Més del mateix i espero que prou, si la Providència deixa de fer-me veure pedretes que confirmen el camí:)
Gilles Lipovetsky, el creador del terme "hipermodern" és "un dels més grans filòsofs moderns" i "un referent en el pensament contemporàni" segons la contra de La Vanguardia.
Transcric el que deia i les coincidències amb el que jo vaig escriure. Què voleu? aquestes coses són la mínima garantia que puc oferir al meu blog.
En principi coincidim en allò bàsic: El que defineix el sistema és el consumisme -no el capitalisme-; i observa: "quan les tradicions i les religions ja no organitxen el món el col.lapse s'instal.la arreu" -els valors-, però que "no serà apocal.liptic, no hi ha Gulags ni extermini" -jo deia que no cal dramatitzar-.
Ambdós parlem de desprogramació consumista a través de l'educació. I d'un contrapès fort a l'hàbit de consumir: el lleure creatiu. Austeritat -ell la fa inherent a la cultura religiosa-.
Diu també que "no vivim en règims autoritaris però "estem en una espiral de depressions, suicidis... la tragèdia és individual". Perquè volem tenir abans que ser. El per què avui no som més feliços que fa trenta anys ho explica a La felicidad paradógica.
Le persones irrellevants influïm poc (?) i em dono per satisfet veient que algun pensador de referència escampi les meves estrafolàries i marginals propostes.
No obstant, crec que G.L. hauria d'haver matisat -perquè ho ha de saber-, quan digué que no hi ha més models . El que jo vaig proposar en seria un esbós. A no ser que es referís a la impossibilitat d'inventar un nou sistema de valors.
Ha escrit El imperio de lo efímero, que sospito que parla del mateix que Los artífices del derroche -Vance Packard- , un llibre per caure de cul, adquirit fa un mes i que per comentar-ne el contingut -i les facècies extraordinàries que l'envolten- em faltarien planes. Ja en faré cinc cèntims.
Afegitó: acabat d'escriure això vaig sentir a la ràdio: Quisimos ser relevantes y fuímos imprescindibles -de no ser de qui de la transició-.
I abans de penjar-ho, això de Montaigne: En esta Francia sacudida por guerras civiles, el mejor y mas sano partido es sin duda el que mantiene la religión y el gobierno antiguo del país...todas las grandes mutaciones estremecen al estado y lo desordenan". Lipovetsky en diu col.lapse.
TRAILER
Al pròxim post parlaré de la televisió del franquisme -esteu segurs que en parlaré malament?-
Subscriu-te a
Entrades
Comentaris
27 de març del 2009
22 de març del 2009
Model ja existent de com governar un país. Nou blog: El Criticaire
* Llegits els comentaris, cal agafar aquest escrit amb pinces i lupa.
Encara una mica d'economia fàcil.
Van fer un reportatge sobre Mercadona on vàrem veure una empresa regida amb un seny i sentit pràctic inapel.lable.
Accions com treure la capsa de cartró dels dentrificis, eliminar productes "enriquits amb omega"; el funcionament de la guarderia; els horaris compatibles; una racionalització del transport, fins a les relacions humanes interempresarials. I moltes més.
Però perquè l'administració no actua amb aquesta lògica pràctica, funcional, fàcil, SENTIT COMÚ! com ho fem tots a casa nostra? I ben administrant.
Insisteixo: la lògica no entenen de política. És l'hora de la vulgaritat dels fets. Podem parlar de ideologies, fer proclames, però són realment més útil coses com treure el cartró del dentifrici. Cosa que molts veuen com una collonada. El drama i la trampa del nostra sistema productiu és que hom dirà la fal.làcia que els fabricants de la capseta poden anar a l'atur.
Potser amb l'amo de Mercadona no coincidiríem en el decreixement, però de ben segur tindria el meu recolzament per a governar el país així.
NOU BLOG, CRITICAIRE.BLOGSPOT.COM
Tinc a mig fer un altre blog: EL CRITICAIRE, que tindrà només 4 entrades. I de pasada demano si algú sap com posar els dos blogs -o si es pot fer- a Google Analytics.
Ah, el meu criteri és el primer del món. Al menys a Google :)) -és fiable?- :)
Encara una mica d'economia fàcil.
Van fer un reportatge sobre Mercadona on vàrem veure una empresa regida amb un seny i sentit pràctic inapel.lable.
Accions com treure la capsa de cartró dels dentrificis, eliminar productes "enriquits amb omega"; el funcionament de la guarderia; els horaris compatibles; una racionalització del transport, fins a les relacions humanes interempresarials. I moltes més.
Però perquè l'administració no actua amb aquesta lògica pràctica, funcional, fàcil, SENTIT COMÚ! com ho fem tots a casa nostra? I ben administrant.
Insisteixo: la lògica no entenen de política. És l'hora de la vulgaritat dels fets. Podem parlar de ideologies, fer proclames, però són realment més útil coses com treure el cartró del dentifrici. Cosa que molts veuen com una collonada. El drama i la trampa del nostra sistema productiu és que hom dirà la fal.làcia que els fabricants de la capseta poden anar a l'atur.
Potser amb l'amo de Mercadona no coincidiríem en el decreixement, però de ben segur tindria el meu recolzament per a governar el país així.
NOU BLOG, CRITICAIRE.BLOGSPOT.COM
Tinc a mig fer un altre blog: EL CRITICAIRE, que tindrà només 4 entrades. I de pasada demano si algú sap com posar els dos blogs -o si es pot fer- a Google Analytics.
Ah, el meu criteri és el primer del món. Al menys a Google :)) -és fiable?- :)
16 de març del 2009
La veritat com a bandera cap a l'interés comú. Escepticisme total i dues cireretes
Habrá que hacernos a la idea
que sube la marea
y esto no da más de sí.
Habrá que darnos por vencidos
y echarnos al camino
que no hay nortes por aquí.
Al sueño americano, (un somni també nostre)
se le han ido las manos
y ya no tiene nada que ofrecer
que sube la marea
y esto no da más de sí.
Habrá que darnos por vencidos
y echarnos al camino
que no hay nortes por aquí.
Al sueño americano, (un somni també nostre)
se le han ido las manos
y ya no tiene nada que ofrecer
D'un predictiu J.B. Humet
Fem-nos a l'idea doncs. Jo m'he acabat també de fer a la idea -preocupat- que la gent no s'ho acaba de creure, i que la deriva és total.
Com que a més a més ni entenc d'economia -ni serveix de massa-; ni interessen els auguris de la crisi ni se'n vol debatre l'essencial, i com que a més no m'agrada l'economia: a pastar fang amb la crisi! Jo ja he dit quasi el que havia de dir.
Continuarem doncs escrivint del que ens agrada, el que no i el que ens passa. Sé però que no puc escapar d'aquest virus de l'idealisme, amb la recerca de la veritat com a motor.
El títol m'ha sortit grandiloqüent, però no me n'he pogut estar quan hi he pensat: la veritat com a eïna de justícia. Podem i hem de tenir altres banderes, però han de ser filles de la que està per damunt de totes, la de la veritat.
Acabat d'escriure això amb topo i us deixo aquesta píndola com a cirereta. I una altra que AFEGEIXO.
Parla el Nobel
També ha dit que les oportunitats d'inversió a Espanya "ja no són tan atractives" .
Segona cirereta
Acabo de llegir una cosa que diu a la Contra el que en sap més de màfies -persona informadíssima-. Després de parlar de màfies, paradisos fiscals, Obames diu per acabar: "PERO LO CRÍTICO SERÀ EL CAMBIO CLIMÀTICO, CRÉAME". El mateix que vaig dir jo. "Crític", paraula del Criteri , i de Misha Glenny. Com picar en ferro fred.
Fem-nos a l'idea doncs. Jo m'he acabat també de fer a la idea -preocupat- que la gent no s'ho acaba de creure, i que la deriva és total.
Com que a més a més ni entenc d'economia -ni serveix de massa-; ni interessen els auguris de la crisi ni se'n vol debatre l'essencial, i com que a més no m'agrada l'economia: a pastar fang amb la crisi! Jo ja he dit quasi el que havia de dir.
Continuarem doncs escrivint del que ens agrada, el que no i el que ens passa. Sé però que no puc escapar d'aquest virus de l'idealisme, amb la recerca de la veritat com a motor.
El títol m'ha sortit grandiloqüent, però no me n'he pogut estar quan hi he pensat: la veritat com a eïna de justícia. Podem i hem de tenir altres banderes, però han de ser filles de la que està per damunt de totes, la de la veritat.
Acabat d'escriure això amb topo i us deixo aquesta píndola com a cirereta. I una altra que AFEGEIXO.
Parla el Nobel
El premi Nobel d'Economia 2008 Paul Krugman ha assegurat aquest dilluns en presència del president ,que les perspectives econòmiques d'Espanya "són aterridores", i per tant són necessàries polítiques "dràstiques", ja que les convencionals no serveixen com a alternativa. "Necessitem solucions diferents i cal que els polítics s'adonin d'això", ha assenyalat.
Krugman ha insistit que la situació econòmica és "especialment difícil" a Espanya, i ha vaticinat que els propers anys ho seran "encara més". Ha qualificat de "molt optimistes" les previsions de creixement del Fons Monetari Internacional, i ha advertit que el dèficit serà "molt gran" i la situació serà "molt dolorosa".També ha dit que les oportunitats d'inversió a Espanya "ja no són tan atractives" .
Segona cirereta
Acabo de llegir una cosa que diu a la Contra el que en sap més de màfies -persona informadíssima-. Després de parlar de màfies, paradisos fiscals, Obames diu per acabar: "PERO LO CRÍTICO SERÀ EL CAMBIO CLIMÀTICO, CRÉAME". El mateix que vaig dir jo. "Crític", paraula del Criteri , i de Misha Glenny. Com picar en ferro fred.
7 de març del 2009
Comprenc el desconcert i altres coses
D'acord que el comptador de visites no explota -a dir veritat han pujat bastant- però crec tenir el nombre de visites suficient per a què hi hagi algun comentari més al POST ANTERIOR, donat l'angle inèdit que proposo. Deixant clar que agraeixo les lectures i que és obvi que ningú hi te obligació de dir res.
Penso en aquelles reunions que algú diu quelcom fora de programa i es produeix un silenci. Penso si qui em llegeix no se sentirà desconcertat, a l'estar acostumat que li parlin arreu de la crisi en termes absolutament diferents. És clar que també hi haura qui no diu res per obvi; altres aparten els ulls de la realitat que exposo -efecte flash -, altres no saben , i els més odiosos, els savis que et miren des de dalt i que no perderien un minut rebatint bajanades.
Un matís. Més que proposar un programa, em sembla que he fet una predicció.
I si no hi ha pressa per a debatre el dilema -aquí i enlloc- que plantejo, doncs jo tampoc en tinc a esperar.
Tinc també la impressió que la gent es creu que això s'arreglarà en dos anyets. Sapigueu doncs que tot i que l'economia es refaci, diuen que això provocaria un augment brutal del preu del petroli, de conseqüencies pitjors.
Com m'agradaria saber què en pensen els economistes d'escola i polítics. Callen com dallonses.
Si en trobeu cap pregunteu-li sisplau: Que opina del decreixement com a solució?
Penso en aquelles reunions que algú diu quelcom fora de programa i es produeix un silenci. Penso si qui em llegeix no se sentirà desconcertat, a l'estar acostumat que li parlin arreu de la crisi en termes absolutament diferents. És clar que també hi haura qui no diu res per obvi; altres aparten els ulls de la realitat que exposo -efecte flash -, altres no saben , i els més odiosos, els savis que et miren des de dalt i que no perderien un minut rebatint bajanades.
Un matís. Més que proposar un programa, em sembla que he fet una predicció.
I si no hi ha pressa per a debatre el dilema -aquí i enlloc- que plantejo, doncs jo tampoc en tinc a esperar.
Tinc també la impressió que la gent es creu que això s'arreglarà en dos anyets. Sapigueu doncs que tot i que l'economia es refaci, diuen que això provocaria un augment brutal del preu del petroli, de conseqüencies pitjors.
Com m'agradaria saber què en pensen els economistes d'escola i polítics. Callen com dallonses.
Si en trobeu cap pregunteu-li sisplau: Que opina del decreixement com a solució?
28 de febrer del 2009
LES MEVES SOLUCIONS A LA CRISI -escrites el febrer del 2009. Òbvies, per tant heterodoxes
Versión en castellano abajo a continuación.
AQUESTES SÓN LES SOLUCIONS -escrites a inicis del 2009- i a continuació les explicacions-
- Comerç de proximitat, reduir desplaçaments de persones i mercaderies, envasos retornables i promoure el granel, l'artesania = fibres vegetals en lloc de "poliestirexpans", etc. Reciclar i reutilitzar al màxim.
- Reducció dels sous públics forassenyats; control de la banca i energia, i creació d'una infraestructura industrial bàsica.
- Habilitar grans naus on s'ocupés gent, recollint, recuperant, i venent allò que no es fa servir.
- Donar sortida raonable a les tones de menjar que llencen els supermercats. I prohibir -sic- llençar a les escombreries objectes en bon estat.
- Establint preus justos renaixerien pobles i pagesia. Tenir aliments a mà és primordial -perogrullesc.
- La bàsica energia: ocupar gent en el sector de les energies renovables . Per rendabilitat i ecologia. I aviat necessitat.
- Fer pedagogia elemental i del sentit comú: un bon jersei -cadascú- estalvia milers de milions en energia, i en energia pel futur. Cada grau un 8% més de consum. I apagar els llums al sortir i encendre els necessaris.
- Transport col.lectiu constant i arreu.
- El més difícil per els governants: mentalitzar la gent cap a l'austeritat, que la "festa" que es creia perpètua s'està acabant per sempre. Dur com obvi: no hi ha caviar per a tots i anar a les Bahames no és un dret, com tampoc canviar de cotxe en lloc de canviar-li peces, i etc
- Menys consum són menys hores de treball -caldrà repartir-lo-. Caldrà doncs promoure un desemvolupament cultural per omplir el lleure. I una pedagogia de valors amarant tots els àmbits. I pel que vulgui treballar més, de feina sempre n'hi ha: refer els castells enrunats o restaurar catedrals. El temps fou l'eina principal amb que els antics ho aixecaren. La tecnologia ha convertit la plena ocupació en quimera. Hi ha béns de sobra.
- És important desdramatitzar: aixopluc, menjar, beure i vestir és l'únic que realment cal.
- Estalviar recursos innecessaris és ecologia. per tant aquesta és indisociable de la crisi. Mantinc que el primer problema no és el de la crisi sinó l'ambiental unit al de la infinita estupidesa humana.
- Canviar el xip.
Les vaig escriure el 2009 i encara espero saber que algú em digui en què fallen.
(Els TRES paràmetres : austeritat, autosuficiència, solidaritat)
Bé, això és el Pla, i no pas de desarrollo.
Aquesta és la meva heterodoxa,concreta i modesta alternativa. Em sembla que és l'única formulada i l'única possible. En tot cas no estaré més errat que ells, que s'aferren encara als valors del consumisme, al "desarrollismo".
Les mesures de força -ajudes al consum -cotxes, banca, etc- només portaran frustració. Calen petites accions -per ara mateix- però també començar els fonaments d'una nova manera de viure. I si més no per a preparar-nos pel que pugui venir. Els "milions de Zapatero" haguessin ajudat. Llàstima.
