INDEPENDÈNCIA I UNIÓ: LA QUARTA VIA - A tall de manifest

Això va sortir a l'extra de Nadal del Contrapunt  just el mateix dia que el Consell de savis va fer públiques les seves conclusions. Després dibolides.  I en aquest vespre de Nadal aquí les publico amb voluntat que siguin una mena de BONA NOVA

Publicat a Contrapunt 

INDEPENDÈNCIA I UNIÓ: la quarta via
 

Autonomisme, independentisme i "terceres vies": federalismes, pactes, etc. En proposo una quarta.En podríem dir... Independència i unió: Plena sobirania però amb el conreu i estimació del valor -innegable- de la cultura -cultures- de l'estat. Fer palès que mantindrem el castellà com un patrimoni i cooficial; que cap afecte no es trencaria; que en aquest món sense barreres, poques em podríem posar; que el panorama mediàtic continuaria igual,amb delegacions i centres emissors; i un llarg etc.  En aquesta fase adolescent de l'independentisme impera cert arrauxat esperit de trencament -o trencadissa- i del boti-boti. Per pragmatisme i davant l'atzucac podríem fins i tot arribar a posar sobre la taula una antiga proposta de Lopez Tena: romandre a la monarquia espanyola, a títol simbòlic, com Austràlia o Canadà a l'anglesa.  I no ens hauria de fer res parlar d'hispanisme -aplanem el procés.

Hom dirà si m'agafat una mena de síndrome d'Estocolm. Bé, he crescut amb el franquisme i he estudiat amb  mestres, i capellans intel.lectuals i fins de catalanistes- que sensibles al món de l'esperit i la cultura,ens feren conèixer i estimar els valors de la  cultura espanyola. Però bàsicament la meva proposta neix del pragmatisme i sentit de la política i la realitat.  D'altra banda, Catalunya és un país d'extraordinaries virtuts però nefastos vicis, p.e. el xaronisme i les dèries materialistes i esteticistes -com deia Unamuno. Mantenir la proximitat amb les Castelles místiques, sòbries i idealistes i del sud  despreocupat i alegre, seguiria influint i matisant defectes. Cal recalcar que qui vulgui podrà mantenir la nacionalitat i sentiment d'espanyol. No oblidem  el factor humà.

Potser algú restarà desconcertat al llegir això. Ja hi estic acostumat. Fa més de trenta anys que també era dels quatre    -com Zweig per  la primera guerra mundial- que parlàvem de reciclatge, canvi climàtic, etc i dels quatre  catalanistes que anàvem una passa endavant-es curiós que ara em vegi demanant frenar el carro.Massa concessions? "Em picaria amb un còdol a les dents" si fossin suficients. O això "o el diluvi".
                                             
Acabat això llegeixo Suso del Toro: "Només podem esforçar-nos a imaginar la manera que Catalunya decideixi el seu futur i això no suposi que passi a ser gent estranya a nosaltres".Exacte. Llegim-ho per passiva.
                                                        -----------------------

Nota-  Hagués pogut allargar-ho uns folis, però no sé si cal, ni si ho llegiria tanta gent -massa poca encara. Però potser ho allargo.

Forassenyat o no, això vol ser només una participació per ajudar al procés i eina de reflexió.

Expresso especialment als meus lectors els millors desitjos en aquestes festes assenyalades.

IMPORTANT

Molts estimats lectors han pres aquesta 4ta via, només com una preferència meva i que la d'ells és una altra. Deixem el que un o altre faria i els gustos personals. Es tracte de trobar el que més convé, és més factible, assenyat etc. Els maximalismes aquí no hi caben.

El debat de la independència SÓN DOS -a veure si ho recordem

Sentim cada moment gent per a qui l'argument del seu unionisme és tot això, dels lligams seculars, culturals, socials, familiars, etc No és això el que s'està discutint, o millor: No és NOMÉS això  A aquestes persones -la Caballé, p.e.- se'ls  ha de dir "Em sembla molt bé, però això no vol dir que ens puguin fotre els calers ".

O sia, hem de debatre cada cosa per separat. De la mateixa manera que la pregunta de la consulta són dues ,el debat sobre la independència és també dual: hi ha la reivindicació ecònomica i la qüestió identitària. Ja sé que és perogrullesc però no atinem quasi mai a recordar-ho. I recordeu dir a qui i quan correspongui:"Em sembla molt bé que et sentis lo que vulguis, però això no vol dir que ens puguin fotre els calers ".

És ben bé qu no hi ha ningú que se salvi de la mediocritat -intel.lectual o moral. Mireu.

Això escrigué aquí , admirat  "Oliu, director del Banc de Sabadell... diu a LV: LA CRISI HA ACABAT. AQUÍ ENS QUEDAREM. (És lo més brillant i valent  que he sentit darrerament) I sí, ho reitero. Però , ves per on, acabo de sentir a la tele, del personatge tan rellevant, una de les manifestacions més cíniques sentides mai:     "Amb les ajudes s'han salvat els impositors no els bancs". O sia que hem d'estar agraíts encara que ens hagin "salvat". Estalvio més comentaris.  

