Viatge en creuer -III-. Santori Santorini i els meus amics els ases

Santorí, el pobre poble ric. La mitja illa

Altrament coneguda com Santorino o Santorini, pensava  que seria una cosa massificada i artificial, com suposo  ara Eivissa. M'equivocava -potser ho deu ser més Mykonos  -afirmo rotundament que dels llocs que he estat no n'hi ha cap que tingui la massificació  insuportable de Barcelona.

Oia és el poble de la foto de la cúpula blava entre cases blanques penjades que il.lustra tots els fullets turístics de les Illes Gregues. Cada deu passes és una foto.

Cases arrapades a barrancs impossibles, des d'on vèiem el creuer com una joguina. Platges  de lava negra bullent. Illa inhòspita que no té ni aigua. Totes les cases tenen dipòsit pluvial o la porten amb barco. Com passa a tans llocs, les zones en altres temps més pobres, ferèstegues etc, són les que ara són més cares, caríssimes. Les petites cases penjades al cingle, plenes de pendents i racons, són ara una cosa de luxe per a molt pocs. El producte estrella és el festuc. Com a guiris en compràrem -barats, això sí- i garrapinyats. Tenen un vi particular.

En dic la mitja illa perquè l'altra mitja va volar per una explosó gegantina i tsunàmica. Diuen si era l'Atlàntida.

Al meu ambient entre els ases 

Pujàrem amb autocar per una paret quasi vertical per una carretera semblant als llamps de tebeo, però a l'hora de baixar, per l'altre poble, havia de baixar amb telefèric -car i cues-; a cavall o a peu pel llarg camí relliscós, molt pendent, entre  cavalleries, tan típiques de les postals de l'illa. La majoria va baixar a peu, però ai las, entre la moda de les xancletes  i el calçat femení vaig veure caure rodó a més d'un. Una mica més afortunats considero als que baixàrem a cavall. Quin goig que feia aquella munió, immensa, d'animals.  La gent repetia: Que burros más grandes, no??   - No, vaig aclarir, son mulas. S'ha perdut totalment el coneixement de la cosa rural. Els cuidadors, a força de tractar amb bestiar, ho són una mica bastant. Pagues al principi, sense rebut ni res. Atravesses com pots pel reducte que queda entre bestiar de quatre potes i dues i el muret de ciment, amb el pendent de lloses relliscoses i arribes a mitja rècua i trobes un carreter, li pregunto què, i comença a comunicar-se a crits a considerable distància amb el cobrador de dalt. Arribo als equins,  i més crits del d'abaix amb el de dalt. Suposo que debien confirmar els pagadors. Quasi sense mirar-me em dona una mula grossa, una senyora mula -o macho. Ja t'espabilaràs, com si diguéssim.   Aguantar la vertical en el pendent no era fàcil. A davant hi havia una nena espantada a una mula amb el seu pare. L'home va haver de tornar pujar a  pagar al cobrador perquè es pensava que es pagava per mula i es pagava per persona!  Baixem una recua de quatre mules lligades i el guia a peu conduint. Crec poder dir que malgrat sentir una mica de canguelis al sentir de tant en tant les ferradures lliscant a les lloses, és la millor manera de vèncer el gran desnivell fins al port. Arribem a baix i ningú ajudava a descavalcar. Per cert, en canvi,de manera ridícula, cada vegada que pujaves i baixaves de qualsevol barca, per vença l'alçada d'un esglaó, trobes arreu dos homes per agafar de bracet a la gent. Acabat el viatge, mulos i ases tornen sols cap a munt. Feia gràcia aquell burret jove,  amb energia de pujar trotant, avançant els altres .Quedaven uns cent metres per fer a peu i em vaig trobar uns ases lligats  a un revolt. Durant uns minuts no baixava ningú. Tot esperant la Neus, que baixava a peu, estàvem sols ases i jo, cosa que em va permetre platicar-hi, acaronar-los i repartir-los  un crostó. Moments agradabilíssims. Algun dia parlaré dels ases i jo, del que tinc jo d'ase, d'allò que m'inspiren, dels ases en general. 

A part del seu record impregnant la memòria, em va quedar la seva olor impregnant profundament la meva roba.

Avís als escoltants de la meva entrevista i una perla a descobrir

Aviso a qui vagi sentir l'entrevista que em va fer el Pau a Ràdio Mollet, als lectors del blog i a tots el éssers humans en general que al proper post en parlaré i matisaré. Per exemple no vaig poder co.locar aquesta cançó aquesta . Per a què la descobriu -o redescobriu.

