Cap a on pixar?

En aquest blog m'he declarat anglòfil, i després també filonòrdic. A temps d'ara però, dono ben poca cosa per cap país o caràcter  del món. 

No puc negar que considero interessants moltes coses angleses; la seva època victoriana, reducte de pau i progrés davant una Europa que es desagnava; època on va nèixer quasi tot lo plaent d'avui -treballar no és lo seu-: desde l'esport modern al Nadal tal com el celebrem.  El seu humor i música. El temps però ha esbravat la meva anglofília. Penseu en la jugada que ens van fer el 1714; el seu egoïsme històric on només compte l'anar bé ells -és un tret nacional-, la seva predisposició al pirateig. Tanta que era protegit per l'estat. El seu desagradable estirament, el menyspreu cap alló catòlic, la gegantina col.lecció de mentides de la Llegenda Negra, tot i això assumida  per tants ignorants a casa nostra. 

En fi, no tan sols renego de la meva estricta anglofília sino que sovint em sento temptat de seguir aquell que deia que "hauríem de pixar mirant a Anglaterra". Com els moros recen cara a la Meca.

La generalització és tan nefasta com inevitable?

Afegitó: 

Per la competència que li significava, Anglaterra va estar tot el segle XIX intentant destruir el tèxtil català, que és com dir l'economia de Catalunya.

Ningú no recorda els guanyadors

És injust i fins i tot de poc rigor democràtic l'oblit i el nul reconeixement que pateixen els guanyadors d'aquestes eleccions, i em sembla que de totes les altres en democràcia.

Guanyadors i no pas per poca diferència. Acostumen a sumar del 30 al 50 per cent. És cert que no són pas un conjunt homogeni - però potser més del que sembla. Es parla fins el cansament de politica i politiqueries, però ningú que vulgui o gossi parlar dels abstencionistes i l'abstenció. Cap estudi. Quin és el seu perfil? Es fruit de la ignorància, desencís, mandra o desinterès? No coneixen les candidatures de Vots en Blanc? Que han fet democràcia i polítics per a merèixer això? 

Aprofito per fer un aclariment. Hom diu: si no votes, no et queixis després. En rigor intel.lectual ha de ser el contrari: no sé de què et queixes, la culpa és teva per votar-los. I no estic fent apologia de l'abstenció. Ni del contrari. Ho diu algú immune a les ideologies -més aviat sóc de idees i ideals- i tot el desapassionat que es pugui ser en política. Només he volgut tocar, a la meva manera, una cosa que sembla tabú. En treurem mai l'aigua clara? Si la democràcia és el govern del poble, això seria mitja democràcia.

Sobre Twitter i el desencís

Des que estic a Twitter tinc el bloc una mica deixat, potser per la immediatesa del feed back a Twitter, quan n'hi ha, i per l'agilitat en la diversitat de temes. Això supossava jo, però la veritat és que els tuitaires del país tenen quasi com a monotema la política. Com -alguns- comprendreu, una persona inquieta, amb l'afany d'aprendre i millorar, no ha de perdre més de deu  minuts diaris a parlar de politiqueries, ni de polítics, aquests sers encara ménys assenyats i amb menys sentit comú que el comú dels humans. Això els que no surten corruptes o borratxos de poder. Salvant excepcions. Criticats, però després hi ha legions que es barallen defensant un o altre..

Compte amb twitter. Sense adonar-t'en,et passa el temps tontament. Molts se n'han adonat i ho van deixant. Dos elements són els que m'han fet veure clarament la seva inanitat:

- Haver-me adonat que la gent només comenta la superficialitat de la política i l'actualitat. Creuen que la veritat està a les "notícies" dels TNs i als diaris. I encara més, el valor sacrosant que donen a qualsevol parida que engegui un polític. Hores i dies parlant de tal o qual manifestació. Ignoren, en la seva pobre inocència, que la informació cabdal és la que no surt els diaris. Víctimes de conspirants, adoctrinats i que gossen aplicar a l'escèptic la paraula conspiranoic,  paraula creada precisament pels conspiradors.

- Vaig esmentar els chemtrails, els morgellons, el Nou ordre mundial, illuminatis i la seva simbologia present arreu -googlegeu-ho si no sabeu de què us parlo. La reacció fou com si els haguessin caigut 5 cèntims al water. Res, erre que erre amb les politiqueries, i altres ni fu ni fa.

Òbviament, si davant de temes -com a minim inquietants- com els que apuntava, no hi ha el mínim interès o preocupació, penso que poc pinto i tinc a veure, i poc puc incidir, aprendre i evolucionar, dins el món tuiteril.

Trobes bona gent, i a vegades és divertit, però no compensa la seva vacüitat..

Ah, com a mètode de prospectiva social general, oblidem Twitter.

Malgrat tot continuaré sent proactiu, tot i la meva posició ultraminoritària, testimonial.

El temps dirà. En Balmes diria més o menys el que jo.

Aquest escrit -click-  us farà entendre'm millor. Una mica.

Un poble xaró

El xaronisme ha adquirit carta de naturalesa. Ja ni se l'anomena. No tinc l'espai ni la pocavergonya de transcriure coses de la ràdio i tele catalanes sentides darrerament, però segur que suposarien arreu del món la destitució d'algun responsable. I els mitjans privats? Enlloc del món s'ha emès pornografia en obert. Pel que fa a la premsa, enlloc està permesa la promoció a tot color de prostitutes. 

I a la nostra tradició tenim el Caganer, el tió que caga, les caques de massapà, Els Pets, l'Oda al paper de water, allò de "caga el rei i caga el papa". A les sèries històriques el sexe no hi ha de faltar mai. Tenim el Joel Joan amb la seva imperiosa necessitat d'ensenyar el cul i el Quim Masferrer a la tele, tan orientat a les "coses picants" i xerrant amb els pantalons abaixats, amb el beneplàcit general. Imagineu-vos així al vostre comic forani preferit. Una explicació a tot plegat seria que som un país petit. Pensem: "això queda a casa, entre nosaltres."

I em preocupa que jo mateix presencio aquestes coses sense immutar-me massa, tot i que després aparegui el meu jo objectiu i cerebral que em fa veure que tanta barroeria no és pròpia d'un país com cal. Fou un català, en Sardà, qui va exportar aquest estil a les Espanyes, on per cert ha cuallat bastant. 