Aquest mateix banc, de tanta confiança per a molts, va ensarronar un parent gran amb un "producte", -pensió vitalícia, em sembla-, amb el qual no podrà treure  mai els diners! -a no ser que estigui disposat a perde'n una bona part.

 Cuidado amb els que remenen i només pensen en calers, doncs. Precisament al Mercat Medieval de Vic va dir un ferrer filòsof a un client: "...si piensas solo en el dinero te pones tonto."

Ara penso si això que va dir que ens quedarem on som no ho vaig entendre malament -ansiós com estic que algú digui que el consumisme boig s'ha accabat per sempre.

Un fet bàsic no analitzat sobre Canal 9 i que prenent-lo com a referència en resulta un anàlisi del mal que han fet i poden fer encara aquests dits "progres"

Els progres catalans no podien veure ni volien veure Canal 9 a les ones del Principat. La gent catalana normal no la podíem veure. A què vénen tants escarafalls ara que la tanquen? Clamaban al cielo  -y les ha oído-  perquè era una eina propagandistica del PP, perquè no hi havia prou valencià,per Tómbola -nascuda  -compte- amb el PSPV, etc. Benvinguts però al canvi amic progres. No sé si ningú en diu res per mala memòria o per un silenci pactat implícitament. No sé que ningú els hi hagi retret.

Recordo una diada de falles veient a Canal 9 l'ofrena floral a la Mare de déu dels Desamparats -la Geperudeta, amb la desfilada de les agrupacions dels pobles habillats tradicionalment. Un fet entranyable-que agafo d'exemple, perquè desconeixia, - religiós, folklòric i en certa manera per tant, identitari-patriòtic. Doncs no ha estat així per els "progressistes" i marxistes ja en dècades passades.  Aquest tipus d'actes, les falles, la bandera amb la franja blava i   tot allò amb regust tradicional valencià ho titllaven de bunker-barraqueta i blaverisme. I és clar, si als valencians -i a qualsevol (?)- els toques els signes i símbols d'identitat és com si els toquessis allò que no sona. Aquesta és la meva explicació al recel -o animadversió- de massa valencians al catalanisme i que no s'entén massa. Un de tants disbarats, de consequencies tan negatives, comesos en nom d'un "progrés-progressista" sovint tan curt de mires com sectari . El dia que els comptem -els disbarats-...serà un gran dia.

M'agradaria deixar clar que això ho signa un a qui uns consideren progre i és avantguardista -o així- i altres el tenen per carca essent tradicional -o aixà. No sé si és la manera d'estar bé amb tothom o amb ningú. De tota manera, ara penso, tinc amics a ambdues bandes.

Un "detall" d'algun polític que estic esperant amb candeletes

Una de les causes importants del desgavell i econòmic del país, que comporta el drama a mols ciutadans   és el sou dels polítics -i la corrua que els acompanya: partits, assessors, etc. Són 400.000 polítics a l'estat! Els sous que cobren són monstruosos,immorals i sobretot desvergonyits -sense comptar prebendes. Tan li fa dir com no dir. Sense comptar a més que la seva contribució directa al benestar del país és nula. Legislar no és un bé per se.

Si hi ha una cosa que m'enerva és sentir que a l'empresa privada guanyarien més. Que hi vagin si els volen! Que s'hi quedin! No és que no sigui cert -en la seva immensa majoria- que a la privada guanyarien molt més, sinó que quasi sempre és el contrari. A la política hi van els polítics i no les lumbreres de les ciències,les humanitats o l'empresa. No és compatible ser polític amb les tasques dels esmentats -ni el seu lloc natural.

Una declaració de reducció de sous seria un dels punts en que podria basar el meu vot.

La meva conclusió inèdita sobre l'actitud del DAVID DE LA SANDÀLIA contra GOLIATO Rato

La meva conclusió sobre l'actitud del David de la sandàlia contra Goliato Rato és la segúent:  que estem com sempre -amb diferents protagonistes i sectors-; que estic com sempre entre les dues Catalunyes, que és com dir les dues Espanyes: avui,  l'encorbatada que s'escandalitza perquè algú diu gangster a algú que fa  latrocini i per l'altre cantó l'eixelebrada,la que va amb xandall, samarreta o sandàlies al parlament. La meva no és cap de les dues.

Em pregunto què faria el nostre millor cap, Balmes, què votaria, que recolzaria. No ho sé exactament, però n'estic ben convençut que estaria més a prop del que penso que de cap bàndol. En el suposició que aquests temps permetessin l'aparició de caps com el del vigatà.

"...le cortaron una oreja, le sacaron un ojo y le arrancaron la lengua. Tras la tortura,..." (A un capellà)Dues tasses de memòria històrica. Horripilant de gust.

Abans de cloure el tema amb l'escrit concluent promés, deixo això. Concluent per els no fanàtics és clar.

Angel Olmedo Guillot era natural de Valencia, donde nació el 5 de marzo de 1884
Cuantos le conocieron destacan su absoluta entrega a los ancianos  ...fueron a buscarle el 3 de octubre de 1936 tres milicianos armados de fusiles ametralladores. Al amenazar estos a los que le acogían, don Ángel salió de su escondite y se entregó. Tras saquear los escasos bienes que había en la habitación, los captores insultaron a los que habían protegido al sacerdote, blasfemando y haciendo con sus armas simulacro de ametrallarlos.