Què s'ha de fer quan veieu algú que té raó? Parlarem de la independència

Pla aconsella una cosa en la què hi estic més que totalment d'acord, si és possible: "Quan veieu algú que te raó, el que heu de fer és estirar-li l'americana, tot recomenant-li calma i serenitat." A algú que li vaig dir no ho acabava d'entendre. És el que m'haurien d'haver fet moltes vegades a mí. Si tampoc ho teniu clar, imagineu-vos una persona sola que té la raó, discutint -o debatent- contra un grup o massa. (gràcies Carles Armengol, per descobrir-me la cita).

Pla, la psicologia , o filosofia, feta humor.

Parlem de la independència. La quarta via

Porto anys parlant i escrivint sobre la independència, quan n'érem quatre i mal vistos els que ho feiem i ara que sembla que hauria d'esmerçar-m'hi més,no dic res. Trobo que ja hi ha massa gent que ho fa. Però com que ho fa, en general, no dient el que jo vull sentir, estic preparant  una mena de manifest concluent i critèric sobre quin és la fita i el camí. El quart. La quarta via.

Ara, el que és més obvi i evident per a a mí, és que NINGÚ té la més remota idea de com sortir-s'en del follón que no saben ni donde s'han metío.  Però ja se sap catalans, qui alguna cosa vol alguna cosa li costa. I segur, segur, que tot no es farà ni serà del gust de tothom.

Viatge en creuer. Corfú, etc

Dia de Corfú

Em sembla que mai m'havia trobat amb un lloc que la valoració del qual fos tan dispar. Suposo que en el cas dels creueristes, que tenim només unes hores d'estada a l'illa. Depèn d'on et portin l trobes maca o lletja. Hom pot fer les excursions que organitza al creuer o contractar una companyia apart. Férem això últim i estiguerem de sort ja que els altres anaren al palau on visqué la Sissí i poca cosa més. Varem poder navegar amb una barqueta per a uns quinze -on podies tocar l'aigua amb la mà -redundància o èmfasi?- per la zona de Paleokastrista -castell vell,  a menys d'una hora de la capital. Remembrances de la Costa Brava, però amb l'aigua blau turquesa. Vorejàrem els penyasegats i entràrem a quatre coves, algunes amb les roques de vius colors càlids, on els peixos, amb el contrallum del blau i netedat del mar  semblaven estar a un aquari. En una d'elles el pilot va llençar un tros de pá i una múnio de peixos s'hi abocar. Passant per un penyasegat la dona em diu: Mira, és com un cap de mono. Quasi tot seguit el guia diu -més o menys tothom xapurreja idiomes a Grècia i Istambul "Allí pueden ver una cabeza de...como se dice... -Mono, vaig dir jo, -suposo que sorprenent el personal. -Eso, va dir ell.
Després de la barca, "temps pel bany", que foren cinc minuts, després de passar-ne quinze a les sis paradetes de souvenirs, el meu primer contacte amb els "productes grecs",del shopping. Hi vaig comprar el millor encenedor relació qualitat preu. Dorat, amb obertura sòlida, antivent, indispensable a la coberta d'un vaixell. Per quatre euros i sempre se m'ha engegat a la primera. Un que vaig comprar per vint a Bilbao-fart ja dels Clipers i Bics i dels pieçoelèctrics barats- ja no fa prou xispa. Misteri tècnic -la fallada dels pieçoelèctrics- que ningú m'ha sabut mai respondre. Digressió absurda?

Xipresos, pins i oliveres venecianes, belles, grans i velles però d'oliva petita, per a oli. És curiós però que aquí tingui carta de naturalesa el Qumquat, que és un dels souvenirs arreu, en forma de melmelada, confitats, licor, etc... Són els cítrics petits de color de taronja que aqui tenim en test.

Altres animals i altres coses

Visita a la capital. Quan al centre d'una ciutat veus locals tancats i algun de deixat, és senyal inequívoca de poca prosperitat,tot i que allà el turisme és de relatiu alt standing. Hi havia però una munió de carrers plens de botigues. Meravelloses icones a la venda al costat del cos momificat de San Espiridion. No m'estranya perquè la calor hi és infernal.

Gens massificat. Una illa a descobrir. Em va agradar el que veigué. Vaig demanar a la guia si Corfú era l'illa on va anar a viure la família Durrell, tot esmentant-li l'obra de Gerald Mi família i otros animales. Ho  era. Aquest títol parafraseja el tag del blog Jo i altres animals, on hi podia incloure la facècia de.l'altra dia a la platja, quan em vaig llençar i atrapar un colom a la sorra -sóc un porter frustrat- i després el vaig llençar direcció mar, fent les delícies dels nens i  badar als grans.

Creuer

Potser perquè el públic era de més standing, en aquest creuer al Mediterrani Oriental la gent juga molt més al casino. Pendent d'aplicar la teoria que he llegit, així com prticipar en el Trivial. Hi ha gent que en lloc de visitar les ciutats es queda al barco. No sé quina explicació pot haver-hi. Això m'explicava un amic d'un creuer pel Canadà salvatge. La immensa majoria d'americans no trepitjava terra ferma, bé, més aviat ablanida, com el Mollet antic.