Aquesta brutor també es palesa en àmbits purament materials: en les nostres aigues i territori devastats. Pla qualificava d'abrupte, a la gent del país. Això fa que ens manqui la finezza tan necessària en els afers politico-diplomàtics. 

Si volem anar sols i fer un país nou doncs, cal anar deixant tot això enrera. Es comença per ser autocrítics, és clar.

- Un comentarista d'Enotícies: I malparlats com un carreter!!! 
Cert!

Una actuació errònia. (a les meves antípodes) Publicat a Contrapunt

Publicat a Contrapunt

Suposo que passa arreu però ho he  observat  a Mollet, Granollers i Parets. S'ha procedit a l'eliminació de vegetació silvestre,herbassars i matollars de marges, torrents, lleres de riu, etc Entre excessiva, innecesària i antiecològica. Suposo que l'error és que les zones on s'ha actuat no es consideren "espais naturals" sinó una mena de plaga verda, un paisatge que molts consideren inapropiat dins una "estètica urbana", com si una mica de natura salvatge fes lleig. S'hauria d'acabar amb el concepte "males herbes".No parlo òbviament de deixar la vegetació del parcs crèixer lliurement.

A l'estranger és costum a l'hivern ajudar a les aus proporcionant-les alimentació, donada l'escassedat de recursos alimentaris a la natura. Amb l'arrassament de l'herbam i matolls privem als ocells -i altres animalons- de la font d'alimentació necessària- llavors i microfauna- i acabem amb la interacció ecològica entre espècies. La fauna hi és més diversa del que ens pensem. Als matollars de la via del tren he comprobat personalment que hi viuen eriçons, conills i mussaranyes.

Si el que dic calgués ser matisat, agrairia alguna puntualització per part d'algun dels responsables o  especialista.

(Ara, per desgràcia colossal i irreverssible, la que ha perpetrat MANGO a Lliçà)

Una molt bona i fonamental definició per fer-nos entendre alguns

 Al Nadal de 1897 Pi i Margall fa una crida a la consciència cristiana universal al'hora que escomet contra les nacions dites cristianes. Era temps en què el món es desagnava en guerres colonials i imperialistes."En el mundo sigue predominando el egoísmo. En parte alguna reinan el amor y la paz, sino el odio y la lucha...mortíferas armas...millares de víctimas...Todas esas naciones, excepto Turquía, adoran a Cristo. En su insano delirio hacen todos a Dios cómplice de sus maldades" Caldria matisar això del cristianisme de la "laica" França,etc, però deixem-ho.

Dues idees es van repetint pels pensadors des de segles -inutilment: la divisió de la societat i la infinita estupidesa humana -dels de dalt i els de baix. Pi ho fa remuntant-se a l'antiga Roma. I ho transcric tant per la  il.lusió que fa trobar-se amb algú de més savi que diu el que hom (no?)es cansa de repetir, com per l'encert i claredat de la comparació, i sobretot per si serveix d'alguna cosa,   Escriu:  

"EN LOS PUEBLOS HAY PATRICIADO Y PLEBE, COMO EN LA ANTIGUA ROMA" Tal per a qual. Això he vist que té diferents lectures,em sembla que la majoria correctes.

Crec que són pensaments adients per Nadal i Cap d'any, que us els desitjo molt feliços.

M'agradaria ser un patriota

  Publicat a Enoticies

Tot i que la paraula pàtria és proscrita per algun complexe progre, a mi m'agradaria -com dècades enrere- tornar a ser un patriota, sentir l'exultació,la vibració -espiritual(?)- que em despertaven les coses de la pàtria. Tot i mantenir l'espurna d'emoció a l'escoltar el Cant de la Senyera o milers d'elles voleiant, ja ens és llunyana aquella exaltació juvenil-"henchido el corazón". I mireu que ara seria el moment òptim per gaudir-ho tot plegat. 

L'edat ens ha refredat el sentiment,però també l'ensorrament d'aquella Catalunya antiga -i tradicional, sí- de la que em sentia orgullós i fill. On els abrandats escrits dels Guimerà i Verdaguer; d'aquella munió d'intel.lectuals? Hi ha aquesta sensació d'esquerdament general de l'orgull, la moral, fe, sentiments i cohesió que teníem. De la nostra identitat, Vaja. Tot i que el geni català persistirà, circunstàncies l'han desvirtuat i se'm fa estrany creure que en aquest nou país produeixi la múnio d'homes i fets equiparables als d'abans. 

El pujolisme ha estat una eina de "despatriotització" immensa. En Pujol volia -ingènuament- passar a la història per fer carreteres i polígonos. Mai li vaig sentir la paraula pàtria. La seva preocupació bàsica fou l'economia - s'ha vist que també la pròpia- i la "riquesa". Són els mateixos "ideals" que mouen el procés d'ara i els mateixos són els que manquen:l'esperit i la identitat. Patim una antropològifòbia -coses de la "modernor", de l'estúpid -i provincià!-  rebuig de tot el que soni a folklòric. Hem pasat de la Oda a la Pàtria al Odi a la Pàtria -com a concepte. 

Aquest sentiment,-no sé si també tel.lúric- és tan inefable i mistèric com real. El cas d'Espanya és paradigmàtic. Aprofito per dir-ho, sobretot als espanyolistes i seriosament: la raó i concepte últim "d'espanyolitat comuna dins la diferència", NOMÉS es pot entendre des de la mística, com la Trinitat, o el 6 en uno. 

Aquest mirada particular -no la crec massa desenfocada- apart de reflectir un relatiu escepticisme, espero faci pensar si és vergonyant predicar l'amor a la pàtria i si no és una frivolitat titllar de carrinclones tantes coses que són part mateixa de l'essència de la Catalunya mil.lenària.

Afegitó justificatiu 

A veure si em podeu captar millor. Temo que en la Catalunya nova que ve,   els nostres vicis i defectes lluïssin desenfrenats: aquest pseudoprogressisme atroç, aquesta,teoclericofòbia. Som ecocides i potser encara malmetríem més el territori, som materialistes abans que res,...Comprengueu que tot lo exposat , i méés -descobert amb els anys-  no ajuda a l'eufòria patròtica d'ahir.. Por com pedregada. Tot i que Europa ens  controlaria en alguna manera.