Llevado a un lugar junto a la Cruz Cubierta, los captores le hicieron bajar del coche, le cortaron una oreja, le sacaron un ojo y le arrancaron la lengua. Tras la tortura, finalmente le degollaron, dejándole tirado tras haberle robado las ropas. Posteriormente se trasladaron al asilo de las Hermanitas de los Pobres, donde saquearon la habitación que ocupaba el capellán.

Una altra víctima

...un grupo de hombres armados, y que decían entre sí: “a esto no hay derecho: se va a matar esta noche a un inocente, incapaz de hacer daño a nadie, ni por sueños”, y se lamentaban: “pero así ha venido la orden: matar a los sacerdotes”. Llevado a la carretera de Paterna, fue asesinado a los 67 años de edad, sin que se haya podido encontrar su cadáver.

Si algú té estómac de continuar llegint més casos que vagi a Sacerdotes mártires valencianos. Jo no he pogut continuar.

I així desenes de milers de capellans, monges, seminaristes, escolans, etc Quin drama darrera cadascú! Com debien ser les darreres hores dels dos escolanets assassinats a Vic, de cadascú dels assassinats? Dels assassinats dels republicans. I dels nacionals. Sí, també. "Una de les dues espanyes els va gelar el cor"

A L'ANTICLERICALLA. Escrit no massa manso

Malgrat que l'acte beatífical hagi passat fa dies, escric això , perquè  el que no ha passat ni s'albira que ho faci és la febrada teocatòlicaclerofòbica, tan trendy i fashion ella.

Com que segurament desbarraria -com el Rubianes amb el campanar i la puta España-  no escric el que m'inspira la postura desacomplexada, fins i tot desvergonyida i en el millor dels casos ignorant de l'anticlericalla, que ara se sent ofesa perquè -des de Tarragona- algú els recordi que a l'estiu del 1936 van intentar exterminar tots els homes de fe. Només en van matar però algunes desenes de mils, -i a Montserrat només una vintena de monjos, i van cremar les esglésies i els arxius parroquials, que guardaven la memòria dels pobles. Us asseguro que em domina més la tristesa que la ira. Així doncs, només relataré un fet.

Una tragèdia monstruosa. Una de mils.

Entràrem a veure l'església dels Dolors de Vic, separada per dins per un enreixat forjat.  Conversàrem amb la senyora d'edat avançada que estava assaguda a l'atri interior, i no sé com ens va dir : Al temps de la guerra aquí mateix van matar dos escolanets. No foren els únics.

Si, d'acord, cal perdonar. I encara que ningú hagi demanat, com a cristians perdonem. Però la veritat ha de lluir i no volem garses per perdius.

Vikipèdia "Al 1931...aquest atac violent contra l'Església Catòlica a Espanya, en el qual ja no només s'atempta contra edificis sinó que s'atempta contra la vida de religiosos, es va convertir en el principi d'una nova onada de violència anticlerical, que alguns consideraren la pitjor des de la persecució per l'Imperi Romà contra cristians.  Durant la Segona República van continuar els atacs a edificis i els assassinats i agressions a religiosos...). Si a l'any 1931 ja va començar la cacera a l'home -i la febre incendiària.

Els historiadors "progressistes"  de lo de l'estiu del 36 en diuen  repressió de reraguarda. A qui volen enganyar?
Jo que sóc independentista des d'abans de tenir pelo' en lo'guevo,  n'estic fins els idem i en veritat us dic que si la Catalunya sobirana ha d'estar dominada per aquesta anticlericalla obtusa i rancia, es poden fotre la independència pel darrera.

Suposo que molts catòlics, com a catòlic em consideraran de regular tirant a baix, tot i que m'he moderat.

-Estigueu atents al meu manifest heterodox sobre la independència i un complement a aquest post, amb un argument inèdit i crec que concluent.

Una puta no és honesta, en tot cas pot ser honrada

Sembla que tothom ignori lo que ha volgut dir sempre la paraula honest-a. Si els modernets ho sabessin amagarien el cap pel ridícul d'haver-la emprat. És una mala traducció de l'anglès: Honest es tradueix per honrat.  Honest-a en català i castellà defineix una persona decent, recatada, pudorosa o casta. O sigui que quan parleu d'un home honest vol dir que no és putero. I una noia honesta és la que no s'abaixa les calces davant el primer galifardeu que li fa gràcia.

Són temps que veig què em veig obligat a dir coses que em poden fer semblar carca. Cosa que, de totes maneres,com quan en dic que em poden fer semblar un flautagós, em preocupen tant com haver d'anar a la Meca. 

S'entén que he escrit això perquè no paro arreu de sentir això d'honest i honesto mal emprat.

Polònia TV3. De què va?

Al darrer programa van fotre una estarrossada a l'Església, aprofitant que el Francolí passa per Tarragona, sense gota de gràcia, com és natural. D'altra banda ja van alguns programes on surten representats tots els partits, fins els intragables Ciudad'anos. Tots menys les CUP. Em sorpren moltíssim, no que no surtin és clar, sinó que ningú en digui res.