ELS TRES EIXOS BÀSICS: Sobrietat i estalvi, solidaritat amb els necessitats i l'autosuficiència possible
Només veig la insistència en l'error materialista, la barbàrie civilitzada i la degradació del ser humà. No es tracta de fer ideologia quan els fets -tan vulgars-ens parlen,
AQUESTES SÓN LES SOLUCIONS -escrites a inicis del 2009- i a continuació les explicacions-
- Comerç de proximitat, reduir desplaçaments de persones i mercaderies, envasos retornables i promoure el granel, l'artesania = fibres vegetals en lloc de "poliestirexpans", etc. Reciclar i reutilitzar al màxim.
- Reducció dels sous públics forassenyats; control de la banca i energia, i creació d'una infraestructura industrial bàsica.
- Habilitar grans naus on s'ocupés gent, recollint, recuperant, i venent allò que no es fa servir.
- Donar sortida raonable a les tones de menjar que llencen els supermercats. I prohibir -sic- llençar a les escombreries objectes en bon estat.
- Establint preus justos renaixerien pobles i pagesia. Tenir aliments a mà és primordial -perogrullesc.
- La bàsica energia: ocupar gent en el sector de les energies renovables . Per rendabilitat i ecologia. I aviat necessitat.
- Fer pedagogia elemental i del sentit comú: un bon jersei -cadascú- estalvia milers de milions en energia, i en energia pel futur. Cada grau un 8% més de consum. I apagar els llums al sortir i encendre els necessaris.
- Transport col.lectiu constant i arreu.
- El més difícil per els governants: mentalitzar la gent cap a l'austeritat, que la "festa" que es creia perpètua s'està acabant per sempre. Dur com obvi: no hi ha caviar per a tots i anar a les Bahames no és un dret, com tampoc canviar de cotxe en lloc de canviar-li peces, i etc
- Menys consum són menys hores de treball -caldrà repartir-lo-. Caldrà doncs promoure un desemvolupament cultural per omplir el lleure. I una pedagogia de valors amarant tots els àmbits. I pel que vulgui treballar més, de feina sempre n'hi ha: refer els castells enrunats o restaurar catedrals. El temps fou l'eina principal amb que els antics ho aixecaren. La tecnologia ha convertit la plena ocupació en quimera. Hi ha béns de sobra.
- És important desdramatitzar: aixopluc, menjar, beure i vestir és l'únic que realment cal.
- Estalviar recursos innecessaris és ecologia. per tant aquesta és indisociable de la crisi. Mantinc que el primer problema no és el de la crisi sinó l'ambiental unit al de la infinita estupidesa humana.
- Canviar el xip.
Les vaig escriure el 2009 i encara espero saber que algú em digui en què fallen.
(Els TRES paràmetres : austeritat, autosuficiència, solidaritat)
Bé, això és el Pla, i no pas de desarrollo.
Aquesta és la meva heterodoxa,concreta i modesta alternativa. Em sembla que és l'única formulada i l'única possible. En tot cas no estaré més errat que ells, que s'aferren encara als valors del consumisme, al "desarrollismo".
Les mesures de força -ajudes al consum -cotxes, banca, etc- només portaran frustració. Calen petites accions -per ara mateix- però també començar els fonaments d'una nova manera de viure. I si més no per a preparar-nos pel que pugui venir. Els "milions de Zapatero" haguessin ajudat. Llàstima.
ELS TRES EIXOS BÀSICS: Sobrietat i estalvi, solidaritat amb els necessitats i l'autosuficiència possible
Només veig la insistència en l'error materialista, la barbàrie civilitzada i la degradació del ser humà. No es tracta de fer ideologia quan els fets -tan vulgars-ens parlen,
I dos ingredients fonamentals més: imaginació i valentia.
En fi: l'ou de Colom, ja ho veieu. Tan senzill de veure com difícil d'aplicar - com a l'ou alguna cosa caldrà esquerdar-. El decreixement, que és la solució, és vista per TOTS els governants com el problema. Vet aquí el dilema.
Sóc conscient que el que dic no és plat de bon gust i que el missatger a vegades la paga; accepto que no puc ser exacte, però afirmo que s'ha de ser cec per no veure que el debat és aquest: fugida endavant o marxa enrera. Més encara, en el fons la tria és aquesta: viure per a consumir o per "progresar cultural i espiritualment"; que creixi l'economia o que creixem nosaltres. O sigui que al final tot és una qüestió de valors.
Coincidència amb Balmes
Amb gossadia Balmes va proposar i lluitar per una solució dinàstica imaginativa que hagués salvat el segle XIX -i el XX- espanyol, i que per intrigues no es va realitzar. Ara tothom reconeix que era LA solució. Des de el Criteri internàutic del segle XXI jo he dit la meva.
Mèrit i esperança. Utopia i desesper.
Amb l'avantatge d'haver treballat el camp i el bestiar, interioritzant que la natura no està d'estadístiques i palpant que si no regues i adobes no culls, no tinc altre mèrit que el de concretar i personalitzar el que molts diem fa lustres.
Escric amb el desig utòpic i desesperat que algú de dalt m'escolti i els de baix s'ho replantegin,adonin i escampin. O bé que algú em digui: no saps el que dius. I que manifesti obertament si la fita és tornar als cotxes, al totxo i les collonades -el criteri general- , és a dir, a la insostenibilitat .
El temps parlarà. A mi em sembla ja sentir la remor-. Però per damunt, damunt de tot, aquesta sensació de impotència...
Parlant de refer castells, acaba de caure la torre sobirana del Castell de S. Martí de Centelles. Així cauran tots. I els milions del Zapatero? ni saben administrar ni saben gastar-los,. Tots.
Nota.- Potser d'això n'hauríem de dir prediccions de mesures ineludibles en lloc de solucions aplicables de bon grat. O millor, COM VIURE EN UNA CRISI QUE HA VINGUT PER A QUEDAR-SE.
VERSIÓN EN ESPAÑOL
Lo que no dicen Leopoldo Abadia ni Niño Becerra
LAS SOLUCIONES -escritas en 2009-a continuación las explicaciones-
-Reducción de los sueldos ; control de la banca y energía, y creación de una infraestructura industrial básica.
- Activar ya las medidas clásicas -las tres erres . Aplicar el sentido común: reducción de los desplazamientos inútiles de mercancías y personas; envases retornables y promover el granel, artesania, etc.
- Habilitar grandes naves donde se ocupara gente, recogiendo, recuperando, y vendiendo aquello que no se utiliza.
- Dar salida razonable a las toneladas de alimentos que tiran los supermercados. Prohibir que los ciudadanos tiren a la basura cosas en buen estado.
- Dignificando la agricultura, reocuparíamos campos y mano de obra. Tener alimentos a mano es primordial -perogrullesco.
- La básica energía: ocupar gente en el sector de las energías renovables y promoverlo. Por rentabilitat y ecología.
-Hacer pedagogía elemental y del sentido común: con uno cosa tan sencilla como un buen jersey, ahorrariamos miles de millones en energía, y energía para el futuro. Cada grado un 8% más de consumo.
- Transporte colectivo constante y a todas partes.
- Lo más difícil para los gobernantes: mentalitzar a la gente hacia la austeridad, que la "fiesta" que todo el mundo creía perpetua se está acabando; que no se debe que repetir ni se puede sostener. Tant duro como obvio: no hay caviar para todos e ir a las Bahamas no es un derecho, como tampoco cambiar de coche en lugar de cambiarle piezas, y etc.
-Menos consumo son menos horas de trabajo -y todavía habrá que repartirlo-, por lo tanto hay que promover el ocio creativo y desarrollo cultural. Y una pedagogía de valores empapando todos los ámbitos. Y para el que quiera trabajar más, trabajo siempre hay: rehacer los castillos derribados o restaurar catedrales. El tiempo fue la herramienta principal con que los antiguos lo levantaron.
-Es importante desdramatizar: cobijo, comer, beber y vestir es lo único que realmente hace falta. Y no me puedo privar de decirlo: el drama auténtico es el deterioro ambiental y su olvido.
-Cambiar el chip.
Escrito en 2009 y aguardando que alguien me explique en que fallan.
Bien, aqui está el Plan, y no de desarrollo precisamente.
Ésta es mi heterodoxa, concreta y simple alternativa. Parece que por ahora s la única y la única possible. En todo caso, no yerro más que ellos, aferrados aún a los valores del consumismo.
Las medidas de fuerza -ayudas al consumo -coches, banca, etc- sólo traerán frustración. Calan pequeñas acciones -para ahora mismo- pero también empezar los fundamentos de una nueva manera de vivir. Y cuando menos para prepararnos para lo que pueda venir. Los "millones de Zapatero" hubiera ayudado. Lástima.
Conceptos básicos
Sobriedad y ahorro, y la autosuficiencia posible. Frente a eso sólo veo la insistencia en el error materialista, la barbarie civilizada y la degradación del ser humano. Sé que a alguien le faltará y criticará la carencia de un análisis político, pero el tema es más de fondo y creo que ya ha llegado la hora que la vulgaridad de los hechos hable. Y dos ingredientes fundamentales más: imaginación y valentía.
En fin, todo como el huevo de Colón, ya lo veis. Tan sencillo de ver como difícil de aplicar - como en el huevo alguna cosa hará falta resquebrajar. El decrecimiento, que es la solución, es vista por TODOS los gobernantes como el problema. He ahí el dilema.
Soy consciente de que lo que digo no es plato de buen gusto y que el mensajero a veces la paga; acepto que no puedo ser exacto, pero afirmo que se tiene que ser ciego para no ver que el debate es éste: huida adelante o marcha atrás. Más todavía, en el fondo la elección es ésta: vivir para consumir o para "progresar cultural y espiritualmente"; que crezca la economía o que crezcamos nosotros. O sea que al final todo es una cuestión de valores.
Coincidencia con el autor de El Criterio -Balmes-
Con osadia Balmes propuso y luchó por| una solución dinástica imaginativa que hubiera salvado el siglo XIX -y el XX- español, y que por intrigas no se realizó. Ahora todo el mundo reconoce que era LA solución. Desde el Criterio internáutico del siglo XXI yo propongo la solución a este otro problema central, la única que creo posible -también desde la ecología.
Mérito y esperanza. Utopía y desespero.
Con la ventaja de haber trabajado el campo y el ganado, interiorizando que la naturaleza no está de estadísticas y palpando que si no riegas y abonas no recoges, no tengo otro mérito que el de concretar y personalizar lo que muchos decimos hace lustros.
Con el deseo utópico y desesperado que partiendo de este modesta propuesta alguien de arriba empiece a replantearlo todo; el lector normal se lo replantee, se dé cuenta y lo divulgue, o
que alguien me diga: no sabes lo que dices. Y que manifieste abiertamente si la meta es volver a los coches, al ladrillo y las collonades -el criterio general-, es decir, a la insostenibilitat.
El tiempo hablará -aunque a mí ya me parece sentir el rumor. Pero por encima, encima de todo, esta sensación de impotencia.
Fin de la trilogía
Al día siguiente de colgar eso me sucedieron dos cosas extraordinarias, tan desconcertantes como lo que a muchos les puede parecer este blog, por lo tanto retiro la frase escéptica en que dudo del interes de lo que digo o queda por decir.
Hablando de rehacer los castillos, acaba de caer la torre soberana del Castillo milenario de S. Martí de Centelles. Así caerán todos. Y los millones de Zapatero? No saben administrar ni gastar.
Nota.- Quizá más que soluciones aplicadas de buen grado, estas sean predicciones de medidas ineludibles. O bien, COMO VIVIR EN UNA CRISIS QUE HA VENIDO PARA QUEDARSE.
-Reducción de los sueldos ; control de la banca y energía, y creación de una infraestructura industrial básica.
- Activar ya las medidas clásicas -las tres erres . Aplicar el sentido común: reducción de los desplazamientos inútiles de mercancías y personas; envases retornables y promover el granel, artesania, etc.
- Habilitar grandes naves donde se ocupara gente, recogiendo, recuperando, y vendiendo aquello que no se utiliza.
- Dar salida razonable a las toneladas de alimentos que tiran los supermercados. Prohibir que los ciudadanos tiren a la basura cosas en buen estado.
- Dignificando la agricultura, reocuparíamos campos y mano de obra. Tener alimentos a mano es primordial -perogrullesco.
- La básica energía: ocupar gente en el sector de las energías renovables y promoverlo. Por rentabilitat y ecología.
-Hacer pedagogía elemental y del sentido común: con uno cosa tan sencilla como un buen jersey, ahorrariamos miles de millones en energía, y energía para el futuro. Cada grado un 8% más de consumo.
- Transporte colectivo constante y a todas partes.
- Lo más difícil para los gobernantes: mentalitzar a la gente hacia la austeridad, que la "fiesta" que todo el mundo creía perpetua se está acabando; que no se debe que repetir ni se puede sostener. Tant duro como obvio: no hay caviar para todos e ir a las Bahamas no es un derecho, como tampoco cambiar de coche en lugar de cambiarle piezas, y etc.
-Menos consumo son menos horas de trabajo -y todavía habrá que repartirlo-, por lo tanto hay que promover el ocio creativo y desarrollo cultural. Y una pedagogía de valores empapando todos los ámbitos. Y para el que quiera trabajar más, trabajo siempre hay: rehacer los castillos derribados o restaurar catedrales. El tiempo fue la herramienta principal con que los antiguos lo levantaron.
-Es importante desdramatizar: cobijo, comer, beber y vestir es lo único que realmente hace falta. Y no me puedo privar de decirlo: el drama auténtico es el deterioro ambiental y su olvido.
-Cambiar el chip.
Escrito en 2009 y aguardando que alguien me explique en que fallan.
Bien, aqui está el Plan, y no de desarrollo precisamente.
Ésta es mi heterodoxa, concreta y simple alternativa. Parece que por ahora s la única y la única possible. En todo caso, no yerro más que ellos, aferrados aún a los valores del consumismo.
Las medidas de fuerza -ayudas al consumo -coches, banca, etc- sólo traerán frustración. Calan pequeñas acciones -para ahora mismo- pero también empezar los fundamentos de una nueva manera de vivir. Y cuando menos para prepararnos para lo que pueda venir. Los "millones de Zapatero" hubiera ayudado. Lástima.
Conceptos básicos
Sobriedad y ahorro, y la autosuficiencia posible. Frente a eso sólo veo la insistencia en el error materialista, la barbarie civilizada y la degradación del ser humano. Sé que a alguien le faltará y criticará la carencia de un análisis político, pero el tema es más de fondo y creo que ya ha llegado la hora que la vulgaridad de los hechos hable. Y dos ingredientes fundamentales más: imaginación y valentía.
En fin, todo como el huevo de Colón, ya lo veis. Tan sencillo de ver como difícil de aplicar - como en el huevo alguna cosa hará falta resquebrajar. El decrecimiento, que es la solución, es vista por TODOS los gobernantes como el problema. He ahí el dilema.
Soy consciente de que lo que digo no es plato de buen gusto y que el mensajero a veces la paga; acepto que no puedo ser exacto, pero afirmo que se tiene que ser ciego para no ver que el debate es éste: huida adelante o marcha atrás. Más todavía, en el fondo la elección es ésta: vivir para consumir o para "progresar cultural y espiritualmente"; que crezca la economía o que crezcamos nosotros. O sea que al final todo es una cuestión de valores.