Llegiu l'antepenúltim post, per animar-vos una mica.

La inutilitat de dir la veritat

Em replantejo sovint si paga la pena escriure, amb ànim reformista, moralista. I encara més havent arribat a una -la meva- desesperançada conclusió, expresada a l'escrit anterior. 

Percebre que escrius i piques en ferro fred és desencoratjador, però D.v. m'hi tornaré a posar, potser per escriure alguna crònica del meu viatge a Polònia de l'estiu.

Mentrestant, remeto al lector a l'escrit anterior i l'ànimo a contradir-me, ni que sigui al seu fur intern.

Lligat amb la sinceritat amb què l'escrigue, Us deixo una cita que va més enllà del concepte -fonamental- de la veritat, de la que tant em considero perseguidor i apostol.  I ara he trobat això,  que va i relativitza el fet de dir la veritat! per causa de les limitacions de la intel.ligència humana.

"No fa falta dir la veritat, n'hi ha prou en dir a cadascú lo que bonament pugui entendre" Noel Clarasó

Així què, com quedem?

TOT ESTÀ PERDUT. "Aquí yace la esperanza" Larra

No estic en una fase depresiva. Potser hi faré entrar a algun dels valents que llegiran  aquest cant -aviso- desesperançat .

El meu relatiu escepticisme ha esdevingut absolut. He arribat on Larra: no hi ha res a pelar. Ell ho feia més líric:"Aquí yace la esperanza". Després de dir això ja no va escriure -ni respirar- més. Jo espero continuar, segur per inèrcia, més que per convicció de servei, i per donar testimoni de l'estultícia humana -sobretot contemporànea-, l'ÚNICA cosa que de veritat ens uneix.Amb els anys i danys,la intuició ha esdevingut una convicció profunda de que allò important, que creia possible i plausible mai esdevindrà i anirem pitjor. Sensació de derrota. 

- Amb un fanatisme cec, obsessiu, immutable, hom vol fonamentar la societat i solucionar la "crisi" amb els elements que la van produir: el consumisme i el "creixement".   I encegat no vol veure que és insostenible i impossible i que aquest "progrés" s'asseu sobre tres potes: l'esquilmació de la natura, el tercer món i la pagesia.  La solució que es pretén: Si hi ha 600.000 aturats, créixer creant 6.000 empreses de 100 treballadors -o por ahi. De bojos. Si hi ha crisi és de seny.

- Després de segles s'ha trencat la cadena de la transmisió de la pràctica i moral catòlica a les famílies. Pafiam en culpava als Quatre Ma: maçons, marxistes, mariques i mamons. Jo resalto la inestimable col.laboració dels mestres -MAgisteri-, sobretot dels formats a la universitat dels 1970-80. Jesús i la Bíblia estan proscrits a les escoles. I afegim-hi la mandra de pensar del ciutadà. Allò que  ha fet i pot contribuir a fer un món menys bàrbar, ara esdevé dimonitzat, quasi l'origen dels mals.

- Cap país estranger recolza l'emancipació de Catalunya i a casa potser poc més la meitat dels ciutadans. Podem portar ous a vendre i anar amb fums i exigències. El maximalisme, l'infantilisme, la falta de intel.ligència política que Catalunya mostra en el procés és més que la de sempre,que ja és legendària. En veig quatre que se n'adonen. Potser ens en sortim,però si persistim en els maximalismes i rupturismes la via serà molt llarga, penosa i farem mal bé moltes coses pel camí.

En fi, quatre coses cabdals on l'estupidesa humana llueix en el seu esplendor, i que l'estupidesa ha fet irremeiables, tan irremeiables com la pròpia estupidesa. Obvio la maldat,i la maldat inherent al poder.

On un Balmes? On un Larra? ("los dos cerebros con más raza de España") (click obligat)

És obvi que si hom està imbuït del pensament imperant, amb aquestes quatre ratlles no canviarà d'opinió ni  entendrà el que dic. Només demano que en vista del desastre que són "ells" i de la seva impotència, probeu de acostar-vos i reflexionar això que ara llegiu -i que un minso anàlisis de la realitat corrobora.

Exemple posiblement paradigmàtic

Potser amb aquest exemple podrà intuir el lector alguna cosa de la meva desesperança.

Una majoria de catalans, en especial els que tenen el poder i els que hom considera l'avançadilla -jo més aviat els considero retardats- s'avergonyeixen i menyspreen els dos catalans més intel.ligents: Pla i Balmes. A Mollet van aixecar una plaça a Alberti. Ni un carrer a en Pla. El carrer Balmes fou batejat pels "franquistes". I lloar Dalí -el nostre més universal- és pecat de lesa carcúndia pel pensament i patuleia politic-intel.lectual  Tots esbandits dels callejeros d'arreu. Quin collons de país hem de fer amb aquests ramats?

  

Temo que no m'ha quedat prou reeixit  -penseu que Larra va necessitar  bastant fulls per a mig explicar-se.. Val més això que res. Tampoc s'ha de donar tot mastegat :)

Volia deixar un escrit amb prou força i concluença per aquestes setmanes de folgança i inactivitat.

Afegitons. 
-L'absolut desinterés en que les majories s'agafen la realitat del desastre ecològic-ambiental és colossalment dramàtic. En aquest camp tampoc hi ha res a fer.

-Els homes son incapaços de viure sense matar-se. Potser algun dia massa tard...

Bon estiu, malgrat tot!

Republicanistes, sisplau, de lliçons les mínimes necessàries. I 2 anècdotes.

Hom està cansat dels republicanistes amb aire de suficiència que remiren a qui no es defineix republicà, que malmiren als qui consideren més útil una monarquia i directament tracten de medievals ignorants als monàrquics.

El llistat d'incongruències republicanes seria llarg. Incidiré en l'última -des del meu eclecticisme. És un fet que hauria d'envermellir als que s'omplen la boca de republicanisme -concretament s'acostumen a emmirallar a la cosa aquesta de la Gevolution fgancèse, genocida de cultures, creadora del servei militar obligatori, i un llarg etcètera de disbarats l'últim del qual és anecdòtic però significatiu.

