningú li preguntaria per allò: la manca d'unitat electoral amb Carretero. Aquest dia no tenia ganes de significar-me, com sempre -o potser era covardia-  i preguntar-ho jo. Massa que vaig parlar potser. Va ser després en petit comité, fumant una cigarreta a la porta  amb L.Tena quan va sortir el tema. Confesso que no era plat del seu gust, fins a tot es va mig indignar quan li vaig retreu-re que els dos líders parlen d'antepossar els interessos del país -fins i tot retirar-se- i ningú ha cedit, pel bé de Catalunya. Va defensar la posició de Solidaritat, també la seva democràcia interna, dient que Laporta no n'havia imposat ni un de les llistes. amb accent valencià: Et creus que el Laporta fa les llistes? digué LT. Contesto: No perquè hi ets tu pel mig -rialles-. I aixó lliga amb una dada important  i que segur que no la sentireu enlloc: L. Tena és valencià, molt: tralla i traca pura. I notari i ex membre del CGPJudicial!! Ell hi posaria allò que als principatins ens manca. I ara penso que no només pebrots, sinó coneixements de lleis. Quedi clar que no sé que faré i que el que es mereixerien és que ni Laporta ni Carretero tinguessin cap vot. Però la situació amb Espanya i l'indignitat de Catalunya ja ha arribat massa lluny i potser caldra triar-ne un. També ERC vale, pels tradicionals, i sempre que deixi de fer el ximple. El gran dilema és fins quan la via gradual de CiU serà tolerable, o si ho és encara. Cal ja deixar fora els complexos.

La nostra contradicció

De perquè em moc entre la incomoditat d'una Espanya política -no em refereixo al poble, ignorant però fins i tot no li nego certa noblesa- que ens expolia i anorrea, i la d'una una Catalunya que avui em resulta detestable en moltes coses. En parlaré aviat  amb quatre exemples i reflexions.

Nois, aviat serà qüestió de decidir-se

La visió de l'enllaç de sota  a alguns els hi fara mal de ventre, o a l'anima, en tant que cruïlla identitària existencial -o així- , a altre els exaltarà; a algú ni fu ni fa?  Als que juguen a la puta i la ramoneta, i al país en general servirá per a visualtzar que un camí s'ha encetat i més aviat que tard caldrà decidir-se a decidir. Sigui com sigui  dubto que cap català romangui  insensible  a la  cinta i no s'hi senti mínimament reflectit. Predic que la cinta es convertirà en símbol i que encetem un moment històric. La força de la música i les imatges traspua la força d'un sentiment, compartit molt, poc o gens. però real com  la  nació mateixa...o el que queda d'ella, i jo m'entenc.  Ara podeu clicar.

Els sentiments són una cosa molt personal i per tant no cal que comenteu si no...d'allò, Ja ho fareu més endavant, després de la publicitat. En tot cas la presa de posició al moment del vot no ha de ser ni serà per a raons sentimentals, sinó per dignitat...i peles, tal com demostrava, i ens comentava  després en petit comité, el cervell -penso- de la "qüestió". Deia també que ja no hi ha cap polític català sensat que en privat negui el desastre de la supeditació a Madrid. Tot plegat lliga ,n 'informaré en un parell de posts més.

Ja sabeu que sóc un ingenu i penso ara que potser el video només agradarà els dits nacionalistes  -d'espardenya, ja sabeu- i que el país potser més que el folklore que s'hi veu, estima més la rumba gitana barcelonina. El temps dirà. Ara comença.

Una via inèdita, genial i gens traumàtica cap a la sobirania catalana: Catalunya juancarlista i monàrquica

Com sempre quan és llarg: llegiu al menys les negretes

 Lopez Tena va unes passes per davant. Altament recomanable reflexionar la proposta: una Catalunya sobirana i juancarlista!!!!. Tot i que amb tanta veneració a la gorra frígia i per la nostra falta de visió política, la seva proposta és bufar núvols. Com sempre la ideologia espatllant-ho tot.

