Entrades
El Museu Picasso té tres dibuixets més i dos llibres il.lustrats. L'Ajuntament n'ha pagat 1 milió d'euros -i diuen que hi ha crisi-. Els que parlin de demagògia si es critica aquesta despesa, els invito a resoldre un problema: trobar quants dies s'hi alimentarien 100 persones de les que regiren containers.
Diumenge al diari: Obama presiona a los europeos para que gasten más. Més endavant: Gastar dinero para salir de la crisi como ha hecho Obama és el camino al infierno. Topolanek, primer ministre chec. Definitivament: Obama pot ser honest, però jo ja li he fet creu i ratlla.
Confesiones de una compradora compulsiva. Tal com estem em va frapar el títul de l'estrena cinematogràfica. Com que sóc una mica conspiranoic, i sabent que Hollywood és també ideologia, no vaig trigar gaire a malpensar. Efectivament, es tracta d'una fàbula moral on convida a "replantearse lo que es realmente importante en la vida". O sigui que malgrat missatges optimistes, o molt m'equivoco o donen la festa consumista per acabada i ens hi preparen.
Ve poca gent a Mollet -i vénen de cop- i calia aprofitar-ho: Gregorio Luri, Josep M. Espinàs i Xavier Roig a l'Illa llibres -gràcies Carles-. Què podem dir de l'Espinàs? Molt! se'n podria dir. Per exemple, m'he adonat que malgrat m'hagin resultat agradosos els "llibres a peu" -transpuen una serenitat i placidesa que ens convé- potser hauriem de relativitzar la seva alçada literària. Reconeguem que el què fa és l'ou de Colom: descriure exactament el que veu: el gat que passa o la taujaneria de l'avi del carrer -éste es el rey de los gandules-, amb fina observació, això sí -sempre hi ha què observar?- No li hem de negar que ha creat un estil. Xavier Roig és una d'aquelles persones que parlen i promouen el tan escàs sentit comú -amb rigor, dades i coneixement- en l'esdevenir social.
Ja té nassos que un dels pensadors catalans més assenyats sigui navarrès. Gregorio Luri, com totes les grans persones -crec no equivocar-me-, és de tracte molt senzill, com vaig comprobar al parlar-hi. El coneixia pel seu blog de caire filosòfic -El café de Ocata-, i ell va dir que se'n recordava de la meva participació. Coincidíem fa quatre dies Enric Vila i jo que el pensament i la veritat han de servir a bé comú, per tant el que li diria és que pensés que estem en uns temps on són més necessàries més aportacions de tots els intel.lectuals assenyats, sobre els problemes tangibles. Hi hauria de manifestar-se més. Si hi entreu veureu la seva preparació, i la d'algun comentarista, que sovint acomplexen els llecs en filosofia com jo. El llibre que presentava és una visió crítica de l'ensenyament, tema que no m'afecta i veig de lluny, però molt convenient. I per una d'aquelles Casualitats, l'anterior és diu El Criteri perdut! Buscant criteri a Google hi estem plegats!
8 comentaris:
¿Què es el bé comú?
Una abraçada.
Amb el permís de l'amfitrió, m'interposo: RDC: El bé comú és, entre d'altres coses, que el comú de la gent pugui interrogar-se pel seu bé.
En Luri -s'et torna- ja ha donat una brillant resposta a tan inquietant pregunta. RDC, el que més m'agrada de tu és la teva valentia i incorrecció política; en cal per a suggerir que hom desconeix què és el bé comú, relativitzant-lo doncs. Balmes diria: " és el màxim benestar, felicitat i moral" pel màxim número de persones. Al menys tens la sinceritat de dir el que la majoria practica d'amagatotis, el codi de la postmodernitat: aquest individualisme i egoïsme de l'home d'avui.
Precisament li vaig plantejar a Xavier Roig que "l'eficiència en l'economia havia d'anar acompanyada d'un idealisme, d'uns valors". No ho vaig plantejar bé, ja que jo volia dir que no hi ha eficiència econòmica perquè manca idealisme i valors -no hi ha doncs ni una cosa ni l'altra-. No cal dir que el que prima entre els gestors és l'idealisme de partit i els interessos individuals -poder i sous-.
Obviament el que es desprèn; el que s'hauria de preguntar la gent que pensa com tu és: per A què serveix pensar tant, doncs? Tot i que suposo que seria més escaient preguntar-te: per què pensem? Bé no ens hi encaparrem que ara vénen dies també de descans.
He fet aquesta pregunta, si bé simple e 'ingènua' per molts motius.