Viatge en creuer pel Mediterrani oriental -1-

De Venecia a Estambul
pintas las noches de azul 

Breus cròniques d'aquest segon creuer. Aquesta vegada me'n refiaré de la mèmoria.

Cap a Venècia

Com sempre un moment molt especial, ple d'il.lusió, és al sortir de casa, en un Mollet silenciós i mig fosc, de matinada cap a l'estació.

Dona una mica de seguretat el saber que l'avió que agafarem destinació Venècia és omplert per gent que anem al creuer -és un chàrter.  Aterrem  ja teníem esperant-nos els nois d'animació del creuer, entre els que trobem alguna cara coneguda de l'any passat- organitzant l'anada amb autocar directe al creuer. Durant tota la tarda van arribant viatgers d'arreu l'estat en altres vols, successivament, pel què la desagradable sensació d'aglomeració de l'any passat al buffet del migdia no es va produir.

Havent dinat copiosament sortim disparats a aprofitar la tarda. Després dels molts centenars de metres de recta d'un "corredor penjat" que surt a l'aduana, hem de caminar molt encara per anar al centre, si no vols pagar -cada vegada- els nou euros que costa el transport fluvial -millor cananial. El vam agafar una vegada, ja que fèiem nit a Venèzia i disposàvem de prou temps i ja hi hàviem estat. Entre altres ens quedava per veure el Museu de l'Acadèmia -és el millor museu gòtic que he vist, amb uns treballs, objectes i dissenys inèdits per a nosaltres. Venèzia no s'acaba tan fàcilment, pel que decidirem només pujar a San Marco i després vagarejar, acabant l'endemà per pujar cap al barco pel barri jueu. De jueu en té el nom i una anotació hebrea a l'entrada del barri -que veiéssim. Queden això sí, diuen, un grapat de jueus. Res a comparar amb la "petita Jerusalem" d'Anvers.

Si vols comprar -arreu, però sobretot a Venècia - has de comprar menudalla o gastar-te bastants diners. Com que la pròpia és afeccionada al vidre, ens vàrem donar el capricí de comprar un peix de Murano, no excessivament car.  Al no tenir -com quasi tothom- la bestiesa antieconòmica del tot inclòs -alcohol i refrescos a go-go- destinarem aquests diners a algun caprici al shopping. És un exemple de la gestió econòmica pròpia de can Criteri. La de vegades que vam comentar la bestiesa del tot inclòs. Ella es va quedar amb el desig de comprar una tipus de bola de vidre singular, que com un aquarium tenia peixos a dins, amb una lluminositat i transparència extraordinària.

Al sopar vam conèixer els companys de taula. Un matrimoni de mitjana edat, ell correcte, discret, suposo que tímid i ella no parlava, i quan contestava alguna cosa s'adreçava al marit. Una estranya parella. Una altra, més jove, però d'edat incalculable: jo els feia a la trentena i la Neus a la quarentena. Senzills i agradables. Ell amb el braç guixat amb símbols o lletres. I la lisensiada Lola -en mexicà- and her lovely daughter Mistress Gala -en llenguatge victoria- Eren criades a Alacant i la mare havia estudiat a Barcelona, però parlaven castellà. Alguna vegada emprava algun terme en català-valencià. Però com que la cosa de les llengües és delicada, en cap moment vaig fer-ne esment ni li parlí en catalá. Cultes i agradables. Al primer sopar no se per què, es va referir a Iparralde. Hmmm! vaig pensar. Amb el nivell cultural mig del país, algú que sàpiga què és Iparralde, ha de ser una mica llegit. Després ens digué que era llicenciada en Filologia Hispànica. Ens van servir alguna cosa amb festucs i li digué en broma que la posaria a prova, i li vaig preguntar com se'n deien també dels "pistachos" en castellà. Quan li vaig dir alfoncigos, sembla que li sonava. Afeccionat com sóc a la lingüistica tinguérem alguna xerrada estimulant. Com quan parlàrem del dàlmata, llengua romànica extinta fa poc més de cent anys, de la que em va informar d'una entrevista a l'últim parlant.
 