Abans que Monarquia o República, l'objectiu és la Independència

Monarquia catalana

 "Moltes persones pensen que l'Estat català independent ha de ser republicà, per convicció o perquè identifiquen la monarquia amb el Regne d'Espanya, però fóra erroni no fer-se dues preguntes, ¿Què és més convenient per assolir la independència? ¿Què és més favorable per a l'Estat català? Ja Cambó responia "Monarquia? República?: Catalunya!", i reblava Joan Sales, polemitzant amb Josep Carner: "Totes les nacions tenen defectes i seríem ben pàmfils si imaginàvem que la nostra serà en això diferent de totes les que hi ha i hi ha hagut en el món a fi de fer feliç el príncep dels poetes (...) Fóra en tot cas un escrúpol de monja que de tant voler una nació sense defectes ens deturéssim de fer-la; és que n'hi pot haver cap de pitjor que la inexistència? Somniar perfeccions ve després d'assegurar existències".

DES D'AQUEST PUNT DE VISTA, NO ÉS RELLEVANT que el catalanisme, especialment d'esquerres, hagi estat històricament republicà, o monàrquic per mera conveniència, perquè es referia i refereix a la forma de l'Estat espanyol, entenent que era més favorable per Catalunya que Espanya fos republicana que no que fos monàrquica. No es tracta d'això, sinó de l'Estat català, de la conveniència de la monarquia o la república per a la Catalunya independent. Qui només vulgui la independència de Catalunya si és republicana, o si és monàrquica, o socialista, o liberal, o europeista, o cristiana, o laica, o multicultural, o pacifista, o solidària, o de tots els Països Catalans alhora, o democràcia avançada, o... (ací cadascú que posi allò que vulgui, el seu "escrúpol de monja" favorit); qui subordini i condicioni la independència al seu model de societat preferit, millor que no es torbi i no continuï llegint aquest article, adreçat als que volen només la independència. I punt. I a part.

SI NOMÉS ENS FIXEM EN LA PROBABILITAT, sembla clar que la Catalunya independent serà una república, per les següents raons: manca de dinastia històrica; context internacional republicà, on en un segle no s'ha creat cap monarquia a Europa, i molt poques al món; i manca de suport popular: els monàrquics a Catalunya són partidaris de la monarquia espanyola i de mantenir Catalunya al Regne d'Espanya, els independentistes catalans no són monàrquics. Nogensmenys, si l'Estat propi és l'objectiu i la dicotomia independència/dependència és a hores d'ara la contradicció principal que desplaça i subordina totes les altres, el dilema monarquia/república esdevé una contradicció secundària que s'ha de resoldre al servei de l'assoliment de l'Estat propi. Fer el contrari fóra caure en l'oportunisme dogmàtic, per insistir en la centralitat d'una contradicció ara no principal (monarquia/república, capitalisme/socialisme, etc.) en el moment erroni.


DOS SÓN ELS escenaris que recomanen l'adopció de la forma monàrquica, si s'esdevenen: 1. Les facilitats que pot oferir a l'establiment i consolidació de l'Estat català el manteniment de la dinastia borbònica espanyola, bé tenint com a cap d'Estat català el que ho sigui a Espanya, tal com s'esdevé a molts Estats de la Commonwealth que mantenen com a cap d'Estat el britànic; bé iniciant una nova dinastia amb una branca de la família real espanyola. Només s'esdevindrà si els espanyols s'avenen amb més facilitat a la independència catalana si mantenim la seva casa reial, i si aquesta l'acceptés i propiciés. És un escenari improbable però possible, encara que molt arriscat per a la pròpia casa reial espanyola: donada la xenofòbia anticatalana que predomina a Espanya, podria ser que l'establiment de l'Estat català amb rei o reina compartit amb Espanya o provenint-ne, provoqués el seu derrocament a Espanya, i una situació altament paradoxal: república a Espanya, monarquia espanyola a Catalunya, tal com s'esdevingué a Àustria i Hongria entre 1918 i 1947: república a Àustria, monarquia austríaca a Hongria, no proclamada per veto dels aliats però mantinguda mitjançant el govern per un regent. 2. La superior projecció de la marca Catalunya com a Estat monàrquic que com a Estat republicà. Hi ha al món més de dos-cents Estats, i menys del 10% són monarquies. Esdevenir-ne donaria a l'Estat català un plus de visibilitat, especialment si s'adopta una dinastia altament visible al món i seguint l'exemple noruec s'entronitza a Catalunya la casa històricament rival de la borbònica espanyola: els Windsor, que regnen a Gibraltar. Tenir com a rei un fill de Lady Diana Spencer, i nét de la reina Elisabet II, projectaria al món la marca Catalunya amb molta més eficàcia i extensió, sense cap més despesa addicional a la que genera un cap d'Estat, rei o president. Nogensmenys, a Europa tots els nous Estats independents han adoptat als segles XX i XXI la forma republicana, amb les soles excepcions de Noruega i d'Albània, aquesta de curta durada. Noruega és el cas més interessant: per referèndum es va triar la forma monàrquica quan es va independitzar de Suècia (1905-1907), i va nomenar rei un príncep danès, monarquia històricament rival de la sueca, amb qui competia per l'hegemonia al Bàltic i el domini sobre la mateixa Noruega. És, però, altament improbable, per manca de suport popular i polític a l'establiment de la casa de Windsor com a casa reial de Catalunya.