La Carla Bruni es va posar histèrica perquè l'hotel de luxe que li assignaren a Barcelona no era prou de luxe i van anar a un altre de més luxe -amb l'aquiescència president republicà Sarkozy,  Després va anar a córrer pel Passeig de Gràcia (sic) amb una córrua de polícies que li va posar el Govern.

Ja em direu si un règim que dona lloc a què una histèrica arribi a primera dama -reina "democràtica"- i un "peo revenío" com diu ma veïna, arribi a president, es per fer-ne tants escarafalls i apel.lacions a no sé què.

Republicanistes, sisplau, de lliçons les mínimes necessàries. I millor que les prengui la casta.

Eclècticament vostre.


P.S. M'oblidava. Darrera -a dins- de la majoria de republicanistes hi ha un catolicofob. Algú ho havia de dir -encara que és prou sabut -suposo.

AFEGITÓ

2ona "anècdota"

Ara m'adono que lo que em molesta d'aquestes prioritats republicanistes són anècdotes com la de la Maleni, la partía. Li treuen l'enxufe per corrupte, però li deixen un sou vitalici de 9000 euros al mes. Acabar amb aquests i tants sous corruptes si que és prioritat.

Al VATICÀ una jove desaparegué després de ser ESCLAVA SEXUAL i hi ha un BURDELL GAI, diu Vicenç Lozano -TV3:

Al Aula d'extensió universitària de Ripollet el corresponsal vaticà després d'explicar coses curioses, va deixar anar algunes acusacions que van al.lucinar tothom. Li vaig dir a la meva dona: no m'ho crec. A casa vaig a internet i sí, tot era una enorme tergiversació .

Aquest és el "burdell gai vaticà":

"En 2008, El Vaticano pagó 26 millones de dólares por 20 apartamentos en un palacio italiano, para que allí funcionara la Congregación para la Evangelización de los Pueblos. Lo curioso es que en otros de los recintos de dicho castillo funciona Europa Multiclub, uno de los más reconocidos clubes gay de Italia que cuenta con saunas, turcos, piscinas climatizadas y zonas de masaje"

Ni és al Vaticà ni és del Vaticà.

El cas de la nena esclava "denunciat" per l'exorcista vaticà

"El padre Amorth no habla en ningún momento de que unos clérigos convirtieran a Emanuela Orlandi en su esclava sexual.

Tampoco menciona que la chica hubiese estado secuestrada dentro del Vaticano.

El sacerdote y exorcista inculpa sólo a los diplomáticos de una embajada ante la Santa Sede y a un gendarme del Vaticano, que era el que les proporcionava las mujeres.

El padre Amorth no acusa al personal de una embajada del Vaticano, que se llaman nunciaturas, sino a una embajada extranjera ANTE el Vaticano."

Jo no entro a jutjar al corresponsal Lozano, si l'han enredat o s'ha deixat enredar. Només vull aclarir els fets. En honor a la veritat diré que va benparlar del nou sant pare. I va confirmar una cosa que jo intuïa: tots els merders de la banca vaticana i altres, van ser per la predominància d'italians a la santa seu. Ja sabem com ho fan. Ara això s'ha acabat.

Dues lliçons a extreure

Cal tenir intuició, adquirir habilitats per detectar la PROBABILITAT que sigui cert el que ens expliquen -digui qui ho digui. I la necessitat de contrastar, si més no allò que grinyola.

Breus comentaris heterodoxes a les europees

Als republicans, que tenen com a patró la república francesa:  mireu-vos-ho bé, o feu-vos-ho mirar. 

La casta política -es reconeixerà mai que el primer a dir-ho fou l'Anglada?- també diu que el poble és sobirà. La casta ara està preocupada pel què el poble ha triat arreu.

Serà capaç el Procés Constituent o CUP d'esgarrapar vots a Podem-os?

L'Estat espanyol és una anormalitat. Dos dels principals problemes ni tan sols s'hi contemplen: ecologia i immigració.

Un independentista reticent a ERC i CiU , podia votar amb la consciència tranquila? Farien bé aquests en atorgar-se bona part de l'abstenció?

Deia Larra: "Es terrible haber nacido para decir lo que nadie quiere escuchar" Doncs aquí va: amb aquests resultats el SI no sumaria prou. No cal ser demoscòpic. Anem sumant però cal treballar lo impensable i sobre tot cal intel.ligència política -sempre deficitària al nostre país.

Pot ser una fixació personal, però friso per saber és si hi ha partits que hagin proposat reduir el 17.000 d'ingressos mensuals -totals- dels diputats. Una immoralitat desvergonyida que s'uneix a la incompetència en resoldre els problemes de fons del continent, considerat paradigma de la cultura i civilització.

L'últim cavall a Mollet i coses animals

Publicat a Contrapunt

Una notícia que m'ha alegrat molt: diu que cada vegada més pagesos van veient que tenir un cavall, és més rendible que els tractors. Van doncs substituint la sorollosa màquina per la silenciosa, bella i plàcida estampa, crinera al vent, del "noble bruto"; el consum de gasoil per farratge i la producció de fums per fems.

La desaparició de cavalleries marcà just el final d'una època i l'entrada de ple en el desarrollismo arrasador. Recordo amb nostàlgia la seva presència a carrers i camps, també el dia que -a principis dels 1970- el Joan de ca'l Hermós em fèia partícep, una mica trasbalsat, el moment que s'enduien el matxo-després d'anys a casa-  cap a un destí definitiu. Ja no en tindrien cap més. Aquest no fou  però el darrer cavall que veigué. A mitjans 1980's, un soroll em va fer aixecar del sofà i treure el cap pel balcó, era el trontollar inconfusible de ferradures; era el  darrer cavall del que  tinc notícia. Pel carrer A. Guimerà tirava d'un carro, ja amb neumàtics, ben carregat de blat de moro, des dels camps del Calderí. Bé,esmentem també el cavall que fa pocs anys duia en Martí,aquest però de passeig.
 