País del Véneto

Passejant a la tarda per Venèzia, veiérem passar de tant en tant grups de persones amb banderes amb el lleó de San Marc -són les del Veneto. Tot passant vaig sentir un que deia no sé que de la semblança d'aquesta bandera amb la catalana. I veiem una pancarta: Independenza Véneto. -Llástima, ens podríem haver fet una foto. Després una altra i ja li diem a un del grup, un d'aquests venezians, madurs, senyors i elegants. Puo far-mi una foto con voi -italià macarrònic. L'home no sé que em va dir, volguent dir: no m'atabalis. Quan li vaig dir que era català li va canviar la cara a ell i a tots els seus companys. Ràpidament van desplegar la pancarta i ens aplegàrem tots per la foto. Després va dir-nos que el seu fill va ser "conce...-inintel.ligible- a Barcellona. -Concertino?- li vaig demanar. No. Concebutto! Em sembla que era el cap del clan i tot un personatge a la ciutat. Es deia Llucheti i li deien Luchi.

La sortida de la ciutat, amb la perspectiva que dona l'alçada del vaixell va congregar-nos a les cobertes. Vista suggerent sobretot la que ofereixen els canals que s'endinsen perpendicularment , entre palaus i ponts antics cap al centre.

RANKING de melodies constituïdes per totes les notes de l'escala seguides.

Tot i la innanitat aparent, almenys pels totalment llecs en qüestions musicals, aquests dos rankings mataestones estiuencs,  és possible que constituïssin un primer pas i referència per a estudis rigurosos posteriors. De fet recordo un expert que recordava una peça del gregorià on una mateixa nota es repetia treinta quatre vegades.

RANKING de melodies constituïdes per totes les notes de l'escala seguides.

En conec poques.  Joia al món, Joy to the world. La conegudíssima nadala, la melodia més fàcil de tocar del món: Dó si la sool, fa mii ree dooo. Una que és d'un grup tipus Ella baila sola, que fa l'escala perfecte: do re mi fa sol la si doo, i baixa -do do do  i puja -do i baixa- si la sool  mi...,Romanç de lladre -clavell morenet, i un fragment de violins de la Primavera del pare pelroig: do re mi fa sol la si do do do do do do, si si si si si si,....

Al ranking anterior, de notes repetides, afegim-hi la Chica ye-ye on hi ha dos passatges de dotze notes repetides.

Properament: Crònica del viatge en creuer d'aquestes vacances -si les animalades que veig entorn la Via catalana no fan que les comenti.

Solució al RANKING de cançons una mateixa nota més de deu vegades seguides. Nou RANKING curiós: fragments de melodia amb TOTES LES NOTES DE L'ESCALA SEGUIDES -amb exemple

Totes aquestes cançons repeteixen en algun moment una mateixa nota més de deu vegades seguides: 

Taxista de Pau Riba, Que feliç era mare de Lluis Llach, Yellow Submarine dels Beatles, Tous les garçons et les filles, l'última dels Manel. La segona del ranking és aquella de la Trinca: En Tomeu, en Tomeu, ha filat a la neboda del canonge de la Seu -vint-i-una vegades la mateix  nota! I encapçalant el ranking -de moment-  l'Aleluya de l'Aute, de la que fins i tot perdo el compte de vegades que repeteix la mateixa nota.

Un comentarista em recorda el Qualsevol nit...del Sisa .


Com es veu són cançons que van tenir força èxit tot i tenir tanta nota repetida.

Nou ranking

Per concloure aquestes qüestions lúdiques (?), en proposo una altra de músical.  Parlàvem de fragments amb notes repetides i ara serà al contrari. Coneixeu moltes melodies -fragments- que estiguin compostos per totes les notes de l'escala seguides? Cap amunt o cap avall. N'he trobat poques.

He constatat que hi ha molta gent que li costa entendre aquestes qüestions, que són les beceroles de la teoria musical, per lo que poso un exemple molt fàcil: el fragment de Joia al món, Joy to the world. La conegudíssima nadala, la cosa més fàcil de tocar del món: Dó si la sool, fa mii ree dooo. Tota la escala seguida. Una tecla al costat de l'altre

Trailer:

Després de la solucions del ranking, penjaré unes petites cròniques d'el viatge amb creuer pel Mediterrani Oriental d'aquest any.

Una qüestió-PASSAESTONES inèdita per passar el temps a l'estiu. Sols o acompanyats. I resposta al post anterior

Passaestones inèdit

La música és una combinació de les diferents notes i temps. És possible per tant fer una bona melodia on es repeteixi molt una mateixa nota? més de deu vegades seguides, per exemple. Sí, no només és possible si no que les que jo conec han sigut grans éxits. Posaré com exemple la Macarena. Dotze vegades la mateixa nota.

El que proposo pot ser una bona opció per a plantejar i passar l'estona en alguna tertúlia d'aquest temps vagarós .

Entre les cançons que he trobat -més de deu vegades la mateixa nota seguida- n'hi ha del Llach i dels Beatles, que ja diré al pròxim post.

No sé la gràcia del que plantejo, pero suposo que és més estimulant que llegir un escrit sobre el Duran i Lleida i tutti quanti.

