"Cuán grandes son los deberes que tengo para el mundo y para Dios" Balmes. "Quién ha de guiarnos" -preguntà l'altre

A una parada de vell de Vic vaig trobar per fi el petit tresor: vuit opuscles de vuit anys de les ponéncies anuals que se celebren a Vic cada any recordant Balmes. Intel.ligència, saviesa, seny i profunditat en estat puríssim, insuperable. Utilitari. I gens pesat de llegir. La intel.ligència veritable no pot ser avorrida.

Només obrir a l'atzar i una sensació...familiar! "Cuán grandes son los deberes que tengo para el mundo y para Dios" Balmes era consciente de sus preclaras dotes.Decía Lacordaire que los grandes corazones son capaces de sentir hondamente las necesidades de su tiempo" El Papa en deia "homes profundament penetrats del sentiment de la seva responsabilitat...solidaritat." Un gran home sí, però de qui en el seu temps mediocre no es van seguir els consells. I avui marginat per l'estupidesa il.lustrada contemporània. Ben mirat, puc anar jo doncs a predicar i reivindicar!  

L'endemà obro un altre volum -Salvador Cuesta- i em trobo només obrir-lo: "Cuando se saborea su Criterio, se meditan sus filosofias, sus Cartas a un escèptico, se analizan sus escritos políticos, y al mismo tiempo con intención recta, espíritu ecuánime y anhelos de bien común, se considera la situación social, intelectual y moral de la sociedad, una pregunta nostálgica se formula en nuestra mente: Quién ha de guiarnos? "Pregunta fonamental i que em faig sovint. On trobar un cap superior, assenyat i honrat, tocat per mà divina, per a la sagrada missió de dirigir els nostres destins?  El demagog o benintencionat dirà: El poble marcarà el camí. El camí del poble, senyors, és el que marca la televisió i les modes. Pel que fa regir els destins del món, la resposta és més senzilla: si no volem seguir ni ser esclaus dels amos dels diners, només queda Roma com a guiatge.

A vegades tinc la impressió que Balmes va quasi buidar la bota del seny.  Ara és un bé escassíssim, i tot i així més depreciat que la palica innane del #tertulieruscomunis .

Corol.lari: "TOMAD Y LEED" Escritos políticos, 1847. Citat per José Larraz

Un altre estudiós deia "Cualquier persona que no sea analfabeta debería leer el Criterio". Això es optimisme. Si els primers ignorants són els que haurien de promoure la seva lectura!

-Per a mí això aniria al tag Casualitats.

La Rahola, el Miller, el Criteri i les serendípies

Sincronia, serendípia. Jo ho etiqueto Casualitats.  Pilar Rahola. Article  LV dissabte 27 Juny 2015. Interessant pel contingut, per la sincronia i perquè és un escrit sorprenent, tan com la Casualitat.

Diu Pilar Rahola

"La gente católica acostumbra a ser muy interesante. No me refiero al catolicismo ambiental...sino a la gente que, fruto de las lecturas y la reflexión, cree en unos valores y en un legado espiritual. Es decir, su creencia en Dios ha pasado por un proceso de construcción personal que los ha obligado a enfrentarse a las dudas y a miedos. Aunque personalmente no he hecho ese mismo camino -sino que, al contrario, el mío es diverso, dado que me ha alejado de Dios-, me siento a gusto porque se trata de personas muy ricas intelectual y espiritualmente. Y, en consecuencia, luminosas. Sólo hay que leer algunos de los textos del papa Francisco para comprender la profundidad.

Además, la gente de fe -de fe solvente, construida- es depositaria de un legado de valores que está más vigente que nunca, hasta el punto de que si el Nuevo Testamento se convirtiera en un programa político, el mundo sería mucho mejor. No hay que inventar mucho más...

Además, también es la gente de iglesia la que inventó, hace muchos años, la solidaridad internacional y la que cuidó de los sectores más frágiles, cuando todavía no existían las oenegés y el activismo social. Y todo porque su creencia en Dios los llevaba -y los lleva- a entregarse al prójimo. Personalmente me parece admirable y no puedo entender el menosprecio que sufren los católicos por las corrientes de opinión mayoritarias que los consideran una especie de momias pacatas, alejadas de toda modernidad. Al contrario, su código de valores me parece de rabiosa actualidad, especialmente necesario ahora... 

Tienen un legado trascendente que nuestra sociedad necesita tanto o más que el libro rojo de cualquier líder alternativo. Y, a diferencia de las recetas todo a cien de estos tiempos, el suyo es un legado que perdura."

La sincronia amb Henry Miller, i servidor com a catalitzador

Unes hores després de llegir Rahola, estava amb la bio de Henry Miller. Dues planes i diu l'americà: 

"Hay otras cosas invisibles, inescrutables intangibles cosas que el concepto "mundo" no incluye ni abarca.Cuando repetimos que no solo de pan vive el hombre,de hecho decimos que lo que le sustenta y ayuda a mantenerse en pie no es su éxito en la lucha por la vida -pan,seguridad,familia-Es algo que no puedes tocar con el dedo, es algo espiritual. No le puedes dar nombre ni definirlo. Es algo más grande que todo, algo que lo incluye todo. 

Me parece que cuando entro en contacto con ese algo lo percibo. Lo vemos cuando hablamos con la gente. Los hay que son pobres de espíritu, y otros que son grandes de espíritu. Nadie carece de el, pero en algunos casos la llama quema muy baja. En la mayoría parece que no sea más que una llama vacilante. Nos damos cuenta de ello cuando estamos con el individuo que parece que todo el es fuego. Aquellos en que la llama del espíritu quema muy alta son ejemplos extraordinarios de la criatura humana...

A veces pienso, como los santos deben, que hay que estimular a la gente,darles un codazo, incitarles...conn la intención de que sean conscientes de que viven por debajo de sus facultades espirituales...