Qui sovint escriu amb afany moralista -en el sentit planià- a la força ha de ser crític,per això celebro avui ser positiu . Però ai las, parlant de bèsties em ve al cap la prohibició al circ de la presència d'animals -en diria i en dic animalada. Segur que impulsada per gent de bona fe que ni ha vist treballar els cavalls,ni matar el bestiar, etc. És la mateixa mentalitat que va impedir que fos dissecat el Floquet -exemplar únic- o que va promoure una Carta de drets dels monos, per "lo molt que comparteixen amb els humans" (sic). El mateix que a l'Ajuntament va dir que no volia bonobos perquè semblaven massa humans (sic).

Bé, potser que deixem això del darrer cavall ja que sembla que van tornant, sempre -és clar- que cap autoritat proposi prohibir "l'explotació" dels equins.

Sis coses bàsiques sobre el procés i que ningú gosa dir (sic,sic)

- Enquestes referendum: meitat pel sí i meitat pel no. Tenint en compte majoria silenciosa i els ns/nc... perdríem.

- Cometem un gran error: insistim en dir que volem votar...una cosa que perdríem. Repetim We want to vote en lloc de We want to be. Clarament:  jo no acceptaria un resultat negatiu.


- Ningú gosa dir que la majoria d'immigració dels 60-70 i descendents no estan per la independència - encara? Tant de mentalitat colonialista com  no.

- Ningú diu que qui decanta la balança a Quebec son els negres i els pel-rojes -o com es digui correctament.

- El procés té moltes falles fatals,  la més greu és que no se segueixi l'esperit de la 4ta.Via que proposo -click-, conciliadora,  d'independència no rupturista, pragmàtica  i per tant la única possible. Qualsevol altra pretensió portarà problemes impredibles, o encara més, una desfeta duradora.

- La nostra incapacitat política i diplomàtica és consuetudinària i part de la idiosincràsia catalana. Si no apareix algú amb cara i ulls que vagi pel camí que apuntava,  no ens en sortirem o perdrem  bous i esquelles. Qui creu que no caldrà flexibilitat ni concessions -anant bé- erra totalment.

Bé, si algú considera que l'he enredat amb el títol del post, llegiré de gust els seus arguments.

I CAL repetir-ho:

Dec ser L'UNIC català que defenso quedar-nos a la corona si aquest fos un peatge a pagar per la independència I cofoi. Per tant que NINGÚ -ningú més-  s'ompli mai més a la boca amb l'exemple escocès.

Les llistes negres d'en Criteri. I pregunta molt "intel.lectual".

No he tingut temps de polir algun borrador,  deixo aquest replay pel pont

 1-Llista... negra sutge -taca-

De matrícula.

Alfonso Guerra. En la seva mirada veiem la representació humana de Mefistòfil. Cínic, provocador, mentider, crispador, hipòcrita...crec que és mereixedor de totes les desqualificacions morals del diccionari.

Xavier Sardá. Pitjor que la droga dura, va dir Sánchez Dragó d'ell. J. Sabina el va qualificar com l'enemic número 1 d'Espanya i no sé qui el va anomenar culpable de la cretinització de tota una generació de joves. Jo el detestava ja abans.

Benet i Jornet. Amoral com en Sardà.Tot i que ja no es prodiga, trio aquest home, escandalitzador de tietes i iaies,  amb ínfules literàries -en realitat no arribava a l'amenitat de Lafuente Estefania o Corin Tellado- pel seu pensament moralment infecte, tant com la seva obra, també menyspreable literàriament. Cap gràcia en les situacions, en la trama, res.

Jorge Javier Vázquez. El que s'ha de respondre quan us pregunten per personatges així és: Connais pas. Però el cas és que és massa conegut i influent. Res aporta sinó misèria moral. Potser però  representa la dosi diaria d'escombraries necessàries al públic d'avui,  que ha assolit el més alt grau d'indigència intel.lectual i moral. 

Jordi Gonzàlez. Un dia va dir exaltat: mai portaria l'Anglada a un programa meu!! Això és el que em molesta especialment d'ell -i tants: més degradants que ningú i donant lliçons.

2-  Llistat de mindundis actius teofòbics

Aquest llistat no és baladí. Que algú es manifesti creient té una importància relativa però qui manifesta beligerància contra allò sagrat, religiós, esteu-ne segurs que no és persona a qui li pugueu comprar un cotxe usat o esperar-ne rigor intel.lectual. O sia, serà justet o indesitjable. Guia garantida.
 
Toni Albà. L'he pescat ja massa vegades desbarrant. I la imitació de Benet XVI és tan estúpida com el que diu. El papa és tot el contrari de com ell l'interpreta.

Rubianes. Lo que tenia de graciós li mancava de moralitat i educació. S'el veia noblot però.

Hotel Cochambre. Cochambre moral. "Que Ortega Cano conduzca el papamóbil!"

El calb del Tricicle. "la gent "li tenim ganes als capellans". Serà desgraciat? sí.

Quintana de Sopa de Cabra. Acostuma a predicar l'apostasia.

3- Llistat de petards i petardes  

Julia Otero. Dissolvent i amoral.

Josep Borrell, la seva cínica suficiència "afable" m'obnubila.

Carme Freixas, Per l'estil una tal Galdon flautagossa, a favor de la patada al a porta okupa i que treballa en seguretat!!

Mariscal, no te ni idea de dibuixar. Va de mosca morta i t'engega "todos los catalanes son unos cabrones". Hagués dit idiotes, encara.

Ciudad'anos, per catalanofobics rabiosos.

Lydia Falcón, fanàtica, tot i que li atenua la seva manca de cinisme i ses conviccions sinceres.

Zaplana, el valencià antivalencià. És la visualització del polític conservador corrupte i repel·lent. Els esquerrans roben amb més dissimul i a sobre no s'ha creat el clixé "d'esquerrà" corrupte, però n'hi han igualment -Juan Guerra, muníceps de la corona metropolitana, els del GAL, Salas i Filesas, etc-.  Una plaga a totes bandes.

Jiménez Losantos i César Vidal, anticatalans i mentiders. Atenuants: l'humor i la cultura que tenen.

