Entrades
Prolegòmens
Confesso que el que volia -i em convenia- era passar la Setmana Santa descansant en el poble més aborrit i remot, però la família decidí Londres. Al final gaudí també "l'excés". Comencàrem amb un altre excés, habitual: el d'equipatge. Roba i pes inútil que no deixa lloc pel shopping. No hi ha manera. Espera absurda al Prat; al control aeri em van fer treure el cinturó i no me'l van tornar, i això que m'estava posant les sabates. En venjança sempre els hi colo la meva navalla multiusos davant els nassos, i aquesta vegada fins i tot tres minibricks de taronja.
Com viatjar? Veure o viure?
Si bades veus poques coses i si no pares de moure't arribes a una saturació extenuant. Vet aquí el dilema. He conclòs que lo millor és passejar, badar, no pas caminar a ritme de marxa per veure-ho "tot"; i triar bé els hints. Aconsello no perdre un matí amb el canvi de guardia. En quant al British Museum no ho tinc clar. M'interessava, però arriba un punt que veus més coses de les que mires. Fins arribar al milió que en té! Més que els corredors dels museus, dels viatges recordem coses com el te a fora el bar Lido davant el gran estany.
Hints i coses
Al gra: no vull ser original però lo millor de Londres és el que no es veu, o sia el seu esperit, "l'atmosfera", l'ambient. Definir-lo em depassa. Com a coses tangibles destacables St. Paul i Westminster,Hyde Park i altres parcs, les botigues -London is shopping, i aparadors- . Amb temps: el museu de les Ciències, el d'Història Natural, el British -els tres gratis- i el de la Tower, que són esgotadors, i és frustrant no acabar-te tanta meravella-. En fi, entre lo típic, això. I les xavales. En aquest viatge passarem de quadres. A la nòria -viatge de mitja hora- cues kilomètriques.
No tan conegut és el Royal Albert Hall, magnificient i circular sala d'espectacles, erigida pel marit de la reina Victòria, 10.000 persones, i més barat que el Palau.
Coincidirem amb les concentracions dels tamils en protesta pel genocidi Srilankès. Són una raça estranya: negres amb cara de blanc.
Un espectacle impressionant
No està a les guies. Al Pont de la Torre: al principi et preguntes què passa. És mitja tarda, hora de plegar; milers, desenes de milers de persones amb vestits negres, encorbatades, en compacta formació, avançant com un exèrcit; una marea humana marxant a pas ràpid, en un ordre espontani. Tal com ho dic. No sé que passaria si hom s'aturés al mig d'aital avalantxa.
Pubs i el diabòlic anglès parlat
He de dir que a l'entrar en un pub -taverns- et sents molt desplaçat, amb aquells menjars -pastanaga sucada amb una maionesa-, aquell micromón que desconeixes, però només amb una estona t'hi sents -i et sents- bé en aquell càlid ambient de fusta i murmuris. És el revers d'un bar d'aquí, que tothom "crida i beu per dos".
Demanarem un te amb llet -ens hi hem acostumat- sense esforçar-me en la pronuncia: uan ti. Al repetir-ho el cambrer em vaig adonar una vegada més com d'estrafolari és aquest cony d'idioma: no és ti sinó quelcom com: txeí. És frustrant saber anglès i entendrel's tan poc. Ho mig arreglava preguntant als indis. L'accent és també una forma de diferenciació social.
Les meves compres
En una ciutat de 9.000.000 (sic) d'habitants tot té unes proporcions gegantines. Els qui busquin ambient modern, compres i gastronomia internacional -en kioskos- no s'acabaran el mercat de Camden. El "nen" i dona van disfrutar amb tota la parafernàlia reggae i "alternativa", accesoris i roba. Els magatzems Harrods mereixen tanta visita com qualsevol museu, per la decoració, mercaderies, vestuari del personal, etc. Hi havia llangonissa de Vic -España- 4 vegades més cara.