"Estad siempre embriagados" dijo Baudelaire. Que quería decir con ésto? Estad siempre extàticos, siempre llenos de una intoxicación divina".

Comentaris

Ambdues coses les llegí amb unes hores de diferència.

Observeu sobretot la coincidència de tots dos en parlar de llum, de flama. 

Miller es definia religiós, no tant "religionista". Era un home espiritual. Em fa un efecte evident, que a la Pilar Rahola hi ha alguna cosa que li impedeixi manifestar-se catòlica. Ella ho sabrà i potser alguns ho sospitem..

Per valorar això de les sincronies us remeto a d'altres Casualitats que he viscut, etiquetades,-clicar- per si algun dia voleu  .

M'oblidava! Espero Pilar, que encara q m'hagis fet unfollow, m'incloguis en els catòlics que esmentaves.

Afegitó

La Pilar Rahola em va enviar un missatge dient-me que no hi havia tal unfollow. Típiques coses de Twitter.

Dues vivències entre la màgia i el misteri

- Al canal Discover emetien una cosa -cientìfica semblava-sobre sirenes -sic-. Òbviament no parlaven de les sirenes de Disney, sinó de una estranya espècie humanoide marina. Em va sorprendre, però el meu escepticisme  va anar trontollant progressivament, fins esdevenir quasi espant al veure el video d'una xarxa plena de peixos entre els que hi havia una mena d'homínid fent aspavents.

Estalvio els comentaris, incomprensibles  sense haver vist el documental. Si algú vol riure sense haver-lo vist, allà ell. Era una aixecada de camisa del Discovery? Només una cosa, la representació gràfica d'homes peix és comuna a la majoria de cultures antigues, que no tenien contacte entre elles

- A manca de qualsevol activitat nocturna el dissabte a Mollet, anàrem a can Palots, Canovelles, a veure el mago Isaac -entretingut espectacle l'Un idiota.

Érem 17 persones. Al meu cantó de platea érem tres parelles i un single. En surt un voluntari: Como te llamas? Esteban. En surt un altre. Como te llamas? Esteban. En tenia un al davant i l'altra darrera. Al acabar l'espectacle els hi dic: Jo també em dic Esteban. Bocabadats i rient compartirem una situació i moment especial. Serà que aquest nom implicauna atracció a la màgia? Bé si més no és una curiositat que destrossa les lleis estadístiques.

Comentari a una sèrie històrica -la qüestió cabdal (és també una "Casualitat" critèrica)".

Vaig pel tercer capítol del Sí, Ministre -un dels millors, per explícit. Parlava l'ingenu i novell ministre, de la necessitat de retallades -fa trenta anys ja- per a reduir despeses inútils, a través d'una major eficiència, racionalització, evitació de duplicitat de funcions administratives, despeses suntuàries, etc, etc.  Òbviament això passava per eliminar funcionaris;  òbviament se li va montar un ciri de mil dimonis. Òbviament va veure que estava agafat de peus i mans a la roda de l'administració, del sistema. Això tan obvi encara no s'entén avui; això tan obvi és el que deia jo al passat post -justament, per això ho etiqueto com  Casualitat- Què en fem del personal que sobra? -la qüestió cabdal. És possible que ningú -governant o no- no ho sàpiga? Que fins i tot ningú no ho plantegi o debati?

Fou divertit el moment, quan el ministre, cofoi per la perspectiva d'aprimar l'administració és informat pel seu secretari "permanent" que la plantilla ha augmentat en quatre cents funcionaris! Eren necessaris per a desemvolupar  l'aprimament de l'administració! Així mateix quan planteja vendre quantitat d'edificis públics buits o inútils. Un darrera l'altre el Secretari P. li va negant la possibilitat de vèndre-los, amb les més diverses i abstruses però reals excuses, tan reals com abstruses són les administracions públiques.

Amb animus jocandi -i provocandi

Deia jo fa quatre dies a la crònica fallera:

València, les antípodes de Can Fanga, tan "cosmopolita"... cohesió social, la continuïtat que representa la tradició, la espiritualitat -a la València josefina. Nogenysmenys és això el que hom rebutja al principat, amic lector.

I llegia jo ahir un editor dient en un article:

No hi ha escapatòria: Continuïtat és una paraula que quasi no s'escolta...continuïtat i tradició, l'única manera de sortir del provincialisme i d'aspirar a ser, realment, cosmopolites.
 
Segona

Pensava: buscaràs al llibre de Larra alguna cosa per a provocar -amistosament- al lector aquell que em titlla de no sé què de Napoleó, i -tal com ho dic- només obrir el llibre trobo:

Noble Espagne ou la littérature est réduite à la liberté de monologue de Figaro. Deia F. Soulié. Ningú negarà la rotunditat amb que s'escriu de Larra.

Canviem Espagne per Catalogne i Figaro per Criteri:? )) Sí, de vegades sento que -encara que no em pugui dir literat-, sí que no hi ha escriuredor més lliure que jo. Monologuista també, i mono lògic.

Vale, tot plegat és una provocació; vale, lo del'editor és pura xiripa; vale, lo que diu el francès de Larra no m'escau. Però a que és curiós i hem passat un moment entretingut?

Jo no tinc la culpa de llegir les coses que llegeixo -i que no puc deixar de lligar-les,,,i citar-les.


Pròxim post: Un joc sociològic.

Larra, el seu crític i en Criteri. Trailers de properes amenitats critèriques

Només per a criteristes -o  larristes. O no.


Obro a l'atzar Larra i trobo que diu el crític J.L. Jhonson:

Nos asombra su profunda percepción de la realidad española...pero el prudente optimismo ha desaparecido por completo. Ya se nota el cansancio espiritual del hombre que ha dejado de luchar por su ideal. Encontramos ahora una profundidad sentimental apenas sospechada.

Habia adoptado conscientemente al escribir una actitud de una conciencia social...Veia claramente que tenia algo especial para ofrecer a la nación. Su sàtira mordaz servía para provocar una reacción al lector que le llevara a exigir cambios..