Ciudad'anos de Cataluña. Tan repel·lents ells com les seves idees. Repelent Rivera i repel·lent un tal Cañas. Alguns lelos de televisions catalanes els conviden a vomitar en pantalla. Lerroux renascuts. Tenen el pitjor dels conservadors i dels progres. Anticatalanisme en estat pur. Al mateix sac la Rosa Díaz?

Gran Wyoming, un pallasso sectari, lo pitjor que pot ser un pallaso o un comediant.

Toni Soler, l'acuso de facturar-nos conyeta per humor. Hi entra pels pèls però amb la morterada que s'embotxaca ja es consolarà.

Pere Portabella, especialment perillós. La intel.ligència al servei de la dissolució dels valors de sempre.

Jaume Roures, el gos que llepa la má de qui mossega -és un mil.lionari que diu defensar les classes populars, les que ell mateix explota -s'ha declarat anticapitalista.

Rodriguez  Ibarra, el gos que mossega la má que l'alimenta. Un bon argument pels antidemòcrates -veure que qualsevol pot ser president.

Mourinho: jo t'assenyalo amb el meu dit justicier.

Maria Antonia Iglesias -rata sectària segons Luis del Olmo- i Enric Sopena. La parella tòxica. Em provocaven vòmits -quan els seguia. Uneixen al seu fals esquerranisme el feixisme de les seves formes.

Tots els programadors i directors de canals televisius, per convertir una eina meravellosa per a civilitzar en un abocador.

Per les mateixes raons, tot i que Risto és un bord i els de l'APM fan una feina molt professional. És menyspreable enriure's de la gent, de la bona gent. Ara jo els hi dic el nom del porc, sense recança. 

Podem conèixer algun dels vostres petardos...i el perquè?

Veig que NO ACABARIA...Fernando Savater, Antonio Gala, una tal Agnés no sé que, tertuliana flautagossa que defensa l'ocupació de pisos amb amo -i li donen veu arreu-, Joan Barril com el Ramon Colom, manipuladors ensopits... Uns més negatius, altres menys...Quina llàstima, quina poca gent a la que pugui admirar totalment.

SÓC CONSCIENT que amb aquest post faré molts amics:) Segur que tu que em llegeixes tens a dalt de tot alguns dels que critico i deus pensar: que diu l'animal? Bé, almenys doncs admireu la meva gossadia.

Estic llegint la història de La Codorniz, paradigma de l'humor per l'humor, amable, i m'adono més de l'agror de la meva sàtira, però el tema s'ho porta, lectors. He d'avançar en la línia blanca i amable de l'humor "codornicesc". 

Posats a ser sincer del tot -si no perquè escriure?- i pensant en quines persones admiro més i de les que més puc aprendre, he conclòs que serien precisament aquests éssers ingenus i enginyosos del món de l'humorisme blanc i les persones que dediquen la vida a les coses de Déu i l'esperit i de retruc al bé del món, els darrers savis autèntics.

(no sé si algú entén res del què escric, ni si realment servim per a res els heterodoxes)

Pregunta pèrfida

Acabo d'escriure en un blog molt circumspecte. Si algun dels seus lectors es conecta aquí suposo que ho considerarà tot plegat de poca intel.lectualitat. Però...que collons vol dir ser intel.lectual? Visca el TBO i visca la Codorniz!

PARTÍCULES I IMMORTALITAT. Descobriment extraordinari

Ara que s'acosta Setmana Santa, temps, encara, d'una certa espiritualitat us deixo una adient lectura que no dubto en qualificar de SORPRENENT I EXTRAÓRDINARIA, i no sóc pròdig en elogis.

PARTÍCULES I IMMORTALITAT.

Sembla que, segons alguns científics, hi ha massa gent que afirma haver tingut experiències habitualment considerades paranaturals o extranaturals per a ignorar la qüestió sense recórrer, precisament, als conceptes i mètodes de la ciència natural, ja que no n’hi ha d’altra. I per tant, tenen les ciències naturals alguna manera d’explicar-les? I doncs, un cert nombre de físics afirmen que sí, o que potser sí. Afirmen que qui sap si aquests fenòmens són precisament efectes físics, cosa de física de partícules. La idea o la tesi, perfectament revolucionària, és que pot existir, o existeix, una ànima o esperit descriptible en termes físics. Ja Albert Einstein parlava d’un cert “efecte fantasmal a distància” (si he entés bé l’expressió en alemany), que considerava xocant i escandalós, i que només la física quàntica explicava. Que les partícules mínimes puguen actuar a distància és, en efecte, fantasmal, i que puguen trobar-se alhora en dos llocs diferents, més fantasmal encara, almenys per al pensament dels pobres llecs ignorants com jo mateix, que sovint necessitem imaginar les coses per a poder-les comprendre. Però les matemàtiques no fallen, i la teoria tampoc, encara que siga incompatible amb el sentit comú. 

Ara bé, resulta que el professor Hans-Peter Dürr, antic director –precisament– de l’Institut Max Planck de Física a Munic, sosté l’opinió que aquesta mena de possibilitat dual de les partícules no es limita al món subatòmic, sinó que és, com qui diu, omnipresent. La consciència seria, al costat de l’espai, de la matèria i de l’energia, un altre dels elements fonamentals de l’univers. Les partícules que componen la consciència (que, si volem, en podríem dir ànima), sembla que són les mateixes que les altres; i en conseqüència, Dürr creu que aquesta consciència continua existint després de la mort. Allò que anomenem “aquesta part” és bàsicament la matèria que es pot captar o percebre. L’“altra part” és tota la resta, i és molt més gran. L’“altra part” és l’altra vida, l’altre món: allà va començar la nostra vida actual, i allà és on tornarà, com a consciència. O siga, que encara ens queda, gràcies a la física quàntica, alguna esperança d’immortalitat. Tot és, com sempre, qüestió de fe. O de física mística, o de literatura.

J. F. Mira 

Tot allò que anava intuint sobre la qüàntica com a darrera barrera -què va!- de la ciència i eina d'acostament a la transcendència, al misteri de Déu, dia a dia es va confirmant.

 

Curiositats lingüistiques diverses,sorprenents, amenes i breus.

