Sis del matí, dissabte. Cap a València fallera. La Pepi -organitzadora- va avisar: no pugeu als autocars perquè pot ser que el que vingui primer sigui el 2 i el segon l'1.
Arriben els autocars i un bon gruix de gent que tenia l'1 va pujar al 2
i viceversa. Inel.luctablement el primer en arribar era l'autocar 2 i el segon l'1.Quan
ja hi estaven aposentats, tots cap a terra a fer el canvi. Després algun
viatger va ocupar el seient dels guies i el que tenien destinat pels
regalets, provocant la desolació de la Pepi. Per acabar-ho d'adobar
sobrava gent! com podia ser? Doncs que van pujar persones al.lienes que
havien d'haver agafat el Sagalés que va arribar uns minuts abans. Gran
fallada i... sense falles. El conductor del Sagalés no va estar al tanto
de res. Tot plegat representà una hora menys d'estada a València.
La Pepi, gran i excelentíssima
persona. El Pepito, el seu home, també. Fou ell qui ens va tocar a
l'autocar fins el moment d'esmorzar. Reconegué pel micro: Jo sóc molt soso. La Pepi va pujar després i fou un altra cosa. Gran animadora dels viatges: "Como están usteeedes?"
Acudits, participació d'algun voluntari, caramels. Vigília del Dia del
Pare. Ens obsequia amb un detall. Res d’especial finsveure la silueta de la ciutat diuen
que fantasma de Marina d'Or. Punt d'arribada: Plaça d'Aragó. Diu el
conductor: Generalmente llegamos hasta el centro però con las fallas hoy os sortamos aquí. Conya general.
La ciutat
Com Madrid, València és castissa, familiar. Les antípodes de Can Fanga, tan cosmopolita ella. Freda? Allà es respira la joie de vivre.
He trobat però que abunda el servei malcarat. Conviu però sense
problemes amb el dependent que et tracta com si et conegués de tota la
vida i fa broma. Serà per com afecta a cadascú la lluna de València? Els
preus de les coses: humans. Sobretot el menjar, que sembla una de les
principals ocupacions d'allà. No sé que hi troba la gent amb Barcelona,
tot tan car, tants cotxes, sempre tan atapeïda.
Dia massa bo. Calor. Només baixar veiem uns tios amb una samarreta: Rumbera de la Cabra -o així. Rojo,maricón i del Barça. A un encreuament topem amb la primera falla. No me la imachinava tan gran. Crec que és una cosa sense igual al món. Em cridà l'atenció l'aire disneyá de la majoria. Qui s'inspirà amb qui?
Tarda
Hora de la mascletà. No recordo
tanta munió de gent com la que anava a la traca. La Neus no estava per
soroll i per a no tenir problemes de lloc pel dinar ho deixàrem.
Estàvem disposats a entaular-nos per a la paella, quan trobem: ració de
paella: 4 euros!, Calamars amb sardines 2 o 3 euros. Per emportar.
Tebiona, però boníssima, però no ens ho vàrem acabar. A la motxilla cap a
Mollet, on la sogra en va donar bona compte. El cafè el prenguérem en
un tamboret alt d'aquests que posen els bars al carrer, veient passar la
gent que venia de la mascletà cap els restaurants. Ens van portar
nachos barbacoa d'acompanyament (sic).
El cantaire cec
Sentim un que canta al carrer,
en català, oriental. És un cantaire cec amb una guitarra. És a tocar les
taules d'un restaurant terrassa. Moltes taules i plenes. És el cec que
ens trobarem a una d'aquelles botigues de curiositats col.leccionistes,
on es veu que la mestressa li va dir a la dona: Mirem que no entri perquè cada vegada ens trenca un cendrer. A mitja cançó passa algú i no sé que li diu, i ell, sense deixar de tocar contesta: Eivissa. Realment un figura, un artista. Deixo l'euro i li pregunto: És teva la cançó? i conesta: No, d'Andy i Lucas. Superava
l'original. Em va convidar a escoltar-ne una de pròpia. Era una rumba,
fantàstica, a la que em vaig animar a posar-hi alguna segona veu. Em va
passar pel cap de ser el seu agent. Tens disc? No -diu. Grava'l -li dic. Vivia a València. Pel que sembla sol, ja que ens digué que les dones només volen l'interès i una li digué: No et vull perquè ets cec i et falta un ull. Diu que això el va ferir.
