Entrades
TEOREMA
Allò que fa del futbol un fenòmen social únic és perquè es juga amb els peus, i perquè és un joc. ( certament fregant la perogrullada )
DEMOSTRACIÓ
Del jugar amb els peus
Que tenim si juguem amb els peus?
- un espectace d'habilitat quasi malabar amb situacions impredibles;
-poder fer desplaçaments llargs de la pilota: vistositat i necessitat d'un gran espai net i panoràmic de joc, on a l'hora s'hi poden aplegar milers de persones en sinèrgia;
-l'esport amb pilota en que és possible veure grans carreres;
-recerca utòpica de la precisió -fins i tot les figures xuten més a fora de porteria que a ella-;
-dificultat de moure el marcador -90 minuts i sovint no es mou-;
-el jugar a ras del terra, perseguir la pilota -seria el conill- toquen l'instint caçador de l'home;
- podem donar efecte a la pilota.
Tot això crea un espectacle visual hipnòtic únic i de gran bellesa, al qual cal unir la tensió, emoció i il.lusió que dóna la incertesa del joc.
Em sembla que està prou quadrat..
Del jugar
A About me em manifesto ludòfil. El joc, amb l'humor -amb qui està emparentat- han dit i penso que és una de les fites més altes del pensament i l'enginy humà, més que res per no tenir una utilitat funcional. Per tant erren els que busquen l'origen del fenòmen del futbol o del Barça en qüestions sociològiques. El jugar -instint o voluntat- és l'activitat plaent i duradora -i pasional- per excel.lència . Mireu si ho és que no em ve al cap una altra activitat que hom la gaudeixi fins i tot mirant-la -veure jugar-. La faràndula? recordem que actuar i sonar un instrument en anglès i francès en diuen jugar, com de petits es juga a "lladres i serenos". Una cosa tan aparentment banal doncs com jugar es demostra que és una cosa molt seriosa i transcendent, molt.
Factors secundaris
Tot i que una vegada plantejada la pregunta la resposta no és tan difícil i que l'expert Duran Barquet no manifestava com a determinant jugar amb els peus, no puc sino reconeixer-li gran mèrit i sapiència. Llistava altres factors adictius que a la majoria s'ens escapaven. Jo hi afegiria: l'espectacle d'aquell mar verd; el futbol com a substitutiu de la guerra - el terreny de joc seria el camp de batalla-. i altres que comparteix amb altres esports. Però crec fermament que el fenòmen del futbol s'explica -ja veieu- en que és un joc i que es juga amb les potes. I amb el cap, i amb el cul, amb tot, menys amb el què és més natural en l'home.
Vet aquí potser la meva única i modesta aportació a la cultura universal -arribarà a la FIFA?-, al menys fins que algú formuli un teorema alternatiu. Queda pendent el suggerent repte d'Outsider de fer el mateix estudi entorn el futbol americà.
Trailer
M'ha escrit la Pilar Nebrera, elis, elis, i en faré cinc cèntims.
Allò que fa del futbol un fenòmen social únic és perquè es juga amb els peus, i perquè és un joc. ( certament fregant la perogrullada )
DEMOSTRACIÓ
Del jugar amb els peus
Que tenim si juguem amb els peus?
- un espectace d'habilitat quasi malabar amb situacions impredibles;
-poder fer desplaçaments llargs de la pilota: vistositat i necessitat d'un gran espai net i panoràmic de joc, on a l'hora s'hi poden aplegar milers de persones en sinèrgia;
-l'esport amb pilota en que és possible veure grans carreres;
-recerca utòpica de la precisió -fins i tot les figures xuten més a fora de porteria que a ella-;
-dificultat de moure el marcador -90 minuts i sovint no es mou-;
-el jugar a ras del terra, perseguir la pilota -seria el conill- toquen l'instint caçador de l'home;
- podem donar efecte a la pilota.
