28 de febrer del 2009

LES MEVES SOLUCIONS A LA CRISI -escrites el febrer del 2009. Òbvies, per tant heterodoxes

Versión en castellano abajo a continuación.

AQUESTES SÓN LES SOLUCIONS -escrites a inicis del 2009-  i a continuació les explicacions-


- Comerç  de proximitat,  reduir desplaçaments de persones i mercaderies,  envasos retornables i promoure el granel, l'artesania = fibres vegetals en lloc de "poliestirexpans", etc. Reciclar i reutilitzar al màxim.

- Reducció dels sous públics forassenyats; control de la banca i energia, i creació d'una infraestructura industrial bàsica.

- Habilitar grans naus on s'ocupés gent, recollint, recuperant, i venent allò que no es fa servir.

- Donar sortida raonable a les tones de menjar que llencen els supermercats. I prohibir -sic-  llençar a les escombreries objectes en bon estat.

- Establint preus justos renaixerien pobles i pagesia. Tenir aliments a mà és primordial  -perogrullesc.

- La bàsica energia: ocupar gent en el sector de les energies renovables . Per rendabilitat i ecologia. I aviat necessitat.

- Fer pedagogia elemental i del sentit comú: un bon jersei  -cadascú- estalvia  milers de milions en energia, i en energia pel futur. Cada grau un 8% més de consum. I apagar els llums al sortir i encendre els necessaris.

- Transport col.lectiu constant i arreu.

- El més difícil per els governants: mentalitzar la gent cap a l'austeritat, que la "festa" que  es creia  perpètua s'està acabant per sempre. Dur com obvi: no hi ha caviar per a tots i anar a les Bahames no és un dret, com tampoc canviar de cotxe en lloc de canviar-li peces, i etc

- Menys consum són menys hores de treball -caldrà repartir-lo-. Caldrà doncs promoure  un desemvolupament cultural per omplir el lleure. I una pedagogia de valors amarant tots els àmbits. I pel que vulgui treballar més, de feina sempre n'hi ha: refer els castells enrunats o restaurar catedrals. El temps fou l'eina principal amb que els antics ho aixecaren. La tecnologia ha convertit la plena ocupació en quimera. Hi ha béns de sobra.

- És important desdramatitzar: aixopluc, menjar, beure i vestir és l'únic que realment cal.   

- Estalviar recursos innecessaris és ecologia. per tant aquesta és indisociable de la crisi. Mantinc que el primer problema no és el de la crisi sinó l'ambiental unit  al de la infinita estupidesa humana.

- Canviar el xip. 

 Les vaig escriure el 2009 i encara espero saber que algú em digui en què fallen.

(Els TRES  paràmetres  : austeritat, autosuficiència, solidaritat) 




Bé, això és el Pla, i no pas de desarrollo.

Aquesta és la meva heterodoxa,concreta i modesta alternativa. Em sembla que és l'única formulada i l'única possible. En tot cas no estaré més errat que ells, que s'aferren encara als valors del consumisme, al "desarrollismo".   

Les mesures de força -ajudes al consum -cotxes, banca, etc- només portaran frustració. Calen petites accions -per ara mateix- però també començar els fonaments d'una nova manera de viure. I si més no per a preparar-nos pel que pugui venir. Els "milions de Zapatero" haguessin ajudat. Llàstima.

ELS TRES EIXOS BÀSICS: Sobrietat i estalvi, solidaritat amb els necessitats i l'autosuficiència possible

Només veig la insistència en l'error materialista, la barbàrie civilitzada i la degradació del ser humà. No es tracta de fer ideologia quan els fets -tan vulgars-ens parlen,

I dos ingredients fonamentals més: imaginació i valentia.

En fi: l'ou de Colom, ja ho veieu. Tan senzill de veure com difícil d'aplicar - com a l'ou alguna cosa caldrà esquerdar-. El decreixement, que és la solució, és vista per TOTS els governants com el problema. Vet aquí el dilema.