El crític cita Larra "...no sé que ángel malo me inspira esta maldita tentación de reformar, emprendida cual soldado va a tomar una batería..." Com ho explica Jonson? Larra entendió que estaba solo y que tendria que alcanzar su objetivo sin la ayuda de nadie. Si entendemos ésto, el fin de sus artículos es obvio. En el lector Fígaro buscaba un aliado, Sí, un aliado, ésto es, uno como él, que considerara indispensable un ambiente social revitalizado en que, como hombre de talento, pudiera satisfaces sus aspiraciones.


Conclusió

Publico aquesta transcripció  ni que sigui per curiosa coincidència,  si ho  lliguem al canvi de rumb del blog. Si més no hi ha unes coses fonamentals que m'acosten a Larra: l'escriure com a tasca reformadora, escepticisme total i entendre -com ell- que estic sol a la palestra. Si hi ha més paral.lelismes no sóc jo per dir-los.


Trailers

-Va una de megalomania critèrica -dues -(títol)
- Mena de joc on el lector ha de resoldre però també proposar. Aportarà dades inèdites a la sociopolítica -apartat hispànic-"barata"-, la més útil.
- Açores i els curiosos veïns portuguesos.

Sobre l'escriure. Sensacional i proper

Vic. Llibreria Costa. La Providència sincrònica, de nou. Em va posar davant un llibre que contenia reflexions adients al darrer post. A l'hora són reflexions molt generalment concretes. Avui no m'he hagut d'esforçar, només calia copiar...després de destriar, és clar.  

Los que escriben suelen hacerse muchas ilusiones respecto de los lectores  (perquè tohom es creu millor del què és. De lectors -ja ho havia dit- jo tinc els millors:) Arenal

Cuanto mejor es un libro más tarda en venderse, porqué su venta està en razón inversa del tiempo preciso para comprender y aquilatar su mèrito (qui no es conforma és perquè no vol)Balzac

Los que se tienen por escritores trascendentes desprecian al humorista, acusándole de hacer un genero fácil. Aunque solo sea facil para el humorista. Serà porqué el humorismo es el autèntico ingeniero de la literatura. (de  Cervantes a Pla) El gran Pgarcia de la Codorniz.

Tu, escritor; qué tormento no te hace pasar tu amor propio, ajado diariamente por la indiferencia de unos, la envidia de otros, por el rencor de muchos? (jo afegiria la incomprensió) Larra, l'optimista.

NEIX EL SISTEMA CRITÈRIC. Nota critèrica

Catalunya, més que filòsofs, és procliu a donar sistemes filosòfics originalíssims: l'hiparxiològic d'en Pujols; el crític-paranoic d'en Dalí, el polièdric de Balmes; els de Vilanova o Lull, i d'altres.

M'he adonat que jo també en podria tenir un -útil o no. De difícil definició, podríem però presentar així: el Mètode Critèric es caracteritza per analitzar les coses des de l'angle més impossible, impensable, sorprenent. És  trobar l'element o detall concretíssim, camuflat, clau per a resoldre una qüestió. O serà al revés: veure el bosc en lloc dels arbres?  O sia, que potser em situaria en un status molt baix del pensament: el de la lògica aplastant del nen o el neci, o això que sembla tan fàcil del sentit comú, que tampoc deu ser tan fàcil, ja que és el menys comú -en algunos, no en ustedes, com deia el Sr. Zabala de Mates. També és el fer servir el seny i la racionalitat sense menysprear el que la raó no pot entendre. Potser és l'únic mètode que té tant de creatiu-intuitiu com de normatiu. No ho sé, ja aniré afinant.

Exemples de criterisme podrien ser les meves teories peregrines o les preguntes pèrfides, fins i tot col.leccionades. Potser també els meus màgics anagrames. Vegeu tags.
 
- Nota que fregaria allò critèric

Bé, això del  sistema critèric em va venir al cap per això que segueix:

Deia jo: "Post per qualificar, però adient a la màgia de S. Joan...sembla que hi hagi entre ell -Sostres- i jo una mena de connexió mistèrica o sincronia -terme modern-...és el que jo en dic Casualitats -o Providència".

Des de la física quàntica, tot just ara, hom comença a prendre's seriosament el fenòmen. I mira que en fa d'anys que les religions en parlen, amb el nom de Providència.

L'endemà trobem el SS que diu:

"He après més amb la intuïció màgica que amb la percepció lògica o... el que he après de la dimensió màgica de les coses m'ha interessat molt més que la literalitat d'aquestes coses."

"sé que hi ha màgia i Providència, una mà sàvia i capritxosa que mou de lloc les coses, i un destí que està a favor dels que tenen ganes de creure i de riure".

Con su pan se lo coman, em ve al cap dir. Que passeu bon cap de setmana.

El gran indignat de la història em copia

El gran indignat de la història em copia. Fa 200 anys repetia el que ara dic jo.

En algun moment em vaig creure que els antiindignats ho eren per principis. Ho són per interessos, hipòcritament. I fa dies que ho vaig repetint: qui diu que no estem tan malament; qui s'oposa a una reforma a fons del sistema ho fa per salvaguardar la seva moma, camama i privilegis -petits o grans. Òbviament són gent mesquina, desprovista de cap ideal i tensió espiritual. Així mateix hi ha indignats per aspectes merament econòmics particulars.

 Aquí estàvem quan Casualment ahir em diu Larra:

"A ver como escribe usted un artículo jovial y lleno de gracia però mordaz contra los que mandan, en el mismo día en que sólo agradecimiento les puede uno profesar. Escriba, escriba usted un artículo misantrópico cuando acaban de darle un empleo. ¿Habría cosa entonces que vaya mal? ¿Hay mandón que le parezca a uno injusto, ni cosa que no esté en su lugar, ni hay nación mejor gobernada que aquella en que tiene uno un empleo? Y a ver como escribe usted un artículo gratulatorio para agradecer a los de arriba el día en que se paró el carro de sus esperanzas, y en que echaron su memorial debajo de la mesa. ¿Hay anarquía como la de aquel país en que está uno cesante? 

