Viatge en creuer -III-. Santori Santorini i els meus amics els ases

Santorí, el pobre poble ric. La mitja illa

Altrament coneguda com Santorino o Santorini, pensava  que seria una cosa massificada i artificial, com suposo  ara Eivissa. M'equivocava -potser ho deu ser més Mykonos  -afirmo rotundament que dels llocs que he estat no n'hi ha cap que tingui la massificació  insuportable de Barcelona.

Oia és el poble de la foto de la cúpula blava entre cases blanques penjades que il.lustra tots els fullets turístics de les Illes Gregues. Cada deu passes és una foto.

Cases arrapades a barrancs impossibles, des d'on vèiem el creuer com una joguina. Platges  de lava negra bullent. Illa inhòspita que no té ni aigua. Totes les cases tenen dipòsit pluvial o la porten amb barco. Com passa a tans llocs, les zones en altres temps més pobres, ferèstegues etc, són les que ara són més cares, caríssimes. Les petites cases penjades al cingle, plenes de pendents i racons, són ara una cosa de luxe per a molt pocs. El producte estrella és el festuc. Com a guiris en compràrem -barats, això sí- i garrapinyats. Tenen un vi particular.

En dic la mitja illa perquè l'altra mitja va volar per una explosó gegantina i tsunàmica. Diuen si era l'Atlàntida.

Al meu ambient entre els ases 

Pujàrem amb autocar per una paret quasi vertical per una carretera semblant als llamps de tebeo, però a l'hora de baixar, per l'altre poble, havia de baixar amb telefèric -car i cues-; a cavall o a peu pel llarg camí relliscós, molt pendent, entre  cavalleries, tan típiques de les postals de l'illa. La majoria va baixar a peu, però ai las, entre la moda de les xancletes  i el calçat femení vaig veure caure rodó a més d'un. Una mica més afortunats considero als que baixàrem a cavall. Quin goig que feia aquella munió, immensa, d'animals.  La gent repetia: Que burros más grandes, no??   - No, vaig aclarir, son mulas. S'ha perdut totalment el coneixement de la cosa rural. Els cuidadors, a força de tractar amb bestiar, ho són una mica bastant. Pagues al principi, sense rebut ni res. Atravesses com pots pel reducte que queda entre bestiar de quatre potes i dues i el muret de ciment, amb el pendent de lloses relliscoses i arribes a mitja rècua i trobes un carreter, li pregunto què, i comença a comunicar-se a crits a considerable distància amb el cobrador de dalt. Arribo als equins,  i més crits del d'abaix amb el de dalt. Suposo que debien confirmar els pagadors. Quasi sense mirar-me em dona una mula grossa, una senyora mula -o macho. Ja t'espabilaràs, com si diguéssim.   Aguantar la vertical en el pendent no era fàcil. A davant hi havia una nena espantada a una mula amb el seu pare. L'home va haver de tornar pujar a  pagar al cobrador perquè es pensava que es pagava per mula i es pagava per persona!  Baixem una recua de quatre mules lligades i el guia a peu conduint. Crec poder dir que malgrat sentir una mica de canguelis al sentir de tant en tant les ferradures lliscant a les lloses, és la millor manera de vèncer el gran desnivell fins al port. Arribem a baix i ningú ajudava a descavalcar. Per cert, en canvi,de manera ridícula, cada vegada que pujaves i baixaves de qualsevol barca, per vença l'alçada d'un esglaó, trobes arreu dos homes per agafar de bracet a la gent. Acabat el viatge, mulos i ases tornen sols cap a munt. Feia gràcia aquell burret jove,  amb energia de pujar trotant, avançant els altres .Quedaven uns cent metres per fer a peu i em vaig trobar uns ases lligats  a un revolt. Durant uns minuts no baixava ningú. Tot esperant la Neus, que baixava a peu, estàvem sols ases i jo, cosa que em va permetre platicar-hi, acaronar-los i repartir-los  un crostó. Moments agradabilíssims. Algun dia parlaré dels ases i jo, del que tinc jo d'ase, d'allò que m'inspiren, dels ases en general. 

A part del seu record impregnant la memòria, em va quedar la seva olor impregnant profundament la meva roba.