Els humoristes catalans més infravalorats.

No sé si serà una falsa impressió però jo trobo que aquests que diré són molt més graciosos, ràpids a fer l'estirabot,  que el que la seva fama faria sospitar. Destacaria el "pallasso" Leandre,  el Charlot català; Quim Vila, el de Moià, malgrat que tal com ell reconeix és un cabró; Cia Infima La Puça -un es va morir-,  Luismi, ara a RNE, i algú que oblido. Pla era també un gran humorista.

Què és l'humor català? -amb exemple. Els tres catalans graciosos quasi desconeguts

Per tal que torneu al blog quan torni de vacances,o potser en quinze dies, deixo per  llavors la contesta a la pregunta: Qui són aquests tres catalans graciosos tan desconeguts? -per a mi. Res de Polonies, i Buenafuente al marge. A aquest si que li reconec enginy.

Per tal que la visita al blog no hagi sigut baldera i com que no estic ara per teoritzar sobre l'humor català us en deixaré un exemple del tipus d'humor en què els catalans excel.lim. Qualifiqueu-lo com volgueu. Potser hauria de dir excel.liem perquè ja és molt escàs. Avui domina la conyeta. L'exemple és de principis del segle XX i és extret d'un llibre-recull- que també us diré. Impagable. Un personatge nostrat -no recordo qui- va dir als companys: L'any que ve penso anar a Nordamèrica, que allà encara no em coneixen.

Penso que és un bon acostament a l'aclariment del vell debat sobre: Què és l'humor català. A veure si penjo alguna altra facècia d'aquestes. 

Els eufemismes o parlar fi

A una botiga de Mollet, en castellà, figura a la façana la seva especialitat, que en l'idioma normal seria Comida pa perros. Sabríeu en quina expressió superfina ho han transformat? Ja t'ho dire, D.v.

Bones vacances!

 

He parlat amb la Forcades- Espai Judith Vizcarra-Adéu a un artista molletà únic: Eloi Ontiveros-

Publicat al Contrapunt

Eloi Ontiveros

En Jepi li va dir un dia: Tu no t'hauries de morir mai. Era d'aquelles persones que trenquen el motllo al néixer,   incapaç de ser superficial -tot  i que no callava un segon- i vital,menys quan estava "massa lúcid".Força desfermada de la  natura, que es reflectia a la seva obra .Fa alguns lustres que va marxar a viure a la India, però encara se'l recorda. Ara amb motiu de la seva sobtada defunció m'agradaria dedicar-li aquestes lletres i fer-ho saber als amics mutus,coneguts i ciutadania. L'Eloi Ontiveros ens va deixar per sempre ara fa cinc anys. En feia pocs més que jo en perdé el contacte. Potser és sobrer allargar-me   en la seva biografia. Pels qui no el coneguin els diré que aquest molletà era un pintor i sobretot artista com segurament ja no tindran  l'oportunitat de conèixe'n cap més, i de tan brillant i divertit  , de remembrances dalinianes si voleu. Per obra i  discurs ho tenia tot per a triomfar en el món de l'art, però aquest és un món imprevisible, quasi tant com l'Eloi, i amb unes lleis a les que no se sotmeté. Té molta obra escampada i l'únic que podríem esperar és que fos un segon cas Van Gogh. Només un detall. L'Associació 7 Plomes editàrem una revista -on per cert hi ha alguna cosa d'ell- que va sortir mal guillotinada d'imprempta. Tothom atabalat i ell va dir Deixem-ho així, queda més original! Suposo que no hi ha antecedents. La publicació va quedar fantàstica. Una associació de creadors i a ningú s'ens va ocórrer.  Adeusiau Eloi, no t'oblidarem.




Espai Vizcarra i l'amic d'en Dalí

En sortir del vernissatge d'en Eduard Figueres, artista de la fusta, a l'Espai Vizcarra, em vaig fixar en una persona que tot i que no el veia des dels anys de la transició em va semblar que era el Joan Illa Morell -Jim, de Granollers. M'hi vaig acostar i m'ho confirmà. Li vaig dir que ell, l'Eloi i jo havíem anat a un d'aquells concerts típics de la transició. Em va semblar que li va fer il.lusió rememorar-ho. Tot seguit, ell va ser qui em va trasbalsar amb la trista  notícia.  Fou en Pau Gil qui m'instigà a acostar-me a en Jim, després de jo dir-li  que li aniria bé pel seu programa a râdio Mollet, tot explicant-li  que el granollerí  havia estat l'activista cultural per antonomasia als anys 70 a la comarca  - segueix inquiet igual i fent força feina-. Amic proper de Dalí i organitzador del seu famós happening a la Porxada -l'Eloi també havia estat a Port Lligat i té una foto amb el Dalí-. Ens intercanviarem dades i amb el Pau quedaren  per l'entrevista al seu espai -un luxe a no perdre.