Quasi afirmaria que Polonia té moltes de les coses que jo considero dolentes dels conservadors i  moltes dolentes dels progressistes. I no sé si lo pitjor de cadascú.

(post impasse, amb algun altre, mentre preparo dues "peces" que considero si no destacables, necesaries)

Viatge en creuer -III-. Santori Santorini i els meus amics els ases

Santorí, el pobre poble ric. La mitja illa

Altrament coneguda com Santorino o Santorini, pensava  que seria una cosa massificada i artificial, com suposo  ara Eivissa. M'equivocava -potser ho deu ser més Mykonos  -afirmo rotundament que dels llocs que he estat no n'hi ha cap que tingui la massificació  insuportable de Barcelona.

Oia és el poble de la foto de la cúpula blava entre cases blanques penjades que il.lustra tots els fullets turístics de les Illes Gregues. Cada deu passes és una foto.

Cases arrapades a barrancs impossibles, des d'on vèiem el creuer com una joguina. Platges  de lava negra bullent. Illa inhòspita que no té ni aigua. Totes les cases tenen dipòsit pluvial o la porten amb barco. Com passa a tans llocs, les zones en altres temps més pobres, ferèstegues etc, són les que ara són més cares, caríssimes. Les petites cases penjades al cingle, plenes de pendents i racons, són ara una cosa de luxe per a molt pocs. El producte estrella és el festuc. Com a guiris en compràrem -barats, això sí- i garrapinyats. Tenen un vi particular.

En dic la mitja illa perquè l'altra mitja va volar per una explosó gegantina i tsunàmica. Diuen si era l'Atlàntida.

Al meu ambient entre els ases 

Pujàrem amb autocar per una paret quasi vertical per una carretera semblant als llamps de tebeo, però a l'hora de baixar, per l'altre poble, havia de baixar amb telefèric -car i cues-; a cavall o a peu pel llarg camí relliscós, molt pendent, entre  cavalleries, tan típiques de les postals de l'illa. La majoria va baixar a peu, però ai las, entre la moda de les xancletes  i el calçat femení vaig veure caure rodó a més d'un. Una mica més afortunats considero als que baixàrem a cavall. Quin goig que feia aquella munió, immensa, d'animals.  La gent repetia: Que burros más grandes, no??   - No, vaig aclarir, son mulas. S'ha perdut totalment el coneixement de la cosa rural. Els cuidadors, a força de tractar amb bestiar, ho són una mica bastant. Pagues al principi, sense rebut ni res. Atravesses com pots pel reducte que queda entre bestiar de quatre potes i dues i el muret de ciment, amb el pendent de lloses relliscoses i arribes a mitja rècua i trobes un carreter, li pregunto què, i comença a comunicar-se a crits a considerable distància amb el cobrador de dalt. Arribo als equins,  i més crits del d'abaix amb el de dalt. Suposo que debien confirmar els pagadors. Quasi sense mirar-me em dona una mula grossa, una senyora mula -o macho. Ja t'espabilaràs, com si diguéssim.   Aguantar la vertical en el pendent no era fàcil. A davant hi havia una nena espantada a una mula amb el seu pare. L'home va haver de tornar pujar a  pagar al cobrador perquè es pensava que es pagava per mula i es pagava per persona!  Baixem una recua de quatre mules lligades i el guia a peu conduint. Crec poder dir que malgrat sentir una mica de canguelis al sentir de tant en tant les ferradures lliscant a les lloses, és la millor manera de vèncer el gran desnivell fins al port. Arribem a baix i ningú ajudava a descavalcar. Per cert, en canvi,de manera ridícula, cada vegada que pujaves i baixaves de qualsevol barca, per vença l'alçada d'un esglaó, trobes arreu dos homes per agafar de bracet a la gent. Acabat el viatge, mulos i ases tornen sols cap a munt. Feia gràcia aquell burret jove,  amb energia de pujar trotant, avançant els altres .Quedaven uns cent metres per fer a peu i em vaig trobar uns ases lligats  a un revolt. Durant uns minuts no baixava ningú. Tot esperant la Neus, que baixava a peu, estàvem sols ases i jo, cosa que em va permetre platicar-hi, acaronar-los i repartir-los  un crostó. Moments agradabilíssims. Algun dia parlaré dels ases i jo, del que tinc jo d'ase, d'allò que m'inspiren, dels ases en general. 

A part del seu record impregnant la memòria, em va quedar la seva olor impregnant profundament la meva roba.

Avís als escoltants de la meva entrevista i una perla a descobrir

Aviso a qui vagi sentir l'entrevista que em va fer el Pau a Ràdio Mollet, als lectors del blog i a tots el éssers humans en general que al proper post en parlaré i matisaré. Per exemple no vaig poder co.locar aquesta cançó aquesta . Per a què la descobriu -o redescobriu.