Tot això crea un espectacle visual hipnòtic únic i de gran bellesa, al qual cal unir la tensió, emoció i il.lusió que dóna la incertesa del joc.
Em sembla que està prou quadrat..
Del jugar
A About me em manifesto ludòfil. El joc, amb l'humor -amb qui està emparentat- han dit i penso que és una de les fites més altes del pensament i l'enginy humà, més que res per no tenir una utilitat funcional. Per tant erren els que busquen l'origen del fenòmen del futbol o del Barça en qüestions sociològiques. El jugar -instint o voluntat- és l'activitat plaent i duradora -i pasional- per excel.lència . Mireu si ho és que no em ve al cap una altra activitat que hom la gaudeixi fins i tot mirant-la -veure jugar-. La faràndula? recordem que actuar i sonar un instrument en anglès i francès en diuen jugar, com de petits es juga a "lladres i serenos". Una cosa tan aparentment banal doncs com jugar es demostra que és una cosa molt seriosa i transcendent, molt.
Factors secundaris
Tot i que una vegada plantejada la pregunta la resposta no és tan difícil i que l'expert Duran Barquet no manifestava com a determinant jugar amb els peus, no puc sino reconeixer-li gran mèrit i sapiència. Llistava altres factors adictius que a la majoria s'ens escapaven. Jo hi afegiria: l'espectacle d'aquell mar verd; el futbol com a substitutiu de la guerra - el terreny de joc seria el camp de batalla-. i altres que comparteix amb altres esports. Però crec fermament que el fenòmen del futbol s'explica -ja veieu- en que és un joc i que es juga amb les potes. I amb el cap, i amb el cul, amb tot, menys amb el què és més natural en l'home.
Vet aquí potser la meva única i modesta aportació a la cultura universal -arribarà a la FIFA?-, al menys fins que algú formuli un teorema alternatiu. Queda pendent el suggerent repte d'Outsider de fer el mateix estudi entorn el futbol americà.
Trailer
M'ha escrit la Pilar Nebrera, elis, elis, i en faré cinc cèntims.
5 comentaris:
El joc transmuta el temps en narcòtic, que dèia el filòsof (W.Benjamin).
El joc i la capacitat de jugar, capacitat aquesta que diuen que no s'ha de perdre mai, que deia també Nietzsche que és tan saludable de conservar en el pas de nen fins i durant tota l'edat adulta.
Personalment penso que malgrat tota la nostra prudència, tenim també part d'ésser per al risc i la lluita, i el joc té aquesta part de lluita i de risc que tan ens atrau. Desperta emocions, esperit de superació, esperança, desperta l'ambició i en definitiva fa que el temps passi ràpid perquè aconsegueix que ens hi centrem. Se'n podria fer tot un tractat i ben interessant que seria!
Ei, i Ronaldinyo, la pell de gallina eh... veure aquell ART!!!
Criteri:
M'ha agradat l'article, i hi estic d'acord amb tot, excepte en el fet que jo sí que considero determinant el fet de jugar amb els peus, de fet és el factor determinat, a diferència del tal "Duran Barqueta"... jo sóc Jaume Duran Barquet, pel qual penso que aquí hi ha dues persones diferents -curiosa coincidència- o bé una curiosa confusió...
Res, només era això, a veure què em pots dir...
Salutacions!
Efrem, m'han agradat moltíssim les referències cultes al jugar, no les sabia, així com les reflexions sobre el joc.
Jaume, que un entés confirmi allò que són visions d'un mer afeccionat em fa content. Jo ho deia allò perquè ho esmentaves com un factor més -el peu-, peró m'alegro veure ara que coincidim.
Sempre m'equivoco, ja que el diminutiu de barco no és usual. Ho canvio.
Gràcies per les vostres valuoses aportacions.
Molta gent creu que el futbol és un joc a vida o mort, i és una cosa molt més important que això. Sabies la cita?
Si, em sembla que és d'un entrenador anglès. És una boutade però per a molts potser és certa.
Publica un comentari a l'entrada