Entrades
Més del mateix i espero que prou, si la Providència deixa de fer-me veure pedretes que confirmen el camí:)
Gilles Lipovetsky, el creador del terme "hipermodern" és "un dels més grans filòsofs moderns" i "un referent en el pensament contemporàni" segons la contra de La Vanguardia.
Transcric el que deia i les coincidències amb el que jo vaig escriure. Què voleu? aquestes coses són la mínima garantia que puc oferir al meu blog.
En principi coincidim en allò bàsic: El que defineix el sistema és el consumisme -no el capitalisme-; i observa: "quan les tradicions i les religions ja no organitxen el món el col.lapse s'instal.la arreu" -els valors-, però que "no serà apocal.liptic, no hi ha Gulags ni extermini" -jo deia que no cal dramatitzar-.
Ambdós parlem de desprogramació consumista a través de l'educació. I d'un contrapès fort a l'hàbit de consumir: el lleure creatiu. Austeritat -ell la fa inherent a la cultura religiosa-.
Diu també que "no vivim en règims autoritaris però "estem en una espiral de depressions, suicidis... la tragèdia és individual". Perquè volem tenir abans que ser. El per què avui no som més feliços que fa trenta anys ho explica a La felicidad paradógica.
Le persones irrellevants influïm poc (?) i em dono per satisfet veient que algun pensador de referència escampi les meves estrafolàries i marginals propostes.
No obstant, crec que G.L. hauria d'haver matisat -perquè ho ha de saber-, quan digué que no hi ha més models . El que jo vaig proposar en seria un esbós. A no ser que es referís a la impossibilitat d'inventar un nou sistema de valors.
Ha escrit El imperio de lo efímero, que sospito que parla del mateix que Los artífices del derroche -Vance Packard- , un llibre per caure de cul, adquirit fa un mes i que per comentar-ne el contingut -i les facècies extraordinàries que l'envolten- em faltarien planes. Ja en faré cinc cèntims.
Afegitó: acabat d'escriure això vaig sentir a la ràdio: Quisimos ser relevantes y fuímos imprescindibles -de no ser de qui de la transició-.
I abans de penjar-ho, això de Montaigne: En esta Francia sacudida por guerras civiles, el mejor y mas sano partido es sin duda el que mantiene la religión y el gobierno antiguo del país...todas las grandes mutaciones estremecen al estado y lo desordenan". Lipovetsky en diu col.lapse.
TRAILER
Al pròxim post parlaré de la televisió del franquisme -esteu segurs que en parlaré malament?-
3 comentaris:
Jo vaig llegir l'entrevista al Periòdico. Ostres, no és pas la primera vegada que aquests del diari es passen les entrevistes uns als altres. Quina colla de carcans!
Em va fer gràcia l'entrevista... Considerar el consum com una forma d'alienació (no voler fer front a la mort) resulta evident... Com és evident que el sexe, per molts, és tb actualment una forma d'alienació; així com tantes altres coses que es fan i es desfan arreu. I la veritat és que em vaig fotre un fart de riure quan vaig llegir que el francès aquest proposava la cultura com a remei a la voràgine consumista. Massa simple, massa simple... i a més, erròni: la cultura no salva!
En fi, salut criteri.
El problema, Esteve, és que sí hi ha Gulags. En cert sentit. L’estat d’excepció, el lloc on s’imposa el fet per sobre del dret (a part de les manifestacions que hem vist, les escoles comencen a funcionar així, sense garanties de drets, en són un bon exemple(Agamber, Homo Sacer).
Desprogramar el consumisme? Comença a ser una utopia perquè fins i tot les escoles comencen a “incitar” al consumisme dels nois i noies. Hi ha escoles als USA que posen anuncis als alumnes (no per a treballar el llenguatge audiovisual, precisament).
És veritat que les persones irrellevants influïm poc, però depèn com és més aviat un avantatge. T’imagines influir molt, molt amb el teu blog? Quin yuyu.
La cultura, en contra del que pensa (que segur podria matisar) RDC, sí salva; però la cultura s’ha esdevingut una paròdia, un succedani.EL que no fa la cultura és fer-te feliç.
El consumisme és un model que haurà de caducar o s’ho emportarà tot, tot ( i aquestes opinions no influiran però se les hauran de menjar els influents, que, aleshores, diran que ja ho pensaven)
Molt currat Albert i RDC la resposta al Ralco. El tema de si la cultura et fa feliç és per fer-ne un llibre! d'aquells rimbombants "El paper de la cultura en l'esperit humà" Te'l deixo, tu que ho tens clar -ara mateix em fa una mica de mandra- :)
RDC, disculpa l'agossarament: les teves reflexions son estimulants per podries donar alguna alternativa com a remei a la voràgine o a el que vulguis? el basquet que practiques i l'esport en podria ser una? :)
Publica un comentari a l'entrada