Sóc conscient que el que dic no és plat de bon gust i que el missatger a vegades la paga; accepto que no puc ser exacte, però afirmo que s'ha de ser cec per no veure que el debat és aquest: fugida endavant o marxa enrera. Més encara, en el fons la tria és aquesta: viure per a consumir o per "progresar cultural i espiritualment"; que creixi l'economia o que creixem nosaltres. O sigui que al final tot és una qüestió de valors.


Coincidència amb Balmes

Amb gossadia Balmes va proposar i lluitar per una solució dinàstica imaginativa que hagués salvat el segle XIX -i el XX- espanyol, i que per intrigues no es va realitzar. Ara tothom reconeix que era LA solució. Des de el Criteri internàutic del segle XXI jo he dit la meva.

Mèrit i esperança. Utopia i desesper.

Amb l'avantatge d'haver treballat el camp i el bestiar, interioritzant que la natura no està d'estadístiques i palpant que si no regues i adobes no culls, no tinc altre mèrit que el de concretar i personalitzar el que molts diem fa lustres.

Escric amb el desig utòpic i desesperat que algú de dalt m'escolti i els de baix  s'ho replantegin,adonin i escampin. O bé que algú em digui: no saps el que dius. I que manifesti obertament si la fita és tornar als cotxes, al totxo i les collonades -el criteri general- , és a dir, a la insostenibilitat .

El temps parlarà. A mi  em sembla ja sentir la remor-. Però per damunt, damunt de tot, aquesta sensació de impotència...
 

Parlant de refer castells, acaba de caure la torre sobirana del Castell de S. Martí de Centelles. Així cauran tots. I els milions del Zapatero? ni saben administrar ni saben gastar-los,. Tots.
 
Nota.- Potser d'això n'hauríem de dir prediccions de mesures ineludibles en lloc de solucions  aplicables de bon grat. O millor, COM VIURE EN UNA CRISI QUE HA VINGUT PER A QUEDAR-SE.


VERSIÓN EN ESPAÑOL


Lo que no dicen Leopoldo Abadia ni Niño Becerra
LAS SOLUCIONES -escritas en 2009-a continuación las explicaciones-

-Reducción de los sueldos ; control de la banca y energía, y creación de una infraestructura industrial básica.

- Activar ya las medidas clásicas -las tres erres . Aplicar el sentido común: reducción de los desplazamientos inútiles de mercancías y personas; envases retornables y promover el granel, artesania, etc.

- Habilitar grandes naves donde se ocupara gente, recogiendo, recuperando, y vendiendo aquello que no se utiliza.

- Dar salida razonable a las toneladas de alimentos que tiran los supermercados. Prohibir que los ciudadanos tiren a la basura cosas en buen estado.

- Dignificando la agricultura, reocuparíamos campos y mano de obra. Tener alimentos a mano es primordial -perogrullesco.

- La básica energía: ocupar gente en el sector de las energías renovables y promoverlo. Por rentabilitat y ecología.

-Hacer pedagogía elemental y del sentido común: con uno cosa tan sencilla como un buen jersey, ahorrariamos miles de millones en energía, y energía para el futuro. Cada grado un 8% más de consumo.

- Transporte colectivo constante y a todas partes.

- Lo más difícil para los gobernantes: mentalitzar a la gente hacia la austeridad, que la "fiesta" que todo el mundo creía perpetua se está acabando; que no se debe que repetir ni se puede sostener. Tant duro como obvio: no hay caviar para todos e ir a las Bahamas no es un derecho, como tampoco cambiar de coche en lugar de cambiarle piezas, y etc.

-Menos consumo son menos horas de trabajo -y todavía habrá que repartirlo-, por lo tanto hay que promover el ocio creativo y desarrollo cultural. Y una pedagogía de valores empapando todos los ámbitos. Y para el que quiera trabajar más, trabajo siempre hay: rehacer los castillos derribados o restaurar catedrales. El tiempo fue la herramienta principal con que los antiguos lo levantaron.

-Es importante desdramatizar: cobijo, comer, beber y vestir es lo único que realmente hace falta. Y no me puedo privar de decirlo: el drama auténtico es el deterioro ambiental y su olvido.

-Cambiar el chip. 

Escrito en 2009  y aguardando que alguien me explique en que fallan.

Bien, aqui está el Plan, y no de desarrollo precisamente.