Que den diez mil duros de sueldo a aquel  que me decía ayer que todas las cosas iban al revés: verémosle clamar que ya se pusieron las cosas al derecho, y que ya da todo más esperanzas.

¿Se mudó el corazón humano? ¿Ya no serán los hombres malos? ¿Ya será el mundo  feliz? ¡Ilusiones!¿Se mudaron las cosas?  No, señor; pero se mudó su sueldo, y nada hay más justo que el que se mude su opinión.

Nosotros, que creemos que el interés del hombre suele tener, por desgracia, alguna influència en su modo de ver las cosas... juzgamos que opinión es, moralmente, sinónimo de situación."

Larra em copiava, però ho millorava molt:)). Ell s'hi dedicava tot el dia a escriure.

(afegeixo trailers )-------L'AMIC DE BALMES I L'AMIGA D'EN CRITERI. On es relata una d'aquelles coses que diuen "només poden passar a can Criteri"

Els fets són exactes i veritables. Al post anterior vaig preferir no incloure la resposta a les referències trolleres i grolleres a aquesta "amiga" comentarista i bloguera -Annette-, a qui m'aconsellaven engegar a dida. Una circumstància -qualifiqui-la el lector- fa que ara m'hi hagi de referir.

Hores després de postejar. Se'm va ocòrrer rellegir les "remarques" de la biografia de Lluis Riba sobre Balmes, i al costat d'una, a la primera plana que obro a l'atzar, llegeixo intrigat:  su retrato, pintado por su amigo el pintor y jesuita Sebastián Gallés. Busco i descobreixo que és ascendent directe de l'esmentada! de cognom Gallés. Encara més, trobo que el seu pare deia que l'Annette era l'hereva i continuadora de les dots del primer pintor -i amic- de Balmes.

La  Casualitat

O sia, que en Criteri, que justament acabava d'escriure sobre l'Annette  i que acabava -de manera insensata- de declarar-se -postular-se?- una mena de continuador de l'esperit de Balmes redivit,  acabava de descobrir, de la manera relatada, que Anna Gallés era així mateix la continuadora i successora del pintor i amic de Balmes -no sé si del seu esperit. O sia, l'amic d'en Balmes i la amiga d'en Criteri són Gallés.

Annette i un senyor de Mollet

Gallés i Balmes eren afins, bons amics -es portaven dos anys. I els hereus :), quelcom en comú? Mireu, sóc dels que no creuen massa especialment entre l'amistat home dona; tampoc som de la mateixa edat;  és obvi que més que la amiga d'en Criteri és la companya blogaire -dic la, perquè amb cap altra més hi ha hagut intercanvi- i encara, en uns mails que ens creuarem la fluidesa comunicacional em semblà perfectible -diria un polític-.D'altrabanda però coincidim en coses de pes: no ens hem de raonar p.e. les virtuds del granel o dur un bon jersei a casa: ambdós donem consells verds -ecologia pràctica-, o sia hi hagué conexió per "via verda". Ambdós anteposem terra a país, però som del morro fort en qüestions nacionals. Ah, ella pinta un paper i jo el taco; música? ; ella s'ha definit outspoken i jo bocamoll... Ara, comptat i debatut però, dubto si no m'hagués entés millor amb els seus tradicionalistes, religiosos -i creatius- ancestres -nissaga de prohoms de difícil seguiment, tan com la dels Maspons de la Vall del Tenes, àdhuc amb errors a la G.E.C.

Bé, potser l'amic lector no ho troba tan "extraordinari" tot plegat, però curiós, vero, ben trobato e un po critèrico  crec que sí. I si no, quedi com aportació cultural.

Afegitons erudits

En tant que amic -ho era també de la família, a qui  visitava cada dia a Barcelona- Sebastià potser fos qui millor pogué reflectir la seva ànima.  Hom reconeix  però que qui va captar "exactament la fesomia" fou Madrazo, el millor pintor de Balmes i el millor pintor des de Goya. Madrazo que va esdevenir sogre de Marià Fortuny, pintà personalitats: Ingres, Elisabeth II...

Cal dir que allò que pintà en Gallés fou una miniatura, de memòria, com les que té a la col.lecció Martinez Lanzas -googlejeu-, a on vull aportar algunes dades. Repassant la meva incipient biblioteca balmesiana, he trobat que Gallés, partint de la miniatura va fer un quadro gran per l'Ajuntament de Vic. Es considera que en ell es basà Bové per esculpir la cèlebre figura del claustre de Vic.

Sobre la iconografia de Balmes hi ha moltes planes i curioses. Tot i que de físic agraciat, era reaci a deixar-se retratar. Modèstia? pèrdua de temps? Donat el seu temperament nerviós Madrazo feia venir amics per a donar-li conversa mentre posava.  Balmes, Madrazo, dos monstres incomparables del segle XIX es trobaven.


Trailers de cuidado: 
- VISCA, VISCA, VISCA, BRAVO I OLÉ (gran notícia. que pot fer pensar que no tot és perdut) 
- La veu més bonica del regne animal 
-  El Criteri es despulla

El José María, el Steve i l'Esteve. Afegitó: Casualitat i anècdota viscuda

 No és per l'augment important de lectors  en aquests darrers posts on parlo de mi, però sabent que això no "tira enrera" ho faré unes estonetes més. L'augment pot ser per altres causes, és clar, fins i tot per veure quines carallotades dic. Però de fet, també escric "per a mi". De fet com diu Montaigne: m'és igual escriure per deu mil persones, per deu, per una o...per cap. 

Per tant: va di me. Avisats.