Un: perquè em sento especialment escèptic davant d'ella. Al menys tal i com es formula tradicionalment i arreu.
Dos: perquè en general 'el bé comú' em sembla un "lema" que es prèn massa a la lleugera. Des del meu parer estem davant d'una exigència molt més complexa del que la majoria és capaç d'adonar-se. En ella s'hi amaguen molts de disbarats i moltes tonteries.
Tres: perquè estem davant d'un problema típicament ètic ¡És una exigència ètica! I no hi ha res que s'hagi tractat de forma més supersticiosa, fraudolenta i lamentable que l'ètica humana. I aquesta 'injustícia' intelectual em motiva a "enfrontar-m'hi".
Quatre: Perquè en el fons, promoure el bé comú és una empresa estrictament egoista; d'un egoïsme, però, capaç de veure més enllá del seu propi cos i el seu propi ara. I crec que adonar-se d'això, acceptar-ho i admetro és un pas endavant cap a enfrontar aquest problema de forma eficaç i profunda.
PD/ POtser caldría qüestionar-se, que si estudiem la soceitat, la nació, les empreses humanes, la raça, les coorporacions humanes des d'una vassant orgànica, llavors, la seva secreta funció potser consisteix, precisament, en gestar 'individus'independents, diferents, dominadors... individus els quals son la culminació i el sentit d'aquella organització. Es a dir, potser és cert que una societat ha de buscar una coagulació de tots els seus elements ¡Que tothom vagi a una! Però perquè? potser perquè aquesta és la única forma que puguin gestarse els homes més individualistes... aquells que viuen precisament dels recursos que gesten la societat i que consideren que la societat ha de ser un instrument per dur a terme els seus propósits. Almenys la història sembla corroborar aquesta tesis en gran mesura.
No sé, potser els individus són com les flors i els fruits d'una planta: aquestes acaparent la major part de tota la sàvia que produeixen les infinites cèlules vegetals, des de les arrels, al tall o les fulles ¡La planta entera es sotmet i destina totes les seves forces a fecundar de forma cega y obscura els seus fruits! La funció de la planta no és mai la seva autoconservació, el seu bé comú, entés, aquest, en un sentit utilitarista o Balmesià.
És cert però, que aquesta crisis nostra es fruit d'una malformació orgánica. És a dir, es tracta 'una ressaca' o un empatx. Però jo no em vull pas senyir a la crisis actual; aquesta hem sembla quelcom anecdòtic, encara que duri 10 anys. Parlo, doncs, des d'una óptica més general.
Salut.
Ostres, ostres, ostres! Quan vaig veure la pregunta de RDC vaig pensar que era la típica pregunta dels meus col.legues quan estudiava filosofia. La pregunta d'abans d'entrar a classe de les 8 del matí. En Luri sortia mab la gràcia (graciosa). Me'n vaig anar a un llibre on recordava que Savater en parlava (Panfleto contra el Todo, 1978). El tema es mereixia seriositat, una seriositat que jo no podia oferir. El tema em depassava. Vaig estar a punt de fer la gràcia, jo també (el bé comú és el menys comú dels bens); però després de llegir el que deia Savater, no em van quedar ganes. Vet per on que el senyor RDC, s'hi llença a la jugular del tema i, PAM!, l'encerta de ple (des del meu punt de vista i sense que l'ego s'infli massa, que no convé). En resum, deia Savater:
La fal.lacia de l'Individu: El tot és un tot en cadascuna de les seves parts.
Fal.lacia del bé comú: Allò que es bo per el Tot és bo per a tots. Així m'ha semblat entendre RDC i Savater. Confesso que el tema em representa un enorme esforç, sobretot perque m'obliga a dubtar de veritats. Però, Què carai!, és Setmana Santa, em puc mortificar una mica.
Estic rebentat de voltar, hem trobat un ciber despres de sopar i com que a Londres tanquen tan aviat ja tanquen, i vull anar a dormir. He llegit sense aprofundir massa pero m-ha semblat molt interessants les reflexions,sobre una cosa a priori tan senzilla. Gracies i bones vacances
Jolin amb la pregunta. A mi ara veig Albert que també em depassa donar respostes sintètiques, i pecaria d'esquemàtic. És curiós RDC i extraordinaria la coincidència que citis Stuart Mill, el referent d'Alcoberro, que pensava exactament! que el referent Balmes, per tant és una pregunta que seria fantàstic i adientíssim QUE LA RESPONGUÉS RALCO! Feu-li vosaltres que teniu carrera :), segur que li pujaria l'ego i li agradaria!
Publica un comentari a l'entrada