Coincidencia con el autor de El Criterio -Balmes-
Con osadia Balmes propuso y luchó por| una solución dinástica imaginativa que hubiera salvado el siglo XIX -y el XX- español, y que por intrigas no se realizó. Ahora todo el mundo reconoce que era LA solución. Desde el Criterio internáutico del siglo XXI yo propongo la solución a este otro problema central, la única que creo posible -también desde la ecología.
Mérito y esperanza. Utopía y desespero.
Con la ventaja de haber trabajado el campo y el ganado, interiorizando que la naturaleza no está de estadísticas y palpando que si no riegas y abonas no recoges, no tengo otro mérito que el de concretar y personalizar lo que muchos decimos hace lustros.
Con el deseo utópico y desesperado que partiendo de este modesta propuesta alguien de arriba empiece a replantearlo todo; el lector normal se lo replantee, se dé cuenta y lo divulgue, o
que alguien me diga: no sabes lo que dices. Y que manifieste abiertamente si la meta es volver a los coches, al ladrillo y las collonades -el criterio general-, es decir, a la insostenibilitat.
El tiempo hablará -aunque a mí ya me parece sentir el rumor. Pero por encima, encima de todo, esta sensación de impotencia.
Fin de la trilogía
Al día siguiente de colgar eso me sucedieron dos cosas extraordinarias, tan desconcertantes como lo que a muchos les puede parecer este blog, por lo tanto retiro la frase escéptica en que dudo del interes de lo que digo o queda por decir.
Hablando de rehacer los castillos, acaba de caer la torre soberana del Castillo milenario de S. Martí de Centelles. Así caerán todos. Y los millones de Zapatero? No saben administrar ni gastar.
Nota.- Quizá más que soluciones aplicadas de buen grado, estas sean predicciones de medidas ineludibles. O bien, COMO VIVIR EN UNA CRISIS QUE HA VENIDO PARA QUEDARSE.
22 de febrer del 2009
LA SOLUCIÓ A LA CRISI. Heterodoxa per tant plausible.Centrant el problema
Versión en castellano abajo a continuación.
Bé, aquí està el Pla, i no pas de desarrollo.
Tothom reconeix que ningú té resposta. Aquesta és la meva heterodoxa,concreta i modesta alternativa, encara que algú hi trobi indicis de megalomania. Ans el contrari m'arrisco al ridícul. Ho deixaré dues setmanes, o el que calgui -cap i la fi si això no interssa ni serveix de res, lo que tinc per penjar encara menys-, fins tenir les lectures i comentaris que estimi adients. Crec que he d'aguantar aquest post. Ni que sigui pel convenciment de no estar més errat que ells.
LES SOLUCIONS A LA CRISI -immediates i estructurals-
Incentivar el consum només portarà frustració. Calen petites accions immediates i per començar els fonaments d'una nova manera de viure. Els "milions de Zapatero" haguessin ajudat. Llàstima.
-Activar ja les mesures clàssiques -les tres erres- de manual bàsic de sostenibilitat. Aplicar el seny: reducció dels desplaçaments inútils de mercaderies i persones; envasos retornables i promoure el granel, l'artesania, etc.
- Habilitar grans naus on s'ocupés gent, recollint, recuperant, i venent allò que no es fa servir.
- Reducció dels sous forasenyats, públics o no; nacionalització de la banca i energia, i creació d'una infraestructura industrial bàsica.
- Considerar delicte que els supermercats llencin el menjar -tones i tones- i que el ciutadà llenci coses en bon estat.
- Recuperar camps i dignificar la nostra pagesia, o sigui un retorn a la terra. Tenir aliments a mà és primordial.
- La bàsica energia: ocupar gent en el sector de les energies renovables i promoure'l. Per rendabilitat i ecologia.
Fer pedagogia elemental i del sentit comú: amb un cosa tan senzilla com un bon jersey, estalviariem milers de milions en energia, i energia per a altres coses. Cada grau un 8% més de consum.
- Transport col.lectiu constant i arreu.
- El més difícil per els governants: mentalitzar la gent cap a l'austeritat, que la "festa" que tothom creia perpètua s'està acabant, que no s'ha de repetir ni es pot sostenir. Tant dur com obvi: no hi ha caviar per a tots i anar a les Bahames no és un dret, com tampoc canviar de cotxe en lloc de canviar-li peces, i etc.
Menys consum són menys hores de treball -i encara caldrà repartir-lo-, per tant cal promoure el lleure creatiu i desemvolupament cultural. I una pedagogia de valors amarant tots els àmbits. I pel que vulgui treballar més, de feina sempre n'hi ha: refer els castells enrunats o restaurar catedrals. El temps fou l'eina principal amb que els antics ho aixecaren.
És important desdramatitzar: aixopluc, menjar, beure i vestir és l'únic que realment cal. I no me'n puc estar de dir-ho: el drama autèntic és el desgavell ambiental i el seu oblit.
Conceptes bàsics
Sobrietat i estalvi, i l'autosuficiència possible. Enfront a això només veig la insistència en l'error materialista, la barbàrie civilitzada i la degradació del ser humà. Sé que a algú li mancarà i criticarà la mancança d'anàlisi polític, però el tema és més de fons i crec que ja ha arribat l'hora que la vulgaritat dels fets parli. I dos ingredients fonamentals més: imaginació i valentia.
En fi, tot plegat com l'ou de Colom, ja ho veieu. Tan senzill de veure com difícil d'aplicar - com a l'ou alguna cosa caldrà esquerdar-. El decreixement, que és la solució, és vista per TOTS els governants com el problema. Vet aquí el dilema.
Sóc conscient que el que dic no és plat de bon gust i que el missatger a vegades la paga; accepto que no puc ser exacte, però afirmo que s'ha de ser cec per no veure que el debat és aquest: fugida endavant o marxa enrrera. Més encara, en el fons la tria és aquesta: viure per a consumir o per "progresar cultural i espiritualment"; que creixi l'economia o que creixem nosaltres. O sigui que al final tot és una qüestió de valors.
Coincidència amb Balmes
Amb gossadia Balmes va proposar i lluitar per una solució dinàstica imaginativa que hagués salvat el segle XIX -i el XX- espanyol, i que per intrigues no es va realitzar. Ara tothom reconeix que era LA solució. Des de el Criteri internàutic del segle XXI jo proposo la solució a un altre problema central, la única que crec possible -també des de l'ecologia-.
Mèrit i esperança. Utopia i desesper.
Amb l'avantatge d'haver treballat el camp i el bestiar, interioritzant que la natura no està d'estadístiques i palpant que si no regues i adobes no culls, no tinc altre mèrit que el de concretar i personalitzar el que molts diem fa lustres.
Amb el desig utòpic i desesperat que partint d'aquest modesta proposta algú de dalt comenci a replantejar-ho tot; el lector normal s'ho replantegi, adoni i escampi; o que algú em digui: no saps el que dius. I que manifesti obertament si la fita és tornar als cotxes, al totxo i les collonades -el criteri general- , és a dir, a la insostenibilitat .
El temps parlarà -tot i que a mi ja em sembla sentir la remor-. Però per damunt, damunt de tot, aquesta sensació de impotència.
Nota.- M''he adonat que tant com solucions són prediccions .
Fi de la trilogia
L'endemà de penjar això em vaig succeir dues coses extraordinàries, tan desconcertants com el que a molts els pot semblar aquest blog, per tant hi retiro la frase escèptica en què dubto de l'interés del que dic o queda per dir.
Parlant de refer castells, acaba de caure la torre sobirana del Castell de S. Martí de Centelles. Així cauran tots. I els milions del Zapatero? no saben administrar ni saben gastar-los, tots en general, em sembla.
Hi ha comentaris al post següent.
VERSIÓN EN ESPAÑOL
Lo que no responde Leopoldo Abadia
Bien, aqui está el Plan, y no de desarrollo.
Todo el mundo reconoce que nadie tiene respuesta. Ésta es mi heterodoxa,concreta y modesta alternativa, aunque alguien encuentre indicios de megalomanía. Antes al contrario, me arriesgo al ridículo. Lo dejaré dos semanas, o lo que haga falta -al fin y al cabo si eso no interesa ni sirve de nada, lo que tengo para colgar todavía menos-, hasta tener las lecturas y comentarios que a estime adecuados. Creo que tengo que aguantar éste post. Ni que sea por el convencimiento de no estar más errado que ellos.
Las medidas de fuerza -ayudas al consumo -coches, banca, etc- sólo traerán frustración. Calan pequeñas acciones -para ahora mismo- pero también empezar los fundamentos de una nueva manera de vivir. Y cuando menos para prepararnos para lo que pueda venir. Los "millones de Zapatero" hubiera ayudado. Lástima.
LAS SOLUCIONES A LA CRISIS. ACCIONES INMEDIATAS Y ESTRUCTURALES
- Activar ya las medidas clásicas -las tres erres- de manual básico de sostenibilidad. Aplicar el sentido común: reducción de los desplazamientos inútiles de mercancías y personas; envases retornables y promover el granel, artesania, etc.
- Habilitar grandes naves donde se ocupara gente, recogiendo, recuperando, y vendiendo aquello que no se utiliza.
- Reducción de los sueldos forasenyats, públicos o no; nacionalización de la banca y energía, y creación de una infraestructura industrial básica.
- Considerar delito que los supermercados tiren la comida -toneladas y toneladas- y que el ciudadano tire cosas en buen estado.
- Recuperar campos y dignificar a nuestro campesinado. Tener alimentos a mano es primordial.
- La básica energía: ocupar gente en el sector de las energías renovables y promoverlo. Por rentabilidat y ecología.
Hacer pedagogía elemental y del sentido común: con uno cosa tan sencilla como un buen jersey, ahorrariamos miles de millones en energía, y energía para otras cosas. Cada grado un 8% más de consumo.
- Transporte colectivo constante y a todas partes.
- Lo más difícil para los gobernantes: mentalitzar a la gente hacia la austeridad, que la "fiesta" que todo el mundo creía perpetua se está acabando; que no se debe que repetir ni se puede sostener. Tant duro como obvio: no hay caviar para todos e ir a las Bahamas no es un derecho, como tampoco cambiar de coche en lugar de cambiarle piezas, y etc.
Menos consumo son menos horas de trabajo -y todavía habrá que repartirlo-, por lo tanto hay que promover el ocio creativo y desarrollo cultural. Y una pedagogía de valores empapando todos los ámbitos. Y para el que quiera trabajar más, trabajo siempre hay: rehacer los castillos derribados o restaurar catedrales. El tiempo fue la herramienta principal con que los antiguos lo levantaron.
Es importante desdramatizar: cobijo, comer, beber y vestir es lo único que realmente hace falta. Y no me puedo privar de decirlo: el drama auténtico es el deterioro ambiental y su olvido.
Conceptos básicos
Sobriedad y ahorro, y la autosuficiencia posible. Frente a eso sólo veo la insistencia en el error materialista, la barbarie civilizada y la degradación del ser humano. Sé que a alguien le faltará y criticará la carencia de un análisis político, pero el tema es más de fondo y creo que ya ha llegado la hora que la vulgaridad de los hechos hable. Y dos ingredientes fundamentales más: imaginación y valentía.
En fin, todo como el huevo de Colón, ya lo veis. Tan sencillo de ver como difícil de aplicar - como en el huevo alguna cosa hará falta resquebrajar. El decrecimiento, que es la solución, es vista por TODOS los gobernantes como el problema. He ahí el dilema.
Soy consciente de que lo que digo no es plato de buen gusto y que el mensajero a veces la paga; acepto que no puedo ser exacto, pero afirmo que se tiene que ser ciego para no ver que el debate es éste: huida adelante o marcha atrás. Más todavía, en el fondo la elección es ésta: vivir para consumir o para "progresar cultural y espiritualmente"; que crezca la economía o que crezcamos nosotros. O sea que al final todo es una cuestión de valores.
Coincidencia con el autor de El Criterio -Balmes-
Con osadia Balmes propuso y luchó por| una solución dinástica imaginativa que hubiera salvado el siglo XIX -y el XX- español, y que por intrigas no se realizó. Ahora todo el mundo reconoce que era LA solución. Desde el Criterio internáutico del siglo XXI yo propongo la solución a este otro problema central, la única que creo posible -también desde la ecología.
Mérito y esperanza. Utopía y desespero.
Con la ventaja de haber trabajado el campo y el ganado, interiorizando que la naturaleza no está de estadísticas y palpando que si no riegas y abonas no recoges, no tengo otro mérito que el de concretar y personalizar lo que muchos decimos hace lustros.
Con el deseo utópico y desesperado que partiendo de este modesta propuesta alguien de arriba empiece a replantearlo todo; el lector normal se lo replantee, se dé cuenta y lo divulgue, o
que alguien me diga: no sabes lo que dices. Y que manifieste abiertamente si la meta es volver a los coches, al ladrillo y las collonades -el criterio general-, es decir, a la insostenibilitat.
El tiempo hablará -aunque a mí ya me parece sentir el rumor. Pero por encima, encima de todo, esta sensación de impotencia.
Fin de la trilogía
Al día siguiente de colgar eso me sucedieron dos cosas extraordinarias, tan desconcertantes como lo que a muchos les puede parecer este blog, por lo tanto retiro la frase escéptica en que dudo del interes de lo que digo o queda por decir.
Hablando de rehacer los castillos, acaba de caer la torre soberana del Castillo de S. Martí de Centelles. Así caerán todos. Y los millones de Zapatero. No saben administrar ni gastar.
Nota.- Me he dado cuenta que tanto como soluciones son predicciones.
Hay comentarios en el post siguiente.
Bé, aquí està el Pla, i no pas de desarrollo.
Tothom reconeix que ningú té resposta. Aquesta és la meva heterodoxa,concreta i modesta alternativa, encara que algú hi trobi indicis de megalomania. Ans el contrari m'arrisco al ridícul. Ho deixaré dues setmanes, o el que calgui -cap i la fi si això no interssa ni serveix de res, lo que tinc per penjar encara menys-, fins tenir les lectures i comentaris que estimi adients. Crec que he d'aguantar aquest post. Ni que sigui pel convenciment de no estar més errat que ells.
LES SOLUCIONS A LA CRISI -immediates i estructurals-
Incentivar el consum només portarà frustració. Calen petites accions immediates i per començar els fonaments d'una nova manera de viure. Els "milions de Zapatero" haguessin ajudat. Llàstima.
-Activar ja les mesures clàssiques -les tres erres- de manual bàsic de sostenibilitat. Aplicar el seny: reducció dels desplaçaments inútils de mercaderies i persones; envasos retornables i promoure el granel, l'artesania, etc.
- Habilitar grans naus on s'ocupés gent, recollint, recuperant, i venent allò que no es fa servir.
- Reducció dels sous forasenyats, públics o no; nacionalització de la banca i energia, i creació d'una infraestructura industrial bàsica.
- Considerar delicte que els supermercats llencin el menjar -tones i tones- i que el ciutadà llenci coses en bon estat.
- Recuperar camps i dignificar la nostra pagesia, o sigui un retorn a la terra. Tenir aliments a mà és primordial.
- La bàsica energia: ocupar gent en el sector de les energies renovables i promoure'l. Per rendabilitat i ecologia.