Sóc de comprar de segona mà però mai havia comprat roba. A Camden hi vaig comprar a una velleta una gorra 100% llana irlandesa seminova, Duran-Duran i Nadales per una lliure amb deu. La compra gloriosa va ser l'Encyclopaedia of Immaturiy, i -també ludofília i enginy- un Vortex disseny Nassa remenant per un del meu tipus de botigues favorit. I unes curioses capsetes en una sold-shop: una il.luminada per il.luminar-te amb dibuixos zen i l'altre un escalfador de mans i guia supervivència, 2 corones; dos cedés de Hymns i Psalms aWestminster, tres bones guies a color de minerals, insectes i la millor que he vist d'instruments musicals : mitja, una lliura i 5 lliures. I comestibles al super.
Menjar, transport, hotel, etc
Londres és car d'hotels, però menjar és molt barat. Tothom fa els números diferent, però si demanes tap water, no postres i no menjant pels ulls pots menjar per 3 o 6 lliures. Sandwichs grandiosos per menys de dues lliures. El primer dia estreno hindú: foc per les orelles. A Camdem menjar New age per 3,95. En canvi a Oxford un pet d'hamburguesa a 4, és clar que era un lloc que recreava els bars fifty de Grease, i a mi que no vaig pendre res em van oferir unat ap water amb gel.
El diari mitja lliure i els gratuits són repartits arreu. El transport -"constant i arreu"-, amb més taxis que particulars. Crec que el millor és agafar la tarja Oyster Card, cal carregar-la.
Hotel Royal Eagle -crec que de i per espanyols-, a l'habitació la cadira impedia el pas al lavabo. Vista ample darrera cases victorianes. Em ve gran pagar tant per un llit i el buffet lliure: pastes, pa, york, melmelades i formatge cada dia -crec que el millor és un apartament-. Un ordinador gratis però sempre ocupat.
El clima ideal, a més diu Joaquín Merino -un dels espanyols més graciosos, foragitats també de la tele del Felipsoe- que és l'únic lloc que els núvols no tapen la llum sinó que la filtren. I la pluja no mulla -n'hi ha prou amb un barret, corroborà Merino-. Un bon consell és que no avanceu el rellotge: baixàvem a esmorzar a les 9 i eren les 8.
Acabem la primera part amb el vibrant i magnífic himne no oficial.
Al pròxim capítol de Londres parlaré de jo i altres animals, Darwin a Westminster, catalans i anglesos, etc
Confesso que el que volia -i em convenia- era passar la Setmana Santa descansant en el poble més aborrit i remot, però la família decidí Londres. Al final gaudí també "l'excés". Comencàrem amb un altre excés, habitual: el d'equipatge. Roba i pes inútil que no deixa lloc pel shopping. No hi ha manera. Espera absurda al Prat; al control aeri em van fer treure el cinturó i no me'l van tornar, i això que m'estava posant les sabates. En venjança sempre els hi colo la meva navalla multiusos davant els nassos, i aquesta vegada fins i tot tres minibricks de taronja.
Com viatjar? Veure o viure?
Si bades veus poques coses i si no pares de moure't arribes a una saturació extenuant. Vet aquí el dilema. He conclòs que lo millor és passejar, badar, no pas caminar a ritme de marxa per veure-ho "tot"; i triar bé els hints. Aconsello no perdre un matí amb el canvi de guardia. En quant al British Museum no ho tinc clar. M'interessava, però arriba un punt que veus més coses de les que mires. Fins arribar al milió que en té! Més que els corredors dels museus, dels viatges recordem coses com el te a fora el bar Lido davant el gran estany.
Hints i coses
Al gra: no vull ser original però lo millor de Londres és el que no es veu, o sia el seu esperit, "l'atmosfera", l'ambient. Definir-lo em depassa. Com a coses tangibles destacables St. Paul i Westminster,Hyde Park i altres parcs, les botigues -London is shopping, i aparadors- . Amb temps: el museu de les Ciències, el d'Història Natural, el British -els tres gratis- i el de la Tower, que són esgotadors, i és frustrant no acabar-te tanta meravella-. En fi, entre lo típic, això. I les xavales. En aquest viatge passarem de quadres. A la nòria -viatge de mitja hora- cues kilomètriques.
No tan conegut és el Royal Albert Hall, magnificient i circular sala d'espectacles, erigida pel marit de la reina Victòria, 10.000 persones, i més barat que el Palau.