Sons maleïts

- Vet aquí com pronuncia un castellanoparlant una sèrie de mots. Per Cesc Cecs, per taxi tasis, per monstruo moustruo,per homosexual homoxesual, -ho he sentit sovint. I la maleïda M: Vietnan, Puntocón, pin-pon, "La sétima de Asterdan" -copa- és per mi un clàssic.

Una consonant a M va ajudar a amagar la nacionalitat de Colom, ja que a la història hi va passar amb la pronuncia castellana Colón.

Traduccions a la babalà

- Seria curiós fer-ne un llistat . Per exemple del canal de la Manche, en diuen de la Mancha i és de la Mànega.

Música gastrònoma marinera
- Pop,rap, bacallà, ah, podríem incloure sarsuela. L'òpera és sarsuela amb llagosta.

Altres sons -afegitó

- Com diu bé en Pons -veure comentari- cal recordar la LL: Llull  ho diuen LLul, sí, pero també Lull, Iui, etc. Lluis Llach també és difícil a un hispà, però també a gent amb altres idiomes.

 - El Meu poble MOLLET, estaria als primers llocs del ranking. Fent quatre comptes de combinàtoria surten dotzenes de possibilitats: Muiet, Moiet, Muiét, Mojé,Mujé,Mollé,etccc.

- A la sèrie dels Roper observeu com la Mildred hispànica, al George li diu Jooors. Sempre.

Si algú en sap més, les pot deixar anar.

Crònica d'una jornada valenciana i fallera. Amb diverses facècies.

El viatge

Sis del matí, dissabte. Cap a València fallera. La Pepi -organitzadora-  va avisar: no pugeu als autocars perquè pot ser que el que vingui primer sigui el 2 i el segon l'1. Arriben els autocars i un bon gruix de gent que tenia l'1 va pujar al 2 i viceversa. Inel.luctablement el primer en arribar era l'autocar 2 i el segon l'1.Quan ja hi estaven aposentats, tots cap a terra a fer el canvi. Després algun viatger va ocupar el seient dels guies i el que tenien destinat  pels regalets, provocant la desolació de la Pepi. Per acabar-ho d'adobar sobrava gent! com podia ser? Doncs que van pujar persones al.lienes que havien d'haver agafat el Sagalés que va arribar uns minuts abans.  Gran fallada i... sense falles. El conductor del Sagalés no va estar al tanto de res. Tot plegat representà una hora menys d'estada a València.

 La Pepi, gran i excelentíssima persona. El Pepito, el seu home, també. Fou ell qui ens va tocar a l'autocar fins el moment d'esmorzar. Reconegué pel micro: Jo sóc molt soso. La Pepi va pujar després i fou un altra cosa. Gran animadora dels viatges:  "Como están usteeedes?" Acudits, participació d'algun voluntari, caramels. Vigília del Dia del Pare. Ens obsequia amb un detall. Res d’especial finsveure la silueta de la ciutat diuen que fantasma de Marina d'Or. Punt d'arribada: Plaça d'Aragó. Diu el conductor: Generalmente llegamos hasta el centro però con las fallas hoy os sortamos aquí. Conya general.

La ciutat

Com Madrid, València és castissa, familiar. Les antípodes de Can Fanga, tan cosmopolita ella. Freda? Allà es respira la joie de vivre. He trobat però que abunda el servei malcarat. Conviu però sense problemes amb el dependent que et tracta com si et conegués de tota la vida i fa broma. Serà per com afecta a cadascú la lluna de València? Els preus de les coses: humans. Sobretot el menjar, que sembla una de les principals ocupacions d'allà. No sé que hi troba la gent amb Barcelona, tot tan car, tants cotxes, sempre tan atapeïda.

Dia massa bo. Calor. Només baixar veiem  uns tios amb una samarreta: Rumbera de la Cabra -o així. Rojo,maricón i del Barça. A  un encreuament topem amb la primera falla. No me la imachinava tan gran. Crec que és una cosa sense igual al món. Em cridà l'atenció  l'aire disneyá de la majoria. Qui s'inspirà amb qui?

Tarda

Hora de la mascletà. No recordo tanta munió de gent com la que anava a la traca. La Neus no estava per soroll i per a no tenir problemes de lloc pel dinar ho deixàrem.  Estàvem disposats a entaular-nos per a la paella, quan trobem: ració de paella: 4 euros!, Calamars amb sardines 2 o 3 euros. Per emportar. Tebiona, però boníssima, però no ens ho vàrem acabar. A la motxilla cap a Mollet,  on la sogra en va donar bona compte. El cafè el prenguérem en un tamboret alt d'aquests que posen els bars al carrer, veient passar la gent que venia de la mascletà cap els restaurants. Ens van portar nachos barbacoa d'acompanyament (sic).

El cantaire cec

Sentim un que canta al carrer, en català, oriental. És un cantaire cec amb una guitarra. És a tocar les taules d'un restaurant terrassa. Moltes taules i plenes. És el cec que ens trobarem a una d'aquelles botigues de curiositats col.leccionistes, on es veu que la mestressa li va dir a la dona: Mirem que no entri perquè cada vegada ens trenca un cendrer. A mitja cançó passa algú i no sé que li diu, i ell, sense deixar de tocar contesta: Eivissa. Realment un figura, un artista. Deixo l'euro i li pregunto: És teva la cançó? i conesta: No, d'Andy i Lucas. Superava l'original. Em va convidar a escoltar-ne una de pròpia. Era una rumba, fantàstica, a la que em vaig animar a posar-hi alguna segona veu. Em va passar pel cap de ser el seu agent. Tens disc?  No -diu. Grava'l -li dic. Vivia a València. Pel que sembla sol, ja que ens digué que les dones només volen l'interès i una li digué: No et vull perquè ets cec i et falta un ull. Diu que això el va ferir.

M'han dit que em presenti a tu si que vales. Però si hi vaig i el Risto em toca massa els collons li trenco la cara. Tomba i gira. M'estén la mà. Comiat. Em diu tot marxant: grava un disc tu també.

Si hom deia a Can Noctas que Catalunya està mot espanyolitzada penso que de València podríem dir que està desvalencianitzada, pel que fa a la llengua. Se sent poc el valencià. Tot i que l'idioma oficial de les falles ho és. Em sembla però que l'ús de tan castellà és per comoditat vehicular, i que en realitat hi ha més àmbits i més gent que el parla del que sembla.