EN CONCLUSIÓ, EL FUTUR ESTAT català independent serà probablement una república, però cal no menystenir els avantatges que per a la seva creació i projecció ofereix la monarquia, i esprémer els escenaris que la farien possible, al servei sempre de l'objectiu principal, que no és la república: és la independència. Sense existència no hi ha atributs, sense Estat no hi ha ni monarquia ni república, sinó la que tenen els que sí que en tenen d'Estat propi, els espanyols, i que decideixen per nosaltres i ens imposen la seva monarquia o la seva república. Per a Catalunya l'objectiu no és ni la monarquia ni la república, ho és la independència, tenir Estat propi, i al servei d'aquest objectiu tota la resta és instrumental, tot allò que sigui "escrúpol de monja", en paraules de Sales, no té cap mena d'importància. Per assolir la independència s'ha de fer, per dir-ho a la valenciana, "lo que més convinga, lo que faça falta". Aprenguem de Cambó. Monarquia? República?: Independència!"

Alfons López Tena

Notari. President del Cercle d'Estudis Sobiranistes

Observacions critèriques:  Tenir de rei el fill de Lady Di és suggerent, :) proposta  en la línea imaginativa i possibilista que tant m'agrada, per tant cap frikada.

L. Tena esmentava en un altre mitja, com a factor important, que  una monarquia catalana anularia moltes reticències de la gent que per lligams familiars o sentimentals amb Espanya ara no és sobiranista.

QUI ÉS CATALÀ? -l'aproximació més gran a la qüestió-

M'agradaria haver-la inventada jo, però la vaig sentir a Ainaud de Lasarte i la vaig retenir. La deixo per a referència del lector reflexiu.
  
Qui és català?


"És catala qui quan li pregunten què és diu: Sóc català" (lo millor és lo menys rebuscat)


Dic que la resposta és una aproximació, p.e.: potser la qüestió  seria més aviat Qui és més català? o espanyol o francès

Podeu googlejar: dos catalanòmetres criteri.

 Una coseta més.  A un Jedi, el mig troll, el vaig respondre a raig quan em va preguntar com m'ho feia per tenir tants trolls i segur que això requereix més matisos, que no sóc capaç de fer del tot. Pujo l'oferta: tres euros als tres primers que ho raonin bé. Crec però que això respon en part. És extret del de moment mig abandonat  El Criticaire.

La verdad
Baltasar Gracián


Advertid que la verdad en la boca es muy dulce, pero en el oído es muy amarga; para dicha no hay cosa más gustosa, pero para oída no hay cosa más desabrida. No está el primor en decir las verdades, sino en el escucharlas; por activa es muy agradable, pero por pasiva la verdad es la quinta esencia de lo aborrecible.


p.s. Els brots han estat envaïts per la mateixa  malura de dies enrera. Passo a fumigar. Gràcies.


COMPTE amb aquest afegitó!


Ara recordo que vaig pensar que la pregunta estaria millor així: ETS CATALÂ?

Avui sóc una mica més català. Tres cosetes

No he pogut resistir fer un post amb el que m'he trobat avui.

Apart els que no saben sumar i el grup de místics o sentimentaloides espanyolistes -molts de respectables-, el petit però influent percentatge de rics ciutadans de Catalunya són els més repatanis a la independència. És clar, ells  en tenen de sobra i poden a més gaudir dels serveis privats de pagament. Ara però, per primera vegada, la cosa els toca : els rics catalans han estat tractats amb desigualtat tributaria respecte tot Espanya, per decissió del tripartit, perquè no hi ha un duro a la Generalitat! Talment semblaria una jugada magistral per sumar adeptes a la causa catalana. Ara que paguin o lluitin...o que callin.

