Una mè i un bombó

Un dia d'aquests vaig dir al nano petit que busqués alguna peli que tingués baixada -un dels pocs dies que podem compartir visionat-; i que fos lleugera. Ens va posar No es país para viejos (!) del Bardem. Al final el psicòpata, el dolent, s'escapa, després de carregar-se mig repartiment i el "bo" la casca, després de passar-se tota la peli esquivant el psicokiller. Artesanalment ben feta, però res més. Cap ensenyament moral, cap humanitat i força sang. Explico el final per a què ningú la vegi :) I te aquells finals sobtats que et deixen amb la camisa aixecada.

El bombó és la que vaig comprar per euro i mig al Mercadet, La leyenda del pianista sobre el océano, del director de Cinema paraíso, amb la que comparteix aquella malenconia. És la historia d'un nen que un fogoner troba abandonat en un transàtlàntic i que es fa gran amagat al vaixell. Res a veure amb el patafi anterior, aquesta és bon cinema europeu en estat pur, res de stars i bons diàlegs. Això sí, no és una pel.lícula trepidant. Atenció al monòleg en que explica el perquè de la seva opció.

Que trist que ens hagin fet perdre la possibilitat - i quasi el costum- de veure cinema europeu. L'amèrica en fou -de bon cinema-, ara és quasi tot indústria-espectacle, majoritàriament per a adolescents. Suposo que hi ha més de bo del què em penso, perquè jo hi trobo poquíssimes coses interessants.

Afegitó.
He vist Gomorra, la peli de la Camorra. No és una peli ni un documental. És una successió d'actes delictius, activitats i vendettas, lo propi de la Camorra. A mi m'interessa la cosa aquesta dels lobbys, societats secretes, etc. però ni així la pel.lícula m'ha interessat. Potser per això mateix: el que deia ja ho sabía.

Faig aquestes crítiques resumides, per a donar una orientació -a mi m'agradaria llegir-ne- per a orientació de la gent que s'en refïi del meu criteri.