Sentirem un saxo pel carrer i resulta que eren unes canyes en forma de saxo. Sonava amb quasi el mateix timbre. Saxo andino, 15 euros. Val la pena un viatge a València o quasi, només per anar a la llibreria Paris València. Se celebrava a més una fira del llibre vell, on vaig comprar per 4 euros les cròniques d'un viatger Anglès a la Catalunya del XIX. Aconsello també la botiga Pop no sé què, amb centenars de curiositats.

Vespre

Ofrena a la Mare de Déu dels Desemparats, que corona una carcassa de fusta d'uns tres pisos d'alçada on hi ha enfilades persones composant un tapís de rams de flors.  Van entrant a la plaça les comissions falleres amb corones de flors. Amb la veu de fons d'un speaker abundantíssim de paraules, generalment de caire devocional. Impensable a casa nostra. Deixa bocabadat la quantitat de gent tradicionalment habillada, aquella fallereta amb cadira de rode; la gent més gran obrint la comitiva... Gent joiosa i àdhuc emocionada passant als peus de la Geperudeta. . Maravella, per no dir fa enveja. Sap greu que a Catalunya totes aquestes manifestacions molts les titllin de carrinclones. Cohesió social, la continuïtat que representa la tradició, la espiritualitat, nogenysmenys és això el que hom rebutja al principat, amic lector.

Al costat mateix d'on esperàvem l'autocar, hi havia la Feria del jamón. Un envelat on se celebrava concurs de talladors i degustació.Hi entràrem per fer temps i ens prenguérem una ració de pernil extra, per 7 euros -aquí en compten 20.

 Al tornar, cap a mitja nit, un Sagalés -suposo que el mateix de Mollet- es va posar al costat del nostre durant algun  km, no sabem si  per avançar o provocar, provocant la por de molts i la reacció del viatger de davant: deixa'l que avanci!! potser instigat per un comentari meu. Sembla que algú a prop del xófer va parlar que "feien carreres", cosa que va ferir al conductor i digué pel micro:  "No me ha gustado nada lo que he oído de hacer carreras. Yo llevo la misma velocidad punta desde Valéncia...yo soy un profesioná" Certament era un gran conductor. Sense més a resenyar, arribem a Can Mulà, després que ens acomiadés amb "un gran abrazo para todos"

Ja que he fet la crònica, amic que la sol.licitaves, ensabona'm una mica i digu'em que no està mal del tot;)

Les meves pors a la independència i 4 cosetes més

- L'home es la mesura de totes les coses, digué Protàgores. Intueixo que Dèu i el Toni Albà són la mesura de l'home. Parlar l'Albà i desbarrar tot és una.L'última ha sigut comparar l'atemptat islamista de Madrid amb les morts causades per "l'estat espanyol" (sic). A sobre no s'adona que també Catalunya és estat espanyol. La mesura en què hom valori o respecti Albà o allò espiritual és la seva mesura humana. Als seguidors meus de Twitter que a l'hora ho siguin d'Albà que m'ho diguin sisplau que sabran el que és bo. Ja fa temps que tinc presa la mesura al #catolicofob Albà. Vegeu la meva llista negra d'indesitjables o tanoques perillosos.

- Catalunya està malalta de #ppitis, quan els altres són igual o pitjor. Els mass media catalans callen com cretins lo de Mercasevilla, la #malaMaleni, les porcades -amb perdó dels porcs- de l'Alhambra, etc.

- Diu Espanya per fer por, que el PIB baixaria amb la independència. Doncs mireu, a un decreixementista lo que li fa por és el contrari, que s'iniciés un nou desarrollismo que tornés a omplir de fàbriques els racons més fèrtils i bonics del país. Fa por també que la futura Catalunya estigui impregnada de #albanisme, de #progritis i els prejudicis fòbics ja esmentats.

I l'altre tema, la crisi. Sí, n'hi ha, però de creixement excessiu, i de seny i moral. I sobretot ambiental: ni sap ploure ni ja sabem quasi què és el fred d'hivern.

El Twitter i la mare que el va parir i un servidor

Hi ha algun estudi matemàtic  sobre les probabilitats que té un tweet  de ser llegit, tenint en compte el nombre de seguidors -o  l'hora i dia, etc? I sobre la progressió geomètrica amb els RT? Estadísticament i a priori sembla obvi que una persona que en segueix centenars, amb els RT corresponents  només pot llegir un escassísim percentatge dels tweets que rep, entre els que probablement no hi serà el nostre. Que n'esperem de Twitter? Cal contestar les respostes? I els famosos i famosets? sembla una eina a mida d'ells. És útil, més terapèutic que perillós? Té més fullaraca que contingut? És més que res un hobby. Té més influència que un blog? Són preguntes que no crec que siguin massa satisfetes.

Confesso que n'estic avorrit de Catalunya com a monotema a la cataxarxa. He descobert -després de buscar- uns twitaires, de moment la majoria en castellà, amb un enginy que ja voldrien molts professionals, sobretot els practicants de la "conyeta". Un enginy reparador. He redescobert també la posició prevalent de l'humor a la vida. Intentaré per la meva part  canviar el txip transcendent -que molts portem a sobre- o més ben dit, endollar el txip humorístic, amb llibertat i intentaré fer més sovint les meves aportacions a l'alegria  , quan la gràcia divina m'inspiri la gràcia.

Fa uns mesos que estic a Twitter i no acabo de entendre'n el sentit que hi troba la gent.

Trailer (aprofitant Falles, del passat viatge)

Crònica d'una jornada valenciana i fallera. Amb diverses facècies

El viatge

Sis del matí, dissabte. Cap a València fallera. La Pepi -organitzadora-  va avisar: no pugeu als autocars perquè pot ser que el que vingui primer sigui el 2 i el segon l'1. Arriben els autocars i un bon gruix de gent que tenia l'1 va pujar al 2 i viceversa. El primer en arribar era l'autocar 2 i el segon l'1! Quan ja hi estaven aposentats, tots cap a terra a fer el canvi. Després algun viatger va ocupar el seient dels guies i el...

(Continuarà)