La pròpia -copilot- em va dir: Mira, "l'Estev" Jobs -el creador d'Apple- també va néixer un 24 de febrer". Al dominical el qualificaven de "visionari, mag, revolucionari, geni, innovador, icona, lider, gran venedor, carismàtic, showman" Com jo. Com jo voldria ser:))

Recordo també que un 24 de febrer va nèixer l'emperador modern més important que hi ha hagut, Carles I i també George Harrison, el "místic" dels Beatles.  Rumasa va caure un 23-F  i Vizcaíno Casas es manifestava irònicament un  home del 23-F -hi nasqué-. Per poc jo.

Però ai... també un 24 de febrer va néixer l'Aznar. Papus oficial del país nostre, a qui se li adjudiquen tota mena d'incompetències. Però compte, dels Peixos a vegades hom pensa: Bah! Aquest és poca cosa, el fotarem. I com peix  en una mà closa ens escapolim quan ens creuen pescats  -diuen-,  i faig malament de descobrir-ho:). Podem creure més o menys en la influència dels astres  -tot i que ningú discuteix  la influència de la lluna-, jo m'ho miro no fanàticament, però el retrat d'un Peixos -crec que no arrendaria las ganancias- és almenys quasi perfectament un de meu.

Una Casualitat horoscocòpica

Quines són les dues dates més importants, específicament de Catalunya? Personalment, no se m'en acut cap de millors que el 2 de Febrer, dia del naixement d'en Jaume I i l'Onze de Setembre. El meu fill petit va nèixer a la data del rei Jaume i el gran havia de nèixer l'Onze de setembre, però un metge va avançar el part i trencant els designis de la providència el va fer nèixer a la vigilia de la Diada,

Una anèctota viscuda

Un amic del fill gran va dir, al naixement del seu germà: El Marc no volia sortir. Sort que un metge el va treure!

Estic començant L'elogi de la follia. (1 euro al darrer Mercadet). Promet i...reconforta:)

El post anterior continua de rebaixes i actiu per uns dies.

Post d'interès només per criteraires i criterofòbics. O no.

Una vegada escrit pensava en no penjar-ho, però com que ja estava redactat ho faig. Si algu és nou al blog que no intenti saber res més del tema d'allò que escric ara. Els fets que aquí passaren i cuegen són perfectament prescindibles. I fora de la comprensió normal.

Escric això a partir dels comentaris d'els dos "tutors"  -un s'acomiada - i a fi que -si cal- s'esbravin  definitivament ells i tot "l'anonimam". Definitivament jo, amb aquestes 4 paraules dono per tancada "la Cosa".

És tanta la insistència en corregir-me, tan gran l'interès en ma modesta persona  -com semblant que ho és la seva decepció- que em crec en el deure de contestar.  Sembla que em coneixen una mica els putes -bé relativament- , a qui no anomenaré perquè no tenen nom.

Amistats perilloses

Diu que  no "m'hauria" de fer amb el fatxa de l'Apañò o el bèstia d'en Noctas, o la Ninnette. I ells amb mi? Però el cert és que m'atreuen les persones que escriuen sense embuts, sense negar que et poden treure de polleguera. Crec també poder afirmar que amb l'Apaño compartim una cosa, que a partir d'ara reivindico com tret distintiu de l'escola critèrica: Humor i transcendència. Tooot lo maldestre que vulgueu.

És possible que hi hagi problemes i gelosies entre els tutors, o anònims, i hagi rebut jo de rebot, i perquè: els amics dels meus enemics són els meus enemics, diuen. Fins i tot potser algun em volgués una mica de bé. Pusil.lànim i indecís com sóc a vegades dubto i ara intento explicar-ho.

Tolerància 10

Dubto p.e. sí era per tenir uns putos comentaris més," y seguidismo"  que fes concessions als anònims "estranys" o era per curiositat. "Huye del halago y la lisonja". Fugir  on?  També: "...malsana curiosidad?" No ho sé. I també per la meva ingenuïtat.

La verda Ninnette

Tenia enllestida una cosa sobre les referències que feieu asiduament però no cal. Poc després vaig trobar una cosa relacionada que servirà per a referir-m'hi i que constitueix una de les Casualitats critèriques més espectaculars . D'aquelles coses  que només, només poden passar a can Criteri. Modèstia apart.

Modèstia apart

"El Criteri és torna pagat de si mateix...dogmàtic". Mireu, m'he passat mitja vida donant-me-les de menys, massa -influències de la humil.litat cristiana mal païda. Davant la seguretat que tanta gent gasta pensava sempre abans: segur que no tinc raó. Amb els anys, i vista la immensa estultícia que ens rodeja, deixeu-me fer una mica la pau. Seré rotund en les coses que sé i prou, això sí. En són quatre.

"abandona ya, de una vez, toda la tontería que relacionas con “El Criterio” 

 Com  més en llegeixo més m'exalta, m'admira, m'hi identifico i aprenc Com més va més gegantina s'apar la figura del monstre de Vic. Estic llegint els seus escrits polítics. Ens explica les mateixes disensions entre polítics cretins i el cretinisme del populatxo quan és massa ; el mateix immens cabdal d'estupidesa humana que fa impossible un mínim ordre i senderi; el mateix menys eniment de la gent de seny. Ell amb la seva immensa  lucidesa  tot ho veia, ho deia i volia corregir. Res no ha canviat.  Llavors però hi era ell, a qui com a mínim hom l'escoltava. De la seva colossal figura i acció en queden restes vergonyants i aquest espai critèric, dret, militant. Aquest miserable blog amb ses quatre espurnes - (veure nota), brillants a vegades però inofensives sempre. Patètic hereu i relleu del testimoni de la seva flama convertida en mitja cerilla. Esventada ombra fosca de sa figura.

Sincerament, sobretot als dos tutors, no sé si dir-vos gràcies o desgraciats -per haver-me desquiciat alguna estona sense jo adonar-me i per altres coses que només vosaltres sabeu-. En aixó no arribo a més. Suposo us mereixeu les dues coses una mica.