Coincidirem amb les concentracions dels tamils en protesta pel genocidi Srilankès. Són una raça estranya: negres amb cara de blanc.
Un espectacle impressionant
No està a les guies. Al Pont de la Torre: al principi et preguntes què passa. És mitja tarda, hora de plegar; milers, desenes de milers de persones amb vestits negres, encorbatades, en compacta formació, avançant com un exèrcit; una marea humana marxant a pas ràpid, en un ordre espontani. Tal com ho dic. No sé que passaria si hom s'aturés al mig d'aital avalantxa.
Pubs i el diabòlic anglès parlat
He de dir que a l'entrar en un pub -taverns- et sents molt desplaçat, amb aquells menjars -pastanaga sucada amb una maionesa-, aquell micromón que desconeixes, però només amb una estona t'hi sents -i et sents- bé en aquell càlid ambient de fusta i murmuris. És el revers d'un bar d'aquí, que tothom "crida i beu per dos".
Demanarem un te amb llet -ens hi hem acostumat- sense esforçar-me en la pronuncia: uan ti. Al repetir-ho el cambrer em vaig adonar una vegada més com d'estrafolari és aquest cony d'idioma: no és ti sinó quelcom com: txeí. És frustrant saber anglès i entendrel's tan poc. Ho mig arreglava preguntant als indis. L'accent és també una forma de diferenciació social.
Les meves compres
En una ciutat de 9.000.000 (sic) d'habitants tot té unes proporcions gegantines. Els qui busquin ambient modern, compres i gastronomia internacional -en kioskos- no s'acabaran el mercat de Camden. El "nen" i dona van disfrutar amb tota la parafernàlia reggae i "alternativa", accesoris i roba. Els magatzems Harrods mereixen tanta visita com qualsevol museu, per la decoració, mercaderies, vestuari del personal, etc. Hi havia llangonissa de Vic -España- 4 vegades més cara.
Sóc de comprar de segona mà però mai havia comprat roba. A Camden hi vaig comprar a una velleta una gorra 100% llana irlandesa seminova, Duran-Duran i Nadales per una lliure amb deu. La compra gloriosa va ser l'Encyclopaedia of Immaturiy, i -també ludofília i enginy- un Vortex disseny Nassa remenant per un del meu tipus de botigues favorit. I unes curioses capsetes en una sold-shop: una il.luminada per il.luminar-te amb dibuixos zen i l'altre un escalfador de mans i guia supervivència, 2 corones; dos cedés de Hymns i Psalms aWestminster, tres bones guies a color de minerals, insectes i la millor que he vist d'instruments musicals : mitja, una lliura i 5 lliures. I comestibles al super.
Menjar, transport, hotel, etc
Londres és car d'hotels, però menjar és molt barat. Tothom fa els números diferent, però si demanes tap water, no postres i no menjant pels ulls pots menjar per 3 o 6 lliures. Sandwichs grandiosos per menys de dues lliures. El primer dia estreno hindú: foc per les orelles. A Camdem menjar New age per 3,95. En canvi a Oxford un pet d'hamburguesa a 4, és clar que era un lloc que recreava els bars fifty de Grease, i a mi que no vaig pendre res em van oferir unat ap water amb gel.
El diari mitja lliure i els gratuits són repartits arreu. El transport -"constant i arreu"-, amb més taxis que particulars. Crec que el millor és agafar la tarja Oyster Card, cal carregar-la.
Hotel Royal Eagle -crec que de i per espanyols-, a l'habitació la cadira impedia el pas al lavabo. Vista ample darrera cases victorianes. Em ve gran pagar tant per un llit i el buffet lliure: pastes, pa, york, melmelades i formatge cada dia -crec que el millor és un apartament-. Un ordinador gratis però sempre ocupat.
El clima ideal, a més diu Joaquín Merino -un dels espanyols més graciosos, foragitats també de la tele del Felipsoe- que és l'únic lloc que els núvols no tapen la llum sinó que la filtren. I la pluja no mulla -n'hi ha prou amb un barret, corroborà Merino-. Un bon consell és que no avanceu el rellotge: baixàvem a esmorzar a les 9 i eren les 8.
