De Catalunya i els catalans -visions tan necessaries com marginades

Publicat a Contrapunt

"He nacido para decir lo que nadie quiere escuchar. Es terrible”. Avui faré de Larra.

-He estat a dos països de centre Europa. Al respondre d’on érem, sí dèiem de Barcelona, inevitablement responien: Aaah, Espanya! Si dèiem catalans es quedaven igual. El fet català els rellisca –en el millor dels casos. Cal dir: Som d’un país que no és al mapa. No el coneixeu.

-El principal argument contra el procés és la seva il·legalitat. Costa tant entendre que si seguissim els pasos legals –fins on es pugués– els contraris es quedarien sense l’argument i seria millor per la nostra imatge exterior?

-Imposar una Catalunya república margina els monàrquics i els reticents a la cosa dels gorros frigis i laicité maçònica. Deixem-ho en estat català?

-Barcelona és una de les capitals més denses i contaminades del planeta. Som un país que menysprea els seus millors talents: Balmes, Dalí, Pla, etc. Som mals autocrítics. És moment de dir-ho. Cal esmenar-nos si volem caminar sols i fer un país que excel·leixi. Deixo això com aportacions constructives, deixant de banda el meu escepticisme universal, tot apostant pel seny i per recuperar el millor de la nostra ànima i geni català.

No podem matar tot el que és gras –ni potser allò magre. Caminem a la independència però mantenint tot el que hem compartit amb Espanya que sigui bo o no faci nosa. Com deia algú, jo també considero que el Quixot em pertany. I no perquè Quixot vingui de cuixot. 

Afegitó a l'antepenúltim post: 

Per la competència que li significava, Anglaterra va estar tot el segle XIX intentant destruir el tèxtil català, que és com dir l'economia de Catalunya.