Mireu si va donar de sí la tarda. Vaig felicitar a l'anfitriona Judith i ara li agraeixo públicament l'iniciativa ,tan necessària en aquests temps de banalitat,de marginació de l'art i la cultura. Si no és perquè hom em consideraria agosarat per posar-me a la casa i coses dels altres li diria que ho aprofités l'espai tot organitzant alguna tertúlia o conferència. Tan recomanable  pels coneixements que s'hi divulguessin com per les sinèrgies que propicia qualsevol relació humana en societat, quod erat demostrandum.

Teresa Forcades a la Porxada de Granollers
(No publicat al Contrapunt)

Ahir vaig sentir la monja a can Basté  i a la tarda a la Porxada. Em vaig quedar amb les ganes-per això no escolto massa tertúlies-  de dir alguna cosa als savis tertulians, després que abominessin del sentiment de culpa, "promogut per l'Església". Seran lerds?

A la tarda a la Porxada, al torn de participació, vaig preguntar a la germana -resumint: Que us fa pensar que en aquest moviment sera possible que convergeixin católics i anarquistes...? Va oferir-me una llarga i hàbil resposta, a una pregunta quasi impossible de respondre amb exacte rigor,

Amb més temps m'estendré en això del Procés constituent, posant  relleu en els aspectes que tiren enrera a molts possibles seguidors.
 

Dues reflexions particulars sobre el Concert al Camp Nou. Compte amb els tontos sobretot

A banda que els catalans no tenim un mínim d'astúcia política, si afegim els quatre tontos que van xiular al Ramoncín i els que es van posicionar per Palestina -ja podem esperar ara del lobby jueu-,els cagadubtes, els privilegiats, una massa dependentista d'origen forà i la fortalesa de l'adversari no podem ser massa optimistes pel que fa a una ràpida resolució del contenciós amb l'estat.

Pregunta pèrfida

S'han escrit rius de tinta sobre el concert, però com sempre manca la veritable informació. El que -a mi al menys- m'importa més, és que els artistes catalans que ara tallen el bacallà o algú que ho sàpiga diguin perquè no eren al concert.

Lesbianes i...

M'han dit que una parella de lesbianes de la comarca, bé, concretament una, está embarassada per inseminació o fecundació -no sé com es diu exactament- artificial. M'en guardaré de criticar la mare, que seguint els poderosíssims instints naturals, maternals, ha volgut portar una vida al món.

La meva reflexió va en el sentit de que jo sóc incapaç, com a home, de comprendre aquesta decisió. Jo no seria capaç de triar criar, engendrar un fill de qui no saps qui és el progenitor.

D'altra banda, hem de suposar que ja deu estar estudiat que el fet de que aquest fill -de més gran-  no pugui saber qui és el pare, o que el fet de criar-se amb dues persones d'igual sexe no l'afectarà emocional o psicològicament. Que tot els hi vagi bé.

Ja sé que és una pregunta embarassosa, he,he, i si no la faig jo...Em sap greu i disculpes si algú la considera innecesària.

Una informació que jo ja intuia fa anys: l'amoralitat del grup Danone

 
M'informen que Danone està obligada a retirar la publicitat a França, per mentiders -publicidad engañosa. Jo em vaig avançar i ja fa dos anys que  vaig escriure aquest-cliqueu-post on a més també denunciava Fontvella, del mateix grup Danone, A la mateixa entrada hi trobareu unes meravelloses píndoles de saviesa, caçades al vol.

La Notícia

"Para el director del laboratorio de virología de la Timone de Marsella, los yogures y otras bebidas lácteas hinchadas de pro-bióticos que nos hacen tragar desde hace cerca de 20 años tendrían una gran parte de responsabilidad en la epidemia de obesidad que golpea a los niños.

Los pro-bióticos que Danone añade de forma sistemática en diversos yogures son según las alegaciones de la marca expuestas en la televisión, supuestamente « refuerzan » las defensas inmunitarias. Hay más de 1000 millones por bote de Activia o de Actimel.

Lo bueno es que estas bacterias “activas y vivas”, según Danone, son las mismas que las que se utilizan desde hace mucho tiempo en la cría industrial como activadores del crecimiento para hacer engordar más rápidamente a los cerdos y pollos.

Un cerdo atiborrado de pro-bióticos, gana un 10% en la báscula.

O sea que Danone nos incita a criar a nuestros niños como cerdos o pollos (los cuales tampoco deberían criarse de esta manera)........

"Pero se van joder" La Catalunya real.