Nota i Casualitat. Hores després llegia quatre estrofes de Quadrado -a Balmes.

...se exhale de sus cenizas una chispa que el pecho os encienda

i eterno el obsequio viviente serà

Trailers. El que avançava de la grandíssima coincidència, i un altre, relacionat però d'interés més general, per les cites adhoquíssimes: Qui m'interessa. Com sóc. 

Casualitats critèriques i insult a la intel.ligència

El que exposo són fets, permeteu-me el transfons una mica para-paranoic. I perdoneu-me les autoreferències.

En un escrit a 20 minutos criticava el serial Ventdelpla. Poc després va posar el nom d'Esteve al marieta de la sèrie.

Al blog se m'ha acusat a vegades de capellanet i seminarista. I van, i al serial La Riera i posen al capellà el nom d'Esteve.

El pagès casat és assidu a jugar a cartes amb un altre pagès, el qual es queixa de la seva situació econòmica migrada i enveja en Criteri (impecable metàfora), un pagès ric.  Fragment de la resenya de Les tombes buides, de Marc Masdeu,  a Timeout. Hores d'ara pel Google no he pogut esbrinar si Criteri és un sant. El fet remarcable però és la  coincidència en el temps de dos senyors Criteris.

A Can Damien ho posava abans d'ahir, com a problema: quantes vegades contamina més un cotxe que va a 120 que un que va a 60. Ahir, a Que, qui, com van contestar-me, amb es mateixes xifres meves: un cotxe a 120 contamina....vegades més. (penseu-hi, la solució aviat:) Aquesta informació és clau!

Insult a la intel.ligència

En aquest mateix programa -visió obligatòria- van parlar de la pol.lució barcelonina. Esgarrifós. Com terrorífica és la histèria antitabaquil i en canvi el passotisme enfront el fet de respirar verí tot el dia. Insult a la intel.ligència.

b.e. Cada dia més convençut: el desgavell ambiental és el primer problema. I el cotxe el paradigma.

La seguretat en un mateix

Després d'escriure el post anterior vaig pensar: Se m'en va l'olla, com el Sostres, amb la seva prepotència? Cal opinar tan taxativament? Però "diligent la Providència" em va fer sentir en Pedro Ruiz i  l'Om: "Estàs molt segur de tu mateix, no? Pedro: Sí, perquè estic segur dels meus dubtes." Crec que és això. He passat mitja vida donant-me-les de menys, més que dubtant em sentia sempre abassegat per tanta gent com parlava, amb tanta seguretat i superioritat. La majoria errats. Permeteu-me que ara faci la pau. En quant que el criteri ajustat és qüestió de minories -o dels que saben d'allò que parlen- no faig res més que coincidir en Unamuno i tants. I tot i amb això hom s'equivoca! Però d'allò que vegi i comprobi clar i inapel.lable no tinc por de fer-ne bandera. Tampoc són massa coses, no us penseu.

M.C. Podem parlar de tot, sapigueu però que l'únic inaplaçable és la lluita per la supervivència del planeta.

MÉS DECONSTRUCCIONS. ANAGRAMES -diverses i sorprenents-

Segona entrega, amb alguna troballa antològica.

Fauna

Jordi Pujol. Jo! Pujol dir -molt ell. Laporta, la tropa -la portarà a la victòria? José Montilla. El majo listón. Jo sol alimento. Majote sillón! Zapatero. Petarazo. Para, zote! Apretaoz. Rata o pez? Atrape Oz -mag-. Otea paz -de moment la otea. Tapa Zero -fou portada de la revista gai. ZETAPARO. Tanta unanimitat em recorda una tonadeta: "i ninguna era buena".Em sap greu pels seus fans, però a veure si ells en troben cap de positiu.

Flora bloguera

El café de Ocata. Cala de afecto, però també: Cae él afectado? -per les referències ultraerudites. Desde mi celda. Desdice de mal. Dé el CD de misa -és capellà i tecnològic. Filosòficament.Filo sòfica ment. Entrellum. Lluert-men -canvia de pell? Temen llur...ploma?Benvinguts. Vens tub gin. Vingen tubs. Vins beguts. O amb anglès de la Barceloneta: Vins be guts! -sovint parla de les seves xerinoles graduades. Pels pels, però cap altre em fou possible.

Escriptors sovint esmentats per aquí

Ballarin. Branilla -llarg i sec. L'albiran -però no l'abasten-. Plató -tindrà a veure amb el Pla Ot?. Balmes. Val més. Gracià. Gràcia. Lluis Vives si vull vies. Ortega Gasset. Rosega gatets. E!, grito a gestas!. Josep Pla. Pag(j)esol. Jo pelas. Jepo Pals. Volia "jorobar" Pals amb la nuclear. Tot i que també pels pels, tampoc aquí cap més fou possible. (Alguna petita llicència (?) és permesa a l'hora d'anagramitzar)

Dos de destacats

Unamuno. Un humano. -qui conegui Unamuno ja ho interpretarà. Montaigne.   A món i gent!

Un antològic

Pensi el lector informat, abans de continuar llegint, els dos atributs essèncials de Garcia Lorca..... Ja tenia Grràcia loca, però després aparegué inapel.lable: GRÀCIA, CALOR.

Una acròstics de propina

UQV Un que vacil.la
RDC Rebutja Déu Crist. Renega de Crist
SS Som, serem

No esteu de dir si algun-s us han fet especial gràcia. De la mateixa manera que parlo d'antològics reconec que serà molt difícil que pugués mantenir el nivell de troballes. Qui sap però res dels misteris dels mots?

DECONSTRUINT BLOGAIRES. ANAGRAMES

Afegitó: Atenent alguna petició CONTINUARÀ, amb alguns certament extrordinaris .
De Noctas ve no cast. Doncs bé, ara he recordat que aquí mateix va dir que no li importaria tenir sexe amb una noia maca amb sida -amb un parell, i amb goma, aixó sí-. Menys castedat impossible.

