Viatge en creuer pel Mediterrani oriental -1-

De Venecia a Estambul
pintas las noches de azul 

Breus cròniques d'aquest segon creuer. Aquesta vegada me'n refiaré de la mèmoria.

Cap a Venècia

Com sempre un moment molt especial, ple d'il.lusió, és al sortir de casa, en un Mollet silenciós i mig fosc, de matinada cap a l'estació.

Dona una mica de seguretat el saber que l'avió que agafarem destinació Venècia és omplert per gent que anem al creuer -és un chàrter.  Aterrem  ja teníem esperant-nos els nois d'animació del creuer, entre els que trobem alguna cara coneguda de l'any passat- organitzant l'anada amb autocar directe al creuer. Durant tota la tarda van arribant viatgers d'arreu l'estat en altres vols, successivament, pel què la desagradable sensació d'aglomeració de l'any passat al buffet del migdia no es va produir.

Havent dinat copiosament sortim disparats a aprofitar la tarda. Després dels molts centenars de metres de recta d'un "corredor penjat" que surt a l'aduana, hem de caminar molt encara per anar al centre, si no vols pagar -cada vegada- els nou euros que costa el transport fluvial -millor cananial. El vam agafar una vegada, ja que fèiem nit a Venèzia i disposàvem de prou temps i ja hi hàviem estat. Entre altres ens quedava per veure el Museu de l'Acadèmia -és el millor museu gòtic que he vist, amb uns treballs, objectes i dissenys inèdits per a nosaltres. Venèzia no s'acaba tan fàcilment, pel que decidirem només pujar a San Marco i després vagarejar, acabant l'endemà per pujar cap al barco pel barri jueu. De jueu en té el nom i una anotació hebrea a l'entrada del barri -que veiéssim. Queden això sí, diuen, un grapat de jueus. Res a comparar amb la "petita Jerusalem" d'Anvers.

Si vols comprar -arreu, però sobretot a Venècia - has de comprar menudalla o gastar-te bastants diners. Com que la pròpia és afeccionada al vidre, ens vàrem donar el capricí de comprar un peix de Murano, no excessivament car.  Al no tenir -com quasi tothom- la bestiesa antieconòmica del tot inclòs -alcohol i refrescos a go-go- destinarem aquests diners a algun caprici al shopping. És un exemple de la gestió econòmica pròpia de can Criteri. La de vegades que vam comentar la bestiesa del tot inclòs. Ella es va quedar amb el desig de comprar una tipus de bola de vidre singular, que com un aquarium tenia peixos a dins, amb una lluminositat i transparència extraordinària.

Al sopar vam conèixer els companys de taula. Un matrimoni de mitjana edat, ell correcte, discret, suposo que tímid i ella no parlava, i quan contestava alguna cosa s'adreçava al marit. Una estranya parella. Una altra, més jove, però d'edat incalculable: jo els feia a la trentena i la Neus a la quarentena. Senzills i agradables. Ell amb el braç guixat amb símbols o lletres. I la lisensiada Lola -en mexicà- and her lovely daughter Mistress Gala -en llenguatge victoria- Eren criades a Alacant i la mare havia estudiat a Barcelona, però parlaven castellà. Alguna vegada emprava algun terme en català-valencià. Però com que la cosa de les llengües és delicada, en cap moment vaig fer-ne esment ni li parlí en catalá. Cultes i agradables. Al primer sopar no se per què, es va referir a Iparralde. Hmmm! vaig pensar. Amb el nivell cultural mig del país, algú que sàpiga què és Iparralde, ha de ser una mica llegit. Després ens digué que era llicenciada en Filologia Hispànica. Ens van servir alguna cosa amb festucs i li digué en broma que la posaria a prova, i li vaig preguntar com se'n deien també dels "pistachos" en castellà. Quan li vaig dir alfoncigos, sembla que li sonava. Afeccionat com sóc a la lingüistica tinguérem alguna xerrada estimulant. Com quan parlàrem del dàlmata, llengua romànica extinta fa poc més de cent anys, de la que em va informar d'una entrevista a l'últim parlant.
 
País del Véneto

Passejant a la tarda per Venèzia, veiérem passar de tant en tant grups de persones amb banderes amb el lleó de San Marc -són les del Veneto. Tot passant vaig sentir un que deia no sé que de la semblança d'aquesta bandera amb la catalana. I veiem una pancarta: Independenza Véneto. -Llástima, ens podríem haver fet una foto. Després una altra i ja li diem a un del grup, un d'aquests venezians, madurs, senyors i elegants. Puo far-mi una foto con voi -italià macarrònic. L'home no sé que em va dir, volguent dir: no m'atabalis. Quan li vaig dir que era català li va canviar la cara a ell i a tots els seus companys. Ràpidament van desplegar la pancarta i ens aplegàrem tots per la foto. Després va dir-nos que el seu fill va ser "conce...-inintel.ligible- a Barcellona. -Concertino?- li vaig demanar. No. Concebutto! Em sembla que era el cap del clan i tot un personatge a la ciutat. Es deia Llucheti i li deien Luchi.

La sortida de la ciutat, amb la perspectiva que dona l'alçada del vaixell va congregar-nos a les cobertes. Vista suggerent sobretot la que ofereixen els canals que s'endinsen perpendicularment , entre palaus i ponts antics cap al centre.