"...Aquesta ciutadana ha rebut els suport de dues veïnes més, ..."Pero se van a joder!", ha exclamat, a més de d'anunciar que en cas d'Estat propi "marxo de Barcelona". "Jo també", s'ha sumat una tercera." Això deien una colla de "catalanes" de Nou Barris fa quatre dias.

Algú dirà que el fet no és representatiu. Jo opino exactament el contrari. Qui tindrà raó? Per si les mosques tinguem-ho en compte, per evitar possibles frustacions. La Catalunya real és en bona part això, nois.

Ja sé que tot això  potser no és nou, però si Enoticies ho destaca jo també puc fer-ho.

La qualitat d'una pel.lícula és inversament proporcional a...

Teoria peregrina

Vaig publicar la T P que deia que la qualitat d'una peli és per norma inversament proporcional a les escenes de sexe implícit que conté. La amplio i afirmo: La qualitat d'una pel.lícula quasi sempre és inversament proporcional a la quantitat de guapos i guapes que hi surten .   Bàsicament això es demostra comparant la bellesa dels actors-trius americans amb el físic normal ,de  persones del carrrer, dels artistes del cinema europeu en general.  

És obvi malgrat això, que el gran públic -i potser el petit- continuarà consumint pelis de guapos.

Consell

En defnitiva, uns bons consells per a cinèfils, per a triar una  bona peli amb mínimes garanties serien: absència de sexe i guapos. I comprobat. Cada vegada que surt l'avís dels 18 anys la peli té abundància de carnassa, o és violenta. Dolenta sempre.

Una cosa que fa molta ràbia a les persones sensibles i que ningú en parla

Últimament hi ha la moda de posar música de fons a  les imatges, ja sigui de pel.licules, sèries, reportatges, documentals i fins i tot a molts programes de xarrera! Sovint ho fan a un volum altíssim, que no et deixa sentir el que diuen. A la ràdio sembla talment una interferència.  Perquè ho fan? per a què donem encara més volum al so? Per disfressar la inconsistència dels diàlegs?   Perquè hi ha algun creatiu que es creu que la música a tot hora "vesteix" el producte?

Teoria peregrina

Generalment, en el cine sobretot, la presència i volum de la música és inversament proporcional a la qualitat del producte -fixeu-vos-hi. Per això en el cinema francès o anglès això de la música no passa quasi mai. Us imagineu una pel.licula del Rohmer, amb lo que s'hi xerra, amb musiqueta - alta o baixa- de fons?!

1936 "Bons i dolents". Un retall tràgic

Al diari ARA del diumenge van publicar un dels articles pels quals revolucionaris d'esquerres del 36 van assassinar al jove periodista Planes de set trets al cap.

 L'assassinat dels Badia (per JM Planes).

1. El crim d’ahir (Article de JM Planes a “La Publicitat”, 29-4-1936)

A la vetlla del traspàs dels serveis d'Ordre Públic a la Generalitat, l'assassinat de Miquel i Josep Badia agafa tot l'aire d'un tràgic advertiment.  En la consciència de tothom, de tothom que tingui el cap clar i una visió coherent de les coses, estan gravats els noms dels culpables d'aquest fet abominable. I en dir els culpables, no ens referim pas als executors materials del crim, sinó al nucli, a l'organització, a la mentalitat que l'han fet possible. 

Mentre no se'ns demostri el contrari, hem de creure que a Miquel Badia l'han assassinat els que, des de fa dos anys, en públic i en privat, l'amenaçaven de mort.

Davant les despulles sagnants dels germans Badia, només se m'acut una cosa: veig dos homes que han caigut víctimes de la seva acció de policies en defensa de l'ordre públic a Catalunya. Recordo perfectament que quan Badia, amb els procediments que va considerar necessaris, i que ara no vull jutjar, va acarar-se amb el món de gàngsters i atracadors que s'havien fet amos de la ciutat, tota l'opinió de Barcelona, sense distincions polítiques, tingué la sensació de sentir-se protegida, i el nom del cap de policia que diàriament es jugava la vida per combatre la púrria dels lladres i assassins era pronunciat amb respecte i admiració. Val la pena que els catalans no ho oblidin: Badia no ha estat mort per cap dels errors polítics que hagi pogut cometre. Badia ha estat mort perquè en nom del Catalanisme i per servir el Catalanisme va plantar cara al focus criminal que des de sempre, davant la indiferència dels Governs espanyols, havia infectat la vida del nostre país.

Cal no enganyar-se: aquest focus criminal no ha desaparegut, és ben viu encara. Es diferencia dels problemes d'quest aspecte que existeixen a tot el món en el fet que aquí les associacions de terroristes tenen l'originalitat de posseir òrgans en la premsa, de celebrar congressos i mítings amb permís de l'autoritat, de controlar vastos moviments de classe i de pactar i de discutir amb  els representats del Govern. I bé: això s'ha d'acabar. Està en joc la dignitat de la Catalunya autònoma. Si posem els feixistes fora de la llei, ¿com no hem de posar-hi aquest grup de criminals que des de fa tants anys no té altra missió que treballar per la destrucció i la ruïna de la nostra pàtria?