 Ésta es mi heterodoxa, concreta y simple alternativa. Parece que por ahora s la única y la única possible. En todo caso, no yerro más que ellos, aferrados aún a los valores del consumismo.

Las medidas de fuerza -ayudas al consumo -coches, banca, etc- sólo traerán frustración. Calan pequeñas acciones -para ahora mismo- pero también empezar los fundamentos de una nueva manera de vivir. Y cuando menos para prepararnos para lo que pueda venir. Los "millones de Zapatero" hubiera ayudado. Lástima.

Conceptos básicos

Sobriedad y ahorro, y la autosuficiencia posible. Frente a eso sólo veo la insistencia en el error materialista, la barbarie civilizada y la degradación del ser humano. Sé que a alguien le faltará y criticará la carencia de un análisis político, pero el tema es más de fondo y creo que ya ha llegado la hora que la vulgaridad de los hechos hable. Y dos ingredientes fundamentales más: imaginación y valentía.

En fin, todo como el huevo de Colón, ya lo veis. Tan sencillo de ver como difícil de aplicar - como en el huevo alguna cosa hará falta resquebrajar. El decrecimiento, que es la solución, es vista por TODOS los gobernantes como el problema. He ahí el dilema.

Soy consciente de que lo que digo no es plato de buen gusto y que el mensajero a veces la paga; acepto que no puedo ser exacto, pero afirmo que se tiene que ser ciego para no ver que el debate es éste: huida adelante o marcha atrás. Más todavía, en el fondo la elección es ésta: vivir para consumir o para "progresar cultural y espiritualmente"; que crezca la economía o que crezcamos nosotros. O sea que al final todo es una cuestión de valores.

Coincidencia con el autor de El Criterio -Balmes-

Con osadia Balmes propuso y luchó por| una solución dinástica imaginativa que hubiera salvado el siglo XIX -y el XX- español, y que por intrigas no se realizó. Ahora todo el mundo reconoce que era LA solución. Desde el Criterio internáutico del siglo XXI yo propongo la solución a este otro problema central, la única que creo posible -también desde la ecología.

Mérito y esperanza. Utopía y desespero.

Con la ventaja de haber trabajado el campo y el ganado, interiorizando que la naturaleza no está de estadísticas y palpando que si no riegas y abonas no recoges, no tengo otro mérito que el de concretar y personalizar lo que muchos decimos hace lustros.

Con el deseo utópico y desesperado que partiendo de este modesta propuesta alguien de arriba empiece a replantearlo todo; el lector normal se lo replantee, se dé cuenta y lo divulgue, o
que alguien me diga: no sabes lo que dices. Y que manifieste abiertamente si la meta es volver a los coches, al ladrillo y las collonades -el criterio general-, es decir, a la insostenibilitat.

El tiempo hablará -aunque a mí ya me parece sentir el rumor. Pero por encima, encima de todo, esta sensación de impotencia.

Fin de la trilogía

Al día siguiente de colgar eso me sucedieron dos cosas extraordinarias, tan desconcertantes como lo que a muchos les puede parecer este blog, por lo tanto retiro la frase escéptica en que dudo del interes de lo que digo o queda por decir.

Hablando de rehacer los castillos, acaba de caer la torre soberana del Castillo milenario de S. Martí de Centelles. Así caerán todos. Y los millones de Zapatero? No saben administrar ni gastar.

Nota.- Quizá más que soluciones aplicadas de buen grado, estas sean  predicciones de medidas ineludibles. O bien, COMO VIVIR EN UNA CRISIS QUE HA VENIDO PARA QUEDARSE.



9 comentaris:

Maspons ha dit...

L'endemà de penjar això em vaig succeir dues coses extraordinàries, tan desconcertants com el que a molts els pot semblar aquest blog, per tant hi retiro la frase escèptica en què dubto de l'interés del que dic o queda per dir.

Evocacions ha dit...