Fer pedagogia elemental i del sentit comú: amb un cosa tan senzilla com un bon jersey, estalviariem milers de milions en energia, i energia per a altres coses. Cada grau un 8% més de consum.
- Transport col.lectiu constant i arreu.
- El més difícil per els governants: mentalitzar la gent cap a l'austeritat, que la "festa" que tothom creia perpètua s'està acabant, que no s'ha de repetir ni es pot sostenir. Tant dur com obvi: no hi ha caviar per a tots i anar a les Bahames no és un dret, com tampoc canviar de cotxe en lloc de canviar-li peces, i etc.
Menys consum són menys hores de treball -i encara caldrà repartir-lo-, per tant cal promoure el lleure creatiu i desemvolupament cultural. I una pedagogia de valors amarant tots els àmbits. I pel que vulgui treballar més, de feina sempre n'hi ha: refer els castells enrunats o restaurar catedrals. El temps fou l'eina principal amb que els antics ho aixecaren.
És important desdramatitzar: aixopluc, menjar, beure i vestir és l'únic que realment cal. I no me'n puc estar de dir-ho: el drama autèntic és el desgavell ambiental i el seu oblit.
Conceptes bàsics
Sobrietat i estalvi, i l'autosuficiència possible. Enfront a això només veig la insistència en l'error materialista, la barbàrie civilitzada i la degradació del ser humà. Sé que a algú li mancarà i criticarà la mancança d'anàlisi polític, però el tema és més de fons i crec que ja ha arribat l'hora que la vulgaritat dels fets parli. I dos ingredients fonamentals més: imaginació i valentia.
En fi, tot plegat com l'ou de Colom, ja ho veieu. Tan senzill de veure com difícil d'aplicar - com a l'ou alguna cosa caldrà esquerdar-. El decreixement, que és la solució, és vista per TOTS els governants com el problema. Vet aquí el dilema.
Sóc conscient que el que dic no és plat de bon gust i que el missatger a vegades la paga; accepto que no puc ser exacte, però afirmo que s'ha de ser cec per no veure que el debat és aquest: fugida endavant o marxa enrrera. Més encara, en el fons la tria és aquesta: viure per a consumir o per "progresar cultural i espiritualment"; que creixi l'economia o que creixem nosaltres. O sigui que al final tot és una qüestió de valors.
Coincidència amb Balmes
Amb gossadia Balmes va proposar i lluitar per una solució dinàstica imaginativa que hagués salvat el segle XIX -i el XX- espanyol, i que per intrigues no es va realitzar. Ara tothom reconeix que era LA solució. Des de el Criteri internàutic del segle XXI jo proposo la solució a un altre problema central, la única que crec possible -també des de l'ecologia-.
Mèrit i esperança. Utopia i desesper.
Amb l'avantatge d'haver treballat el camp i el bestiar, interioritzant que la natura no està d'estadístiques i palpant que si no regues i adobes no culls, no tinc altre mèrit que el de concretar i personalitzar el que molts diem fa lustres.
Amb el desig utòpic i desesperat que partint d'aquest modesta proposta algú de dalt comenci a replantejar-ho tot; el lector normal s'ho replantegi, adoni i escampi; o que algú em digui: no saps el que dius. I que manifesti obertament si la fita és tornar als cotxes, al totxo i les collonades -el criteri general- , és a dir, a la insostenibilitat .
El temps parlarà -tot i que a mi ja em sembla sentir la remor-. Però per damunt, damunt de tot, aquesta sensació de impotència.
Nota.- M''he adonat que tant com solucions són prediccions .
Fi de la trilogia
L'endemà de penjar això em vaig succeir dues coses extraordinàries, tan desconcertants com el que a molts els pot semblar aquest blog, per tant hi retiro la frase escèptica en què dubto de l'interés del que dic o queda per dir.
Parlant de refer castells, acaba de caure la torre sobirana del Castell de S. Martí de Centelles. Així cauran tots. I els milions del Zapatero? no saben administrar ni saben gastar-los, tots en general, em sembla.
Hi ha comentaris al post següent.
VERSIÓN EN ESPAÑOL
Lo que no responde Leopoldo Abadia
Bien, aqui está el Plan, y no de desarrollo.
Todo el mundo reconoce que nadie tiene respuesta. Ésta es mi heterodoxa,concreta y modesta alternativa, aunque alguien encuentre indicios de megalomanía. Antes al contrario, me arriesgo al ridículo. Lo dejaré dos semanas, o lo que haga falta -al fin y al cabo si eso no interesa ni sirve de nada, lo que tengo para colgar todavía menos-, hasta tener las lecturas y comentarios que a estime adecuados. Creo que tengo que aguantar éste post. Ni que sea por el convencimiento de no estar más errado que ellos.
Las medidas de fuerza -ayudas al consumo -coches, banca, etc- sólo traerán frustración. Calan pequeñas acciones -para ahora mismo- pero también empezar los fundamentos de una nueva manera de vivir. Y cuando menos para prepararnos para lo que pueda venir. Los "millones de Zapatero" hubiera ayudado. Lástima.
LAS SOLUCIONES A LA CRISIS. ACCIONES INMEDIATAS Y ESTRUCTURALES
- Activar ya las medidas clásicas -las tres erres- de manual básico de sostenibilidad. Aplicar el sentido común: reducción de los desplazamientos inútiles de mercancías y personas; envases retornables y promover el granel, artesania, etc.
- Habilitar grandes naves donde se ocupara gente, recogiendo, recuperando, y vendiendo aquello que no se utiliza.
- Reducción de los sueldos forasenyats, públicos o no; nacionalización de la banca y energía, y creación de una infraestructura industrial básica.
- Considerar delito que los supermercados tiren la comida -toneladas y toneladas- y que el ciudadano tire cosas en buen estado.
- Recuperar campos y dignificar a nuestro campesinado. Tener alimentos a mano es primordial.
- La básica energía: ocupar gente en el sector de las energías renovables y promoverlo. Por rentabilidat y ecología.
Hacer pedagogía elemental y del sentido común: con uno cosa tan sencilla como un buen jersey, ahorrariamos miles de millones en energía, y energía para otras cosas. Cada grado un 8% más de consumo.
- Transporte colectivo constante y a todas partes.
- Lo más difícil para los gobernantes: mentalitzar a la gente hacia la austeridad, que la "fiesta" que todo el mundo creía perpetua se está acabando; que no se debe que repetir ni se puede sostener. Tant duro como obvio: no hay caviar para todos e ir a las Bahamas no es un derecho, como tampoco cambiar de coche en lugar de cambiarle piezas, y etc.
Menos consumo son menos horas de trabajo -y todavía habrá que repartirlo-, por lo tanto hay que promover el ocio creativo y desarrollo cultural. Y una pedagogía de valores empapando todos los ámbitos. Y para el que quiera trabajar más, trabajo siempre hay: rehacer los castillos derribados o restaurar catedrales. El tiempo fue la herramienta principal con que los antiguos lo levantaron.
Es importante desdramatizar: cobijo, comer, beber y vestir es lo único que realmente hace falta. Y no me puedo privar de decirlo: el drama auténtico es el deterioro ambiental y su olvido.
Conceptos básicos
Sobriedad y ahorro, y la autosuficiencia posible. Frente a eso sólo veo la insistencia en el error materialista, la barbarie civilizada y la degradación del ser humano. Sé que a alguien le faltará y criticará la carencia de un análisis político, pero el tema es más de fondo y creo que ya ha llegado la hora que la vulgaridad de los hechos hable. Y dos ingredientes fundamentales más: imaginación y valentía.
En fin, todo como el huevo de Colón, ya lo veis. Tan sencillo de ver como difícil de aplicar - como en el huevo alguna cosa hará falta resquebrajar. El decrecimiento, que es la solución, es vista por TODOS los gobernantes como el problema. He ahí el dilema.
Soy consciente de que lo que digo no es plato de buen gusto y que el mensajero a veces la paga; acepto que no puedo ser exacto, pero afirmo que se tiene que ser ciego para no ver que el debate es éste: huida adelante o marcha atrás. Más todavía, en el fondo la elección es ésta: vivir para consumir o para "progresar cultural y espiritualmente"; que crezca la economía o que crezcamos nosotros. O sea que al final todo es una cuestión de valores.
Coincidencia con el autor de El Criterio -Balmes-
Con osadia Balmes propuso y luchó por| una solución dinástica imaginativa que hubiera salvado el siglo XIX -y el XX- español, y que por intrigas no se realizó. Ahora todo el mundo reconoce que era LA solución. Desde el Criterio internáutico del siglo XXI yo propongo la solución a este otro problema central, la única que creo posible -también desde la ecología.
Mérito y esperanza. Utopía y desespero.
Con la ventaja de haber trabajado el campo y el ganado, interiorizando que la naturaleza no está de estadísticas y palpando que si no riegas y abonas no recoges, no tengo otro mérito que el de concretar y personalizar lo que muchos decimos hace lustros.
Con el deseo utópico y desesperado que partiendo de este modesta propuesta alguien de arriba empiece a replantearlo todo; el lector normal se lo replantee, se dé cuenta y lo divulgue, o
que alguien me diga: no sabes lo que dices. Y que manifieste abiertamente si la meta es volver a los coches, al ladrillo y las collonades -el criterio general-, es decir, a la insostenibilitat.
El tiempo hablará -aunque a mí ya me parece sentir el rumor. Pero por encima, encima de todo, esta sensación de impotencia.
Fin de la trilogía
Al día siguiente de colgar eso me sucedieron dos cosas extraordinarias, tan desconcertantes como lo que a muchos les puede parecer este blog, por lo tanto retiro la frase escéptica en que dudo del interes de lo que digo o queda por decir.
Hablando de rehacer los castillos, acaba de caer la torre soberana del Castillo de S. Martí de Centelles. Así caerán todos. Y los millones de Zapatero. No saben administrar ni gastar.
Nota.- Me he dado cuenta que tanto como soluciones son predicciones.
Hay comentarios en el post siguiente.
18 de febrer del 2009
DIR A AIXÒ CRISI ÉS IMMORAL. (Trilogia de la crisi -II-)
Sé que em quedo sol, però que hi farem.
Quan les grans superficies llencen tones d'aliments;
quan les paperes vessen de menjar i llencem el pa sec;
quan Caritas ja no sap que fer amb tanta roba;
quan les administracions públiques malgasten, dilapiden, malbaraten, llencen i malversen milions;
quan preferim engegar la calefacció a posar-nos un bon jersei;
quan es paguen milions als esportistes i "artistes" de tota mena;
quan polítics,banquers, i algun funcionariat cobren sous immorals;
quan llencem tantes coses encara utilitzables
quan...
com podem dir que hi ha crisi? com podem dir que no hi ha recursos?
com es pot comparar-la amb la del 1929, quan llavors no n'hi havia ni per a menjar ni escalfar-se. I finalment, considero -con un par- quasi immoral anomenar a això crisi quan a mig món malden pel menjar i beure.
El que entenc per crisi vindrà, sí. Els de dalt fan tot el contrari del què caldria.
No sé si m'he fet entendre. No ho crec. Ja s'entendrà.
Segurament estic errat
Penso que no pot ser que sigui l'única persona del planeta que pensa diferent i no estar errat. No tinc raó, vale, no pasa nà, que no pa-sa naaa, pero en no pasando naaa, seria necessari, això sí, que reconeguéssim:
primer: que la societat "de a peu" ha de ser molt cretina, ignorant i aborrallonada perquè amb la crisi que dieu que hi ha, permeti tantes monstruoses i irracionals despeses (a lo millor el que és és santa)
segon: que caldria buscar ja una nova paraula per fer servir quan vingui la "grossa". Els més optimistes diuen que seguirem en caiguda lliure un parells d'anys més. (Crisassa?)
Perdoneu tanta heterodòxia.
Quan les grans superficies llencen tones d'aliments;
quan les paperes vessen de menjar i llencem el pa sec;
quan Caritas ja no sap que fer amb tanta roba;
quan les administracions públiques malgasten, dilapiden, malbaraten, llencen i malversen milions;
quan preferim engegar la calefacció a posar-nos un bon jersei;
quan es paguen milions als esportistes i "artistes" de tota mena;
quan polítics,banquers, i algun funcionariat cobren sous immorals;
quan llencem tantes coses encara utilitzables
quan...
com podem dir que hi ha crisi? com podem dir que no hi ha recursos?
com es pot comparar-la amb la del 1929, quan llavors no n'hi havia ni per a menjar ni escalfar-se. I finalment, considero -con un par- quasi immoral anomenar a això crisi quan a mig món malden pel menjar i beure.
El que entenc per crisi vindrà, sí. Els de dalt fan tot el contrari del què caldria.
No sé si m'he fet entendre. No ho crec. Ja s'entendrà.
Segurament estic errat
Penso que no pot ser que sigui l'única persona del planeta que pensa diferent i no estar errat. No tinc raó, vale, no pasa nà, que no pa-sa naaa, pero en no pasando naaa, seria necessari, això sí, que reconeguéssim:
primer: que la societat "de a peu" ha de ser molt cretina, ignorant i aborrallonada perquè amb la crisi que dieu que hi ha, permeti tantes monstruoses i irracionals despeses (a lo millor el que és és santa)
segon: que caldria buscar ja una nova paraula per fer servir quan vingui la "grossa". Els més optimistes diuen que seguirem en caiguda lliure un parells d'anys més. (Crisassa?)
Perdoneu tanta heterodòxia.
13 de febrer del 2009
ORIGEN DE LA "CRISI". Anàlisi heterodox. (Trilogia de la "crisi"-I- )
Els economistes no ho havien previst; no saben que fer, i crec que ni tan sols encerten el perquè.
Ho atribueixen tot a quatre "descamisats" americans. Difícil de creure que ells tinguin els calers que falten. Ells han sigut el símptoma. Lliguem les preguntes lògicament.: si els bancs no tenen diners qui els té? Estan sota les rajoles? Afinem més: Qui té el gruix dels diners del primer món!? -ja tenim la pregunta- . L'altra seria: perquè ningú diu que tot ha coincidit amb l'augment monstruós del preu del petròli?
- On són els diners.
Vet aquí: rius de diners han fluït i fugen cap a les Aràbies, a canvi de rius de petròli. Saber quans més n'hi han a Xina, a les Cayman, o els que hem deixat fent turisme al sur sí que ho podrien dir els experts. (Aquest escrit té alguna setmana. Ara veig que hom ja comença a plantejar això. No pas a respondre de manera convincent)
- Què ha passat?
Faves comptades; res de nou. Com a qualsevol llar ens hem arruinat perquè hem gastat massa. Tantes voltes cal donar-hi? I si algú troba origens més plausibles que els expliqui.
En la part II de la trilogia raonaré el despropòsit que representa dir crisis a això. I a la III la sortida; l'única que em cap al cap.
*Quan tregui les cometes a crisi és que haurà començat
Ho atribueixen tot a quatre "descamisats" americans. Difícil de creure que ells tinguin els calers que falten. Ells han sigut el símptoma. Lliguem les preguntes lògicament.: si els bancs no tenen diners qui els té? Estan sota les rajoles? Afinem més: Qui té el gruix dels diners del primer món!? -ja tenim la pregunta- . L'altra seria: perquè ningú diu que tot ha coincidit amb l'augment monstruós del preu del petròli?
- On són els diners.