Què s'ha de fer quan veieu algú que té raó? Parlarem de la independència

Pla aconsella una cosa en la què hi estic més que totalment d'acord, si és possible: "Quan veieu algú que te raó, el que heu de fer és estirar-li l'americana, tot recomenant-li calma i serenitat." A algú que li vaig dir no ho acabava d'entendre. És el que m'haurien d'haver fet moltes vegades a mí. Si tampoc ho teniu clar, imagineu-vos una persona sola que té la raó, discutint -o debatent- contra un grup o massa. (gràcies Carles Armengol, per descobrir-me la cita).

Pla, la psicologia , o filosofia, feta humor.

Parlem de la independència. La quarta via

Porto anys parlant i escrivint sobre la independència, quan n'érem quatre i mal vistos els que ho feiem i ara que sembla que hauria d'esmerçar-m'hi més,no dic res. Trobo que ja hi ha massa gent que ho fa. Però com que ho fa, en general, no dient el que jo vull sentir, estic preparant  una mena de manifest concluent i critèric sobre quin és la fita i el camí. El quart. La quarta via.

Ara, el que és més obvi i evident per a a mí, és que NINGÚ té la més remota idea de com sortir-s'en del follón que no saben ni donde s'han metío.  Però ja se sap catalans, qui alguna cosa vol alguna cosa li costa. I segur, segur, que tot no es farà ni serà del gust de tothom.

Viatge en creuer. Corfú, etc

Dia de Corfú

Em sembla que mai m'havia trobat amb un lloc que la valoració del qual fos tan dispar. Suposo que en el cas dels creueristes, que tenim només unes hores d'estada a l'illa. Depèn d'on et portin l trobes maca o lletja. Hom pot fer les excursions que organitza al creuer o contractar una companyia apart. Férem això últim i estiguerem de sort ja que els altres anaren al palau on visqué la Sissí i poca cosa més. Varem poder navegar amb una barqueta per a uns quinze -on podies tocar l'aigua amb la mà -redundància o èmfasi?- per la zona de Paleokastrista -castell vell,  a menys d'una hora de la capital. Remembrances de la Costa Brava, però amb l'aigua blau turquesa. Vorejàrem els penyasegats i entràrem a quatre coves, algunes amb les roques de vius colors càlids, on els peixos, amb el contrallum del blau i netedat del mar  semblaven estar a un aquari. En una d'elles el pilot va llençar un tros de pá i una múnio de peixos s'hi abocar. Passant per un penyasegat la dona em diu: Mira, és com un cap de mono. Quasi tot seguit el guia diu -més o menys tothom xapurreja idiomes a Grècia i Istambul "Allí pueden ver una cabeza de...como se dice... -Mono, vaig dir jo, -suposo que sorprenent el personal. -Eso, va dir ell.
Després de la barca, "temps pel bany", que foren cinc minuts, després de passar-ne quinze a les sis paradetes de souvenirs, el meu primer contacte amb els "productes grecs",del shopping. Hi vaig comprar el millor encenedor relació qualitat preu. Dorat, amb obertura sòlida, antivent, indispensable a la coberta d'un vaixell. Per quatre euros i sempre se m'ha engegat a la primera. Un que vaig comprar per vint a Bilbao-fart ja dels Clipers i Bics i dels pieçoelèctrics barats- ja no fa prou xispa. Misteri tècnic -la fallada dels pieçoelèctrics- que ningú m'ha sabut mai respondre. Digressió absurda?

Xipresos, pins i oliveres venecianes, belles, grans i velles però d'oliva petita, per a oli. És curiós però que aquí tingui carta de naturalesa el Qumquat, que és un dels souvenirs arreu, en forma de melmelada, confitats, licor, etc... Són els cítrics petits de color de taronja que aqui tenim en test.

Altres animals i altres coses

Visita a la capital. Quan al centre d'una ciutat veus locals tancats i algun de deixat, és senyal inequívoca de poca prosperitat,tot i que allà el turisme és de relatiu alt standing. Hi havia però una munió de carrers plens de botigues. Meravelloses icones a la venda al costat del cos momificat de San Espiridion. No m'estranya perquè la calor hi és infernal.

Gens massificat. Una illa a descobrir. Em va agradar el que veigué. Vaig demanar a la guia si Corfú era l'illa on va anar a viure la família Durrell, tot esmentant-li l'obra de Gerald Mi família i otros animales. Ho  era. Aquest títol parafraseja el tag del blog Jo i altres animals, on hi podia incloure la facècia de.l'altra dia a la platja, quan em vaig llençar i atrapar un colom a la sorra -sóc un porter frustrat- i després el vaig llençar direcció mar, fent les delícies dels nens i  badar als grans.

Creuer

Potser perquè el públic era de més standing, en aquest creuer al Mediterrani Oriental la gent juga molt més al casino. Pendent d'aplicar la teoria que he llegit, així com prticipar en el Trivial. Hi ha gent que en lloc de visitar les ciutats es queda al barco. No sé quina explicació pot haver-hi. Això m'explicava un amic d'un creuer pel Canadà salvatge. La immensa majoria d'americans no trepitjava terra ferma, bé, més aviat ablanida, com el Mollet antic.