Si n'hi ha un que fa fitxes de blogaires un altre els desfà i refà.

Ana-Marga: ANAGRAMA

Arcadi Espada: escapa ardida -de Factual-
Brian: Rabin -Became it?
Noctas: No cast, sóc tan...
Miquel Colomer: Qui? colom meler. Qui? cor, mel, meló
Damien: Amiden -blogaires-
Ote: Teo?
Albert Boadella: D'abella brètola. Badallo al berte -perdó-
Margarito: grito mara -terrorífic-
LLambregades: Brega de malls -cor de roca-
Enric Vila: Vilarienc -és molt d'ell- Neci rival -alguns pensaran-
Ramon Alcoberro: Corona? Borra-m'el -és republicanista-
Gregorio Luri: Or griego: Luri -és proclàssics, i bilingue-
Salvador Sostres: Desastrós! Valors! A vosaltres, sords! Sort, salves a d'Ors. As valors destros. SOS valors destra!

Blogs

Un(o) que vigila: igual que ovni
Bonnie and Clyde: Clan de bon Yndie
Una de lladres: Des de la lunar -hi ha qui diu que són Lunarara-. Anell d'userda
Lunarara: Ara lunar -oficiant elevat-
La vaca sorda: A dos va calar -són dos-. Ava, das calor -Cinefília?
Evocacions: Cocinas veo. Cóves nació -és poc barretinaire encara-
Sin prisas pero con pausas: Supino Sir, peras con pasas -aristocràcia diletant-
La España que hace daño: La espada que hace ñaño -parla molt d'espases alliberadores. Pequeña coña salada, he:) Amb Apañó surt a més un palíndrom: Apañò o ñapa? Sorry, ha sortit.
El Criterio: El cierto, ir
El Criteri: Cert, tri'el -no comments-

TOP 2. A l'escala Criteri aquests serien els més valorats.

La España que hace daño: Señal de achaque apañó
I un de perfecte. Renacimiento: Irónicamente!! -entre tantes inefables característiques de l'ítem, aquesta n'és molt destacada.

El lector pensará que m'he fet venir bé alguna deconstrucció. No descartem el factor subconscient, però han sortit així, i encara més, en la majoria de casos, els ítems a desconstruir no acceptaven cap altre significat i reconstrucció que la que retrata el subjecte. I fixeu-vos, de la bèstia grossa és d'on en surten més, i clavats. Per tant, directa al tag Casualitats -majúscules-.
Exemplificaré: Reprenent l'anagrama de Dalí, no he trobat cap altre expressió que no girés en torn les virolles:

Salvador Dalí: A Dalí vas d'or. Valora didals. Dadà: virolla. As d'or val Dalí. La vida? dòlars.

Vull acabar dient que amb aquesta entrada recordo el que em deia la parenta quan jo començava a col.leccionar "paperots antics", quan amb patètic entusiasme ensenyava les meves "joies" a profans: "Has de pensar que no a tothom li agraden aquestes coses". Potser jo hagi estat l'únic que s'ho haurà passat bé amb això, però només que a un li hagi descobert aquest món quasi mágic ja estic ben pagat. Amb tot, si Breton es va fer famós només per: Avida Dollars-Salvador Dalí, suposo que alguna gràcia deu fer.

I fait vos jeux, segur que no està tot dit i podreu canviar el vostre si no us agrada. I m'excuso i també pels que no he pogut fer encara . Em despediré amb l'anagrama del meu nom.
En sé més...Va, stop.

Dieu el que volgueu, i si algú s'identifica -cocinas, Ava, etc- però sense marxar massa del tema, sisplau.

El meu enigma a la ràdió i beat Samsó.

A la Segona hora -emissora RAC 1- van avançar que parlarien del nou beat Josep Samsó - assassinat per tots sabem qui, en aquest cas res de "incontrolats"- i vaig pensar: que estrany. Efectivament, parlar del beat significava per a ells fer-ne aquella "conyeta" tan pijoprogre barcelonina, tot trucant a tres mataronins per a saber si havien observat cap miracle des de la beatificació (sic). Moltes rises tontes i gràcies més tontes encara. Però a l'última trucada van quedar -em va semblar- mig glaçats, tot parlant de fet màgic, quan la persona a qui van trucar -sempre a l'atzar- era la descendent directa de la senyora que el cuidava als seus últims moments i li portava el menjar a la presó mentre esperava que el matessin. Diu que Mn. Samsó li deia a vegades: porta'm aquell menjar que m'agrada tant. I la bona dona li portava disimulada dins l'entrepà la sagrada forma, que és al que es referia el beat.

Aquest és el post que volia penjar i enviar-los, però...

...unes hores més tard a RAC 1

Candela ... la locutora de la Segona hora diu: Esteve Maspons ha escrit a La Vanguàrdia una carta... Es referia a la del lingot, que seleccionà per a les tres cartes de la setmana. El mateix dia que -per primera vegada- escrivia al programa, el programa parla de mi.

Espero que la trucada i això comptin per a una possible santificació de Mn. Samsó, venerat sigui.

(enviaré mail al programa)

M'han contestat a La Vanguardia

El Sr. Robert Navarro -matemàtic- ens contesta a la Vanguàrdia donant la seva solució.

Diu:

En "L'enigma del lingot" del 18/ I/ 2010 es planteja la qüestió de dividir un lingot que fa 15 centímetres i pesa 1000 grams en tres parts iguals. S'afirma que surten tres parts de 5 cm cadascuna, però que no es pot dividir el pes, ja que "mil dividit entre tres no dóna un número exacte". Vull fer les següents observacions:

1. No és cert que 1000/ 3 no sigui "un nombre exacte": és un element del cos dels racionals, com un altre qualsevol. Que no tingui una expressió decimal amb un nombre finit de xifres, i sigui igual a 333,333..., amb infinits tresos, és del tot accidental.