Vet aquí: rius de diners han fluït i fugen cap a les Aràbies, a canvi de rius de petròli. Saber quans més n'hi han a Xina, a les Cayman, o els que hem deixat fent turisme al sur sí que ho podrien dir els experts. (Aquest escrit té alguna setmana. Ara veig que hom ja comença a plantejar això. No pas a respondre de manera convincent)
- Què ha passat?
Faves comptades; res de nou. Com a qualsevol llar ens hem arruinat perquè hem gastat massa. Tantes voltes cal donar-hi? I si algú troba origens més plausibles que els expliqui.
En la part II de la trilogia raonaré el despropòsit que representa dir crisis a això. I a la III la sortida; l'única que em cap al cap.
*Quan tregui les cometes a crisi és que haurà començat
9 de febrer del 2009
De pe a pa, tot es va acomplint. Cretinisme general i justificació
- La Vanguardia confirmava i detallava l'inici d'un tímid però decidit camí a l'autarquisme a diferents països. I que Obama retallava les mesures ecològiques per ajudar al consum.
- Parlava de sobrietat, autarquia i sol.lidaritat (SAS) com els conceptes claus. Per sol.lidaritat òbviament entenc la dels ocupats cap els aturats. California i altres estats en quasi fallida, han obligat als funcionaris a fer dos dies de vacances al mes, no pagades al més. Eh voilà.
- No sols no apliquen les mesures que calen i proposo sinó que algunes les apliquen al revés. Jo recomanava treballar a fons les energies renovables i n'han reduït dràsticament les ajudes. Jo reivindicava la pagesia de proximitat i justament s'ha iniciat el mobbing rural per a que pleguin granges i pagesos, a banda expropiacions per carreterotes. Veure el noi que portava una granja desconcertat i impotent per haver de plegar; pensar en la còmoda vida de jutges i polítics culpables és esfereïdor. A part d'explotar la pagesia en actiu, treuen la feina i sosteniment a molts , i probablement el nostre.
M'aterra que el món estigui en mans tan irresponsables i que els creguem tantes vegades.
M'emprenya que els fets no em contradiguin; no poder discutir-ho amb els de dalt. Es desesperant que essent obvi no vegin encara el que cal fer.
Començo a assumir que el cretinisme general ens portarà a un desastre total.
JUSTIFICACIÓ
Un any després d'encetar el blog m'he n'he adonat. Tot i no ser encara un avi, arribes a una edat que en que creus que per l'experiència tenim l'autoritat i el deure d'aconsellar, i si cal, pontificar, "De la vieja la conseja". Com sempre ha estat i ha de ser. I el deure dels joves és escoltar. La intenció és bona i les errades menors que a la joventud. I disculpeu. La impertinència juvenil torna de gran. O millor insolència?
A la pròxima entrada donaré una molt possible explicació particular de l'origen de la "crisi". I després ja, com trobar la sortida, l'única possible. Ens hi juguem molt, potser tot.
Missatge optimista: No cal dramatitzar. En el fons confio que no seran tan inútils i en continuarem tenint per menjar i beure, vestit i aixopluc. En realitat lo suficient.
- Parlava de sobrietat, autarquia i sol.lidaritat (SAS) com els conceptes claus. Per sol.lidaritat òbviament entenc la dels ocupats cap els aturats. California i altres estats en quasi fallida, han obligat als funcionaris a fer dos dies de vacances al mes, no pagades al més. Eh voilà.
- No sols no apliquen les mesures que calen i proposo sinó que algunes les apliquen al revés. Jo recomanava treballar a fons les energies renovables i n'han reduït dràsticament les ajudes. Jo reivindicava la pagesia de proximitat i justament s'ha iniciat el mobbing rural per a que pleguin granges i pagesos, a banda expropiacions per carreterotes. Veure el noi que portava una granja desconcertat i impotent per haver de plegar; pensar en la còmoda vida de jutges i polítics culpables és esfereïdor. A part d'explotar la pagesia en actiu, treuen la feina i sosteniment a molts , i probablement el nostre.
M'aterra que el món estigui en mans tan irresponsables i que els creguem tantes vegades.
M'emprenya que els fets no em contradiguin; no poder discutir-ho amb els de dalt. Es desesperant que essent obvi no vegin encara el que cal fer.
Començo a assumir que el cretinisme general ens portarà a un desastre total.
JUSTIFICACIÓ
Un any després d'encetar el blog m'he n'he adonat. Tot i no ser encara un avi, arribes a una edat que en que creus que per l'experiència tenim l'autoritat i el deure d'aconsellar, i si cal, pontificar, "De la vieja la conseja". Com sempre ha estat i ha de ser. I el deure dels joves és escoltar. La intenció és bona i les errades menors que a la joventud. I disculpeu. La impertinència juvenil torna de gran. O millor insolència?
A la pròxima entrada donaré una molt possible explicació particular de l'origen de la "crisi". I després ja, com trobar la sortida, l'única possible. Ens hi juguem molt, potser tot.
Missatge optimista: No cal dramatitzar. En el fons confio que no seran tan inútils i en continuarem tenint per menjar i beure, vestit i aixopluc. En realitat lo suficient.
5 de febrer del 2009
Jaume I, 81
Abans penjo aquest. No és plat de gust que et retallin un text, però els de Contrapunt encerten. La gent no està de massa lletres, tot i que sovint hem d'aguantar inacabables textos de coses de la Conxinxina i l'Irak.
Generalment hi ha un feed back relatiu amb els lectors, et diuen que t'han vist al diari i poca cosa més, però aquest escrit potser per tractar coses molletanes ha estat un dels que ha estat acollit més bé.
Publicat a Contrapunt el 2009
JAUME I, 81 (full version)
Després d'un segle llarg d'estar aixecada han enderrocat la casa del Jaume I n. 81 -i 79-. Com tantes altres. Però aquesta té un significat especial per Mollet -no sé com dir que jo hi trobava un accentuat regust de molletanitat-, i per mí. Era la casa del Vicenç Plantada, i allà hi va viure aquest que escriu.
Abans de la Lecheria Maspons fou seu d'un carreter, després botiga de modes i al final l'òptica d'un altre Sr. Esteve. Allò era l'escola, bastant abans del tombant del segle XX. La casa anava de Jaume I a Antonia Canet. La meitat de darrera del immoble l'ocupava un hort, amb la seva bassa, pou i molí de vent. I la comuna, de la què aquí en vaig parlar un dia -els joves molletans que no n'hagin vista mai cap ja no podran-. Era el penúltim típic hort urbà molletà. Durant la primera immigració dels anys 1960 fou ocupada per una família i una parella d'homes, just després de la Teresa Font de Plantada -la Cagacarrils- a qui a casa ajudaren fins el final. Hi havia també una mina i refugi de la guerra,al que s'accedia per un soterrani rònic amb algún ratot que no sé d'on venia. A dalt hi havia uns nius artificials. Ja de molt petit m'enfilava a la torre i seguia l'evolució d'ous i pardalets,obrint una tapeta, o senzillament mirava el paisatge verd d'aleshores. Abans de caure la casa vaig poder-hi entrar -trenta anys després- i encara vaig trobar coses de la botiga.
Els Plantada s'uniren als Dardichón. Un d'ells fou l'únic molletà que lluità i morí a la Primera guerra mundial. Altres membres destacaren i s'escamparen pel món. Potser caldria que algun historiador hi fes recerca, i a qui facilitaria alguna dada. El que jo proposaré a l'Ajuntament és que s'honori al patriarca del molletanisme Vicenç Plantada, amb una placa a la nova construcció. Com a homenatge i per coneixement dels molletans, de manera especial pels veïns que ocupin el mateix espai on visqué l'insigne molletà.
Generalment hi ha un feed back relatiu amb els lectors, et diuen que t'han vist al diari i poca cosa més, però aquest escrit potser per tractar coses molletanes ha estat un dels que ha estat acollit més bé.
Publicat a Contrapunt el 2009
JAUME I, 81 (full version)
Després d'un segle llarg d'estar aixecada han enderrocat la casa del Jaume I n. 81 -i 79-. Com tantes altres. Però aquesta té un significat especial per Mollet -no sé com dir que jo hi trobava un accentuat regust de molletanitat-, i per mí. Era la casa del Vicenç Plantada, i allà hi va viure aquest que escriu.
Abans de la Lecheria Maspons fou seu d'un carreter, després botiga de modes i al final l'òptica d'un altre Sr. Esteve. Allò era l'escola, bastant abans del tombant del segle XX. La casa anava de Jaume I a Antonia Canet. La meitat de darrera del immoble l'ocupava un hort, amb la seva bassa, pou i molí de vent. I la comuna, de la què aquí en vaig parlar un dia -els joves molletans que no n'hagin vista mai cap ja no podran-. Era el penúltim típic hort urbà molletà. Durant la primera immigració dels anys 1960 fou ocupada per una família i una parella d'homes, just després de la Teresa Font de Plantada -la Cagacarrils- a qui a casa ajudaren fins el final. Hi havia també una mina i refugi de la guerra,al que s'accedia per un soterrani rònic amb algún ratot que no sé d'on venia. A dalt hi havia uns nius artificials. Ja de molt petit m'enfilava a la torre i seguia l'evolució d'ous i pardalets,obrint una tapeta, o senzillament mirava el paisatge verd d'aleshores. Abans de caure la casa vaig poder-hi entrar -trenta anys després- i encara vaig trobar coses de la botiga.
Els Plantada s'uniren als Dardichón. Un d'ells fou l'únic molletà que lluità i morí a la Primera guerra mundial. Altres membres destacaren i s'escamparen pel món. Potser caldria que algun historiador hi fes recerca, i a qui facilitaria alguna dada. El que jo proposaré a l'Ajuntament és que s'honori al patriarca del molletanisme Vicenç Plantada, amb una placa a la nova construcció. Com a homenatge i per coneixement dels molletans, de manera especial pels veïns que ocupin el mateix espai on visqué l'insigne molletà.
28 de gener del 2009
LA MANDRA DE PENSAR I EL FUTUR
En aquesta ocasió demano al passavolant que no tingui mandra de llegir això .
Les meves velles i noves prediccions es comencen a acomplir amb precisió rellotgera sorprenent.
- Nacionalització general de la banca : el suplement econòmic de la Vanguardia està dedicat integrament a això. (no sóc comunista i tota la vida ho he defensat).
- Lobbies USA: Obama ha contractat ja, un industrial de l'armament -pagano-.
- En Sebastian, ha parlat de caminar cap a l'autarquia! I jo que tenia recança de dir la paraula! Em sap greu Sebas, jo vaig ser primer -t'ho han xivat?-. Quatre mesures imaginatives que tenen i tothom les critica! Com els pisos de 30 metres com a primera vivenda. Vaig profetitzar en públic que la mesura era tan bona que no s'aplicaria.
Acabo de llegir que el conseller d'agricultura de la Gene aconsella consumir productes catalans.
Comencen a afinar o és que n'hi ha dos que pensen?
- Ensurts climàtics: Obvio els de fora. A tot sudeuropa i a casa nostra ja hem patit un ciclo inèdit i terrible. Més greu és el seu origen: un xoc tèrmic pels 20 graus en plena "setmana dels barbuts". Callen això i la responsabilitat que hi té l'home. I que el problema ambiental és el més acuciant.
Estic segur que a més d'un les meves prediccions han provocat somriure. És probable que mica en mica s'els hi glaci. Això "va en serio" nois.
No presumeixo de res, voldria àdhuc equivocar-me. Tinc parcel.les d'estupidesa com la infinita majoria: sóc incapaç d'identificar més de 4 models de cotxes; inútil per l'oratoria quotidiana; no sé anar per Barcelona; mé's difícil entendre els surtidors de benzina, la renda i mil coses més. Però hi han magnituds d'estupidesa col.lectiva desesperants i inconcebibles: coses que ja es veien venir fa 25 anys i que encara avui l'immensa majoria no veu, remeis a la crisis que ens enfonsaran més en tot, etc. Com no es pot veure allò evident? Ajuntem a l'estupidesa comuna -congènita a l'home- la ignorància, l'egoïsme, i sobretot la mandra de pensar i el cóctel fatal està servit. Deu fer tres lustres que ho escriguí: "...alegres i confiats com ovelles cap a l'escorxador". Em mossego la llengua, tot i que no hauria de fer-ho.
Torno a recordar els conceptes claus: SOBRIETAT, AUTARQUIA I SOL.LIDARITAT (SAS)
Quan hi penso ric sol:
Pla estava sol d'excursió amb un ase a Sardenya. Després d'hores terribles sense que l'ase volgués donar un pas; amb un Pla extenuat i amb la bèstia mirant-lo displicent, escrigué: "Vaig pensar fins i tot que l'ase tenia raó." Em passa el mateix: potser sóc jo l'errat i em penso que ho és el ferrat. La cosa òbvia és que algú pixa fora de test, i cal saber-ho.
*Estic content d'ara haver-me enrecordat d'aquesta planada, tan adient i divertida.
Es troba a un llibre sobre les Illes del Mediterrani.
Les meves velles i noves prediccions es comencen a acomplir amb precisió rellotgera sorprenent.
- Nacionalització general de la banca : el suplement econòmic de la Vanguardia està dedicat integrament a això. (no sóc comunista i tota la vida ho he defensat).
- Lobbies USA: Obama ha contractat ja, un industrial de l'armament -pagano-.
- En Sebastian, ha parlat de caminar cap a l'autarquia! I jo que tenia recança de dir la paraula! Em sap greu Sebas, jo vaig ser primer -t'ho han xivat?-. Quatre mesures imaginatives que tenen i tothom les critica! Com els pisos de 30 metres com a primera vivenda. Vaig profetitzar en públic que la mesura era tan bona que no s'aplicaria.
Acabo de llegir que el conseller d'agricultura de la Gene aconsella consumir productes catalans.
Comencen a afinar o és que n'hi ha dos que pensen?
- Ensurts climàtics: Obvio els de fora. A tot sudeuropa i a casa nostra ja hem patit un ciclo inèdit i terrible. Més greu és el seu origen: un xoc tèrmic pels 20 graus en plena "setmana dels barbuts". Callen això i la responsabilitat que hi té l'home. I que el problema ambiental és el més acuciant.
Estic segur que a més d'un les meves prediccions han provocat somriure. És probable que mica en mica s'els hi glaci. Això "va en serio" nois.
No presumeixo de res, voldria àdhuc equivocar-me. Tinc parcel.les d'estupidesa com la infinita majoria: sóc incapaç d'identificar més de 4 models de cotxes; inútil per l'oratoria quotidiana; no sé anar per Barcelona; mé's difícil entendre els surtidors de benzina, la renda i mil coses més. Però hi han magnituds d'estupidesa col.lectiva desesperants i inconcebibles: coses que ja es veien venir fa 25 anys i que encara avui l'immensa majoria no veu, remeis a la crisis que ens enfonsaran més en tot, etc. Com no es pot veure allò evident? Ajuntem a l'estupidesa comuna -congènita a l'home- la ignorància, l'egoïsme, i sobretot la mandra de pensar i el cóctel fatal està servit. Deu fer tres lustres que ho escriguí: "...alegres i confiats com ovelles cap a l'escorxador". Em mossego la llengua, tot i que no hauria de fer-ho.