Acabem la primera part amb el vibrant i magnífic himne no oficial.
Al pròxim capítol de Londres parlaré de jo i altres animals, Darwin a Westminster, catalans i anglesos, etc
7 comentaris:
Estic d'acord amb tu que el millor de London és copsar el seu ambient tot passejant pels seus barris. Celebro que t'hagin agradat els meus escrits, producte d'una estada de 4 mesos ara fa dos anys!
No m'estic massa pels blogs ara, inclòs el meu que no ho actualitzo fa un mes; Facebook especialment (i també MySpace Music), per motius músico-personals, ocupen la major part del meu món internàutic per la seva subjectiva alta operativitat, funcionalitat, practicitat i interactivitat que no em proporciona el blog en aquests moments que no disposo de gaire temps i de ganes de dedicar-me a l'escriptura i el poc que tinc em cal per assajar i compondre música.
I gràcies a Facebook, a més d'haver contribuït personalment a retrobar-se dos descendents de dos germans en països llunyans (això ja és una altra història que algun dia relataré), he trobat un enllaç que segurament t'interessa d'un tema que -i aprofito per disculpar-me- havia oblidat. Donant per sabut que no en sóc cap expert (com gairebé en res o completament en res) t'hi deixo l'enllaç en qüestió i em prenc l'atreviment, si vols, de desitjar-te que 10 t'agafi confessat: 50 recursos de Google Analytics. Para el que empieza y para el que sabePD. M'he llegit el te primer article sobre Londres, evidentment, no vull pas entrar en fals, i m'ha semblat molt interessant no sé si per la seva certesa (desconec Londres) o més aviat per la seva incertesa, però especialment per la narració i l'estil val la pena fer-ne un tast llarguíssim i profund
Em sembla que estic anticuat,Jordi II, ja que els fills també em parlen d'aquestes coses de les xarxes -també hi són per la seva banda La Limoncello-, que em sembla engrescador però no hi entro encara. A veure si pesco "Yourspace". Gràcies per lo de la narració i lo de Google..
Molt bonic el post. M?han vingut ganes d'anar a London, però el meu anglès encara és pitjor, molt pitjor que el teu (que no deu ser tan dolent. Té amb llet? tot el dia?
Et felicitem per aquesta crònica del teu viatge a Londres tant plena d'humor.
Estem d'acord amb tu amb que és el lloc del món on pitjor estableixes comunicació amb els indígenes en anglès. Recordo la mala estona que em va fer passar un taxista demanat-li que volíem anar a Wensminster!
Gràcies per la bona estona que ens has fet passar llegint el post!
Tenia problemes telefònics que només m'els han mig arreglat. Sorry.
Albert, no era exacta quan deia a l'entrar a l'any que -jo- era un any més acètic. Cert que tinc menys paciència però no m'exalto tant, crec que amb l'edat ens tornem més anglesos -això demostra la sabiduria d'aquest poble- flemàtics, actitud que jo no soportava, encara que sempre m'emprenyaran les sangs d'orxata. Els anglesos no saben cuinar, però les galetes -biscuits- i els pastissos són molt bons, i un te amb unes gotes de llet és una bona cominació, i és un costum molt civilizat a l'hora que entranyable.
Companys Molletans: Com que no és WENSMISTER! :))
Merci i saluts.
Londres fou la primera ciutat que vaig visitar, quan ten ia 18 anyets i anava darrera d'una noia que treballava de babysiter en una casa anglesa. La ciutat m'encanta. Estic d'acord que l'espectacle dels senyors encorbatats és una cosa digna de ser vista, així com, pobrets, a l'hora de dinar (?) s'estan palplantats rosegant uns eixuts entrepans enmig la vorera. Juntament amb algunes escenes de pobresa extrema que he vist pel món aquesta és una de les imatges que m'han produit més compassió humana.
Gràcies per la teva crònica per la citty. Anem a fer una ullada a la segona part. Fins ara.
"Si bades veus poques coses i si no pares de moure't arribes a una saturació extenuant. Vet aquí el dilema." Bona frase que val per altres ciutats també.
Publica un comentari a l'entrada