Viatge en creuer pel Mediterrani oriental -1-

De Venecia a Estambul
pintas las noches de azul 

Breus cròniques d'aquest segon creuer. Aquesta vegada me'n refiaré de la mèmoria.

Cap a Venècia

Com sempre un moment molt especial, ple d'il.lusió, és al sortir de casa, en un Mollet silenciós i mig fosc, de matinada cap a l'estació.

Dona una mica de seguretat el saber que l'avió que agafarem destinació Venècia és omplert per gent que anem al creuer -és un chàrter.  Aterrem  ja teníem esperant-nos els nois d'animació del creuer, entre els que trobem alguna cara coneguda de l'any passat- organitzant l'anada amb autocar directe al creuer. Durant tota la tarda van arribant viatgers d'arreu l'estat en altres vols, successivament, pel què la desagradable sensació d'aglomeració de l'any passat al buffet del migdia no es va produir.

Havent dinat copiosament sortim disparats a aprofitar la tarda. Després dels molts centenars de metres de recta d'un "corredor penjat" que surt a l'aduana, hem de caminar molt encara per anar al centre, si no vols pagar -cada vegada- els nou euros que costa el transport fluvial -millor cananial. El vam agafar una vegada, ja que fèiem nit a Venèzia i disposàvem de prou temps i ja hi hàviem estat. Entre altres ens quedava per veure el Museu de l'Acadèmia -és el millor museu gòtic que he vist, amb uns treballs, objectes i dissenys inèdits per a nosaltres. Venèzia no s'acaba tan fàcilment, pel que decidirem només pujar a San Marco i després vagarejar, acabant l'endemà per pujar cap al barco pel barri jueu. De jueu en té el nom i una anotació hebrea a l'entrada del barri -que veiéssim. Queden això sí, diuen, un grapat de jueus. Res a comparar amb la "petita Jerusalem" d'Anvers.

Si vols comprar -arreu, però sobretot a Venècia - has de comprar menudalla o gastar-te bastants diners. Com que la pròpia és afeccionada al vidre, ens vàrem donar el capricí de comprar un peix de Murano, no excessivament car.  Al no tenir -com quasi tothom- la bestiesa antieconòmica del tot inclòs -alcohol i refrescos a go-go- destinarem aquests diners a algun caprici al shopping. És un exemple de la gestió econòmica pròpia de can Criteri. La de vegades que vam comentar la bestiesa del tot inclòs. Ella es va quedar amb el desig de comprar una tipus de bola de vidre singular, que com un aquarium tenia peixos a dins, amb una lluminositat i transparència extraordinària.

Al sopar vam conèixer els companys de taula. Un matrimoni de mitjana edat, ell correcte, discret, suposo que tímid i ella no parlava, i quan contestava alguna cosa s'adreçava al marit. Una estranya parella. Una altra, més jove, però d'edat incalculable: jo els feia a la trentena i la Neus a la quarentena. Senzills i agradables. Ell amb el braç guixat amb símbols o lletres. I la lisensiada Lola -en mexicà- and her lovely daughter Mistress Gala -en llenguatge victoria- Eren criades a Alacant i la mare havia estudiat a Barcelona, però parlaven castellà. Alguna vegada emprava algun terme en català-valencià. Però com que la cosa de les llengües és delicada, en cap moment vaig fer-ne esment ni li parlí en catalá. Cultes i agradables. Al primer sopar no se per què, es va referir a Iparralde. Hmmm! vaig pensar. Amb el nivell cultural mig del país, algú que sàpiga què és Iparralde, ha de ser una mica llegit. Després ens digué que era llicenciada en Filologia Hispànica. Ens van servir alguna cosa amb festucs i li digué en broma que la posaria a prova, i li vaig preguntar com se'n deien també dels "pistachos" en castellà. Quan li vaig dir alfoncigos, sembla que li sonava. Afeccionat com sóc a la lingüistica tinguérem alguna xerrada estimulant. Com quan parlàrem del dàlmata, llengua romànica extinta fa poc més de cent anys, de la que em va informar d'una entrevista a l'últim parlant.
 
País del Véneto

Passejant a la tarda per Venèzia, veiérem passar de tant en tant grups de persones amb banderes amb el lleó de San Marc -són les del Veneto. Tot passant vaig sentir un que deia no sé que de la semblança d'aquesta bandera amb la catalana. I veiem una pancarta: Independenza Véneto. -Llástima, ens podríem haver fet una foto. Després una altra i ja li diem a un del grup, un d'aquests venezians, madurs, senyors i elegants. Puo far-mi una foto con voi -italià macarrònic. L'home no sé que em va dir, volguent dir: no m'atabalis. Quan li vaig dir que era català li va canviar la cara a ell i a tots els seus companys. Ràpidament van desplegar la pancarta i ens aplegàrem tots per la foto. Després va dir-nos que el seu fill va ser "conce...-inintel.ligible- a Barcellona. -Concertino?- li vaig demanar. No. Concebutto! Em sembla que era el cap del clan i tot un personatge a la ciutat. Es deia Llucheti i li deien Luchi.

La sortida de la ciutat, amb la perspectiva que dona l'alçada del vaixell va congregar-nos a les cobertes. Vista suggerent sobretot la que ofereixen els canals que s'endinsen perpendicularment , entre palaus i ponts antics cap al centre.