Torno a recordar els conceptes claus: SOBRIETAT, AUTARQUIA I SOL.LIDARITAT (SAS)
Quan hi penso ric sol:
Pla estava sol d'excursió amb un ase a Sardenya. Després d'hores terribles sense que l'ase volgués donar un pas; amb un Pla extenuat i amb la bèstia mirant-lo displicent, escrigué: "Vaig pensar fins i tot que l'ase tenia raó." Em passa el mateix: potser sóc jo l'errat i em penso que ho és el ferrat. La cosa òbvia és que algú pixa fora de test, i cal saber-ho.
*Estic content d'ara haver-me enrecordat d'aquesta planada, tan adient i divertida.
Es troba a un llibre sobre les Illes del Mediterrani.
24 de gener del 2009
Only the Lord is my lord
Després de parlar aquí si la religió allibera o esclavitza, vaig anar al Palau a sentir un concert de Gospel de negres d'Alabama. El primer que van dir va ser que allò era més que un concert, era una experiència espiritual, alliberadora, com ho era pels esclaus de les plantacions, on nasqué el gospel (God spell), com a crit de llibertat d'uns homes esclaus de cos però lliures d'ànima -Jesus makes me free- perquè la tenien en Jesús . Més o menys va explicar això.
Fou una demostració de facultats vocals, ritme i comunicació. Un privilegi -car i rar-. A tots ens agradà més la primera part, més melòdica,després sacrificarenen la melodia pel lluïment vocal. L'espectador cristià establia una doble comunicació, que feia sentir a un català molt proper a aquells "negrassos" d'Alabama.
Anècdota. Tot sortint, uns quants ja estaven-afables i translluint bonhomia- saludant i venent Cedés a baix les escales. Quinse música - deia un-. Jo m'acosto i li dic : quinze, quinze. De seguida canvia el registre i es posa a cridar, sense deixar de somriure: quinsa, quinsa música- provocant rialles a la gernació que baixava.
Aprofito per comentar lo del blogger: "la religió allibera com pot alliberar el sexe o les "drogues". Tots errem sovint per precipitar-nos, perquè si alguna cosa esclavitza són les drogues i el sexe. Alienen, i els de dalt ho saben bé. Cert que també han intentat emprar la religió com anestèsic, però sovint és -i ha de ser- un revulsiu. Un personatge tan irrellevant com Antonia de Latte en va dir una molt significativa. "A mi el que cuenta es el de ariba -senyalant amunt-, lo que diga cualquiera di me me importa un caraj-jo". No es fàcil deduir que això, pel poder, és perillosíssim. O com diu no sé qui: Only the Lord is my lord. Quasi res.
He arribat a la conclusió que per llibertat cadascú entén el què vol. Jo també.
Als bars es llegia: "Prohibido cantar, la palabra soez, o hablar de religión y de política". Cantar? quan més millor; una palabra soez a vegades cal; però no esmerçaré un minut a polemitzar sobre política de partits perquè em fa fàstic, i de religió per tot el contrari; perquè no s'en treu res, i com hom diu, pertany als sentiments privats. Per tant us n'exonero de comentar i manifestar-vos.
Fou una demostració de facultats vocals, ritme i comunicació. Un privilegi -car i rar-. A tots ens agradà més la primera part, més melòdica,després sacrificarenen la melodia pel lluïment vocal. L'espectador cristià establia una doble comunicació, que feia sentir a un català molt proper a aquells "negrassos" d'Alabama.
Anècdota. Tot sortint, uns quants ja estaven-afables i translluint bonhomia- saludant i venent Cedés a baix les escales. Quinse música - deia un-. Jo m'acosto i li dic : quinze, quinze. De seguida canvia el registre i es posa a cridar, sense deixar de somriure: quinsa, quinsa música- provocant rialles a la gernació que baixava.
Aprofito per comentar lo del blogger: "la religió allibera com pot alliberar el sexe o les "drogues". Tots errem sovint per precipitar-nos, perquè si alguna cosa esclavitza són les drogues i el sexe. Alienen, i els de dalt ho saben bé. Cert que també han intentat emprar la religió com anestèsic, però sovint és -i ha de ser- un revulsiu. Un personatge tan irrellevant com Antonia de Latte en va dir una molt significativa. "A mi el que cuenta es el de ariba -senyalant amunt-, lo que diga cualquiera di me me importa un caraj-jo". No es fàcil deduir que això, pel poder, és perillosíssim. O com diu no sé qui: Only the Lord is my lord. Quasi res.
He arribat a la conclusió que per llibertat cadascú entén el què vol. Jo també.
Als bars es llegia: "Prohibido cantar, la palabra soez, o hablar de religión y de política". Cantar? quan més millor; una palabra soez a vegades cal; però no esmerçaré un minut a polemitzar sobre política de partits perquè em fa fàstic, i de religió per tot el contrari; perquè no s'en treu res, i com hom diu, pertany als sentiments privats. Per tant us n'exonero de comentar i manifestar-vos.
19 de gener del 2009
PREDICCIONS INÈDITES PEL 2009 -"o máás"- (Més fiables que les d'ells, si més no )
Un comentarista em va convidar a pronosticar el 2009, tot confiant en el meu criteri, espero. N'havia parlat però concretaré.
La "Crisi"
El 2008 em quedava sol dient que no això no era una crisi. Ara tothom rectifica dient que la crisi serà -i acabarà aquest any 2009-. Erren de nou. El que tothom entén per crisi vindrà per a no marxar. Adéu per sempre al malbaratament i el consumisme. Sembla terrible però tranquils, no passa res per estalviar en collonades o perquè els polítics o futbolistes cobrin el salari mínim, p.e. Temo, constato però, que l'opció general de solució és fugir endavant i la recepta "imaginativa" és: més consum! Potser aplicaran mesures que seran miratge de millora -i farien trontollar momentàniament el què pronostico-. De fet no en tenen ni idea, arreu, i per tant TOTES les possibilitats són obertes.
- El primer que faran: augment forassenyat d'impostos i sancions. La reducció -misèrrima- de sous públics serà l'última mesura, essent optimistes.
- La divisió rics i pobres serà ara entre ocupats i aturats.
- S'anirà veient com la gent s'anirà adaptant a la situació: auge de les botigues de segona mà, tallers de reparació, cosidores, sabaters, recollida de deixalles per a revendre, etc
- Això ho he sentit una vegada però ho sentirem fins cansar-nos: fi del cafè para todos autonòmic i la tornada a la pesseta.
Política
- S'iniciarà l'escalada de partits petits. Potser s'obrirà el meló del debat sobre la immigració.
- Els comunistes -i ex- aprofitaran de la crisi per a treure pit . (Tot i que fa temps que passen de demanar la nacionalització de la banca, o l'energia.
- Començaran a manifestar-se tímida però clarament les primeres reaccions del malestar ciutadà, però es mantindrà la fe zapateril. Les maniobres de distracció però, aniran perdent efectivitat.
Internacional
No hi entenc, però em fa mala espina, tinc por que s'emboliqui massa la cosa a l'Orient Mitjà, a mig o llarg plaç, així com la dependència total europea al gas dels Putins, i de la dependència energètica en general. Obama farà -més o menys- el què li diguin els lobbys.
El clima seguirà desorientant i donant ensurts.
Notes
Tant de bo erri. En parlarem -D.V.-d'aquí un any. I recordeu aquests prioritaris conceptes: Sobrietat, autosuficiència i sol.lidaritat.
Apostes? De fet no és més que un petit joc el què he fet, de no massa mèrit, ja ue la majoria del què dic semblaria obvi.
La "Crisi"
El 2008 em quedava sol dient que no això no era una crisi. Ara tothom rectifica dient que la crisi serà -i acabarà aquest any 2009-. Erren de nou. El que tothom entén per crisi vindrà per a no marxar. Adéu per sempre al malbaratament i el consumisme. Sembla terrible però tranquils, no passa res per estalviar en collonades o perquè els polítics o futbolistes cobrin el salari mínim, p.e. Temo, constato però, que l'opció general de solució és fugir endavant i la recepta "imaginativa" és: més consum! Potser aplicaran mesures que seran miratge de millora -i farien trontollar momentàniament el què pronostico-. De fet no en tenen ni idea, arreu, i per tant TOTES les possibilitats són obertes.
- El primer que faran: augment forassenyat d'impostos i sancions. La reducció -misèrrima- de sous públics serà l'última mesura, essent optimistes.
- La divisió rics i pobres serà ara entre ocupats i aturats.
- S'anirà veient com la gent s'anirà adaptant a la situació: auge de les botigues de segona mà, tallers de reparació, cosidores, sabaters, recollida de deixalles per a revendre, etc
- Això ho he sentit una vegada però ho sentirem fins cansar-nos: fi del cafè para todos autonòmic i la tornada a la pesseta.
Política
- S'iniciarà l'escalada de partits petits. Potser s'obrirà el meló del debat sobre la immigració.
- Els comunistes -i ex- aprofitaran de la crisi per a treure pit . (Tot i que fa temps que passen de demanar la nacionalització de la banca, o l'energia.
- Començaran a manifestar-se tímida però clarament les primeres reaccions del malestar ciutadà, però es mantindrà la fe zapateril. Les maniobres de distracció però, aniran perdent efectivitat.
Internacional
No hi entenc, però em fa mala espina, tinc por que s'emboliqui massa la cosa a l'Orient Mitjà, a mig o llarg plaç, així com la dependència total europea al gas dels Putins, i de la dependència energètica en general. Obama farà -més o menys- el què li diguin els lobbys.
El clima seguirà desorientant i donant ensurts.
Notes
Tant de bo erri. En parlarem -D.V.-d'aquí un any. I recordeu aquests prioritaris conceptes: Sobrietat, autosuficiència i sol.lidaritat.
Apostes? De fet no és més que un petit joc el què he fet, de no massa mèrit, ja ue la majoria del què dic semblaria obvi.
13 de gener del 2009
Camí a la saviesa: mestratge i esforç
Crec que és dels escrits especialment útils -ni que sigui per a mitja dotzena de persones- i que potser m'ha esdevingut massa transcendentalista. Tot i que potser no passa d'espès.
Preàmbul i trailers
Espero posar-me al dia perquè se m'han acumulat els posts. Alguns que considero, crec, d'interès general i altres de particular. Títols: Only the Lord is my lord, Prediccions pel 2009, "Aportacions" meves a la humanitat, i Inèdites preguntes pèrfides. Cada dia em proposo escriure més concís, però és difícil.
Camí a la saviesa
Aquests dies he participat en debats en què es tractava de: les disensions personals -Sostres-Vila-; la llibertat en el cristianisme; el mal; i vida interior versus col.lectiva.
Havia començat a llegir un llibre -Paradojas de la vida monàstica- en forma d'entrevista amb l'Abad Enzo Bianchi, artífex d'una espècie d'exitosa revolució monacal -llegint-el no m'estranya-. Savi, però savi de c. Doncs bé, com si una mà invisible em portés pel llibre, hi vaig anar trobant la resposta, la més plausible a les quatre qüestions! El mateix dia havia escrit que el món de monjos i capellans és avui el reducte en que es tracta amb més profunditat les qüestions humanes (la gent erra al pensar que només parlen de la Bíblia i la moral) : tant en el terreny del creixement individual com de la convivència, per fer-la pacífica i solidària. Dues fites indefugibles per un món millor.
Fra Enzo és benedictí -el monestir de Bose, ecumènic-. M'ha acabat de convèncer que no estic errat quan incloc la Regla de St. Benet a les meves preferències. Jo em pensava que era de l'Edat mitjana, i és dels segles VI-VII! La proba del seu valor és que avui encara és model a seguir. No canvia la saviesa com canvien les modes.
Rieu-vos dels que es diuen intel.ligents, encara que ho siguin, o dels que ho siguin sense dir-ho. Hi ha un estadi molt superior: el de la saviesa dels homes com els citats, que em meravella, enlluerna i ensenya. Potser és que sempre he sentit un interés, o curiositat si voleu, per la vida monàstica, però llegir aquests llibres, on a part de sàvies qüestions parla de la vida apacible, espiritual -també activa i sovint problemàtica- dels monestirs, asserena l'ànima abans d'anar dormir.
Per cert, si Pla us mereix més confiança que un servidor us diré que quan estava a Poblet es planyia als monjos de no haver llegit abans la Regla.
També vaig descubrir al llibre de l'Enzo, per reblar el clau, la senzilla però profunda saviesa dels Pares del desert, per alguns exemples de consells que donaven als vells a preguntes. Com si fossin d'ara. Jo amb la meva ignorància no en savia res, i seria bo si algú ens aconsellés què se'n pot trobar escrit.
He conclòs que si volem créixer com a persones, ens calen mestres savis però també un llarg camí de treball personal. I la voluntat de fer-lo, és clar.
p.s. Acaben de passar un documental al K-300, extraordinari, sobre el Crist de Dalí. En desconeixia totes les facècies i que estava a Escocia. Fou inspirat per un dibuix de Sant Joan de la Creu d'una visió. Per a pintar-lo va parlar amb el seu amic Warner de Hollywood i contractaren un model a qui penjaren amb cordes i el fotografiaren des de dalt. Fou venut a un visionari de Glasgow, amb les crítiques ferotges de la crítica i pintors moderns, però les multituds s'abocaven a veure'l -com sempre-. Ha estat triat el quadro preferit dels escocesos.
Preàmbul i trailers
Espero posar-me al dia perquè se m'han acumulat els posts. Alguns que considero, crec, d'interès general i altres de particular. Títols: Only the Lord is my lord, Prediccions pel 2009, "Aportacions" meves a la humanitat, i Inèdites preguntes pèrfides. Cada dia em proposo escriure més concís, però és difícil.
Camí a la saviesa
Aquests dies he participat en debats en què es tractava de: les disensions personals -Sostres-Vila-; la llibertat en el cristianisme; el mal; i vida interior versus col.lectiva.
Havia començat a llegir un llibre -Paradojas de la vida monàstica- en forma d'entrevista amb l'Abad Enzo Bianchi, artífex d'una espècie d'exitosa revolució monacal -llegint-el no m'estranya-. Savi, però savi de c. Doncs bé, com si una mà invisible em portés pel llibre, hi vaig anar trobant la resposta, la més plausible a les quatre qüestions! El mateix dia havia escrit que el món de monjos i capellans és avui el reducte en que es tracta amb més profunditat les qüestions humanes (la gent erra al pensar que només parlen de la Bíblia i la moral) : tant en el terreny del creixement individual com de la convivència, per fer-la pacífica i solidària. Dues fites indefugibles per un món millor.
Fra Enzo és benedictí -el monestir de Bose, ecumènic-. M'ha acabat de convèncer que no estic errat quan incloc la Regla de St. Benet a les meves preferències. Jo em pensava que era de l'Edat mitjana, i és dels segles VI-VII! La proba del seu valor és que avui encara és model a seguir. No canvia la saviesa com canvien les modes.
Rieu-vos dels que es diuen intel.ligents, encara que ho siguin, o dels que ho siguin sense dir-ho. Hi ha un estadi molt superior: el de la saviesa dels homes com els citats, que em meravella, enlluerna i ensenya. Potser és que sempre he sentit un interés, o curiositat si voleu, per la vida monàstica, però llegir aquests llibres, on a part de sàvies qüestions parla de la vida apacible, espiritual -també activa i sovint problemàtica- dels monestirs, asserena l'ànima abans d'anar dormir.