Veig que incites a “Començar els fonaments d'una nova manera de viure”. Efectivament. Estic totalment d’acord. Però no sé si ets conscient que la proposta és “evolucionària”. Per a alguns, això serà “altermundista”, ja que, pensen ells que vivim en el millor dels mons possible.
Totalment d’acord amb el manual bàsic de sostenibilitat. Afegiria: els tomàquets naturals, quan toqui; mentre, de pot (el sabor no és gaire més dolent que els que mengem habitualment). O no menjar tomàquets.
“Habilitar grans naus on s'ocupés gent,”. Fora una bona mesura de reutilització i redistribució.
Ostres, “nacionalització de la banca i energia”. No seràs marxista? Esquerranós implacable? Okupa?
“Considerar delicte que els supermercats llencin el menjar”. JO els obligaria a dedicar unes hores quan tanquin a distribuir-la organitzadament. No sé com, però cal aprofitar (ara es comencen a aprofitar les màfies)
“Recuperar camps i dignificar la nostra pagesia” i acabar amb l’especulació purament odiosa i que no aporta beneficis col•lectius, només diners a qui té diners.
“Energies renovables”, sí senyor, impulsar més i menys parlar de la nuclear. Més ajudes per aquí, més investigació i menys pasta als bancs.
“El jersey”. Obvi. Conec un que gasta 600 euros en calefacció. Això ha d’estar penat. No cobra més car qui més gasta, sinó, a partir d’un consum desmesurat “multa”, perquè la seva llibertat de despesa perjudica.
“Transport col•lectiu constant i arreu”. Ara, imagina’t trigo a la vora de tres hores si vull anar a la feina en transport públic. En cotxe mitja hora. Quan vaig al teatre em surt quasi més a compte pagar el pàrquing que anar en transport públic.
“Efectivament, “anar a les Bahames” no és un dret, però tenir les platges de la vora netes sí. Els que van a les Bahames, seran els mateixos que contaminen?

No fotem, Esteve que has estat molt valent. Jo (un simple professor) no sóc qui per a donar o treure raons, però penso que d’aquest tema en sé alguna cosa. Veurem com respira la gent, però em sembla que el que dius és el més assenyat que he sentit. Decreixement! Clar que sí, amb valentia.
Felicitats per l’esperança. Que n’aprenguin!

Maspons ha dit...

Has fet un comentari que de tant raonat té categoria de post.

Ja sé de qui parles hahaha.

No saps quan t'agraeixo trobar algú intel.ligent -no és coba- que em recolzi.Em sembla però que no és el missatge que vol sentir la gent, enganyada i embrutida de tants anys de revolcar-se en les misèries del consumisme on han estat portades.

Però nosaltres endavant, vaig afegint alguna cosa. El cèlebre manifest del Abadia és molt més llarg i no sé si diu massa de nou. Hi aniré i els penjaré això.

Lo de la nacionalització de la banca és un exemple exacta del què és eclecticisme. Tu sospites de rojillo, i com que sóc partidari de l'ordre i la seguretat un altre sospitarà de facha. Algún dia ho explicaré millor.

Una de les coses que he polit:

"Sóc conscient que el que dic no és plat de bon gust i que el missatger a vegades la paga; accepto que no puc ser exacte, però afirmo que s'ha de ser cec per no veure que el debat és aquest: fugida endavant o marxa enrrera. Més encara, en el fons la tria és aquesta: viure per a consumir o per "progresar cultural i espiritualment"; que creixi l'economia o que creixem nosaltres. O sigui que al final,tot és una qüestió de valors."

Escèptic però amb el mall picant, per a construir el futur. Bé, això és grandilocuent, millor dir un gra de sorra.Tu també tens un fill pel que lluitar, endavant doncs també, Albert. La cruïlla on ens trobem es complicada.

Evocacions ha dit...

L'altra dia un blogguer amic meu em va comentar que el post tenia tela (també m'afegia,com a segon d'abord). EL divendres vaig anar a unes jornades titulades "Consumir més?....". Desconcert general, manca de propostes. No van donar pràcticament propostes, però de les poques que van donar totes les tens contingudes en el teu post (Agricultura de proximitat, temps pitjors quan falti l'energia..) Jo penso que la gent està desconcertada davant de propostes ben clares, toundes i concretes.
Esperarem

RDC ha dit...