2. Que la humanitat hagi decidit numerar en base 10 és un fet purament anecdòtic, independent de l'aritmètica en si. Imaginem, per un moment, que existeixin uns éssers intel·ligents que numeren en base 9. Per a ells, el lingot té una mida de 16 centímetres i pesa 1331 grams (prescindint del fet que el centímetre procedeix d'una divisió decimal). Cada tercera part del lingot tindria 5 centímetres i pesaria 410,3 grams, ara ja amb un sol fraccional (no goso anomenar-lo decimal). En efecte, 16 en base 9 és igual a 15 en base 10, 1331 en base 9 és igual a 1000 en base 10, i 410,3 en base 9 és igual a 333,333... en base 10.

Al senyor Iu Forn

Del mateix Robert Navarro he trobat això. Matemàtic i teòleg d'alçada. Balmes era capellà i matemàtic. Mmm, curiós.

Cada dia llegeixo la seva columna a l'AVUI. Les opinions que hi expressa les contemplo en general amb coincidència, o almenys amb simpatia. Però el 6 de novembre em vaig trobar amb una que em va causar un total rebuig. Diu vostè textualment que l'home va crear Déu a la seva imatge i semblança, i que el va crear com una espècie de panacea contra l'adversitat, la injustícia, la desgràcia i la maldat. És possible que el déu d'un munt de persones sigui aquest. I que aquestes persones es trobin decebudes, perquè aquest déu no satisfà les seves aspiracions.

Però jo prefereixo arribar a la idea de Déu per un camí semblant al d'Aristòtil. Déu és el principi. Ell és el mateix ésser, el mateix coneixement i el mateix amor. No hi ha res, ni concret ni abstracte, per damunt d'Ell. La seva existència ve donada per la seva mateixa essència, cosa que no es pot afirmar de ningú més. Aquestes qualitats no les podem atribuir ni a mi ni a vostè, ni a cap altre ésser diferent d'Ell.

Quan s'afirma que l'home s'assembla a Déu, es diu en uns termes relatius, perquè la infinita distància entre Ell i nosaltres és insalvable.Certament, Déu no s'assembla a mi. I si jo m'assemblo a Ell és només fins a un cert punt: jo sóc finit i contingent, mentre que Ell és infinit i necessari.

Robert Navarro i González

Sant Cugat del Vallès

Gràcies Senyor Robert.

Com resoldríeu l'enigma del lingot? Afegitó a la saviesa

Tenim un lingot de 15 cms de llarg i 800 grams de pes. Podríem repartir-lo en tres parts iguals?

De la mateixa manera que sóc ludòfil resolutiu a vegades també invento alguna cosa. Ara se m'acut això, a veure si algú pot ajudar-m'ho a resoldre, a banda que ara estic poc escrividor.

Afegitó

El mateix dia que escribia lligant humor i saviesa vaig trobar aixó de Francisco Casavella: "La sabiduria és poseer un magnífico sentido del humor; siempre bajo la atenta vigilancia de una lucidez nada presuntuosa."

Per a Kiko Amat era nogensmenys: "...el único que podia darles un baño intelectual a los jerifaltes de la cultura. Y mi héroe."

Enigma: Com es tradueix Montilla al català i altres curioses casualitats i la meva nadala

ENIGMARI


Montilla és un monticle o muntanyeta, o sigui que LA TRADUCCIÓ DE MONTILLA ÉS PUJOL, o sigui que després de governar-nos un pujol n'ha vingut un altre -el primer és un pujol asoleiat, el segon no ho recordo-. Ho trobo fascinant. Ah, i visca, UQV.

- Donava per conclòs el post però no puc resistir esmentar altres curiositats. L'any Dalí, va ser l'any on de qui més es parlava era de Saddam, Aznar, Carod i al meu poble l'alcalde Monràs. Que els unia? el bigoti. Va ser l'any dels bigotis.

- El rei que va marcar el final de les llibertats catalanes; el primer polític lliure de l'estigma centralista -sobre el paper-; el futur monarca que possiblement es veurà immers o fins i tot resoldrà la qüestió de la sobirania catalana, el primer brot de protesta antifranquista -per part de l'Església, contra Acedo Clunga, governador civil de Barcelona; el primer moviment -extrapartits- fou el FLP -Frente de Liberación Popular-. Foren coneguts com els Felipes. Com tots els anteriors. Quin flipe! -perdò per l'acudit-.

- En el temps on Gorbachov i Clinton eren el centre de la política mundial aquí es parlava de Felipe, Aznar . Què unia els quatre? El Zodíac, eren Peixos. Per cert, com Pla, Montaigne, Espinàs i com jo -ah, vaig nèixer el mateix dia que l'Aznar-.

- Ara, per Casualitats extraordinàries aquestes entre Lincoln i Kennedy. Aquestes no les he descobert jo.

En fi, elucubracions divertides i coincidències curioses. O no?


POEMA DE NADAL

La nostra vanitat prou s’afigura
que està damunt del bé i del mal,
mes no hi val ganivet, ni ànima dura,
és més forta la nit de Nadal!.

Ai, si no fos aquesta nit tant clara!.
Seríem tros de carn i pensament
que no coneix d’on ve, ni on va, ni on para;
pell d’home arrossegada pel corrent!.

Però Nadal ens ha pintat el rostre
amb un vermell precís i decidit,
i ens dona un sentiment de llar, de sostre,
de terra, de nissaga i d’esperit.

I ens dona un punt d’humilitat de cendra
per estimar un racó dintre l’espai,
i desperta en el cor aquell blau tendre
que hem volgut escanyar i que no mor mai.
(...........................)
I si tot l’any la mesquinesa ens fibla,
i l’orgull de la nostra soledat,
almenys aquesta nit, fem el possible
per ser uns homes de bona voluntat.

J. M. de Sagarra

Amb aquest meravellós fragment, us desitjo el bon Nadal. Com que ja ens l'havíem desitjat en altres canals quedeu excusats de donar-me'l ara :) BON NADAL