Per cert, si Pla us mereix més confiança que un servidor us diré que quan estava a Poblet es planyia als monjos de no haver llegit abans la Regla.
També vaig descubrir al llibre de l'Enzo, per reblar el clau, la senzilla però profunda saviesa dels Pares del desert, per alguns exemples de consells que donaven als vells a preguntes. Com si fossin d'ara. Jo amb la meva ignorància no en savia res, i seria bo si algú ens aconsellés què se'n pot trobar escrit.
He conclòs que si volem créixer com a persones, ens calen mestres savis però també un llarg camí de treball personal. I la voluntat de fer-lo, és clar.
p.s. Acaben de passar un documental al K-300, extraordinari, sobre el Crist de Dalí. En desconeixia totes les facècies i que estava a Escocia. Fou inspirat per un dibuix de Sant Joan de la Creu d'una visió. Per a pintar-lo va parlar amb el seu amic Warner de Hollywood i contractaren un model a qui penjaren amb cordes i el fotografiaren des de dalt. Fou venut a un visionari de Glasgow, amb les crítiques ferotges de la crítica i pintors moderns, però les multituds s'abocaven a veure'l -com sempre-. Ha estat triat el quadro preferit dels escocesos.
11 de gener del 2009
És pitjor l'estupidesa o el mal?
La facècia de les campanes com a paradigma de la qüestió
Sovint llegeixes d'algú que diu que prefereix un dolent a un estúpid. No ho sé. Tampoc sé si s'ha raonat alguna vegada. Però amb sembla una de les preguntes cabdals de la societat: tot el que hi ha de dolent al món és més fruit del mal o l'estupidesa? En quina mesura?
Plantejo la reflexió després que m'han dit que han reprès el toc de quarts de les campanes a Mollet -a sobre que no treuen les repeticions i en toquen en hores en que està prohibit el soroll-. Fantàstic, ara ja sabem que són un, dos, o tres quarts d'alguna hora -no es pot saber quina!-. Guanyem 102 campanassos diaris. Perquè ho fan: O són insensibles al malestar que causa tant soroll a les persones sensibles als decibels? O bé no poden arribar a entendre que poden causar aquest malestar? Repeteixo que ara visc més lluny i quasi no les sento, però considero aquests tocs irracionals de campanes com un insult a la intel·ligència. Post previ. Guardo encara retalls de diari sobre problemàtica campanil. Es van reduint de forma general arreu.
M'importa poc que ho llegeixi el responsable de l'ajuntament, ans el contrari. Imagineu-vos que esteu al cinema, o a un concert, i ve l'acomodador cada quart d'hora a picar una paella amb un martell. I a les dotze, 28 vegades. Doncs exactament això. Què, encara no s'està convençut? Bé, almenys que s'accepti que això a alguns -bitxos raros, vale- els molesta.
Aquest any vinc guerrer. I sóc un any més acètic. Sempre intentant agradar a tothom; mai sabent dir no, amb resultats decebedors. Encara que en el pla intel.lectual i social puc afirmar que sempre he anat a contracorrent, encara que amb massa compte. Un conseller va dir "ara que m'he jubilat ja puc dir el que vull" (!?) No havíem quedat que estàvem en democràcia! No vull esperar a ésser vell per dir el que em dona la gana -com Pujol, Barrera,Maragall, i molts altres que no recordo-.
p.s. La campanya governamental de les rebaixes diu: "Compra con criterio." Amb criteri assenyat, és clar.
Sovint llegeixes d'algú que diu que prefereix un dolent a un estúpid. No ho sé. Tampoc sé si s'ha raonat alguna vegada. Però amb sembla una de les preguntes cabdals de la societat: tot el que hi ha de dolent al món és més fruit del mal o l'estupidesa? En quina mesura?
Plantejo la reflexió després que m'han dit que han reprès el toc de quarts de les campanes a Mollet -a sobre que no treuen les repeticions i en toquen en hores en que està prohibit el soroll-. Fantàstic, ara ja sabem que són un, dos, o tres quarts d'alguna hora -no es pot saber quina!-. Guanyem 102 campanassos diaris. Perquè ho fan: O són insensibles al malestar que causa tant soroll a les persones sensibles als decibels? O bé no poden arribar a entendre que poden causar aquest malestar? Repeteixo que ara visc més lluny i quasi no les sento, però considero aquests tocs irracionals de campanes com un insult a la intel·ligència. Post previ. Guardo encara retalls de diari sobre problemàtica campanil. Es van reduint de forma general arreu.
M'importa poc que ho llegeixi el responsable de l'ajuntament, ans el contrari. Imagineu-vos que esteu al cinema, o a un concert, i ve l'acomodador cada quart d'hora a picar una paella amb un martell. I a les dotze, 28 vegades. Doncs exactament això. Què, encara no s'està convençut? Bé, almenys que s'accepti que això a alguns -bitxos raros, vale- els molesta.
Aquest any vinc guerrer. I sóc un any més acètic. Sempre intentant agradar a tothom; mai sabent dir no, amb resultats decebedors. Encara que en el pla intel.lectual i social puc afirmar que sempre he anat a contracorrent, encara que amb massa compte. Un conseller va dir "ara que m'he jubilat ja puc dir el que vull" (!?) No havíem quedat que estàvem en democràcia! No vull esperar a ésser vell per dir el que em dona la gana -com Pujol, Barrera,Maragall, i molts altres que no recordo-.
p.s. La campanya governamental de les rebaixes diu: "Compra con criterio." Amb criteri assenyat, és clar.
2 de gener del 2009
Les profecies de Sant Malaquies
No vull cridar el mal temps, però he pensat que és escaient esmentar les profecies de Sant Malaquies.
Privatum preguntava que cal per a predir amb garanties i jo digué que calia informació, descartar-ne allò accesori i processar. I intuició -cosa racional o no, a gustos-. Ell digué també que sensibilitat. A vegades-com en aquest cas- ja ho trobes fet. És clar que t'has d'haver bellugat.
Que n'opino? El mateix que l'Església, ni afirmo ni nego. Ara bé, suggerent ho és, més quan segons el sant, Benet XVI és el penúltim papa.
Núm. Nom Pontificat Lema Traducció
97 Pius VII 1800-1823 Aquila rapax Àguila rapaç
98 Lleó XII 1823-1829 Canis et coluber Gos i colobra
99 Pius VIII 1829-1830 Vir religiosus Home religiós
100 Gregori XVI 1831-1846 De balnes Etruriae Dels banys d'Etrúria
101 Pius IX 1846-1878 Crux de cruce Creu de la creu
102 Lleó XIII 1878-1903 Lumen in caelo Llum al cel
103 Pius X 1903-1914 Ignis ardens Foc ardent
104 Benet XV 1914-1922 Religio despopulata Religió despoblada
105 Pius XI 1922-1939 Fides intrepida Fe intrèpida
106 Pius XII 1939-1958 Pastor angelicus Pastor angèlico
107 Joan XXIII 1958-1963 Pastor et nauta Pastor i navegant
108 Pau VI 1963-1978 Flos florum Flor de flors
109 Joan Pau I 1978 (31 dies) De medietate lunae De la meitat de la lluna
110 Joan Pau II 1978-2005 De labore solis Del treball del sol
111 Benet XVI 2005-? Gloria olivae La glòria de l'olivera
Privatum preguntava que cal per a predir amb garanties i jo digué que calia informació, descartar-ne allò accesori i processar. I intuició -cosa racional o no, a gustos-. Ell digué també que sensibilitat. A vegades-com en aquest cas- ja ho trobes fet. És clar que t'has d'haver bellugat.
Que n'opino? El mateix que l'Església, ni afirmo ni nego. Ara bé, suggerent ho és, més quan segons el sant, Benet XVI és el penúltim papa.
Núm. Nom Pontificat Lema Traducció
97 Pius VII 1800-1823 Aquila rapax Àguila rapaç
98 Lleó XII 1823-1829 Canis et coluber Gos i colobra
99 Pius VIII 1829-1830 Vir religiosus Home religiós
100 Gregori XVI 1831-1846 De balnes Etruriae Dels banys d'Etrúria
101 Pius IX 1846-1878 Crux de cruce Creu de la creu
102 Lleó XIII 1878-1903 Lumen in caelo Llum al cel
103 Pius X 1903-1914 Ignis ardens Foc ardent
104 Benet XV 1914-1922 Religio despopulata Religió despoblada
105 Pius XI 1922-1939 Fides intrepida Fe intrèpida
106 Pius XII 1939-1958 Pastor angelicus Pastor angèlico
107 Joan XXIII 1958-1963 Pastor et nauta Pastor i navegant
108 Pau VI 1963-1978 Flos florum Flor de flors
109 Joan Pau I 1978 (31 dies) De medietate lunae De la meitat de la lluna
110 Joan Pau II 1978-2005 De labore solis Del treball del sol
111 Benet XVI 2005-? Gloria olivae La glòria de l'olivera
# 111: “Gloria Olivae” (La gloria del olivo). Benedicto XVI (2005). Toma su nombre por San Benito y Benedicto XV. Los Benedictinos tuvieron una rama llamada los "olivetans". Benedicto XV se destacó por sus esfuerzos por la paz durante la Primera Guerra Mundial.
Queda uno solo en la lista:
# 112: “Petrus Romanus” (Pedro Romano). Quién será el último Papa ya que en su reinado ocurrirá el fin:
"En la persecución final de la Santa Iglesia Romana reinará Petrus Romanus (Pedro el Romano), quien alimentará a su grey en medio de muchas tribulaciones. Después de esto la ciudad de las siete colinas será destruida y el temido juez juzgará a su pueblo. El Fin."
Algunas observaciones:
- Algunos observan que, aunque la profecía dice que Petrus Romanus es el último Papa, no especifica si hay o no Papas entre el y su predecesor (Gloria olivoe). En ese caso San Malaquías habría hecho la lista de los próximos 111 Papas y entonces saltado al último. Esto es especulación.
- La relación entre los Papas y sus lemas, en algunos casos es sorprendente, en otros solo encaja con explicaciones bastante elaboradas. También hay lemas que son los suficiente amplios como para poder ajustarse a muchos Papas. Por ejemplo, todos los Papas del siglo XX han tenido una "fe intrépida" y han sino "Pastores angélicos".
- Es importante tener en cuenta que estas profecías no son parte del magisterio de la Iglesia ni son necesarias para la salvación. La validez de su contenido no está garantizada por la Iglesia.
- Recordemos que una profecía vale tanto y cuanto nos ayude o anime a vivir la fe ya revelada. Estas profecías podrán tener su interés pero ayudan poco para lograr esa meta. Por algo la Iglesia oficialmente les ha dado tan poca importancia.
30 de desembre del 2008
Una mè i un bombó
Un dia d'aquests vaig dir al nano petit que busqués alguna peli que tingués baixada -un dels pocs dies que podem compartir visionat-; i que fos lleugera. Ens va posar No es país para viejos (!) del Bardem. Al final el psicòpata, el dolent, s'escapa, després de carregar-se mig repartiment i el "bo" la casca, després de passar-se tota la peli esquivant el psicokiller. Artesanalment ben feta, però res més. Cap ensenyament moral, cap humanitat i força sang. Explico el final per a què ningú la vegi :) I te aquells finals sobtats que et deixen amb la camisa aixecada.
El bombó és la que vaig comprar per euro i mig al Mercadet, La leyenda del pianista sobre el océano, del director de Cinema paraíso, amb la que comparteix aquella malenconia. És la historia d'un nen que un fogoner troba abandonat en un transàtlàntic i que es fa gran amagat al vaixell. Res a veure amb el patafi anterior, aquesta és bon cinema europeu en estat pur, res de stars i bons diàlegs. Això sí, no és una pel.lícula trepidant. Atenció al monòleg en que explica el perquè de la seva opció.
Que trist que ens hagin fet perdre la possibilitat - i quasi el costum- de veure cinema europeu. L'amèrica en fou -de bon cinema-, ara és quasi tot indústria-espectacle, majoritàriament per a adolescents. Suposo que hi ha més de bo del què em penso, perquè jo hi trobo poquíssimes coses interessants.
Afegitó.
He vist Gomorra, la peli de la Camorra. No és una peli ni un documental. És una successió d'actes delictius, activitats i vendettas, lo propi de la Camorra. A mi m'interessa la cosa aquesta dels lobbys, societats secretes, etc. però ni així la pel.lícula m'ha interessat. Potser per això mateix: el que deia ja ho sabía.
Faig aquestes crítiques resumides, per a donar una orientació -a mi m'agradaria llegir-ne- per a orientació de la gent que s'en refïi del meu criteri.
El bombó és la que vaig comprar per euro i mig al Mercadet, La leyenda del pianista sobre el océano, del director de Cinema paraíso, amb la que comparteix aquella malenconia. És la historia d'un nen que un fogoner troba abandonat en un transàtlàntic i que es fa gran amagat al vaixell. Res a veure amb el patafi anterior, aquesta és bon cinema europeu en estat pur, res de stars i bons diàlegs. Això sí, no és una pel.lícula trepidant. Atenció al monòleg en que explica el perquè de la seva opció.
Que trist que ens hagin fet perdre la possibilitat - i quasi el costum- de veure cinema europeu. L'amèrica en fou -de bon cinema-, ara és quasi tot indústria-espectacle, majoritàriament per a adolescents. Suposo que hi ha més de bo del què em penso, perquè jo hi trobo poquíssimes coses interessants.
Afegitó.
He vist Gomorra, la peli de la Camorra. No és una peli ni un documental. És una successió d'actes delictius, activitats i vendettas, lo propi de la Camorra. A mi m'interessa la cosa aquesta dels lobbys, societats secretes, etc. però ni així la pel.lícula m'ha interessat. Potser per això mateix: el que deia ja ho sabía.
Faig aquestes crítiques resumides, per a donar una orientació -a mi m'agradaria llegir-ne- per a orientació de la gent que s'en refïi del meu criteri.
23 de desembre del 2008
El llop a Nadal
Algú ho trobarà carrincló -però és Nadal, que caram!-.
És admirable cada vers del Poema de Nadal, d'en Sagarra. Quina facilitat de versificar, quina manera de trobar l'expressió emotiva adequada. No endebades, amb els anys que han passat, se segueix recitant. He cregut que llegir aquest petit fragment és una bona manera d'entrar a les festes.
POEMA DE NADAL (fragment)
I del desig de música fent tria,
perquè té ganes de dir la millor,
tot bolcant a l'infant que dormia,
li deuria sortir aquesta cançó:
"Què li darem an el Noi de la Mare,
què li darem que li sàpiga bo?..."
I mentre deia les dolces paraules,
la cançó anava escampant-se pel món.
La van aprendre les fulles de menta,
i va enganxar-se al bec dels falciots
al campanar les campanes movien
poc a poquet, el batall tremolós:
"
Què li darem an el Noi de la Mare?"
Els grills somiquen damunt del rostoll,
i les aranyes, quan filen, la canten,
i les abelles brunzint sota el sol.
Totes les dones amb fills a la falda,
totes les dones la saben de cor!
Va caminant i baixant la muntanya,
la cançó arriba a la platja i al moll:
"Què li darem an el Noi de la Mare?... "
canta la vela, que empeny el xaloc,
La meva nadala
Tant de bo, com el llop emboscat,
sentíssim un calfred d'emoció,
aquests dies principals,
bo i sentint la cançó
Cancó tendra de Nadal,
que us desitjo VENTURÓS.