Article del periodista Josep Maria Planes a "La Publicitat, publicat l'endemà de l'assassinat dels germans Badia, 29 d'abril del 1936. Josep Maria Planes també fou assassinat per pistolers de la FAI aquell mateix any 1936. 

Comentari d'un lector

Cal tenir present que l'autor dels fets, un tal Justo Bueno Pérez, assassí també del mateix periodista Planes i d'altres pobres mortals, va ser detingut a Barcelona l'any 1941 quan ell gaudia de la condició de 'vencedor' com a bon anticatalanista que era, i treballava tranquil·lament  a La Maquinista. El malastruc quinqui FAIlangista, un dia va topar-se amb un policia professional que havia estat a les ordres del Miquel Badia i que ara continuava exercint la professió sota la dictadura. La seva admiració que encara guardava cap al 'Capità Collons' era tal, que no va dubtar agafar l'assassí i interrogar-lo fins que va aconseguir que el jutgessin i el condemnessin a dos anys de presó i a mort finalment. La paradoxa és que aquest malnascut que odiava Catalunya, va ser afusellat al Camp de la Bota el 10 de febrer de l'any 1944 juntament amb un altre militant d'Estat Català.

La meva reflexió
 

Malnascuts com el Justo Bueno n'hi havien a milers i els deixàrem fer-se els amos dels carrers i destruir el bona part del patrimoni artístic del país, arxius, etc. Per això vàrem perdre la guerra i el recolzament del món.

Un aclariment que li vaig fer al Senillosa a El Periódico

Antonio de Senillosa escribía recientemente sobre el despilfarro del dinero público destinado a asociaciones cívicas. Aunque en algunos casos ello sea cierto, se equivoca al poner como ejemplo de ligereza la subvención a una sociedad coleccionista. El coleccionismo es la actividad de ocio cultural más extendida. Potenciarlo y colaborar en la recupera ión y salvaguarda de nuestro patrimonio son los principales objetívos de nuestra asociación, la cual, pendiente de subvención, ya ha organizado numerosas acti vidades. La función social del coleccionista se ejemplifica con personas como Frederic Marés o el pintor molletense Joan Abelló.

   Esteve Maspons. Presidente de la Associació de Col.leccionistes de Mollet i Comarca.

Hijoputa! -va dir un mentre ens creuàvem

Baixant Via Laietana, sento un Hijoputa! Venia d'un noi amb el que ens vam creuar. L'improperi anava adreçat al conductor d'un supercotxe esportiu descapotable -no em digueu de marques.

Últimament, alguns articulistes parlen del ressentiment social. Vet aquí un cas paradigmàtic. S'ha de viure molt malament amb aquest sentiment. Jo puc sentir ràbia indignació davant els lladres i les injustícies -de totes les esferes- però mai he sentit, ni em passa pel cap i em costa entendre la reaccio del jove. Una manera de sentir, d'altra banda potser més extesa del que sembla, principalment, suposo, entre els defensors de la lluita de classes i alguns revolucionaris -de diferent pelatge.

Viatge a Bilbao. Una breu crònica

Anava a escriure unes reflexions més que àcides acètiques, però per no fer enfadar ningú deixo només unes senzilles observacions .

Després d'uns dies a Bilbao -el mateix que amb Madrid i a València- vinc amb la impressió que Barcelona és inhumana -en el sentit que no està pensada per dur una vida harmònicament humana- i que a Catalunya no dominem l'art de viure, que hi ha massa façana i poca vida autèntica -ja deia Unamuno que ens perd l'estètica-, que alguna cosa ens perdem, suposo que enganyats. Això meditava després de passejar per un Bilbao de mida humana, més cohesionat malgrat la llengua i la política; de turisme equil.librat; amb famílies i molts nens passejant i jugant pel centre.  L'Alhondiga.-espai social, cultural, de trobada- provoca entre astorament i admiració. I tot és més barat.

Aquesta vegada la crònica viatgera és així de curtar, tot i que crec que més profitosa, doncs espero que serveixi per a que reflexionem sobre el nostre dia a a dia aquí, tan diferent. Més profitós que relatar l'anècdota dels nens i la xocolata, el llop de mar que es va posar la meva jaqueta o la camarera borda que ens va bordar perquè no sabíem la nomenclatura dels cafès, o...la meravella de Gaztelugatxe.

A manca de crònica com cal us deixo això.

Hemos estado en Bilbado
y comido bacalado
pero no hemos estao
ni en Bermedo ni en Sestao