Què tal criteri. porto uns quants dies una mica liat i no t'havia llegit els darrers post. Ja fa mesos vaig decidir no parlar més de la crisis (encara que vaig escriure un post, no fa gaire, que m'hi referia indirectament).
La situació, per mi, és molt clara. Em passa el mateix quan sé que m'haig de posar malalt: noto certs símptomes i ja sé que em tiraré una setmana amb febre i al llit; no cal ni que m'esforci a medicamentar-me.
Amb la crisi, ho veig igual: ha de passar i punt (encara que tot just comença). De totes maneres, tens raó en una cosa: això nostre, de moment, no és cap crisis. Però en fi, la paraula crisis ven diaris.

Salut

José Monzó Marco ha dit...

Hola Criteri. Santiago Niño Becerra no habla explícitamente de "soluciones" en su libro, así que es lógico que no las encuentres, porque no las hay desde su perspectiva. Como apunto en mi análisis: Puede que esta obra no guste a los monetaristas, ni siquiera a los keynesianos pues desde luego Santiago Niño Becerra no apuesta por ninguna solución “clásica”, “neoclásica” o “prêt-à-porter” a la crisis, antes al contrario y de modo totalmente coherente con todo su discurso considera que la crisis en tanto que crisis sistémica va a hacer irrelevantes las “soluciones habituales”, pero tampoco habrá “otras soluciones” para evitarla hasta que la crisis, esta crisis que se avecina, haya pasado, algo que Santiago Niño Becerra sitúa hacia el 2018. Así pues, la “solución”, en forma de profunda transformación, cambio sistémico o adaptación evolutiva del sistema [que no destrucción o final traumático con aparición de otro sistema alternativo, algo que el autor sitúa más adelante, hacia el 2070] vendrá de la mano de la misma crisis, no antes. En este sentido la crisis que viene es inevitable, pero no es el fin del mundo ni mucho menos, y su “solución” también, pero después de la crisis, no antes de pasarla.

Debes tener presente que la perspectiva de Niño Becerra es que tras la crisis emergerá con más claridad las tendencias que tendrán éxito (él apunta algunas de ellas) y las que no. Por tanto más que utilizar un lenguaje de "soluciones" (inapropiado durante un cambio sistémico), Niño Becerra utiliza el lenguaje de las "tendencias", más apropiado ante un cambio sistémico, no el de "soluciones".

José Monzó Marco ha dit...

Ahora bien, aunque estoy de acuerdo con Niño Becerra en lo fundamental (precrisis, crisis sistémica y cambio sistémico ulterior), también es cierto que durante el proceso de la crisis sistémica suceden "cosas" a las personas con nombres y apellidos: el drama del paro es brutal para muchas familias. Algo hay que hacer, sin duda. Puedes llamarlo "soluciones paliativas", "parches" o como se quiera, pero algo hay que hacer si no queremos cruzamos de brazos a verlas venir. En ese contexto te remito a la obra colectiva "Para salir de la crisis", en la que he tenido la oportunidad de colaborar: Para salir de la crisis. Un modelo cuantificado hacia la creación de empleo

Tendré la ocasión de comentarlo en un próximo post de mi blog. Hasta pronto.

Ramon.Morata ha dit...

Todo lo que sea debatir soluciones es avanzar, unas pueden ser mas viables que otras...la cuestión es priorizar, decidirse por un rumbo, dejar de marear la perdiz, dejar de lanzar globos sonda que solo crean mas tensión y que encima después se tiene que recular. Ademas de las contradicciones entre ellos y la emisión de falsas señales.
Deben de ponerse -todos- de acuerdo en un plan de acción de gran calado, consensuarlo y presentarlo a los agentes y después a la sociedad, si esta bien argumentado, puede ser asimilado. Cuando mas se tarde mas duro sera el plan de ajuste. Después mas adelante tocara hablar de transición a otros modelos....y si es una crisis sistemica...pues entramos en otro nivel, porque las soluciones pasan a ser globales.

Maspons ha dit...

Aclareixo que els darrers tan interessants comentaris no els vaig respondre perquè van ser escrits bastant temps després de penjat el post. Ho vaig fer però a les webs dels comentaristes.