BONES FESTES I L' ANY NOU!
És admirable cada vers del Poema de Nadal, d'en Sagarra. Quina facilitat de versificar, quina manera de trobar l'expressió emotiva adequada. No endebades, amb els anys que han passat, se segueix recitant. He cregut que llegir aquest petit fragment és una bona manera d'entrar a les festes.
POEMA DE NADAL (fragment)
I del desig de música fent tria,
perquè té ganes de dir la millor,
tot bolcant a l'infant que dormia,
li deuria sortir aquesta cançó:
"Què li darem an el Noi de la Mare,
què li darem que li sàpiga bo?..."
I mentre deia les dolces paraules,
la cançó anava escampant-se pel món.
La van aprendre les fulles de menta,
i va enganxar-se al bec dels falciots
al campanar les campanes movien
poc a poquet, el batall tremolós:
"
Què li darem an el Noi de la Mare?"
Els grills somiquen damunt del rostoll,
i les aranyes, quan filen, la canten,
i les abelles brunzint sota el sol.
Totes les dones amb fills a la falda,
totes les dones la saben de cor!
Va caminant i baixant la muntanya,
la cançó arriba a la platja i al moll:
"Què li darem an el Noi de la Mare?... "
canta la vela, que empeny el xaloc,
i el card que cruix í l'arjau que grinyola,
i el fum de pipa que engega el patró.
i el fum de pipa que engega el patró.
Quan ve Nadal, la cançó del miracle
fa que tremoli l'esquena dels llops.
Fins els qui cremen i roben i maten,
si de menuts l'han sentida algun cop,
la volen dir i se'ls encalla la llengua,
la volen dir i els escanya la por!
fa que tremoli l'esquena dels llops.
Fins els qui cremen i roben i maten,
si de menuts l'han sentida algun cop,
la volen dir i se'ls encalla la llengua,
la volen dir i els escanya la por!
Quan ve Nadal, la cançó del miracle
amb el pessebre de molsa i arboç,
ens fa pensar en unes ganes molt vives,
ens fa pensar en un desig de debò,
de donar coses al Noi de la Mare,
coses que vinguin de dintre del cor,
perquè si és llum i misteri que espanta,
perquè si aguanta la bola del món,
té la carn nua ajaguda a la palla
i té les galtes mullades de plor,
i vol sentir-nos molt més a la vora,
ben acostats al voltant dels pastors,
i vol sentir a la pell les nostres ànimes
com l'alè de la mula i el bou!
(Josep Maria de Sagarra)
amb el pessebre de molsa i arboç,
ens fa pensar en unes ganes molt vives,
ens fa pensar en un desig de debò,
de donar coses al Noi de la Mare,
coses que vinguin de dintre del cor,
perquè si és llum i misteri que espanta,
perquè si aguanta la bola del món,
té la carn nua ajaguda a la palla
i té les galtes mullades de plor,
i vol sentir-nos molt més a la vora,
ben acostats al voltant dels pastors,
i vol sentir a la pell les nostres ànimes
com l'alè de la mula i el bou!
(Josep Maria de Sagarra)
La meva nadala
Tant de bo, com el llop emboscat,
sentíssim un calfred d'emoció,
aquests dies principals,
bo i sentint la cançó
Cancó tendra de Nadal,
que us desitjo VENTURÓS.
BONES FESTES I L' ANY NOU!
16 de desembre del 2008
Gangues i troballes
Per si algú té curiositat per les troballes a la Biblio per la Marató : Records de Pompeu Fabra escrit per la filla. Cuentos inverosímiles de Lopez Rubio "como fetiches mágicos". De la col.lecció vull saber: L'utilitarisme, de Ralco; La Literatura, que parla del món editorial i la creació, -com tothom tinc projectes-; Les notícies a la televisió: com i per què diuen les coses a la tele; el llibre aquell de que les dones no saben llegir els mapes ni els homes escolten, que resumiria el seu interés en una cosa certa que escriuen: "resulta sorprenent que al segle XXI no expliquin a les escoles les diferències entre homes i dones". És obvi que això evitaria el trencament de moltes famílies. I dues revistes que parlen de l'Àrtic. Crec que la meva aportació econòmica va ser justa.
El Quadern d'evocacions hom feia esment de l'interés dels alumnes per les societats secretes. Dels maçons sé el mateix que tothom: res. Uns et diuen que treballen per la humanitat, però no com. Franco diu que són el diable, però tampoc per què. Agafí un llibre que en parlava, però sorpresa: era d'un recent rebotat i perseguit, que n'explica molts misteris i el procés per a ser macó. Ara és catòlic.
Gangues i momes: aprofito per promoure el Mercadet del primer diumenge. Al de Decembre hi vaig trobar: el voluminós llibre d'Edmón Vallès amb infinitat de grans fotografies d'època fins el 1931 a Catalunya: 1 euro. Biografia de Luter i una joia que empaitava fa temps: Catálogo de necedades que los europeos se aplican mutuamente: 1 euro els dos. Bob Marley i Carpenters Anthology: 1 euro els dos (en cassete, és clar. El so, perfecte.) DVD Il pianista sull oceano. 2 euros. Recordo la multiusos -nova- comprada per 7 euros i que en val més de 70. Crisi? Doncs apa, ja ho sabeu.
Reconec que no entenc perquè una majoria passa d'aquests mercadets. Jo crec que és complex de "nuevos ricos". Si algú ho explica, li agrairem.
n.b. Vits! fa una mica de cosa que el meu fos l'últim comentari a l'home que mira, abans de plegar. Ah, m'ha semblat que Ralco desperta controvèrsia i admiració a l'hora. Amb mí ha estat una persona molt amable, amb la que fins i tot hem mantingut algun correu, tot i que òbviament no coincideixo en tot el que diu. Si algú vol donar-nos la seva valoració, ara que no es pot fer allà, endavant.
El Quadern d'evocacions hom feia esment de l'interés dels alumnes per les societats secretes. Dels maçons sé el mateix que tothom: res. Uns et diuen que treballen per la humanitat, però no com. Franco diu que són el diable, però tampoc per què. Agafí un llibre que en parlava, però sorpresa: era d'un recent rebotat i perseguit, que n'explica molts misteris i el procés per a ser macó. Ara és catòlic.
Gangues i momes: aprofito per promoure el Mercadet del primer diumenge. Al de Decembre hi vaig trobar: el voluminós llibre d'Edmón Vallès amb infinitat de grans fotografies d'època fins el 1931 a Catalunya: 1 euro. Biografia de Luter i una joia que empaitava fa temps: Catálogo de necedades que los europeos se aplican mutuamente: 1 euro els dos. Bob Marley i Carpenters Anthology: 1 euro els dos (en cassete, és clar. El so, perfecte.) DVD Il pianista sull oceano. 2 euros. Recordo la multiusos -nova- comprada per 7 euros i que en val més de 70. Crisi? Doncs apa, ja ho sabeu.
Reconec que no entenc perquè una majoria passa d'aquests mercadets. Jo crec que és complex de "nuevos ricos". Si algú ho explica, li agrairem.
n.b. Vits! fa una mica de cosa que el meu fos l'últim comentari a l'home que mira, abans de plegar. Ah, m'ha semblat que Ralco desperta controvèrsia i admiració a l'hora. Amb mí ha estat una persona molt amable, amb la que fins i tot hem mantingut algun correu, tot i que òbviament no coincideixo en tot el que diu. Si algú vol donar-nos la seva valoració, ara que no es pot fer allà, endavant.
4 de desembre del 2008
Prediccions, pronòstics i cagabandúrries meves curioses
Com a remenador de papers vells sovint trobo i llegeixo amb fruició previsions fetes dècades abans que arribés el segle XXI, on "profetes" i científics pronosticava una societat dosmilista amb una sèrie de disbarats i "adelantos" que llavors causaven admiració entre els crèduls, però ara fan riure. No van encertar quasi res. I és que una regla important de la prospectiva -parlo com si en fos un llicenciat- és no fer volar massa coloms.
Qui més qui menys ha endevinat alguna cosa. Jo esmento els meus, no per presunció sinó com a cosa curiosa i per a recordar-los.
PRONÒSTICS ENCERTATS
- A mitjans dels 1970's vaig estar uns anys portant camises de maniga llarga a l'estiu, ja que les mànigues aleshores feien poc més de mig pam, i pels de braç prim eren inportables. Esperava que arribessin les mànigues quasi tapant colze, i van arribar. També era obvi que les horribles clenxes aixafades dels 60-70 havien de canviar. Aquí va trigar moltíssim.
- Així mateix durant molts anys, les americanes no sortien de "l'hechura de figurin del Corte Inglés", estretes, o directament entallades. Confiava que algú ho arranjaria algun dia i va aparèixer Adolfo Dominguez creant l'arruga i una nova mentalitat en el vestir.
- Havia pensat moltes sovint que el terreny aspre i terrible del Priorat per força havia de produir també un vi especial, concentrat, amb personalitat. Bastants anys després s'ha reconegut mundialment.
- El meu eclecticisme em feia dir mig bromejant que era una mica comunista, tot defensant la nacionalització de l'energia, la banca i coses per l'estil -cosa que els mateixos excomunistes, si ho diuenara és amb la boca petita i d'aquella manera-. Però, tal com anem veient, no em desencaminava, tot i que ara hi ajudi la situació econòmica del moment.
- Tinc escrit un text inèdit que s'intitula La textura és abans que el gust". Quina no seria la meva sorpresa quan llegeixo als mitjans: "Un estudio de la universidad de Cambridge llega a la conclusión que la textura està antes que el sabor". En un altra ocasió ho ampliaré.
- Abans dels Jocs de Barcelona vaig pensar que colocant alguns ventiladors-bufadors al pal de la bandera es podria evitar el trist efecte que fa una bandera pansida. Fins vaig pensar proposar-ho, però hom ja sap que en segons quines esferes si la idea vé de fora, ja no val. A Pekin algú va pensar el mateix que jo, i així es va fer.
- Soc del poble de "la Tura", la noia de cal Pinyonaire. Des dels primers moments de formar part de la cúpula del PSC jo aventurava una Tura ministra. Però la seva estrella s'enlairà coincidint amb el descens del felipisme i entrada del PP. Més que predicció és una aventuració: pot ser la primera Molt Honorable. He de dir que això ho dic sense compartir ideologia -no en tinc cap-, és més, el seu model de municipi molletà no és pas exactament el d'un "verdum", més o menys classiciste. Sempre li he reconegut però el seu caràcter d'animal polític i era assequible a la gent del poble. No he tingut amb ella però un tracte massa profund, nomes en algun acte,
alguna conversa quan anava a buscar el seu germà per anar fer el tomb, com la del dia que em va explicar com un gris li havia trepitjat les ulleres en una manifestació.
Com podeu veure -i no és falsa modèstia- preveure algunes coses d'aquestes no era tan difícil, però cal posar-s'hi, i en els de tipus socio-polític no pecar d'optimista i crèdol, que això és del que hom peca quasi sempre.
Afegitó
- Quasi de seguida que va sortir TV3, vaig esciure que calien serials propis que reflectissin la nostra realitat. Després en van dir sèries de proximitat" Van fer de seguida -això sí- una radionovela a C. Ràdio. Vaig pensar: mira, les mestresses estaran acompanyades i ara ho tindran en català. Però van fer una burla d'aquest gènere radiòfonic - amb aquesta conyeta tan "transgresora" made in TV3-. Va aguantar unes setmanes.
Però poc després vaa arribar el primer èxit de TV3: La Granja. La cosa però va anar degenerant fins arribar als infectes culebrots de Benet i Jornet.
Qui més qui menys ha endevinat alguna cosa. Jo esmento els meus, no per presunció sinó com a cosa curiosa i per a recordar-los.
PRONÒSTICS ENCERTATS
- A mitjans dels 1970's vaig estar uns anys portant camises de maniga llarga a l'estiu, ja que les mànigues aleshores feien poc més de mig pam, i pels de braç prim eren inportables. Esperava que arribessin les mànigues quasi tapant colze, i van arribar. També era obvi que les horribles clenxes aixafades dels 60-70 havien de canviar. Aquí va trigar moltíssim.
- Així mateix durant molts anys, les americanes no sortien de "l'hechura de figurin del Corte Inglés", estretes, o directament entallades. Confiava que algú ho arranjaria algun dia i va aparèixer Adolfo Dominguez creant l'arruga i una nova mentalitat en el vestir.
- Havia pensat moltes sovint que el terreny aspre i terrible del Priorat per força havia de produir també un vi especial, concentrat, amb personalitat. Bastants anys després s'ha reconegut mundialment.
- El meu eclecticisme em feia dir mig bromejant que era una mica comunista, tot defensant la nacionalització de l'energia, la banca i coses per l'estil -cosa que els mateixos excomunistes, si ho diuenara és amb la boca petita i d'aquella manera-. Però, tal com anem veient, no em desencaminava, tot i que ara hi ajudi la situació econòmica del moment.
- Tinc escrit un text inèdit que s'intitula La textura és abans que el gust". Quina no seria la meva sorpresa quan llegeixo als mitjans: "Un estudio de la universidad de Cambridge llega a la conclusión que la textura està antes que el sabor". En un altra ocasió ho ampliaré.
- Abans dels Jocs de Barcelona vaig pensar que colocant alguns ventiladors-bufadors al pal de la bandera es podria evitar el trist efecte que fa una bandera pansida. Fins vaig pensar proposar-ho, però hom ja sap que en segons quines esferes si la idea vé de fora, ja no val. A Pekin algú va pensar el mateix que jo, i així es va fer.
- Soc del poble de "la Tura", la noia de cal Pinyonaire. Des dels primers moments de formar part de la cúpula del PSC jo aventurava una Tura ministra. Però la seva estrella s'enlairà coincidint amb el descens del felipisme i entrada del PP. Més que predicció és una aventuració: pot ser la primera Molt Honorable. He de dir que això ho dic sense compartir ideologia -no en tinc cap-, és més, el seu model de municipi molletà no és pas exactament el d'un "verdum", més o menys classiciste. Sempre li he reconegut però el seu caràcter d'animal polític i era assequible a la gent del poble. No he tingut amb ella però un tracte massa profund, nomes en algun acte,
alguna conversa quan anava a buscar el seu germà per anar fer el tomb, com la del dia que em va explicar com un gris li havia trepitjat les ulleres en una manifestació.
Com podeu veure -i no és falsa modèstia- preveure algunes coses d'aquestes no era tan difícil, però cal posar-s'hi, i en els de tipus socio-polític no pecar d'optimista i crèdol, que això és del que hom peca quasi sempre.
Afegitó
- Quasi de seguida que va sortir TV3, vaig esciure que calien serials propis que reflectissin la nostra realitat. Després en van dir sèries de proximitat" Van fer de seguida -això sí- una radionovela a C. Ràdio. Vaig pensar: mira, les mestresses estaran acompanyades i ara ho tindran en català. Però van fer una burla d'aquest gènere radiòfonic - amb aquesta conyeta tan "transgresora" made in TV3-. Va aguantar unes setmanes.
Però poc després vaa arribar el primer èxit de TV3: La Granja. La cosa però va anar degenerant fins arribar als infectes culebrots de Benet i Jornet.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)