M'han dit que em presenti a tu si que vales. Però si hi vaig i el Risto em toca massa els collons li trenco la cara. Tomba i gira. M'estén la mà. Comiat. Em diu tot marxant: grava un disc tu també.
Si hom deia a Can Noctas que Catalunya està mot espanyolitzada penso que de València podríem dir que està desvalencianitzada, pel que fa a la llengua. Se
sent poc el valencià. Tot i que l'idioma oficial de les falles ho és.
Em sembla però que l'ús de tan castellà és per comoditat vehicular, i
que en realitat hi ha més àmbits i més gent que el parla del que sembla.
Sentirem un saxo pel carrer i
resulta que eren unes canyes en forma de saxo. Sonava amb quasi el
mateix timbre. Saxo andino, 15 euros. Val la pena un viatge a València o
quasi, només per anar a la llibreria Paris València. Se celebrava a més
una fira del llibre vell, on vaig comprar per 4 euros les cròniques
d'un viatger Anglès a la Catalunya del XIX. Aconsello també la botiga
Pop no sé què, amb centenars de curiositats.
Vespre
Ofrena a la Mare de Déu dels
Desemparats, que corona una carcassa de fusta d'uns tres pisos d'alçada
on hi ha enfilades persones composant un tapís de rams de flors. Van
entrant a la plaça les comissions falleres amb corones de flors. Amb la
veu de fons d'un speaker abundantíssim de paraules, generalment de caire
devocional. Impensable a casa nostra. Deixa bocabadat la quantitat de
gent tradicionalment habillada, aquella fallereta amb cadira de rode; la
gent més gran obrint la comitiva... Gent joiosa i àdhuc emocionada
passant als peus de la Geperudeta. . Maravella, per no dir fa
enveja. Sap greu que a Catalunya totes aquestes manifestacions molts les
titllin de carrinclones. Cohesió social, la continuïtat que representa
la tradició, la espiritualitat, nogenysmenys és això el que hom rebutja
al principat, amic lector.
Al costat mateix d'on esperàvem
l'autocar, hi havia la Feria del jamón. Un envelat on se celebrava
concurs de talladors i degustació.Hi entràrem per fer temps i ens
prenguérem una ració de pernil extra, per 7 euros -aquí en compten 20.
Al
tornar, cap a mitja nit, un Sagalés -suposo que el mateix de Mollet- es
va posar al costat del nostre durant algun km, no sabem si per
avançar o provocar, provocant la por de molts i la reacció del viatger
de davant: deixa'l que avanci!! potser instigat per un comentari
meu. Sembla que algú a prop del xófer va parlar que "feien carreres",
cosa que va ferir al conductor i digué pel micro: "No me ha gustado
nada lo que he oído de hacer carreras. Yo llevo la misma velocidad punta
desde Valéncia...yo soy un profesioná" Certament era un gran conductor. Sense més a resenyar, arribem a Can Mulà, després que ens acomiadés amb "un gran abrazo para todos"
Ja que he fet la crònica, amic que la sol.licitaves, ensabona'm una mica i digu'em que no està mal del tot;)
2 comentaris:
Això de l'ofrena a la Verge local ho vaig viure fa uns anys a Saragossa amb la del Pilar. quina corrua de gent que des del Paseo Independencia duien els seus rams i corones de flors. I com n'estava d'orgullosa la gent de, per un dia, abillar-se de "manya" o baturro. Bé dius que aquí és impensable, com a molt veure alguna barretina en actes multitudinaris.
Sí,sí, és habitual arreu, jo recordo ara Baviera,tan habituals els seus vestits tradicionals al carrer. M'alegro que coincidim i gràcies per empassar-te el text
Publica un comentari a l'entrada