RANKING de melodies constituïdes per totes les notes de l'escala seguides.

Tot i la innanitat aparent, almenys pels totalment llecs en qüestions musicals, aquests dos rankings mataestones estiuencs,  és possible que constituïssin un primer pas i referència per a estudis rigurosos posteriors. De fet recordo un expert que recordava una peça del gregorià on una mateixa nota es repetia treinta quatre vegades.

RANKING de melodies constituïdes per totes les notes de l'escala seguides.

En conec poques.  Joia al món, Joy to the world. La conegudíssima nadala, la melodia més fàcil de tocar del món: Dó si la sool, fa mii ree dooo. Una que és d'un grup tipus Ella baila sola, que fa l'escala perfecte: do re mi fa sol la si doo, i baixa -do do do  i puja -do i baixa- si la sool  mi...,Romanç de lladre -clavell morenet, i un fragment de violins de la Primavera del pare pelroig: do re mi fa sol la si do do do do do do, si si si si si si,....

Al ranking anterior, de notes repetides, afegim-hi la Chica ye-ye on hi ha dos passatges de dotze notes repetides.

Properament: Crònica del viatge en creuer d'aquestes vacances -si les animalades que veig entorn la Via catalana no fan que les comenti.

Solució al RANKING de cançons una mateixa nota més de deu vegades seguides. Nou RANKING curiós: fragments de melodia amb TOTES LES NOTES DE L'ESCALA SEGUIDES -amb exemple

Totes aquestes cançons repeteixen en algun moment una mateixa nota més de deu vegades seguides: 

Taxista de Pau Riba, Que feliç era mare de Lluis Llach, Yellow Submarine dels Beatles, Tous les garçons et les filles, l'última dels Manel. La segona del ranking és aquella de la Trinca: En Tomeu, en Tomeu, ha filat a la neboda del canonge de la Seu -vint-i-una vegades la mateix  nota! I encapçalant el ranking -de moment-  l'Aleluya de l'Aute, de la que fins i tot perdo el compte de vegades que repeteix la mateixa nota.

Un comentarista em recorda el Qualsevol nit...del Sisa .


Com es veu són cançons que van tenir força èxit tot i tenir tanta nota repetida.

Nou ranking

Per concloure aquestes qüestions lúdiques (?), en proposo una altra de músical.  Parlàvem de fragments amb notes repetides i ara serà al contrari. Coneixeu moltes melodies -fragments- que estiguin compostos per totes les notes de l'escala seguides? Cap amunt o cap avall. N'he trobat poques.

He constatat que hi ha molta gent que li costa entendre aquestes qüestions, que són les beceroles de la teoria musical, per lo que poso un exemple molt fàcil: el fragment de Joia al món, Joy to the world. La conegudíssima nadala, la cosa més fàcil de tocar del món: Dó si la sool, fa mii ree dooo. Tota la escala seguida. Una tecla al costat de l'altre

Trailer:

Després de la solucions del ranking, penjaré unes petites cròniques d'el viatge amb creuer pel Mediterrani Oriental d'aquest any.

Una qüestió-PASSAESTONES inèdita per passar el temps a l'estiu. Sols o acompanyats. I resposta al post anterior

Passaestones inèdit

La música és una combinació de les diferents notes i temps. És possible per tant fer una bona melodia on es repeteixi molt una mateixa nota? més de deu vegades seguides, per exemple. Sí, no només és possible si no que les que jo conec han sigut grans éxits. Posaré com exemple la Macarena. Dotze vegades la mateixa nota.

El que proposo pot ser una bona opció per a plantejar i passar l'estona en alguna tertúlia d'aquest temps vagarós .

Entre les cançons que he trobat -més de deu vegades la mateixa nota seguida- n'hi ha del Llach i dels Beatles, que ja diré al pròxim post.

No sé la gràcia del que plantejo, pero suposo que és més estimulant que llegir un escrit sobre el Duran i Lleida i tutti quanti.

Els humoristes catalans més infravalorats.

No sé si serà una falsa impressió però jo trobo que aquests que diré són molt més graciosos, ràpids a fer l'estirabot,  que el que la seva fama faria sospitar. Destacaria el "pallasso" Leandre,  el Charlot català; Quim Vila, el de Moià, malgrat que tal com ell reconeix és un cabró; Cia Infima La Puça -un es va morir-, David Verdaguer, aquell dels bigotarros; Luismi, ara a RNE, i algú que oblido. Pla era també un gran humorista.

Què és l'humor català? -amb exemple. Els tres catalans graciosos quasi desconeguts

Per tal que torneu al blog quan torni de vacances,o potser en quinze dies, deixo per  llavors la contesta a la pregunta: Qui són aquests tres catalans graciosos tan desconeguts? -per a mi. Res de Polonies, i Buenafuente al marge. A aquest si que li reconec enginy.