Això que ve és el que m'ha fet escriure el post: ...el sistema de financiación de Cataluña es insolidario y desigual... -diu el PP a la premsa molletana. Em pensava que ja no quedava ningú amb la ignorància o cinisme de dir això; dir que la víctima és el lladre. La llàstima és que no es diguin més coses així i que aquesta animalada resti amagada dins un text de lectura poc engrescadora i espesa: coses així són una màquina de fer independentistes. Curiosament Evocacions  deia avui a can Brian que les provocacions antinacionalistes de l'Espada tenen la mateixa conseqüencia : els cosmopolites barcelonins llegeixen premsa madrilenya ...vulll que perdi el Barça...sóc del Madrid... -el futbol l'importa un rava-.

Després de llegir això espero haver augmentat l'esma i haver contribuït a la causa, tot i que..repeteixo la cantarella: la confiança en els manaires d'aquí també poquíssima, però si fossim sobirans al menys no hauríem de sentir-nos dir lladres. I la quantitat de lladres i ganduls a mantenir pel ciutadà català -xino o andalús o el que sigui l'origen- també disminuiria.

Vull dir una cosa:  la tempesta de la cosa encara no ha escampat i em trobo una mica desmotivat per a comentar als blogs amics, tot i que vaig seguint els posts. Ja escamparà.

Jeroglífic

Vinga, que aquest em sembla que és fàcil

Nombre de varón

U

NOTA

  e, i, o, u

ajuda: si penses en el cul ja ho tens mig fet.

Segona pregunta inèdita entorn la sobirania

No cal dir que això que ve és una metàfora de la situació lingüistica a Catalunya. Imaginem-nos: Suissa, cantó francoparlant. Va i que s'hi desplacessin a viure-hi un milió i mig d'italians. O bé Galícia, ocupada per milió i mig de catalans. Algú pot establir quin dret moral -o eximent- tindrien aquest gran gruix de nous residents foranis per a exigir igualtat de drets lingüistics? Fins a quin punt?   Com l'anterior pregunta -i continuant el tema- és abans que tot una interpel.lació  a nosaltres mateixos a que pensem sincerament que faríem i demanaríem un milió i mig de catalans a Galícia.

També ens situa en disposició de comprendre algunes postures repatànies a la llengua pròpia del país d'acollida. No sempre hi juga l'imperialisme o incomprensió lingüistica, sovint és inèrcia de tribu, comoditat, quan no impossibilitat d'aprendre l'idioma...o qui fa el paper de Met -l'orni.

No crec que aquest plantejament pugui qualificar-se de tabú i si cas és igual, que són temps moderns, on trencar tabús és un esport general. Com a l'anterior pregunta esmentada, afirmo que aquestes són també qüestions que haurien de formar part d'un debat públic ample -ara absent o banal- imprescindible per encarar i decidir el futur del país, ara que sembla que estem a la cruïlla definitiva.

Pregunta inèdita entorn la sobirania

Si jo anés a viure al País Basc p.e. tinc clar que no m'immiscuiria en la polèmica nacionalista, encara que viure en un entorn euscarparlant em resultés més incòmode.O potser diria: no m'en surto amb la llengua doncs foto el camp. O sia, no em sentiria autoritzat moralment a intervenir en un lloc i assumpte que no és el meu. Però, ai las, la cosa es complicaria  si -com els fills de l'immigració castellanoparlant a Catalunya- jo, fill de no vascos, hagués nascut i criat allà, o sia fill de la terra basca però de pares no bascos. Em pregunto si potser també faria jo com el gruix de fills d'immigrats castellanoparlants a Catalunya que s'oposen i entorpeixen la sobirania de Catalunya -al costat dels botiflers i cagadubtes? Estic convençut que tots els apanyols, tot i que la sang dels pares pesi, també són i actuen! en certa manera com a catalans i fins i tot estimeu el país, tot i voler-lo castellà. Observeu que en aquest escrit intento fer-me càrrec, comprendre la postura de vosaltres, espanyolistes  de "dretes i esquerres"- * Espero que l'esforç sigui recíproc -tinc escrites les raons per les que jo no podia ser altra cosa que catalanista. No podeu ser tampoc  altra cosa que espanyolistes?

O sia,  la pregunta  -i allunyem-la geogràficament, sisplau: Té dret moral un Ahmalid-Mahled,emigrant o  fill d'emigrants  de primera generació, a decidir, o a oposar-se a la sobirania del Quebec?

La pregunta no és pèrfida però com que alguns li trobaran i és bona la poso al tag. I si hom  troba que és retòrica, al menys que la reflexioni.

* De moment continuo escrivint i mantenint també entre cometes "crisi", cometes cada vegada més 

esclarissades.