Per tal que la visita al blog no hagi sigut baldera i com que no estic ara per teoritzar sobre l'humor català us en deixaré un exemple del tipus d'humor en què els catalans excel.lim. Qualifiqueu-lo com volgueu. Potser hauria de dir excel.liem perquè ja és molt escàs. Avui domina la conyeta. L'exemple és de principis del segle XX i és extret d'un llibre-recull- que també us diré. Impagable. Un personatge nostrat -no recordo qui- va dir als companys: L'any que ve penso anar a Nordamèrica, que allà encara no em coneixen.

Penso que és un bon acostament a l'aclariment del vell debat sobre: Què és l'humor català. A veure si penjo alguna altra facècia d'aquestes. 

Els eufemismes o parlar fi

A una botiga de Mollet, en castellà, figura a la façana la seva especialitat, que en l'idioma normal seria Comida pa perros. Sabríeu en quina expressió superfina ho han transformat? Ja t'ho dire, D.v.

Bones vacances!

 

He parlat amb la Forcades- Espai Judith Vizcarra-Adéu a un artista molletà únic: Eloi Ontiveros-

Publicat al Contrapunt

Eloi Ontiveros

En Jepi li va dir un dia: Tu no t'hauries de morir mai. Era d'aquelles persones que trenquen el motllo al néixer,   incapaç de ser superficial -tot  i que no callava un segon- i vital,menys quan estava "massa lúcid".Força desfermada de la  natura, que es reflectia a la seva obra .Fa alguns lustres que va marxar a viure a la India, però encara se'l recorda. Ara amb motiu de la seva sobtada defunció m'agradaria dedicar-li aquestes lletres i fer-ho saber als amics mutus,coneguts i ciutadania. L'Eloi Ontiveros ens va deixar per sempre ara fa cinc anys. En feia pocs més que jo en perdé el contacte. Potser és sobrer allargar-me   en la seva biografia. Pels qui no el coneguin els diré que aquest molletà era un pintor i sobretot artista com segurament ja no tindran  l'oportunitat de conèixe'n cap més, i de tan brillant i divertit  , de remembrances dalinianes si voleu. Per obra i  discurs ho tenia tot per a triomfar en el món de l'art, però aquest és un món imprevisible, quasi tant com l'Eloi, i amb unes lleis a les que no se sotmeté. Té molta obra escampada i l'únic que podríem esperar és que fos un segon cas Van Gogh. Només un detall. L'Associació 7 Plomes editàrem una revista -on per cert hi ha alguna cosa d'ell- que va sortir mal guillotinada d'imprempta. Tothom atabalat i ell va dir Deixem-ho així, queda més original! Suposo que no hi ha antecedents. La publicació va quedar fantàstica. Una associació de creadors i a ningú s'ens va ocórrer.  Adeusiau Eloi, no t'oblidarem.




Espai Vizcarra i l'amic d'en Dalí

En sortir del vernissatge d'en Eduard Figueres, artista de la fusta, a l'Espai Vizcarra, em vaig fixar en una persona que tot i que no el veia des dels anys de la transició em va semblar que era el Joan Illa Morell -Jim, de Granollers. M'hi vaig acostar i m'ho confirmà. Li vaig dir que ell, l'Eloi i jo havíem anat a un d'aquells concerts típics de la transició. Em va semblar que li va fer il.lusió rememorar-ho. Tot seguit, ell va ser qui em va trasbalsar amb la trista  notícia.  Fou en Pau Gil qui m'instigà a acostar-me a en Jim, després de jo dir-li  que li aniria bé pel seu programa a râdio Mollet, tot explicant-li  que el granollerí  havia estat l'activista cultural per antonomasia als anys 70 a la comarca  - segueix inquiet igual i fent força feina-. Amic proper de Dalí i organitzador del seu famós happening a la Porxada -l'Eloi també havia estat a Port Lligat i té una foto amb el Dalí-. Ens intercanviarem dades i amb el Pau quedaren  per l'entrevista al seu espai -un luxe a no perdre.

Mireu si va donar de sí la tarda. Vaig felicitar a l'anfitriona Judith i ara li agraeixo públicament l'iniciativa ,tan necessària en aquests temps de banalitat,de marginació de l'art i la cultura. Si no és perquè hom em consideraria agosarat per posar-me a la casa i coses dels altres li diria que ho aprofités l'espai tot organitzant alguna tertúlia o conferència. Tan recomanable  pels coneixements que s'hi divulguessin com per les sinèrgies que propicia qualsevol relació humana en societat, quod erat demostrandum.

Teresa Forcades a la Porxada de Granollers
(No publicat al Contrapunt)

Ahir vaig sentir la monja a can Basté  i a la tarda a la Porxada. Em vaig quedar amb les ganes-per això no escolto massa tertúlies-  de dir alguna cosa als savis tertulians, després que abominessin del sentiment de culpa, "promogut per l'Església". Seran lerds?

A la tarda a la Porxada, al torn de participació, vaig preguntar a la germana -resumint: Que us fa pensar que en aquest moviment sera possible que convergeixin católics i anarquistes...? Va oferir-me una llarga i hàbil resposta, a una pregunta quasi impossible de respondre amb exacte rigor,

Amb més temps m'estendré en això del Procés constituent, posant  relleu en els aspectes que tiren enrera a molts possibles seguidors.